diumenge, 7 de juliol de 2013

" Passant comptes " a les cinc de la matinada.



Anit m’he despertat d’hora i pocs moments després he sentit com el rellotge del menjador em feia saber que eren les cinc de la matinada. M’he sentit del tot desvetllat i amb aquella sensació que la son ja no em volia acompanyar. Era molt aviat per llevar-se i la memòria i els records amb vingut a fer-me companyia. Han passat unes quantes hores i sense voler repassar totes les “històries” reviscudes aquesta matinada, m’aplaço davant l’ordinador per anar teclejant les lletres, amb l’ànim de passar una bona estona i així mateix escriure alguns, no tots, els pensaments que m’han acudit a la memòria.


El plaer d’escollir un llibre, el goig d’escoltar la música que m’agrada, són circumstàncies que m’han ajudat a trampejar moments difícils en el meu anar.

Estimar la meva terra, m’ha ensenyat a respectar el país dels altres. I ara que reivindiquem la nostra identitat, Catalunya només serà possible si és de tots els catalans, absolutament tots, si tendim a fer del país una comunitat modèlica en la convivència, perquè tothom es pugui sentir país

Em plau escoltar i llegir les persones que saben. L’afany d’aprendre, de procurar fer-me persona, maldaré per mantenir-lo.

Endevinar l’esguard del meu amic Fumi, és una fita que ben segur mai assoliré. La mirada d’un gat entens que diu però no comprens el què. Heus ací un joc que també m’ajuda a viure.

Remembrar llocs que degut a l’edat ja no podré tornar gaudir – la caminada és massa costosa – són records que m’ajuden a repassar la meva vida.

És el meu parer que el do de la paraula cal saber-lo usar. Procuro – tot i que massa sovint no ho faig – mesurar l’ús de la paraula. Si alguna cosa he après ha sigut mercès a escoltar. I sobretot haver tingut un pare que va “ensenyar-me llegir”.

M’agrada escoltar el cant de les cigales amagades a les margenades de la riera de Mascanada. He sentit a dir que carrisquegen amb les seves ales fins a morir. No és cert, però agonitzar d’alegria...quin traspàs!!

Com cada any, he anat a escoltar l’informe anyal que presenta el Síndic de Greuges. He recollit unes paraules: “ no és solament una crisi de caràcter econòmic, és un canvi que afecta inclús la nostra percepció del món, a la relació entre les persones i el viure quotidià”. Al seu entendre – que comparteixo – les autoritats municipals han de ser la primera línia de combat contra les discriminacions i convida els nostres regidors/es a prioritzar l’obligació moral per damunt dels interessos partidistes. Assenyades aquestes paraules. El nostre Síndic és d’aquelles persones que cal escoltar, aprenem. Coneix i alhora sap saber.

Ja fa uns anys que he començat el darrer tram de la meva vida. El punt i final cada vegada és més proper, però sense fer-ne cap envit, vull viure!!. Aquest darrer any he vençut en una lluita que vaig entendre seria a caixa o faixa. Permeteu-me la gosadia: me’n sento sanament orgullós.

Expresso la meva alegria per compartir amb uns/es companys/es, l’esperit humanístic i el valor de la solidaritat en la Plataforma dels Afectats per l’Hipoteca. M’hi sento a gust.

 “Veure’m” en cadascuna de les nostres dues filles, compartint maneres de ser i de fer.  “Acompanyar” el meu nét, en Martí, en el camí que ja va traçant amb el seu pas, embadalir- me  amb els primers somriures de la menuda néta Esther i escoltar la Sara – que ja no és l’esquitx de la “tropa” -  que amb sis anyets mostra el seu bon cor, la calidesa humana que la conduirà a ser una persona bona.

 L’alegrança de dissabte passat. Haver compartit la nostra taula, que també és la seva, amb el meu cosí germà. El compromís – mai és tard del tot – d’anar abonant aquest nou camí que pensem i creiem hem de transitar.

I saber que la meva companya, mare i àvia,sempre m’ha estimat.