divendres, 11 de gener de 2013

Duran i Lleida i el cinisme.





No me’n puc sortir. M’havia compromès que durant aquest més de gener, “ faria festa” en el bloc sobre afers polítics. N’estic anorreat i fastiguejat de tanta estupidesa i mentides en les declaracions de la majoria dels polítics. Em calia reposar, però no m’ho puc permetre.

Sobre la qüestió que vull comentar hi ha tant per dir, que hauré de fer una mena de tria. Hem arribat a una situació tan vergonyosa, d’una impudícia tal que a voltes dubto que pugui ser real. Persones que foren escollides per administrar els diners dels ciutadans, amb honestedat i honradesa, ens han robat. S’han posat a la butxaca unes quantitats de diners, que mireu per on, havien d’anar destinades a la formació laboral de persones que es trobaven l’atur. Des de la responsabilitat de la conselleria de Treball, es desviaven diners públics per finançar les despeses d’un partit polític. Unes dinerades que abans d’entrar a la tresoreria d’UDC - una part d’aquests calés - es quedaven a les carteres dels defraudadors, s’havien de cobrar la feina.

No hi ha hagut judici. Han arribat a un acord, sens dubte legal, però que no acompleix en absolut el dret que tenim els ciutadans a conèixer tota la veritat. La ratlla de 16 anys han hagut de transcórrer per arribar a un desenllaç que ens deixa un mal sabor de boca. Tants anys,sembla que han portat a la fiscalia a acceptar aquest acord amb la defensa dels acusats, donat que a l’entendre del fiscal no hi havia possibilitats en el sentit d’aprofundir en la investigació. Haver retornat els diners també es considera una reparació del dany. Al haver-hi dos aforats, Sànchez Llibre i Durán i Lleida la qüestió va quedar aturada en el Tribunal Suprem, una bona temporada. Ací ho deixo, tot i que el fiscal general de l’Estat ha manifestat que vol conèixer, com i de quina manera s’ha resolt el cas.

Aquest acord suposa pels acusats – dos han sigut absolts – una rebaixa en les peticions que feia el fiscal: de set a onze anys de presó. Quatre de les sentències són inferiors als dos anys i en conseqüència al tractar-se de persones sense antecedents no hauran d’ingressar a la presó. A un dels acusats se l’ha condemnat a tres anys, però que li queden perdonats per una multa. Si tens doblers, no vas a la cangrí. Un “èxit”.

L’acord també contempla la finalització d’un judici que de fet no ha començat. Que segons sembla podria haver durat uns cinc mesos i haurà estalviat la compareixença en qualitat de testimonis dels diputats Sánchez Llibre i Durán i Lleida. En definitiva, UDC ha aconseguit que no hi hagi vista, que l’assumpte quedi mort com més aviat millor i no veure el seu president declarant en el judici. Un bon “negoci”.

A l’entesa han pactat la devolució d’uns 400 mil euros, que haurà de pagar Unió Democràtica i a més 250 mil euros en concepte de multes a quatre dels acusats i condemnats. Una quantitat inferior a la que el fiscal demanava, 600 mil euros, que ha quedat rebaixada als 388 mil – quantitat que ha quedat demostrada que s’havia defraudat - més els corresponents interessos. Una bona “rebaixa”.

Vaig ara a consideracions polítiques que veig en aquest robatori. Per primera vegada un partit polític accepta haver-se apropiat indegudament de diners públics. No hi ha hagut cap bona voluntat per esbrinar el que havia passat, també cal significar-ho. Des del primer dia i parlem de fa anys, els màxims dirigents d’UDC amb el discurs que tot era una mentida, que tenien les mans ben netes i negant el cas. Inclús acusant que tot era degut a la maledicència. Els fets són ben palpables, d’una total evidència, però tot i així no volen reconèixer haver-se valgut de diners públics per finançar el partit. No accepten cap responsabilitat política i abonen la desconfiança en la política i la democràcia. És la pitjor de les actituds que pot tenir una formació política, que hauria de ser precisament la que més vetllés per la correcta administració dels diners del comú i ser la garantia de la transparència i les conductes ètiques. Davant d’aquestes actituds, els ciutadans ens “carreguem” de dubtes, inclús a voltes –i no en som els responsables – judiquem amb una excessiu apressament a tots els polítics com a persones indignes i que només es “comprometen” per tal d’omplir-se les butxaques. I aquesta confirmació no és certa.

Resta també en el parer de la ciutadania una certa – o més que certa - desconfiança en la justícia. No ens enganyem, és ben entenedor que l’acord beneficia els acusats. Avui mateix, un veí m’ha fet un comentari que francament m’hauria plagut poder-lo objectar. “ Creus Pere, que en Durán i Lleida hauria acceptat aquest pacte amb la fiscalia si no hagués temut que en el transcurs del judici, els acusats i potser també algun dels imputats, no haguessin aportat més informació al procés”? Quan veus el que està passant, negant el tracte que s’ha acceptat, no he tingut paraules.

Responsables d’UDC ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ens diuen que la direcció del partit desconeixia aquesta defraudació. Un dels condemnats, Vicenç Gavaldà, era el secretari d’organització del partit, el número dos després de Durán i Lleida i el seu germà Lluis, el director general d’ocupació, segon també en l’escalafó de la conselleria de Treball. Dues persones una en el partit i l’altra en el govern que no eren uns sobrevinguts. La senyora Llorens, portaveu d’Unió, va presentar-se als mitjans de comunicació amb un panegíric d’exaltació de la honradesa de la direcció del partit. Que no en sabien res. Un mal discurs farcit de falsos tecnicismes, que volien amagar-nos o crear-nos el dubte d’un fet que ells mateixos han reconegut davant el fiscal : la malversació de cabals públics.

El senyor Durán i Lleida, servidor públic, porta la ratlla de trenta anys en la vida política del nostre país. Una dada que penso que l’hauria d’haver permès aprendre la recta conducta que ha de servar un polític, més encara quan és el màxim responsable de l’organització. En Pere Pujol, un ciutadà ras i corrent, també té dret a dir la seva a una persona que no ha mantingut la coherència, una condició indispensable en un polític. He llegit que quan va començar l’afer del cas Pallerols, el senyor Durán i Lleida, va manifestar que en el cas de ser cert que el partit s’hagués nodrit de diner públic, ell presentaria la dimissió. Més endavant va escurçar aquest compromís públic, reduint-lo a que acceptaria les corresponents responsabilitats. A hores d’ara, dos dies després, el president d’Unió no ha complert amb llur paraula. El comportament del senyor Durán i Lleida, és el paradigma del cinisme. La manca de vergonya a l’hora de mentir, la indecència política i la covardia per no admetre i desaprovar unes accions condemnables. Unes afirmacions que manifesto no tan sols des de la vessant política. La mentida és una detestable conducta que va estretament lligada amb la condició de la persona, més enllà de la desaprovació política.

Punt i final i en tot cas i si m’escau ja tindre ocasió de tornar-hi. És prou tard i me’n vaig a dormir. Penso que l’afer tot just acaba de començar i pot anar prou lluny.