diumenge, 6 de gener de 2013

La Scala de Milà, l'òpera i la taverna de can Peric



Me’n desdeixo. Havia pensat que la manera “correcta” de començar l’any havia de ser passar comptes de l’anyada tot just acabada. He decidit que ja hem tingut articles, entrevistes, programes de ràdio i televisió que ens han garbellat el 2012. D’altra banda, en el blog ja hi he anat expressant el meu parer ran de fets ocorreguts.

Me’n vaig a l’òpera i així m’ho passaré millor, sense tants maldecaps, tot i que en aquest món del cant també hi ha radicals discrepàncies. El teatre la Scala de Milà, és sens dubte dels més coneguts i prestigiós en l’art del cant. Podríem afirmar que quan un cantaire ha posat els peus en aquest teatre, adquireix la categoria de primera. Passar per la Scala és un fet de tal importància que el cantaire deu anotar-lo en el seu diari.

A la inauguració de la temporada 2012-2013, el passat mes de desembre, va representar-se l’òpera Lohengrin sota la direcció de Barenboim. Just en el bicentenari del naixement de Verdi!! Intolerable que el gran Verdi, no fos present a l’inici de la jornada inaugural. Crits de protesta contra els ministres presents – sou la vergonya d’Itàlia!! - i l’absència del President de la República, el respectat i volgut Giorgio Napolitano. Les velles disputes, nascudes a mitjans del segle dinovè entre els verdians i els wagnerians es tornarem a produir. Les baralles i polèmiques que van més enllà de la vessant musical. L’afició a l’òpera quan parlem de Milà és única i de la veneració cap a Verdi, no se us acudeixi dubtar-.ne. Per acabar-ho d’arrodonir, la protagonista havia agafat la grip i llur substituta també havia emmalaltit. Va caldre buscar una tercera soprano. Ni des del punt de vista musical ni del social, ben cert que la presentació era arriscada. Un repte que Barenboim va saber superar. La vetllada fou un èxit i els majors aplaudiments foren per la valenta Annete Dasch que havia començat l’assaig aquell mateix matí. Diuen que la música amansa, deu ser això.

A la taverna de l’avi, a can Peric, també hi havia un grupet que ens agradava l’òpera. Recordo que cada dilluns - en un aparell de ràdio Telefunken, que el pare havia comprat al fill del malaurat alcalde Francesc Campà – a un quart de 10 del vespre posàvem el dial amb a la freqüència de ràdio Milà. El silenci era absolut i durant tres quarts d’hora gaudíem - escoltant amb certes dificultats sonores, parlo dels anys cinquanta – les àries que cantaven en directe els més coneguts tenors, sopranos i baixos. Un programa que patrocinava una marca d’aperitiu: “ non chiedete un vermut, chiedete un Martini”. Mario Di Stèfano, Corelli, Del Mònaco, Beniamino Gigli ( cal treure’s el barret), Bergonzi, Renata Scotto, Tebaldi, Callas, Adelina Patti, Fiorenza Cosotto, Tito Gobbi, Titta Rufo, la majoria italians però també d’altres com el baix Cristoff i un tenor francès que recordo no per la potència de la veu, “ era un pel curt”, sinó per la seva elegància, Nicolai Gedda.

El repertori era majorment italià, àries ben conegudes dels tres grans mestres del “bel canto”, Rossini, Bellini i Donizetti. Hi escoltàvem també Leoncavallo i Mascagni i no hi mancava el gran Verdi. Tots érem de la colla del do de pit, el “pinyol”, aquella explosió de veu que ens deixava embadalits, que semblava que mai s’acabaria. Fins on podia arribar aquell volum de veu? A banda de les òperes italianes poca cosa més coneixíem. Wagner no valia la pena i per tant les polèmiques no es donaven. I dels músics francesos, l’ària del “toreador” de Carmen i “ El je crois entendre encore” del Pescador de Perles de Bizet. De molt mal cantar, ja que el tenor ho havia de fer ajagut.Ara que ho recordo també ens oferien obertures i intermezos. El de Cavalleria Rusticana no ens hauríem cansat d’escoltar-lo. A la taverna també es cantava, sobretot sarsuela. L’òpera no era abastable, calia tenir molta veu. A més estirar algú s’engrescava amb la Dona e mòbile o Una furtiva làcrima. Més aviat amb l’ànim de fer brometa.

Era quan la meva adolescència i fou llavors, a la taverna, quan vaig començar a conèixer el món de la veu cantada. Sarsueles, més endavant òpera italiana i així mica en mica vaig aficionar-me a la música. Els grans compositors van arribar-me més tard.I si haig de ser franc també hi vaig aprendre alguna cançoneta pujada de “to”, d’aquelles que s’entonaven quan el xarel•lo havia anat a dojo i les orelles s’havien escalfat.