divendres, 26 d’octubre de 2012

La vergonya de l'amnistia fiscal.




Parlant d’impostos, he llegit en el Punt Diari, que nou de cada deu ciutadans consideren que en aquest país no paguen més els que més tenen. També més del noranta per cent considera que hi ha molt de frau fiscal a l’Estat. Per dir-ho clar i net, la gent pensem que els que s’esmunyen de contribuir a l’hisenda pública són les persones que més haurien de pagar. Una injustícia que provoca un greuge respecte d’aquells que entenen que cal pagar impostos i compleixen amb aquest deure. Entenc que contribuir a les despeses de l’estat és una obligació que hauria de permetre una justa i equitativa distribució de la riquesa. Altra cosa és la consideració que tenim sobre el destí d’aquests diners, que al meu entendre no s’aporten a les necessitats de la comunitat- que es malgasten per exemple en aportacions milionàries en despeses militars – i no per mantenir una sanitat i educació dignes i amb la sensibilitat social indispensable en aquesta crisi que ha deixat fora del dret al treball a tantes persones.


Sense entrar en el fons de la política fiscal que tenim, si que vull dir quelcom respecte de l’amnistia fiscal que ha promogut el govern central, una decisió que no cal oblidar va comptar amb el suport del grup de C. i U. al Parlament. Aquesta mesura permet als defraudadors regularitzar els seus comptes, pagant el 10% del capital evadit i en certs casos inclús menys, quan si haguessin tributat per la via normal haurien pagat un 43%. Amb aquesta mesura el govern permet la legalització de “diner negre”, ja sigui dipositat a l’estranger o hagi sigut amagat en el propi país. Per tal de facilitar les declaracions, aquestes tindran el caràcter de confidencials. L’amnistia començà el mes de març i tindrà una durada fins a final d’any. El govern preveu recaptar 2500 milions d’euros, però en els primers 4 mesos la hisenda pública només ha ingressat 50 milions, un 2% del que té previst. Un fracàs semblant al que va tenir una altra “perdó fiscal” que el PSOE va establir quan governava i que curiosament el PP va recriminar per impresentable i injust. Ara és el PSOE, que basant-se en l’article 31 de la Constitució: “ tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en tot cas, tindrà abast confiscatori”, ha portat al Tribunal Constitucional un recurs contra la decisió del govern. Com per posar-se a riure –ahir l’un, avui l’altre -si no es tractés d’un afer tan vergonyós. D’altra banda, la Comissió Europea, a finals del mes d’agost, va considerar que les condonacions fiscals com la que havia promogut el govern espanyol, haurien de ser evitades perquè generen migrats ingressos i sobretot perquè provoquen un risc moral i l’avantatge d’unes persones que no han observat llurs obligacions fiscals. Esquifits ingressos degut a que aquestes grans dinerades estan prou ben protegides en els anomenats “paradisos fiscals” i que els defraudadors no pateixen en absolut per la seguretat d’aquests diners. Regularitzar amb un 10% el capital que aquests pocavergonyes han robat, no els surt a compte, per la simple raó que hisenda coneixeria els seus milions que haurien de tributar normalment l’any següent.



