dimarts, 27 de novembre de 2012

De l'Estat del benestar a la beneficiència





La condemna de les persones que es troben en situació de l’atur i la culpabilització que es fa de la gent que no troba feina, és una qüestió ideològica. El discurs que els que es troben en situació de precarietat es degut a la manca d’esforç i al caràcter de vagància – vaja que no volen treballar – l’aprofiten els nouconservadors per imposar les retallades i justificar unes lleis que només afavoreixen els interessos dels poderosos. Les polítiques neoliberals ens exposen la hipocresia del discurs que nega la necessitat de la col•laboració social, que s’ha anat repetint al llarg de la història. Hi afegeixen, per a més vergonya, que aquestes persones s’aprofiten dels recursos del diner públic i que per tant en bona mesura són els responsables d’una estafa a l’estat. Els pobres fan nosa i endemés representen una dificultat pel bon anar del país i per tant han d’acceptar els sacrificis i resignar-se, per tal de sortir d’aquesta crisi. Estan desligitimats per oposar-se a qualsevol mesura que minvi els seus drets i quan reclamen una millor assistència mèdica, el dret a un habitatge, la consideració que els correspon en tant que ciutadans, la resposta és que no són víctimes i que no tenen cap dret a aquestes ajudes. No volen acceptar un treball, que cadascú ha d’espavilar-se i si són pobres o fracassats, la culpa és d’ells i per tant els poders públics no venen obligats a prestar cap assistència, són uns paràsits socials.

Ens presenten la crisi com si fos la conseqüència d’una catàstrofe, com si s’hagués produït un fet inevitable. Falsa aquesta asseveració. Aquests processos, amb més o menys intensitat, són deguts als canvis que el model econòmic capitalista provoca cíclicament i que en ocasions han originat conflictes bèl•lics. Ara com ara cal afegir-hi l’estafa, el frau que les finances han provocat. Aquestes dinerades que han transitat arreu, només especulant i sense crear cap benefici per la societat, nodrint l’ànsia de diners d’aquests depredadors, veritables terroristes socials. La corrupció i el robatori de cabdals públics per part d’uns polítics, que han embrutit el bon nom d’aquelles persones que esmercen part del seu temps, en el servei a la comunitat.Aquests lladres són els responsables de les penalitats. Aquest discurs propicia el cop d’estat del capitalisme, es limita la democràcia i permet imposar un sistema que sotmet la població als interessos del poder econòmic. Aquest INJUST SISTEMA hauria de considerar i valorar les burles que es fan a la dignitat de les persones. I en el cas que aquests ciutadans oposin resistència, són considerats com a mala gent i en conseqüència poden ser reprimits i maltractats, en defensa d’un “ordre arbitrari”. Alguns símptomes d’expressa rebel•lia ja hi han hagut i els caldria als que defensen aquest discurs que ho tinguessin en compte. Mireu, ara em ve a la memòria la “ Ley de Vagos i Maleantes” que permetia desposseir a qualsevol persona de llur llibertat. Salvades les distàncies, també malauradament podem presenciar el comportament de la policia, quan els ciutadans manifestem la nostra disconformitat amb unes mesures polítiques que no consideren el respecte que ens mereixem. Felip Puig, és un dels valedors i defensors d’aquest liberalisme econòmic que menysprea els pobres i els aturats, sospitosos de ser els culpables de la crisi, per no haver sabut aprofitar les oportunitats.

Una estafa. Caldria exigir responsabilitats polítiques i també penals, modificacions en les lleis que regulen el sistema financer- recordem aquella frase del llavors president Sarkozy: “ cal refundar el capitalisme “ – i negar-nos a la resignació, ser bel•ligerants i exigir els nostres drets. Reclamar i obligar als poders públics el compliment dels serveis socials i no haver de recórrer a la beneficència, un recurs que sovint condueix tantes persones a la desesperació i a la misèria.