dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon Any 2013




L’any que tot just acabem ha sigut sofert per a moltes persones. Aquesta nit n’encetem un altre que sens dubte també serà aspre. La solidaritat i la convivència ens permetran abastar un món més just. Que el desànim no ens domini i tots hi hem de ser.



Bon any 2013!!



Joana, Núria, Sònia, Martí, Sara, Esther, Francesc i Pere.





dimecres, 26 de desembre de 2012

Afineu la "nàpia"... podria ser que us en arribés la flaire.



CAPÓ de NADAL

Ingredients:

1 capó de 4 quilos

Per fer la farsa:

½ quilo de carn picada de porc

100 grams de pinyons

200 grams de prunes seques sense pinyol

200 grams d’orellanes

250 grams de castanyes seques ( que haurem posat en remull el dia abans amb garnatxa)

100 grams d’avellanes torrades i pelades

2 pomes àcides tallades a daus

Per la guarnició:

6 cebes petites enteres i pelades

2 pastanagues tallades en rodó

4 tomates petites i enteres

2 branquinyols d’api sense fulles i tallats a trossets

2 cabeces d’all enteres

4 pomes àcides petites sense el capoll

Oli

Sal

Pebre

Preparació:

Quan comprem el capó, demanem que li deixin la meitat del coll per poder-lo lligar i que endemés l’obertura de la part del cul sigui petita, justa per poder-lo farcir.

Socarrimarem la bèstia i tot seguit la buidarem i netejarem bé per dintre i l’assecarem amb paper de cuina. Sal i pebre.

En un recipient de mida generosa hi posarem la carn picada salpebrada, junt amb tots els ingredients de la farsa. Tot ben barrejat.

Passarem a farcir el capó amb la pasta, assegurant-nos que quedi ben compactada, sense buits. Cosirem l’au amb fil de cuina i una agulla de sargir llana.

Per tal que no es parteixi durant la cocció, lligarem les ales i les potes al cos del gratapallers i també el salpebrarem per fora.

Untarem una plata de forn amb un tel d’oli tot afegint la guarnició al voltant del capó. Ho ruixarem amb oli fins que a la plata en quedi un dit.

Cocció:

Ja el tenim a punt!! Tres hores al forn – dalt i baix – a una temperatura d’uns 180º. A mesura que les verdures vagin suant, recollirem suc amb una cullerassa i humitejarem el capó. Si se’ns asseca el rostit, tindrem una barreja d’aigua i garnatxa per anar-li afegint.

Amb molt de compte, quan sigui rostit d’una banda li farem un tomb per acabar-lo d’enllestir.


-----------------------------------------------------------------------------


El capó és un gall castrat. Augmenta la quantitat de carn i minva la massa muscular. La polpa és més gustosa que la del pollastre i també el seu pes és superior. S’acostuma a menjar-lo en els àpats d’aquestes festes en lloc del gall dindi. Per la Festa Major, la pobre “víctima” és el pollastre.

El capó no és tan conegut com el pollastre de l’Empordà, tot i que darrerament s’ha començat a comercialitzar.

A casa, el cuino cada any i pel que diuen els de la taula, el troben molt bo. Vaig viure a Bellcaire fins als deu anys i recordo que la mare se’ls criava. Quan encara el pollastre era menut, la mare anava a la farmàcia a comprar unes pastilles. Feia un petit tall a la pell del coll i li posava un d’aquells comprimits, la castració de l’animal.

Animeu-vos!! La mostra la teniu a les fotos del capó d’aquest any.

Joana. La jove de Can Peric.









diumenge, 16 de desembre de 2012

Una persona compromesa: Àngel Sala Costa, en "Saleta".