Vivim en país en el que el govern desconeix que passa amb els diners, no saben el frau que es produeix, que li passa per alt l’evasió de capitals. El Sindicat de Tècnics del ministeri d’Hisenda, denuncia la passivitat del govern en el control dels diners que són amagats per uns depredadors socials que haurien de ser punits, en la mesura que són responsables de les dificultats socials que pateixen tantes persones. Indica el sindicat, que des del ministeri, es coneixen qui són aquests immorals i que només caldria tenir la voluntat per acabar amb aquests pocavergonyes i males persones. Es parla de milions i milions d’euros que no són abonats a la hisenda pública, una dinerada que possibilitaria una més justa distribució de la riquesa que genera aquest país. S’ha reduït la plantilla d’inspectors i els grans defraudadors i lladres són beneficiats per un govern que els protegeix i els empara. Entretant, els que encara poden guanyar-se uns diners amb el seu treball, són maltractats amb una política fiscal que els controla de totes, totes. I el conjunt de la ciutadania pateix cada dia més el desballestament del dret a la salut, l’educació i als serveis socials que tothom hauria de tenir. Una pobresa que creix i s’escampa pels senders de la misèria. Hi ha uns responsables d’aquestes injustícies, els que no contribueixen amb els seus impostos- permeteu-me qualificar-los de terroristes socials –i per damunt de tot, aquells polítics que incompleixen amb l’obligació de fer observar les lleis i fer-les satisfer a tots aquells que amb llur insolidaritat roben la ciutadania.

















dimecres, 17 d’octubre de 2012

Una "dinastia" de surenys




Aquest matí amb en Pere hem anat a buscar bolets. Ací, a Sant Feliu, diem anar a “buscar” quan en altres llocs empren el verb “caçar”. No ens hem proposat fer una llarga caminada, els anys hi són i cal “mesurar-se”. Per aquest motiu hem descartat l’opció del reig. Aquest bolet, sens dubte el més bonic i saborós dels que trobem en aquestes contrades, per trobar-ne cal fer camí. És de molt bon veure amb el color ataronjat que té, a diferència dels pinetells i rovellons, sovint amagats per les fulles de l’arbrat i de la brossa pròpia de les pinedes.

Ens hem decidit per buscar quatre cualbres llores, en un lloc que quasi cada any n’hi trobem. Aquest bolet, no massa conegut, fet a la brasa és dels més bons que hi ha. De manera freqüent en veiem de trepitjats i esclafats. Una acció equivocada que persones que no els coneixen acostumem a fer. El convenient, quan hom veu un bolet que desconeix és no malmenar-lo, pensant que algú pot aprofitar-lo i d’altra banda valorar que si la natura l’ha fet, sens dubte tindrà alguna utilitat.

De cualbres llores ni una, penso que encara és una mica aviat. Però si que hem omplert el cistellet de cualbres de sureda que ben bones han sigut posades a taula amb un parell de botifarres de carn. Unes botifarres que varem comprar a la Vall de Bianya aquest darrer cap de setmana. Si feu una sortida cap a Ripoll, tot just deixat Olot i una vegada hàgiu travessat el poblet de la Canya, trobareu a peu de la carretera de Camprodon una botiga, embotits Dorca. Atureu-vos-hi, toqueu el fre i entreu. És un establiment dels de tota la vida, amb uns embotits d’una qualitat fora del comú. Una botiga de poble on hi podreu trobar des d’unes espardenyes, el diari, llaunes de conserva...el que necessiteu. I una senyora que de vendre en sap una estona. No en sortireu de buit, haureu posat les mans a la cartera i algun dineró desembutxacareu. No us oblideu d’agenciar-vos unes quantes botifarres de perol.

Tornem a buscar bolets. Hem pensat que potser trobaríem algun rovelló o pinetell. Darrerament ha plogut, no hem tingut aire de tramuntana- “ en pelacanyes”- i aquest anar i venir del sol és un temps que afavoreix la sortida de bolets. Doncs, res de res, ni la mostra. Tot l’espai una gran pineda i en Pere – després m’ho ha explicat – ha vist un suro d’aquells que fan planta i ha pensat ves a saber si hi haurà algun sureny. M’ha cridat per tal que jo els collís. Una “família” de nou surenys. Els pares i set fills ben aplegats. Mai havia vist tants surenys en una sola peça. Feia goig veure’ls i una vegada arribats a casa, n’he fet unes fotografies.

