dimecres, 26 de juny de 2013

Els indults a la tortura: la misèria democràtica del PSOE i el PP.


Dia Internacional contra la Tortura



L’any 1997 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el dia d’avui, 26 de juny, la Diada Internacional contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants.

La Tortura és una de  les formes més greus de violació dels drets humans. L’utilització de mètodes violents amb la finalitat de rompre la personalitat de l’individu. El maltractament de les persones fins extrems inimaginables, sense cap consideració, una barbàrie que s’usa també contra les dones i els infants. Una crueltat que a voltes ens volen fer creure que és necessària, amb el discurs que la informació que s’aconsegueix permet identificar persones o grups que representen un gran perill per a la societat. Mai, un acte d’aquesta crueltat, la tortura, és justificable.

Els informes que Amnistia Internacional fa cada any sobre la tortura en el nostre país no són gota positius. L’organització manifesta que la tortura no és un fet habitual, però denuncia que les investigacions que es fan sobre denúncies de maltractaments són ineficaces, alhora que no és reconeix que hi hagi tortures i aquest fet és preocupant. També es significa la impunitat que hi ha sobre les forces de seguretat.

Mes de juliol de 2006, quan cinc mossos d’esquadra detenen un ciutadà i el condueixen a la comissaria. La brutalitat arriba fins a posar-li una pistola a la boca. És apallissat i maltractat per fer-li confessar ser l’autor d’un robatori, quan després queda demostrat l’error dels policies que han confós la persona. La seva muller, que l’acompanyava, també va rebre un tracte degradant.

Dos anys més tard, l’Audiència de Barcelona condemna a sis anys i mig a tres dels mossos, a dos anys i tres mesos el quart i el cinquè a sis mesos. Tots ells processats, sentenciats i condemnats a la presó, per delictes de tortura, greus lesions, detenció il·legal i amenaces de mort.

L’any 2009 – el temps va passant – el Suprem rebaixa la pena als tres principals condemnats un any i sis mesos, que també es beneficien d’un indult que redueix el càstig a dos anys de presó. Atès que no tenen antecedents i que la condemna no depassa els dos anys, no han d’ingressar a la presó.

L’Audiència de Barcelona no accepta la suspensió de la pèrdua de llibertat i ratifica l’ingrés a la presó per la gravetat de la conducta i el fet de tractar-se de membres d’un cos policial, que té el mandat constitucional de protegir el ciutadà. Uns fets que el tribunal considera que són molt greus i ens el que valora la “perillositat criminal” d’aquells policies.

Ací comença la vergonyosa intervenció del que llavors era conseller d’Interior, el senyor Felip Puig, que sol·licita un nou indult, una gràcia que és concedida a finals del mes de novembre de l’any passat, pocs dies abans de l’ingrès dels condemnats a la presó. El Rei, a instàncies del ministre de Justícia i prèvia la deliberació del Consell de Ministres concedeix el segon indult. Dues mesures de gràcia, l’any 2009 indult concedit per un govern del PSOE i l’any passat per un executiu del PP. I seria “injust” no mencionar els bons oficis del senyor Durán i Lleida.

L’indult és una pràctica habitual en els sistemes totalitaris i es concedeix sense cap mena d’explicació al tribunal que ha vist la causa. El segon “perdó” és la conseqüència d’unes  investigacions policials que no es concreten, que varen aportar nova i valuosa informació sobre els fets. Tan important i de tan gran valor és la nova informació que la pena per haver torturat una persona és mereixedora d’un càstig tan important com és el pagament d’una multa de 7300 euros, a complimentar en l’espai de dos anys: 10 euros diaris. I aneu a saber si la pagarem nosaltres, no m’hi jugaria ni cinc de calaix. Indults per a rics, policies, polítics i banquers.

