dissabte, 23 de novembre de 2013

Dones que lluiten per un món més just.



Vuitanta anys que les dones van aconseguir el dret polític a poder votar. El dia 19 de novembre de 1933 van poder acudir a les urnes per poder expressar lliurament el seu parer. Van fer efectiu el sufragi universal en les eleccions al Congrés. La igualtat entre homes i dones fou un fet en la història del nostre país. Una mesura que va prendre la República reconeixen el dret a vot, també el divorci entès com alliberació d’un possible maltracta per part de l’home, la garantia a l’educació dels fills, el deure de l’home a reconèixer el fills que tingués fora del matrimoni – acabant la divisió entre fills, els fills legítims i els naturals – decisions en l’àmbit dels drets polítics que varen dignificar la dona, fins llavors marginada i menystinguda i depenent del marit, pares, germans...

El dret a vot que les dones van aconseguir, no va ser fàcil. Era tal la influència de l’Església que inclús algun partit d’esquerres va negar-se a la concessió d’aquest dret. Però a banda d’aquest argument val la pena significar algunes “curiositats” que varen fer-se servir per negar el sufragi femení. L’avantprojecte de llei només contemplava el vot a la dona soltera i a la vídua, sobre la base  que fins que els marits no estiguessin preparats per la vida política, podria esdevenir una discòrdia en el matrimoni. Inclús es varen esgrimir arguments biològics per negar-li el dret al sufragi: la dona no es troba en possessió del suficient esperit crític i de la reflexió que requereix poder votar i massa sovint es deixava portar per les emocions. Un diputat, va arribar a proposar  que es concedís el dret de vot però a partir dels 45 anys, amb l’argument que les dones no atenyien la suficient maduresa intel·lectual fins a complir aquesta edat. Les bajanades que es varen arribar a dir, són de l’alçada d’un campanar.

Tot va anar-se’n en orris  amb la sublevació militar de l’any 1936. El franquisme va convertir la dona en una callada servidora, en unes bones mares cristianes i espanyoles, sotmeses a l’autoritat del pare o del marit, investits d’aquest poder, domini que els venia atorgat directament per déu, el Creador. La missió més important de les dones era la de ser mares dels futurs homes, que haurien de fer cada dia més gran la Patria. Un salt enrere de tal magnitud que les va desposseir de la condició de persones, acusades de manca d’intel·ligència, capacitat aquesta que déu tenia reservada pels homes. Aquesta va ser la penosa realitat que van haver de viure – millor dit malviure – les dones després de la guerra i durant molts anys.

Certament, retornada la democràcia, la dona ha millorat la seva posició a la societat, però li queda encara un llarg i costerut camí per fer. La dona pateix la violència de gènere amb les conseqüències que tots sabem, és discriminada en el món laboral, s’utilitza el seu cos en la publicitat, és objecte de les màfies que l’obliguen a prostituir-se, pateix la servitud de les feines de la llar, massa sovint ella sola ha de tenir cura dels avis...

Hi sempre – quin país!! – aquesta Església espanyola, aturada en el transcurs del temps,  gota respectuosa amb els drets de les persones – molt especialment amb les dones – vol retornar-les a la condició de servidores, negant-li tal com ha fet en el transcurs de la història els seus drets. La publicació del llibre de l’autora italiana Constanza Miriano de títol “ Càsat i sigues submisa “ pretén des de la fe cristina, que la dona casada mantingui l’obediència lleial i generosa, la subjecció, respecte del seu marit. Penso que han fet tard i tinc la certesa que les nostres dones han decidit ser persones.

El meu reconeixement a totes aquelles dones que han decidit ser lliures i que lluitaran per tal que els seus drets polítics s’eixamplin, que no s’ajupiran davant d’una Conferència Episcopal que els nega ser persones. La Teresa i la Sònia en són un exemple, com tants d’altres en podríem trobar. Són casades, amb fills i mantenen una relació d’igualtat amb els seus companys. Es senten persones i endemés s’han compromès amb el veïnatge. Van decidir presentar-se en una llista electoral en les darreres eleccions municipals. Van rebre la confiança d’un bon nombre de ciutadans i en la seva responsabilitat pública compleixen amb el compromís que varen adquirir amb les persones que els atorgaren el vot. A Santa Cristina- com en tots les ciutats i pobles – la manca de treball – representa per a moltes famílies la desgràcia de no disposar de la capacitat econòmica per viure amb dignitat. La pobresa i també la misèria augmenten. La Teresa i la Sònia des de la responsabilitat pública que tenen, s’esmercen per potenciar la solidaritat amb aquestes famílies. Han proposat a l’equip de govern de l’ajuntament prendre unes mesures en l’àmbit dels impostos municipals, per reduir-ne la quantia a les famílies més necessitades. Subvencionar l’IBI –la contribució – a les persones que es troben en situacions de manca de recursos, ajudar aquelles famílies que han perdut l’habitatge per no poder fer front a les quotes hipotecàries i que endemés – quina vergonya – se’ls obliga a pagar la plusvàlua. Destinar més diners al banc dels aliments, una necessitat imperiosa. Mesures de contingut social, proposades des de la perspectiva de la justícia social, no en nom de la hipocresia de la beneficència.

