dimecres, 23 de gener de 2013

Fa molts anys...però no en són tants.


Foto




El casori fou a Romanyà. En Pere, arrel d’una malaltia i aconsellat pel metge, hi va passar una temporada, a l’hostal de can Roquet. En aquell bell indret de Les Gavarres, encara no hi havia electricitat i quan enfosquia, l’avi Vicenç encenia els llums de “carburu”. L’àvia Maria cuinava a la llar de foc i quins plats sabia guisar, quina flaire. .Aigua del pou, que també servia –era l’estiu – per posar en fresc el vi i l’aigua de Salenys. No eren els meus avis, però tothom els anomenava així. En Pere va conèixer el senyor Cama, propietari de la casa que avui porta el nom del Refugi. Al senyor Cama, gendre del reconegut doctor Tarrús, feia temps que li ballava pel cap posar en marxa un restaurant. Li ho va proposar a en Pere i varem decidir fer-nos càrrec de l’empresa. De tornada del viatge de noces, a finals de febrer, cap a Romanyà. Ja hi havia arribat l’electricitat i també l’aigua corrent. Molta feina, ben enllestida i el mes de maig el restaurant Les Gavarres obria les portes. Heus ací el perquè ens casarem a Romanyà. Havíem d’anar-hi a viure.

N’hem passades de totes, són molts anys i en ocasions la convivència no ha sigut fàcil. “D’altres temporals” també n’hi han hagut i a voltes amb el perill d’anar-se’n contra el rocam i estavellar-se l’embarcació. Amb la mà ben ajustada a l’arjau, la Joana ha sabut timonejar aquest viatge, vingués el vent de banda de garbí, xaloc, gregal... i fins i tot quan ha bufat alguna tramuntanada, d’aquelles que s’enduen tot el que troben.

Hem tingut dues filles, la Núria i la Sònia. Les tenim, hi són. Fa setze anys un accident de cotxe va estar a punt que les perdéssim. La Sònia no pot caminar, s’ha de valdre d’una cadira de rodes – ella l’anomena, la cadira, les seves cames – però el seu coratge i també la falca que tots férem ens va ajudar a remuntar aquella malaurada circumstància. I també gaudim dels nostres néts: en Martí, la Sara i la menuda Esther, nascuda tot just fa un mes. Ens sentim acompanyats per les nostres filles i nosaltres encara tenim el delit suficient per donar-li un cop de mà a la Sònia, que amb els tres vailets, Déu n’hi do. Després del decés del pare ens hem quedat tots dos solets a casa. La Núria fa anys que viu a Barcelona i la Sònia a Santa Cristina.

Què fa més goig, cinquanta anys o mig segle? A la Joana li agrada més cinquanta anys.Doncs bé, avui fa cinquanta mesos de gener que la Joana i jo varem maridar-nos. És un llarg temps tot i que a voltes no ens ho sembla. Depassem la setantena i de fet ens trobem en el darrer tram de la nostra vida, però alhora volem que aquest últim sender es perllongui, tenim ganes de viure !!. La salut ens acompanya malgrat el cop de mar que ha representat el mal tràngol de la malaltia d’en Pere. Els controls mèdics així ho manifesten. La Joana es queixa de mal d’ossos, els dits de les mans, les espatlles...ha treballat molt i aquesta és la factura que va abonant. Les pastilles i estrènyer les dents, quan el dolor es manifesta com si un maleït corcó fos.



El refranyer volem legitimar: qui dies passa anys enpeny!!

Foto