Dos-cents jutges s’han manifestat en el sentit que consideren un frau i un abús de la facultat d’indultar i denuncien la insuficient investigació de les denúncies per tortura en el nostre país, un fet que també ha merescut el retret del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Sis anys llargs per acabar un cas de tortura amb una mesura de gràcia que hauria d’avergonyir les persones que l’han demanada i també als polítics que l’han concedida. Aquest no és el país que hauríem de tenir. El respecte a la dignitat humana és signe de civilització i entretant no siguin castigats aquells que precisament tenen el deure de protegir-nos – una autoritat que la ciutadania els hi hem atorgat – la democràcia no serà a casa nostra. Més aviat penso, que aquesta “protecció” que tenen les forces policials anirà creixent. La sublevació democràtica del poble, que veu com són trepitjats llurs drets fonamentals anirà a més i en aquest sentit el “ mal poder” haurà de preservar-se servint-se de la força. En tenim la prova amb la contundència i la violència que hi ha hagut contra les persones que exercint el dret a manifestar-se han sigut maltractades per les forces policials. I que jo sàpiga, el nostre govern, a hores d’ara, no ha donat cap pas per esbrinar el que ha passat.

  

dissabte, 22 de juny de 2013

La festa de la pela del suro a Llofriu



L’excursió d’aquest dissabte ha sigut prop de casa. Amb la Joana hem anat a Llofriu- nom d’origen germànic - un petit poblet agregat a Palafrugell, que podreu trobar tot just passada la vila del peix fregit i les julívies a la brasa, a mà esquerra de la carretera de Palamós a Girona. Un goig, com són tots els vilatges del nostre estimat Empordà.

Hi hem anat perquè si celebrava la festa de la pela del suro. Hem vist com fer per llevar-li l’escorça a la surera, una feina que  cal realitzar amb molta traça, manejant la destral de tal guisa  sense malmenar el tronc del suro. És una ferida que pateix l’arbre, però en el cas del suro en guareix i se’n recupera. Hem escoltat i après. Sembla que la primera pela es fa quan la surera ha assolit entre els 15/ 25 anys, remarcar que a la primera pela l’escorça és de baixa qualitat – s’anomena pelegrí – i només és útil per fer-ne conglomerat. Les següents peles tenen lloc aproximadament  cada 10 anys, segons sigui l’emplaçament de la surera i les condicions ambientals i sempre quan el gruix de l’escorça ha atès uns 25 mil·límetres. El màxim rendiment d’un suro és als 100 anys i una surera viu entre els 150 i 200 anys.

Fins la segona meitat del passat segle, l’activitat econòmica de la indústria del suro va ser fonamental per molts pobles i ciutats del Baix Empordà. Palafrugell, Palamós, Calonge i Sant Feliu com també Llagostera i Cassà- a l’interior- foren poblacions que aplegaren la manufacturació del suro. Una matèria que tenien en els boscos ben propers, alhora que també en portaven des d’Extremadura i Andalusia. Recordo els vaixells amarrats als norais del port de Sant Feliu, descarregant els fardots, que amb carretes es portaven a les fàbriques. Els carrers de Sant Feliu s’omplien de treballadors/es a l’hora d’anar a començar o de plegar. Recordo el nom de les fàbriques més importants, Can Greiner, Can Traschler, Can Bender, Cal Heller, persones vingudes d’Alemanya i Austria. Si algun dia acudiu a Sant Feliu, val la pena fer un tomb pel cementiri civil, on hi trobareu els nínxols i tombes d’aquells estrangers de religió protestant. La majoria havien sigut venedors a compte dels fabricants d’ací i que decidiren posar-se pel seu compte. Ben segur que també hi havia fabricants de casa nostra, Planelles, Vancells, Albertí, Janó, Carreró, Roldós, Rourich...També hi havia aquells que “fabriquejaven”. Petits industrials que també es guanyaven la vida amb els taps. El meu avi, en Lluis Passarrius, fabriquejava al carrer de Girona. Jo no ho he viscut, l’avi va morir abans que jo nasqués, però recordo una gran sala amb unes màquines de fer taps. Avui n’he vist dues a Llofriu i he pogut preguntar-ne el nom: una “americana” i mireu que hi dono voltes...però no me’n recordo del nom de la segona.


