El bloc d'en Pere Pujol (fill de Can Peric)

Els centres d'internament d'estrangers no són presons.

2012-01-25T17:33:00.003+01:00

Els centres d’internament d’estrangers ( CIE ) són establiments públics de caràcter no penitenciari, no són presons. Són els llocs on els estrangers que han sigut detinguts per manca de permís de residència són internats, a l’espera que el jutge prengui la decisió que no necessàriament ha de ser l’expulsió. D’aquests establiments n’hi ha 9 en el conjunt de l’Estat.

La passada matinada de la diada de Reis, en el CIE de la Zona Franca de Barcelona, Ibrahim Sissé, un jove de Guinea-Conakry hi va morir com a conseqüència d’un infart. Segons la versió que dóna la policia, aquesta persona va ser atesa degudament i malgrat les convenients atencions mèdiques no hi va haver res a fer. Aquesta és la versió de l’atestat que va fer la Policia Nacional.

Advocats experts estrangeria i associacions en defensa dels drets dels immigrats discrepen d’aquesta explicació i han denunciat en diverses ocasions les deficiències de tots tipus que hi ha en aquests centres, molt especialment en assistència sanitària. Els internats disposen tot just d’una farmaciola amb aspirines i paracetamol. Aquests centres no disposen d’un reglament que està pendent des de la publicació de la Llei d’Estrangeria. La mancança de les normes que haurien de protegir els drets dels internats, els deixen en una situació d’indefensió quan es produeix algun fet que no respecte els drets humans ni les lleis internacionals sobre la immigració.

El Síndic de Greuges, ja fa uns mesos que va demanar autorització per visitar aquest indret. Li havien arribat les queixes de conductes del tot indegudes en el tracte als internats. El permís va ser-li negat per part del govern central, que és l’administració que té les competències.

Cal una normativa que reguli la situació d’aquestes persones. El CIE no és una presó, un lloc on s’hagi de mantenir un règim similar a un carcelari. Les persones que hi són allotjades no han delinquit. Cap ésser humà és il•legal i el fet de no posseir un document mai pot ser considerat un delicte. Tothom, inclús les persones que han violat les lleis, han de ser considerades d’acord amb les drets que ells mateixos no han respectat.

El fet és troba en mans d’un jutge que instruirà el cas. Convé que s’esbrini el que va passar. Vivim en un Estat de Dret i ningú per mor de la seva procedència ha de ser considerat i tractat de manera desigual. Els valors democràtics als quals aspirem i ens esforcem per millorar ens han de conduir a la igualtat i el pluralisme com a principis bàsics en la societat del nostre país.

Madrid-Barça.( Pepe i Mourinho )

2012-01-21T20:31:00.000+01:00

Jo també hi posaré la cullerada. Els mitjans de comunicació no s’estalvien ratlles, imatges i paraules per assabentar-nos de la trepitjada d’en Pepe. Aquest vailet – l’edat em permet aquest tracte – hom diria que perd la brúixola quan s’abilla de futbolista. No és la primera vegada que llur contundència a l’hora de barrar el pas al contrari, l’expressi de manera excessiva.

En el futbol, la feina encarregada a obstaculitzar el joc dels davanters és un tasca força més còmode que la que correspon a la de gambejar la pilota cap a la porteria adversària. Tocant la bimba només que sigui per enviar-la fora del camp i aturar la jugada, el defensa ha acomplit el seu deure. El davanter ha de jugar la pilota en sentit constructiu, bé passant-la en bones condicions a un company, també xutant-la cap a la porteria per aconseguir el gol. D’atletes que han començat de davanters i que han finit la seva professió jugant de defenses en trobaríem un munt. El cas invers, traspassar-se del parapet a l’avantguarda s’ha donat en comptades ocasions. M’agrada el futbol i m’ho passo de primera quan el matx es juga en sentit positiu. Cercant el joc ofensiu per aconseguir el gol, per damunt de tàctiques que donen precedència a aplaçar els jugadors majorment per garantir la porteria.

La qualitat tècnica dels davanters, llur manera de conduir la pilota cercant el gol, l’elegància i la plàstica que expressen amb els seus moviments contribueixen sobremanera a la bellesa d’aquest esport. Els defensors, menys disposats per aquestes qualitats, han de utilitzar l’esforç físic per contrabalançar aquest desavantatge. Una millor disposició física que acostumen a tenir els defenses no els permet sovint aturar la jugada i és llavors quan transgredeixen el reglament. Tots entenem aquestes faltes – en ocasions les anomenem “ intel•ligents “ – quan priven una situació de perill i permeten bloquejar el joc i recomposar la situació. L’àrbitre és la persona que ha de judicar si hi ha hagut infracció i assenyalar-la, si és el cas.

Revinc a la jugada de dimecres passat. L’acció del defensa va més enllà del que hauria de ser considerada una falta. Jo hi veig una absoluta voluntarietat i que no és una simple incorrecció respecte de l’adversari. La pilota no està en joc i la trepitjada és feta a posta, canviant el moviment del pas, una agressió. És el meu parer que aquest fet hauria de comportar, tot i no haver-lo vist l’àrbitre, una sanció de part del Comitè de Competició, que hauria d’actuar d’ofici. Pepe, segons tinc entès, és una persona de bon tracte, però sens dubte actituds semblants les ha tingudes de manera freqüent. Gosaria dir, donada aquesta bonhomia del jugador, que en el camp de joc, Pepe no sap tenir cura ni controlar la seva conducta. De fet, el seu capteniment és d’un manifest perill respecte dels seus contrincants. Sense voler minorar la reprovable acció, penso que Pepe és incapaç de despullar-se de la pressió que han de suportar aquests jugadors.

Pepe és l’autor material d’aquesta violenta escomesa, però crec que hi ha una persona que en bona mesura n’és corresponsable. De la vàlua professional del senyor Mourinho no en tinc cap dubte. Títols i triomfs arreu i en diferents equips. Potser vaig errat però crec que el futbol ha perdut en força mesura els valors que haurien de ser un exemple en una activitat esportiva. Els condicionants econòmics exigeixen unes praxis ben allunyades de les bones maneres. Guanyar, a costa del que sigui és l’objectiu fonamental. L’entrenador hauria de ser la persona que fos un exemple de correcte conducta, que tant en el seu treball d’orientació professional com amb la seva relació amb els mitjans de comunicació mantingués una actitud de respecte i consideració cap els seus rivals. Que aportés qualitats positives i posicionaments ètics per una millor formació dels seus deixebles- persones joves - que gaudeixen d’una situació privilegiada. Entenc que aquesta ha de ser l’actitud, que hauria de mantenir un entrenador. El senyor Mourinho no és significa precisament en aquest sentit. Ans el contrari, es manifesta del tot diferent. Manté una actitud provocadora, és incapaç d’acceptar que no ha guanyat – mai per mancances pròpies – sempre per decisions volgudament preses en contra seu. Un pèssim exemple cap els seus jugadors, sense la responsabilitat que hauria d’observar en l’exercici del bon mestre, no amagant i en ocasions pitjor encara encoratjant conductes que no hauria de permetre. El senyor Mourinho, també li caldria reflexionar respecte de tants joves que tenen com a exemple els seus alumnes. El procedir de dimecres passat d’en Pepe potser no s’hauria donat si el seu entrenador- davant de paregudes accions anteriors,- li hagués aprés que no eren correctes. Una excel•lent mesura per ajudar a Pepe a saber-se controlar, per millorar-lo com a persona. Mourinho transita un camí equivocat.

El partit de dimecres passat – vaig veure’n un bon resum - no em va complaure, de bon futbol no n’hi hagué gaire. Sortosament el Barça va guanyar-lo i va ser-ne ben mereixedor. L’entrenador del Madrid va entendre el partit en sentit negatiu, a enfortir la defensa, renunciant a la creativitat, tot a l’aguait d’un contraatac. Penso que el Madrid i el Barça disposen d’excel•lents jugadors que poden oferir-nos un espectacle de gran qualitat. La covardia estratègica de Mourinho va privar-nos un bon matx.

Respecte per la mort, però sense condolença. ( Fraga Iribarne)

2012-01-16T13:20:00.003+01:00

El decés d’una persona, és sempre – amb les degudes excepcions – un fet que cal deplorar. Els familiars del finat, els amics i coneguts lamenten la pèrdua d’una vida. Fins i tot en algunes ocasions, per tractar-se de persones que han aportat a la societat valors que han traspassat l’àmbit del difunt, la seva memòria es recordada arreu. La història ens dóna mostres de persones que han merescut l’agraïment i la gratitud i que recordem periòdicament en les dades del seu naixement i de la seva mort. En conclusió, penso que tots lamenten la pèrdua d’una vida, inclús quan no coneixem el finat.

Avui faré referència a la mort d’una persona que no m’ha deixat en absolut cap sentiment de condolença. Tot i respectant el dolor dels seus familiars, la mort del senyor Fraga, no em condueix a la consideració d’una pèrdua per a la societat, i vull manifestar que no hi ha cap mena de rancúnia en el que dic. Fraga, fou el meu entendre, el paradigma de la persona que va saber acomodar-se als canvis inevitables que es van produir en el nostre país. Ministre durant el règim franquista, va manar, que no governar i va coparticipar en un govern dictatorial. Una persona que vinguda la democràcia mai ha tingut una paraula de condemna contra aquella autarquia, de la que ell en va participà. Una persona que entenia els valors democràtics de manera esbiaixada i personal: “ la calle es mia “. Una frase que va pronunciar quan fou ministre de la Governació, rel d’una manifestació. Una forma prou entenedora de la condició democràtica del ministre.

Procuro entendre manifestacions i parers que he escoltat aquest matí. La mort, en bona mesura ens condueix a l’oblit, un fet que ens fa a tots iguals i crec que no és així. Discrepo absolutament d’aquesta valoració. El que en resta de nosaltres són les conductes, els principis que hem tingut i mantingut al llarg de la nostra existència. En posaré un exemple. Un veí acostumava sovint quan ens trobàvem a dir-me que hi havia dues persones per les que sentia tot el respecte. Ho deia en funció que aquestes dos ciutadans havien sempre mantingut llurs conviccions politiques i mai havien “ canviat de jaqueta “. Volia dir en Fraga i el meu pare. Un dia, ja cansat de sentir aquesta mena de lloança, vaig respondre-li, que entre d’altres diferències entre en Fraga i el pare n’hi havia dues, que els distingien del tot. En Fraga, era present en els consells de ministres en els que el dictador i també llurs ministres- mers subalterns - “ se davan por enterados “ de les sentències de mort i signaven el corresponent document. En Fraga, manava des d’un govern que havia sigut imposat al poble per la força de les armes i el meu pare, com tants altres milers de persones havien hagut de prendre el camí de l’exili, molts d’ells empresonats i tants d’altres assassinats per haver defensat un govern lliuramet triat pel poble. El pare estava al costat de les llibertats i els drets que li pertocaven a les persones i en Fraga des del ministeri de Gobernación utilitzava la policia contra els ciutadans que advocaven aquestes llibertats.

Em nego a participar en tot aquest lamentable espectacle. És indecent voler donar una imatge per damunt del bé i del mal, d’una persona que no n’és mereixedora. Hem perdut la memòria? I no parlo de ressentiment. Només del que ha sigut en el nostre país tot just fa quatre dies.

Lliure accés a la zona marítima, que la llei determina que és un domini públic

2012-01-13T22:10:00.003+01:00

Són bens de domini públic estatal la zona marítimo-terrestre, la mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i de la plataforma continental.

En conseqüència, la Llei de Costes desenvolupa aquest precepte constitucional i en l’article 28, estableix una servitud d’accés al litoral, que haurà de ser pública i gratuïta. Disposa aquesta norma que no es permeten, en cap cas, obres o instal•lacions que interrompin l’accés al mar sense que es proposi pels interessats una solució alternativa que garanteixi l’efectivitat de l’ús públic de la zona.

La Comunitat de Propietaris de l’Edifici del Club de Mar ( Can Rius ) no només no respecta des de fa anys aquest dret, sinó que endemés ha construït uns dics que fa servir d’amarradors amb la conseqüent destrucció d’aquell tram de litoral. Una paret barra el pas d’accés al litoral permetent l’ús particular d’un bé de domini públic que la llei protegeix en benefici de l’interés comú. Una part del litoral de Sant Feliu, que ha de ser públic i gratuït.

El grup local d’ICV-EUiA denuncia aquesta qüestió des de fa temps i poc abans de les eleccions municipals va pintar amb eslògans reivindicatius la paret que tanca la zona a l’ús públic. L’Ajuntament també està fent accions en el mateix sentit. Des de fa dos anys la Generalitat té les competències que li permeten actuar contra una situació de privilegi completament il•legal segons un dictamen jurídic que ICV va encarregar i va posar a disposició del govern local.

La darrera setmana, Joan Boada, el diputat d’ICV per les comarques gironines, va presentat una proposta parlamentaria de resolució, en la que s’insta al govern de la Generalitat a actuar per tal que la paret que barra el pas al camí de ronda a l’alçada de Can Rius, sigui enderrocada i es permeti l’ús públic de la zona il•legalment privatitzada.

Aquest matí, el diputat ecosocialista Joan Boada i el regidor d’ICV-EUiA Jesús Fernández, han presentat la proposta de resolució, just en el lloc on el mur priva l’accés públic.

Una familia vinguda a menys

2012-01-07T20:49:00.003+01:00

La bogeria pels diners, l’ànsia per posseir al preu que sigui cada dia més monedes, ha traspassat el món normal. La corrupció, el robatori dels diners públics que fins avui era una activitat pròpia d’alguns polítics, ha fet l’entrada a la família reial. Impensable que en aquesta dinastia hi podés arrelar en un dels seus membres aquesta apetència pels diners. Les monarquies i així cal mencionar-ho, han sigut l’exemple de la dignitat i el sacrifici en benefici del poble, al llarg de tota la història. Els reis majorment i també els seus familiars per simple fet de ser-ne, estan proveïts de les més grans qualitats. La societat senzilla, desprotegida d’aquests valors, cau sovint en actituds i comportaments propis dels pobres d’esperit – que malgrat aquesta mancança – han de ser castigats i així s’ha fet sota el poder dels reis, que tot i contra el seu voler- la seva magnificència - és veien en el deure de dictar unes lleis que garantien l’ordre i la justícia. Aquestes darreres lletres en cap cas fan referència a la monarquia espanyola que com tots sabem no legisla, vaja no governa. M’he engrescat amb això del règim monàrquic, però calia dir-ho.

De tot l’afer del gendre m’he limitat ha llegir-ne els titulars i no he entrat en la lletra menuda. Ha sigut suficient per decidir-me a fer-ne uns quants comentaris. D’antuvi, és ben clar que aquest afer ve de prou lluny. Des de l’any 2004, Hisenda era coneixedora de les operacions del senyor Urdangarin. Vull mantenir un capteniment judicialment correcte – que sempre ens toca als “ possibles “ perjudicats – i per aquesta raó escric senyor. La notícia del probable frau sense cap mena de dubte que fou traslladada al rei.

Dos anys més tard i en conseqüència amb la continuïtat del “ negoci “, el sogre envia un assessor cap a Barcelona, per tal que s’informi el millor possible de la situació del gendre. L’espoli i el robatori de cabals públics no s’ha aturat i el sogre davant la gravetat commina al gendre a abandonar la Fundació. El senyor Undargarín fa cas omís del monarca, ( excuseu l’errada, no és monarca ) i persevera alleugerint l’hisenda pública. Els bitllets li cauen de tot arreu - cor que vols, cor que desitges – i aquesta insana apetència decideix al rei a enviar tota la familia cap a Washington per motius professionals.

L’afer ja no és possible amagar-lo tot i que fa anys que començà. El rei és veu obligat a admetre públicament que el seu gendre ha mantingut un comportament no exemplar. No hi ha cap altre camí, tot i que ha procurat durant anys amagar i protegir al seu gendre. Una vergonya quan presenten la patotada dels comptes familiars – uns números que res indiquen – una operació que no mostra la bona voluntat, només la necessitat, en uns moments difícils i compromesos.

La monarquia és un règim que no és compatible amb una veritable democràcia. Un dels valors més pregons de la democràcia és la igualtat i poder exercir un càrrec públic com és el de Cap de l’Estat, sense haver sigut triat lliurament, no és democràtic. La monarquia ens ha volgut enganyar i fins que no ha tingut altre remei ha mantingut el silenci sobre el robatori dels diners públics de part d’un dels seus membres.

Hi ha un fet en el transcurs d’aquesta infàmia que considero francament peocupant. Si no m’aplaço degudament no hi fa res, perquè el cas és constatable. Penso que fou el dia que el rei va anar al Congrés per inaugurar el nou cicle parlamentari. Un aplaudiment de quasi tres minuts va ser-li concedit per la majoria dels parlamentaris. Un acte d’acatament i pledejaire que no n’era mereixedor. Com mai se’l va ovacionar. Aquests parlamentaris no van saber defensar la sobirania popular. Llur covardia política els va fer súbdits i no ciutadans, a ells, no a nosaltres. L’advocat del senyor Undargarin s’ha queixat del clamor popular que ha conduit el seu defensat a l’acusació d’imputat. Aquest és l’exercici democràtic, que sense deixar de banda la presumpció d’innocència, exigeix l’esclariment d’un fet, d’un possible robatori als diners de la població. Els afers privats no han de ser públics, certament, però el rei com a Cap d’Estat també hauria de conèixer que les qüestions públiques – aquesta afecta als diners del comú – han de ser denunciades.

L'amic Jesús comenta que Cristina li diu a Iñaqui: " mi papá tambièn lo hizo y no le fué tan mal. Esto es por culpa de la democracia".

Jo afegeixo que el casori entre Joan Carles i Sofia va ser un més dels tractes de conveniència propis entre les families reials. Joan Carles, un pelat de totes, totes i Sofia farcida de diners. Joan Carles el futur rei i Sofia sense cap possibilitat monàrquica a Grècia. Un hi posa el títol i l'altra els calerons.
Uns doblers que també han crescut. Repasseu, si més en voleu saber, la història dels cosins Albertos - (Cortina i Alcocer de cognoms). I només en són una mostra.

Sopar de Cap d'Any. En Pere i en Pujol es posen d'acord.

2012-01-01T01:21:00.003+01:00

Fa uns minuts que ja som a l’any 2012. La Joana i jo – el sopar el fem cada dia tots dos solets – avui hem volgut fer el repàs de cap d’any. Res de l’altre món, però si que la companya ha cuinat un bon àpat. D’entrada uns espàrrecs amanits amb una salsa que ha manegat la Joana, una cua de rap al forn amb admetlla i una muselina d'all, neules i uns brunyols farcits de torró de Xixona que ha fet aquesta tarda. Una ampolla de bon xarel•lo i el xampany per remullar-hi les neules

La Joana ja és al dormitori i en Pere s’ha quedat amb en Pujol al menjador. No m’erro quan dic en Pujol. Si bé és cert que he ben traguinyolejat, tampoc he perdut l’erma i explicaré el que vull dir. En Pere Pujol, aquest individu que ara passada la mitjanit li ha donat per passar els dits per damunt les tecles, força sovint acostuma a conversar amb l’altre. En Pere i en Pujol, inclús mantenen discrepàncies i de manera freqüent no s’entenen. Avui no és el cas, perquè han polemitzat sobre un tema prèviament acordat i malgrat algunes lleus diferències pròpies del temperament de cada un, la concertació ha sigut.

