dissabte, 8 de setembre de 2012

Fins on el poble decideixi.


La decisió no ha sigut presa de sobte. Fa dies que dubto entre donar el meu parer abans o després del dia 11. Aquests darrers dies m’he “empapat” sobre la qüestió dels moviments d’emancipació nacional. Andreu Nin, Joan Comorera i Serra i Moret m’han ben il•lustrat sobre les diferents polítiques que contemplen aquest dret que li correspon a qualsevol poble. Els moviments emancipadors conseqüència de les nacionalitats oprimides per estats centralistes que volen imposar llurs nacionalismes de caire imperialista, el nacionalisme expansiu, el que és agressiu, el que ens porta al feixisme i al racisme hi són prou ben tractats, per aquestes pensadors. El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides s’agreuja tot just acabada la guerra 1914-1918 que va enrunar l’imperi austrohongarès a canvi de la balcanització d’Europa, que malauradament ja hem vist com va acabar, si podem asseverar que la situació en aquells indrets és la convenient. Ho dubto.


Sobiranisme, independentisme, autodeterminació, deixem-nos d’ambigüitats i diguem les coses pel seu nom. No és en absolut el mateix el dret a l’autonomia, la federació/ confederació que el dret a l’autodeterminació. Els principis marxistes sobre la qüestió nacional i l’estratègia leninista, exposen el dret de les nacions a l’autodeterminació i la llibertat de separació de tots els pobles oprimits, anteposant-lo al dret a la federació i a l’autonomia. L’autodeterminació suposa la llibertat total i absoluta, la plena sobirania de la nació oprimida per decidir el seu destí, una llibertat que inclou el dret a constituir-se en estat nacional independent.

Una vegada més, Catalunya parla, com sempre ha fet, reivindicant els seus drets a poder ser, a decidir el que vol ser. Sempre hem buscat el camí del diàleg i de l’acord. La nostra disposició a l’entesa sempre ha estat present. Hem volgut parlar-ne, però ni tan sols se’ns ha escoltat i el problemes, tant si són de caràcter col•lectiu com individuals, a més a més no es resolen només parlant-ne, cal resoldre’s. Ans el contrari, hem sigut maltractats, menyspreats i alhora ignorats. Exigim democràticament el reconeixement de la nostra identitat nacional, cultural i social. Aquests problemes, amb el temps i sense cap mena de voluntat de trobar una solució pactista – retornada la “democràcia” a l’estat espanyol – que hauria d’haver resolt aquestes qüestions amb justesa i justícia. No trobar les solucions justes només serveix per complicar la situació, és impossibilitar una entesa entre les parts. Volem conviure però no se’ns accepta, no entenen ni volen comprendre el que Catalunya els expressa. Catalunya no defensa simplement una idea política, defensem una forma de veure la vida, la nostra essència i la seva existència com a comunitat. Oferim una forma d’estar que convingui a tots plegats, però no ens ho fan molt difícil, ja que no escolten ni atenen cap fórmula possible.

Aquesta volguda ignorància, fins i tot despreci que estem patint de part de l’estat i del seus aparells- no del poble espanyol- ens ha portat a una situació apressant. La sentència del TC, escapçant el text del referèndum que fou aprovat pel poble, va portar-nos a manifestar la nostra indignació ara fa un parell d’anys. L’ambient polític i social que es viu a Catalunya no és degudament valorat i considerat, no li donen importància i mantenen els ulls tancats davant d’una evidència que pot dur-nos a situacions no desitjables. S’agreugen i creixen les polítiques assimilistes, la recentralització de l’estat, l’engany en el discurs polític culpabilitzant les autonomies com a responsables de la crisi econòmica i la voluntat expressa d’anar eliminant els drets que en tant que poble no se’ns haurien de negar.

El poble de Catalunya no s’ha fet en una generació. Intentem des de fa segles donar forma a la nostra existència que en cap cas es fonamenta en la negació de la identitat d’altres pobles de l’estat. Penso que ens trobem en un moment històric que és favorable a l’esperit de Catalunya. El dret a decidir, el destí que lliurament escollim és un fet polític i social que és contemplat i defensat pels organismes internacionals.

Dimarts a la tarda, milers de persones manifestaran des de posicions en alguns casos ben diferents llur voluntat per una Catalunya que pugui viure en llibertat, exercint el seu dret a poder autodeterminar-se. El país és una realitat que és de tots, el país som tots plegats.El camí serà costerut, la feina llarga i caldrà expressar arreu el nostre sentiment al dret de ser. No caiguem en el parany del discurs d’alguns que ens volen enfrontar amb la resta dels pobles d’Espanya, com si tots els mals i les mancances de llibertat que venim sofrint, a voltes amb l’ús de la força, en siguin també responsables els treballadors i les classes populars. És el nacionalisme excloent, proper a actituds imperialistes i feixistes el que ens nega des de fa segles el nostre dret. Denunciem també les falses promeses que d’avui per demà tot serà i que alhora les dificultats que estem passant deixaran de ser. Una mena d’arengues que no són certes i que ens poden dur a un país que ja l’estem patint, dominat per una burgesia que no defensa altres interessos que no siguin els seus. Catalunya l’hem de fer entre tots. Un país socialment avançat, capdavanter en el respecte als Drets Humans, amb consideració al medi ambient i la recuperació dels drets que a les persones els hi pertoquen. Un país en el que les responsabilitats fiscals siguin equitatives per tal que la justícia social sigui un fet. Un exemple per la defensa de la Pau i de la convivència entre els pobles.

L’amic Manel Mayor expressa en un dels seus articles que la caminada hem de fer-la aplegats, els nascuts ací i els vinguts d’altres llocs. Sens dubte Manel. Catalunya no ha de posar en perill, si vol anar endavant, llur cohesió social, que no sigui un país que alguns se’n vulguin servir i se n’apropien, apartin o vulguin reduir al silenci a alguna/es de les parts. El país ha de ser una convivència, el construïm entre tots i fins i tot una lluita democràticament competitiva entre les diferents classes socials, seria una mostra més de la nostra raó. Exercir la força del diner o qualsevol altre violència és afeblir un país. Catalunya és els catalans, visquin on visquin, en palaus o barraques, per fer-ne un país modèlic, perquè tots, ens hi puguem sentir dignament considerats.

No ens permeten cap altre camí. Prou de ser emmordassats, volem exercir el nostre dret a decidir l’avenir i entrem en un període d’afirmacions que han de ser respectades. I fins al dret a ser sobirans, independents o com vulgueu-ne dir.