dimecres, 24 de juliol de 2013

El dret a viure amb dignitat




Aplegant signatures en defensa de la Renda Garantida Ciutadana

Des de el juliol del 2006 hi ha una llei que determina uns ingressos de 664 euros per 12 pagues l’any com a renda mínima a Catalunya. Aquesta xifra es va determinar per complir l’article 24.3 de l’Estatut d’¡Autonomia de Catalunya que diu: “ la família o persones en situació de pobresa tenen dret a accedir a una Renda Garantida Ciutadana que els garanteixi una vida digna”.

Aquest principi establert a l’Estatut no es compleix actualment. Per tirar-lo endavant ICV-EUiA, juntament amb sindicats i altres organitzacions està impulsant una recollida de firmes com Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya. Se’n necessiten 50 mil i diumenge passat els vianants de la Rambla Vidal van tenir l’oportunitat de fer-ho a la carpa que va muntar ICV-EUiA, que ha fet rodar des de Roses a Sant Feliu de Guíxols, poble a poble per recollir firmes i fer difusió d’aquesta iniciativa. L’admissió a tràmit d’aquesta ILP, una vegada recollides les 50 mil signatures, està garantida per un acord del dia 12 de març de la Mesa del Parlament.

A la Renda Garantida de Ciutadania hi tenen dret totes les persones majors de 18 anys i els menors emancipats que visquin legalment a Catalunya amb una residència continuada de 12 mesos i que tinguin uns ingressos mensuals inferiors a 664 euros per 12 pagues. Aquesta renda ha de permetre fer front a l’estat de necessitat, de pobresa en què es troba la persona que hi tingui dret, el nucli familiar o de convivència. La prestació econòmica ha de permetre que cap persona hagi de malviure sota el llindar de la pobresa, en la misèria.

Aquesta renda s’ha de finançar a càrrec dels pressupostos de la Generalitat i no està condicionada a les seves disponibilitats, sense perjudici de les aportacions econòmiques que, en el seu cas, es puguin fer per altres administracions públiques ( locals, estatal o europea). La gestió del finançament serà a càrrec de la Generalitat, els ajuntaments i amb la participació de les entitats del tercer sector acreditades. Una fiscalitat justa, que gravi més les rendes del capital que les del treball, la persecució del frau fiscal ( el sindicat d’inspectors del ministeri d’Hisenda, calculen que 13 mil milions d’euros – només a Catalunya – deixen de recaptar-se per aquest motiu ) i la creació de nous impostos que gravessin fiscalment la riquesa ( que pagui més qui més té) i la persecució de la corrupció. Amb aquestes mesures quedarien garantits sobradament  els recursos no tan sols d’aquesta Renda, també l’Estat del Benestar.

A la renda Garantida hi tenen dret  totes les persones majors de 18 anys i els menors emancipats que visquin legalment a Catalunya amb una residència continuada mínima de 12 mesos i que tinguin uns ingressos mensuals inferiors a 664 euros mensuals. És el dret a cobrar la quantitat que sumada als ingressos que tinguin per qualsevol raó s’arribi a la quantitat esmentada. La persona que cobri aquesta renda te algunes obligacions, entre elles no podrà rebutjar una oferta de treball adequada a les seves capacitats.

La proposta va ser acollida molt favorablement pels vianants guixolencs i pels forasters que estaven de visita a la nostra ciutat. La solidaritat cap aquells que, sense ser-ne responsables, han de patir la pobresa, fins i tot la misèria i el perill de l’exclusió social.







dimarts, 23 de juliol de 2013

77 anys de la formació del PSUC


El 23 de juliol de 1936, es va crear a Catalunya el Partit Socialista Unificat de Catalunya ( PSUC ) que va aplegar en les seves files a comunistes i socialistes.
La derrota de les forces democràtiques en les eleccions generals de 1933 i la lluita armada dels obrers asturians un any més tard, són dos fets que posaren en evidència la necessitat d’acabar amb la divisió política de la classe obrera. La idea de la unitat proletària s’havia estès arreu de l’Estat. Calia unificar les diferents tendències polítiques: comunistes, socialistes i anarcosindicalistes. Aquesta necessitat unitària només es va realitzar a Catalunya.

El PSUC neix també com a conseqüència de la unitat antifeixista  del proletariat català en la campanya electoral de les eleccions de febrer de 1936, tot i que les primeres converses ja s’havien iniciat a finals de l’any 1934. La sublevació militar i feixista del 18 de juliol de 1936 i la imperiosa necessitat de defensar la República varen decidir la creació del PSUC pocs dies desprès, el 23. Per primera vegada els comunistes i socialistes s’unien en un partit marxista-leninista. La creació del nou partit pretenia convertir la industriosa Catalunya en el més ferm baluard contra el feixisme. Adscrit a la III Internacional, és l’únic cas que aquesta organització va acceptar dos partits comunistes d’un mateix Estat. El reconeixement de la realitat nacional del PSUC.

