dimecres, 25 de desembre de 2013

NADAL ( Joan Salvat Papasseit )



                 NADAL                           


Sento el fred de la nit
                                     i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
                                       que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat
Els de casa           a la cuina
                                              prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
                                         i ja enyoren demà

Demà passat a taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som - 
                                          Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos     arrancarà a plorar



Bon Nadal i un Any Nou que complagui la majoria dels vostres anhels!!

Pujol-Valls. 

dissabte, 23 de novembre de 2013

Dones que lluiten per un món més just.



Vuitanta anys que les dones van aconseguir el dret polític a poder votar. El dia 19 de novembre de 1933 van poder acudir a les urnes per poder expressar lliurament el seu parer. Van fer efectiu el sufragi universal en les eleccions al Congrés. La igualtat entre homes i dones fou un fet en la història del nostre país. Una mesura que va prendre la República reconeixen el dret a vot, també el divorci entès com alliberació d’un possible maltracta per part de l’home, la garantia a l’educació dels fills, el deure de l’home a reconèixer el fills que tingués fora del matrimoni – acabant la divisió entre fills, els fills legítims i els naturals – decisions en l’àmbit dels drets polítics que varen dignificar la dona, fins llavors marginada i menystinguda i depenent del marit, pares, germans...

El dret a vot que les dones van aconseguir, no va ser fàcil. Era tal la influència de l’Església que inclús algun partit d’esquerres va negar-se a la concessió d’aquest dret. Però a banda d’aquest argument val la pena significar algunes “curiositats” que varen fer-se servir per negar el sufragi femení. L’avantprojecte de llei només contemplava el vot a la dona soltera i a la vídua, sobre la base  que fins que els marits no estiguessin preparats per la vida política, podria esdevenir una discòrdia en el matrimoni. Inclús es varen esgrimir arguments biològics per negar-li el dret al sufragi: la dona no es troba en possessió del suficient esperit crític i de la reflexió que requereix poder votar i massa sovint es deixava portar per les emocions. Un diputat, va arribar a proposar  que es concedís el dret de vot però a partir dels 45 anys, amb l’argument que les dones no atenyien la suficient maduresa intel·lectual fins a complir aquesta edat. Les bajanades que es varen arribar a dir, són de l’alçada d’un campanar.

Tot va anar-se’n en orris  amb la sublevació militar de l’any 1936. El franquisme va convertir la dona en una callada servidora, en unes bones mares cristianes i espanyoles, sotmeses a l’autoritat del pare o del marit, investits d’aquest poder, domini que els venia atorgat directament per déu, el Creador. La missió més important de les dones era la de ser mares dels futurs homes, que haurien de fer cada dia més gran la Patria. Un salt enrere de tal magnitud que les va desposseir de la condició de persones, acusades de manca d’intel·ligència, capacitat aquesta que déu tenia reservada pels homes. Aquesta va ser la penosa realitat que van haver de viure – millor dit malviure – les dones després de la guerra i durant molts anys.

Certament, retornada la democràcia, la dona ha millorat la seva posició a la societat, però li queda encara un llarg i costerut camí per fer. La dona pateix la violència de gènere amb les conseqüències que tots sabem, és discriminada en el món laboral, s’utilitza el seu cos en la publicitat, és objecte de les màfies que l’obliguen a prostituir-se, pateix la servitud de les feines de la llar, massa sovint ella sola ha de tenir cura dels avis...

Hi sempre – quin país!! – aquesta Església espanyola, aturada en el transcurs del temps,  gota respectuosa amb els drets de les persones – molt especialment amb les dones – vol retornar-les a la condició de servidores, negant-li tal com ha fet en el transcurs de la història els seus drets. La publicació del llibre de l’autora italiana Constanza Miriano de títol “ Càsat i sigues submisa “ pretén des de la fe cristina, que la dona casada mantingui l’obediència lleial i generosa, la subjecció, respecte del seu marit. Penso que han fet tard i tinc la certesa que les nostres dones han decidit ser persones.

El meu reconeixement a totes aquelles dones que han decidit ser lliures i que lluitaran per tal que els seus drets polítics s’eixamplin, que no s’ajupiran davant d’una Conferència Episcopal que els nega ser persones. La Teresa i la Sònia en són un exemple, com tants d’altres en podríem trobar. Són casades, amb fills i mantenen una relació d’igualtat amb els seus companys. Es senten persones i endemés s’han compromès amb el veïnatge. Van decidir presentar-se en una llista electoral en les darreres eleccions municipals. Van rebre la confiança d’un bon nombre de ciutadans i en la seva responsabilitat pública compleixen amb el compromís que varen adquirir amb les persones que els atorgaren el vot. A Santa Cristina- com en tots les ciutats i pobles – la manca de treball – representa per a moltes famílies la desgràcia de no disposar de la capacitat econòmica per viure amb dignitat. La pobresa i també la misèria augmenten. La Teresa i la Sònia des de la responsabilitat pública que tenen, s’esmercen per potenciar la solidaritat amb aquestes famílies. Han proposat a l’equip de govern de l’ajuntament prendre unes mesures en l’àmbit dels impostos municipals, per reduir-ne la quantia a les famílies més necessitades. Subvencionar l’IBI –la contribució – a les persones que es troben en situacions de manca de recursos, ajudar aquelles famílies que han perdut l’habitatge per no poder fer front a les quotes hipotecàries i que endemés – quina vergonya – se’ls obliga a pagar la plusvàlua. Destinar més diners al banc dels aliments, una necessitat imperiosa. Mesures de contingut social, proposades des de la perspectiva de la justícia social, no en nom de la hipocresia de la beneficència.

 Dues regidores que desdiuen la falsedat del discurs contra la política. No és cert que la majoria de les persones – molt especialment en els ajuntaments – que accepten lliurament el compromís de representar el veïnatge, siguin deshonestes. Els que així s’expressen potser ho fan des del desconeixement, però la majoria de persones que desprestigien la política i als veïns/es que accepten la convinença amb el poble, tenen un objectiu ben clar: desprestigiar la democràcia en benefici d’aquells que són responsables de les penalitats que avui pateix la ciutadania.





dimarts, 19 de novembre de 2013

L'avi Pere, un exemple a seguir.



Avui, 19 de novembre, s’acompleixen nou anys de la mor del nostre pare/avi. Una data per a tots nosaltres molt important, en la mesura que la pèrdua de l’avi ha representat un buit que tots trobem a faltar. La seva presència encara avui ens és necessària. El seu record – la cadira en la que seia a l’hora dels àpats – ens dol que sigui buida. L’avi fou un exemple i ho serà sempre. Ens mostrà que el fer és més important que el dir.
L’avi va viure una època molt difícil en la seva joventut. Fou un home compromès, que va lluitar en defensa de la democràcia i les llibertats i que ingressà en el Partit Comunista de Catalunya l’any 1935. Deia que hi va entrar després d’haver conegut la brutalitat en que l’exèrcit havia fet la repressió contra els obrers que s’havien revoltat – Revolució d’octubre d’Astúries – l’any 1934. Això l’havia decidit perquè va entendre que era necessari preparar-se,  va pensar que Astúries havia sigut un assaig i qui sap el que passaria encara. Dos anys més tard, el feixisme va aixecar-se contra la República i l’avi va anar a la guerra - deia que a contracor – però convençut que calia defensar  el govern. Perduda la guerra, l’avi – com tantes altres persones i famílies – va exiliar-se.  Va passar a França com a soldat de l’exèrcit de la República. Expulsat de França, per oposar-se a anar a fer fortificacions a la frontera d’Itàlia, per no ser-li reconegut el dret de ciutadania francesa, arriba a Mèxic l’agost de 1940. Retorna a Catalunya l’any 1946, i en la clandestinitat viu a Barcelona fins que es detingut i empresonat.  “Ja sóc a prop dels meus però la clandestinitat m’impedeix poder-los abraçar. Ningú de casa sap que hi sóc tan a prop i tan lluny a la vegada. Ignoren on sóc. La desgràcia i la sort, que sovint van juntes, van fer que sirgués més aviat del que jo mai hauria pensat. La detenció i l’empresonament tenen la seva compensació. Puc veure els de casa.” Una vegada recobrada la llibertat torna a Sant Feliu, a casa dels seus pares i es posa a treballar a la taverna de can Peric. Després de la legalització del PSUC l’any 1977, es presenta com a cap de llista del partit a Sant Feliu i és escollit regidor.
El mes de setembre del 2001, l’Ajuntament de Sant Feliu concedeix a l’avi la Medalla d’Or de la Ciutat. En reconeixement a la seva trajectòria política i la seva lluita per la defensa de la democràcia i la llibertat. L’avi va dir unes paraules en aquella ocasió. Voldria recollir-ne unes quantes. “ Estic content d’haver estat, i ser encara, fidel a la ideologia marxista i militant del PSUC i d’ICV. Si bé el temps i les circumstàncies són diferents de l’any 1936, sobretot a l’Europa Occidental, l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política per a tota la societat segueixen pendents de solució. Sempre he estat partidari de dir les coses pel seu nom i considero que la  globalització no és res més que un intent dels països capitalistes per tenir tot el món en un puny, a la seva conveniència. Noves formes de capitalisme es volen imposar arreu del món. Malgrat les greus dificultats no hem de defallir.”
La seva néta Núria va escriure unes paraules el dia de l’enterrament de l’avi. Enguany repetirem el comiat.
                                                             COMIAT  de  L’AVI  PERE 

