dissabte, 30 de març de 2013

També ens rampinyen el territori. Can Juncadella, a Lloret.




A instàncies del diputat d’ICV, Marc Vidal, el Parlament va aprovar per unanimitat la setmana passada, una resolució que insta al Govern a paralitzar d’immediat les obres de Can Juncadella, a Lloret. La decisió ordena que es revisi i si s’escau es revoqui la llicència d’obres que en el seu dia fou concedida per la Comissió Territorial d’Urbanisme i avalada per l’ajuntament d’aquella població.


El que hauria de ser el final d’un llarg procés que va començar per successives denúncies de la organització ecologista SOS Lloret i pels indicis de delicte en l’obra que segons el fiscal de Medi Ambient de Girona també indica. Endemés el fiscal imputa a dos funcionaris, l’arquitecte de la Comissió Provincial i una arquitecte municipal de Lloret. L’indret forma part de la Xarxa Natura 2000, en el massís de les Cadiretes i l’espai està catalogat com d’Interès Natural i tan sols s’hi pot construir per usos agrícoles o ramaders. Per aquestes raons hi havia tres informes contraris del departament de Medi Ambient, que foren ignorats per la Comissió i l’ajuntament.

Una llicència que ha esdevingut una gran obra, violant les normes urbanístiques. Una agressió al territori que per més vergonya vol justificar-se amb l’hipocresia d’un discurs que presenta aquesta construcció com “d’interès públic”. Estic parlant de l’any 2010, i clar, han tingut prou temps per edificar una gran mansió. Com per art d’encanteri, com si ningú hi tingui res a veure, defugint de les responsabilitats que els servidors públics han d’exigir, un petit espai – un galliner - ha esdevingut un bastiment de luxe, propietat d’una adinerada família amb càrrecs polítics al Kazaguistàn.

La concessió d’aquesta obra fou autoritzada quan era alcalde de Lloret el senyor Xavier Crespo, ara diputat al Parlament i imputat en “ l’operació Clotilde”, amb la possible relació de l’alcalde amb la màfia russa. Fets ocorreguts també quan Crespo era batlle. La realitat que estem patint, amb la indeguda administració dels cabals públics, amb el corresponent aprofitament personal d’uns diners que són del comú, em permet posar en dubte que només hi hagin dos funcionaris imputats en aquest afer. És un fet, que grans dinerades, que sovint es desconeixen quin és el seu origen, el que anomenem com “diner brut”, arriba al nostre país. Aquests diners són emprats en negocis que no respecten la normativa, molt especialment en l’àmbit de la construcció. Aquesta agressió al territori no seria possible, si no hi hagués la complicitat d’alguns responsables polítics municipals, que bandejant els seus deures per defensar els drets de la comunitat, ho aprofiten per omplir-se les butxaques, cobrant per la seva col•laboració amb uns pocavergonyes que pretenen per damunt de tot satisfer la seva cobdícia. Una perfecta combinació entre la follia pel diner i la podridura dels polítics que es deixen comprar.

Confio que als lloretencs/ques els sigui restituït en tota la mesura el robatori que han sofert en el seu terme municipal i que les persones responsables d’aquest dany siguin degudament castigades. Sembla, que de moment, ha començat el “teva-meva”. Dic així, perquè el director de la Comissió d’Urbanisme de Girona, ha manifestat que aquest organisme no va elaborar cap informe autoritzant l’obra i, que per tant correspon a l’ajuntament, que va concedir la llicència definitiva, qui n’hauria de determinar l’anulació. El consistori diu que fou sobre l’informe que va determinar la Comissió provincial, el que va permetre a l’ajuntament presidit pel senyor Crespo, atorgar el permís municipal. Ja hi som!! Un per l’altre, cadascú procura treure’s les puces de sobre. Dret a llei i ha una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya i hauria de ser executada.

