divendres, 30 de novembre de 2012

Ho deia el President Tarradelles " compte amb no fer el ridícul"



En els plens de l’ajuntament de Santa Cristina, s’hi donen situacions d’aquelles que recorden la dita d’aquella senyora que deia que no volia morir-se, donat que cada dia aprenia noves coses. No vaig assistir a la sessió i les meves paraules són arrel del que he llegit al Punt Diari.


Resulta que l’equip de govern presenta a la consideració del plenari, una proposta per concedir la construcció d’una nova benzinera. Uns veïns, consideren que no han rebut la suficient informació sobre la instal•lació d’aquest servei, exposen les possibles molèsties que els pot representar i afegeixen que donat que els sortidors seran automàtics no possibilitaran la creació de cap nou lloc de treball. Fins i tot expressen que els preus més barats d’aquesta nova benzinera, podrien representar la pèrdua de feina d’alguns treballadors que es defensen el jornal a l’altra gasolinera.

Els regidors/ es de l’oposició proposen deixar la qüestió sobre la taula i debatre la proposta per cercar una solució, que prou bé podria ser emplaçar la benzinera en un altre lloc. L’empresa – dedueixo que es tracta del supermercat l’Esclat – demana disposar d’una part de l’aparcament per ubicar-hi el servei de carburants i els grups municipals de l’oposició creuen més adient situar la benzinera en una zona industrial.

Dues consideracions sobre aquest fet. L’alcalde, el senyor Llensa, manifesta als veïns/es que no cal informar, que en tot cas si es consideren perjudicats, ja ho podran fer palès en les al•legacions que podran presentar durant el període d’exposició pública. És incomprensible que una proposta que presenta el govern, que conseqüentment n’és responsable el batlle, aquest senyor es negui a donar als ciutadans/es presents, la legítima informació a la que tenen dret. Un veritable exercici de “ consideració democràtica” cap als presents, la del senyor batlle. Segurament que vaig errat, però entenc que els responsables públics entretant exerceixen llur mandat, són els dipositaris de la sobirania popular i en absolut els posseïdors d’aquest domini. L’alcalde, davant la demanda de qualsevol ciutadà ha de respondre, en té el deure. Pot, i al meu entendre ho hauria de fer, remetre'l a d'altres instàncies que el veï pot fer-ne ús, però en primer lloc i com és degut li ha de donar a conèixer.

Segona reflexió,i com que avui sembla que tinc una certa “tirada” a les dites, hi afegiré una frase prou coneguda. Deia el que fou President senyor Tarradelles: “ en política tot és possible, però el que cal sempre és no fer el ridícul”. Senyor Llensa, un dels seus regidors va manifestar que votaria en contra de la proposta, l’oposició li demanava deixar l’assumpte sobre la taula i parlar-ne més endavant, la seva proposició no podia prevaler. Tot i així posa la qüestió a votació i el que és encara menys entenedor és que s’hi pronuncia en contra. No ho entenc, no “ hi arribo”. Vostè fa molts anys que s’ha compromès políticament i deu conèixer el consell del President Tarradelles i si no és així, li cal prendre’n nota, no fos que s’avesi en fer el ridícul polític.







dimarts, 27 de novembre de 2012

De l'Estat del benestar a la beneficiència





La condemna de les persones que es troben en situació de l’atur i la culpabilització que es fa de la gent que no troba feina, és una qüestió ideològica. El discurs que els que es troben en situació de precarietat es degut a la manca d’esforç i al caràcter de vagància – vaja que no volen treballar – l’aprofiten els nouconservadors per imposar les retallades i justificar unes lleis que només afavoreixen els interessos dels poderosos. Les polítiques neoliberals ens exposen la hipocresia del discurs que nega la necessitat de la col•laboració social, que s’ha anat repetint al llarg de la història. Hi afegeixen, per a més vergonya, que aquestes persones s’aprofiten dels recursos del diner públic i que per tant en bona mesura són els responsables d’una estafa a l’estat. Els pobres fan nosa i endemés representen una dificultat pel bon anar del país i per tant han d’acceptar els sacrificis i resignar-se, per tal de sortir d’aquesta crisi. Estan desligitimats per oposar-se a qualsevol mesura que minvi els seus drets i quan reclamen una millor assistència mèdica, el dret a un habitatge, la consideració que els correspon en tant que ciutadans, la resposta és que no són víctimes i que no tenen cap dret a aquestes ajudes. No volen acceptar un treball, que cadascú ha d’espavilar-se i si són pobres o fracassats, la culpa és d’ells i per tant els poders públics no venen obligats a prestar cap assistència, són uns paràsits socials.