Ell, que va mantenir  la seva vida amb el pols ferm i no permetre que les circumstàncies l’excusessin, maldà sempre per explicar-nos el perquè de tot plegat. Fins als darrers moments en que l’assistí aquella llumenalla que fou la seva consciència.
La seva família no vol deixar de fer-ho en aquesta trobada en que ell no prendrà la paraula i, en virtut del que ens va ensenyar d’ell i del món, volem acomiadar-vos en nom seu.
Només va deixar-nos l’expressió d’un darrer desig: volia que l’enterressin al cementiri civil de Sant Feliu, i a terra. A l’avi el fascinava la fe en la transcendència religiosa, però no l’entenia. La seva gran confiança estava arrelada en l’Home, era un agnòstic.
I un agnòstic té un compromís amb l’ara i l’avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és, d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals ni per demà ni per el més enllà. Sap que ha d’ésser, en el sentit més profund del terme, un esperit del seu temps. L’avi ho ha estat.
La memòria de gent que es manté amb les ales esteses, com aquell Àngel de la Història de Walter Benjamin, acabant formant part de la Condició Humana. És la condició que, sense aconseguir que aquestes persones tinguin vida eterna, els fa perennes, com la fulla del pi.
L’Avi, que va patir presó, ha mort sabent que el grau de llibertat d’un home es mesura per l’audàcia dels seus somnis. Serà perquè amb els ulls aconseguí de veure, més enllà de la matèria, la seva immortalitat. La va imaginar: formar part de la terra del cementiri proper al lloc on va néixer. Direm que volia, finalment, allò que les turbulències de la seva època li van negar; la possibilitat de conrear un fèrtil i erudit jardí voltairià. Tornarà a casa per a l’eternitat de les coses que viuen i d’allà mai més l’exiliarà ningú.
Sabia que el respectàvem, ens consta que es sabia estimat. Som qui som perquè ell era qui era. Qui és, a partir d’ara, en tots nosaltres.
Només ens resta desitjar-li bon viatge, que reposi, i anar-nos-en a construir la PAU amb la que ell voldria haver viscut. 
         
                                 

divendres, 8 de novembre de 2013

Al·leluia, circs sense animals i l'Ajuntament de Sant Feliu.



AL·LELUIA!!   Els meus amics – els gats malgrat la mala premsa que tenim som solidaris – les cabres, girafes, lleons, tigres, gossos, elefants... és a dir tots els animals que han de suportar els maltractaments i l’agressió a la seva dignitat en el espectacles circencs, estan d’enhorabona. Una proposició de llei, que només li cal el tràmit d’aprovació en el Parlament - assegurat per una majoria a la comissió - ha acordat que els animals no podran ser exhibits en els circs. Ja seria hora que els animals no fossin escarnits a la pista dels circs. No tinc res en contra dels circs, però si de les males condicions de vida d’aquests companys, quasi sempre engabiats i forçats a fer exercicis que res tenen a veure amb les seves condicions naturals. Tots els grups parlamentaris a excepció del PP i Ciutadans han votat favorablement la proposició. Marramiau, miau, miau, per aquests diputats que s’oposen també a finir amb la barbàrie de les curses de toros. Mireu i ho afirma un gat: aquells que no respecten la vida i que permeten la tortura d’un animal fins a la mort, tenen encara que recórrer un bon camí per  millorar-se com a persones . Penso que el rellotge del temps – aquell que no marca l’hora, però si el progrés de la humanitat – se’ls hi ha parat.  M’arrisco a afirmar – els gats en sabem “un fum” -  que poca cosa podran aportar aquests representants de la sobirania popular en benefici de la ciutadania; els hi manca el valor de la sensibilitat.

 En la decisió presa pel vostre govern hi ha tingut molt a veure la posició de bona part dels vostres ajuntaments, que ja en els darrers anys s’havien pronunciat contra l’ús d’animals en els circs. Una vegada més els consistoris prenen la iniciativa i un centenar d’ajuntaments, que representen prop del 70% de la població, permeten que el vostre país – que també és el meu – mostri el seu nivell de civilització i cultura cap el tracte amb nosaltres, els animals.

M’explica l’amic Pere, que l’ajuntament de Sant Feliu en el transcurs del ple del mes de novembre de 2009 – ara ha fet quatre anys – va aprovar una moció presentada pel regidor d’ICV, que no autoritzava l’estada ni la instal·lació tant en terrenys públics com privats, de circs amb animals. Els grups municipals van decidir permetre la llibertat de vot als seus regidors/es. Diu en Pere, que fou un ple de “suspense”.  Recorda el meu amic, que es va originar un debat que va allargar-se prop d’una hora i que els regidors van aprofitar per exposar els seus criteris, que els havien conduit a votar en un sentit o altre.

Un altre aspecte de la discussió, va ser la incertesa, a veure com acabarà tot això dels animals. Diu en Pere, que les persones que tenen el costum de seguir els plens municipals, els hi és ben fàcil discernir el sentit de vot de cada grup. La llibertat de vot, ve fer possible un ple amè i fins i tot divertit, provant d’endevinar quin seria el vot de cada regidor/a. La moció fou aprovada per 10 vots a favor, 7 en contra i 2 abstencions.

I posat a dir, aprofito per demanar als diputats i diputades del vostre Parlament, que siguin valents i que de la mateixa manera que han prohibit les curses de toros a Catalunya, prenguin una mesura semblant respecte dels correbous. També s’ho passen malament, el  foc  a tots els animals ens fa basarda i els companys bous en pateixen quan se’ls lliga a les banyes torxes enceses. A més a més, serieu conseqüents i acabaríeu amb un discurs – no mancat de raó – d’aquells defensors de les “corridas” quan diuen que als toros si però als correbous no.





dilluns, 4 de novembre de 2013

Del darrer ple municipal.



Del ple municipal de dijous passat

Ens trobem davant de dos projectes de llei, el de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, una llei que impulsa el govern de l’Estat i el de “governs locals” de la Generalitat. Ambdós es basen en la llei d’estabilitat pressupostària  i de sostenibilitat financera. De fet una agressió a l’autonomia municipal, a la capacitat dels ajuntaments per influir i actuar en benefici de la ciutadania.

És injust que es pretengui des de les diputacions i el Govern de l’Estat, d’una banda, i dels consells comarcals i la Generalitat, de l’altra, contenir la crisi retallant les competències dels nostres ajuntaments. És innegable que des de l’administració local, els nostres pobles i ciutats – amb independència del color polític que els ha governat – han progressat en molts sentits.  El principal espai de resistència, de dignitat i de defensa dels drets dels ciutadans i alhora també generadors d’alternatives socials i econòmiques han sigut i encara són els nostres ajuntaments.

Un cop més s’intenta desprestigiar el món local amb dues reformes regressives que tenen el mateix origen, la dreta neoliberal, que representa el PP a Madrid i C. i U. a la Generalitat. Amenaces i una pretesa superioritat moral contra els ajuntaments, que pretenen desproveir de capacitat els nostres consistoris, que ben segur necessiten canvis però no mesures per suprimir llurs competències.

