dilluns, 1 de juliol de 2013

Els barralons de quisca i la pestilència de la corrupció.



Escuma, escuma…treuen comuna!!
En Palet i en Barbeta,
es Trempat i en Salions, barralons
en Merdes i es Pinotxo,
en Tomaset i en Simón des Puig
 Repunyeta quina pudor, deuen treure algún barraló.
…….
La cançó era prou més llarga, peró han passat molts anys i la memòria...Aquelles tonades a la taverna de Can Peric, que hauria fet bé de posar-les negre sobre blanc.

La feina d’anar a treure la comuna calia fer-la de matinada. La fortor de la xisca empestava tot el carrer i hauria molestat el veïnatge si s’hagués fet de dia. Tot i així, si era a l’estiu – amb les finestres obertes – la forta ferum desvetllava més d’un veí/na. També arronsaven la nàpia i trencaven de cantó aquells que havien anat a “passar l’estona” a ca la Neus, a ca la Diana,  amb aquelles noies tan boniques. Hi podem afegir els afeccionats a remenar la baralla i també els daus. El pòquer, el joc dels benestants i el “titit” a la taverna, entre d’altres entreteniments. Més d’una fortuna familiar havia perillat i fins i tot quebrat fent rodar els daus o envidant al pòquer. En el joc sense basa, les catxes sovint es paguen cares. Vaja, que les nits també tenien la seva clientela.

Els sobrenoms de la cançó eren de vilatans que feien l’ofici de pagès. Recollien la quisca de les comunes de les cases. Omplien uns barralons que transportaven amb l’ajuda d’uns pals samalers fins el carro. El producte de la neteja de les latrines era utilitzat com adob orgànic a les terres de conreu. La feina d’aquestes persones era prou valuosa, en la mesura que enduent-se les restes de les excrecions humanes, col·laboraven en la higiene pública. De fet els pagesos que feien aquest servei, eren els que cada dia passaven a recollir les escombraries, que cada veí tenia a la porta de casa seva. Recordo que per la taverna de  Can Peric, passava en Damià, que tenia la casa de pagès a Mascanada. Tothom entenia que la mala ferum que s’escampava calia suportar-la i ningú se’n queixava. Can Felip, el nº 100 – diferents sinònims populars de la comuna – netejats de les femtes, que s’aprofitaven per adobar els camps i que endemés ens permetia menjar les verdures i fruites tan saboroses que els pagesos venien al mercat.

Han passat els anys i aquella fortor ha donat pas a una nova pestilència. Una fetor insuportable que no podem ni hem de suportar. La fetidesa que omple tot el país conseqüència de la insana malaltia que pateixen uns lladregots. La corrupció política que cada dia va creixent i que empastifa l’aire que respirem. Unes males persones s’omplen les butxaques amb uns diners que són de la comunitat, uns cabals públics que haurien de destinar-se a millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es. Aquells que ens roben, persones cobdicioses que s’apropien dels diners del comú i que en bona mesura són responsables de la pobresa de tantes persones, han de ser castigats. La putrefacció la tenim a casa nostra i és indignant que els que haurien de procedir contra aquests “assassins socials”- els nostres governants - amb la seva manca de voluntat i alhora amagant per no procedir, són tan responsables com aquells que ens han saltejat. Discursejant en ares d’un millor país, oblidant-se volgudament de posar en mans de la justícia els lladregots que tenen a casa seva i que a més continuen ocupant en el Parlament els escons que haurien d’haver abandonat. No cal passar llista, els noms són prou coneguts. Una Catalunya més justa ha de passar necessariament per prendre les mesures adients contra els corruptes, entretant no sigui així, no dono crèdit a tots aquells que tinguen aquesta responsabilitat no actuen en conseqüència. No me’ls crec.