Ens presenten la crisi com si fos la conseqüència d’una catàstrofe, com si s’hagués produït un fet inevitable. Falsa aquesta asseveració. Aquests processos, amb més o menys intensitat, són deguts als canvis que el model econòmic capitalista provoca cíclicament i que en ocasions han originat conflictes bèl•lics. Ara com ara cal afegir-hi l’estafa, el frau que les finances han provocat. Aquestes dinerades que han transitat arreu, només especulant i sense crear cap benefici per la societat, nodrint l’ànsia de diners d’aquests depredadors, veritables terroristes socials. La corrupció i el robatori de cabdals públics per part d’uns polítics, que han embrutit el bon nom d’aquelles persones que esmercen part del seu temps, en el servei a la comunitat.Aquests lladres són els responsables de les penalitats. Aquest discurs propicia el cop d’estat del capitalisme, es limita la democràcia i permet imposar un sistema que sotmet la població als interessos del poder econòmic. Aquest INJUST SISTEMA hauria de considerar i valorar les burles que es fan a la dignitat de les persones. I en el cas que aquests ciutadans oposin resistència, són considerats com a mala gent i en conseqüència poden ser reprimits i maltractats, en defensa d’un “ordre arbitrari”. Alguns símptomes d’expressa rebel•lia ja hi han hagut i els caldria als que defensen aquest discurs que ho tinguessin en compte. Mireu, ara em ve a la memòria la “ Ley de Vagos i Maleantes” que permetia desposseir a qualsevol persona de llur llibertat. Salvades les distàncies, també malauradament podem presenciar el comportament de la policia, quan els ciutadans manifestem la nostra disconformitat amb unes mesures polítiques que no consideren el respecte que ens mereixem. Felip Puig, és un dels valedors i defensors d’aquest liberalisme econòmic que menysprea els pobres i els aturats, sospitosos de ser els culpables de la crisi, per no haver sabut aprofitar les oportunitats.

Una estafa. Caldria exigir responsabilitats polítiques i també penals, modificacions en les lleis que regulen el sistema financer- recordem aquella frase del llavors president Sarkozy: “ cal refundar el capitalisme “ – i negar-nos a la resignació, ser bel•ligerants i exigir els nostres drets. Reclamar i obligar als poders públics el compliment dels serveis socials i no haver de recórrer a la beneficència, un recurs que sovint condueix tantes persones a la desesperació i a la misèria.











diumenge, 25 de novembre de 2012

ANEM-HI!!




Avui podem i hem d’exercir un dret, que jo vaig poder acomplir quan ja vorejava els 40 anys. La possibilitat de poder manifestar el meu parer en unes eleccions lliures i democràtiques. Fins llavors la dictadura franquista m’havia negat la llibertat per expressar el meu projecte polític respecte del meu país. Va caldre recórrer un camí ple d’obstacles i un bon nombre de persones hi van patir la pèrdua de la llibertat- ser empresonats - per revelar-se contra aquells, que amb l’ús de la força no reconeixien el dret a que totes les persones tinguessin la raó a ser considerats ciutadans. Altres homes i dones foren privats de llur vida, executats.

Aquella diada, la recordo. Fou una festa, una manifestació de llibertat que tantes vegades havia pensat que podria ser una realitat. Dipositar aquella papereta a l’urna, va assemblar-me que havia començat un nou camí per a tots nosaltres. Certament que tenim raons per queixar-nos i que el que havia de ser no ha sigut. La crisi econòmica que cada dia creix, les dificultats per portar el pa a taula que pateixen tantes famílies, l’atur amb tota la incidència que s’expressa en l’àmbit de la violència masclista, els desnonaments que deixen tantes persones sense l’aixopluc que tothom hauria de tenir... fan entendre el desencant, la desconfiança en la política i un descrèdit en les persones que esmercen bona part dels seu temps amb la bona voluntat de ser útils a la ciutadania, els polítics.