A Sant Feliu, tenim la qüestió de Can Rius. Una empresa té barrat el pas a un espai de domini públic, a tocar l’aigua de mar. El mes de gener de l’any passat – fa 15 mesos – el Parlament va votar també per unanimitat una resolució en el sentit que Turispania – l’empresa – havia d’obrir el pas per permetre l’ús públic d’aquell indret. No voldria que els veïns/es de Lloret, els hi passés el mateix que a nosaltres, que encara no podem anar a remullar-nos els peus a tocar les roques de Sang i Fetge i Santa Rosària.









diumenge, 10 de març de 2013

" El Noi del Sucre". Salvador Seguí i el catalanisme




Salvador Seguí, " El Noi del Sucre",fou assassinat avui fa vuitanta vuit anys per uns pistolers de la Patronal Catalana, l'anomenat Sindicat Lliure, una organització protegida pel governador civil Martínez Anido i promocionada per la Lliga Regionalista.


" El Noi de Sucre" va nèixer a Lleida i fou sens dubte el líder sindicalista més important de principis del darrer segle. Autodidacta, fou seguidor de les idees llibertàries de l'Escola Moderna de Ferrer i Guardia. Va relacionar-se amb coneguts personatges de la seva època com Francesc Layret, Joan Peiró i Àngel Pestaña. El cap més visible del moviment obrer que va aconseguir la jornada de 8 hores i que va promocionar el dret a la cultura del món del treball. En aquest sentit va impulsar la formació educativa, entenent que la preparació intele·lectual era imprescindible per anar avançant socialment. Fou president de l'Ateneu Sindicalista. Amb el seu assasinat el moviment anarquista va perdre una de les seves figures més importants. Fou nomenat secretari general de la CNT a Catalunya l'any 1918. Mantingué una bona amistat amb Lluis Companys, llavors advocat catalanista i republicà amb qui va compartir presó l'any 1920. Si Seguí no haguès sigut assasinat s'hauria pogut arribar a una millor entesa entre l'anarquisme i el republicanisme català? Seguí fou basicament un sindicalista però també cal considerar el seu posicionament respecte del fet nacional català, no massa conegut.

En aquest sentit vull adjuntar part del discurs que el mes d'octubre de 1919, va pronunciar a l'Ateneo de Madrid, en el que va exposar la situació dels treballadors catalans respecte de la llibertat nacional de Catalunya.

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.

Han passat la ratlla de cent anys, i no cal fer un gran esforç per transferir aquella conferència a hores d'ara. Només ens cal mudar alguns noms. Un exercici prou fàcil, l'estem vivint. Set organitzacions empresarials encapçalades per Foment del Treball s'han posicionat contra el procès sobiranista. Podem afegir-hi manifestacions personals de reconeguts empresaris que mostren el seu rebuig al sobiranisme de Catalunya i d'altres que aboguen pel "seny" i l'entesa amb el govern central. Enteniment i avinença que queden prou ben entesos en el discurs d'en Salvador Seguí: la butxaca i els interessos personals per damunt de tot.

Catalunya, si mai arriba a recuperar les seves llibertats, només ho assolirà amb l'esforç dels treballadors, les classes populars i en definitiva de la gent honrada i honesta que representem la majoria del nostre país. Una terra que ha sigut maltractada, menystinguda i vilipendiada. L'assimilisme que des de aquesta Espanya retrògada ens vol ser imposat, també compta amb l'espuri discurs d'uns personatges que representen grans interessos econòmics, que volen enganyar-nos i que viuen a casa nostra.







( A Sant Feliu també hi havia un pescador conegut com " Es Noi del Sucre". Sovintejava la taverna de Can Peric i el sobrenom era degut a la semblança física que tenia amb en Salvador Seguí. Amb el corresponent article salat).



























dimecres, 6 de març de 2013

No és un conte.



Mama, fa dies que el papa no fa festa i no és a casa.


Mira Sara, és que ha d'anar a la feina, però la setmana vinent com que farà festa estarem tots junts.

I a final de mes li donaran cèntims per haver treballat, no?

Clar que si filla, li diu la mare

I tú mama, per què fan tants dies que no vas a treballar? Que ja no et volen a la feina? pregunta la menuda.

Estimada, és que fa poc que ha nascut l'Esther i haig de cuidar-me'n. Però per què em preguntes tot això?

És que avui, aquest matí a classe, hem parlat de la feina i una meva amiga s'ha posat a plorar perquè el seu papa no en tenia i no podia portar diners a casa seva.