En el ple ordinari de dijous passat, van ser presentades dues mocions que tendien a poder prendre mesures en benefici dels ciutadans. Es demanava la modificació de l’article 32 de la llei d’estabilitat pressupostària i així permetre que el nostre ajuntament, que disposa de superàvit pressupostari i tampoc supera el percentatge d’endeutament, pugui desenvolupar polítiques locals encaminades a finançar objectius que tendeixin a crear plans d’ocupació, a crear llocs de treball.No  és just que el nostre consistori, que acompleix amb la correcta administració dels diners que disposa, una llei no li permeti dedicar-los a generar polítiques econòmiques per disminuir l’atur a la nostra ciutat.

Segona proposta: es demana a la SAREB, que posi en coneixement de l’ajuntament del nombre de pisos que disposa a Sant Feliu. La SAREB- una empresa -  que s’ha quedat amb els actius nocius immobiliaris amb diners públics- que són els nostres - i que al bon entendre de l’ajuntament hauria de col·laborar en la vivenda de lloguer social en un 30% dels que disposa a la nostra ciutat. S’insta també al ministeri per tal que permeti a l’ajuntament la gestió d’aquests habitatges. Una petició que autoritzaria al nostre consistori fer una realitat el valor dels serveis públics conduits des de l’administració més propera als ciutadans.


Bona feina, que vull agrair públicament i dues mocions aprovades per unanimitat.

dimarts, 24 de setembre de 2013

La compota de poma i pera de la Joana.



Ingredients:

1 quilo de cada fruita
Sucre no més d'un 40% del pes de la fruita una vegada pelada.
La pela d’una llimona
1 canó de canyella

Preparació

La fruita ben neta, pelada i tallada a daus. Vigilar que no hi quedin llavors.
En una cassola hi posarem un quart de litre d’aigua, la fruita, el sucre i la canyella. Tot d’un pic.
Ho deixarem coure tres hores a mig foc, fins que la fruita estigui a punt de desfer-se.
Tot seguit traurem la llimona i la canyella, i passarem la compota fins aconseguir una textura de purè.

Envasat

Pots ben nets i secs. Els anirem omplint de la compota encara calenta. Els taparem ben tapats i posarem de boca terrosa per tal que facin el buit.
Quan hàgim acabat d’omplir, posarem els pots  en una olla ben coberts d’aigua i els farem bullir uns 20 minuts.
Deixarem que els envasos es refredin sense treure’ls de l’aigua.


-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Pot servir per carns, per farcir pastissos, per a la base del pastís de poma, a l’hora d’esmorzar o berenar per fer-ne uns bons entrepans i  també  per untar-la ens unes torradetes.
Degut a la bona textura és fàcil de menjar i per tant molt indicada pels menuts i els grans de la casa. 
Podeu conservar-la en un lloc sec i fresc per espai d’un any. Una vegada oberta i per tractar-se d’una compota natural, caldrà guardar-la a la nevera i consumir-la en un parell de dies.

Val la pena aprofitar la temporada i ara ha començat la de la poma i la pera. Si baixeu al mercat en trobareu de molt bona qualitat i si procureu comprar-les de mida petita ( clar que dóna més feina ) les podreu obtenir  a bon preu. I si són de Torroella, encara millor.


divendres, 20 de setembre de 2013

Una mare perd la custòdia dels seus fills per ser POBRE




Massa  sovint i cada vegada més,  ens arriben notícies que ens sembla impossible que siguin certes. Ho vaig llegir ahir al Diari de Girona. Mercès a la mobilització de la PAH,  el govern de la Generalitat ha retornat a una mare la custòdia dels seus dos fills. Una dona que havia perdut el dret a tenir els seus infants – una nena de dos anys i un nen de sis – per motius de pobresa.  Feia quatre mesos que els havia perdut i fou la PAH que va demanar a l’ajuntament que fos revisat l’expedient.

A voltes tinc la impressió que no visc en un Estat de Dret, en el que els polítics que ens governen, escollits per la ciutadania, tenen el deure de vetllar pels drets que ens  corresponen. Uns drets que vens expressats en la nostra Constitució i també en l’Estatut de Catalunya. El que anomenem estat del benestar  hauria de tenir cura de les anomenades quatre potes de la cadira: la sanitat, l’educació, la jubilació i els serveis socials.
Els serveis socials tenen com a finalitat garantir a totes les persones a poder viure dignament, atenen les necessitats bàsiques . Els nostres ajuntaments cobreixen una part d’aquesta assistència amb l’objectiu primordial de no deixar cap ciutadà/na sense un mínim de recursos per tal d’evitar l’exclusió social de les persones que es troben en situacions d’emergència.

Pot haver-hi una situació més greu per una mare no disposar  dels mitjans econòmics per assistir les necessitats dels seus fills?  Penso que el patiment d’aquesta persona ha de ser considerat per les autoritats municipals, com una qüestió essencial a resoldre. En aquest cas, els que haurien d’haver respost no ho han fet. Han permès que una mare perdés la custòdia dels seus fills. Un menyspreu vers una persona que els hauria d’avergonyir.

 Estem patint una escapçada de l’estat del benestar i sovintegen actituds insolidàries amb el falç discurs de la mancança de diners, tot i que és cert que els nostres ajuntaments no disposen dels recursos econòmics que haurien de tenir,  són ignorats i menystinguts per les altres administracions. Els nostres municipis no poden cobrir la totalitat dels serveis socials, però en el fet que m’ocupa i també em preocupa, els responsables d’aquesta  humiliació, no han procedit amb justícia, la justícia natural, aquella que està per damunt de les lleis escrites. Aquests servidors públics, han ignorat el principi d’equitat, que haurien de mantenir en tot moment i amb aquest oblit, han permès que una mare hagi hagut de sofrir el patiment d’haver perdut la salvaguarda dels seus fills. Com no hi ha d’haver els diners suficients per tal que aquesta senyora no pugui viure amb els seus fills? Han fet llenya d’un arbre caigut!!

dissabte, 14 de setembre de 2013

Els animals exigim que se'ns respecti.



Prenc  la paraula perquè hi ha persones que fan mèrits per aconseguir el lideratge del Guiness per la seva imbecil·litat i també idiotesa. I per a més vergonya, es tracta de personatges que haurien de comportar-se – per la seva representació pública – amb dignitat i sense mentir. No és per ignorància que l’alcalde de Tordesillas manifesta públicament  que “ El toro siente dolor, pero no sufre”. Avui em toca a mi, en Fumi, per dir-li que no té cap dret a defensar els comportaments d’uns energúmens que fan patir fins a la mort  un animal. Els taurins, fins no fa massa, fonamentaven els seus arguments amb el discurs de la defensa de la cultura popular, hi afegien també els valors artístics i estètics de la “corrida” i fins i tot alguns negaven el patiment de l’animal, amb falsos raonaments biològics que ha hores d’ara ja no volen proclamar. Ningú, amb un mínim de coneixements pot negar que el brau té un sistema nerviós que el fa sensible al dolor físic i també al patiment psíquic.  Només un cretí pot negar aquesta realitat, amb un exercici d’estupidesa com el que fa  aquest alcalde.

Cada any – i fins quant durarà aquesta crueltat? – a la ciutat de Tordesillas, el dia 16 de setembre, es celebra dintre de les festes patronals el bàrbar espectacle conegut amb el nom de El Toro de la Vega. Un bou, expressament triat, a l’entendre de la comissió encarregada, per millor gaudir de la festa. Un company “condemnat” – nosaltres els felins també ho patirem segles ha – ni que fos un criminal, ha ser perseguit camps a través, a peu i també a cavall, per una colla de brètols i galifardeus armats amb llances que van clavant a l’amic brau, fins causar-li la mort. Un espectacle que no tan sols denigra als protagonistes i que també hauria d’avergonyir als espectadors d’aquesta barbàrie. Ha de ser horrible, com un animal- també jo ho sóc – és llancejat fins a morir. Una “diversió” que pot durar hores, fins que la víctima cau esgotat, abatut. És llavors quan el valent que ha clavat la darrera llançada té el privilegi de tallar-li els testicles, mostrant així la seva intrepidesa.

