dimecres, 17 d’octubre de 2012

Una "dinastia" de surenys




Aquest matí amb en Pere hem anat a buscar bolets. Ací, a Sant Feliu, diem anar a “buscar” quan en altres llocs empren el verb “caçar”. No ens hem proposat fer una llarga caminada, els anys hi són i cal “mesurar-se”. Per aquest motiu hem descartat l’opció del reig. Aquest bolet, sens dubte el més bonic i saborós dels que trobem en aquestes contrades, per trobar-ne cal fer camí. És de molt bon veure amb el color ataronjat que té, a diferència dels pinetells i rovellons, sovint amagats per les fulles de l’arbrat i de la brossa pròpia de les pinedes.

Ens hem decidit per buscar quatre cualbres llores, en un lloc que quasi cada any n’hi trobem. Aquest bolet, no massa conegut, fet a la brasa és dels més bons que hi ha. De manera freqüent en veiem de trepitjats i esclafats. Una acció equivocada que persones que no els coneixen acostumem a fer. El convenient, quan hom veu un bolet que desconeix és no malmenar-lo, pensant que algú pot aprofitar-lo i d’altra banda valorar que si la natura l’ha fet, sens dubte tindrà alguna utilitat.

De cualbres llores ni una, penso que encara és una mica aviat. Però si que hem omplert el cistellet de cualbres de sureda que ben bones han sigut posades a taula amb un parell de botifarres de carn. Unes botifarres que varem comprar a la Vall de Bianya aquest darrer cap de setmana. Si feu una sortida cap a Ripoll, tot just deixat Olot i una vegada hàgiu travessat el poblet de la Canya, trobareu a peu de la carretera de Camprodon una botiga, embotits Dorca. Atureu-vos-hi, toqueu el fre i entreu. És un establiment dels de tota la vida, amb uns embotits d’una qualitat fora del comú. Una botiga de poble on hi podreu trobar des d’unes espardenyes, el diari, llaunes de conserva...el que necessiteu. I una senyora que de vendre en sap una estona. No en sortireu de buit, haureu posat les mans a la cartera i algun dineró desembutxacareu. No us oblideu d’agenciar-vos unes quantes botifarres de perol.

Tornem a buscar bolets. Hem pensat que potser trobaríem algun rovelló o pinetell. Darrerament ha plogut, no hem tingut aire de tramuntana- “ en pelacanyes”- i aquest anar i venir del sol és un temps que afavoreix la sortida de bolets. Doncs, res de res, ni la mostra. Tot l’espai una gran pineda i en Pere – després m’ho ha explicat – ha vist un suro d’aquells que fan planta i ha pensat ves a saber si hi haurà algun sureny. M’ha cridat per tal que jo els collís. Una “família” de nou surenys. Els pares i set fills ben aplegats. Mai havia vist tants surenys en una sola peça. Feia goig veure’ls i una vegada arribats a casa, n’he fet unes fotografies.

Voldria fer unes consideracions a l’entorn de la generositat del bosc. Hi trobem una bona ombra a l’estiu, encenem la llar amb la llenya que ens proporciona- quines estones gaudint del foc – ens regala bolets, espàrrecs i també recollim flors i plantes per ornar les nostres cases. Podem anar-hi a fer la passejada, conèixer nous llocs que sovint ens deixen bocabadats per llur bellesa i alhora ens permet la solitud quan la desitgem. Una volguda caminada sovint ens fa bé, ens ajuda a pensar, a cercar i sovint trobar la quietud que ens asserena.

El bosc no se’ns embossa cap diner, és esplèndid i desinteressat amb nosaltres. Només ens prega que el respectem per poder-nos continuar oferint la seva generositat. I nosaltres, penso jo, éssers humans amb la capacitat de raciocini que ens caldria sempre mantenir, hauríem de ser curosos amb el bosc i la natura. No embrutir-lo amb les nostres deixalles, conservar-lo net i polit, estimant-lo.Ser ben endreçats quan anem a fer-la, recollint les restes del menjar. I tenir compte amb les burilles. Aquest estiu els focs han sigut d’una violència extrema, han cremat centenars d’hectàrees i han mort persones. Els animals també han patit aquest desastre i quan el bosc pena, també nosaltres perdem una bona part de la nostra riquesa natural.

És el que volia dir, tot pensant que aquestes quatre ratlles mostrin l’estima que sento pel bosc que voldria que fos compartida per tothom.