diumenge, 16 de setembre de 2012

Una mixtura contra els " dies baixos".



Tots tenim, hem patit i patirem amb més o menys mesura moments de desànim, de frustració, de vegades fins i tot físicament dolorosos que ens afecten de manera personal i, que segurament, cadascú mira de sortir-se’n com bonament pot. Enyorança, melangia o simplement allò que en diem “ avui tinc un mal dia “. De dies que tens la sensació que tot t’arriba com si la mala fortuna t’hagués triat.


Si aquest malviure es manté i la qüestió empitjora anem al metge. És el que cal fer. Alhora que em permeto una suggerència, que és no fer via cap a altres indrets, on hi trobarem unes persones que sense haver-nos vist mai, disposen dels “remeis” per guarir-nos de la malaltia, que sovint ens la diagnostiquen sense massa pressa i entretant ens van buidant la butxaca.

No és la meva intenció posar-me a casa dels altres, però com que jo també n’he patit d’aquests maldecaps- i l’aigua que encara ha de venir - vull oferir-vos un antídot que m’ha anat de primera. És tracta d’una poció que pots administrar-te sense llegir-ne les instruccions, ni el nombre de cullerades, les hores de presa i el que és més important: no té contraindicacions i per tant no pot agreujar la malaltia ni fotret una sotragada per una altra banda. Allò de millor no llegir el prospecte, que si cal fer-ho quan es tracta d’una recepta mèdica. També recalco que la bona voluntat i la deguda bona disposició respecte del “remei” han de ser presents. El primer pas és saber escollir l’específic que ens convé, la poció és diversa i no sempre cal triar la mateixa. Amb això del “coco” no hi busqueu les matemàtiques, recordeu que els bojos fem bitlles. Aquest bàlsam no aneu a cercar-lo a casa de l’apotecari, no en coneix la fórmula. Us l’heu de preparar vosaltres mateixos i permeteu-me un consell: podeu afegir-hi nous ingredients o prescindir d’algun que jo us proposo.



Si us agrada l’òpera, gaudiu de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. ( una música extraordinària i de “casa nostra “ ).

La “segona” de Gustav Mahler. ( la millor mostra del postromanticisme ).

La “quarta” de Mendelsshon ( la música en colors ).

Els nocturns de Chopin ( amb els ulls clucs ).

L’únic concert per a violí i orquestra de Betthoven. ( en dies “baixos” especial atenció al segon moviment ).

Qualsevol dels concerts per oboè i orquestra que va escriure Mozart.

I per descomptat Bach, en qualsevol moment i circumstància.

Afegir-hi els “ Vint poemes d’amor “ de Pablo Neruda, l’erotisme de Joan Salvat Papasseit i la tendresa i compromís social de Miquel Martí i Pol.