Un espectacle que vol ser presentat com una mostra de la cultura d’aquest país, invocant la tradició, quan realment el que s’evidencia  són actituds de pobles incultes i endarrerits. Inclús amb la pèrdua de vides humanes. Gent jove, sovint amb la inconsciència que els provoca l’excés d’alcohol i per tant amb les capacitats físiques i mentals reduïdes, es juguen la vida i en ocasions la perden d’aquesta manera tan absurda.  Com pot l’alcalde recolzar aquests espectacles que posen en perill la vida dels seus ciutadans?  No hi ha raó per criminalitzar els animals per així justificar el maltractament que se’ls fa patir. Un “divertiment” sobre el patiment terrible, fins a la mort indigna d’un pobre animal. Hauríeu de pensar que no és just, que la tortura ni contra un animal ha de ser i també reflexionar que aquesta pretesa superioritat que massa sovint els humans en presumiu, queda prou qüestionada per fets d’aquesta mena.




Si no ho hagués vist, em semblaria impossible. Els alumnes del primer cicle de ESO de l’IES Juana 1ª de Tordesillas han elaborat amb la col·laboració de l’ajuntament, un vídeo d’una durada de més de 9 minuts. El vídeo comença per alliçonar els vailets sobre el perill que representa un toro. És falç, venjatiu i amb tota la seva potència física contra l’home. Cal criminalitzar l’animal, condició indispensable per poder-lo maltractar. És un animal que ha de ser punit fins i tot amb la seva mort i clar també cal fer-ne un espectacle. Comentari d’un vailet: “ Ara ja no cal córrer, m’haig d’aturar, respirar, amenaçar i mesurar el terreny. És el gran moment, del valor, del ritual de la sang, del dolor, de l’agonia i de la mort...Acompanyat gràficament d’un ninot en forma de vailet clavant la llança al toro. Com és possible que des d’un institut i d’un ajuntament es promocioni la tortura d’un animal? Quina educació fonamentada sobre una injusta tradició reben aquest alumnes?  Quins valors defensen aquests mestres educant els seus alumnes contra els animals? Com es pot ensenyar la raó de la tortura d’un animal? Els animals sentim i patim el dolor i la por. Exaltar la violència contra nosaltres, els animals, no en tingueu cap dubte, és un perill que pot decantar-se cap a les persones. Trist, molt trist, que en aquest país no siguin reconeguts plenament els Drets dels Animals.


Acabo, són les paules d’un gat pacífic. Però puc assegurar-vos que si un dia, aquest alcalde impresentable estigués al meu abast, una bona queixalada amb els meus ullals seria la meva cordial salutació. No al Toro de la Vega ni a qualsevol capteniment que no respecti els nostres drets. Som natura, vida i tenim dret a exigir ser considerats. Volem conviure amb vosaltres i ser amics. Els gats, força pillastres que som, però també som agraïts quan – i aquest és el meu cas – som alimentats i benvolguts. El calçar i el vestir ja el portem de naixement, no tot ho poseu vosaltres i per tant el nostre agraïment us el mostrem amb mesura, quan nosaltres i diguem-ho clar, en volen treure algun profit. Però tampoc gat per llebre, que bé us estimem.



FUMI.


dimecres, 24 de juliol de 2013

El dret a viure amb dignitat




Aplegant signatures en defensa de la Renda Garantida Ciutadana

Des de el juliol del 2006 hi ha una llei que determina uns ingressos de 664 euros per 12 pagues l’any com a renda mínima a Catalunya. Aquesta xifra es va determinar per complir l’article 24.3 de l’Estatut d’¡Autonomia de Catalunya que diu: “ la família o persones en situació de pobresa tenen dret a accedir a una Renda Garantida Ciutadana que els garanteixi una vida digna”.

Aquest principi establert a l’Estatut no es compleix actualment. Per tirar-lo endavant ICV-EUiA, juntament amb sindicats i altres organitzacions està impulsant una recollida de firmes com Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya. Se’n necessiten 50 mil i diumenge passat els vianants de la Rambla Vidal van tenir l’oportunitat de fer-ho a la carpa que va muntar ICV-EUiA, que ha fet rodar des de Roses a Sant Feliu de Guíxols, poble a poble per recollir firmes i fer difusió d’aquesta iniciativa. L’admissió a tràmit d’aquesta ILP, una vegada recollides les 50 mil signatures, està garantida per un acord del dia 12 de març de la Mesa del Parlament.

A la Renda Garantida de Ciutadania hi tenen dret totes les persones majors de 18 anys i els menors emancipats que visquin legalment a Catalunya amb una residència continuada de 12 mesos i que tinguin uns ingressos mensuals inferiors a 664 euros per 12 pagues. Aquesta renda ha de permetre fer front a l’estat de necessitat, de pobresa en què es troba la persona que hi tingui dret, el nucli familiar o de convivència. La prestació econòmica ha de permetre que cap persona hagi de malviure sota el llindar de la pobresa, en la misèria.

Aquesta renda s’ha de finançar a càrrec dels pressupostos de la Generalitat i no està condicionada a les seves disponibilitats, sense perjudici de les aportacions econòmiques que, en el seu cas, es puguin fer per altres administracions públiques ( locals, estatal o europea). La gestió del finançament serà a càrrec de la Generalitat, els ajuntaments i amb la participació de les entitats del tercer sector acreditades. Una fiscalitat justa, que gravi més les rendes del capital que les del treball, la persecució del frau fiscal ( el sindicat d’inspectors del ministeri d’Hisenda, calculen que 13 mil milions d’euros – només a Catalunya – deixen de recaptar-se per aquest motiu ) i la creació de nous impostos que gravessin fiscalment la riquesa ( que pagui més qui més té) i la persecució de la corrupció. Amb aquestes mesures quedarien garantits sobradament  els recursos no tan sols d’aquesta Renda, també l’Estat del Benestar.

A la renda Garantida hi tenen dret  totes les persones majors de 18 anys i els menors emancipats que visquin legalment a Catalunya amb una residència continuada mínima de 12 mesos i que tinguin uns ingressos mensuals inferiors a 664 euros mensuals. És el dret a cobrar la quantitat que sumada als ingressos que tinguin per qualsevol raó s’arribi a la quantitat esmentada. La persona que cobri aquesta renda te algunes obligacions, entre elles no podrà rebutjar una oferta de treball adequada a les seves capacitats.

La proposta va ser acollida molt favorablement pels vianants guixolencs i pels forasters que estaven de visita a la nostra ciutat. La solidaritat cap aquells que, sense ser-ne responsables, han de patir la pobresa, fins i tot la misèria i el perill de l’exclusió social.







dimarts, 23 de juliol de 2013

77 anys de la formació del PSUC


El 23 de juliol de 1936, es va crear a Catalunya el Partit Socialista Unificat de Catalunya ( PSUC ) que va aplegar en les seves files a comunistes i socialistes.
La derrota de les forces democràtiques en les eleccions generals de 1933 i la lluita armada dels obrers asturians un any més tard, són dos fets que posaren en evidència la necessitat d’acabar amb la divisió política de la classe obrera. La idea de la unitat proletària s’havia estès arreu de l’Estat. Calia unificar les diferents tendències polítiques: comunistes, socialistes i anarcosindicalistes. Aquesta necessitat unitària només es va realitzar a Catalunya.

El PSUC neix també com a conseqüència de la unitat antifeixista  del proletariat català en la campanya electoral de les eleccions de febrer de 1936, tot i que les primeres converses ja s’havien iniciat a finals de l’any 1934. La sublevació militar i feixista del 18 de juliol de 1936 i la imperiosa necessitat de defensar la República varen decidir la creació del PSUC pocs dies desprès, el 23. Per primera vegada els comunistes i socialistes s’unien en un partit marxista-leninista. La creació del nou partit pretenia convertir la industriosa Catalunya en el més ferm baluard contra el feixisme. Adscrit a la III Internacional, és l’únic cas que aquesta organització va acceptar dos partits comunistes d’un mateix Estat. El reconeixement de la realitat nacional del PSUC.

El PSU – també se l’anomena així - es crea a partir de la unió de quatre formacions polítiques, amb una militància prou reduïda d’unes 6 mil persones: Partit Comunista de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya, la federació catalana del PSOE i el Partit Català Proletari. Fou elegit secretari general de la nova formació política, Joan Comorera membre de la Unió Socialista. La força real era però molt més important ja que tenia  sota la seva direcció la UGT catalana, el CADCI ( Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), la JSUC ( Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya )  i també la poderosa Federació Local Tèxtil de Sabadell. Un any més tard el PSUC comptava amb una militància de 60 mil persones.
El paper que va jugar el PSUC durant la guerra podria expressar-se en el sentit que fou  la força política més important a Catalunya. Mancances i errors també n’hi hagueren però la capacitat de resistència de lluita contra el feixisme ningú ho nega. Com tampoc la continuació d’aquesta lluita, en les circumstàncies tan difícils de la il·legalitat i l’emigració – la lluita clandestina – per l’alliberament social i nacional del poble català.