Penso que precisament la POLÍTICA – amb majúscules – és l’eina que ens ha de permetre canviar aquesta injusta situació que cada dia afecta a més persones. Avui, els de casa, anirem a votar. Entre d’altres per dues raons que crec hauríem de considerar. El record de tots aquells que amb tants sacrificis van aconseguir el dret a poder triar el govern pel nostre país i el deure que tenim nosaltres a manifestar lliurament el nostre parer. Que cadascú triï l’opció que consideri més adient, però ANEM-HI.

dijous, 22 de novembre de 2012

Acte públic contra els desnonaments.




Centenars de milers de persones han perdut les seves cases a causa de la injustícia dels desnonaments. Una llei hipotecària que deixa en la indefensió les persones, unes pràctiques abusives – que podríem qualificar d’usura – per part dels bancs i les caixes i una manca d’intervenció dels diferents governs que han prioritzat els interessos de les entitats bancàries, han conduit també a l’exclusió social a molts ciutadans/es.



L’agrupació local d’Iniciativa per Catalunya Verds ha convocat un acte públic, que tindrà lloc a la biblioteca municipal, el proper dimarts dia 27 a les 19,3. Podrem conèixer la situació actual d’aquest conflicte social, amb la intervenció de Marta Afuera, responsable de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques ( PAH) de les comarques gironines i al Síndic de Greuges, José Luis Mayo.



Convidem el veïnatge a ser-hi present.



dilluns, 19 de novembre de 2012

Avui fa setze anys.




Avui fa setze anys de l’accident de les nostre filles. Un fet dels més importants en la nostra vida. Que de sobte, en un instant, la nostra menuda, la Sònia, perdés la facultat de caminar, que hagi “d’anar” amb una cadira de rodes, passats aquests anys, és una realitat que no és que l’acceptem ni rebutgem, la vivim. No veig la meva filla caminant, mai l’he somiada sense anar amb la cadira, llurs cames com ella acostuma a dir. Veure la Sònia moure’s, amunt i avall de casa seva, cuidant-se dels seus fills en Martí i la Sara, complint amb el seu treball i amb el compromís públic que va contraure amb els seus veïns/es en la seva feina de regidora, ens plau i alhora ens fa sentir un sa orgull de la nostra filla.

Gaudim dels dos néts i esperem el naixement de la petita Esther que es donarà a conèixer abans de la fi de l’any. Aquest matí ens hem fet un parell de petons i una abraçada. Sense paraules, no calien.

Avui també s’acompleixen vuit anys de l’enterratge del pare. El seu record i la seva presència són. L’avi Pere va deixar traça.





dijous, 15 de novembre de 2012

Prous desnonaments i dret a l'habitatge.




El creixement econòmic que hem tingut en els darrers anys ha anat estretament lligat al sector de la construcció. La concessió de crèdits hipotecaris, finançant moltes vegades més del 100% del valor de l’habitatge, va permetre a moltes persones prendre la decisió de comprar-se una vivenda. Els bancs i les caixes van facilitar préstecs per damunt del preu real de l’habitatge. En molts casos a famílies que comprometien més de la meitat dels seus ingresso i amb uns terminis de pagament cada vegada més llargs. Aquestes polítiques financeres, basades sobre el benefici i no en la informació i responsabilitat que les entitats haurien d’haver comunicat als seus clients, han contribuït a generar un enorme endeutament a les famílies. El diputat d’ICV al Congrés, Joan Herrera va proposar –ja fa uns anys – una nova regulació per llei de les hipoteques per protegir les famílies. Proposta que anava encaminada a evitar problemes en el futur, que aquesta nova llei no comprometés més del 30% dels ingressos de la persona hipotecada, amb un termini màxim de trenta anys i que la hipoteca no superés el 80% del valor de l’habitatge. Aquesta mesura que ben segur hauria sigut beneficiosa per a les famílies fou rebutjada en el Congrés. Eren temps de les “vaques grasses” i la proposta fou qualificada en el sentit que anava contra el progrés i que no permetia l’accés a l’habitatge de la població. Una raó prou convincent, quan llavors, les administracions públiques estatal i de la Generalitat no feien res en el sector de l’habitatge públic, deixant en mans privades la construcció de vivendes. Els bancs,les caixes i l’iniciativa privada – les gran empreses constructores – beneficiant-se del dret constitucional a l’habitatge, que no complien les administracions.