Ha transcorregut un any i aquesta realitat condueix – a en Pere i a en Pujol - a parlar del temps. Els humans, entre d’altres preteses demostracions de la nostra arrogància hem volgut mesurar el temps. No hem tingut suficient en acomodar la nostra vida al cicle astronòmic – dia/nit – sinó que a més a més l’hem volgut apamar. Quin exercici, paradigma de l’absurd, aspirar a fraccionar el ritme del nostre planeta. Be sabem i en conseqüència amb el que acabem d’expressar, que aquest fet – el traspàs d’un any – no ens hauria de preocupar especialment, donat que encara que no s’acomplís aquesta circumstància temporal, no deixaríem de ser més vells que l’any passat.

En Pere, recorda quan va canviar la xifra de les desenes, del 6 al 7, i la impressió que va viure com si de sobte haguessin transcorregut 10 anys. El traspàs del pare – un parell d’anys abans - també hi tingué a veure. Va pensar, ara si que he començat el darrer i definitiu tram de la meva vida i s’hi va resistir a acceptar-ho. Néixer i morir són fets naturals que no són tan fàcils d’admetre. Per arribar no se’ns consulta i per tant és un fet aliè a la nostra voluntat, però deixar de ser, és, salvades les degudes excepcions, un esdeveniment oposat al nostre arbitri. Aquesta reacció d’en Pere pot ser prou ben deguda a la dita d’aquella vella que no volia morir mai, deia aquella senyora que cada dia veia coses noves. Afegeix en Pere que cada dia el sorprèn, que quan sent que algú es queixa que s’avorreix, que no sap que fer, que les diades són tremendament llargarudes, ell molt rarament ha experimentat aquesta sensació. També comparteix amb altres persones un compromís cívic en el marc d’una opció política d’esquerres. En Pere desitja viure molts anys i d’ací aquesta resistència.

En Pujol també combrega amb l’anhel d’en Pere i confia en tenir una llarga vida. No per les mateixes raons. No és una persona encuriosida, més aviat no és massa actiu en el sentit de voler saber, li agrada badoquejar i llurs inquietuds no van pas més enllà del dia a dia. De tarannà caparrut, sorrut i a voltes malhumorat. En Pujol, li explica al seu company, que tot i aquesta condició que en aparença pot fer pensar que és un pél passota , les ganes de viure hi són, i moltes, per poder veure créixer els seus nets, en Martí i la Sara. Aquesta és la circumstància que li puntualitza al seu amic i en certa manera li retreu que no l’hagi mencionada. En Pere, s’ha deslliurat del reny amb una raó prou convincent. Compartir l’estirada dels vailets, com van creixent, no cal ni parlar-ne. És quelcom talment notori que no és obligat esmentar. Tots hi participem, les unes més que els altres. Entesos, no?

El caràcter quasi de sentència amb el que s’ha expressat en Pujol parlant de la quitxalla, ens fa pensar amb l’esdevenidor incert i preocupant que els espera als nostres nets. Hem deixat enrere l’any i arrenquem una nova anyada que no ens ofereix una perspectiva de millora, ans el contrari. Els menuts que dintre quatre dies hauran assolit l’edat de trobar feina, ho tindran de mal fer. Deia un company, en Carles Benguerel, que la nostra generació, la dels avis, havia tingut escasses possibilitats de formar-se, però que feina n’havíem trobat. A hores d’ara, el jovent, amb uns coneixements ben superiors als nostres, ha de maldar per trobar un treball. En Pere i en Pujol, són del parer, que no hem de permetre aquesta injustícia, la impossibilitat d’exercir el dret al treball i que és entre tots que hem de posar-hi l’esforç, per tal que els nostres nets es trobin en un món que els permeti viure dignament. En definitiva és el que van fer els nostres pares amb nosaltres. Lluitar per donar-nos unes possibilitats que ells no havien tingut.

Bona nit a tothom i un bon any que puguem compartir. És hora d’enllitar-se i com deia aquell, demà serà un altre dia. ( Demà que ja és avui, quina insensatesa voler amidar el temps!!)

Gospel d'Aro ens hem presentat i recollit "molta merda."

2011-12-28T19:59:00.000+01:00

Si bo vaig ser a l’hora d’anunciar el nostre debut musical, en conseqüència també haig de ser complidor per explicar-ne com va anar. Més d’un conegut m’ha preguntat sobre la qüestió. I d’altra banda, que no hi hagi un malentès en el sentit que el silenci fos interpretat com una excusa. Aquest no és el cas.

A veure, allò que se’n diuen “nervis” n’hi hagueren, i fins i tot entretant esperava el moment de pujar a l’escenari – fórem els darrers en actuar – no vaig pas arribar a empescar-me un “convenient” mal de ventre per entornar-me’n cap a casa, però val a dir, que degut a la meva experiència en el món de l’espectacle, vaig haver de recórrer a fer el cor fort. Me’n vaig sortit prou bé i me’n sento satisfet.

Quan menciono la meva experiència , haig d’anar-me’n prou enrere en el temps i aplaçar-me quan era adolescent, no més enllà dels setze/disset anys. Anava a l’escola dels “ hermanus” de Sant Feliu, i cada any, quan s’esqueien les festes de Nadal representàvem els Pastorets. Ens fèiem els decorats, “l’hermanu” Director teclejava el piano i dos pares d’uns companys tocaven el violí i el violoncel. Però heus ací que un any- sempre havia ajudat en els decorats i a més feia d’acomodador - vaig ser escollit per participar-hi des del plató. El paper que van triar-me – com no podia ser altrament tractant-se d’un novell de l’escena – fou d’un personatge de poca entrada, vaja que el possible lluïment personal a l’escenari no era gota probable, tampoc jo ho pretenia. El personatge era el germà del fill pròdig, de Naïm, batejat en aquella versió dels Pastorets amb el nom d’Abdaró. Començàvem els assajos un parell de mesos abans, i ben aviat la persona encarregada d’aquesta feina, va adonar-se’n compte que en Pere no havia sigut escollit per la musa Talia. Permeteu-me dir en benefici propi, que el regidor tampoc s’hi va esforçar massa per donar-me un cop de mà, que bé prou jo necessitava. Potser amb una mica de bona voluntat me n’hauria sortit, i ves a saber si aquesta mancança de part del director li ha sigut recriminada per les tres Karités. Mai ho esbrinarem, però tal vegada es va perdre un nou Enric Borràs. ( M’he passat de rosca, però és una llibertat que les lletres permeten). Aquell any també vaig fer els Pastorets, clar que sí, designant als concurrents els seients que havien d’ocupar.

Gairebé convençut que l’entrebanc de la meva posada en escena quedaria en bona mesura camuflada en la perspectiva general, vaig anar assistint als assajos. Però, fillets de l’ànima!!, en un de les provatures que ja feia temps anàvem practicant, el mestre musical ens fa saber que a més d’obrir la boca haurem també de moure la carcassa. Llavors si que tot va caurem al damunt. Jo, que mai havia fet un pas a ritme musical, hauria d’aprendre a manejar els braços i l’esquelet. Ja hi era pel tros i no podia pas claudicar tot i que l’envit era prou costós. L’empresa s’havia embolicat, però malgrat aquesta dificultat, vaig decidir que el fet de tenir 74 anys no em podia doblegar. De pitjors situacions me n’havia sortit al llarg de la meva vida i tampoc el fet de sortir a cantar i ballar era quelcom que m’hagués de treure ni un minut de son. Certament que alguna plasenteria – ben acceptada – m’he hagut de sentir. Com la de l’amic Toni Dalmau: “ Tu tota la vida sense anar a missa i ara a veure si et fitxa algun “ reverendo “!!! jajajaja.

Del succés de la nostra estrena, aprofitaré les quatre ratlles que vaig adreçar a les companyes i companys. Molta merda, que així diuen els còmics quan les butaques s’omplen. Molta merda hem tingut, la quantitat de defecacions que deixaven els animals dels carruatges que havien portat els assistents a l’obra. Una frase que han conservat la gent de la faràndula encara que avui al teatre no s’hi va en cotxe de cavalls.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Amigues, amics

La diada d’ahir és d’aquelles que deixen empremta i la Joana i jo la recordarem. Quan hom arriba a una certa edat acostuma a viure amb la memòria, la remembrança ens acompanya, tot i no deixar de mantenir un compromís humanístic que vols que persisteixi. Al nostre entendre, a banda de l’exitós resultat de la nostra “ posada en escena “ – un aspecte prou important – volem significar la bona entesa i cordialitat que hi ha hagut entre nosaltres. Aquest “ bon rollo “, que així ho expressaríeu donada la vostra joventut, és la mostra més palpable de la bona relació humana que tan necessària ens és sempre, més encara quan les difícils circumstàncies que avui hem de viure i que malauradament tantes persones a més a més les han de patir.

Sense oblidar la modèstia que cal tenir, podem sentir-nos sanament satisfets d’haver fet passar una bona estona a les persones que van tenir la benvolença d’acompanyar-nos ahir al matí. També nosaltres varem sentir i viure – les nostres cares així ho deien - la satisfacció d’haver assolit amb el nostre esforç una fita prou ben treballada.

Prou, ja ens veurem aquest vespre. El nostre agraïment al “ jefe “, company i amic Josep. I el desig d’anar eixamplant aquesta cordialitat i amistat que hem tot just encetat.

Joana i Pere

Bon Any Nou

2011-12-24T11:39:00.006+01:00

UN ARBRE

Vius entre l'aire

De nit vas de terra

a les estrelles.

Quan seràs mort, encara

faràs créixer una flama.

Màrius Torres ( 1910-1942)

El poeta se serveix d'aquesta elegia de l'arbre, per recordar-nos que són els elements que ens volten - la natura -els que ens donen la vida.

Vivim temps difícils , als que només sobreviurem amb solidaritat i convivència.

Bones Festes i que el Tió us hagi sigut ben generós.

Joana, Núria, Sònia, Martí, el renyoc de la Sara, Francesc i Pere.

Senyor Juan José Garcia, cal tenir mesura amb les paraules.

2011-12-22T17:30:00.009+01:00

D’antuvi, i abans d’entrar en el contingut de l’escrit, haig de manifestar que el text és fil per randa calcat d’unes fulles d’un dietari que fa servir la Joana. La meva companya m’ha demanat que transcrigués aquestes ratlles al meu blog. Més endavant, quan el setmanari Àncora reprengui la publicació passades les vacances, també farà arribar al veïnatge aquest parer.

Senyor Juanjo Garcia soc una vella militant de ICV y com fach subin escolto el Ple per radio Sant Feliu y em bach sentir molt malament en la seva contesta a la Proposta de ICV perque ens ha tractat casi de Males Persones. Perque segons vuste lo que preten la nostra Proposta es fer passar fred als nens y dejar sensa feina a la Brigada y fer passar por a la gent per tenir el poble fosc. Senyor Juanjo el resta del añ anem pel carrer en una linterna i un bastó per defensarme. Las cosas san de pensar abans de parlar. Nosaltres sempre ens a preocupat el benasta de les persones y els trevalladors. Crec que si els que han gubernat duran 8 añs agessin fet les cosas be la gen no els hagues castigat y no tindriem al govern el PP. Els dinés que preteniem estalviar dels llums de Nadal preteniem que fosin destinats a las escoles arrenjan finestres portas y el que fes falta. Sr Juanjo el convido que abans de parlar pensi lo que a de dir com a Portabeu del govern. Vuste pot demanar llums per Nadal pero no a de tractar a nosaltras de males persones

Joana Valls

ICV i el compromís municipal amb la prevenció del canvi climàtic

2011-12-20T21:34:00.000+01:00

El canvi climàtic és un fet real en el nostre entorn. Afecta la qualitat de la vida de les persones, és una greu amenaça arreu del Planeta i alhora hipoteca les properes generacions. Avui coneixem quines són les causes d’aquest perill, provocat especialment per uns models de creixement econòmic que comporten un consum desmesurat de materials, aigua i energia amb les conseqüents emissions contaminants a l’atmosfera i l’emmetzinament dels nostres mars i rius.

Els nostres ajuntaments també han de tenir un protagonisme actiu respecte als models de creixement, impulsant acords municipals on s’estableixin compromisos en la prevenció del canvi climàtic. És imprescindible l’acció municipal per reduir les emissions contaminants en els nostres pobles i ciutats.

En consonància amb aquests principis que permeten implicar la ciutadania en la protecció de la salut, el grup municipal d’ICV-EA hem decidit presentar una moció en el proper ple municipal. Amb aquesta proposta, que posem a la consideració dels distints grups, acomplim un dels nostres compromisos, la defensa de la prevenció ambiental.

Heus ací, una síntesi de la nostra moció.

La despesa de l’enllumenat de Nadal costarà uns 65.000 euros, tenint en compte el lloguer de les lluminàries, muntatge i desmuntatge, cost de la feina de la brigada i el pagament de la factura d’electricitat.

La necessitat d’austeritat en aquests moments és prou palesa per pensar que els llums de Nadal són en bona part prescindibles i que una presència simbòlica en llocs determinats de la ciutat serien suficients. Aquests dies estem veient com a ciutats com Barcelona, que no ha escatimat lluminàries, els comerciants es queixen de la baixada de vendes. En altres pobles i ciutats han decidit reduir els enllumenats.

Proposem reduir a la meitat el cost que representa aquest enllumenat i destinar aquest estalvi a realitzar inversions reals en mesures d’eficiència energètica. Milloraríem per partida doble: estalviar en la factura de la llum i la despesa de la instal•lació que paguem entre tota la ciutadania i reduint els gasos d’efecte hivernacle al medi ambient que produeixen les centrals elèctriques.

En aquest sentit, el nostre regidor, Jesús Fernández, responsable de l’àrea de Sostenibilitat de l’anterior govern, va encarregar estudis ambientals de diversos edificis municipals. Malauradament, la poca sensibilitat dels qui l’han succeït, ha fet que aquestes auditories restin en un calaix. Tenim la possibilitat econòmica amb l’estalvi i també disposem de les eines necessàries per estudiar aquestes mesures i poder-les aplicar l’any vinent. Ara només cal la voluntat política del govern municipal per tirar-ho endavant.

Gospel d'Aro: Hem fet els "deures" i ens presentem. Sort tinguem!!

2011-12-18T01:33:00.003+01:00

A les 8 del vespre a l’Espai Ridaura de Santa Cristina, concert a càrrec de l’Orquestra Schubertiada. Una formació creada per poder programar amb una certa assiduïtat el repertori musical de Franz Schubert. Els músics en la seva major part són nascuts o residents a Catalunya – gent jove – a banda de les quatre trompes que mercès al programa que ens han lliurat he deduït pels cognoms que són romanesos.

La programació no ha sigut majorment sobre composicions de Schubert. Només la primera interpretació ha sigut una obertura del músic austríac, malauradament desaparegut a l’edat de 31 anys. Una obra que ens tramès la inspiració de la seva música, que cal oir amb atenció per a poder-ne fruir del tot la seva bellesa, del que és conegut com l’avançat de l’època del romanticisme musical.

Tot seguit un “divertimento” de Bèla Bàrtok, segurament junt amb Zoltàn Kodàlik els dos millor compositors hongaresos. Estem parlant de música contemporània i un estudiós del folklore no només del seu país, també del romanès, l’eslovac i el turc. La música popular fonamenta les seves composicions. Per mi una forma d’expressió musical que no la tinc avesada i que em costa entendre. El tercer moviment, recorda amb molta precisió les danses centreeuropees i és ben alegre. El “ divertimento” la música que Haydn va batejar, entenen que la composava per divertir a les persones que l’escoltaven però que també a ell l’entretenia, que s’ho passava de primera teclejant el piano.

La segona part dedicada exclusivament A Mozart. Un concert per a violí repartit en tres temps i per acabar la simfonia nº 25. Què puc dir-ne de Mozart? No sóc pas un entès, ni tampoc disposo dels suficients coneixements musicals per pronunciar-me. Mozart em dóna la impressió que és el músic que millor ha sabut transformar una melodia en una obra d’art. Trobo que hi ha una certa facilitat en les seves composicions que permeten escoltar-lo amb comoditat. A veure, no vull dir que llur música sigui poc treballada, en absolut, però si que té el gran mèrit que ens arriba planerament. Sovint m’entren ganes de cantar-la la música de Mozart.

El concert ha sigut ben agraït per la concurrència, malgrat que no hi ha hagut aquella “bona entesa” que es manifesta quan s’acaba l'audició. Hem aplaudit, però sense aquell ànim que ens complau a l’orquestra i als assistents. Ens ha complagut la interpretació però no hi hagut la “relació” que és lligam que dóna un acabament satisfactori a les dues parts.

-------------------------------------------------------------------------------

Demà diumenge al migdia, hi haurà una altra actuació en el mateix escenari. Musical també, però amb veus. Hi serem el grup “ Gospel d’Aro”. Ja fa uns mesos que ens trobem unes persones – una vegada per setmana – i que sota el “ comandament “ de l’amic Josep Aznar, hem anat aprenent unes cançons que demà, amb coratge i atreviment, oferirem a qualsevulla persona que tingui la valentia de venir a escoltar-nos. Hi hem posat voluntat i fins i tot ardidesa en el nostre aprenentatge i pensem que ens en sortirem prou bé i que ni tomates, pebrots i altres projectils hortícoles poc perillosos ens arribaran. I en darrera instància comptem amb la protecció, en cas que les coses anessin pel mal borràs, dels nostres familiars i amics que sens dubte seran presents al “ Gran Concert “ de demà al matí.

Una xerrada d'amics i el canvi climàtic

2011-12-12T13:18:00.003+01:00

Fa 20 metres d’alçada, el perímetre del tronc és d’uns 3,7 metres i el pes aproximat s’estima en unes vuit tones.

L’edat es desconeix però es creu que és superior als 200 anys. Per fer-se gran ha hagut d’incorporar unes 14,5 tones de CO2 ( diòxid de carboni ).
En el nostre país s’emet molt de CO2 ( transport, climatització, indústria...) La mitjana és de 10 tones per habitant i any.
Estic parlant d’un pi. Aquest arbre de més de 200 anys, pot absorbre la mateixa quantitat que en promig genera una persona en 1 any.

( Llegeixo que el diòxid de carboni o anhídrid carboni, és un gas que ajuda a regular la temperatura de la Terra, amb l’anomenat efecte invernacle. És un gas que no és tòxic però la seva excessiva acumulació pot produir la mort per ofegament . L’augment de la concentració d’aquest gas a l’atmosfera, provoca l’escalfament anormal global del Planeta)

----------------------------------------------------------------

Agafeu la carretera que mena a l’urbanització del Golf i tot just hàgiu passat el pont de la variant, gireu a mà dreta i trobareu suficient lloc per deixar el cotxe. Ara caldrà caminar. El trajecte és de bon fer, a peu pla i si escolliu un dia com avui, amb un sol ben generós i una temperatura com la d’enguany que encara no ens ha arribat la fred, la caminada és un exercici que complau, que et deixa el bon gust d’haver passat una estona ben agradosa.

