diumenge, 10 de març de 2013

" El Noi del Sucre". Salvador Seguí i el catalanisme




Salvador Seguí, " El Noi del Sucre",fou assassinat avui fa vuitanta vuit anys per uns pistolers de la Patronal Catalana, l'anomenat Sindicat Lliure, una organització protegida pel governador civil Martínez Anido i promocionada per la Lliga Regionalista.


" El Noi de Sucre" va nèixer a Lleida i fou sens dubte el líder sindicalista més important de principis del darrer segle. Autodidacta, fou seguidor de les idees llibertàries de l'Escola Moderna de Ferrer i Guardia. Va relacionar-se amb coneguts personatges de la seva època com Francesc Layret, Joan Peiró i Àngel Pestaña. El cap més visible del moviment obrer que va aconseguir la jornada de 8 hores i que va promocionar el dret a la cultura del món del treball. En aquest sentit va impulsar la formació educativa, entenent que la preparació intele·lectual era imprescindible per anar avançant socialment. Fou president de l'Ateneu Sindicalista. Amb el seu assasinat el moviment anarquista va perdre una de les seves figures més importants. Fou nomenat secretari general de la CNT a Catalunya l'any 1918. Mantingué una bona amistat amb Lluis Companys, llavors advocat catalanista i republicà amb qui va compartir presó l'any 1920. Si Seguí no haguès sigut assasinat s'hauria pogut arribar a una millor entesa entre l'anarquisme i el republicanisme català? Seguí fou basicament un sindicalista però també cal considerar el seu posicionament respecte del fet nacional català, no massa conegut.

En aquest sentit vull adjuntar part del discurs que el mes d'octubre de 1919, va pronunciar a l'Ateneo de Madrid, en el que va exposar la situació dels treballadors catalans respecte de la llibertat nacional de Catalunya.

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.

Han passat la ratlla de cent anys, i no cal fer un gran esforç per transferir aquella conferència a hores d'ara. Només ens cal mudar alguns noms. Un exercici prou fàcil, l'estem vivint. Set organitzacions empresarials encapçalades per Foment del Treball s'han posicionat contra el procès sobiranista. Podem afegir-hi manifestacions personals de reconeguts empresaris que mostren el seu rebuig al sobiranisme de Catalunya i d'altres que aboguen pel "seny" i l'entesa amb el govern central. Enteniment i avinença que queden prou ben entesos en el discurs d'en Salvador Seguí: la butxaca i els interessos personals per damunt de tot.

Catalunya, si mai arriba a recuperar les seves llibertats, només ho assolirà amb l'esforç dels treballadors, les classes populars i en definitiva de la gent honrada i honesta que representem la majoria del nostre país. Una terra que ha sigut maltractada, menystinguda i vilipendiada. L'assimilisme que des de aquesta Espanya retrògada ens vol ser imposat, també compta amb l'espuri discurs d'uns personatges que representen grans interessos econòmics, que volen enganyar-nos i que viuen a casa nostra.







( A Sant Feliu també hi havia un pescador conegut com " Es Noi del Sucre". Sovintejava la taverna de Can Peric i el sobrenom era degut a la semblança física que tenia amb en Salvador Seguí. Amb el corresponent article salat).