----------------------------------------------------------------------------------


Les darreres dades sobre l'atur són d'una gravetat impressionant. Creix sense aturador el nombre de persones que no tenen feina, que no poden exercir un dels drets fonamentals com és poder-se guanyar la vida amb l'esforç del treball. La pobresa s'escampa arreu i fins i tot situacions de veritable misèria les pateixen cada dia més famílies. Més de 800.000 persones desocupades hi han a Catalunya i sembla que aquesta situació injusta encara anirà creixent. Els joves, amb un atur superior al 50%, es veuen obligats a marxar a d'altres països per poder treballar. Ho fan els més ben formats, els que millor podrien ajudar a sortir d'aquest problema econòmic i sobretot social.

El dret al treball se'ns nega i totes les mesures que fins avui s'han près, no han tingut altra conseqüència que l'augment de l'atur. Des de fa uns quants anys només s'han establert decisions laborals que han perjudicat els interessos dels treballadors. I amb l'engany de fer-nos creure que les decisions serien, a curt termini, beneficioses i aturarien i millorarien el dret a treballar. La darrera reforma laboral, és l'exemple més clar d'aquest "frau polític". Cada dia més treballadors acomiadats i menys drets laborals - es retalla la protecció contra l'acomiadament - per poder defensar un lloc de treball digne que garanteixi la qualitat de vida.

No s'afavoreix la creació de llocs de treball per a les persones que han de tornar a inserir-se dins de la vida professional. No es fa res per a la creació de llocs de treball relacionats amb noves ocupacions i activitats que tindrien un benefici social: serveis a les persones ( desenvolupament de la coneguda llei de dependència), incrementar les energies alternatives, la protecció del medi ambient, l'educació per a adults...Destinar diners públics per millorar l'ensenyament i el dret a la salut. Ans el contrari, els serveis socials són desatesos, a l'educació i a la sanitat pública s'hi destinen cada dia menys recursos. Desnonaments, famílies sense aixopluc, també polítiques públiques en defensa del dret a l'habitatge. El treball empitjora i en conseqüència la justícia social ens és negada.

Diners n'hi han, el que manca és la voluntat d'aquells que amb tanta injustícia destinen els cabals a protegir els interessos d'uns lladregots, que amb els doblers públics engruxeixen les seves butxaques que vessen de tants diners que hi tenen. Milions i milions d'euros que hauríen de servir per a la creació de nous llocs de treball, només l'activitat econòmica pública podria endegar un redreçament d'aquesta penosa situació. El punt d'equilibri entre la oferta i la demanda d'ocupació solament pot ser garantit pels poders públics. Estic fart de tots aquells "predicadors" que ens fan el discurs del dèficit públic. Un deute que no és cert, hi afegeixen les males arts que han practicat les entitats bancàries i que ara nosaltres - la comunitat - hem de cobrir amb els nostres diners. Aquests "saberuts", que prediquen en els mitjans públics, han après un llenguatge: PIB, la prima de risc, sempre els percentatges, la flexibilitat, la necessitat imperiosa del rescat bancari...un seguit de mots que la majoria desconeixem el significat. Ens envolten i atabalen amb conceptes que ens desorienten, no ens parlen clar.

Prou de reformes laborals que són promulgades contra els drets dels treballadors. Aquells que tenen el deure de governar, han de canviar les seves polítiques, però tinguem clar que només ho faran si tots nosaltres els empenyem. És necessari que s'acabi d'una vegada destinar diners públics a la banca, uns dinerals que no ens seran retornats. Hem d'exigir el respecte i el compliment dels nostres drets i oposar-nos a les escapçades dels serveis públics. No hem de permetre que la pobresa es vagi estenen i que el malviure creixi. Ningú n'ha d'estar al marge, és un deure que com a ciutadans hem d'acomplir.És una lluita contra uns cobdiciosos i lladres, que compten amb el suport d'un poder polític indecent que també hem de foragitar.







(A l'amigueta de la Sara, les llàgrimes se li han escolat galtes avall. Malvades aquestes persones responsables que una vaileta de cinc anys hagi plorat.)