A banda esquerra del sender hi tenim el camp de golf. Hi podem veure algunes persones que hi juguen, traginant els bastons i els estris propis d’aquest esport. Uns altres, no tan disposats, es serveixen d’una mena de vehicle per anar fent el trajecte. S’aturen quan cal fer la jugada. Mesuren la distància, sense presses i quan entenen que han calculat degudament el tir, agafen un bastó amb les dues mans, alcen els braços, els abaixen amb força i colpegen amb el gaiato una pilota de color blanc que malden per conduir i fer entrar en un forat. Si capgirem la vista cap a ponent podrem observar Els Carcaixells, unes roques de formes ben singulars, escapçades i dibuixades per unes mans que les haguessin volgut donar la forma d’uns ciclops que vetllessin per la Vall. Aquests gegants mitològics penso que no deuen estar massa engrescats amb les voleiades de les pilotes d’aquest joc que fa ben poc en tenen notícia.

L’aspecte del camp de golf és molt bonic. Ben net, com si fos una patena de color verdós amb l’herba tallada a la mida per facilitar el joc. L’arbrat, amb uns roures i pins la majoria d’aquests darrers amb una considerable grossària, permeten als jugadors protegir-se del sol. Just al començament també hi podem veure un bonic estany, amb un broll d’aigua que s’enlaira i amb ànecs i coloms que s’hi banyen i esbargeixen. Una tanca no permet l’entrada i ben pensat el camp de golf en bona mesura ha conservat aquell espai, que possiblement hauria sigut urbanitzat.

Per la mateixa mà, hi trobem uns quants camps sembrats de blat que Déu n’hi do el que ja ha crescut. Un camp d’entrenament també molt ben cuidat, per anar aprenent a jugar a golf. Aquest espai és obert, inclús hi podem trobar unes taules a l’abast de qui ho desitgi per anar-hi a fer la berenada. De pilotes de golf tot i que les recullen sempre se’n troben. La bona punteria dels aprenents fa que quedin amagades sota unes mòdegues que hi ha a la vora del camí. Aquí hi podem veure un seguit de verns que van quedar prou malmesos amb la nevada però que han revingut encara que no del tot.

Recomencem la passejada i ullarem el costat dret. Bosc, que ha sigut netejat no fa massa i que permet endinsar-s’hi. La vegetació és molt més rica que la de l’altra banda, podem veure-hi canyers, brucs, ginestes, arboços, algunes oliveres, aranyons que tan agraeixen els ocells, avets...Argelagues, ortigues i romegueres que cal tenir en compte per no punxar-se o quedar-hi emmallat. Herbatge a dojo, herbes algunes que en conec el nom, d’altres, la majoria, n’ignoro el substantiu. Quatre passes, el bosc no és ample i podem acostar-nos al Ridaura on encara la riuada va baixant. L’aigua es fa sentir saltant uns petites preses que bastides amb totxos i pedres, senzilles obres, que permetien el reg dels camps del voltant. També hi podem observar les restes de les canonades que poaven l’aigua que servia pel subministrament a les poblacions de la vall. Dues alzines i un roure, de més que generoses dimensions, ran del camí, ens sorprenen. Els tres arbres quasi es toquen. Diria que la persona que els va plantar ho feu amb tota la intenció de deixar l’exemple dels tres arbres més significats del nostre país. Tots tres fan aglans i són resistents al foc. Els diferència sobre tot les fulles. L’alzina surera, que nosaltres anomenem suro és ben prou coneguda per nosaltres. Viuen centenars d’anys.

Xino-xano vaig caminant i arribo a l’indret que sempre que faig aquest trajecte és de parada. No fa més d’uns 20 minuts que camino i ja tinc el meu amic al davant: el PI. Ens hem fet companys, inclús gosaria dir confidents. No me n’haig pas d’amagar, fem la xerrada i avui hem parlat d’una qüestió prou important, que ens toca de molt a prop a tots dos.

L’any 1997 i sota els auspicis de les Nacions Unides es va signar a la ciutat de Kyoto, al Japó, un protocol, en relació amb el canvi climàtic. Un compromís internacional per reduir cap a l’atmosfera l’emissió de gasos, principalment del CO2, que provoquen un escalfament excessiu de la temperatura. Quatre anys més tard tots els països de la UE van afegir-se a l’acord. Des de llavors s’han fet diferents cimeres per anar controlant el grau de reducció d’aquestes emissions que provoquen aquest augment de temperatura. La lluita contra el canvi climàtic, ja pot dir-se que ningú en nega la necessitat, però tot i així els acords per a la reducció de les emissions no s’acompleixen tal com caldria. Aquesta setmana es va portar a cap a Durban ( Sudàfrica) la dissetena d’aquestes trobades d’acompliment. Cent noranta quatre estats han participat en aquesta cimera. Calia cercar un nou acord ja que el compromís adquirit a Kyoto expira l’any vinent. No hi ha hagut maneres i els interessos dels governs contaminadors han predominat sobre la qualitat del nostre Planeta. Els Estats Units mai va signar el protocol, tampoc la Xina i l’Índia. Aquests dos darrers països juntament amb els Estats Units són els responsables del 50% de la contaminació. Per empitjorar encara més aquesta situació que posa en perill la pròpia vida del Planeta, Rússia, Japó i Canadà - que van signar a Kyoto – se n’han desdit i han abandonat el compromís. La UE i altres països petits proposaven un acord de reducció d’emissió d’aquests gasos d’aquí fins al 2015 que entraria en vigor l’any 2020 i que inclouria tothom, inclús els principals països contaminants. Llastimós que interessos industrials posin pals a les rodes a una veritable necessitat de control dels gasos contaminants, una realitat que segons estudis prou ben elaborats, posa en perill en l’espai d’uns trenta anys la vida en el nostre Planeta. Quina inconsciència per part dels nostres líders quan saben perfectament que frenar el canvi climàtic és imprescindible, que l’augment de gasos provoca la retenció del calor i creix la temperatura de la Terra.

S’ha tancat un acord que no soluciona en absolut el problema i que realment ajorna la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica. Una entesa que perllongarà el protocol de Kyoto fins al 2007 o el 2010, però deixant de banda els grans contaminadors. No s’ha fixat el marc legal ni les obligacions dels països signants.

A l’estat espanyol no es va començar a complir el protocol de Kyoto fins l’any 2004 i estem força endarrerits tot i que el darrer govern de casa nostra va prendre mesures serioses al respecte. Sembla que el nou govern de la Generalitat no veu amb el mateix interés aquesta qüestió i prou bé ens podrien arribar sancions de part de la UE.

La conversa amb el company ha sigut força més ample. Hem compartit parers i també alguna discrepància hi ha hagut. L’amic en sap una estona d’aquest tema, diu que ell la viu aquesta bogeria que emmetzina la nostra atmosfera i ens posa en perill. M’ha fet saber, que des de la boscúria ja acompleix el seu deure de millorar la qualitat de l’aire que respirem, però que nosaltres – els humans – que tan sovint exercitem la supèrbia, no som capaços de posar-nos d’acord sobre un problema que posa en perill la vida.

´Ha deixat de ser la meva Constitució. Ens en cal una altra

2011-12-06T22:00:00.000+01:00

Trenta tres anys del referèndum nacional de la Constitució Espanyola. Vaig votar-hi afirmativament. No era la meva Constitució, les regles del joc democràtic que m’haurien plagut, però vaig pensar que la situació política, econòmica i social que vivia el país, li calia unes normes per normalitzar el procés democràtic que tot just acabaven d’encetar.

No em fou fàcil donar-hi la meva conformitat. Políticament la situació era delicada, no hi havia hagut un trencament amb el règim anterior i vaig creure que s’havia cercat i alhora trobat un pacte per tirar endavant una nova etapa en el reconeixement de les llibertats i els drets que corresponien a un nou règim democràtic. La vessant econòmica era preocupant, amb uns índexs d’inflació que vorejaven el 30%. S’havia de trobar, i els Pactes de la Moncloa van ser la mostra d’uns acords per tal d’acabar amb aquella situació, que posava en perill el procés democràtic. La realitat social demanava, i millor seria dir exigia, unes concrecions polítiques que donessin pas a una nou règim polític que garantís la convivència democràtica en base a unes lleis justes. Crec que donada aquesta realitat calia conformar la Constitució i que malgrat que el seu contingut contemplés aspectes que jo no compartia, era necessari avalar amb el meu vot la Carta Magna. He fet una exposició ben segur força insuficient, fins i tot pobre, perquè vull centrar aquestes ratlles en la realitat que avui vivim.

Han passat més trenta anys i aquesta Constitució que cal dir-ho, contempla en el seu redactat unes normes per eixamplar i aprofundir en la consolidació de la democràcia, no s’ha fet valdre en aquest sentit. Gosaria afirmar que tot el contrari. No s’ha avançat en aspectes socials, els drets a l’habitatge, a la cultura, a una economia social per garantir a tothom una qualitat de vida digna...i en definitiva per anar establint una societat més avançada. No s’ha fet una interpretació en termes de progrés de la Carta Magna, que reitero la mateixa Constitució permet.

La Llei de lleis, en el capítol III del Títol VIII, contempla l’exercici de dret de les Comunitats Autònomes i els Estatuts d’Autonomia que legislaran els drets d’aquestes comunitats que ja venen reconegudes en l’article II, el dret a l’autonomia. La Llei de Lleis, també s’expressa en el reconeixement de la pluralitat de les cultures i amb la riquesa de les distintes llengües que són l’eina de comunicació en algunes comunitats, aquelles que són anomenades històriques.

Exposar el que ha passat respecte d’aquesta pluralitat i reconeixement de les comunitats històriques i dels drets que contempla la Constitució, penso que són fets prou clars que mostren l’actitud i voluntat polítiques dels dos partits majoritaris. Quan el desig i la sobirania del poble no són respectades, que així fou amb l’Estatut, aquesta Constitució queda del tot cabrada. El respecte a la veritable democràcia ha sigut menyspreat.

Els que llavors, l’any 1977, van votar en desfavor de la Constitució, avui són els que més la defensen. El PP la fa seva, però amb una interpretació cada vegada més centralista i per tant menys democràtica, amb el discurs polític del desprestigi a l’Estat de les autonomies. La Constitució al seu entendre, ha de ser una norma de contingut intocable, l’eina que bé prou garanteix la democràcia i que posar-la damunt la taula i adequar-la a una nova realitat després d’haver transcorregut trenta anys, no n’hi ha cap necessitat. En aquest posicionament també hi trobem el PSOE, tot i que fa mans i mànigues per amagar-se’n. Però els fets són evidents i si en un cert moment van posicionar-se per eixamplar l’Estat en el sentit d’anar cap a una certa federalització, el joc fou de poques taules i de curta durada. De fet i que jo sàpiga, en cap moment van concretar res en aquest sentit i val a dir que mai varem saber quin estat federal – de federalismes n’hi ha tants com cabells tinc al cap – proposaven.

La Constitució no cal modificar-la. Menteixen. El PP i el PSOE, fa ben poc varen modificar l’article 135 de la Carta Magna. Amb quatre dies van posar-se d’acord en canviar un articulat, que garanteix la prioritat dels que anomenem mercats en el pagament dels diners que amb tanta “generositat” ens presten. Amb unes condicions de crèdit cada dia pitjors. Aquests mercats, que són els mateixos que ens han portat a una situació de pobresa i fins i tot de misèria. Una decisió d’aital importància que hauria d’haver sigut consultada a la ciutadania.

El PP i el PSOE han trencat l’esperit de concòrdia que fou en bona mesura el fonament l’any 1977 d’aquella Constitució. Unes normes que contemplaven la descentralització de l’Estat – el contrapès al poder polític central – un pas que hauria d’anar necessariament cap a la construcció d’un estat federal.

Ens cal una reforma de la Constitució. A nosaltres catalans, per tal que els drets que ens corresponen i que ens ha de ser reconeguts siguin norma en la nova Carta Magna. I al conjunt de la societat també ens és imprescindible una interpretació de més contingut social que cal que quedi fixada en la nova Carta. Aquesta Constitució ha envellit i renovar-la és possible, no es tracta d’un text inamovible, donat que en la mateixa Constitució s’expressa la possibilitat de canvi. Són necessaris els 3/5 de vots i l’acord PP i PSOE és imprescindible. No cal donar-li voltes, ni tan sols en volen sentit parlar.

La Constitució que avui tenim ja no és la meva. Vaig votar-la en el seu moment i he explicat el perquè. També he intentat expressar la necessitat d’una nova Carta Magna. Un anhel que no és un antull, que entenc que és precís, primordial per una Catalunya que ha de ser del tot reconeguda i per una societat que més que mai ha de veure que els seus drets són respectats i que la dignitat a les persones ha de ser significada amb tota fermesa i concreció en una nova Constitució.

Aquest matí, els hi explicava als companys Julià i Jordi, com els vells companys del PSUC – el pare, en Parerols, en Germinal – persones que havien passat la guerra, l’exili i la presó – anaven de poble en poble per explicar que era la Constitució. Ells ho sabien, havien viscuda la de la segona República. En Lluis Medir, en Joan Olóriz i d’altres companys més joves i jo també, els acompanyàvem. La gent, de vegades en poblets, venia i escoltaven paraules i conceptes que mai havien sentit. Nosaltres també hi varem aprendre. Hi havia persones de quaranta anys que mai havien escoltat la paraula democràcia. Penso que ara també en trobaríem de la mateixa edat que tampoc la coneixen i les circumstàncies no són les mateixes. És preocupant.

L'equip de bàsquet de Santa Cristina. Teva, meva i a la cistella!!

2011-12-04T19:45:00.000+01:00

Ja fa unes quantes setmanes que cada dissabte acostumo a seguir el vailet de casa. A primera hora del matí – els partits acostumen a començar a les 9 – observo amb delit l’anar i venir de la pilota, que cal encabir en una cistella. En Martí juga a bàsquet amb l’equip de Santa Cristina. Un bon grapat de vailets corren amunt i avall amb molt bon ànim i se’n surten prou bé. Remenen la pilota amb destresa tot i que fa poc que han començat.

Avui el matx era “ a casa”, contra el Palafrugell. Els de la vila del “peix fregit” també saben de que va això del joc del cèrcol i han posat el llistó a una bona alçada. Més meritori doncs el triomf de l’equip cristinenc. El partit ha sigut prou entretingut i els “suporters”- mares, pares, avis, germans i coneguts...- hem passat una bona estona animant els vailets. Si no ho tinc mal entès, els “nostres” van segons a la taula de classificació i només han perdut un partit, dissabte passat contra el Palamós, jugat en el terme municipal del “ país de les pipes “. Queda doncs pendent la visita dels palamosins a Santa Cristina i llavors els vailets tindran l’avinentesa de poder anivellar el resultat. Els hi caldrà fer-ho molt bé, jugar la pilota amb encert i tenir la convicció que ho podran assolir.

La cita religiosa de “ mens sana in corpore sano “ – de Les Sàtires de Juvenal ( segle I d.C. ) avui entesa i quasi només emplaçada en el món de l’esport, és ben certa. Sens dubte, a l’edat que tenen els nostres adolescents, la pràctica d’un esport els ajuda i millora llur procés de creixement. Penso que el bàsquet és un esport ben indicat en aquest sentit. Cal moure’s amb continuïtat i exercitar el cos amb tota la seva plenitud. També és una pràctica que en bona mesura força l’exercici mental. Cal saber estar, en el sentit que l’espai del joc és de mesura més aviat reduïda i per tant és necessària l’agilitat de decisió. Gosaria dir que per jugar a bàsquet és tan important la deguda capacitat física com també l’enginy de saber pensar.

Els nostres adolescents tenen molt de camí per anar transitant. Els hi veig una excel•lent disposició d’ànim i penso que aniran millorant amb un certa celeritat. En tenen el desig i aquesta virtut és fonamental. S’ho passen de primera tot i que quan les coses no surten del tot bé – vaja quan no guanyen – tampoc cal que s’enfadin i fins i tot alguna llàgrima s’escola per les galtes. És gratificant guanyar però quan el fet no és així, cal saber-ho acceptar. Els adversaris han jugat millor i l’esport cal considerar-lo com un entreteniment, una distracció i un passatemps.

Constato que els vailets mantenen una relació amistosa i solidària. Són bons amics i aquest qualitat – l’amistat – també els ajudarà a millorar en tots els sentits, fins i tot en la vessant esportiva. L’esforç individual per anar avançant col•lectivament. Respecte i consideració vers el contrari, són vailets com vosaltres i mereixen ser rebuts i tractats amb correcció. Aquest capteniment us millorarà en tant que persones i d’altra banda sereu respectats i considerats. Ho fan.

Els que hi anem de “grada” també ens ho passem prou bé. Animen el nostre equip, piquem de mans quan fan una bona jugada, els ulls ens parpellegen una mica més quan el “ de casa” encistella i també ens complau quan els vailets guanyen. Ens esmercem i crec que ho aconseguim, complir amb el deure que tenim en quan a persones adultes. Vull dir, que també sabem aplaudir les bones jugades que fan els vailets de l’altre equip.

Jo també l’havia remenada la pilota de bàsquet. Jugava amb el Sant Feliu. Fa molts anys, una seixantena i poca semblança amb els equips d’ara. Llavors era el més alt de Sant Feliu, mesurava 1,95 i potser per aquest motiu van venir a demanar-me si volia jugar a bàsquet. Si no recordo malament d’equips n’hi havia molt pocs: Sant Feliu, Palafrugell, Banyoles, Girona, Figueres i Olot. Els dissabtes quan vaig a veure els partits, una certa nostàlgia també l’experimento. Han passat molts anys, però l’adolescència deixa la seva empremta. La remembrança ja és quelcom que porto damunt, fet ben entenedor quan es tenen 74 anys.

El Consejo de Ministros, un trist i vergonyós final.

2011-11-26T21:12:00.000+01:00

Tot plegat és llastimós i indignant. Estic emprenyat i així ho vull manifestar. Ja n’hi ha prou del menyspreu amb el que ens tracten. Com més aviat pleguin millor, que s’escurcin tot el possible els terminis pel traspàs de les competències i que governin els que han sigut escollits. Ja sé de quin mal he de morir i el que hauré de suportar del nou govern, però no hi fa res, conec de quin peu calcen.

L’indult que ha concedit, millor dit que ha “regalat” el Consell de Ministres al que fou President del Banesto, és quelcom que mai hauria pogut pensar que fos. Quina pressa els ha dut a prendre una decisió d’aquesta mena? Indulten a un banquer corrupte i s’apleguen a les voluntats dels poderosos i dels rics. La banca es complau amb la decisió presa i manifesta que és justa i encertada, tractant-se del senyor Sáez, la persona que més ha contribuït a l’estabilitat i progrés dels sistema financer del nostre país. De quina estabilitat i progrés ens parlen? Que jo sàpiga, l’excel•lent i acurada administració que han fet els banquers de les seves entitats, les han portades a la fallida. Mercès als diners públics, els de les nostres butxaques, no s’ha esdevingut l’ensorrament dels bancs i les entitats financeres. Bona part dels responsables s’han embutxacat importants quantitats de diners i a hores d’ara no han hagut de respondre d’aquests robatoris.

