dimecres, 30 de gener de 2013

Bellcaire, 1940-1951




Vaig passar la meva infantesa a Bellcaire d’Empordà, fins als 11 anys, quan per raons de salut del pare varem venir a viure a Sant Feliu. Recordo molt sovint els darrers anys viscuts en aquell poblet. Hi vaig sovint i encara em coneixen per la “Janeta”. M’explico. Vaig néixer a Perpinyà, on els meus pares havien emigrat per millor guanyar-se un tall de pa. L’any 1940, la nova situació a França, envaïda per l’Alemanya nazi, van decidir tornar a Bellcaire, on havia nascut el pare. Jo tenia pocs mesos i no recordo res de la capital del Rosselló. La casa que van fer-se al barri del Vernet –l’any 1927 - el pare de paleta i la mare obrant de “manobre” fa un parell de mesos la varem anar a veure amb en Pere. Està ben conservada i encara i viuen, ignoro qui. Els pares degueren vendre-la Queda explicat el diminutiu “Janeta”, veníem de Perpinyà.

La meva memòria és dels darrers anys de la dècada dels quaranta. A Bellcaire tot i que no lligàvem els gossos amb llonganisses no sabien que era passar gana. Era a vila que el menjar escassejava i les persones s’havien de valdre de la "cartilla de racionamiento". A pagès sempre es podia anar fent. A la majoria de les cases hi havia el galliner, conills i el menjar a taula no mancava. Recordo que el pare feia de flequer i la mare tenia cura de l'hort. La llet, cada dia la matí, just abans d'anar a l'escola anava a buscar-la a cala Pepeta, a l'altra banda de carrer, just davant de casa. Recordo el gran pati que hi havia i l'aviram que hi transitava, sobremanera les oques que no em feien massa goig. Gosaria afirmar que tothom va tenir el suficient per poder viure i anar tirant. No vàrem passar gana i sempre tinguerem un tall de pa, però alhora uns anys de mals records, de silencis i de por. Jo era una vaileta i no vaig patir aquella època de la postguerra, fou més endavant quan ho vaig saber. Anar a l'escola - no en teniem cada dia - ajudar a la mare i jugar. Ara també entenc la convivència i la voluntat i l'esperit que hi havia. El cop de mà del pare quan el veï no podia pagar el pa, ara ho recordo. Avui per tu i demà potser per mi, la solidaritat. Si un veí/na emmalaltia podia comptar amb la tassa de brou i el que calgués i si hi havia mainada els veïns s'en feien càrrec.

Amb en Pere xerrem sovint, i cada dia més dels anys viscuts. En tenim un bon grapat d’anys i em plau explicar la meva infantesa. Remembrar unes vivències ja tan allunyades també ens permet fer un repàs a les mudances que ha tingut la societat. No es tracta d’allò que abans vivíem millor, ben segur que no era així, però si que sovint ens preguntem si aquests canvis no s’han fet amb excessiva pressa. Fórem ensenyats i educats a “ l’antiga”. Les relacions de convivència ciutadana, el respecte cap a les persones d’edat, les “bones maneres”...penso que caldria que milloressin. Les preguntes que ens plantegen les noves formes de família, sobretot respecte a les relacions amb els fills i néts. Malauradament hem perdut bona part de la relació humana que hi havia anys ha i amb freqüència no ens sabem veure, ens desconeixem. La manca de feina no deixa de créixer, més persones sense el mínim de recursos per viure amb dignitat, famílies desnonades i endeutades, marginació i patiment. Recuperar el bon veïnatge – més ara amb la situació de penúria que tantes persones pateixen – faria més llevadora aquesta penosa situació i la bona convivència és un cabal que hauríem de recobrar.

No tinc cap ànim d’alliçonar, no és aquest el meu voler, ni tampoc vull presumir del valor de l’experiència. Són tan sols unes paraules que li he anat dient a en Pere, remembrant aquella època de la meva vida, quan a Bellcaire tohom es coneixi i s'ajudava.

Joana.