dimarts, 19 de novembre de 2013

L'avi Pere, un exemple a seguir.



Avui, 19 de novembre, s’acompleixen nou anys de la mor del nostre pare/avi. Una data per a tots nosaltres molt important, en la mesura que la pèrdua de l’avi ha representat un buit que tots trobem a faltar. La seva presència encara avui ens és necessària. El seu record – la cadira en la que seia a l’hora dels àpats – ens dol que sigui buida. L’avi fou un exemple i ho serà sempre. Ens mostrà que el fer és més important que el dir.
L’avi va viure una època molt difícil en la seva joventut. Fou un home compromès, que va lluitar en defensa de la democràcia i les llibertats i que ingressà en el Partit Comunista de Catalunya l’any 1935. Deia que hi va entrar després d’haver conegut la brutalitat en que l’exèrcit havia fet la repressió contra els obrers que s’havien revoltat – Revolució d’octubre d’Astúries – l’any 1934. Això l’havia decidit perquè va entendre que era necessari preparar-se,  va pensar que Astúries havia sigut un assaig i qui sap el que passaria encara. Dos anys més tard, el feixisme va aixecar-se contra la República i l’avi va anar a la guerra - deia que a contracor – però convençut que calia defensar  el govern. Perduda la guerra, l’avi – com tantes altres persones i famílies – va exiliar-se.  Va passar a França com a soldat de l’exèrcit de la República. Expulsat de França, per oposar-se a anar a fer fortificacions a la frontera d’Itàlia, per no ser-li reconegut el dret de ciutadania francesa, arriba a Mèxic l’agost de 1940. Retorna a Catalunya l’any 1946, i en la clandestinitat viu a Barcelona fins que es detingut i empresonat.  “Ja sóc a prop dels meus però la clandestinitat m’impedeix poder-los abraçar. Ningú de casa sap que hi sóc tan a prop i tan lluny a la vegada. Ignoren on sóc. La desgràcia i la sort, que sovint van juntes, van fer que sirgués més aviat del que jo mai hauria pensat. La detenció i l’empresonament tenen la seva compensació. Puc veure els de casa.” Una vegada recobrada la llibertat torna a Sant Feliu, a casa dels seus pares i es posa a treballar a la taverna de can Peric. Després de la legalització del PSUC l’any 1977, es presenta com a cap de llista del partit a Sant Feliu i és escollit regidor.
El mes de setembre del 2001, l’Ajuntament de Sant Feliu concedeix a l’avi la Medalla d’Or de la Ciutat. En reconeixement a la seva trajectòria política i la seva lluita per la defensa de la democràcia i la llibertat. L’avi va dir unes paraules en aquella ocasió. Voldria recollir-ne unes quantes. “ Estic content d’haver estat, i ser encara, fidel a la ideologia marxista i militant del PSUC i d’ICV. Si bé el temps i les circumstàncies són diferents de l’any 1936, sobretot a l’Europa Occidental, l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política per a tota la societat segueixen pendents de solució. Sempre he estat partidari de dir les coses pel seu nom i considero que la  globalització no és res més que un intent dels països capitalistes per tenir tot el món en un puny, a la seva conveniència. Noves formes de capitalisme es volen imposar arreu del món. Malgrat les greus dificultats no hem de defallir.”
La seva néta Núria va escriure unes paraules el dia de l’enterrament de l’avi. Enguany repetirem el comiat.
                                                             COMIAT  de  L’AVI  PERE 

Ell, que va mantenir  la seva vida amb el pols ferm i no permetre que les circumstàncies l’excusessin, maldà sempre per explicar-nos el perquè de tot plegat. Fins als darrers moments en que l’assistí aquella llumenalla que fou la seva consciència.
La seva família no vol deixar de fer-ho en aquesta trobada en que ell no prendrà la paraula i, en virtut del que ens va ensenyar d’ell i del món, volem acomiadar-vos en nom seu.
Només va deixar-nos l’expressió d’un darrer desig: volia que l’enterressin al cementiri civil de Sant Feliu, i a terra. A l’avi el fascinava la fe en la transcendència religiosa, però no l’entenia. La seva gran confiança estava arrelada en l’Home, era un agnòstic.
I un agnòstic té un compromís amb l’ara i l’avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és, d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals ni per demà ni per el més enllà. Sap que ha d’ésser, en el sentit més profund del terme, un esperit del seu temps. L’avi ho ha estat.
La memòria de gent que es manté amb les ales esteses, com aquell Àngel de la Història de Walter Benjamin, acabant formant part de la Condició Humana. És la condició que, sense aconseguir que aquestes persones tinguin vida eterna, els fa perennes, com la fulla del pi.
L’Avi, que va patir presó, ha mort sabent que el grau de llibertat d’un home es mesura per l’audàcia dels seus somnis. Serà perquè amb els ulls aconseguí de veure, més enllà de la matèria, la seva immortalitat. La va imaginar: formar part de la terra del cementiri proper al lloc on va néixer. Direm que volia, finalment, allò que les turbulències de la seva època li van negar; la possibilitat de conrear un fèrtil i erudit jardí voltairià. Tornarà a casa per a l’eternitat de les coses que viuen i d’allà mai més l’exiliarà ningú.
Sabia que el respectàvem, ens consta que es sabia estimat. Som qui som perquè ell era qui era. Qui és, a partir d’ara, en tots nosaltres.
Només ens resta desitjar-li bon viatge, que reposi, i anar-nos-en a construir la PAU amb la que ell voldria haver viscut.