Ens hem quedat a dinar. L’amic Lluis Medir ens ha conduit prop d’unes persones amb les que hem passat una estona de primera. Hem xerrat – permeteu-me dir-ho així – una mica de tot. També de taps i la Joana, que va treballar a la fàbrica, fent de triadora, ha endevinat la qualitat d’un tap: una primera de segona. Així ho ha “certificat” una persona entesa en la qüestió. Al Govern també li ha caigut més d’una clatellada, d’altra banda prou ben merescuda. Els comensals de la fideuada, ens hem acomiadat ben contents d’haver-nos conegut. Una bona diada, que la Joana i jo hem gaudit avui.

                                   

dimecres, 12 de juny de 2013

Ahir va visitar-nos la senyora Consellera d'Educació



Ahir a la tarda ens va visitar la Consellera d’Educació, la senyora Irene Rigau. La seva presència fou en motiu de la commemoració dels 35 anys de l’Escola d’Adults de la nostra Vila. La senyora Consellera presidir la taula a mà dreta del senyor Alcalde. També hi eren presents persones que podien exposar per llur experiència, el llarg i profitós recorregut de l’Escola.

Reconec que poca cosa en coneixia de tot el que ha representat pel veïnatge de la nostra vila aquesta escola. Ahir ho vaig saber. Sovint el que tenim més a l’abast, més a tocar, ens passa per alt i entenc que no hauria de ser així. Me n’excuso. Diferents parlaments en van permetre conèixer les activitats que han portat a terme tantes persones que han assistit a l’Escola en aquests 35 anys. Una feina que no en tinc cap dubte les persones que avui en tenen la responsabilitat, la perseverant i també milloraran. És just i amb aquest intenció ho expresso, donar les gràcies i alhora la enhorabona a totes les persones que hi han participat. Ja sigui en les aules, aprenent a llegir i escriure, com també aportant la bona voluntat per ser uns “professors” – si m’ho permeteu dir-ho així – amb un “alumnat” ben allunyat del habitual a les escoles. El setmanari Àncora, recorda en una exposició, la història de l’Escola des de l’any 1978. Crec que val la pena fer-hi una visita. És part de  la nostra història més recent.

La plataforma EDUMARXA, veïns/es que denunciem les retallades que està patint l’ensenyament públic varem ser presents a l’acte d’ahir. Ens aplaçarem a les darreres cadires, considerant que aquell era el lloc que havíem d’ocupar, sense cap voluntat d’entorpir el bon anar de l’acte. Alguns es posaren la samarreta groga de la Plataforma i també un parell de cartells amb unes paraules sobre l’escola pública. Ni una paraula, cap gest que pogués ser mal interpretat. Escoltarem amb atenció i respecte el dir d’uns alumnes que varem mostrar el seu empeny per millorar assistint a l’Escola. La senyora Rigau, fent bona aquella dita que la millor defensa és un bon atac, va explicar que l’educació no era una qüestió que hagués de ser tractada per una mena d’irresponsables, que amb quatre ratlles sobre unes pancartes pretenien decidir una llei. Titllats “ d’infantils” i “pataletas”, una bona  mostra de respecte per part de la Consellera cap a unes persones que no havíem dit paraula.

Òscar, un professor de l’IES St. Elm, va fer ús de la paraula per exposar-li a la senyora Rigau quin era el contingut de les paraules dels cartells. Li va retreure a la senyora Consellera, que els cicles de grau superior tenen taxes de 360 euros, que les matriculacions per accés a la universitat són les més altes d’Espanya, que el discurs que no hi ha diners per l’escola pública és falç, quan es destinen cabals públics a les escoles concertades i privades ( Les Alzines i Vedruna ), va preguntar-li perquè no es cobreixen les baixes...que la Plataforma defensa una escola pública, democràtica i per a tothom i no un model educatiu que mercantilitza l’ensenyament, que tendeix a la privatització. El company li va retreure que el model educatiu del ministre Wert i la Llei d’Educació de Catalunya eren normes parelles.