El PSU – també se l’anomena així - es crea a partir de la unió de quatre formacions polítiques, amb una militància prou reduïda d’unes 6 mil persones: Partit Comunista de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya, la federació catalana del PSOE i el Partit Català Proletari. Fou elegit secretari general de la nova formació política, Joan Comorera membre de la Unió Socialista. La força real era però molt més important ja que tenia  sota la seva direcció la UGT catalana, el CADCI ( Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), la JSUC ( Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya )  i també la poderosa Federació Local Tèxtil de Sabadell. Un any més tard el PSUC comptava amb una militància de 60 mil persones.
El paper que va jugar el PSUC durant la guerra podria expressar-se en el sentit que fou  la força política més important a Catalunya. Mancances i errors també n’hi hagueren però la capacitat de resistència de lluita contra el feixisme ningú ho nega. Com tampoc la continuació d’aquesta lluita, en les circumstàncies tan difícils de la il·legalitat i l’emigració – la lluita clandestina – per l’alliberament social i nacional del poble català.

El PSUC neix de la reflexió política de la imprescindible unitat de les forces d’esquerra i progressistes. Iniciativa per Catalunya, en bona mesura hereva dels principis democràtics, de la justícia social i també del dret a l’autodeterminació que defensava el PSUC, també aposta per la unitat.

El meu pare en fou un dels fundadors del PSUC. També jo hi vaig militar i vull expressar el meu respecte per a totes aquelles persones, homes i dones – la majoria malauradament ja no són amb nosaltres – que amb el seu fer i dir, foren un exemple de compromís polític i ciutadà.


VISCA  EL  PSUC!!

diumenge, 14 de juliol de 2013

Carta d'en FUMI per en MARTÍ




Salutacions de part d’en FUMI, que és com ha de començar un gat educat i de veres que ho sóc, no en dubteu. L’amic Pere m’ha fet un encàrrec i en justa correspondència del bon tracte que mantenim no m’hi puc negar. Diu en Pere, que la seva filla Sònia, l’hi ha fet arribar les notes de fi de curs d’en Martí. Que voldria fer quatre ratlles però que segurament l’objectivitat no hi seria del tot, la condició d’avi... Vaja, que sigui jo qui ho faci. Afegeix – amb molt bon criteri – que els gats tenim entre tantes altres virtuts la de l’observació i en aquest sentit podré valorar amb millor criteri les notes d’en Martí.

Tampoc em serà fàcil. En Martí i jo som molt bons amics i quan ve a casa dels avis, que també és la seva, vaig a saludar-lo. Ho reconec, tinc una veritable estima per en Martí i em consta que ell també m’aprecia. M’esmerçaré en ser just, el conec prou be i procuraré no excedir-me, ajustar-me en les meves consideracions, no “passar-me de rosca”, ni tampoc ser excessivament generós en el meu anàlisi. Quina pretensió, potser mancada de l’imprescindible raciocini que hauria de mantenir. L’avi Pere m’ha fotut en un afer que déu n’hi do. Quin pillastre!!.


En Martí ja ha començat el tram de l’adolescència, aquella època que viviu els humans i que al meu entendre es caracteritzar per “saber-ho tot”. L’adolescència és aquella etapa de la vida en que es deixa de ser un nen, un fet biològic i cultural molt important que condiciona sobre manera la relació amb els pares, amb la conseqüència que genera freqüents conflictes. També amb els adults, que amb el discurs de la experiència volen tenir la raó, que per descomptant no posseeixen, segons assevereu els adolescents. Quina paradoxa, quan un dels vostres desitjos és arribar a ser adults. Aquesta “sapiència” no és una condició mal entesa pels adolescents d’avui, tots l’hem viscuda, condicionada ben segur per la realitat social del temps que ens va tocar viure. En Pere- que ha donat una ullada a l’escrit- em diu si vull afegir-hi que en aquesta època  també va experimentar sentiments de contradicció, d’inestabilitat emocional, així com l’adquisició d’un nou sistema de valors. L’avi també recorda una certa incomoditat corporal deguda al canvi d’imatge i les llargues estones que es passava davant el mirall, per posar-se “guapo”, amb un tupè que li va costar hores i més hores anar-lo moldejant. En Martí, també està passant aquest vivència, diria jo que sóc un gat vell, amb tota normalitat. Sota l’empara de l’amistat que tenim, em permeto la llibertat de demanar-li, que per descomptat són ben lícits  els seus interessos personals però que alhora valorés també els plantejaments i els drets de les altres persones del seu entorn més proper. En Martí sap com fer-ho i tinc la certesa que entén que la convivència és el valor més important que s’ha de preservar i mantenir en les relacions humanes. Ai humans, joves, adults i grans, teniu la supèrbia de creure que ho sabeu tot. Aneu errats, només els gats naixem ensenyats!!.