Bon dia a tothom,

La mort d’una persona sempre és una pèrdua, l’acabament del trajecte d’una vida és dolorosa pels familiars i també dol a les persones que l’han coneguda, als amics. Aquest és el meu cas. Divendres al vespre quan la Montse va telefonar-nos per dir-nos el trànsit del seu pare, tot i saber que la seva salut havia anat minvant i que calia esperar aquest acabament, l’ànim se’ns encongí. En Saleta fou un gran amic del pare i també de casa.

En primer lloc vull agrair a la família la confiança que m’han donat quan la seva filla va demanar-me d’afegir-me al dol, expressant el meu parer- sobre l’Àngel. El vaig conèixer els anys seixanta, rel de la relació que tenia amb el meu pare. Dues persones, com tantes altres, que des de llur modèstia però amb la força de la convicció política, en aquells moments tan difícils, en els que els drets fonamentals de les persones no eren reconeguts i que a més aquells que volien recuperar-los eren perseguits i a voltes privats de la llibertat, no ho varem acceptar. Tingueren la valentia de dir no a un règim dictatorial i d’absolut caràcter feixista. Superaren la por que s’havia extès arreu i es van comprometre per recuperar les llibertats que corresponen a les persones i el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya, el nostre país.

Acomplint la voluntat de la família i de molt bon grat he escrit unes paraules, amb l’ànim de manifestar la meva consideració, respecte i amistat cap a l’Àngel. L’afecte i estima que també mostreu les persones que sou presents en aquest acte de comiat.

Quan ens trobem per dir-li adéu a un amic, quan sabem que ha marxat, els vius ponderem el buit que ens deixa i tot allò que el feia únic i farà que l’enyorem. L’Àngel tenia una família que notarà la seva absència en el dia a dia, que en mil detalls el recordarà i l’homenatjarà amb la seva continuïtat. Tota la gent que marxa deixa un buit, i qui la plora. I avui, entre nosaltres, hi ha persones que saben millor que jo, per a quantes coses ens agradava tenir l’Àngel aquí.

Però m’han demanat que parli de qui ha estat en “Saleta” –permeteu-me anomenar-lo pel seu renom – pel seu temps i per la seva gent, que vol dir que hagi tingut un compromís polític al llarg de la seva vida. Un compromís polític, en els anys en que l’Àngel el va contraure ingressant en el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. Llavors, en un país en el que els drets de les persones eren trepitjats i tampoc era respectada Catalunya. Era un risc, una convicció i una preocupació pels seus semblants i per com era la societat en la que li tocava viure. Volia i vol dir que va tenir presents els altres, que fou algú important per la família i els amics, però també per a la comunitat.

Tercera generació d’una família amb “establiment” – com en deien d’una botiga en aquell temps – que la casa d’en “Saleta” fos una botiga amb les portes obertes al poble, em fa pensar en ell i en el que significava, com en un lloc i una persona de “proximitat”, les que hi són quan les necessitem. Si a algú li calia una xarnera o una escombra de bruc, alguna cosa per acabar l’àpat o llavors per a l’hort, l’Àngel i família tenien i tenen encara oberta la porta de can “Saleta”.

Però l’Àngel va fer molt més, no només va proveir els veïns amb els productes de la seva botiga. Sota les caixes, o al magatzem, tenia els exemplars de “TREBALL” i de “MUNDO OBRERO”, els diaris del PSUC i del PCE, que distribuïa clandestinament. Lectures com aquelles també van fer servei al poble, al seu poble, al poble de tots. En aquest país, gent com l’Àngel es deien comunistes, que creien en un món millor i van aconseguir canviar una societat injusta i bastir-ne una de digna. L’Àngel va ajudar a recuperar els drets de les persones, el retorn de la democràcia i el respecte pel nostre país. Uns drets i llibertats que hem donat per fets i consolidats, però que anem perdent, amb molt malestar i molta pobresa...L’Àngel se la va jugar...Els que hem viscut en famílies semblants sabem prou bé que vol dir que el cap de la família se la jugui.