És indecent, que un govern que s’anomena socialista, no respecti la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Cal “premiar” la bona conducta professional del senyor Sáez en base una Ley del Indulto de l’any 1870? Impunitat als poderosos conseqüència d’algunes raons que no ens expliquen? Com es pot entendre que pocs dies abans de deixar el govern, es prengui una disposició d’aquesta mena? Quins deutes poden haver-hi? Hi ha hagut algun acord amb el PP per tirar endavant aquest benefici? És prou entenedor que una bona part de la ciutadania ens fem aquestes preguntes. Un govern socialista hauria de ser un avançat i un exemple en les bones maneres. La pedagogia només és creïble quan els actes són conseqüents amb el discurs. Un trist final a un trajecte que els hauria d’avergonyir.

No vull entrar en tot un procés que va començar fa disset anys. Només significar que aquests delictes s’allargassen en el temps i que sovint prescriuen per aquest motiu. Les lleis faciliten recursos i apel•lacions que permeten la impunitat. A hores d’ara, prescriuen en un període de cinc anys. PP i PSOE van votar en contra d’una proposició del grup parlamentari ERC-IU-ICV per tal que fossin 10 anys. En aquest cas no ha sigut possible la prescripció tot i que s’han fet mans i mànigues per aconseguir-ho.

La pròpia judicatura ha criticat aquesta mesura de gràcia. Jueces para la Democracia i la Asociación Francisco de Vitoria han demanat a l’executiu que expliqui els motius d’aquest indult. No en donaran cap de raonament que ens pugui fer entendre aquesta arbitrarietat. En aquest sentit va manifestar-se ahir el ministre portaveu del Consell de Ministres, el senyor José Blanco, fent-nos saber que el Consell no manifestarà res respecte de l’indult, que el ministeri de Justícia s’expressarà en una nota. Per què ens neguen la informació? És un deure d’un govern democràtic donar a conèixer a la ciutadania les raons en funció de les que es prenen les decisions. També aquest dret ens neguen, ens el furten. Ja en tinc prou, he finit el meu aguant i estic cabrejat. No ens respecten, ens ignoren i ben merescuda tenen la forta “patacada” electoral que han rebut. Les persones que conformen el Consell de Ministres no em mereixen cap consideració política ni tampoc el respecte personal. Hi tinc tot el dret, ells són els primers en no respectar-me, en la meva condició de ciutadà. No em sap cap greu que hagin d’abandonar el govern.

Presentació de l'Agenda Llatinoamericana 2012

2011-11-21T21:39:00.000+01:00

Com de costum, aquest grup de persones que formem la comissió, farem la presentació de l'Agenda de l'any vinent.

Estem patint, en més o menys mesura, una crisi econòmica i política que cada dia afecta a més persones. Les entitats i grups que s'esmercen per donar un cop de mà, ens fan saber que les dificultats van creixent i que els seus recursos no abasten la demanda de tantes persones.
Famílies que veuen com no poden cobrir llurs necessitats, les més bàsiques, una realitat que els fa viure una situació que no s'adiu amb el dret a la dignitat humana que tothom hauria de tenir. Una situació que empitjora i que també sofreixen veïns i veïnes de la nostra població.

Des de la comissió vam pensar que seria prou convenient tractar aquesta qüestió, la pobresa, en la taula rodona que acostumem a fer cada any. Decidirem també, que ens calia trobar persones de la nostra població, que ens aportessin d'una banda la seva experiència personal i d'altra costat representants d'agents socials que ens manifestessin les causes que ens han portat a aquesta crisi, i alhora que també ens exposessin les mesures que caldria prendre per sortir-se'n.

És un acte obert a la població, que pensem seria prou convenient que comptès amb la participació del veïnatge. Hi sou convidats, ens plauria la vostra presència i també la vostra veu.

25 Novembre, a les 20h a la Biblioteca Municipal

TAULA RODONA " La crisi com t'afecta i com respons?"

Amb la col·laboració de;

Joan Puig, president de la Cambra de Comerç

Rosa Forns, cap de l'àrea de Serveis Socials

Salvador Sánchez, en representació del sindicat CCOO

Carmela Llobet, mestressa de casa

Festi Carles Benguerel, participant del moviment 15M

Julià Castelló, moderador

Miguel Núñez i la dignitat de la política

2011-11-07T14:22:00.003+01:00

Amb el propòsit de reivindicar la política, un grup de companys i companyes i amics i amigues, han convocat un acte en record d’en Miguel Núñez. Avui, a les 7 de la tarda a l’Auditori de Barcelona.

No ho negaré, els fets són, i aquests darrers anys la corrupció i aprofitar-se en benefici personal des de la responsabilitat del càrrec públic, ha sigut un vergonyós procedir per una part prou important d’uns polítics que no mereixen aquesta qualificació. La honestedat i la honradesa que han de ser els pilars més importants en la feina de servei a la comunitat, aquests valors han sigut ignorats i trepitjats. És prou entenedor davant d’aquests fets, que un sector de la ciutadania hagi perdut credibilitat en la política i en les persones que hi dediquen bona part del seu temps. Aquest descrèdit afecta també la confiança en les institucions democràtiques i afebleix greument l’exercici de la democràcia. L’abstenció creix, una realitat que cada dia és fa més preocupant, i augmenta la desconfiança en la participació. No voldria mostrar una percepció exagerada si tenim en compte que més d’un 50% de la ciutadania participa en les conteses electorals, però no és suficient. Seria injust considerar que la majoria de persones que prenen la decisió de comprometre’s en el quefer polític, ja sigui en l’àmbit del municipi o en qualsevol altre, ho fan amb la malvolença d’aprofitar-se’n. Penso que la gran majoria de les persones que tenen l’ànim d’aportar a la societat el seu esforç, són mereixedores de la nostra consideració. Però la realitat que hom detecta en el dir de la gent, és que la corrupció s’ha estès fins a un índex de gravetat generalitzada. Tota la gent que es dedica a la política ho fa només per un interès personal i quan repliques aquesta afirmació, la resposta és que d’un bon començament si que hi pot haver la voluntat, però poc desprès tots/es, cauen en l’ànsia del diner i de la corruptela. Afirmació que fa pocs dies va fer-me una persona que, al meu modest entendre, hauria de tenir un coneixement més real de la situació, un metge que em va atendre.

El descrèdit en la política pot representar una regressió democràtica, la desvinculació de la ciutadania amb les institucions i la manca d’aprofundiment en la pràctica dels valors democràtics. Amb la difícil situació social/ econòmica que estem vivint, la participació i la credibilitat en la bona política és imprescindible per donar el tomb que necessitem. Les dificultats socials només arribaran a les institucions si tenim el convenciment que és possible l’exercici honest de la política. Les persones hi són, homes i dones amb el compromís de fer política sana i decent, en benefici de la majoria de la gent. Fem-los confiança i compartim un projecte comú.

Escollir en Miguel Núñez com a paradigma per recuperar la credibilitat en la política – i que m’excusin les persones que així ho han decidit – no ha sigut una feina en absolut costosa. Aquests amics i amigues l’han encertada de totes, totes. En Miguel ha sabut ser un home coratjós, amb setze anys per anar-se’n a la guerra en defensa de la República. Per mantenir les seves conviccions en circumstàncies molt difícils, posant la seva vida en perill, empresonat, torturat i defensar les seves idees quan et volen sotmetre, en la clandestinitat. Valent per oposar-se a les imposicions dels mal anomenats països socialistes i per deixar la lluita armada i organitzar la resistència a l’interior del país.

En Miguel fou una persona responsable i honrada. Mai va dissimular ni amagar les seves conviccions però també va saber respectar les dels altres. Fou un polític coherent i creïble i fou respectat per l’opinió pública. Tingué la qualitat de la honradesa, un deure que hem de tenir tots els ciutadans, però indispensable en el polític, en Miguel va renunciar sempre la calúmnia i la mentida.

Va entendre que la política és una eina de canvi, de transformació d’una realitat injusta per una altra societat més igualitària. Fou un polític que es va comprometre pel canvi, pel progrés, va ser un comunista per un ideal que el portar a trencar amb el socialisme soviètic que segons el seu parer s’havia desentès dels principis d’igualtat i llibertat.

Miguel va néixer a Madrid si bé bona part de la seva vida la va passar a Catalunya. Els 16 anys de presó i la seva militància en el PSUC. També volgué venir a morir a Catalunya. Va defensar les llibertats en el nostre país i el dret a l’autodeterminació dels catalans. Se sentia català i creia en el dret dels catalans a l’autogovern. El seu món també era el dels oprimits i amb tots els pobles es sentia compromès.

La dignitat és un valor personal i no institucional. Són les persones les que dignifiquen les institucions. La política és digna quan els polítics no han deixat de ser ciutadans, quan mantenen una relació cordial i estreta amb les persones, per fer la societat més justa i més lliure. Així ho feu en Miguel Núñez.

Trobada amb el nostre candidat

2011-11-03T19:11:00.000+01:00

Vine i pregunta el que vulguis al nostre candidat, en Marc Vidal.

Demà divendres a 2/4 de 8 del vespre a la Pizzeria Xus.

Ens volen arrabassar el DRET a la SALUT

2011-11-01T21:54:00.000+01:00

“ Una mútua privada és una solució pel sistema de salut pública”. Aquesta frase la va pronunciar el nou conseller de Sanitat, just dos dies després d’haver sigut nomenat per aquest càrrec. Deixem-nos d’altres consideracions, el plantejament polític en què es basa la seva afirmació mostra clarament el propòsit del nostre conseller respecte de la sanitat pública. Indicar a la població la conveniència d’apuntar-se a la sanitat privada, seria propi d’aquella persona que defensi els interessos particulars d’un empresa que entengui la sanitat en tant que negoci, però és inadmissible que ho faci el responsable de la salut pública del nostre país.

Prop d’un any que el senyor Boi Ruiz gestiona la nostra sanitat i no cal que m’entretingui exposant les mesures que ha pres. Totes amb la intenció d’acabar amb l’actual model sanitari i privatitzar la salut de les persones. El conseller representa els interessos de les patronals que entenen la salut com a negoci i condueix volgudament la sanitat pública catalana cap a la destrucció i el desmantellament, amb unes retallades que no han sigut explicades en cap document, a esquenes del Parlament. Un despreci cap al Parlament i l’opinió pública, una forma antidemocràtica de governar per part del Govern de C. i U.Ens trobem davant la clara voluntat d’enderrocar l’estat social, en benefici de la dreta neoliberal i del capitalisme financer que vol fer de la sanitat un gran negoci.

Es tracta de negar la responsabilitat de l’Estat respecte de la salut de les persones, un dret reconegut internacionalment i que obliga a tots els estats a protegir la salut dels ciutadans. La Constitució Espanyola i també el nostre Estatut reconeixen aquest dret i contemplen les funcions i responsabilitats dels governs respecte de la vigilància, no només dels factors personals sinó també socials que poden afectar la nostra salut. Les darreres declaracions del conseller són insultants. Afirma – el que hauria de ser un servidor públic – “ que la salut és un bé privat que depèn d’un mateix i no de l’Estat”. Afegeix que “ la salut va lligada amb la genètica i els hàbits personals”. Qualsevol dia se li acut que, com que l’Estat no té res a veure amb la salut, cal que anem a una entitat privada i qui no tingui les possibilitats econòmiques...El conseller oblida volgudament que respecte de la qualitat de la salut hi ha uns factors socials injustos i evitables. La desigualtat econòmica, la manca de treball, la contaminació ambiental, l’exclusió social cada dia major degut a la falta de treball, no disposar d’un habitatge digne, les condicions de vida i de treball, l’educació, són alguns aspectes que danyen la salut. Mencionar aspectes relacionats amb la genètica és injust. Tothom ha de tenir dret a la salut i un cert pòsit feixista hi ha en aquesta afirmació sobre la genètica.

És una provocació que, precisament des de la responsabilitat pública amb la que ha de gestionar el conseller l’administració del dret a la salut, en comptes de defensar i vetllar el sistema de salut públic, es prenguin injustes mesures amb el persistent discurs de la manca de recursos econòmics. L’objectiu és clar i concret i s’assenta sobre una estratègia prou ben pensada des del primer dia. Ens hi juguem el dret a la salut. Volen arrabassar-nos des de la mateixa administració aquest dret, en benefici d’uns interessos privats, d’unes persones quina cobdícia els porta a posar en perill la nostra vida. Aquest és el repte.

El conseller hauria de plegar, per respecte a la ciutadania. Si no ho fa, el President Mas li hauria de revocar la confiança, destituint-lo. Però, desenganyem-nos, no és que el President s’equivoqués nomenant Boi Ruiz responsable de la sanitat. El senyor Mas defensa els mateixos interessos: els del sistema de mutualitats privades. Boi Ruiz ha sigut director general des de 1994 a 2008 i president des de 2008 fins que fou anomenat conseller, de la UNIÓ CATALANA d’HOSPITALS, l’associació d’empresaris d’entitats sanitàries. Aquestes són les seves credencials.

Recurs del Govern contra la llengua aranesa

2011-10-24T19:38:00.003+02:00

El mes de setembre de l’any passat i en consonància amb l’articulat de l’Estatut de Catalunya, el Parlament va votar la llei de reconeixement de l’aranès, amb els vots de tots els partits amb excepció del Partit Popular i Ciutadans. La Vall d’Aràn veu així reconeguda la seva llengua, l’occità, denominat aranès a l’Aràn i el Parlament reconeix l’ús preferent d’aquesta llengua en aquella comarca pirenaica.

L’aranès rep una forta pressió per part del català i també del castellà i era necessari el reconeixement oficial d’aquesta varietat dialectal de l’occità. La llei oficialitza l’aranès al conjunt del Principat i atorga més drets a l’aranès i a les persones que l’utilitzen. Així doncs, Catalunya disposa de tres idiomes amb caràcter d’oficials, el català, el castellà i l’aranès. L’Institut d’Estudis Aranensis serà l’autoritat lingüística de l’occità-arenès. Val a dir que l’aranès ja des de l’any 1985 és la llengua vehicular d’ensenyament a la Vall.

Fins ací, podríem considerar que la decisió que ha pres el Parlament de Catalunya, s’adiu i respecta el que reconeix el nou Estatut i que la majoria dels nostres diputats/es han acomplit el deure que tenia amb els aranesos. Un pas important en la protecció d’una llengua pròpia del nostre país.

Doncs no, el que hauria de ser una decisió prou entenedora i pròpia d’un Estat de Dret és recorreguda pel govern central.El Consell de Ministres amb l’aval del Consell d’Estat, interposa davant el Tribunal Constitucional un recurs d’inconstitucionalitat contra el fet que l’aranès sigui considerat la parla preferent a la Vall. El senyor Zapatero demana al TC i aquest accepta el recurs. El Govern argumenta que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i el Consell de Ministres considera que la declaració de preferent de l’arenés és contrària a la Constitució. Afegeix el Govern espanyol que una comunitat autònoma no te competència sobre les llengües en l’Administració General de l’Estat. La llei de l’aranès queda suspesa cautelarment a l’espera de la decisió del TC.

Una vegada més el govern central fa una interpretació mancada d’una lectura positiva de la Constitució. S’insisteix en el menyspreu a l’Estatut, que amb bon criteri democràtic reconeix a les persones de la Vall el dret que tenen a considerar la parla de l’aranès com a primera llengua de la seva terra. Una parla que entenent/utilitzen unes sis mil persones a la Vall. Ves a saber si creuen que aquest milers de persones, representen un perill pel castellà un idioma emprat per quasi 500 milions d’individus. El PSOE ha portat l’aranès al TC, que sens dubte avalarà el recurs.

I aixís anem tirant, a empentes i rodolons, sense el respecte amb el que hauríem de ser considerats. Se’ns ignora, se’ns vol reduir cada dia més, no reconeixen els sentiments i pensaments de Catalunya. Se’ns jutge des d’unes posicions polítiques preses fa molts anys, des de la subjectivitat i la parcialitat. Sense cap ànim de racionalitzar aquests posicionaments, unes ideologies caduques, que recorden l’esperit imperialista que volen imposar-nos. No se’ns escolta quan considerem i plantegem la possibilitat d’una entesa, un camí de convivència, que sempre hem sigut nosaltres els que ho hem proposat.

El desmantellament de l’Estat de les autonomies és cada dia un fet més real. L’altra plat de la balança que hauria de ser el poder de les autonomies, el contrapoder a l’estat central s’engruna. Han passat trenta anys de l’inici del naixement del que hauria d’haver sigut un nou model d’encaix de Catalunya i el País Basc i en comptes d’anar progressant en aquest camí, els problemes s’agreugen i els sentiments independentistes creixen. Sóc un vell federalista i vull acabar aquestes ratlles amb unes paraules que manllevo a l’amic Joan Olóriz: descartades les opcions federals i confederals , només queden dues opcions: la restauració centralista o l’època de les independències. A aquestes alçades, sense cap senyal de reconeixement, hom acaba pensant que l’única solució racional és la segona de les opcions.

ETA emmudeix i la PAU comença a caminar.

2011-10-20T21:39:00.000+02:00

ETA ha anunciat el fi de la lluita armada. Una notícia que tots esperàvem, prous morts i benvinguda sigui la Pau. El pas indispensable – el silenci de les armes – per endegar el camí de la convivència. Un trajecte que serà costerut i difícil.

Que tothom tingui la suficient serenor i coratge per no parlar de vencedors i vençuts. Han sigut molts anys de patiments que han sofert moltes persones i famílies, de totes bandes, que el dolor s’ha estès arreu. Caldrà que el temps transcorri per perdonar i un més gran esforç encara per cercar l’oblit.

La democràcia també és benvolença i amb tot el respecte i consideració per a les víctimes, gestos de bona voluntat cap a les persones que no tenen delictes de sang. Una nova situació en el país basc, que ha d’obrir el camí de la concòrdia entre els ciutadans i ha de permetre la licitud de qualsevol opció política, sempre que sigui en l’àmbit dels valors democràtics.

VISCA LA PAU!!

Avui, Dia Internacional de l'Eradicació de la Pobresa

2011-10-17T19:19:00.003+02:00

Avui, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Cada dia són més les persones i les famílies que pateixen aquesta crisi. Gent gran i la menudalla són els més afectats per aquesta injustícia que ens porta a un món cada dia pitjor. La manca de treball acondueix moltes famílies a situacions veritablement extremes, en les que el patiment i la misèria són presents. La Sònia em deia l’altra dia, que a Santa Cristina, saben de més d’una quarantena de famílies que no disposen dels recursos mínims per a viure dignament. No hi ha dret que persones hagin de sofrir aquestes penalitats, quan la riquesa que hi ha, si fos repartida amb equitat, acabaria amb aquestes injustícies.

Les penúries ja afecten persones que mai haurien pensat trobar-se en aquesta situació. Escoltava l’altra dia un dels responsables de Càritas, exposar que en el darrer any, han augmentat en un 50% les persones que hi acudeixen. Deia aquesta persona que les necessitats bàsiques també afecten a grups de gent, que mai havien tingut aquesta escassetat. Homes i dones que no haurien pogut imaginar-se que caurien en aquest pou – en aquest forat que sembla que tot s’ho engoleix – i que ens dóna la percepció que no te fons. Dia rere dia, creix el nombre de persones que acaben amb el subsidi d’atur, que també fineixen la renda mínima d’inserció ( PIRMI), més famílies que restaran sense cap mena d’ingrés per manca de feina. Situacions injustes que també es reflexen negativament en les relacions familiars. Una pobresa que fa quatre dies només la veiem en les notícies i que en cap moment pensàvem que ens podria arribar a nosaltres. Les bosses de pobresa en les grans ciutats són equiparables a les que es van viure a la postguerra.