La “resposta” de la senyora Consellera no es correspon en absolut amb el respecte i consideració que han de rebre unes persones, que exercint llur dret de manifestació plantegen diferències substancials amb les que defensa la senyora Rigau. De fet ni hi hagué contesta. La senyora Consellera va utilitzar en benefici propi la paraula democràcia. “ Hi ha hagut unes eleccions, democràticament hem sigut triats i som un govern legitimat”. Heus ací llur resposta. La senyora Rigau fa anys que transita l’espai polític i ha tingut temps més que sobrat per aprendre que la democràcia és també l’atenció i la deferència als parers dels demés i mai una eina per servir-se’n. Ho sap però no vol. La senyora Rigau, ahir a la tarda, no va tenir la valentia política per defensar una llei. Era el seu deure respondre i argumentar. No esmunyir-se, sota l’empara de la democràcia. Un mal exemple, que no s’adiu amb el capteniment que hauria de mantenir en tot moment una persona amb responsabilitats públiques, la senyora Consellera.

El senyor Alcalde, estimo jo que era present a l’acte en representació de la ciutadania de Sant Feliu, de tot el veïnatge. Si no vaig errat – penso que no – hi ha probes que així ho palesen, a la nostra vila hi ha ciutadans/es, que no “combreguem” amb la Llei d’Educació de Catalunya. El senyor Alcalde, va aplaudir amb ben volgut entusiasme “ l’argumentada resposta” de la senyora Consellera. És el meu parer, que el senyor Batlle hauria pogut estalviar-se aquesta efusió partidista.    


 


dimecres, 5 de juny de 2013

Dia mundial del medi ambient.




La Declaració de Drets Humans l’any 1948 és d’abast universal. En aquella Declaració no hi foren recollits  nombrosos drets civils relacionats amb el medi ambient i un urbanisme harmoniós i sostenible. Avui, dia mundial del medi ambient, es recorden aquests drets que conformen la Carta de Drets Humans Emergents, que aborda la relació entre els drets humans i el canvi climàtic.


Gosaria afirmar que a l’actualitat, el canvi climàtic és un dels més importants problemes que la societat ha d’afrontar. Un repte que si no es prenen les mesures adients posa en perill la pròpia existència de la vida en el nostre Planeta. El sosteniment i continuïtat del nostre entorn també és un deure que tenim cap a les generacions futures. Val a dir que avui, i mercès a la consolidació en el dret jurídic de lleis que reconeixen el dret dels éssers humans a un medi sa, equilibrat i segur, gaudim d’unes proteccions jurídiques, que no fa masses anys no eren contemplades.


El dret a la vida, considerat com el dret suprem, va estretament lligat amb l’equilibri ecològic, que és la condició indispensable per a la vida humana. Altres drets afectats per les conseqüències del canvi climàtic són el dret a l’alimentació i a la salut. S’ha reconegut també, de forma molt concreta, el dret a l’aigua, un element considerat com un recurs natural, fonamental per la vida humana.
El repte per acabar amb el canvi climàtic i la preservació del medi ambient és una fita que no serà gens fàcil d’aconseguir. El Protocol de Kyoto hauria de ser la resposta de la comunitat internacional a l’escalfament global. S’ha fet passes importants en aquest sentit però no els suficients. Els països industrialment avançats- les nacions més riques – són les que més han contribuït a l’escalfament global, és el resultat del seu procés industrial. No es posen del tot d’acord per consensuar mesures i en bona manera cadascú campa pel seu compte, tot i que tenen millor capacitat econòmica i tecnològica per adaptar-se als efectes de l’escalfament global. Cal afegir-hi els països en vies de desenvolupament, els més oposats a prendre disposicions en defensa del medi ambient. No volen endarrerir-se en el seus processos d’industrialització. Països que endemés es troben localitzats en àrees tropicals, amb variacions climàtiques molt importants i amb altes temperatures i alhora en zones de costa, que els fa més vulnerables degut a l’increment del nivell del mar. Les responsabilitats són comunes i és imprescindible prendre les decisions adequades contra l’escalfament del Planeta. Altrament perilla l’existència del gènere humà.


