dissabte, 23 de novembre de 2013

Dones que lluiten per un món més just.



Vuitanta anys que les dones van aconseguir el dret polític a poder votar. El dia 19 de novembre de 1933 van poder acudir a les urnes per poder expressar lliurament el seu parer. Van fer efectiu el sufragi universal en les eleccions al Congrés. La igualtat entre homes i dones fou un fet en la història del nostre país. Una mesura que va prendre la República reconeixen el dret a vot, també el divorci entès com alliberació d’un possible maltracta per part de l’home, la garantia a l’educació dels fills, el deure de l’home a reconèixer el fills que tingués fora del matrimoni – acabant la divisió entre fills, els fills legítims i els naturals – decisions en l’àmbit dels drets polítics que varen dignificar la dona, fins llavors marginada i menystinguda i depenent del marit, pares, germans...

El dret a vot que les dones van aconseguir, no va ser fàcil. Era tal la influència de l’Església que inclús algun partit d’esquerres va negar-se a la concessió d’aquest dret. Però a banda d’aquest argument val la pena significar algunes “curiositats” que varen fer-se servir per negar el sufragi femení. L’avantprojecte de llei només contemplava el vot a la dona soltera i a la vídua, sobre la base  que fins que els marits no estiguessin preparats per la vida política, podria esdevenir una discòrdia en el matrimoni. Inclús es varen esgrimir arguments biològics per negar-li el dret al sufragi: la dona no es troba en possessió del suficient esperit crític i de la reflexió que requereix poder votar i massa sovint es deixava portar per les emocions. Un diputat, va arribar a proposar  que es concedís el dret de vot però a partir dels 45 anys, amb l’argument que les dones no atenyien la suficient maduresa intel·lectual fins a complir aquesta edat. Les bajanades que es varen arribar a dir, són de l’alçada d’un campanar.

Tot va anar-se’n en orris  amb la sublevació militar de l’any 1936. El franquisme va convertir la dona en una callada servidora, en unes bones mares cristianes i espanyoles, sotmeses a l’autoritat del pare o del marit, investits d’aquest poder, domini que els venia atorgat directament per déu, el Creador. La missió més important de les dones era la de ser mares dels futurs homes, que haurien de fer cada dia més gran la Patria. Un salt enrere de tal magnitud que les va desposseir de la condició de persones, acusades de manca d’intel·ligència, capacitat aquesta que déu tenia reservada pels homes. Aquesta va ser la penosa realitat que van haver de viure – millor dit malviure – les dones després de la guerra i durant molts anys.

Certament, retornada la democràcia, la dona ha millorat la seva posició a la societat, però li queda encara un llarg i costerut camí per fer. La dona pateix la violència de gènere amb les conseqüències que tots sabem, és discriminada en el món laboral, s’utilitza el seu cos en la publicitat, és objecte de les màfies que l’obliguen a prostituir-se, pateix la servitud de les feines de la llar, massa sovint ella sola ha de tenir cura dels avis...

Hi sempre – quin país!! – aquesta Església espanyola, aturada en el transcurs del temps,  gota respectuosa amb els drets de les persones – molt especialment amb les dones – vol retornar-les a la condició de servidores, negant-li tal com ha fet en el transcurs de la història els seus drets. La publicació del llibre de l’autora italiana Constanza Miriano de títol “ Càsat i sigues submisa “ pretén des de la fe cristina, que la dona casada mantingui l’obediència lleial i generosa, la subjecció, respecte del seu marit. Penso que han fet tard i tinc la certesa que les nostres dones han decidit ser persones.

El meu reconeixement a totes aquelles dones que han decidit ser lliures i que lluitaran per tal que els seus drets polítics s’eixamplin, que no s’ajupiran davant d’una Conferència Episcopal que els nega ser persones. La Teresa i la Sònia en són un exemple, com tants d’altres en podríem trobar. Són casades, amb fills i mantenen una relació d’igualtat amb els seus companys. Es senten persones i endemés s’han compromès amb el veïnatge. Van decidir presentar-se en una llista electoral en les darreres eleccions municipals. Van rebre la confiança d’un bon nombre de ciutadans i en la seva responsabilitat pública compleixen amb el compromís que varen adquirir amb les persones que els atorgaren el vot. A Santa Cristina- com en tots les ciutats i pobles – la manca de treball – representa per a moltes famílies la desgràcia de no disposar de la capacitat econòmica per viure amb dignitat. La pobresa i també la misèria augmenten. La Teresa i la Sònia des de la responsabilitat pública que tenen, s’esmercen per potenciar la solidaritat amb aquestes famílies. Han proposat a l’equip de govern de l’ajuntament prendre unes mesures en l’àmbit dels impostos municipals, per reduir-ne la quantia a les famílies més necessitades. Subvencionar l’IBI –la contribució – a les persones que es troben en situacions de manca de recursos, ajudar aquelles famílies que han perdut l’habitatge per no poder fer front a les quotes hipotecàries i que endemés – quina vergonya – se’ls obliga a pagar la plusvàlua. Destinar més diners al banc dels aliments, una necessitat imperiosa. Mesures de contingut social, proposades des de la perspectiva de la justícia social, no en nom de la hipocresia de la beneficència.

 Dues regidores que desdiuen la falsedat del discurs contra la política. No és cert que la majoria de les persones – molt especialment en els ajuntaments – que accepten lliurament el compromís de representar el veïnatge, siguin deshonestes. Els que així s’expressen potser ho fan des del desconeixement, però la majoria de persones que desprestigien la política i als veïns/es que accepten la convinença amb el poble, tenen un objectiu ben clar: desprestigiar la democràcia en benefici d’aquells que són responsables de les penalitats que avui pateix la ciutadania.