En Martí juga a bàsquet i segons a sentir a dir remena la pilota de primera. El joc és una realitat social que pot i de fet també ha de ser una eina per a la bona relació amb els de la teva edat. Em consta que el teu fer en les pistes de joc és d’un respecte i consideració cap els teus adversaris. Voler guanyar és ben lícit i entenedora la sana satisfacció quan aconseguim la victòria. Darrerament has anat a Barcelona per participar en un setmanari per tal de millorar les teves aptituds en el joc de la cistella. Considero positiu- tot i que això de l’esport no va amb nosaltres – que t’esforcis per aprendre, en tant que amic teu també me’n sento satisfet. Però- i sempre aquesta punyetera preposició- la voluntat d’aprendre, de saber, en el sentit de millorar-te com a persona, et prego que la mantinguis.

I passem a les notes, l’avaluació acadèmica d’aquest curs. T’has estrenat a l’institut i penso que la valoració que han fet del teu treball els teus professors és ben significativa. Val a dir – tot ho escolto, la tafaneria pròpia dels fèlids – que també he sentit a dir que encara podries millorar. Penso que ho hauries de fer, si tens en compte aquesta asseveració dels teus mestres. És un repte que t’hauries de proposar de cara el nou curs. Ja ho veus, no deixo “d’apretar-te”, penso que l’amistat que et tinc en bona manera m’hi obliga.

I ja n’hi ha prou. He fet el que he pogut per donar aquest cop de mà a l’amic Pere. Darrerament no ens veiem tan sovint, han començat les vacances i els teus “deures” amb els amics, les vacances ben merescudes, omplen els teus espais d’oci. Males veus diuen que els gats som uns desagraïts, que només pensem amb nosaltres. Que poc ens coneixem certs humans. Nosaltres dos ens estimem!!




diumenge, 7 de juliol de 2013

" Passant comptes " a les cinc de la matinada.



Anit m’he despertat d’hora i pocs moments després he sentit com el rellotge del menjador em feia saber que eren les cinc de la matinada. M’he sentit del tot desvetllat i amb aquella sensació que la son ja no em volia acompanyar. Era molt aviat per llevar-se i la memòria i els records amb vingut a fer-me companyia. Han passat unes quantes hores i sense voler repassar totes les “històries” reviscudes aquesta matinada, m’aplaço davant l’ordinador per anar teclejant les lletres, amb l’ànim de passar una bona estona i així mateix escriure alguns, no tots, els pensaments que m’han acudit a la memòria.


El plaer d’escollir un llibre, el goig d’escoltar la música que m’agrada, són circumstàncies que m’han ajudat a trampejar moments difícils en el meu anar.

Estimar la meva terra, m’ha ensenyat a respectar el país dels altres. I ara que reivindiquem la nostra identitat, Catalunya només serà possible si és de tots els catalans, absolutament tots, si tendim a fer del país una comunitat modèlica en la convivència, perquè tothom es pugui sentir país

Em plau escoltar i llegir les persones que saben. L’afany d’aprendre, de procurar fer-me persona, maldaré per mantenir-lo.

Endevinar l’esguard del meu amic Fumi, és una fita que ben segur mai assoliré. La mirada d’un gat entens que diu però no comprens el què. Heus ací un joc que també m’ajuda a viure.

Remembrar llocs que degut a l’edat ja no podré tornar gaudir – la caminada és massa costosa – són records que m’ajuden a repassar la meva vida.

És el meu parer que el do de la paraula cal saber-lo usar. Procuro – tot i que massa sovint no ho faig – mesurar l’ús de la paraula. Si alguna cosa he après ha sigut mercès a escoltar. I sobretot haver tingut un pare que va “ensenyar-me llegir”.

M’agrada escoltar el cant de les cigales amagades a les margenades de la riera de Mascanada. He sentit a dir que carrisquegen amb les seves ales fins a morir. No és cert, però agonitzar d’alegria...quin traspàs!!

Com cada any, he anat a escoltar l’informe anyal que presenta el Síndic de Greuges. He recollit unes paraules: “ no és solament una crisi de caràcter econòmic, és un canvi que afecta inclús la nostra percepció del món, a la relació entre les persones i el viure quotidià”. Al seu entendre – que comparteixo – les autoritats municipals han de ser la primera línia de combat contra les discriminacions i convida els nostres regidors/es a prioritzar l’obligació moral per damunt dels interessos partidistes. Assenyades aquestes paraules. El nostre Síndic és d’aquelles persones que cal escoltar, aprenem. Coneix i alhora sap saber.

Ja fa uns anys que he començat el darrer tram de la meva vida. El punt i final cada vegada és més proper, però sense fer-ne cap envit, vull viure!!. Aquest darrer any he vençut en una lluita que vaig entendre seria a caixa o faixa. Permeteu-me la gosadia: me’n sento sanament orgullós.