 Dues regidores que desdiuen la falsedat del discurs contra la política. No és cert que la majoria de les persones – molt especialment en els ajuntaments – que accepten lliurament el compromís de representar el veïnatge, siguin deshonestes. Els que així s’expressen potser ho fan des del desconeixement, però la majoria de persones que desprestigien la política i als veïns/es que accepten la convinença amb el poble, tenen un objectiu ben clar: desprestigiar la democràcia en benefici d’aquells que són responsables de les penalitats que avui pateix la ciutadania.





dimarts, 19 de novembre de 2013

L'avi Pere, un exemple a seguir.



Avui, 19 de novembre, s’acompleixen nou anys de la mor del nostre pare/avi. Una data per a tots nosaltres molt important, en la mesura que la pèrdua de l’avi ha representat un buit que tots trobem a faltar. La seva presència encara avui ens és necessària. El seu record – la cadira en la que seia a l’hora dels àpats – ens dol que sigui buida. L’avi fou un exemple i ho serà sempre. Ens mostrà que el fer és més important que el dir.
L’avi va viure una època molt difícil en la seva joventut. Fou un home compromès, que va lluitar en defensa de la democràcia i les llibertats i que ingressà en el Partit Comunista de Catalunya l’any 1935. Deia que hi va entrar després d’haver conegut la brutalitat en que l’exèrcit havia fet la repressió contra els obrers que s’havien revoltat – Revolució d’octubre d’Astúries – l’any 1934. Això l’havia decidit perquè va entendre que era necessari preparar-se,  va pensar que Astúries havia sigut un assaig i qui sap el que passaria encara. Dos anys més tard, el feixisme va aixecar-se contra la República i l’avi va anar a la guerra - deia que a contracor – però convençut que calia defensar  el govern. Perduda la guerra, l’avi – com tantes altres persones i famílies – va exiliar-se.  Va passar a França com a soldat de l’exèrcit de la República. Expulsat de França, per oposar-se a anar a fer fortificacions a la frontera d’Itàlia, per no ser-li reconegut el dret de ciutadania francesa, arriba a Mèxic l’agost de 1940. Retorna a Catalunya l’any 1946, i en la clandestinitat viu a Barcelona fins que es detingut i empresonat.  “Ja sóc a prop dels meus però la clandestinitat m’impedeix poder-los abraçar. Ningú de casa sap que hi sóc tan a prop i tan lluny a la vegada. Ignoren on sóc. La desgràcia i la sort, que sovint van juntes, van fer que sirgués més aviat del que jo mai hauria pensat. La detenció i l’empresonament tenen la seva compensació. Puc veure els de casa.” Una vegada recobrada la llibertat torna a Sant Feliu, a casa dels seus pares i es posa a treballar a la taverna de can Peric. Després de la legalització del PSUC l’any 1977, es presenta com a cap de llista del partit a Sant Feliu i és escollit regidor.
El mes de setembre del 2001, l’Ajuntament de Sant Feliu concedeix a l’avi la Medalla d’Or de la Ciutat. En reconeixement a la seva trajectòria política i la seva lluita per la defensa de la democràcia i la llibertat. L’avi va dir unes paraules en aquella ocasió. Voldria recollir-ne unes quantes. “ Estic content d’haver estat, i ser encara, fidel a la ideologia marxista i militant del PSUC i d’ICV. Si bé el temps i les circumstàncies són diferents de l’any 1936, sobretot a l’Europa Occidental, l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política per a tota la societat segueixen pendents de solució. Sempre he estat partidari de dir les coses pel seu nom i considero que la  globalització no és res més que un intent dels països capitalistes per tenir tot el món en un puny, a la seva conveniència. Noves formes de capitalisme es volen imposar arreu del món. Malgrat les greus dificultats no hem de defallir.”
La seva néta Núria va escriure unes paraules el dia de l’enterrament de l’avi. Enguany repetirem el comiat.
                                                             COMIAT  de  L’AVI  PERE 