Dissabte passat, arreu del món, manifestacions per reclamar un canvi global.. Vaig mancar-hi per raons familiars que calia complir, tot i que sóc del parer que de manifestacions públiques contra aquestes injustícies n’hi hauran d’haver d’altres. L’enemic és poderós, aquestes polítiques neoliberals han incidit fins i tot en la consciència de moltes persones. Els poderosos han aconseguit fer-nos creure que el progrés era inesgotable, que els dos eixos bàsics d’aquesta fortuna sense termini eren la producció i el consum.

La realitat ha sigut del tot diferent i el desencís de moltes persones que han vist i patit l’engany, els ha conduit al fatalisme d’acceptar que aquesta situació és inevitable, que la força econòmica dels anomenats mercats és incontrolable. Penso que aquestes persones van errades, bo i entenen que els que haurien d’haver aturat aquest depredació ètica i social no ho van fer.Molt expressament formacions polítiques, que sota el discurs socialdemòcrata, no han sabut i en ocasions inclús no han volgut, posar fre a la cursa que ben segur sabien on ens portaria. No hem d’aixoplugar-nos sota l’anihilament i la desconfiança en nosaltres mateixos, aquest paraigua no ens serveix. Només lluitant conjuntament podrem desfer-nos d‘aquesta injustícia, és possible. Polítiques depredadores dels drets humans, que han provocat la pobresa i la misèria – terrorisme social també és això – podem canviar-les per noves formes de govern. Només un canvi radical de sistema, podrà conformar noves polítiques que acabin amb la iniquitat. L’envit és difícil, els enemics són poderosos i només un ampli compromís pot portar-nos a un nou món, més just i humà.

Sento veus que aconsellen propostes més concretes de part de les manifestacions. Aquest moviment global, és complex i heterodox i penso que és molt difícil que acordi postulats precisos. En cada lloc on van haver-hi demostracions públiques les proclames eren prou variades, concordants amb la pluralitat de les ideologies que s’hi aplegaren. Però si que hi havia un clam unànime en totes les manifestacions: l’exigència de reclamar a tots els responsables d’aquesta crisi, que retornin al poble els diners que han robat, que siguin acusats i sentenciats per la seva cobdícia. Que contribueixin, ells més que ningú, amb els seus diners, a redreçar aquesta injusta situació. I tampoc obliden els manifestants, la responsabilitat d’aquells que no van mantenir-se en defensa dels interessos de la ciutadania, uns polítics sense vergonya també responsables d’aquesta dolorosa situació que s’ha estès arreu.

La determinació d’aquestes ratlles és ajustar que sense un canvi polític radical la pobresa que avui denunciem anirà creixent.Dos dies de diferència, de dissabte a dilluns, però una absoluta afinitat entre les dues qüestions.

Millet, Montull...

2011-10-12T14:18:00.003+02:00

Tot l’entramat de les famílies Millet-Montull va a més. Aquests pocavergonyes han robat el que han volgut i a hores d’ara encara no han respost tot i haver reconegut que ens han desfalcat aprofitant-se dels càrrecs.

La darrera acusació l’ha presentada la Fiscalia contra Millet, Montull i la seva filla en qualitat d’exdirectora financera de l’Orfeó Català. Aquests saquejadors s’han apropiat indegudament la quantitat de 700.000 euros en concepte de devolució de l’IVA. La querella que presenta el fiscal els acusa d’haver demanat a Hisenda unes quantitats superior a les permeses en concepte de deduccions d’aquest impost, que corresponien a l’Orfeó Català, pel fet de ser una entitat subvencionada.

Rel d’una sentència d’un tribunal de la UE l’any 2005, que va declarar nul•la una norma espanyola que no permetia deduir el 100% de l’IVA de les entitats que rebien subvencions, comença aquesta cisada a l’erari públic. La sentència va obligar a l’Agencia Tributaria, a retornar els diners que no havia deduït. En el cas de l’Orfeó els comptes quedaren saldats l’any 2007. Malgrat que els còmputs havien quedat aclarits, Millet i Montull van seguir reclamant devolucions que no els corresponien.

Les quotes compensades que són improcedents –faig números rodons – pugen la quantitat de 550.000 euros, però aquí no acaba el frau. Cal afegir-hi una altra estafa que ascendeix a 140.000 euros. Aquest segon delicte es deu a la realització d’obres i a l’entrega de subministraments a la vivenda particular d’en Millet. Francament no trobo quin nom posar a un fet d’aquesta mena, aprofitar-se d’una responsabilitat en una entitat com l’Orfeó per fer-se obres a casa seva...és fastigós. No oblidem la dita que quan hi ha un corrupte també cal que hi hagi un altre que també se n’aprofita. Els industrials que acceptaren facturar a compte de la Fundació, feines que havien realitzat a casa d’en Millet. La filla de Montull no va tenir cap inconvenient en tramitar aquestes factures, que prou bé sabia que eren fraudulentes. Aquest presumpte delicte fou comès l’any 2007. M’esforço per entendre – en casos com aquest – la presumpció de delicte. No sóc jutge i per tant puc expressar amb tota contundència, que de presumpció, de suposició no en tinc. Els fets i no només aquests, crec que avalen aquesta afirmació: Millet i Montull són uns lladres i uns rapinyadors. Uns covards, que han robat des de la impunitat, sense arriscar res.

Quan rendiran comptes amb la ciutadania? És a tots nosaltres que ens han robat. La justícia entenc que ha de prendre el degut temps per tal de pronunciar-se. Les garanties dels acusats han de ser respectades, per tal que les sentencies s’ajustin a dret i no siguin conseqüència d’un possible error. Però estem parlant d’unes persones que han admès haver delinquit i fins avui no han restituït ni un cèntim del que ells mateixos reconeixen haver robat.

Ens ha deixat en "Coco", el quisso amic dels vailets

2011-10-07T21:41:00.006+02:00

Aquesta tarda hem hagut de sacrificar un dels nostres dos gossos, en “Coco”. Acabàvem de dinar quan la Sònia ens ha telefonat per dir-nos que veia el gos molt malament. Ja feia un parell de mesos que l’havíem portat al veterinari i amb el tractament semblava que s’havia recuperat, tot i que feia uns quants dies que no el veiem massa afinat. Quan la Joana i jo hem arribat a Santa Cristina el pobre quisso estava ajagut a l’era i malgrat que ha intentat aixecar-se no ha pogut. M’ha recordat la “Queta”, una gossa pastor alemany que vaig tenir i que també haguérem de sacrificar. Immòbil, amb les cames doblegades i mal esteses i la mirada perduda, m’ha fet pensar que no hi hauria solució. Els símptomes d’una afecció cerebral, que així ha diagnosticat el veterinari. La Sònia i jo camí cap a Sant Feliu, teníem la impressió que el final d’en Coco era evident i ja ens havíem fet el càrrec que no hi hauria solució i que caldria sacrificar-lo.

En Coco no havia nascut a casa i de fet ignoràvem l’edat que tenia. Era un llaurador de color negre i d’un caràcter de molt bona pasta. Explicaré un xic la seva història i com fou que l’anéssim a buscar a Tossa. En Coco fou abandonat i dos vailets que el trobaren, pensant que potser a casa seva no el voldrien, van portar-lo a bosc, el lligaren a un arbre i tingueren cura de porta-li menjar cada dia, carn que recollien de la carnisseria que tenien els seus pares. Com no podia ser altrament, la mare dels dos bons nanos va assabentar-se del fet i va manar-los que el portessin a casa. Van tenir-lo un parell de dies, però degut a la feina de carnissers no podien tenir-lo i van decidir-se per contactar amb la protectora de Tossa que va passar a recollir-lo. A Santa Cristina havíem perdut feia poc una gosseta d’atura – la Pruna - espantada pels petards i coets de la cavalcada de la nit de Reis. La Sònia va voler tenir un altra gos i ves per on, la Joana, amiga d’aquella família, va saber del cas i donat que li van dir el temperament manyac respecte dels nens que havia tingut en Coco, va pensar que seria el quisso que aniria be per fer-se amic amb en Martí, el nostre nét que tenia un parell d’anys. Dit i fet, cap a Tossa. Ens van preguntar perquè volíem precisament aquell gos. Les degudes explicacions i de tornada cap a Santa Cristina amb en Coco. El nom de Coco és el que li posaren els dos vailets. Amb en Martí, dalt del cotxe ja van fer-se bons amics.

Amb la Sònia hem volgut acompanyar en Coco fins al darrer moment. La Sònia amb la mà damunt la seva galta i jo agafant-li una pota. En breus instants la vida d’en Coco ha finit i amb les llàgrimes escoltant-se per les galtes de la Sònia hem pensat que la nostra decisió era encertada. En Coco ha mort dignament, sense sofrir, després d’uns quants anys de fer-nos companyia i de veure-li cada dia una mirada d’agraïment després de donar-li un parell de galetes. Ha viscut acompanyat per la “Pinona”, una gossa pastor alemany que li feia “marcar el pas”. En Coco ho havia passat molt malament, havia patit gana. Dic així, perquè al començament de ser a Santa Cristina, quan li posàvem el pinso, abans de començar a menjar, guaitava si no hi havia un altra gos que pogués pledejar-li la manduca.

Coco tots et recordarem. En Martí i els vailets de l’escola, que cada tarda esperaves darrera la porta de ferro, que compartien amb tu el berenar.

Del darrer ple municipal ( estabilitat econòmica dels consistoris)

2011-10-07T14:19:00.000+02:00

Segurament que repetiré més d’un dels arguments que ja he manifestat en altres ocasions. Aquesta reiteració és prou justificada, donat que la qüestió que avui tornaré a mencionar va empitjorant-se.

Els ajuntaments han sigut i encara són, les administracions que millor han fet entendre a la ciutadania els valors de la democràcia. Hem pogut triar lliurament les persones que han regit els nostres municipis i pogut valorar la seva feina. Amb independència del color polític que han tingut, és innegable la millora que hem pogut observar en les nostres ciutats i viles. L’ajuntament és l’administració que té rostre, sabem qui és el nostre batlle, coneixem les regidores i regidors i fins i tot amb alguns/es hi tenim relació d’amistat. Truquem la porta de l’alcaldia quan volen expressar quelcom respecte de la població, demanem un cop de mà quan el necessitem i de vegades – no massa sovintejades – tenim unes paraules amables de reconeixement per la feina que fan els “nostres polítics”.

Els ajuntaments sempre han rebut un tracte injust de part del Govern Central i si hi afegim la crisi del sector de la construcció, han minvat de manera molt considerable les plusvàlues, llicències urbanístiques, IBI...,les entrades de diners a les caixes municipals. Un de cada tres euros que gasten els ajuntaments es destina a serveis que no són de competència municipal, prestacions que haurien de ser ateses per altres administracions, ja sigui la Generalitat o el Govern Central. Si bé és cert el deute públic que té el país, no és responsabilitat dels ajuntaments, que no arriba al 2% del deute total. Per acabar-ho d’adobar, degut a un càlcul erroni del Govern Central sobre els ingressos de l’IVA i del IRPF, que en concepte d’avançament va rebre el nostre ajuntament l’any 2008, el nostre consistori haurà de restituir al ministeri d’Hisenda la quantitat de 800.000 euros en el període de quatre anys. Si tenim en compte la penúria econòmica que ve patint l’ajuntament des de fa tres anys, els nostres representants tindran un entrebanc més a l’hora de decidir el nou pressupost.

El reforçament del paper dels ajuntaments és imprescindible per a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Ara més que mai, amb les dificultats que tantes persones i famílies estan patint, el traspàs – no la cessió – de competències, amb la corresponent dotació econòmica, permetrien un millor servei i atenció en els camps de l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials...mesures que servirien per avançar en el benestar social. No és just que el ajuntaments pateixin un endeutament crònic, quan estan prestant serveis que no en tenen l’obligació. El Govern Central hauria de complir amb el mandat constitucional de l’article 142. La Generalitat també hauria d’observar l’Article 84 de l’Estatut, que fa referència a les competències municipals. Les dues administracions - molt especialment la central- no respecten el poder municipal i atallen les capacitats dels nostres ajuntaments, que no disposen de la capacitat financera que haurien de tenir, que hauria d’acordar-se en funció del volum i necessitats de la població. Només una nova llei d’hisendes locals podria acabar amb aquesta discriminació, que perjudica cada vegada amb més intensitat els nostres veïns/es.

Amb encertat criteri, en el darrer ple municipal, va presentar-se a la consideració dels nostres regidors/es, una moció que proposava la necessitat de prendre les mesures adients per garantir l’estabilitat econòmica dels ajuntaments. Una proposició que en la comissió corresponent va presentar el PSC, però que van decidir portar-la al ple conjuntament tots els grups. Excel•lent decisió, donat que s’anava a tractar una qüestió que afectava a tota la corporació i en definitiva pretenia un benefici per a la població.

S’enunciava a la moció el perill que pateixen els ajuntaments de caure en fallida, de no poder disposar dels recursos mínims per atendre la població i es denunciava la indiferència de part del Govern Central i també de la Generalitat. Es proposava la condonació dels 800 mil euros que havia de retornar el consistori i s’instava a la Generalitat pagar al conjunt dels ajuntaments de Catalunya els 500 milions d’euros que els devia. Interessants i assenyades intervencions les que es feren per part dels portaveus dels grups. La proposta fou acordada només amb el vot contrari del PP, oposat a la qüestió de la condonació.

El futur immediat dels recursos municipals encara ha empitjorat. La reforma constitucional de l’article 135 afecta directament les possibilitats de maniobra dels nostres consistoris. Una agressió política al reconeixement de l’autonomia d’una de les tres administracions de l’Estat que situarà els consistoris en mers gestors, una volta més de clau per empobrir-los, per dificultar encara més el treball dels nostres representants, que posarà més entrebancs per impulsar polítiques encaminades a nous projectes. Una modificació injusta que s’ha fet amb pressa i sens cap voluntat de demanar la participació ciutadana, condició al meu entendre imprescindible per la importància d’una mesura d’aquesta naturalesa. No calia aquesta reforma que impossibilitarà la voluntat de millora que sens dubte tenen els nostres regidors/es. Alhora també innecessària pel bon control de la gestió dels diners públics, pel fet que els nostres ajuntaments han de rendir comptes davant dels organismes que ens garanteixen la correcta administració dels cabals públics. Per altres raons que ara no fan el cas s’ha canviat l’article de la Constitució.

Plena satisfacció per la presentació de la moció que posa de manifest la voluntat dels nostres polítics, en defensa dels recursos econòmics que ha de disposar el nostre ajuntament. Manifestar també la important dissemblança de criteri entre el discurs del portaveu del PSC i l’assentiment que els seus companys diputats al Congreso de los Diputados van atorgar a la reforma constitucional. Certament que no és responsabilitat dels regidors socialistes del nostre ajuntament l’aprovació de la modificació constitucional, però no és menys cert que hi ha una evident contradicció entre persones que haurien de compartir i defensar els mateixos principis. En llur intervenció, el portaveu del PSC, va voler fer constar que la moció presentada i que ell va defensar no era una proposta política. Respecto el seu criteri, però no el comparteixo en absolut. El que es reclamava des de la moció eren noves normes, decisions de contingut polític, que sense aquesta condició no permetran l’estabilitat econòmica que es demanava pels nostres ajuntaments.

Monestir de Sant Miquel de Cruïlles

2011-09-25T21:08:00.003+02:00

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2011. Des de l’any 1991, són cada mes de setembre una bona ocasió per conèixer el nostre patrimoni. Van de divendres a diumenge i en diversos llocs de Catalunya, s’ofereixen visites a museus, jaciments arqueològics, monuments, rutes a peu, conferències i llocs d’interès cultural. Són prop de 200 els municipis que presten aquest servei cultural.

Es tracta d’una magnífica ocasió per a millor conèixer la nostra riquesa cultural. Les visites són comentades per a persones que coneixen prou bé el lloc i que ens permeten millor entendre la història de l’indret que hem escollit. Si bé acostumo a proveir-me d’una informació prèvia abans de fer la visita, és ben clar que el profit és millor quan una persona entesa t’acompanya.

Enguany hem triat el Monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Una visita guiada a aquest cenobi que es troba en ple període de restauració. Feia temps que coneixíem que s’havien trobat noves pintures romàniques i hem pensat que calia aprofitar l’ocasió.

Les primeres dades sobre el monestir són del segle X, antre els anys 911-914, encara que l’església no fou acabada fins el segle XI.. És d’estil romànic, construïda sobre les ruïnes d’un edifici anterior, amb les parets ben gruixudes, una característica pròpia d’aquestes edificacions degut al pes de la part superior. Un absis central i dues absidioles que vistes des de fora permeten adonar-se de l’amplitud de l’edifici emplaçat en un turó a la sortida del poble, per la banda de llevant. Un seguit de finestres geminades ressegueixen la façana i a la part superior hi podem veure uns encaixos en forma d’arc d’estil llombard. També hi podem veure un bonic cimbori.L’edifici al llarg dels anys ha sigut modificat en diverses ocasions. A vegades per motius d’ampliació, però el canvi més important fou degut a un esfondrament que va produir-se ja arribat el segle XVI. El monestir fou aixecat sobre el que es coneix amb el nom de fonamentació diferenciada, la banda que envista el poble sobre un sòl menys sòlid que l’altre costat.Va caldre bastir uns contraforts exteriors i reforçar l’espai interior per evitar l’ensorrament d’una part de la volta. També podem observar que a l’entrada del cenobi hi trobem dues portes, la de la façana i una altra poques passes més endins que també reforça l’entrada.Afegiria que l’estil romànic que tenim a Catalunya és d’una gran sobrietat, sobretot les esglésies que conec del Baix Empordà, que quasi a cada poble podem veure. Sant Miquel de Cruïlles, que jo desconeixia, penso que és un bon exemple del que acabo de dir. Moderació en l’aspecte exterior, que, al meu modest entendre, lliga amb l’austeritat del nostre caràcter. Potser el parer que expresso no és en absolut correcte amb el que manifestaria un arquitecte, però així ho veig. Senzillesa en l’edificació però una gran mostra de bellesa, prou ben lligada amb l’entorn.

La comunitat monàstica que vivia al monestir era de l’ordre benedictí, la que també regia el convent de Sant Feliu. Van haver-hi fins a catorze monjos i el prior. El monestir d’un bon principi no va ser l’església del poble que ja disposava d’un altra lloc sagrat. El monestir era on els monjos celebraven llurs litúrgies i no era permesa l’entrada dels veïns. Baptismes i casament no se n’hi feien, fins que molts anys més tard va ser permesa l’administració d’aquestes cerimònies que reportaven a la comunitat uns diners de prou ben aprofitar. D’això de la “pela”, els empordanesos – bons hereus dels fenicis – en sabem una llarga estona, veieu que ni els monjos se’n podien ni se’n poder estar. De fet estem parlant d’un priorat, un territori regit per un prior, que estava format per l’església, el cenobi i els camps de conreu. Només vam poder visitar l’església, perquè rel d’una de les tres desamortitzacions – la de Mendizábal l’any 1782 – el claustre i els horts foren venuts i són de propietat particular.