Voldria significar el rol que han de jugar els nostres ajuntaments respecte d’aquesta qüestió. Hom diria que el problema és de tanta amplària que poca cosa poden fer els nostres consistoris. Discrepo d’aquesta afirmació. Problemes d’abast mundial com és el medi ambient han de ser considerats i tinguts en compte des de la proximitat. L’any 2008, i a instàncies del Síndic de Greuges, el nostre consistori va aprovar per unanimitat de tots els grups municipals, la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat. En aquesta Carta, la Part III s’enunciava: Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals de Proximitat. En els articles XVII, XVIII i XIX, s’exposen el dret a la salut, al medi ambient i a un urbanisme harmoniós i sostenible, és a dir: Drets Ambientals de Proximitat. Un compromís que va contraure el nostre Consistori en aquell ple.


I el veïnatge? No me’n oblido, també hem d’acomplir amb el nostre deure. No hem de deixar en mans dels governants la solució d’aquest envit, els ciutadans/es també hi hem de ser. Tenir cura de les nostres deixalles fent el degut triatge i dipositant-les en el corresponents contenidors, utilitzant l’aigua amb mesura – crec que en varem aprendre quan la sequera de fa uns anys i alhora hem tingut el bon encert de mantenir aquesta bona sensatesa – mantenir la ciutat neta servint-nos de les papereres, respectar les normes municipals en relació els animals de companyia ( la convivència), l’estalvi energètic no malgastant electricitat, regar amb una galleda d’aigua l’arbre que tenim davant de casa...Comportaments que ajudarien a tenir una ciutat més neta i endreçada, que també millorarien les nostres butxaques ( aigua, llum i deixalles) i que en definitiva ens permetria gaudir d’un medi més sa i equilibrat.


Diumenge vinent a les 12,00, l’agrupació local d’ERC ens convida a una xerrada – col·loqui al Tinglado del Port. LITORAL, MEDI AMBIENT i TURISME. Una bona pensada dels companys d’ERC per celebrar el dia mundial del medi ambient. Una mostra del que jo deia respecte de les nostres responsabilitats, aquesta vegada un acte públic convocat per una organització política. La defensa del litoral i el que representa el medi ambient també des de la vessant econòmica, en el sentit de la necessitat de salvaguardar el nostre entorn.























dilluns, 3 de juny de 2013

El perquè d'una abstenció al darrer ple.





El regidor del nostre grup, Joan Prat va votar al darrer ple de l’ajuntament igual que el PP en una moció de rebuig a la LOMCE presentada pel ministre Wert que malmet el model lingüístic de l’escola catalana i torna als temps de Franco amb l’assignatura de religió. La raó que ens va inclinar a l’abstenció és que dins la mateixa moció, sense possibilitats de votar-ho de forma separada, és donava suport igualment a la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada l’any 2009, en la segona legislatura del Govern de Progrés, amb els vots favorables de C. I U., ERC i PSC. Iniciativa va manifestar-se en contra d’alguns punts, entenen que la Llei no s’ajustava del tot al Pacte Nacional d’Educació.


La LEC no garanteix que tots els centres públics i concertats siguin obligatòriament gratuïts, amb igualtat d’accés i funcionament intern democràtic. La LEC no recull la laïcitat com a principi fonamental del sistema educatiu. A la LEC la Generalitat no es compromet a garantir que el sistema funcioni, només diu que “vetllarà” per fer-ho. La LEC no recull expressament el compromís de destinar el 6% del PIB a l’educació en el termini de 8 anys tal com està previst al Pacte Nacional per l’Educació, ni equipara la composició i les funcions dels consells escolars a la pública i a la privada. Una Llei que permet – una modificació a l’esborrany que va aconseguir C. I U., amb l’aquiescència d’ERC i del PSC - la segregació tant des de la vessant social, com per sexe. En definitiva, la LEC s’ha de modificar en aquest punts per rebre el nostre suport.