Ell, que va mantenir  la seva vida amb el pols ferm i no permetre que les circumstàncies l’excusessin, maldà sempre per explicar-nos el perquè de tot plegat. Fins als darrers moments en que l’assistí aquella llumenalla que fou la seva consciència.
La seva família no vol deixar de fer-ho en aquesta trobada en que ell no prendrà la paraula i, en virtut del que ens va ensenyar d’ell i del món, volem acomiadar-vos en nom seu.
Només va deixar-nos l’expressió d’un darrer desig: volia que l’enterressin al cementiri civil de Sant Feliu, i a terra. A l’avi el fascinava la fe en la transcendència religiosa, però no l’entenia. La seva gran confiança estava arrelada en l’Home, era un agnòstic.
I un agnòstic té un compromís amb l’ara i l’avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és, d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals ni per demà ni per el més enllà. Sap que ha d’ésser, en el sentit més profund del terme, un esperit del seu temps. L’avi ho ha estat.
La memòria de gent que es manté amb les ales esteses, com aquell Àngel de la Història de Walter Benjamin, acabant formant part de la Condició Humana. És la condició que, sense aconseguir que aquestes persones tinguin vida eterna, els fa perennes, com la fulla del pi.
L’Avi, que va patir presó, ha mort sabent que el grau de llibertat d’un home es mesura per l’audàcia dels seus somnis. Serà perquè amb els ulls aconseguí de veure, més enllà de la matèria, la seva immortalitat. La va imaginar: formar part de la terra del cementiri proper al lloc on va néixer. Direm que volia, finalment, allò que les turbulències de la seva època li van negar; la possibilitat de conrear un fèrtil i erudit jardí voltairià. Tornarà a casa per a l’eternitat de les coses que viuen i d’allà mai més l’exiliarà ningú.
Sabia que el respectàvem, ens consta que es sabia estimat. Som qui som perquè ell era qui era. Qui és, a partir d’ara, en tots nosaltres.
Només ens resta desitjar-li bon viatge, que reposi, i anar-nos-en a construir la PAU amb la que ell voldria haver viscut. 
         
                                 

divendres, 8 de novembre de 2013

Al·leluia, circs sense animals i l'Ajuntament de Sant Feliu.



AL·LELUIA!!   Els meus amics – els gats malgrat la mala premsa que tenim som solidaris – les cabres, girafes, lleons, tigres, gossos, elefants... és a dir tots els animals que han de suportar els maltractaments i l’agressió a la seva dignitat en el espectacles circencs, estan d’enhorabona. Una proposició de llei, que només li cal el tràmit d’aprovació en el Parlament - assegurat per una majoria a la comissió - ha acordat que els animals no podran ser exhibits en els circs. Ja seria hora que els animals no fossin escarnits a la pista dels circs. No tinc res en contra dels circs, però si de les males condicions de vida d’aquests companys, quasi sempre engabiats i forçats a fer exercicis que res tenen a veure amb les seves condicions naturals. Tots els grups parlamentaris a excepció del PP i Ciutadans han votat favorablement la proposició. Marramiau, miau, miau, per aquests diputats que s’oposen també a finir amb la barbàrie de les curses de toros. Mireu i ho afirma un gat: aquells que no respecten la vida i que permeten la tortura d’un animal fins a la mort, tenen encara que recórrer un bon camí per  millorar-se com a persones . Penso que el rellotge del temps – aquell que no marca l’hora, però si el progrés de la humanitat – se’ls hi ha parat.  M’arrisco a afirmar – els gats en sabem “un fum” -  que poca cosa podran aportar aquests representants de la sobirania popular en benefici de la ciutadania; els hi manca el valor de la sensibilitat.

 En la decisió presa pel vostre govern hi ha tingut molt a veure la posició de bona part dels vostres ajuntaments, que ja en els darrers anys s’havien pronunciat contra l’ús d’animals en els circs. Una vegada més els consistoris prenen la iniciativa i un centenar d’ajuntaments, que representen prop del 70% de la població, permeten que el vostre país – que també és el meu – mostri el seu nivell de civilització i cultura cap el tracte amb nosaltres, els animals.

