dilluns, 19 de novembre de 2012

Avui fa setze anys.




Avui fa setze anys de l’accident de les nostre filles. Un fet dels més importants en la nostra vida. Que de sobte, en un instant, la nostra menuda, la Sònia, perdés la facultat de caminar, que hagi “d’anar” amb una cadira de rodes, passats aquests anys, és una realitat que no és que l’acceptem ni rebutgem, la vivim. No veig la meva filla caminant, mai l’he somiada sense anar amb la cadira, llurs cames com ella acostuma a dir. Veure la Sònia moure’s, amunt i avall de casa seva, cuidant-se dels seus fills en Martí i la Sara, complint amb el seu treball i amb el compromís públic que va contraure amb els seus veïns/es en la seva feina de regidora, ens plau i alhora ens fa sentir un sa orgull de la nostra filla.

Gaudim dels dos néts i esperem el naixement de la petita Esther que es donarà a conèixer abans de la fi de l’any. Aquest matí ens hem fet un parell de petons i una abraçada. Sense paraules, no calien.

Avui també s’acompleixen vuit anys de l’enterratge del pare. El seu record i la seva presència són. L’avi Pere va deixar traça.