dissabte, 27 d’abril de 2013

No és la crònica esportiva del partit de bàsquet d'avui



El matx era prou divertit i feia bo anar passant l’estona. El tanteig era igualat i de fet els futurs vencedors encara anaven triscant la pista amunt i avall. Els de casa lideraven l’envit i s’esforçaven per augmentar la diferència en el marcador. Els vailets de Porqueres – que només havien anat davant en el primer període de cinc minuts – veien que el partit podia donar la volta i no afluixaven. Feia unes quantes setmanes que per mor de compromisos i “d’obligacions” volgudament acceptades, no anava a la competició i francament m’ho passava de primera. Endemés volia veure si en Martí ho feia prou bé, tot i que la meva objectivitat pot ser prou qüestionada pel fet de ser el seu avi. Vaja, que no judicaré com ho ha fet en Martí, no seria prou “seriós”.


De sobte, escolto una frase que no arribo a entendre, però si que capto el tó amb la que és pronunciada. L’entonació de les paraules expressen un gran enuig, el cabreig d’una persona que vol manifestar el seu malestar. Val a dir que hi ha una certa violència verbal, tot i que no entenc el que diu. La veu és d’un dels seguidors de l’equip visitant. La resposta és immediata i la pronuncia un dels dos àrbitres i la rèplica em permet entendre què ha passat. Sembla que al fan de l’equip de fora, li molesta la " incapacitat professional” dels dos àrbitres. La disputa verbal no s’atura i com no pot ser altrament també s’escampa. L’afer, sortosament no ha anat més enllà, tot i que en un cert moment he temut que la situació anés virant en pitjor sentit.

M’ha dolgut el que ha passat i molt. No entraré en el discurs dels bons i els dolents. De si la culpa ha sigut d’uns i les víctimes els altres. Quan persones adultes perden llur control i més encara quan aquesta incapacitat l’expressen davant d’uns adolescents, s’haurien de sotmetre per voluntat pròpia a una avaluació personal, amb el ferm compromís de no procedir mai més a comportaments com els que avui no hauria volgut presenciar.

Un mal exemple, quan volem donar lliçons a unes persones que amb tota la bona voluntat, ajuden a que els nostres fills i néts puguin jugar a l’esport que els hi agrada. No voldria redir el que en ocasions anteriors he expressat. Només afegir-hi, que ens cal ser responsables davant dels vailets – amb actituds cíviques - valors que ben segur els hi seran ben profitosos per a la convivència. Venen temps difícils – de fet ja hi som - i la solidaritat, la fraternitat i l’esperit de generositat ens ajudaran a navegar-los amb un bon vent de popa.