dijous, 2 de maig de 2013

El dopatge i la farsa de la " Operación Puerto"


Ni en el món de l’esport hi ha hagut ànim per tirar del fil i desembolicar la troca. Em refereixo al final de l’anomenada “ Operación Puerto”. Ignoro el perquè del nom però sens dubte hauria d'haver sigut l’operació més important contra el dopatge d’elit. Diria que ens trobem en un país en el que la veritat ens és ocultada quasi per sistema i que aquesta malèvola praxis s’ha estès a qualsevol activitat. I en aquest cas en un àmbit – l’esportiu – que serveix de referència i de model als nostres joves i que en conseqüència hauria de ser considerat prou important.


La sentència l’hauré de respectar però en absolut m’hi sento d’acord. Tot i que en un principi fou descobert el dopatge en el món del ciclisme, en la mesura que la investigació anava endavant es va detectar que també aquesta pràctica s’havia introduït en els futbolistes, atletes, tenistes, en altres esports. S’ha perdut l’oportunitat de demostrar que hi ha veritable intenció d’acabar amb el dopatge. Han sigut set anys que ha durat tot el procés que malauradament ha acabat amb el “tapa-tapa” i aquí no ha passat res. No entro en noms, ni en la resolució de la sentència, tot i que vull significar que l’Agència Mundial Antidopatge, havia demanat que li fossin entregades 211 bosses de sang que foren trobades en el curs de la investigació, en els domicilis del doctor Fuentes i de l’hematòleg Bartres. L’objectiu era poder identificar els esportistes que varen utilitzar el dopatge. Diu la senyora jutgessa que per respecte a la privacitat d’aquestes persones, no farà entrega de les bosses ,que ha manat que siguin destruïdes.

Parlem d’esportistes de primera rengla, els que es coneixen amb el qualificatiu d’elit i els interessos econòmics són molt importants. L’esport en aquestes alçades mou grans quantitats de diners. És cert – i penso que tenen força raó els ciclistes en queixar-se – quan diuen que són més controlats que en altres esports. En el tenis i el futbol, només per posar-hi dos exemples, la vigilància no va més enllà de l’anàlisi de l’orina. Tècniques de dopatge que no són detectades amb una simple analítica d’orina n’hi ha a dojo. Només el control sanguini pot revelar i no sempre, actuacions d’aquest gènere.

A l’estat espanyol no s’actua amb responsabilitat i la condescendència i els “ ulls grossos” són una pràctica prou sabuda. L’utilització dels triomfs esportius, en el sentit de mostrar cap enfora la importància de l’esport i la vàlua dels nostres esportistes, també es fa servir i s’aprofita per engrescar la ciutadania i per a conduir-la pel camí que els nostres governats desitgen. Magnificar els triomfs, sovint servint-se de mètodes tramposos, n’hem tingut en moltes ocasions. Una estratègia, val a dir-ho, també utilitzada per governs d’altres països.

El dopatge és una pràctica delictiva que caldria fos perseguida i castigada. És negativa en molts aspectes. En primer lloc penso que els primers perjudicats en són els esportistes, emmetzinant-se’n molt sovint, pressionats per professionals del món de l’esport que no busquen res més que el benefici econòmic. Molts hi ha perdut la vida, especialment en l’àmbit del ciclisme. Endemés és un engany, pel fet que alguns participants empren uns mètodes il•lícits per millorar el rendiment. I per acabar, que ja seria l’hora – m’engresco com en “Pixutes” – el dopatge és una mostra més del tòtem de la tribu humana que hem acollit i venerem per damunt de tot: el diner.