L’espai interior fou el darrer indret que visitarem. A l’absis central, en el que s’acostumaven a fer les pintures principals amb motius bíblics, ens trobem amb uns lleons dibuixats que fins avui els entesos no han pogut discernir que hi representen.Tres fileres de felins que degut al pas del temps s’han parcialment malmès. Al rengle de dalt els lleons de figura quasi entera, en la segona corrua el cap i les espatlles i a la filada de baix només el cos. Sempre de perfil però amb el cap girat com si ens miressin. Què signifiquen aquests animals que no fan referència a cap fet de la Biblia? A l’arcada hi podem contemplar unes pintures més recents de l’any 1826. En la paret corresponent a la banda dreta del transsepte, les restes d’una pintura mural original que ens mostra la traïció de Judas, acceptant els diners. En art moble, la Majestat de la Creu de Fusta i el Sant Crist que hi fou afegit 50 anys després, una obra datada al segle XII que es troba en el Museu d’Art de Girona. Fa un parell d’anys foren descobertes unes pintures del segle XIII, molt semblants a les que hi ha al Saló del Tinell a Barcelona.

L’any 2006 el bisbat va cedir el Monestir al Consell Comarcal del Baix Empordà per un període de 90 anys i això ha permès començar a rehabilitar l’edifici. Els experts consideren que si poden trobar les pintures murals del romànic català més importants del Principat. Els propietaris del claustre estan preocupats pel temor que siguin expropiats i temen ser fets fora de casa seva que es troba just al costat de l’església.

La peça més important, la meravella fins ara trobada és la Viga de Cruïlles. És una obra policromada en la que si pot contemplar una processó dels monjos de la comunitat benedictina. Es tracta d’una viga de forma rectangular d’uns quatre metres de llargada, pintada només per les tres cares visibles, les dues laterals i la inferior, fet que podria interpretar-se que fou la viga principal del cimbori que podria recobrir l’altar major. També cal anar al Museu d’Art de Girona per poder-la veure.

El nostre cicerone, en Daniel Ponseti, va explicar-nos moltes més coses, i li vam agrair sobretot la seva disposició per donar resposta a les preguntes que li varem fer. Una trentena de persones l’escoltarem amb atenció. Proveït de paper i bolígraf vaig prendre nota d’algun dels comentaris que va fer-nos el guiador i que m’han vingut de primera per poder escriure aquest petit viatge que la Joana i jo vam fer ahir al matí.

Una caminada per la nostra història, que ens ajuda a conèixer el nostre país i ens permet saber de nosaltres mateixos. Amb la Joana vam anar a fer un tomb pel poble, amb la mirada cap amunt, observant les llindes de les cases, que tant tenen per dir-nos. Som en la mesura que altres han sigut i sense cap mena de xovinisme ni de supèrbia, tenim el sentit de ser, que alguns volen negar-nos. Empapar-se sovint del que van deixar-nos els nostres ancestres és una bona feina que ens permet afermar la nostra condició de poble.

p.s. Volia posar un video al blog però no me’n surto. Clar que tampoc podria assegurar que es pugui fer. Poseu a Google: video Monestir Sant Miquel de Cruïlles. Val la pena veure els treballs de rehabilitació que hi estan fent.

Un hotel a la costa ( Tossa de Mar, 1934-1939 )

2011-09-18T18:53:00.000+02:00

Vaig acabar de llegir-la deu fer un parell de setmanes. Més que una novel•la en diria l’experiència d’una senyora anglesa que va viure a Tossa des de 1934 a 1939. Un diari de la vida quotidiana. Un període de trasbals que la senyora Johnstone ens fa arribar en forma de crònica. La placidesa i el benestar que dura fins el començament de la guerra.

Som a la primavera de l’any 1934 quan Nancy i Archie Johnstone arriben a Tossa. El senyor Archie ja te prop dels quaranta anys i és d’ofici periodista en el News Chronicle el diari anglès d’esquerres i l’acompanya la Nancy que aviat farà trenta anys, una persona decidida i amb empenta. Descobreixen el que anomenen el paradís blau. És l’Archie qui decideix triar la Costa Brava per anar de vacances. A Tossa no són pas els primers estrangers que hi arriben. En aquell “cul de món” que així en dèiem els ganxons – no hi veieu cap mala intenció - , ja fa temps que s’hi han instal•lat i viuen un bon grup de persones vingudes d’Alemanya, fugitives del règim nazi. Els tossencs també comparteixen la vila amb un bon nombre d’anglesos, gent de l’art que s’han establert al poble. La paraula turista és encara desconeguda i els anglosaxons són viatgers, persones que troben en aquella Catalunya uns espais de gran bellesa i un viure comunal del tot diferenciat de les grans capitals europees.

La Nancy, una dona decidida i amb temperament, decideix donar un tomb a la seva vida i empeny el seu marit a compartir aquell desig. Aquella Tossa la sorprèn de tal manera que pensa que és el lloc adient per guanyar-se uns diners i alhora poder viure de primera, ella i el seu marit. Aquell paradís blau és el marc ideal per poder-se també dedicar a la feina d’escriure. La parella torna a Anglaterra i arribat el mes de setembre fan via cap a la Costa Brava. Explica la Nancy que una vegada són a Girona, no tenen decidit cap on aniran. El que si tenen acordat és buscar un lloc per fer-hi un petit hotel i amb uns diners que havia rebut la Nancy del seu pare. Volien recórrer la costa per trobar algun solar. En el darrer moment decideixen anar a Tossa, un lloc que ja coneixen.

Tossa doncs és el lloc escollit per construir un petit hotel, “ Casa Johnstone”. Damunt d’un turonet, els Johnston obren l’hotelet, amb cabuda per unes 20 persones, ben entrada la primavera de 1935. L’esforç i la capacitat sobretot de la Nancy de contactar amb els seus coneguts a Anglaterra fan que l’hotelet vagi de primera. La majoria de visitants són persones lligades amb el món de l’art i simpatitzants de la República. Tossa te un veïnatge d’unes 1700 persones i la Nancy comparteix la vida amb els indígenes i recull en el seu diari els costums locals, les festes i pregunta al veïnatge. Coneixements que li serveixen per una millor relació amb la gent i també amb una intenció pedagògica cap els seus compatriotes. Escriu Nancy “ que una de les coses més fantàstiques de la vida de Tossa és que no hi ha consciència de classe” tan acostumada que està al sistema anglès. La parella s’integra a la comunitat local que els accepta de bon grat. L’alcalde, el senyor Rovira propietari d’un hotel que inclús els orienta – Archie i Nancy desconeixen el món de l’hostaleria – i fan amistat amb les persones que van a treballar a l’hotel.

Reprodueixo l’itinerari que aconsellen els Johnstone per arribar a Tossa. “ De Londres a Tossa es fa en 26/30 hores i costa ( en base a un canvi de 75 francs la lliura ) entre 11 i 12 lliures esterlines, anada i tornada en segona classe. A París ( Quai d’Orsay) agafes l’exprés de Barcelona i baixes a Girona. Allà, el tren petit de Sant Feliu fins a Llagostera i, a Llagostera, un autobús fins a Tossa.

Si viatges en cotxe propi, tens diverses opcions per les carreteres nacionals que travessen les parts més boniques de França. Si véns per Carcassona has de passar la frontera per La Jonquera, unes quinze milles endins en relació al pas per Portbou i Cervera. La resta del viatge es fa via Figueres, Girona i Llagostera”.

El preu de la pensió completa és de 13 pessetes ( prop de 7 xílings ) Esmorzar continental amb fruita, 5 menús per escollir dinar i sopar amb vi inclòs. Només dos extres: per prendre un bany i el te del vespre ( una pesseta).

La parella coneix bé prou la situació política i social de Catalunya quan decideixen construir l’hotel. Pensen però que han de tirar endavant el projecte i que en darrera instància malgrat la situació que hi ha, tampoc ha de passar res greu. La realitat, a voltes és cruel, esclata la guerra civil i aquell paradís blau comença a deteriorar-se i se’n va en orris. Aquella pau i l’encant d’aquell edèn que sembla han de quedar al marge de la confrontació es va fonent i les conseqüències de la guerra també arriben a Tossa. És el mes de juliol i l’hotelet espera la vinguda dels viatgers, però la temporada...En tres ocasions un destructor anglès visita Tossa per facilitar la repatriació de la colònia estrangera . Els Johnstone no s’hi embarcaren i van romandre a la població. “ Casa Johnstone” acaba sent el lloc d’acollida d’una trentena de nens i nenes refugiats a l’aixopluc d’una organització anglesa: International Solidarity Fund. És francament reconfortant l’esperit solidari d’aquella parella amb el poble. Els viatges que fa la Nancy a Barcelona per buscar queviures per a la mainada a la seu de Solidarity i tot l’esforç per aconduir aquella mainada cap a l’exili a França. Fins al darrer moment quan a l’estació Perpinyà els deixen en mans de les autoritats. Els vailets acaben en un convent de Besançon, prop de la frontera suïssa, on són atesos per unes monges i els Johnstone hi fan una vista de tres dies.

Archie i Nancy passant els anys de la segona guerra mundial a Mèxic. Retornen a Londres i la parella es separa. Nancy es casa amb un francès hi va a viure a Guatemala.

A finals de l’any 1949, fa un viatge acompanyant la comunista Constància de la Mora i Maura, l’esposa del cap de l’aviació republicana Hidalgo de Cisneros. Tenen un accident i Constància de la Mora hi deixa la vida i Nancy amb greus ferides és atesa a l’Hospital Nacional de Sololà i allà se’n perd el rastre.

Archie Johnstone accepta l’oferta de fer-se càrrec de la British Ally, una publicació de l’ambaixada britànica a Moscú. Al cap de dos anys anuncia en una carta al diari Pravda, trencar qualsevol lligam amb el govern del seu país – plena guerra freda – i es passa a la Unió Soviètica. Mor a Moscú.

En realitat “ Un hotel a la costa” conté dues narracions de Nancy. L’any 1937 l’editorial Faber li publica Hotel in Spain, que fineix a la terrassa del hotel quan contemplen el bombardeig de Roses per part del Canarias. El segon llibre, Hotel in flight, s’acaba amb l’exili.

Nancy Johnston ens ofereix un relat en el que ens explica la guerra civil des d’un petit poble de gent senzilla, persones que es guanyen la vida amb el mar i els petits conreus que els proporcionen fruits i vinyes. La guerra avança i la situació es va transformant i empitjorant. He agraït més la segona part del llibre, que es relaciona amb la guerra civil, que m’ha ajudat a entendre el que va succeir a Tossa. Mai m’hauria imaginat que aquell conflicte, que tan desastrós va ser pel nostre país, hagués arribat amb tanta intensitat al poble veí.

L’edifici de la “Casa Johnstone” encara és igual, però ha quedat com un annexa del gran Hotel Don Juan. Una mostra més de la bogeria urbanística que hem patit en aquest país i de la destrucció de bona part de la riquesa natural de les nostres terres.

La reforma que no se'ns permet que decideixi la sobirania popular ( i 2 )

2011-09-05T21:42:00.006+02:00

De pressa i corrent, com si fos una decisió que calia prendre d’immediat, els dos grans partits estatals és posen d’acord i quan només falten dos mesos per les properes eleccions generals, decideixen un canvi constitucional de màxima importància.

PSOE i PP compten amb la majoria parlamentària – vots són “trumfos” – i poden decidir. Així, com si fos dit de passada, afegiré que també haurien pogut plantejar altres modificacions de la Carta Magna. Una nova llei electoral que atorgués a cada vot el mateix valor, una determinació que ens aportaria un Parlament més proper a la voluntat popular. Haurien pogut - han tingut anys i panys per poder-ho determinar - acordar un nou plantejament del Senat, per tal de fer-lo una veritable cambra de les autonomies i posats a obrar també tenen la capacitat política per ordenar d’una vegada el Tribunal Constitucional, una vergonya política que els hauria de fer pujar els colors a la cara. No han endegat ni tan sols parlat d’aquestes afers que haurien enfortit la democràcia. Les dues formacions polítiques han compartit sobre aquestes qüestions tan importants uns acords d’absoluta afinitat, per la simple raó que uns canvis no afavorien els seus interessos partidistes. Una exemplar manera d’expressar la consideració que mantenen sobre la necessitat – que sempre cal tenir – per anar eixamplant la democràcia.

Apressats per la convocatòria de les noves eleccions generals, executen – i dic executen en el sentit sancionador – una reforma que hipoteca el futur de tots. Hi ho fan ignorant volgudament la sobirania popular. Amb la pràctica d’una forma d’exercir el poder polític que volgudament descuida el principi bàsic de la democràcia: la sobirania. Equivocadament – amb les excepcions que també cal reconèixer que n’hi han - entenen aquests representants de la voluntat popular que han sigut escollits per manar i no per a governar. El valor del domini no el tenen els càrrecs polítics, la sobirania rau sempre en la ciutadania. Els administradors públics han de valorar la magnitud i la importància de les decisions que volen prendre i en la qüestió que avui tractem, haurien d’haver retornat transitòriament el poder de decisió a la ciutadania – possibilitat que la pròpia Constitució permet-. Caldria haver encetat un debat públic que hauria permès a tothom conèixer la importància de la proposta que es volia fer. No hi ha hagut ni la més mínima voluntat de demanar la participació ciutadana i el PSOE i el PP han comès volgudament un dels pitjors menyspreus que poden fer: ignorar el domini del poble. Dic així, perquè amb un discurs pervers intenten enganyar. Ens diuen que no és possible gastar més del que s’ingressa. Aquesta afirmació seria certa si la situació és acceptable i en condicions de benestar per la majoria, però la realitat no és aquesta. Tenim greus diferències que cada dia van creixent i aquestes desigualtats només les podrem reduir amb polítiques que accentuïn el poder democràtic de l’Estat, amb una major intervenció que defensi les necessitats de la majoria. Establir un sostre de dèficit públic i si rebaixar els impostos és també d’esquerres no podrem millorar absolutament res. No cal reformar amb tanta rigidesa l’article 135 que impossibilitarà la gestió d’un bon govern, si ja en la mateixa Constitució, es preveu la correcta i responsable administració dels cabals públics. Que és compleixi aquesta norma.

PSOE i PP, han exercit un esperit antidemocràtic amb bones dosis d’obscurantisme i de nul•la voluntat pedagògica. Una reforma d’aquesta magnitud mai s’hauria d’haver fet amb tanta pressa i sense l’obligada informació a la ciutadania. I una mesura d’aquesta naturalesa, per poder tenir el valor polític que en un Estat democràtic és imprescindible, hauria de passar necessariament pel vist i plau del poble, pel camí d’un referèndum.

No hi haurà consulta, no es respectarà la sobirania popular i s’imposarà el manar. Ens aboquen a una democràcia cada dia amb menys contingut polític i per tant també social. No ho hem de permetre. Els valors de la democràcia els hem de protegir. És el nostre deure, per respecte a les persones que van lluitar i sacrificar per aconseguir-la i també pensant amb el compromís que hem de servar pensant amb les persones del futur immediat.

La reforma converteix la Constitució en un contracte mercantil (1)

2011-09-03T13:13:00.000+02:00

Amb un cop de telèfon al senyor Rajoy, el president del Govern i el cap de l’oposició acorden una reforma a la nostra Carta Magna. La Constitució, aquesta norma bàsica, que semblava expressament tancada a qualsevol canvi, intocable i irreformable – decisió que podia representar inclús una certa perillositat al dir dels dos partits majoritaris - serà modificada de manera expressa i amb una celeritat que desdiu l’esperit democràtic dels que han decidit la modificació.

Un acord que no ha vingut des de les institucions democràtiques europees, sinó d’entitats externes com és el BCE i dels interessos especulatius, que han imposat els seus criteris al govern, i tindrem una Constitució que no serà altra cosa que un contracte mercantil al servei dels mercats, en contra de l’Estat social i democràtic que expressa el primer article de la Carta Magna. Una submissió de l’Estat als mercats, en detriment del benestar social. L’agressió més important que hi ha hagut des de la Segona Guerra, que pretén apoderar-se dels recursos públics i que garanteix els interessos dels poderosos per damunt dels drets dels ciutadans. El PSOE i el PP s’han aplegat i claudicat i alhora s’han decidit per unes noves normes, que ens portaran a un creixement del col•lapse econòmic, amb el perill d’una crisi social i política, amb la possibilitat d’enfrontament entre els sotmesos a la precarietat social i els governs que defensen aquesta injustícia.

Establir un sostre per a la despesa pública argumentant que no tenim recursos és una mentida, així tal com raja!!. S’hauria d’invertir en la cohesió social, en educació, salut, defensa del medi ambient, incentivació de les energies alternatives des de les administracions públiques...Mesures que incrementarien l’acció econòmica i l’activació de llocs de treball. Els recursos econòmics necessaris per aquestes polítiques hi són. Establir una nova política fiscal més justa, en la que els que més disposen més han de contribuir a l’erari públic, controlar l’evasió fiscal que fan les grans empreses, reimposició de l’impost sobre el patrimoni de les grans fortunes – tractem de quantitats de mils de milions d’euros - fornirien l’estat de disponibilitats financeres que li permetrien ser l’impulsor de polítiques de contingut social que tan necessitem. Caldria també una millor utilització dels cabals públics, no prenen decisions mancades de sentit, que no fan més que malversar els diners. Aeròdroms que no s’utilitzen, vies ferroviàries que no milloren el transport públic (AVE) i carreteres que no serveixen a les necessitats reals. Una forta reducció de les despeses militars, sense oblidar el control de la corrupció, que tan greu és en el nostre país.

Una reforma que reforçarà la centralització de l’Estat, amb la conseqüent pèrdua del reconeixement de les diferents nacionalitats. Que despullarà les autonomies del poder polític que han de tenir i que situarà els nostres ajuntaments en una pitjor posició que la que ja estan passant, des de tants anys esperant una nova llei d’hisendes locals, que ja poden assegurar que ara la tenen més llunyana que mai.. És fals el discurs que les autonomies són responsables del dèficit públic, tot i reconeixent que la mala administració d’algunes - degut sobretot a la corrupció dels càrrecs polítics – han gestionat indegudament els diners. El gran malgastador ha sigut l’administració central, amb la submissió als interessos dels bancs i les entitats de crèdit, fent-los entrega de quantitats de diners públics sense cap mena de control. Caixes d’estalvi en fallida, per la mala administració dels seus responsables, que no n’han hagut de respondre de llurs responsabilitats i de vegades d’indeguts guanys personals. Entitats financeres que han sigut sanejades amb cabals públics i que han sigut absorbides per la gran banca. El deute que tenim és majorment del sector privat i amb la reforma constitucional s’anirà estrenyent el deute públic ( el control pressupostari) i així l’Estat acabarà d’assumir el deute privat, socialitzant fins on calgui. Els neoliberals ja saben bé prou que el “Papà Estat” no és tan dolent. La reforma de l’article 135, impossibilita la lliure disposició que haurien de tenir els nostres representants per poder decidir polítiques públiques en benefici dels ciutadans i prima els interessos econòmics dels poderosos. Quan paguem l’IVA, els impostos...aquests diners iran directament a pagar el deute i els interessos i si sobra algun diner...Satisfer l’especulació d’uns lladres que en bona mesura són els mateixos que es neguen a contribuir i a pagar els impostos que l’Estat hauria d’exigir-los.