Ja en època democràtica va participar en la creació dels nous ajuntaments, una feina plena d’estima pel territori i de gran finesa cívica. No ha passat tant de temps i no vull estar-me’n de recordar-ho i enyorar-ho: per respecte a l’honestedat i honradesa de gent com ell, els hauria de cremar les mans als qui ara les fiquen a les caixes, robant diners de la comunitat.

Quan es diu que l’Àngel era un activista es vol dir això. Que volia un país lliure i un veïnat just i que el trobaran a faltar els seus i els altres, perquè la comunitat necessita homes actius i activistes com ell. I també perquè avui, acomiadant l’Àngel, penso com ens calen més que mai, la gent que pensa amb els altres en temps difícils, com els que estem passant i molts també patint.

L’Àngel tenia la seva confiança en l’Home, era un agnòstic. I un agnòstic té el compromís amb l’ara i avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals o ètiques, ni per demà ni per el més enllà. Aquesta és la condició, que sense aconseguir que aquestes persones com l’Àngel no tinguin vida eterna, els fa perennes.

L’Àngel en el transcórrer de la seva vida ha deixat traça, ha sigut un exemple, ha respectat les persones que no compartien la seva ideologia i ha aconseguit l’autoritat moral, aquella que no cal que passi per les urnes, que és el veïnatge que la concedeix. En “Saleta” es va donar a la gent i no tinc cap dubte que els cristinencs i les cristinenques en servaran el record.

Una abraçada Àngel, en “Saleta”. Reiterar a vostès la meva cordial salutació i moltes gràcies per escoltar-me.





dimecres, 12 de desembre de 2012

Els privilegis de Can Rius i la paciència.



Hi ha qui diu que si t’entestes per aconseguir quelcom que consideres que val la pena i sobretot si la qüestió està relacionada amb l’administració i la justícia, el primer que has de fer és proveir-te de paciència. Afegeixen els que hi entenen sobre aquests afers, que quan estiguis a punt de perdre-la – la paciència – has de cercar i trobar la manera de recuperar-la. Que tot i així, tampoc pots tenir la certesa d’atènyer un acabament que complagui la teva aspiració. En el cas que exposaré una legítima ambició.

Tan sols quatre paraules- l’assumpte és prou conegut - sobre el que des de fa tants anys passa amb la utilització d’un espai públic – el de Can Rius – per l’empresa Turispania, que barrant el pas amb unes parets no permet l’accés a la platja. Violant la llei de costes, Turispania disposa d’un tros del nostre terme municipal en profit propi, inclús han construït un embarcador que utilitzen per amarrar les embarcacions dels propietaris dels apartaments.

M’arrisco afirmar que hem arribat a la fi d’aquest llarg procés, farcit de requeriments, denúncies, recursos... un litigi que ha durat anys. Un plet que ha comptat amb el suport del grup parlamentari d’ICV, concretament del diputat Joan Boada. La veritable empenta per arribar-hi ha sigut la mobilització d’una bona part de ciutadans que hem manifestat la nostra indignació per aquest “robatori”. Puc anar errat i espifiar-la una vegada més i no seria la primera. Toco ferro i ja seria hora que hi hagués sort!!.

El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme – amb data de 20 de gener de 2012 - dicta una resolució en la que condemna a una multa de 4.416 a l’empresa Turispania per una infracció en el dret de pas i l’incompliment de les condicions de concessió. I també es requereix a l’entitat a enderrocar els elements que impedeixen el lliure accés a un espai de domini públic i l’advertència que si l’empresa no compleix la resolució, es procedirà a l’execució subsidiària.