El PSUC neix de la reflexió política de la imprescindible unitat de les forces d’esquerra i progressistes. Iniciativa per Catalunya, en bona mesura hereva dels principis democràtics, de la justícia social i també del dret a l’autodeterminació que defensava el PSUC, també aposta per la unitat.

El meu pare en fou un dels fundadors del PSUC. També jo hi vaig militar i vull expressar el meu respecte per a totes aquelles persones, homes i dones – la majoria malauradament ja no són amb nosaltres – que amb el seu fer i dir, foren un exemple de compromís polític i ciutadà.


VISCA  EL  PSUC!!

diumenge, 14 de juliol de 2013

Carta d'en FUMI per en MARTÍ




Salutacions de part d’en FUMI, que és com ha de començar un gat educat i de veres que ho sóc, no en dubteu. L’amic Pere m’ha fet un encàrrec i en justa correspondència del bon tracte que mantenim no m’hi puc negar. Diu en Pere, que la seva filla Sònia, l’hi ha fet arribar les notes de fi de curs d’en Martí. Que voldria fer quatre ratlles però que segurament l’objectivitat no hi seria del tot, la condició d’avi... Vaja, que sigui jo qui ho faci. Afegeix – amb molt bon criteri – que els gats tenim entre tantes altres virtuts la de l’observació i en aquest sentit podré valorar amb millor criteri les notes d’en Martí.

Tampoc em serà fàcil. En Martí i jo som molt bons amics i quan ve a casa dels avis, que també és la seva, vaig a saludar-lo. Ho reconec, tinc una veritable estima per en Martí i em consta que ell també m’aprecia. M’esmerçaré en ser just, el conec prou be i procuraré no excedir-me, ajustar-me en les meves consideracions, no “passar-me de rosca”, ni tampoc ser excessivament generós en el meu anàlisi. Quina pretensió, potser mancada de l’imprescindible raciocini que hauria de mantenir. L’avi Pere m’ha fotut en un afer que déu n’hi do. Quin pillastre!!.


En Martí ja ha començat el tram de l’adolescència, aquella època que viviu els humans i que al meu entendre es caracteritzar per “saber-ho tot”. L’adolescència és aquella etapa de la vida en que es deixa de ser un nen, un fet biològic i cultural molt important que condiciona sobre manera la relació amb els pares, amb la conseqüència que genera freqüents conflictes. També amb els adults, que amb el discurs de la experiència volen tenir la raó, que per descomptant no posseeixen, segons assevereu els adolescents. Quina paradoxa, quan un dels vostres desitjos és arribar a ser adults. Aquesta “sapiència” no és una condició mal entesa pels adolescents d’avui, tots l’hem viscuda, condicionada ben segur per la realitat social del temps que ens va tocar viure. En Pere- que ha donat una ullada a l’escrit- em diu si vull afegir-hi que en aquesta època  també va experimentar sentiments de contradicció, d’inestabilitat emocional, així com l’adquisició d’un nou sistema de valors. L’avi també recorda una certa incomoditat corporal deguda al canvi d’imatge i les llargues estones que es passava davant el mirall, per posar-se “guapo”, amb un tupè que li va costar hores i més hores anar-lo moldejant. En Martí, també està passant aquest vivència, diria jo que sóc un gat vell, amb tota normalitat. Sota l’empara de l’amistat que tenim, em permeto la llibertat de demanar-li, que per descomptat són ben lícits  els seus interessos personals però que alhora valorés també els plantejaments i els drets de les altres persones del seu entorn més proper. En Martí sap com fer-ho i tinc la certesa que entén que la convivència és el valor més important que s’ha de preservar i mantenir en les relacions humanes. Ai humans, joves, adults i grans, teniu la supèrbia de creure que ho sabeu tot. Aneu errats, només els gats naixem ensenyats!!.

En Martí juga a bàsquet i segons a sentir a dir remena la pilota de primera. El joc és una realitat social que pot i de fet també ha de ser una eina per a la bona relació amb els de la teva edat. Em consta que el teu fer en les pistes de joc és d’un respecte i consideració cap els teus adversaris. Voler guanyar és ben lícit i entenedora la sana satisfacció quan aconseguim la victòria. Darrerament has anat a Barcelona per participar en un setmanari per tal de millorar les teves aptituds en el joc de la cistella. Considero positiu- tot i que això de l’esport no va amb nosaltres – que t’esforcis per aprendre, en tant que amic teu també me’n sento satisfet. Però- i sempre aquesta punyetera preposició- la voluntat d’aprendre, de saber, en el sentit de millorar-te com a persona, et prego que la mantinguis.

I passem a les notes, l’avaluació acadèmica d’aquest curs. T’has estrenat a l’institut i penso que la valoració que han fet del teu treball els teus professors és ben significativa. Val a dir – tot ho escolto, la tafaneria pròpia dels fèlids – que també he sentit a dir que encara podries millorar. Penso que ho hauries de fer, si tens en compte aquesta asseveració dels teus mestres. És un repte que t’hauries de proposar de cara el nou curs. Ja ho veus, no deixo “d’apretar-te”, penso que l’amistat que et tinc en bona manera m’hi obliga.

I ja n’hi ha prou. He fet el que he pogut per donar aquest cop de mà a l’amic Pere. Darrerament no ens veiem tan sovint, han començat les vacances i els teus “deures” amb els amics, les vacances ben merescudes, omplen els teus espais d’oci. Males veus diuen que els gats som uns desagraïts, que només pensem amb nosaltres. Que poc ens coneixem certs humans. Nosaltres dos ens estimem!!




diumenge, 7 de juliol de 2013

" Passant comptes " a les cinc de la matinada.



Anit m’he despertat d’hora i pocs moments després he sentit com el rellotge del menjador em feia saber que eren les cinc de la matinada. M’he sentit del tot desvetllat i amb aquella sensació que la son ja no em volia acompanyar. Era molt aviat per llevar-se i la memòria i els records amb vingut a fer-me companyia. Han passat unes quantes hores i sense voler repassar totes les “històries” reviscudes aquesta matinada, m’aplaço davant l’ordinador per anar teclejant les lletres, amb l’ànim de passar una bona estona i així mateix escriure alguns, no tots, els pensaments que m’han acudit a la memòria.


El plaer d’escollir un llibre, el goig d’escoltar la música que m’agrada, són circumstàncies que m’han ajudat a trampejar moments difícils en el meu anar.

Estimar la meva terra, m’ha ensenyat a respectar el país dels altres. I ara que reivindiquem la nostra identitat, Catalunya només serà possible si és de tots els catalans, absolutament tots, si tendim a fer del país una comunitat modèlica en la convivència, perquè tothom es pugui sentir país

Em plau escoltar i llegir les persones que saben. L’afany d’aprendre, de procurar fer-me persona, maldaré per mantenir-lo.

Endevinar l’esguard del meu amic Fumi, és una fita que ben segur mai assoliré. La mirada d’un gat entens que diu però no comprens el què. Heus ací un joc que també m’ajuda a viure.

Remembrar llocs que degut a l’edat ja no podré tornar gaudir – la caminada és massa costosa – són records que m’ajuden a repassar la meva vida.

És el meu parer que el do de la paraula cal saber-lo usar. Procuro – tot i que massa sovint no ho faig – mesurar l’ús de la paraula. Si alguna cosa he après ha sigut mercès a escoltar. I sobretot haver tingut un pare que va “ensenyar-me llegir”.

M’agrada escoltar el cant de les cigales amagades a les margenades de la riera de Mascanada. He sentit a dir que carrisquegen amb les seves ales fins a morir. No és cert, però agonitzar d’alegria...quin traspàs!!

Com cada any, he anat a escoltar l’informe anyal que presenta el Síndic de Greuges. He recollit unes paraules: “ no és solament una crisi de caràcter econòmic, és un canvi que afecta inclús la nostra percepció del món, a la relació entre les persones i el viure quotidià”. Al seu entendre – que comparteixo – les autoritats municipals han de ser la primera línia de combat contra les discriminacions i convida els nostres regidors/es a prioritzar l’obligació moral per damunt dels interessos partidistes. Assenyades aquestes paraules. El nostre Síndic és d’aquelles persones que cal escoltar, aprenem. Coneix i alhora sap saber.