Per tot això en Joan Prat no va tenir més remei que abstenir-se. Les raons del regidor del PP eren molt diferents.

Des d'ICV, defensem una escola pública, laica i en català.

dissabte, 1 de juny de 2013

Compromís PSC-PPC- PxC a l'Hospitalet de Llobregat





En el ple municipal de l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat – la segona població de Catalunya en nombre d’habitants – el Partit Socialista de ( Catalunya?), el Partit Popular i feu-se’n creus també Plataforma per Catalunya, signen un acord en el sentit que l’ajuntament boicotejarà un possible referèndum sobre el dret a l’autodeterminació, negant-se a qualsevol ajuda per part del Consistori.


El PSC , partit que expressa la seva condició de catalanista, ha perdut en aquesta ocasió i malauradament també en moltes d’altres, llur senyes d’identitat. S’ha traït políticament, acordant amb una dreta que pretén imposar polítiques que en absolut s’ajusten als interessos de la majoria del país, decisions polítiques, que el PSC, si fos coherent i respectuós amb el compromís que va adquirir amb la població, hauria de denunciar i combatre. El PSC fa causa comuna amb el PP, una formació política hereva del feixisme, que no respecta i menysté el dret de Catalunya a poder-se expressar, que vol imposar-nos una llei d’educació que posa en perill la nostra llengua. Un Partit Popular que nega la nostra identitat amb una obcecació pròpia d’una opció política ben allunyada dels principis democràtics.

El PSC , un partit d’arrel socialista, també acorda amb Plataforma per Catalunya. Potser s’equivocaren a l’hora de votar, error que molt sovint els hi passa. Però no. Com és possible compartir amb una opció política que fa del racisme i la xenofòbia la seva raó de ser? Una ideologia que atia l’enfrontament entre les persones per qüestió de procedència, amb el discurs que la immigració augmenta la delinqüència, l’atur i la despesa social ,i en conclusió, constitueix també una seriosa amenaça per la identitat de Catalunya. PxC ha de ser combatuda i aïllada políticament. Catalunya només serà, si totes les persones que hi viuen siguin respectades i puguin manifestar-se lliurament. Els nascuts ací i els vinguts d’altres terres.

Certament que cal situar aquest acord en l’àmbit d’un ajuntament, però al meu entendre, el PSC no pot signar amb aquests partits polítics un compromís en el sentit que no facilitarà recursos humans ni materials municipals per a la celebració a la ciutat del referèndum que proposa el Govern, si no ha estat aprovat pel Congrés. El PSC és una formació democràtica i hauria de situar-se, en consonància amb el seu pensament, al costat de qualsevol opció que permeti la lliure expressió del poble de Catalunya, fins i tot si aquesta elecció – ja sigui un referèndum o un consulta – no s’adiu amb una normativa que impedeix l’expressió democràtica del poble.

Sense cap ànim de fer estelles d’un arbre que corre el risc de caure del tot, és el meu parer que el PSC hauria de repensar quina és la seva situació. El PSC és una opció política imprescindible pel bon anar del nostre país. Ens cal un partit socialista que hauria d ‘emplaçar-se políticament sense cap dependència respecte del PSOE, amb la capacitat de poder estatuir llurs decisions des de l’absoluta autonomia. Tinc 76 anys i n´he vist de tots colors- de l'alçada d'un campanar- i tot i tenir per norma no “posar-me a casa dels altres”, en aquesta ocasió vull dir-hi la meva. Des dels ajuntaments, tot i semblar que són la darrera carta de la baralla, és necessari que els nostres representats – regidors i regidores – siguin políticament honestos i alhora mantinguin la dignitat política. Pactar, amb aquells que no respecten els drets de Catalunya i amb uns altres que discriminen i criminalitzant les persones pel seu lloc d’origen, no correspon a un partit com el PSC. Un mal exemple, que abona el descrèdit dels polítics, quan el poble veu comportaments d’aquesta mena.