Contra aquesta resolució Turispania va presentar un recurs contenciós administratiu, en el que demanava entretant no hi hagués la corresponent sentència, una mesura cautelar de suspensió de l’execució de la resolució. El jutjat contenciós administratiu 11 de Barcelona disposa amb data 22 d’octubre, que no procedeix la suspensió de la resolució dictada pel Director General. Argumenta la magistratura, entre d’altres raons, que Turispania amb els tancaments impedeix no tan sols la utilització del domini públic marítimo-terrestre i la normativa de costes, com també el dret al gaudi de la costa, el medi marí, el paisatge i la protecció ambiental. Valors que contempla la Llei de Costes, que han de ser singularment protegits en l’àmbit urbà, com és el cas. Per tant queda desestimada la sol•licitud.

Si bé l’empresa pot recórrer la sentència davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tinc entès que aquest recurs, no obliga a esperar el pronunciament del Tribunal Superior per poder procedir a l’enderroc i cobrament de la multa.

A proposta d’ICV, fou aprovada per tots els grups municipals una moció demanant a Costes de la Generalitat, una resolució que permetés a l’ajuntament – la competència executiva és de Costes – portar a terme l’activitat d’execució subsidiària de l’enderroc. Queda prou palès, que si hi ha la voluntat i decisió política de Costes i cedeix a l’ajuntament la competència, hauran acabat i ja en seria l’hora, uns privilegis que mai haurien d’haver sigut, infringint els drets de la comunitat, que les administracions han consentit, incomplint el deure que tenen de vetllar i fer respectar els furs del comú.

I per si de cas l’erro i les parets no són enrunades – gat escaldat de l’aigua tèbia fuig – tornarem a fer la caminada cap a Can Rius, exigint el lliure pas.





dilluns, 10 de desembre de 2012

Ple municipal del mes de novembre.



Uns comentaris prop del ple municipal del darrer mes. En primer lloc, em congratulo de la bona disposició que van mantenir els regidors/es – sempre hi ha alguna rampellada – però això és propi de la discussió i el debat. Em permeto convidar als nostres representants municipals a mantenir les bones maneres, un capteniment que no priva defensar amb convicció i ardidesa, inclús amb radicalitat política les propostes que es presentin.

Vaig anotar uns apunts tot escoltant la sessió i sense cap ànim de fer una crònica, exposaré unes quantes consideracions. En primer lloc, subratllar la importància dels temes i qüestions que es varen tractar. Un d’aquells plens que et deixen un bon sabor de boca, que es plantegen temes que són prou importants per la ciutadania.

El regidor d’urbanisme, va informar de la continuació de dos convenis amb l’Agència d’habitatge de la Generalitat. A la nostra vila disposem d’una oficina d’habitatge que ha vingut fent i fa una bona feina en aquest dret constitucional. En Joan Vicente va remarcar que tot i que l’ajuntament no disposa de competències en qüestions de vivenda, el nostre consistori davant del problema dels desnonaments no pot restar-ne al marge i per aquest motiu s’ha arribat a un acord amb OFIDEUTE, un servei d’assessorament que presta la Generalitat, a les famílies que es troben en problemes a l’hora d’atendre el pagament de les quotes hipotecàries. Va aconsellar que les persones que estiguin passant aquest mal tràngol, vagin quan més aviat millor a l’oficina d’habitatge. També va significar- penso encertadament- que es tracta d’un assessorament per intentar de reconduir la situació, no per donar-hi solució.