Ja fa uns anys que he començat el darrer tram de la meva vida. El punt i final cada vegada és més proper, però sense fer-ne cap envit, vull viure!!. Aquest darrer any he vençut en una lluita que vaig entendre seria a caixa o faixa. Permeteu-me la gosadia: me’n sento sanament orgullós.

Expresso la meva alegria per compartir amb uns/es companys/es, l’esperit humanístic i el valor de la solidaritat en la Plataforma dels Afectats per l’Hipoteca. M’hi sento a gust.

 “Veure’m” en cadascuna de les nostres dues filles, compartint maneres de ser i de fer.  “Acompanyar” el meu nét, en Martí, en el camí que ja va traçant amb el seu pas, embadalir- me  amb els primers somriures de la menuda néta Esther i escoltar la Sara – que ja no és l’esquitx de la “tropa” -  que amb sis anyets mostra el seu bon cor, la calidesa humana que la conduirà a ser una persona bona.

 L’alegrança de dissabte passat. Haver compartit la nostra taula, que també és la seva, amb el meu cosí germà. El compromís – mai és tard del tot – d’anar abonant aquest nou camí que pensem i creiem hem de transitar.

I saber que la meva companya, mare i àvia,sempre m’ha estimat.



dilluns, 1 de juliol de 2013

Els barralons de quisca i la pestilència de la corrupció.



Escuma, escuma…treuen comuna!!
En Palet i en Barbeta,
es Trempat i en Salions, barralons
en Merdes i es Pinotxo,
en Tomaset i en Simón des Puig
 Repunyeta quina pudor, deuen treure algún barraló.
…….
La cançó era prou més llarga, peró han passat molts anys i la memòria...Aquelles tonades a la taverna de Can Peric, que hauria fet bé de posar-les negre sobre blanc.

La feina d’anar a treure la comuna calia fer-la de matinada. La fortor de la xisca empestava tot el carrer i hauria molestat el veïnatge si s’hagués fet de dia. Tot i així, si era a l’estiu – amb les finestres obertes – la forta ferum desvetllava més d’un veí/na. També arronsaven la nàpia i trencaven de cantó aquells que havien anat a “passar l’estona” a ca la Neus, a ca la Diana,  amb aquelles noies tan boniques. Hi podem afegir els afeccionats a remenar la baralla i també els daus. El pòquer, el joc dels benestants i el “titit” a la taverna, entre d’altres entreteniments. Més d’una fortuna familiar havia perillat i fins i tot quebrat fent rodar els daus o envidant al pòquer. En el joc sense basa, les catxes sovint es paguen cares. Vaja, que les nits també tenien la seva clientela.

Els sobrenoms de la cançó eren de vilatans que feien l’ofici de pagès. Recollien la quisca de les comunes de les cases. Omplien uns barralons que transportaven amb l’ajuda d’uns pals samalers fins el carro. El producte de la neteja de les latrines era utilitzat com adob orgànic a les terres de conreu. La feina d’aquestes persones era prou valuosa, en la mesura que enduent-se les restes de les excrecions humanes, col·laboraven en la higiene pública. De fet els pagesos que feien aquest servei, eren els que cada dia passaven a recollir les escombraries, que cada veí tenia a la porta de casa seva. Recordo que per la taverna de  Can Peric, passava en Damià, que tenia la casa de pagès a Mascanada. Tothom entenia que la mala ferum que s’escampava calia suportar-la i ningú se’n queixava. Can Felip, el nº 100 – diferents sinònims populars de la comuna – netejats de les femtes, que s’aprofitaven per adobar els camps i que endemés ens permetia menjar les verdures i fruites tan saboroses que els pagesos venien al mercat.

Han passat els anys i aquella fortor ha donat pas a una nova pestilència. Una fetor insuportable que no podem ni hem de suportar. La fetidesa que omple tot el país conseqüència de la insana malaltia que pateixen uns lladregots. La corrupció política que cada dia va creixent i que empastifa l’aire que respirem. Unes males persones s’omplen les butxaques amb uns diners que són de la comunitat, uns cabals públics que haurien de destinar-se a millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es. Aquells que ens roben, persones cobdicioses que s’apropien dels diners del comú i que en bona mesura són responsables de la pobresa de tantes persones, han de ser castigats. La putrefacció la tenim a casa nostra i és indignant que els que haurien de procedir contra aquests “assassins socials”- els nostres governants - amb la seva manca de voluntat i alhora amagant per no procedir, són tan responsables com aquells que ens han saltejat. Discursejant en ares d’un millor país, oblidant-se volgudament de posar en mans de la justícia els lladregots que tenen a casa seva i que a més continuen ocupant en el Parlament els escons que haurien d’haver abandonat. No cal passar llista, els noms són prou coneguts. Una Catalunya més justa ha de passar necessariament per prendre les mesures adients contra els corruptes, entretant no sigui així, no dono crèdit a tots aquells que tinguen aquesta responsabilitat no actuen en conseqüència. No me’ls crec.
    





dimecres, 26 de juny de 2013

Els indults a la tortura: la misèria democràtica del PSOE i el PP.


Dia Internacional contra la Tortura



L’any 1997 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el dia d’avui, 26 de juny, la Diada Internacional contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants.

La Tortura és una de  les formes més greus de violació dels drets humans. L’utilització de mètodes violents amb la finalitat de rompre la personalitat de l’individu. El maltractament de les persones fins extrems inimaginables, sense cap consideració, una barbàrie que s’usa també contra les dones i els infants. Una crueltat que a voltes ens volen fer creure que és necessària, amb el discurs que la informació que s’aconsegueix permet identificar persones o grups que representen un gran perill per a la societat. Mai, un acte d’aquesta crueltat, la tortura, és justificable.

Els informes que Amnistia Internacional fa cada any sobre la tortura en el nostre país no són gota positius. L’organització manifesta que la tortura no és un fet habitual, però denuncia que les investigacions que es fan sobre denúncies de maltractaments són ineficaces, alhora que no és reconeix que hi hagi tortures i aquest fet és preocupant. També es significa la impunitat que hi ha sobre les forces de seguretat.

Mes de juliol de 2006, quan cinc mossos d’esquadra detenen un ciutadà i el condueixen a la comissaria. La brutalitat arriba fins a posar-li una pistola a la boca. És apallissat i maltractat per fer-li confessar ser l’autor d’un robatori, quan després queda demostrat l’error dels policies que han confós la persona. La seva muller, que l’acompanyava, també va rebre un tracte degradant.

Dos anys més tard, l’Audiència de Barcelona condemna a sis anys i mig a tres dels mossos, a dos anys i tres mesos el quart i el cinquè a sis mesos. Tots ells processats, sentenciats i condemnats a la presó, per delictes de tortura, greus lesions, detenció il·legal i amenaces de mort.

L’any 2009 – el temps va passant – el Suprem rebaixa la pena als tres principals condemnats un any i sis mesos, que també es beneficien d’un indult que redueix el càstig a dos anys de presó. Atès que no tenen antecedents i que la condemna no depassa els dos anys, no han d’ingressar a la presó.

L’Audiència de Barcelona no accepta la suspensió de la pèrdua de llibertat i ratifica l’ingrés a la presó per la gravetat de la conducta i el fet de tractar-se de membres d’un cos policial, que té el mandat constitucional de protegir el ciutadà. Uns fets que el tribunal considera que són molt greus i ens el que valora la “perillositat criminal” d’aquells policies.

Ací comença la vergonyosa intervenció del que llavors era conseller d’Interior, el senyor Felip Puig, que sol·licita un nou indult, una gràcia que és concedida a finals del mes de novembre de l’any passat, pocs dies abans de l’ingrès dels condemnats a la presó. El Rei, a instàncies del ministre de Justícia i prèvia la deliberació del Consell de Ministres concedeix el segon indult. Dues mesures de gràcia, l’any 2009 indult concedit per un govern del PSOE i l’any passat per un executiu del PP. I seria “injust” no mencionar els bons oficis del senyor Durán i Lleida.