Voldria fer unes consideracions a l’entorn de la generositat del bosc. Hi trobem una bona ombra a l’estiu, encenem la llar amb la llenya que ens proporciona- quines estones gaudint del foc – ens regala bolets, espàrrecs i també recollim flors i plantes per ornar les nostres cases. Podem anar-hi a fer la passejada, conèixer nous llocs que sovint ens deixen bocabadats per llur bellesa i alhora ens permet la solitud quan la desitgem. Una volguda caminada sovint ens fa bé, ens ajuda a pensar, a cercar i sovint trobar la quietud que ens asserena.

El bosc no se’ns embossa cap diner, és esplèndid i desinteressat amb nosaltres. Només ens prega que el respectem per poder-nos continuar oferint la seva generositat. I nosaltres, penso jo, éssers humans amb la capacitat de raciocini que ens caldria sempre mantenir, hauríem de ser curosos amb el bosc i la natura. No embrutir-lo amb les nostres deixalles, conservar-lo net i polit, estimant-lo.Ser ben endreçats quan anem a fer-la, recollint les restes del menjar. I tenir compte amb les burilles. Aquest estiu els focs han sigut d’una violència extrema, han cremat centenars d’hectàrees i han mort persones. Els animals també han patit aquest desastre i quan el bosc pena, també nosaltres perdem una bona part de la nostra riquesa natural.

És el que volia dir, tot pensant que aquestes quatre ratlles mostrin l’estima que sento pel bosc que voldria que fos compartida per tothom.













dimarts, 2 d’octubre de 2012

Xino-xano cap a Port Salvi. ( La nova llei de costes )




Aquest matí he anar a fer un tomb fins a Port Salvi .A primera hora, el sol encara no era alt i bufava un airet de terral que m’ha fet abaixar les mànigues de la camisa. Des de les Planetes he pogut observar la quantitat d’embarcacions fondejades a la nostra badia. He pensat que havíem parcel•lat l’aigua de mar i he recordat les muscleres i els vapors amarrats als norais de l’escullera. El racó de llevant de la nostra platja quan era un indret per anar-hi a banyar-se, ara ocupat per l’antic club nàutic i altres instal•lacions que s’han “menjat” bona part de la sorra en detriment de la ribera. Més embarcacions amarrades i una fortor a olor de gasoil que no permet el goig de la flaire de l’aigua de mar i de la salabror que en els llavis deixava el vent, anys ha. Voldria precisar que aquests canvis han sigut en bona manera quasi inevitables, tot i que em sap greu haver perdut aquella badia – una cala gran – que així la considero. Els vapors han deixat de venir i la pesca ha anat a menys, només queden un parell o tres de teranyines i alguns bots per anar a la pesquera menuda. Crec que tot ha anat amb presses, en nom i profit d’un progrés que ha capolat bona part del nostre territori.

Tot fent el camí he passat per davant del club de Mar, un agressió contra un del llocs més bonics que teníem i que a més la propietat ens ha barrat el pas a l’aigua de mar, ni podem anar-hi, encara que només sigui per a mullar-nos els peus. Darrerament s’han fet passos en el sentit que han d’obrir el dret de trànsit, que és de titularitat pública, però fins avui, la propietat – fen ús d’un espai del comú – ni tan sols ha observat la resolució del requeriment de la Direcció General del Territori, en la que se l’obliga a enderrocar la porta tapiada i permetre l’accés públic. De salvatjades urbanístiques n’hem tingut més. Els volums d’edificació dels edificis Joan I i el Cap Ducal, per a millor benefici dels especuladors amb la convivència de l’ajuntament franquista de llavors. I no hem passés per alt, la pèrdua de la cala Port Salvi – potser la pitjor de les especulacions i devasta-me’n a Sant Feliu- un lloc a pam i toc de la població on amb el pare i la mare hi anàvem a fer la berenada.( La fotografia que encapçala aquestes ratlles és un Port_Salvi de totxos i ciment. Recordo la cala tal com va fer-la la natura, només amb el rocam.) També acompanyant l’avi Peralta fins a la banda de garbí, damunt l’Estufador, mentre amb la fitora a la mà vigilava per si passava algun llobarro. Pot ser que algú que hem llegeixi recordi que fa uns anys, alguns d’aquests bons ciutadans - que només vetllen pel profit de la població- van intentar urbanitzar la Costa de Plata. El tram de costa que va des de la cala Ametller fins la punta del Mulà. No van aconseguir aquesta barbaritat, érem a les darreries dels anys setanta i va poder-se aturar el que hauria sigut la destrucció d’aquell paratge. Tot això anava pensant, entretant feia la caminada. Sembla que la vigent llei de costes, ens ha posat a l’abric d’aquestes especulacions que ens han portat a la pèrdua de bons trams de territori, sobretot els que es troben ran de mar. No n’estiguem segurs. Veureu el perquè ho dic.