El que fou hotel de l’Alàbriga i després esdevingué residència dels empleats qualificats del Banco Exterior de Espanya ha sigut enderrocat i una empresa hi bastirà un hotel d’alta categoria. En un lloc privilegiat, a pam i toc de la platja de Sant Pol. Una bona notícia donat que el parc hoteler de la nostra vila és escàs i una primera passa en el sentit de proveir-nos d’una millora en aquest sector, l’hoteler. Benvinguts els empresaris que entenen la qualitat del nostre terme municipal i inverteixen recursos, que sens dubte ajudaran a la creació de nous llocs de treball. Demanats els corresponents permisos municipals, quan l’empresa ha enderrocat el vell edifici, no ha respectat les normes referents a la protecció d’unes plantes. No es pot acceptar la transgressió de les mesures de protecció del medi, que el nostre ajuntament en el seu moment va aprovar. Els serveis tècnics municipals varen comprovar aquesta infracció que comportarà segons va decidir el ple municipal, les corresponents sancions. Una bona feina la que han fet els responsables de l’àrea de medi-ambient. Bona disposició i també facilitar en la mesura que ho permetin les regles del joc a les empreses que volen instal•lar-se a la nostra vila, però sempre amollant-se a les normes municipals. Digué el regidor Jordi Vilà, que fou qui va presentar la moció, que pot haver-hi persones que aquesta queixa els hagi fet venir ganes de riure, que només defensa el valor d’uns arbres. Doncs regidor Vilà, sóc del parer que la legalitat vigent que contempla el catàleg d’arbres protegits del nostre terme ha de ser respectada i que vostè ha fet el que calia exercint un dret de ciutadà i alhora un deure en tant que responsable polític.

El nostre ajuntament va voler aplegar-se a la diada contra la violència masclista. Una decisió que entenc calia prendre, des de la institució municipal. Les agressions a les dones, que sovint comencen amb la violència verbal i s’agreugen amb la física porten en molts casos a la mort unes persones. Un dels crims més repugnants que trobem en la nostra societat. Patim una societat en bona mesura misògina en la que aquests assassinats són “irrellevants” per a moltes persones. Som hereus d’una cultura patriarcal que ha mantingut i malauradament manté encara una actitud masclista, que el nostre ajuntament va denunciar i rebutjar en nom de la ciutadania. La regidora de serveis socials va fer-nos escoltar una gravació d’una persona que havia patit aquesta paorosa malvivència. Una violència que no és condemnada com caldria i ací voldria inculpar certs mitjans de comunicació – molt expressament cadenes de televisió – que ens presenten programes adreçats al jovent, en els que les noies són considerades des d’una perspectiva de total dependència respecte dels nois, de mers objectes, marcades inclús com si llurs capacitats fossin inferiors a la dels nois. Un camí difícil, amb molts obstacles per anar avançant cap a la igualtat i el respecte. En el nostre país fins i tot persones que des de la responsabilitat política – mostren les seves “vergonyes” – amb declaracions com: “ les lleis són com les dones, hi són per a violar-les”. I també hauríem d’afegir la consideració que mereix la dona, des de la jerarquia de l’església espanyola. El senyor bisbe d’Alcalá de Henares, en el Congrés Mundial de les Famílies va manifestar que la igualtat de gènere atempta contra la naturalesa de la persona i que l’autenticitat de la dona ha de passar necessariament per ser mare i mestressa de casa. Al senyor bisbe el preocupa que hi hagin dones que avancin en els seus drets de persona i no és cap notícia la desigualtat i la intolerància que ha tingut l’església al llarg de la història amb les dones. Els que tenim una certa edat, recordem la ideologia franquista i el tracte discriminatori que patien les dones.

He mencionat aquests tres punts de l’ordre del dia. Vull afegir-hi que es va acordar la creació d’una comissió especial per una millor gestió del Festival de la Porta Ferrada. Convenient aquesta delegació. Per indicació de la regidora d’Hisenda van destinar-se 550.000 euros per tancar el pressupost d’enguany. Entenc que cal afinar el llapis en el Festival i també aclarir els comentaris que des de fa anys hi ha respecte d’una excessiva “generositat” amb les entrades.

Reitero la meva voluntat que els propers plens conservin les bones maneres, però molt em temo – que els brams d’ase, els meus- no arribaran al cel.







dijous, 6 de desembre de 2012

Portem uns dies que deu ni do!!