La crisi econòmica ha provocat la pèrdua de llocs de treball i com a conseqüència d’aquest fet, que ha creat la inseguretat en les rendes familiars, se li pot afegir l’endeutament de moltes famílies en el pagament dels habitatges que van adquirir. Les execucions hipotecaries han deixat sense sostre a milers de famílies. L’actual Llei Hipotecària condemna aquestes famílies, al no poder fer front al deute, a trobar-se davant un procés de desnonament. La persona endeutada tot i haver perdut la vivenda i els diners pagats, ha de continuar pagant les quotes pendents, un càstig que pot conduir-lo a l’exclusió social. Cal afegir-hi que en molts casos el desnonat es veu obligat a pagar a l’ajuntament l’imposta de la plusvàlua. És injust que una persona que perd l’habitatge, que no el transfereix – quin benefici en treu? – hagi d’abonar aquest impost. És inadmissible que en un Estat social i democràtic de dret, una persona que de forma involuntària esdevé insolvent, endemés de perdre la seva única vivenda, es quedi amb un deute astronòmic, degut a una situació financera de la qual no és responsable.

Es tracta d’un conflicte social que afecta diàriament a més de 500 famílies – 8 desnonaments diaris a les comarques gironines – i que deixa sense sostre a persones desvalgudes. Els esdeveniments ocorreguts darrerament, dues persones s’han llevat la vida quan anaven a ser desnonades i la fermesa de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques, han obligat al PP i al PSOE ha començar unes converses per aturar el que ara anomenem una situació insostenible. Els recordaria – també a C. i U. – que ignorant les necessitats i les condicions precàries de milers de ciutadans, han votat en contra en el Congrés de Diputats i en diferents ocasions, la proposta que han fet altres grups parlamentaris –ERC, IU i ICV- per la dació en pagament. En una d’aquestes votacions - el senyor Zapatero que era el president del govern – va afirmar que aquesta mesura, la dació en concepte de pagament, posaria en perill els bancs i les caixes i endemés afegint que en un moment en el que estem reforçant el nostre sistema financer no s’han de prendre decisions d’aquest tipus. Certament voldria errar-me, però gosaria afirmar que no prendran les mesures per acabar amb aquesta injustícia. “ Pagats foradats, els de Sor Virginia”. Els bancs – les caixes han desaparegut – mostrant la seva “sensibilitat social”, són llurs paraules – es conduiran en conseqüència amb aquell decret del govern “ el codi de bones pràctiques” que no ha resolt l’estafa a que estan sotmeses les persones afectades. Només la pressió de les PAH han aconseguit en alguns casos que la dació de l’habitatge deslliurés la persona d’obligacions posteriors. Els requisits que s’han d’acomplir, encara que els bancs volguessin, la pràctica totalitat de les famílies en queden excloses i els desnonaments no s’aturen.

La solució per aquesta injustícia és la modificació de la llei hipotecària. Paralitzar els desnonaments de les famílies i persones en situació sobrevinguda i involuntària de poder satisfer el pagament de la hipoteca. Respecte dels desnonaments ja efectuats, destinar aquests milers de pisos buits a disposició de les famílies desnonades i sense recursos, amb ajudes de lloguer social. De fet és el que es proposa en la INICITIVA LEGISLATIVA POPULAR, que pretén modificar la llei de Enjuiciamiento Civil. Una ILP que promouen els sindicats UGT i CCOO, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya i l’Observatori dels Drets econòmics, socials i culturals.















dilluns, 5 de novembre de 2012

Qui rescata les persones?