No vull estendrem més, ho faré més endavant. Aquesta reforma només possibilitarà una única política econòmica, inclús en el cas que les forces progressistes i d’esquerres arribessin a governar. Un nou canvi constitucional no seria possible, ja que no comptaria amb el suport de les forces conservadores. Què ha fet el PSOE? Donar el vist i plau a la dreta i convertit en no res el contingut social del nostre estat de dret.

D'un animal als "animals".

2011-08-23T22:06:00.000+02:00

Hola a tothom, sóc en Fumi, el gat amic d’en Pere i ben segur que alguns de vosaltres ja em coneixeu. Veig el meu amic un pèl endormiscat amb el seu blog, fa dies que no hi ha escrit. Li he preguntat si s’havia agafat vacances. M’ha respost que vacances no se’n ha pres però que entra la calor i tant de garbuix ha decidit complimentar l’ós del sacre, que també coneixem amb el nom de “l’os bertran”, aquesta peça que tenim a l’espinada que en ocasions perd el degut moviment, ens deixa encarcarats i no poden fotre res de res.Aprofito per demanar-li si em permet escriure quatre mots en el seu diari.

Unes ratlles per recriminar el maltractament de que són objecte els bous en aquests mesos d’estiu. Dic bous i no toros perquè sortosament una llei aprovada en el nostre Parlament posarà a partir del 31 de desembre punt i final a las “corridas”. Faig referència als correbous i a totes aquestes festes en les que un pobre animal és escarnit i maltractat. Invocant la tradició es permeten espectacles que més aviat mostren la incultura i la manca de sensibilitat cap aquests animals. A més, amb la pèrdua de vides humanes sense cap sentit. Gent jove i també de més edat, amb la inconsciència que els provoca la ingesta excessiva d’alcohol que els redueix les capacitats sensitòries , es juguen la vida i en ocasions la perden d’aquesta manera tan absurda.

Penso que no hi ha raó per criminalitzar aquests pobres animals que espantats i esverats, envesteixen tot el que troben i així justificar el maltractament que se’ls fa patir. Una “diversió” que us hauria de fer pensar que no és justa. Que el patiment d’un animal no s’hauria de permetre i que aquesta pretesa superioritat de la qual massa sovint presumiu, queda prou qüestionada per espectacles d’aquesta mena.

A la ciutat valenciana de Xàtiva no fa masses dies, el toro de nom Ratón, va embastir un home jove que va perdre la vida. Una persona de 29 anys, que amb una excessiva ingesta d’alcohol ja havia sigut retirada del “coso”, però que volgué mostrar la seva “valentia” que el portà a la mort. La llegenda del toro Ratón va començar l’any 2006 quan a Sagunto també ocasionar una mort. La seva fama ha anat creixent i tots els pobles de la Comunitat Valenciana volen tenir-lo a les festes. Fins als 10.000 euros és el seu caixet, quan normalment el lloguer d’un toro, a més estirar, arriba a poc més d’un miler d’euros. Segons diuen els entesos, el toro “assassí” també és vago i covard, no és com els altres toros que actuen per instint, Ratón “pensa” i després procedeix. L’any passat a València van morir 4 persones i més de set-centes acabaren ferides, en les festes dels bous al carrer. Una dada, que jo un pobre gat, m’esfereeix pensar.

Aquests espectacles denigrants, basats en la tortura i en les “corrides” amb la mort de l’animal, no concorden en absolut amb la intel•ligència humana. Heu tingut la sensatesa de redactar la Carta Universal dels Drets dels Animals i és el meu parer que l’hauríeu d’aplicar amb més fermesa. Prohibint arreu uns espectacles que no haurien de ser, que denigren no només als protagonistes sinó que també haurien de fer avergonyir les persones que presencien aquestes salvatjades.

No sembla en absolut que aquest sigui el camí que ha decidit el govern espanyol, tot el contrari. Malauradament les competències en les curses de toros passaran en un breu termini de temps, del ministeri de l’Interior al de Cultura. L’antic somni dels toreros i dels empresaris fou acceptat fa poc pel que era ministre de l’Interior, el senyor Rubalcaba. El govern doncs, reconeix la tauromàquia com una “disciplina artística i un producte cultural”. Un mena de blindatge per tal que puguin continuar en nom de l’art i de la cultura, el patiment, la tortura i la mort d’uns animals. Art i cultura, el sofriment fins a la mort d’un animal que a més a més és qualificat de covard i traïdor.

Els animals som éssers vivents, amb capacitats i sensibilitats físiques i psíquiques, que patim el dolor. Res justifica que no hàgim de ser tractats amb respecte i consideració i alhora tenim uns drets que la espècie humana ha de servar. L’estima que ens heu de tenir està lligada al respecte entre vosaltres mateixos. Penós l’exemple que dóna el govern espanyol, aplegant-se a uns interessos econòmics, que són en definitiva els que busquen- i no d’altres- els empresaris taurins.

Si no vaig errat aquesta és la tercera vegada que em manifesto en el blog. Em sap greu no haver tractat una qüestió més agradable, però penso que n’havia de parlar.

En Pere, ha decidit fer festa, que no em vingui amb altres històries. L’amic ha passat uns mesos durs amb la salut tot i que ara ja es troba quasi recuperat, prou dret té a fer-se el mandrós. Bé prou que el conec i m’hi jugaria doble contra senzill, que la seva absència serà més aviat curta.

La vergonya del transfuguisme.

2011-08-15T19:01:00.009+02:00

Vessar-la, caure en l’error, ja sigui per les pròpies mancances o per l’engany i les tretes d’un mal individu, a qualsevol li pot passar. Aquesta reflexió va passar-me pel magí, quan vaig llegir que havien fet plegar la regidora de Plataforma per Catalunya de Salt. Segons explica la senyora Juana Martín, les amenaces i els insults que rebia de part dels seus “companys” de partit, l’han conduïda a la dimissió. El problema era que la regidora té de company una persona d’origen subsaharià, i la direcció del partit de Salt li demanava que demostrés que tenia la documentació en regla. Segons el cap de llista, el senyor Bonet, la qüestió no era el color o la raça del company de la Juana, sinó que no hagi mostrat els papers. Per una formació política xenòfoba com és PxC, segons el seu líder Josep Anglada, no tenen cap inconvenient en que la senyora Martín tingui un company negre, tot i que estan en contra del multiculturalisme. Un raonament que em plauria m’exposés el senyor Anglada, donat que no arribo a comprendre posicionar-se contra la relació intercultural i no observar cap desacord amb el lligam afectiu que mantenen aquestes dues persones.

Vaig pensar que la regidora havia caigut en el parany que li havien posat unes persones que l’havien convençuda per anar a la llista municipal. Que l’havien persuadit de la conveniència de participar activament des de l’ajuntament, en la millora de la convivència a la població. Des d’un projecte polític democràticament pervers, però, que l’amistat i de vegades la bona voluntat aprofitada per altres, decideixen a moltes persones concòrrer, sobretot en les eleccions municipals, dones i homes que sense tenir un projecte polític determinat pensen que poden ajudar als seus veïns/es. Mantenir relacions amb una persona de raça negra i apuntar-se al PxC també mostra el desconeixement d’aquesta persona. La candidatura es va improvisar en un parell de setmanes aprofitant amb habilitat l’alt percentatge d’immigrants de la població. Reconec que aquestes reflexions i altres que vaig fer-me són prou agosarades i potser fins i tot mancades del que hauria de pensar una persona de la meva edat, amb prous anys al damunt per no “ haver pixat fora de test” que de fet és el que m’ha passat. Sisplau, si em trobeu pel carrer, no em feu la mitja rialleta, podeu riure a “tutti pleni”.

Un parell de dies després la senyora descobreix que a PxC hi ha molts nazis i que mai hauria participat en una llista d’aquella mena i que desconeixia la ideologia del partit.
Que l’han forçada a dimitir i que denunciarà a Plataforma per demanar danys i perjudicis. El portaveu del grup – Carles Bonet - i cap de llista també dimiteix amb solidaritat amb la seva companya. Diu que li hauria passat el mateix, perquè té des de fa 12 anys una relació sentimental amb un ciutadà de Santo Domingo i que deixava el partit sinó l’haurien forçat a fer-ho. Què ho fa per “raons ètiques i morals”, valors que sembla sobresurten en aquest personatge. Militant de la CUP, després d’ERC, tot seguit a les joventuts de C. i U. i per acabar d’arrodonir cap de llista de Plataforma. Una plusmarca la d’en Carles Bonet, que tot i que també en conec algunes de persones – aquelles que la reflexió els fa recapacitar i canviar de camisa – però que no han arribat a la “profunditat de raciocini” del regidor saltenc.

El temps i en aquesta ocasió no ha calgut esperar massa, posa les coses en el seu lloc. Qui en surt beneficiat de tot aquest embolic? Els dos regidors passaran al grup mixt i el senyor Torramadé – alcalde de Salt - que ara governa en minoria amb nou regidors/es, podrar comptar amb el suport dels dos trànsfugues. Onze vots que li permetran governar amb majoria absoluta. En cas de ser així, feina feta i ben acabada. No cal estranyar-se d’aquest possible final si hem seguit la posició del senyor Torramadé quan els fets que van passar a la població fa uns mesos, amb un discurs que al meu entendre no corresponia a un reconegut dirigent de C. i U. una formació política democràtica.

Josep Anglada ha pagat les presses per confeccionar una candidatura a corre cuita i d’altra banda ves a saber si tampoc ha sabut calibrar les “habilitats” d’en Torramadé. Diu que aquest ha manejat tot aquest afer i potser s’hi escauria aquella dita: “ de pillo a pillo va el resto”.

Una versió més del transfuguisme polític que hauria de fer envermellir la cara de tots els que hi han participat.

Johann Sebastià Bach i la petita Catedral de Torroella

2011-08-07T21:10:00.003+02:00

Dimecres passat davant l’església parroquial de Torroella de Montgrí, dedicada a Sant Genís. D’estil gòtic català i construïda amb la pedra del massís del Montgrí, és un edifici sobri i a la façana hi ha pocs elements arquitectònics i gosaria dir que això la fa més bonica, potser més en consonància amb la gent del país. La petita catedral de Torroella fou consagrada l’any 1609, uns tres segles després de ser començada l’obra.

Johann Sebastià Bach, considerat com el més gran compositor de tots els temps, va acabar d’escriure l’any 1749 la missa en si menor, que és una compilació de diferents fragments que havia escrit durant 20 anys. Aquesta missa i la Passió segons Sant Mateu són considerades com les dues més grans composicions en música sacra.

Tenim el lloc i l’obra – la missa en si menor - que fou interpretada per un grup escocès, Dunedin Consort & Players, sota la batuta de John Butt. Bach –tot i ser de culte luterà ortodox- va escriure aquesta missa en llatí, un gènere musical aliè a la litúrgia protestant. Una excepció que cal entendre donada que la composició fou dedicada al rei August de Polònia que era catòlic.

Un concert de prop de dues hores que va anar molt més enllà de la música. De vegades tens la sensació que viuràs uns moments que no seran repetibles. Potser el lloc, l’obra que podràs escoltar – Bach ja és la garantia – i altres sensacions que no pots explicar però les intueixes. L’església plena de gom a gom i vaig copsar un interès especial de la gent, no sabria dir-ne més, però vaig percebre aquesta sensació.

De les qualitats tècniques de la interpretació penso que foren prou satisfactòries, tot i que el meu parer- que és el de un simple aficionat a la música- no pot ser valorat. La música és vida, sentiments, nostàlgia, records...i quan escoltes Bach, totes aquestes emocions ens envolten. El goig, l’alegria, la grandesa de la música ens fa plorar. Els ulls humitosos i plaents llàgrimes escolant-se per les galtes. Una vetllada per recordar.

Els meus sincers compliments a les persones que tenen cura del Festival de Torroella, que ha mantingut des dels seus orígens la música clàssica com a fonament de la programació. Per molts anys!!

Tres generacions amb l'avi Pere

2011-08-04T22:01:00.009+02:00

Aquesta tarda hem anat a fer una visita al fossar de l’avi. Hem aprofitat per endreçar el lloc. El romaní i la farigola i altres plantes havien crescut tant que amb el parell de tisores de podar i el cavic que dúiem no haurien fet la feina. Mercès al cop de mà que ens ha donat el senyor rus que té cura del cementiri, que ens ha deixat les eines adients per fer la neteja i hem pogut enllestit millor la feina. Ho hem deixat net i polit i segur que l’avi estarà content del “dissabte” que hem fet a casa seva, una llar que jo vull compartir amb ell quan sigui l’hora.

L’avi, la filla i el nét. Tres generacions hem fet una bona estona de companyia a l’avi Pere. Tot i que en Martí només tenia quatre anys quan el que ell coneix com “l’avi dos” ens va deixar, en guarda un bon record. Hem fet memòria d’un dia que jugaven tots dos a cartes i el pare va dir-li: “ mira Martí, penso que no ens entendrem, perquè tu vols guanyar i jo també”. També m’ha vingut el record que fou el pare qui li va ensenyar els primers moviments del jos d’escacs. El pare manejava prou bé les peces d’aquest joc i fou campió de Sant Feliu més d’una vegada. Amb en Pepe Saura, les partides que feien a Can Peric, podien tenir una durada d’hores i molt sovint no finien el mateix dia i calia continuar-les fins i tot més enllà de l’endemà. En Pepe Saura, va formar part de l’equip que fou campió del món, en una especialitat coneguda com a problemes d’anàlisis retrògrades. Sobre el tauler hi tenim una posició i cal endevinar quins moviments s’han efectuat per arribar a aquella situació.

L’avi Pere viu amb nosaltres. És una referència que ens acompanya i el seu exemple ens condueix a procurar ser-li fidels en el nostre capteniment. Ens va estimar, malgrat que no sabia expressar massa els seus sentiments, però nosaltres bé prou que copsàvem el seu bon cor. Fou una persona que va merèixer la consideració i el respecte de tothom, inclús de les persones que no pensaven com ell. Era escoltat i va gaudir del que en diem “autoritat moral”, la que s’atorga a les persones que han sigut coherents amb els seus principis i respectuosos amb les conviccions dels altres.

La Núria, en Martí i jo, ens sentim satisfets d’haver passat una bona estona al costat de l’avi, el besavi i el pare.

La quitxalla us desitja bona Festa Major

2011-08-01T21:22:00.003+02:00

Bon vespre a tothom,

Ens ha tocat a nosaltres dos, els marrecs de la “tribu”, fer-vos arribar els desitjos de tots nosaltres aprofitant la Festa Major.

Volem que us ho passeu bé, de primera. Que no manqui a la vostra taula el pollastre rostit, un xarel•lo de primera i la copa de xampany per brindar amb l’esperança que millors temps arribin.

Que els nostres amics – els menuts – vagin a la fira a gaudir dels jocs i entreteniments que hi trobarem. Que els nostres pares i avis – si els ve de gust – agafin l’escopeta d’aire i sense vergonya tirin a les boles. Mares i àvies, que també es rasquin la butxaca, que siguin esplèndides – segur que serà així – i que nosaltres acabem els ànims de tantes voltes i voltes que donarem amb les voladores, autos de xoc, “cavallitos” i si ja som una miqueta grandets amb aquestes noves màquines que trobarem a l’entrada del moll.

També volem recordar altres nens i nenes, que no podran gaudir de la festa com nosaltres, perquè els seus pares no disposen de prous diners. Ens sentim amics seus i des d’aquestes ratlles els volem dir que ens sap molt greu.

Salut i bona Festa Major, de part d’en Martí i la Sara.

Festa Major: " l'olla grossa dins de la petita"

2011-07-30T19:32:00.003+02:00

Pagells al forn de Festa Major

Ingredients:

4 pagells d’uns 300 grams la peça

4 patates

3 cebes

2 tomates

2 pebrots verds

8 grans d’all

Un grapat d’ametlles torrades

Una copeta de vi blanc

2 fulles de llorer

Oli d’oliva

Herbes provençals

Pa torrat

Sal

Preparació:

Laminarem les cebes, tallarem els pebrots a tires, les tomates en rodelles i les patates en talls rodons.

Els pagells nets, ben escatats, salats, un pèl enfarinats i un pessic d’herbes provençals al ventre. Marcats amb un tall al llom i a la part de la cua per tal que la cocció sigui correcta.

En una paella hi posarem l’oli – un parell de dits – encendrem el foc i quan l’oli sigui ben calent hi col•locarem els peixos. Cuidarem que no quedin ben cuits – cinc minutets per banda - i els guardarem.

A la paella hi courem les patates a punt de toves i també les conservarem a part.

Tot seguit daurarem la ceba – si cal afegint oli- i una vegada daurada hi afegirem el pebrot, la tomata i el llorer i ho deixarem coure uns vint minuts. A mig coure hi afegirem el vi blanc. No oblidem posar-hi sal.

En una plata de forn hi farem un llit amb les patates i les verdures, procurant deixar al mig espai per posar els peixos.

Farem la picada amb les ametlles,alls, julivert i el tall de pa torrat, salsa que una vegada enllestida escamparem per damunt del peix.

Posarem la temperatura del forn, dalt i baix, a 160º, i ho deixarem coure uns trenta minuts, remenant la plata per tal que no s’enganxi.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Pot fer-se servir qualsevol altre peix, d’acord amb la butxaca. I si aquesta ho permet és millor un peix de peça, un déntol, llobarro i més encara si poguéssiu trobar un corball, que en queden pocs. Diu Pla, que el corball és el més saborós dels peixos que hi ha a la nostra costa, parer que comparteixo.

Em permeto suggerir que serviu els peixos enters, mai sense cap ni cua i que tot que el procés sembla laboriós, si teniu cura de preparar els ingredients i tenir-los a punt, veureu que el treball ha valgut la pena.

Segur que ho heu sentit a dir moltes vegades, però en aquest cas és cert: les patates queden tan bones com el peix. Però no vulgueu inventar el moviment continu i no us descuideu d’anar a comprar el peix, adobar-lo i posar-lo a la paella.

He proposat un peix al forn, pensant que som a marina. A Bellcaire, aquest poblet on jo vaig créixer fins que als 10 anys els pares van venir a viure a Sant Feliu, s’acostumava més aviat a fer altres plats. El pollastre rostit, els canelons, el “platillo” de Festa Major i també un bon arròs omplien els carrers d’unes olors que encara recordo i que malauradament avui no podem flairar. Ah!! i el xampany, que així anomenaven el que ara em de dir cava.

Miquel Martí i Pol ( Ara, Miquel)

2011-07-24T22:11:00.003+02:00

Diu en Vicenç Navarro, parlant de les causes polítiques de la crisi, que cal- en comptes de retallar l’Estat del benestar – fer una reforma fiscal que generi recursos públics per estimular l’economia.