L’indult és una pràctica habitual en els sistemes totalitaris i es concedeix sense cap mena d’explicació al tribunal que ha vist la causa. El segon “perdó” és la conseqüència d’unes  investigacions policials que no es concreten, que varen aportar nova i valuosa informació sobre els fets. Tan important i de tan gran valor és la nova informació que la pena per haver torturat una persona és mereixedora d’un càstig tan important com és el pagament d’una multa de 7300 euros, a complimentar en l’espai de dos anys: 10 euros diaris. I aneu a saber si la pagarem nosaltres, no m’hi jugaria ni cinc de calaix. Indults per a rics, policies, polítics i banquers.

Dos-cents jutges s’han manifestat en el sentit que consideren un frau i un abús de la facultat d’indultar i denuncien la insuficient investigació de les denúncies per tortura en el nostre país, un fet que també ha merescut el retret del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Sis anys llargs per acabar un cas de tortura amb una mesura de gràcia que hauria d’avergonyir les persones que l’han demanada i també als polítics que l’han concedida. Aquest no és el país que hauríem de tenir. El respecte a la dignitat humana és signe de civilització i entretant no siguin castigats aquells que precisament tenen el deure de protegir-nos – una autoritat que la ciutadania els hi hem atorgat – la democràcia no serà a casa nostra. Més aviat penso, que aquesta “protecció” que tenen les forces policials anirà creixent. La sublevació democràtica del poble, que veu com són trepitjats llurs drets fonamentals anirà a més i en aquest sentit el “ mal poder” haurà de preservar-se servint-se de la força. En tenim la prova amb la contundència i la violència que hi ha hagut contra les persones que exercint el dret a manifestar-se han sigut maltractades per les forces policials. I que jo sàpiga, el nostre govern, a hores d’ara, no ha donat cap pas per esbrinar el que ha passat.

  

dissabte, 22 de juny de 2013

La festa de la pela del suro a Llofriu



L’excursió d’aquest dissabte ha sigut prop de casa. Amb la Joana hem anat a Llofriu- nom d’origen germànic - un petit poblet agregat a Palafrugell, que podreu trobar tot just passada la vila del peix fregit i les julívies a la brasa, a mà esquerra de la carretera de Palamós a Girona. Un goig, com són tots els vilatges del nostre estimat Empordà.

Hi hem anat perquè si celebrava la festa de la pela del suro. Hem vist com fer per llevar-li l’escorça a la surera, una feina que  cal realitzar amb molta traça, manejant la destral de tal guisa  sense malmenar el tronc del suro. És una ferida que pateix l’arbre, però en el cas del suro en guareix i se’n recupera. Hem escoltat i après. Sembla que la primera pela es fa quan la surera ha assolit entre els 15/ 25 anys, remarcar que a la primera pela l’escorça és de baixa qualitat – s’anomena pelegrí – i només és útil per fer-ne conglomerat. Les següents peles tenen lloc aproximadament  cada 10 anys, segons sigui l’emplaçament de la surera i les condicions ambientals i sempre quan el gruix de l’escorça ha atès uns 25 mil·límetres. El màxim rendiment d’un suro és als 100 anys i una surera viu entre els 150 i 200 anys.

Fins la segona meitat del passat segle, l’activitat econòmica de la indústria del suro va ser fonamental per molts pobles i ciutats del Baix Empordà. Palafrugell, Palamós, Calonge i Sant Feliu com també Llagostera i Cassà- a l’interior- foren poblacions que aplegaren la manufacturació del suro. Una matèria que tenien en els boscos ben propers, alhora que també en portaven des d’Extremadura i Andalusia. Recordo els vaixells amarrats als norais del port de Sant Feliu, descarregant els fardots, que amb carretes es portaven a les fàbriques. Els carrers de Sant Feliu s’omplien de treballadors/es a l’hora d’anar a començar o de plegar. Recordo el nom de les fàbriques més importants, Can Greiner, Can Traschler, Can Bender, Cal Heller, persones vingudes d’Alemanya i Austria. Si algun dia acudiu a Sant Feliu, val la pena fer un tomb pel cementiri civil, on hi trobareu els nínxols i tombes d’aquells estrangers de religió protestant. La majoria havien sigut venedors a compte dels fabricants d’ací i que decidiren posar-se pel seu compte. Ben segur que també hi havia fabricants de casa nostra, Planelles, Vancells, Albertí, Janó, Carreró, Roldós, Rourich...També hi havia aquells que “fabriquejaven”. Petits industrials que també es guanyaven la vida amb els taps. El meu avi, en Lluis Passarrius, fabriquejava al carrer de Girona. Jo no ho he viscut, l’avi va morir abans que jo nasqués, però recordo una gran sala amb unes màquines de fer taps. Avui n’he vist dues a Llofriu i he pogut preguntar-ne el nom: una “americana” i mireu que hi dono voltes...però no me’n recordo del nom de la segona.


Ens hem quedat a dinar. L’amic Lluis Medir ens ha conduit prop d’unes persones amb les que hem passat una estona de primera. Hem xerrat – permeteu-me dir-ho així – una mica de tot. També de taps i la Joana, que va treballar a la fàbrica, fent de triadora, ha endevinat la qualitat d’un tap: una primera de segona. Així ho ha “certificat” una persona entesa en la qüestió. Al Govern també li ha caigut més d’una clatellada, d’altra banda prou ben merescuda. Els comensals de la fideuada, ens hem acomiadat ben contents d’haver-nos conegut. Una bona diada, que la Joana i jo hem gaudit avui.

                                   

dimecres, 12 de juny de 2013

Ahir va visitar-nos la senyora Consellera d'Educació



Ahir a la tarda ens va visitar la Consellera d’Educació, la senyora Irene Rigau. La seva presència fou en motiu de la commemoració dels 35 anys de l’Escola d’Adults de la nostra Vila. La senyora Consellera presidir la taula a mà dreta del senyor Alcalde. També hi eren presents persones que podien exposar per llur experiència, el llarg i profitós recorregut de l’Escola.

Reconec que poca cosa en coneixia de tot el que ha representat pel veïnatge de la nostra vila aquesta escola. Ahir ho vaig saber. Sovint el que tenim més a l’abast, més a tocar, ens passa per alt i entenc que no hauria de ser així. Me n’excuso. Diferents parlaments en van permetre conèixer les activitats que han portat a terme tantes persones que han assistit a l’Escola en aquests 35 anys. Una feina que no en tinc cap dubte les persones que avui en tenen la responsabilitat, la perseverant i també milloraran. És just i amb aquest intenció ho expresso, donar les gràcies i alhora la enhorabona a totes les persones que hi han participat. Ja sigui en les aules, aprenent a llegir i escriure, com també aportant la bona voluntat per ser uns “professors” – si m’ho permeteu dir-ho així – amb un “alumnat” ben allunyat del habitual a les escoles. El setmanari Àncora, recorda en una exposició, la història de l’Escola des de l’any 1978. Crec que val la pena fer-hi una visita. És part de  la nostra història més recent.

La plataforma EDUMARXA, veïns/es que denunciem les retallades que està patint l’ensenyament públic varem ser presents a l’acte d’ahir. Ens aplaçarem a les darreres cadires, considerant que aquell era el lloc que havíem d’ocupar, sense cap voluntat d’entorpir el bon anar de l’acte. Alguns es posaren la samarreta groga de la Plataforma i també un parell de cartells amb unes paraules sobre l’escola pública. Ni una paraula, cap gest que pogués ser mal interpretat. Escoltarem amb atenció i respecte el dir d’uns alumnes que varem mostrar el seu empeny per millorar assistint a l’Escola. La senyora Rigau, fent bona aquella dita que la millor defensa és un bon atac, va explicar que l’educació no era una qüestió que hagués de ser tractada per una mena d’irresponsables, que amb quatre ratlles sobre unes pancartes pretenien decidir una llei. Titllats “ d’infantils” i “pataletas”, una bona  mostra de respecte per part de la Consellera cap a unes persones que no havíem dit paraula.

Òscar, un professor de l’IES St. Elm, va fer ús de la paraula per exposar-li a la senyora Rigau quin era el contingut de les paraules dels cartells. Li va retreure a la senyora Consellera, que els cicles de grau superior tenen taxes de 360 euros, que les matriculacions per accés a la universitat són les més altes d’Espanya, que el discurs que no hi ha diners per l’escola pública és falç, quan es destinen cabals públics a les escoles concertades i privades ( Les Alzines i Vedruna ), va preguntar-li perquè no es cobreixen les baixes...que la Plataforma defensa una escola pública, democràtica i per a tothom i no un model educatiu que mercantilitza l’ensenyament, que tendeix a la privatització. El company li va retreure que el model educatiu del ministre Wert i la Llei d’Educació de Catalunya eren normes parelles.