Expresso la meva alegria per compartir amb uns/es companys/es, l’esperit humanístic i el valor de la solidaritat en la Plataforma dels Afectats per l’Hipoteca. M’hi sento a gust.

 “Veure’m” en cadascuna de les nostres dues filles, compartint maneres de ser i de fer.  “Acompanyar” el meu nét, en Martí, en el camí que ja va traçant amb el seu pas, embadalir- me  amb els primers somriures de la menuda néta Esther i escoltar la Sara – que ja no és l’esquitx de la “tropa” -  que amb sis anyets mostra el seu bon cor, la calidesa humana que la conduirà a ser una persona bona.

 L’alegrança de dissabte passat. Haver compartit la nostra taula, que també és la seva, amb el meu cosí germà. El compromís – mai és tard del tot – d’anar abonant aquest nou camí que pensem i creiem hem de transitar.

I saber que la meva companya, mare i àvia,sempre m’ha estimat.



dilluns, 1 de juliol de 2013

Els barralons de quisca i la pestilència de la corrupció.



Escuma, escuma…treuen comuna!!
En Palet i en Barbeta,
es Trempat i en Salions, barralons
en Merdes i es Pinotxo,
en Tomaset i en Simón des Puig
 Repunyeta quina pudor, deuen treure algún barraló.
…….
La cançó era prou més llarga, peró han passat molts anys i la memòria...Aquelles tonades a la taverna de Can Peric, que hauria fet bé de posar-les negre sobre blanc.

La feina d’anar a treure la comuna calia fer-la de matinada. La fortor de la xisca empestava tot el carrer i hauria molestat el veïnatge si s’hagués fet de dia. Tot i així, si era a l’estiu – amb les finestres obertes – la forta ferum desvetllava més d’un veí/na. També arronsaven la nàpia i trencaven de cantó aquells que havien anat a “passar l’estona” a ca la Neus, a ca la Diana,  amb aquelles noies tan boniques. Hi podem afegir els afeccionats a remenar la baralla i també els daus. El pòquer, el joc dels benestants i el “titit” a la taverna, entre d’altres entreteniments. Més d’una fortuna familiar havia perillat i fins i tot quebrat fent rodar els daus o envidant al pòquer. En el joc sense basa, les catxes sovint es paguen cares. Vaja, que les nits també tenien la seva clientela.

Els sobrenoms de la cançó eren de vilatans que feien l’ofici de pagès. Recollien la quisca de les comunes de les cases. Omplien uns barralons que transportaven amb l’ajuda d’uns pals samalers fins el carro. El producte de la neteja de les latrines era utilitzat com adob orgànic a les terres de conreu. La feina d’aquestes persones era prou valuosa, en la mesura que enduent-se les restes de les excrecions humanes, col·laboraven en la higiene pública. De fet els pagesos que feien aquest servei, eren els que cada dia passaven a recollir les escombraries, que cada veí tenia a la porta de casa seva. Recordo que per la taverna de  Can Peric, passava en Damià, que tenia la casa de pagès a Mascanada. Tothom entenia que la mala ferum que s’escampava calia suportar-la i ningú se’n queixava. Can Felip, el nº 100 – diferents sinònims populars de la comuna – netejats de les femtes, que s’aprofitaven per adobar els camps i que endemés ens permetia menjar les verdures i fruites tan saboroses que els pagesos venien al mercat.

Han passat els anys i aquella fortor ha donat pas a una nova pestilència. Una fetor insuportable que no podem ni hem de suportar. La fetidesa que omple tot el país conseqüència de la insana malaltia que pateixen uns lladregots. La corrupció política que cada dia va creixent i que empastifa l’aire que respirem. Unes males persones s’omplen les butxaques amb uns diners que són de la comunitat, uns cabals públics que haurien de destinar-se a millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es. Aquells que ens roben, persones cobdicioses que s’apropien dels diners del comú i que en bona mesura són responsables de la pobresa de tantes persones, han de ser castigats. La putrefacció la tenim a casa nostra i és indignant que els que haurien de procedir contra aquests “assassins socials”- els nostres governants - amb la seva manca de voluntat i alhora amagant per no procedir, són tan responsables com aquells que ens han saltejat. Discursejant en ares d’un millor país, oblidant-se volgudament de posar en mans de la justícia els lladregots que tenen a casa seva i que a més continuen ocupant en el Parlament els escons que haurien d’haver abandonat. No cal passar llista, els noms són prou coneguts. Una Catalunya més justa ha de passar necessariament per prendre les mesures adients contra els corruptes, entretant no sigui així, no dono crèdit a tots aquells que tinguen aquesta responsabilitat no actuen en conseqüència. No me’ls crec.