He manllevat el títol a l’exemplar de la revista Presència d’ahir. Els representants d’entitats socials que es preocupen per les persones que es troben en situacions de pobresa i fins i tot de misèria, manifesten que les polítiques neoliberals i d’esperit mercantilista, han abocat a bona part de la societat a la pobresa. Aquestes entitats cada dia ho tenen més dificultós per atendre la demanda d’ajuda que els arriba. L’estat del benestar es va fonen i la fractura social creix dia rere dia. Prop de dues-centes mil persones reben aliments de la Creu Roja , semblant nombre de ciutadans no tenen cap mena de prestació i les penúries i el mal viure s’estenen arreu del país. El dret a la salut es escanyat pels qui haurien de tenir-ne cura i l’educació en comptes de considerar-la com un bé públic la van desmillorant, posant en perill el futur més immediat dels nostres joves. El país s’empobreix, la gent no troba feina i els avis prou treballs tenen, amb llurs migrades jubilacions, per donar un cop de mà als seus fills.

Des de les administracions i dels poders públics se’ns argumenta que les retallades són conseqüència de la manca de recursos econòmics, que no hi ha altra manera de sortir-se’n que no sigui aprimar els drets dels ciutadans. Aquest discurs - que s’expressa amb tanta insistència - ha arribat a influir en el parer dels ciutadans, en la mesura que no hi altra solució a les dificultats que la majoria de la població esta patint. Fins al punt que aquesta fal•laç dissertació ens vol aconduir i adoctrinar en el sentit que som nosaltres els culpables d’aquesta situació.

Ens menteixen i l’estratègia de part dels governants, ja sigui des del govern central com també de banda de l’administració del govern de Catalunya, és prou clara. Insisteixen que si no reduïm el dèficit, no ens en sortirem de la crisi i haurem de ser intervinguts. Ens diuen que sense aquestes mesures, les conseqüències serien pitjors. Les retallades, les polítiques que estan enrunant l’estat del benestar, tenen una finalitat ben concreta i defensen uns altres interessos. Pretenen assolir la privatització dels serveis públics. Reduir la qualitat de la sanitat, aprimar les jubilacions, desmillorar l’educació pública i en definitiva desdir-se del servei que cal prestar a la ciutadania, és planificar un nou model de societat, en el que el benefici i el guany siguin els objectius principals. Posar en mans privades plans de jubilació, beneficiar les mútues sanitàries, conduir els nostres infants cap a l’escola privada...Aquest és el país que ens proposen, una societat trencada, en la que els que tinguin recursos econòmics podran ser sanats i educats. I els demés, la majoria, haurem de mal viure, bo i esperant la solidaritat i la bona voluntat de les persones, que ja avui, assisteixen i ajuden a tants necessitats i que cada dia tenen més dificultats per atendre les demandes que els hi arriben.

Les retallades no són necessàries, tenim altres maneres per incrementar els recursos econòmics de l’estat i posar-los a l’abast de la població. Incrementar els impostos a tots aquells que més tenen, acabar amb el frau fiscal, recuperar l’impost de successions, honestedat en l’administració dels diners públics...El país genera la suficient riquesa per atendre els drets bàsics de les persones, amb una justa i equitativa distribució dels diners. Altrament, la ciutadania és menystinguda i alhora enganyada. Amb les dinerades que de manera “generosa”- no en donen cap compte del que en fan – es regalen a les entitats bancàries, podrien ser cobertes les mancances que avui pateixen tantes persones. Ens parlen de dèficit i és cert, però s’obliden de remarcar que aquests diners que es deuen no són responsabilitat dels ciutadans. Aquest deute és la conseqüència de la malaltissa ànsia que han tingut unes males persones i que sens dubte aquests depredadors socials haurien de pagar. Nosaltres, no hem de rescatar els interessos d’uns pocavergonyes!!. No renunciem als nostres drets, manifestem el nostre desacord amb les polítiques que ens volen imposar, exigim que els governants respectin i acompleixin els drets que en tant que ciutadans ens corresponen i no ens quedem a casa el proper dia 14!!.