Portem uns dies que deu ni do!!. L’alcalde de Sabadell i uns quants amics seus, acusats d’embutxacar-se un bon grapat de bitllets amb allò del 3%, el batibull a la casa dels demòcrata- cristians, el president de la Diputació de Girona que sembla va allargassar les mans cap una senyora que ell havia “fitxat a dit”, un tal Wert que es proposa deixar petxa contra el nostre idioma i capgirar la Llei d’Educació cap a l’adoctrinament dogmàtic catòlic, aquell senyor que durant tants anys fou el President de la CEOE i que el jutge ha fotut a la cangrí per lladregot, uns mossos d’esquadra reindultats tot hi haver sigut condemnats per torturar a una persona...I faig curt, podria anar passant llista. Quin país!! I m’oblido de l’esplendidesa del govern central, que mira per on quina sort que tinc, que com que cobro menys de mil euros (582), m’incrementarà cada mes un 2% la paga de jubilat.

Aquelles plagues que va sofrir Egipte, hom diria que tenen una reposició i que ens ha tocat a nosaltres haver-les de suportar. Resistim, aquí caïc allà m’aixeco, i a voltes em demano fins on arribarà el nostre aguant per permetre aquest lladronici d’uns diners que són nostres. Sovint penso que hem perdut el sentit de la dignitat i que els poderosos han quasi aconseguit els seus objectius amansant-nos, com si fóssim un ramat de xais que han conduit cap a la cleda, uns anyells ben vigilats i si els cal també apallissats. És tan greu el que passa, són tantes les injustícies que hi han, que quan em plau posar-me davant l’ordinador i teclejar quatre paraules, el ventall és tan ampli que dubto sobre quina qüestió vull dir la meva. Excuseu-me si us faig una exposició tan apesarada. Dificultats econòmiques n’hi han arreu, però a casa nostra s’ha esdevingut una situació de crisi ètica, de renúncia als valors humanístics. Cada dia creix el nombre de persones indignes que aprofitant-se dels càrrecs públics que la ciutadania els ha donat, s’apropien de grans dinerades i ho fan amb una certa confiança que no els ha de passar res. Arribo a pensar – i no vull exculpar-los – que aquestes conductes vergonyoses s’han produït amb tanta freqüència, perquè en alguns aspectes, sobretot els referents a l’amiguisme i avui per tu demà per mi, allò dels favors – a veure si tens una feina per un meu amic – no s’entenen com un frau i un engany. La justícia i sense fer referència a cap dels casos de malversació de diners públics – la relació ompliria pel cap baix un parell de folis – no procedeix amb la deguda prestesa, tot es va endarrerint i alguns casos degut a la legislació injusta prescriuen. La majoria dels partits polítics – ací també cal significar les excepcions – no procedeixen de forma activa i contundent contra els seus militants corruptes i massa sovint escoltem la hipocresia dels discurs: “ jo si però tu encara més”. Més vergonyós encara, quan en les seves llistes electorals inclouen persones que es troben acusades de delictes contra l’erari públic.

Permeteu-me donar un tomb. No seria just passar tothom per la mateixa rasa. La majoria de persones amb responsabilitats públiques són honestes i honrades, altrament el país hauria fet fallida, tot i que per altres raons la situació econòmica és prou difícil. Si al dèficit públic hi afegim les milionades d’euros que deu la banca, clar que si que estem endeutats. Que cadascú pagui els seus deutes i si les entitats bancàries han gestionat els seus recursos amb un esperit especulatiu i de benefici immediat i ara estan endeutades amb els bancs francesos i alemanys, que no disposin de diners públics. Els ciutadans també tenim la nostra responsabilitat en aquesta situació, no ens excusem del nostres deure. Al meu entendre disposem de l’eina més valuosa per anar redreçant aquesta penosa realitat: aquella papereta que quan correspon anem a dipositar, el vot.

La mestressa, tots dos solets a casa, “pesant figues” després de dinar, m’ha dit si no escrivia alguna cosa sobre la Constitució. Li he respost que si i m’he assegut davant l’ordinador. Ja ho veieu, de la “ Consti” ni paraula. Ho deixo per un altre dia.