L’ocupació del litoral està en perill. El ministre de Foment, el senyor Arias Cañete, ha anunciat la revisió de la llei de costes que fou promulgada l’any 1988. Sense aquest instrument normatiu quina seria la realitat de les nostres costes? Quina qualitat tindria el nostre litoral si s’hagués continuat amb l’agressió a l’espai natural, que s’havia produït en les dècades anteriors? Diu el ministre que la proposta de revisió de la llei ha de tenir l’objectiu de fer compatible la protecció del litoral amb el desenvolupament de les activitats econòmiques. Endemés planteja la necessitat de reduir la zona marítimo-terrestre, per entendre’ns, situar més a prop de l’aigua de mar les edificacions i reduir-ne l’espai públic. Afegeix que els espais que han quedat degradats per activitats econòmiques, perdin la protecció, per considerar que han deixat de tenir valor natural i que per tant han de recuperar la vàlua econòmica. Crec que queda prou entès que fer compatible el litoral amb l’activitat econòmica, tendirà a eliminar o desproveir de contingut bona part de la normativa actual. Tornarem a la “cultura del totxo” i acabarem definitivament, amb la construcció de noves urbanitzacions, amb el valor turístic del que resta del nostre litoral. Espais que encara conserven valors naturals destacables seran enrunats i es produiria una destrucció irreversible en el nostre litoral. Aplicaran la política que es fa amb els espais degradats – en ocasions volgudament degradats – per tal de privatitzar-los- quan el que s’hauria de fer és prohibir-ne la requalificació per períodes de temps ben amplis. El mateix que es contempla en els llocs on hi ha hagut incendis. Edificar prop del litoral i també permetre’n activitats econòmiques poden representar riscs naturals per a les persones, si valorem el procés d’increment de canvi climàtic, un perill que el govern no pot ignorar.

No és tracta d’una modificació de la Llei. L’avantprojecte contempla una nova normativa que en el cas de ser aprovada suposaria una tornada a una especulació incivilitzada. Les concessions d’ús del domini públic que eren de trenta anys s’ampliaran als 75. La nova llei eximirà a les marines artificials la consideració de domini públic, aquest és el cas de la marina d’Empuriabrava. També exclourà del domini públic les dunes mortes, una norma que reduirà la zona pública de Doñana. Fins avui la llei reconeixia la limitació de domini públic fins al lloc on arribava l’aigua de mar en els temporals, un límit que determinaven les restes fòssils, una precisió que desapareix. No és èticament correcte afavorir els interessos privats a costa dels béns de titularitat pública. La destrucció del patrimoni paisatgístic i ambiental caldrà denunciar-lo als organismes europeus, que ja en el seu moment van fer-ho contra el govern de la comunitat valenciana. Amnistia fiscal, amnistia bancària i ara carta blanca per omplir-se les butxaques tots aquests especuladors i també males persones, que no respecten els drets de la comunitat, que no tenen cap mena de consideració per un litoral que només interpreten en funció dels seus beneficis. I una immoralitat de part d’un govern que legisla en benefici de la gent que capola el nostre litoral. Que ens empobreix.