diumenge, 19 de maig de 2013

La "saviesa" de l'avi. ( Núria Pujol )

Recordo que el matí del 21 de novembre de 1975 vam tornar de col•legi amb la noticia que en Franco era mort i vam anar a dir-li-ho a l’avi. ...Va sortir a la finestra del seu pis de Monticalvari i jo, que li deia més aviat contenta, vaig quedar perplexa quan va contestar:

- Ah, doncs val més ell que jo. – No hi va afegir res més.

Franco i els seus seguirien manant des d’on fos, i mai no mirarien als ulls a la generació del meu avi amb el reconeixement de la culpa que estableix certa confiança en que potser no ho tornaran a fer.

Hi penso perquè em faig el propòsit de no riure’m més de la suposada – o no – petulància dels argentins: els seus dictadors moren on els toca, no al llit i voltats d’un funeral de l’Estat-règim.

(Mentre les anècdotes de les Fúries del Reich segueixen passant pel meu teclat, penso en què deu ser la reparació històrica, si hi ha manera de tancar ferides... A Àustria van deixar de “trobar” criminals de guerra nazi durant els anys 70 malgrat tenir un Simon Wiesenthal, els mateixos fiscals aliats llençaven la tovallola qualitativa de la justícia davant l’abast dels crims. Abans, arreu, s’haurien d’obrir primer les fosses pendents i airejar els arxius sota la mirada de temps més crítics, més distants en el temps, més hermenèutics.)

Que els protagonistes de la barbàrie es vagin morint no tanca cap ferida, la mort sí que és demòcrata. Però, com a conjunt, com a societat, sense el reconeixement de l’ofensa no som més que un globus llastrat: La indiferència és el pes mort de la Història (Gramsci dixit).