La “resposta” de la senyora Consellera no es correspon en absolut amb el respecte i consideració que han de rebre unes persones, que exercint llur dret de manifestació plantegen diferències substancials amb les que defensa la senyora Rigau. De fet ni hi hagué contesta. La senyora Consellera va utilitzar en benefici propi la paraula democràcia. “ Hi ha hagut unes eleccions, democràticament hem sigut triats i som un govern legitimat”. Heus ací llur resposta. La senyora Rigau fa anys que transita l’espai polític i ha tingut temps més que sobrat per aprendre que la democràcia és també l’atenció i la deferència als parers dels demés i mai una eina per servir-se’n. Ho sap però no vol. La senyora Rigau, ahir a la tarda, no va tenir la valentia política per defensar una llei. Era el seu deure respondre i argumentar. No esmunyir-se, sota l’empara de la democràcia. Un mal exemple, que no s’adiu amb el capteniment que hauria de mantenir en tot moment una persona amb responsabilitats públiques, la senyora Consellera.

El senyor Alcalde, estimo jo que era present a l’acte en representació de la ciutadania de Sant Feliu, de tot el veïnatge. Si no vaig errat – penso que no – hi ha probes que així ho palesen, a la nostra vila hi ha ciutadans/es, que no “combreguem” amb la Llei d’Educació de Catalunya. El senyor Alcalde, va aplaudir amb ben volgut entusiasme “ l’argumentada resposta” de la senyora Consellera. És el meu parer, que el senyor Batlle hauria pogut estalviar-se aquesta efusió partidista.    


 


dimecres, 5 de juny de 2013

Dia mundial del medi ambient.




La Declaració de Drets Humans l’any 1948 és d’abast universal. En aquella Declaració no hi foren recollits  nombrosos drets civils relacionats amb el medi ambient i un urbanisme harmoniós i sostenible. Avui, dia mundial del medi ambient, es recorden aquests drets que conformen la Carta de Drets Humans Emergents, que aborda la relació entre els drets humans i el canvi climàtic.


Gosaria afirmar que a l’actualitat, el canvi climàtic és un dels més importants problemes que la societat ha d’afrontar. Un repte que si no es prenen les mesures adients posa en perill la pròpia existència de la vida en el nostre Planeta. El sosteniment i continuïtat del nostre entorn també és un deure que tenim cap a les generacions futures. Val a dir que avui, i mercès a la consolidació en el dret jurídic de lleis que reconeixen el dret dels éssers humans a un medi sa, equilibrat i segur, gaudim d’unes proteccions jurídiques, que no fa masses anys no eren contemplades.


El dret a la vida, considerat com el dret suprem, va estretament lligat amb l’equilibri ecològic, que és la condició indispensable per a la vida humana. Altres drets afectats per les conseqüències del canvi climàtic són el dret a l’alimentació i a la salut. S’ha reconegut també, de forma molt concreta, el dret a l’aigua, un element considerat com un recurs natural, fonamental per la vida humana.
El repte per acabar amb el canvi climàtic i la preservació del medi ambient és una fita que no serà gens fàcil d’aconseguir. El Protocol de Kyoto hauria de ser la resposta de la comunitat internacional a l’escalfament global. S’ha fet passes importants en aquest sentit però no els suficients. Els països industrialment avançats- les nacions més riques – són les que més han contribuït a l’escalfament global, és el resultat del seu procés industrial. No es posen del tot d’acord per consensuar mesures i en bona manera cadascú campa pel seu compte, tot i que tenen millor capacitat econòmica i tecnològica per adaptar-se als efectes de l’escalfament global. Cal afegir-hi els països en vies de desenvolupament, els més oposats a prendre disposicions en defensa del medi ambient. No volen endarrerir-se en el seus processos d’industrialització. Països que endemés es troben localitzats en àrees tropicals, amb variacions climàtiques molt importants i amb altes temperatures i alhora en zones de costa, que els fa més vulnerables degut a l’increment del nivell del mar. Les responsabilitats són comunes i és imprescindible prendre les decisions adequades contra l’escalfament del Planeta. Altrament perilla l’existència del gènere humà.


Voldria significar el rol que han de jugar els nostres ajuntaments respecte d’aquesta qüestió. Hom diria que el problema és de tanta amplària que poca cosa poden fer els nostres consistoris. Discrepo d’aquesta afirmació. Problemes d’abast mundial com és el medi ambient han de ser considerats i tinguts en compte des de la proximitat. L’any 2008, i a instàncies del Síndic de Greuges, el nostre consistori va aprovar per unanimitat de tots els grups municipals, la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat. En aquesta Carta, la Part III s’enunciava: Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals de Proximitat. En els articles XVII, XVIII i XIX, s’exposen el dret a la salut, al medi ambient i a un urbanisme harmoniós i sostenible, és a dir: Drets Ambientals de Proximitat. Un compromís que va contraure el nostre Consistori en aquell ple.


I el veïnatge? No me’n oblido, també hem d’acomplir amb el nostre deure. No hem de deixar en mans dels governants la solució d’aquest envit, els ciutadans/es també hi hem de ser. Tenir cura de les nostres deixalles fent el degut triatge i dipositant-les en el corresponents contenidors, utilitzant l’aigua amb mesura – crec que en varem aprendre quan la sequera de fa uns anys i alhora hem tingut el bon encert de mantenir aquesta bona sensatesa – mantenir la ciutat neta servint-nos de les papereres, respectar les normes municipals en relació els animals de companyia ( la convivència), l’estalvi energètic no malgastant electricitat, regar amb una galleda d’aigua l’arbre que tenim davant de casa...Comportaments que ajudarien a tenir una ciutat més neta i endreçada, que també millorarien les nostres butxaques ( aigua, llum i deixalles) i que en definitiva ens permetria gaudir d’un medi més sa i equilibrat.


Diumenge vinent a les 12,00, l’agrupació local d’ERC ens convida a una xerrada – col·loqui al Tinglado del Port. LITORAL, MEDI AMBIENT i TURISME. Una bona pensada dels companys d’ERC per celebrar el dia mundial del medi ambient. Una mostra del que jo deia respecte de les nostres responsabilitats, aquesta vegada un acte públic convocat per una organització política. La defensa del litoral i el que representa el medi ambient també des de la vessant econòmica, en el sentit de la necessitat de salvaguardar el nostre entorn.























dilluns, 3 de juny de 2013

El perquè d'una abstenció al darrer ple.





El regidor del nostre grup, Joan Prat va votar al darrer ple de l’ajuntament igual que el PP en una moció de rebuig a la LOMCE presentada pel ministre Wert que malmet el model lingüístic de l’escola catalana i torna als temps de Franco amb l’assignatura de religió. La raó que ens va inclinar a l’abstenció és que dins la mateixa moció, sense possibilitats de votar-ho de forma separada, és donava suport igualment a la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada l’any 2009, en la segona legislatura del Govern de Progrés, amb els vots favorables de C. I U., ERC i PSC. Iniciativa va manifestar-se en contra d’alguns punts, entenen que la Llei no s’ajustava del tot al Pacte Nacional d’Educació.


La LEC no garanteix que tots els centres públics i concertats siguin obligatòriament gratuïts, amb igualtat d’accés i funcionament intern democràtic. La LEC no recull la laïcitat com a principi fonamental del sistema educatiu. A la LEC la Generalitat no es compromet a garantir que el sistema funcioni, només diu que “vetllarà” per fer-ho. La LEC no recull expressament el compromís de destinar el 6% del PIB a l’educació en el termini de 8 anys tal com està previst al Pacte Nacional per l’Educació, ni equipara la composició i les funcions dels consells escolars a la pública i a la privada. Una Llei que permet – una modificació a l’esborrany que va aconseguir C. I U., amb l’aquiescència d’ERC i del PSC - la segregació tant des de la vessant social, com per sexe. En definitiva, la LEC s’ha de modificar en aquest punts per rebre el nostre suport.

Per tot això en Joan Prat no va tenir més remei que abstenir-se. Les raons del regidor del PP eren molt diferents.

Des d'ICV, defensem una escola pública, laica i en català.