diumenge, 16 de desembre de 2012

Una persona compromesa: Àngel Sala Costa, en "Saleta".





Bon dia a tothom,

La mort d’una persona sempre és una pèrdua, l’acabament del trajecte d’una vida és dolorosa pels familiars i també dol a les persones que l’han coneguda, als amics. Aquest és el meu cas. Divendres al vespre quan la Montse va telefonar-nos per dir-nos el trànsit del seu pare, tot i saber que la seva salut havia anat minvant i que calia esperar aquest acabament, l’ànim se’ns encongí. En Saleta fou un gran amic del pare i també de casa.

En primer lloc vull agrair a la família la confiança que m’han donat quan la seva filla va demanar-me d’afegir-me al dol, expressant el meu parer- sobre l’Àngel. El vaig conèixer els anys seixanta, rel de la relació que tenia amb el meu pare. Dues persones, com tantes altres, que des de llur modèstia però amb la força de la convicció política, en aquells moments tan difícils, en els que els drets fonamentals de les persones no eren reconeguts i que a més aquells que volien recuperar-los eren perseguits i a voltes privats de la llibertat, no ho varem acceptar. Tingueren la valentia de dir no a un règim dictatorial i d’absolut caràcter feixista. Superaren la por que s’havia extès arreu i es van comprometre per recuperar les llibertats que corresponen a les persones i el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya, el nostre país.

Acomplint la voluntat de la família i de molt bon grat he escrit unes paraules, amb l’ànim de manifestar la meva consideració, respecte i amistat cap a l’Àngel. L’afecte i estima que també mostreu les persones que sou presents en aquest acte de comiat.

Quan ens trobem per dir-li adéu a un amic, quan sabem que ha marxat, els vius ponderem el buit que ens deixa i tot allò que el feia únic i farà que l’enyorem. L’Àngel tenia una família que notarà la seva absència en el dia a dia, que en mil detalls el recordarà i l’homenatjarà amb la seva continuïtat. Tota la gent que marxa deixa un buit, i qui la plora. I avui, entre nosaltres, hi ha persones que saben millor que jo, per a quantes coses ens agradava tenir l’Àngel aquí.

Però m’han demanat que parli de qui ha estat en “Saleta” –permeteu-me anomenar-lo pel seu renom – pel seu temps i per la seva gent, que vol dir que hagi tingut un compromís polític al llarg de la seva vida. Un compromís polític, en els anys en que l’Àngel el va contraure ingressant en el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. Llavors, en un país en el que els drets de les persones eren trepitjats i tampoc era respectada Catalunya. Era un risc, una convicció i una preocupació pels seus semblants i per com era la societat en la que li tocava viure. Volia i vol dir que va tenir presents els altres, que fou algú important per la família i els amics, però també per a la comunitat.

Tercera generació d’una família amb “establiment” – com en deien d’una botiga en aquell temps – que la casa d’en “Saleta” fos una botiga amb les portes obertes al poble, em fa pensar en ell i en el que significava, com en un lloc i una persona de “proximitat”, les que hi són quan les necessitem. Si a algú li calia una xarnera o una escombra de bruc, alguna cosa per acabar l’àpat o llavors per a l’hort, l’Àngel i família tenien i tenen encara oberta la porta de can “Saleta”.

Però l’Àngel va fer molt més, no només va proveir els veïns amb els productes de la seva botiga. Sota les caixes, o al magatzem, tenia els exemplars de “TREBALL” i de “MUNDO OBRERO”, els diaris del PSUC i del PCE, que distribuïa clandestinament. Lectures com aquelles també van fer servei al poble, al seu poble, al poble de tots. En aquest país, gent com l’Àngel es deien comunistes, que creien en un món millor i van aconseguir canviar una societat injusta i bastir-ne una de digna. L’Àngel va ajudar a recuperar els drets de les persones, el retorn de la democràcia i el respecte pel nostre país. Uns drets i llibertats que hem donat per fets i consolidats, però que anem perdent, amb molt malestar i molta pobresa...L’Àngel se la va jugar...Els que hem viscut en famílies semblants sabem prou bé que vol dir que el cap de la família se la jugui.

Ja en època democràtica va participar en la creació dels nous ajuntaments, una feina plena d’estima pel territori i de gran finesa cívica. No ha passat tant de temps i no vull estar-me’n de recordar-ho i enyorar-ho: per respecte a l’honestedat i honradesa de gent com ell, els hauria de cremar les mans als qui ara les fiquen a les caixes, robant diners de la comunitat.

Quan es diu que l’Àngel era un activista es vol dir això. Que volia un país lliure i un veïnat just i que el trobaran a faltar els seus i els altres, perquè la comunitat necessita homes actius i activistes com ell. I també perquè avui, acomiadant l’Àngel, penso com ens calen més que mai, la gent que pensa amb els altres en temps difícils, com els que estem passant i molts també patint.

L’Àngel tenia la seva confiança en l’Home, era un agnòstic. I un agnòstic té el compromís amb l’ara i avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals o ètiques, ni per demà ni per el més enllà. Aquesta és la condició, que sense aconseguir que aquestes persones com l’Àngel no tinguin vida eterna, els fa perennes.

L’Àngel en el transcórrer de la seva vida ha deixat traça, ha sigut un exemple, ha respectat les persones que no compartien la seva ideologia i ha aconseguit l’autoritat moral, aquella que no cal que passi per les urnes, que és el veïnatge que la concedeix. En “Saleta” es va donar a la gent i no tinc cap dubte que els cristinencs i les cristinenques en servaran el record.

Una abraçada Àngel, en “Saleta”. Reiterar a vostès la meva cordial salutació i moltes gràcies per escoltar-me.