M’explica l’amic Pere, que l’ajuntament de Sant Feliu en el transcurs del ple del mes de novembre de 2009 – ara ha fet quatre anys – va aprovar una moció presentada pel regidor d’ICV, que no autoritzava l’estada ni la instal·lació tant en terrenys públics com privats, de circs amb animals. Els grups municipals van decidir permetre la llibertat de vot als seus regidors/es. Diu en Pere, que fou un ple de “suspense”.  Recorda el meu amic, que es va originar un debat que va allargar-se prop d’una hora i que els regidors van aprofitar per exposar els seus criteris, que els havien conduit a votar en un sentit o altre.

Un altre aspecte de la discussió, va ser la incertesa, a veure com acabarà tot això dels animals. Diu en Pere, que les persones que tenen el costum de seguir els plens municipals, els hi és ben fàcil discernir el sentit de vot de cada grup. La llibertat de vot, ve fer possible un ple amè i fins i tot divertit, provant d’endevinar quin seria el vot de cada regidor/a. La moció fou aprovada per 10 vots a favor, 7 en contra i 2 abstencions.

I posat a dir, aprofito per demanar als diputats i diputades del vostre Parlament, que siguin valents i que de la mateixa manera que han prohibit les curses de toros a Catalunya, prenguin una mesura semblant respecte dels correbous. També s’ho passen malament, el  foc  a tots els animals ens fa basarda i els companys bous en pateixen quan se’ls lliga a les banyes torxes enceses. A més a més, serieu conseqüents i acabaríeu amb un discurs – no mancat de raó – d’aquells defensors de les “corridas” quan diuen que als toros si però als correbous no.





dilluns, 4 de novembre de 2013

Del darrer ple municipal.



Del ple municipal de dijous passat

Ens trobem davant de dos projectes de llei, el de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, una llei que impulsa el govern de l’Estat i el de “governs locals” de la Generalitat. Ambdós es basen en la llei d’estabilitat pressupostària  i de sostenibilitat financera. De fet una agressió a l’autonomia municipal, a la capacitat dels ajuntaments per influir i actuar en benefici de la ciutadania.

És injust que es pretengui des de les diputacions i el Govern de l’Estat, d’una banda, i dels consells comarcals i la Generalitat, de l’altra, contenir la crisi retallant les competències dels nostres ajuntaments. És innegable que des de l’administració local, els nostres pobles i ciutats – amb independència del color polític que els ha governat – han progressat en molts sentits.  El principal espai de resistència, de dignitat i de defensa dels drets dels ciutadans i alhora també generadors d’alternatives socials i econòmiques han sigut i encara són els nostres ajuntaments.

Un cop més s’intenta desprestigiar el món local amb dues reformes regressives que tenen el mateix origen, la dreta neoliberal, que representa el PP a Madrid i C. i U. a la Generalitat. Amenaces i una pretesa superioritat moral contra els ajuntaments, que pretenen desproveir de capacitat els nostres consistoris, que ben segur necessiten canvis però no mesures per suprimir llurs competències.

En el ple ordinari de dijous passat, van ser presentades dues mocions que tendien a poder prendre mesures en benefici dels ciutadans. Es demanava la modificació de l’article 32 de la llei d’estabilitat pressupostària i així permetre que el nostre ajuntament, que disposa de superàvit pressupostari i tampoc supera el percentatge d’endeutament, pugui desenvolupar polítiques locals encaminades a finançar objectius que tendeixin a crear plans d’ocupació, a crear llocs de treball.No  és just que el nostre consistori, que acompleix amb la correcta administració dels diners que disposa, una llei no li permeti dedicar-los a generar polítiques econòmiques per disminuir l’atur a la nostra ciutat.

Segona proposta: es demana a la SAREB, que posi en coneixement de l’ajuntament del nombre de pisos que disposa a Sant Feliu. La SAREB- una empresa -  que s’ha quedat amb els actius nocius immobiliaris amb diners públics- que són els nostres - i que al bon entendre de l’ajuntament hauria de col·laborar en la vivenda de lloguer social en un 30% dels que disposa a la nostra ciutat. S’insta també al ministeri per tal que permeti a l’ajuntament la gestió d’aquests habitatges. Una petició que autoritzaria al nostre consistori fer una realitat el valor dels serveis públics conduits des de l’administració més propera als ciutadans.


Bona feina, que vull agrair públicament i dues mocions aprovades per unanimitat.