dissabte, 22 de juny de 2013

La festa de la pela del suro a Llofriu



L’excursió d’aquest dissabte ha sigut prop de casa. Amb la Joana hem anat a Llofriu- nom d’origen germànic - un petit poblet agregat a Palafrugell, que podreu trobar tot just passada la vila del peix fregit i les julívies a la brasa, a mà esquerra de la carretera de Palamós a Girona. Un goig, com són tots els vilatges del nostre estimat Empordà.

Hi hem anat perquè si celebrava la festa de la pela del suro. Hem vist com fer per llevar-li l’escorça a la surera, una feina que  cal realitzar amb molta traça, manejant la destral de tal guisa  sense malmenar el tronc del suro. És una ferida que pateix l’arbre, però en el cas del suro en guareix i se’n recupera. Hem escoltat i après. Sembla que la primera pela es fa quan la surera ha assolit entre els 15/ 25 anys, remarcar que a la primera pela l’escorça és de baixa qualitat – s’anomena pelegrí – i només és útil per fer-ne conglomerat. Les següents peles tenen lloc aproximadament  cada 10 anys, segons sigui l’emplaçament de la surera i les condicions ambientals i sempre quan el gruix de l’escorça ha atès uns 25 mil·límetres. El màxim rendiment d’un suro és als 100 anys i una surera viu entre els 150 i 200 anys.

Fins la segona meitat del passat segle, l’activitat econòmica de la indústria del suro va ser fonamental per molts pobles i ciutats del Baix Empordà. Palafrugell, Palamós, Calonge i Sant Feliu com també Llagostera i Cassà- a l’interior- foren poblacions que aplegaren la manufacturació del suro. Una matèria que tenien en els boscos ben propers, alhora que també en portaven des d’Extremadura i Andalusia. Recordo els vaixells amarrats als norais del port de Sant Feliu, descarregant els fardots, que amb carretes es portaven a les fàbriques. Els carrers de Sant Feliu s’omplien de treballadors/es a l’hora d’anar a començar o de plegar. Recordo el nom de les fàbriques més importants, Can Greiner, Can Traschler, Can Bender, Cal Heller, persones vingudes d’Alemanya i Austria. Si algun dia acudiu a Sant Feliu, val la pena fer un tomb pel cementiri civil, on hi trobareu els nínxols i tombes d’aquells estrangers de religió protestant. La majoria havien sigut venedors a compte dels fabricants d’ací i que decidiren posar-se pel seu compte. Ben segur que també hi havia fabricants de casa nostra, Planelles, Vancells, Albertí, Janó, Carreró, Roldós, Rourich...També hi havia aquells que “fabriquejaven”. Petits industrials que també es guanyaven la vida amb els taps. El meu avi, en Lluis Passarrius, fabriquejava al carrer de Girona. Jo no ho he viscut, l’avi va morir abans que jo nasqués, però recordo una gran sala amb unes màquines de fer taps. Avui n’he vist dues a Llofriu i he pogut preguntar-ne el nom: una “americana” i mireu que hi dono voltes...però no me’n recordo del nom de la segona.


Ens hem quedat a dinar. L’amic Lluis Medir ens ha conduit prop d’unes persones amb les que hem passat una estona de primera. Hem xerrat – permeteu-me dir-ho així – una mica de tot. També de taps i la Joana, que va treballar a la fàbrica, fent de triadora, ha endevinat la qualitat d’un tap: una primera de segona. Així ho ha “certificat” una persona entesa en la qüestió. Al Govern també li ha caigut més d’una clatellada, d’altra banda prou ben merescuda. Els comensals de la fideuada, ens hem acomiadat ben contents d’haver-nos conegut. Una bona diada, que la Joana i jo hem gaudit avui.