L’amic Àngel Jiménez pregunta qui la farà aquesta reforma? Mentre governin els defensors de les classes dominants- ara en diuen “poders dels mercats” – no legislaran mai res que no els sigui favorable, afegeix. L’Àngel interroga i segur que els que ens han portat a aquesta situació, aquests polítics que han defensat aquest nou ordre polític i social, no faran res de res per canviar. Fa una mica més d’un parell d’anys, quan va començar la crisi, recordo en boca del senyor Sarkozy que seria imprescindible una refundació del capitalisme. Si que estava disposat a jugar fort el President!! Li haurem de donar cues de pansa, la desmemòria sovinteja en els polítics.

Hi diré la meva, sense cap pretensió – l’Àngel en sap més que jo – però penso que hem de saber cercar la resposta tot i que l’objectiu és difícil. Però el que si és del tot clar, és que ens cal ser protagonistes – malgrat sigui des de la nostra modèstia personal – per anar creant moviments socials i polítics que arribin a canviar les persones que ens governen, per dur als poders públics noves maneres de conduir la societat. Un envit que només podrà assolir-se amb un front ampli que aplegui la majoria de les dones i dels homes. Aquests “poders dels mercats” que ens parla l’Àngel, en definitiva són persones que amb la seva cobdícia ens acondueixen cap a un món farcit d’injustícies i de pobresa, contra el que hem d’oposar-nos. La realitat social, política i ambiental és preocupant i ens cal lluitar des de militàncies actives en la pluralitat d’opcions d’esquerra, compromisos amb col•lectius progressistes, els canvis positius cada vegada més profunds en les esglésies cristianes, les organitzacions sindicals de classe, noves formes d’organització en les que la ciutadania s’impliqui de forma directa...i el compromís personal de cada persona que anirà bastint la majoria política i social necessària. El camí serà feixuc, però l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política, el respecte al Drets Humans, són qüestions que segueixen pendents de solució i que només podrem resoldre en comú.

Crec que disposem d’una força que al llarg de la història ha donat el tomb a situacions compromeses: el valor de la ciutadania. En aquest sentit, fa un parell de mesos, hem pogut veure com un moviment social ha aplegat milers de persones. Un moviment que no ataca la democràcia però que analitza la crítica dirigida als polítics, amb unes peticions que no són “antipolítiques”, demanant la necessitat de reconduir la manera de fer dels polítics amb el crit de “ no ens representeu “. El moviment 15-M, reclama un nou arrelament de la democràcia, entesa sobre la base dels seus principis fonamentals.

Algú hauria arribat a pensar aquesta mostra del valor de la ciutadania? Tothom va quedar sorprès. Quan semblava que el poble s’havia aplegat a les exigències d’aquest nou capitalisme, que s’havia claudicat i renunciat a la capacitat crítica, no és així. La injustícia ens acondueix a la indignació i l’esperit de la lluita democràtica ens porta a l’acció. Penso que s’ha donat un pas que tindrà sens dubte conseqüències importants. Tampoc podria precisar quines. Els canvis socials i polítics mai han sigut d’avui per demà.

Moments de desànim en tindrem. L’aposta és difícil i el discurs d’ aquest nou capitalisme que vol sotmetre el món només als seus interessos, s’arrela sobretot en la insolidaritat. L’esforç haurà de ser compartit i entès en la mesura que defensem drets i llibertats comunes, a les que no hem de renunciar. Sovint haurem de “refugiar-nos” en les persones que saben dir. Hi trobarem l’escalfor de l’humanisme, que és el valor imprescindible per tirar endavant.

Un crit a la solidaritat i a l’esforç en comú en aquest poema d’en Miquel Martí i Pol.

Ara, Miquel

Ara, Miquel,
torna a ser el temps
de fil gruixut i les paraules dures.

Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
-planye’ls, Miquel!-
només poden permetre’s
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i be dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats,
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.

Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura
i el terra és xop
i se’ns podreix la sola
de les sabates.

No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?

75 anys de la formació del PSUC

2011-07-23T21:42:00.006+02:00

Neix el Partit Socialista Unificat de Catalunya –PSUC – el dia 24 de juliol de 1936, quan ja havia estat vençuda la sublevació militar a Barcelona. Aquesta formació política reuneix els quatre partits obrers de Catalunya, amb l’interès de fusionar-se en un sol partit del prolaterietat català. El PSUC es conforma a partir de la unificació de quatre partits marxistes catalans: el Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i la Unió Socialista de Catalunya que era la força més important. Joan Comorera que era el responsable de la Unió Socialista fou nomenat secretari general de la nova formació. El PSUC és l’únic partit comunista que no neix de les escissions per l’esquerra dels partits socialistes que es van produir els anys vint. Dels aproximadament sis mil militants en el moment de la unificació es passarà a uns seixanta mil i la UGT, controlada pel PSUC, sobrepassarà la central anarquista CNT, per primera vegada a la història catalana.

El PSUC fou un partit que va néixer de la voluntat unitària, un partit democràtic que va entendre la prioritat de la defensa de la República, com a primer pas en el procés de la lluita cap el socialisme. El PSUC va saber unir a l’entorn de la classe obrera altres classes i sectors socials interessats també en la democràcia i la llibertat. Era també un partit nacional que va fer del seu projecte polític la defensa de la nació catalana.

El PSUC mai va ser un partit d’emigració i va considerar l’organització dins de Catalunya com essencial de la seva vida política. Aquesta voluntat s’acomplí, a costa de grans sacrificis, d’afusellaments, empresonaments i de molt de dolor i també de por. El PSUC fou – i ningú ho posa en dubte- l’únic partit organitzat a Catalunya durant el franquisme. El PSUC serà en primer lloc- i abans que comunista - el gran partit de l’antifranquisme, lluitant contra la opressió i en defensa de les llibertats per a tothom, l’organització que va formular la política de Reconciliació Nacional.

El PSUC es troba avui integrat en la formació d’Iniciativa per Catalunya, de la qual en fou el partit fundador més important. La memòria d’aquell PSUC de la unitat i de tots i totes les persones que van lluitar per les llibertats en moments tan difícils, haurien de servir per posar en marxa un projecte nacional d’esquerres a Catalunya, que aplegués tal com va ser ara fa 75 anys, el tot i el millor de “cada casa”. Un somiatruites, veritat?

El pare, militant del Partit Comunista de Catalunya, en fou un dels fundadors. Me’n sento orgullós del pare i de tantes persones – la majoria ja traspassades – que vaig conèixer. També vull manifestar les meves conviccions comunistes i amb la cara ben alta, defensant sempre la via pacífica de transició al socialisme.

Camps: baixesa personal i indecència política

2011-07-21T00:06:00.000+02:00

Diria que l’autoritat política que els ve donada per la confiança que els manifesten els ciutadans, haurien de considerar-la els nostres representants públics com un deure que han de respectar i acomplir. Afegiria que també aquest crèdit l’haurien de dignificar amb el seu fer.

Dic així arrel de la dimissió del senyor Camps. He escoltat el discurs que ha fet i ni en un sol moment ha tingut la honradesa de respectar el deure que tenia encomanat. Ha mencionat que per tres vegades consecutives havia rebut la confiança de la majoria del poble i que aquest fet posava en evidència la falsedat de l’acusació que se li feia. Unes denúncies que feia un sistema brutal contra la seva honradesa, unes calúmnies que ferien la comunitat valenciana i fins i tot anaven contra la integritat d’una Espanya, que segons Camps, pateix el perill de ser portada a la ruïna, econòmica i moral.

Vaig llegir-me abans d’ahir la interlocutòria del senyor jutge. Vaig lletrejar el text enter i malgrat no ser home de lleis, vaig comprendre el càrrec d’acusació que fa el magistrat. Les proves són prou clares i que hi ha hagut un aprofitament indegut és ben notori. Camps ha tingut la immoralitat de mencionar les persones que l’havien triat per justificar la seva innocència i no tenir la valentia suficient per acceptar el delicte. Ha anat més enllà quan ha asseverat que tot el poble valencià era també víctima d’aquest complot. I per acabar d’arrodonir llur covardia ha intentat utilitzar el nom de la nació. Actituds feixistoides les de Camps, allunyades de les postures respectuoses amb la democràcia. El discurs de la defensa de la Nació, la voluntat del poble- que només ell i els seus poden garantir- les males arts que posen en perill les persones que com ell governen en benefici del país, l’esperit de sacrifici...S’ha referit també a la família i la consideració que ell manté respecte de la seva. Tot un seguit de consideracions que no han aconseguit amagar la seva deshonestedat.

Indecent, la crida política – el míting que ha fet – en defensa d’una opció política a la que ell ha traït. El seu cap, senyor Rajoy – quina exemplaritat!! – ha expressat l’exercici de responsabilitat que ha mostrat amb llur decisió el dimissionari.

Camps ha dimitit, no tenia altra sortida. Però no plega per decència, deixa la presidència per les pressions que ha rebut. En els darrers dies inclús ha perdut un cert suport que havia tingut. En realitat tot acaba de començar si tenim en compte que Camps no ha acceptat cap mena de culpabilitat i per tant el procés tira endavant. Els fets que se li imputen - d’haver-los reconegut no serien tan greus-com tot el que poden derivar-se del procés del cas “Gürkel”. El PP no ha tancat el problema i les dificultats aniran creixent, més encara quan tenim a tocar unes eleccions.

Una mostra més de la indecència que hem de suportar de part d’alguns polítics. Acceptar les conseqüències d’unes actituds immorals és el que hauria d’haver fet Camps amb promptitud, quan van començar les primeres acusacions. Ara, ja era massa tard.

La presa de la fortalesa de la Bastilla ( 222 anys)

2011-07-14T21:29:00.000+02:00

Avui 14 de juliol s’acompleixen 222 anys de l’inici de la Revolució Francesa ( 1789). De fet les protestes i les manifestacions ciutadanes contra el règim absolutista havien començat força abans. La presa de la fortalesa de La Bastilla, és el primer pas contra la misèria a la que estava sotmès el poble francès per part de la monarquia absoluta, l’aristocràcia feudal i el clergat. Els tres estaments que constituïen els Estats Generals, la noblesa, el clero i la burgesia hi estaven representats amb el mateix número de membres. Les reivindicacions de la burgesia que plantejava duplicar els vots del tercer estat ( els Comuns) no foren acceptades per el Rei i la majoria de la noblesa i el clergat. Els Estats Generals van reunir-se a començaments del mes de maig i el Tercer Estament va declarar-se representant no només de la burgesia sinó també del poble.

Fou llavors quan els membres del Tercer Estament proclamaren l’Assemblea Nacional que es va comprometre a redactar una Constitució. La burgesia que era la força més important en l’Assemblea defensava uns interessos del tot oposats respecte de la noblesa i la monarquia i també amb els del poble que varen expressar-se pocs anys més tard.

L’oposició de la monarquia i els poders aristocràtics i el clergat, contra l’Assemblea Nacional, van provocar la revolta ciutadana contra la fortalesa de la Bastilla, que fou construïda durant el reinat de Carles V (segle XIV). Per mandat del cardenal Richelieu va esdevenir una presó d’estat. Milers de persones aquell 14 de juliol van aplegar-se per tal d’obtenir bales i la pólvora que hi havia emmagatzemada. El poble ja en tenia d’armes que havia obtingut de les casernes de Les Invalides. Malgrat que una delegació va demanar-li al governador – en quatre ocasions - l’entrega de bales i pólvora per formar una milícia burgesa, aquest va ordenar obrir foc contra els revolucionaris, que van aconseguir el seu objectiu i aquest fet simbolitza el començament de la Revolució Francesa. Avui no queda cap rastre d’aquella feta. La Bastilla fou enderrocada i només a la plaça hi ha un obelisc amb el nom de les persones que van participar en la revolta. Potser són “aquelles coses de jove “, però la primera visita que vaig fer, quan tot just amb 17 anys vaig anar a París, fou la plaça de la Bastilla.

La Revolució Francesa va representar el final de l’Antic Règim ( monarquia, feudalisme i clergat) i la conquesta del poder per part de la burgesia. Durant els 10 anys de durada de la Revolució van produir-se molt s canvis i transformacions a tots els nivells. De bon principi el pas d’una monarquia absoluta a una altra de constitucional i l’any 1792 l’establiment d’una república de caire liberal, amb l’excepció del període jacobí, en el que s’establí un règim popular amb Robespierre i Saint-Just. La sobirania nacional, la separació de poders i el dret de ciutadà. La declaració dels Drets de l’Home i els principis tan coneguts: igualtat, llibertat i fraternitat. Aquest canvi polític va permetre l’inici del camí cap a la industrialització i l’establiment de la societat burgesa. El procés revolucionari s’acaba l’any 1799 amb una mena de cop d’Estat que porta Napoleó al poder, en oposició a noves tendències de l’esquerra jacobina. Una revolució burgesa que dóna pas al que serà el sistema capitalista i a la societat classista.

Personatges de la Revolució són prou coneguts i alguns molt sovint maltractats. L’altre dia i no recordo en quina cadena va passar-se una biografia de Robespierre. En aquest reportatge hi havia la clara intenció de desprestigiar Robespierre i el que havia representat. Un home carregat d’odi i responsable de la mort de milers de persones, un criminal que s’aprofità d’una situació revolucionària era la figura que se’ns donava. Els jacobins van elaborar una nova constitució en la que es reconeixia el sufragi universal, unes noves maneres de participació democràtica i una revolució més estretament lligada amb els sectors populars. Una nova economia dirigida que vetllava contra la misèria que hi havia hagut, es va crear un nou tipus d’exèrcit amb les lleves, democratitzant el funcionament i contemplant l’exèrcit com el garant de la sobirania popular. A finals de 1792 la revolució passa per moments molt difícils amb el perill d’intervenció exterior per part de les potències estrangeres. La revolta de la Vendée, propiciada pels burgesos, aristòcrates realistes i l’actitud dels capellans contrarevolucionaris, fa que la revolució passi per moments molt crítics i la pressió popular permet l’accés al poder dels jacobins. Comença el que és coneguda com “l’Època del Terror”, en la que s’organitza un govern revolucionari en defensa dels perills que amenacen França. Les guerres revolucionàries van dur a França a importants victòries, la més significada la de Valmy contra una coalició de països estrangers. Ben segur que durant aquell període es van cometre accions violentes, però dels aspectes positius i de la intenció de portar la revolució cap a fites més populars, no se’n digué ni paraula en aquell reportatge. El mes de juliol de 1794, la burgesia provoca el cop d’estat de Termidor, que acaba amb el jacobinisme i retorna la revolució a l’etapa anterior. El dia 27 d’aquell mes, Robespierre, i Saint-Just són detinguts i l’endemà mateix, junt amb bona part dels seus seguidors, són guillotinats sense cap mena de judici.

La Revolució Francesa és un dels fets més importants en la història de la humanitat. Els drets de l’home, la separació de poders, el dret a la condició de ciutadà...Llibertat, igualtat i fraternitat, tres paraules que encara avui transcorreguts més de 200 anys, drets que tothom hauria de tenir pel sols fet d’haver nascut, hem d’exigir que siguin reconeguts a bona part del nostre planeta. Miquel Pairolí, malauradament traspassat, ens feia saber en el seu darrer article en el Punt, que “ en la història ja està escrit gran part del que vivim”. Jo no coneixia en Miquel però el llegia sempre, que no deixa de ser una manera de “ saber” d’una persona. Deia que els poders que ens governen ens volen “ dòcils, emotius i oblidadissos”. Creiem-lo en Miquel, siguem crítics i tinguem memòria de la història.

El català i les institucions europees

2011-07-09T14:30:00.000+02:00

“ Dins del seu territori l’estat membre en el qual es ven el producte pot estipular que l’etiquetatge s’hagi de fer en una o més llengües d’entre les oficials de la Unió”.

Aquest és el text que l’Eurocambra ha determinat respecte de l’etiquetatge que els productes elaborats a la Unió poden portar. Els eurodiputats d’ERC, C. i U. i Iniciativa per Catalunya van presentar una esmena que eliminés l’apreciació “ d’entre les oficials de la Unió”. Aquesta supressió permetria la inclusió de qualsevol llengua tot i que no fos reconeguda per la Unió.

De fet Europa no prohibeix l’ús de qualsevol llengua i deixa en mans dels estats la capacitat de permetre l’utilització d’un idioma si així ho creuen convenient. Però si que hi ha un perill en el fet que es signifiqui “d’entre les llengües oficials de la Unió”. El català no és una llengua reconeguda oficialment per l’Eurocambra i podria ser l’excusa per prohibir l’etiquetatge només en català. Una interpretació restrictiva del text podria permetre al govern central aquesta prohibició, un fet que no caldria ignorar quan tan sovint l’estat espanyol fa lectures contràries als interessos de Catalunya. No es tracta d’una llei negativa respecte de l’etiquetatge alimentari però caldrà estar en permanent prevenció donat que es crea un espai d’incertesa. El perill és cert i molt bé podria ser que l’actual govern o més encara que el que pugui venir, entenguin aquesta directiva per atacar el català.

La necessitat d’aconseguir el reconeixement oficial de la nostra llengua a les institucions europees és evident. I aquest dret que ens hauria de ser reconegut només depèn de la voluntat política de l’estat espanyol. És el govern qui ha de formalitzar la proposta des del moment que reconeix en la pròpia Constitució la pluralitat lingüística de l’estat. L’ànim polític no hi és i la volença tampoc existeix.

Els fets així ho palesen, sense cap dubte. L’ingrés de Croàcia a la Unió Europea comporta unes variacions, un canvi en el reglament en el règim lingüístic per tal de reconèixer l’oficialitat de la llengua croata. Aprofitant aquesta conjuntura, el grup parlamentari de Convergència i Unió va presentar una proposició al govern central per tal que reclamés l’oficialitat del català a les institucions europees, d’acord amb les disposicions que contempla la Unió respecte del reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans. El text de la proposta és calcat al que van fer els eurodiputats catalans Ramon Tramosa (C. i U.), Oriol Jonqueres (ERC) i Raül Romeva ( ICV) i la socialista Maria Badia, al President del Govern a principis del mes passat. El PSOE i el PP han rebutjat la petició votant contra la proposició, que ha comptat també amb la suma dels 25 diputats del PSC ( els diputats i diputades que van ser triats pels ciutadans de Catalunya i que així defensen la nostra llengua).

L’afany per part del PP per definir-nos des d’una parcialitat política determinada per unes ideologies que jutgen Catalunya des d’unes posicions que fomenten el menysteniment¸ la malvolença i també l’odi, compten sovint amb el suport polític del PSOE. El reconeixement que hauria de tenir Catalunya, per la seva voluntat expressada al llarg de tants anys – fins i tot en moments difícils – no compta amb el respecte ni la consideració que en un estat democràtic li hauria de ser reconegut. La reducció política que mantenen les dues formacions majoritàries contrària a la voluntat d’ésser de Catalunya és greu i ens porta a una situació preocupant i a una bona part de pèrdua de la paciència. La voluntat d’establir una relació de respecte i convivència tantes vegades expressada pel poble no mereix la deguda consideració i en ocasions fins i tot ha provocat l’ús de la força. Perdem el temps i els anys sense pervenir a cap entesa.

L’expressió política dels 25 diputats/des del PSC al Congrés massa sovint coincideix amb el discurs del PSOE sobre la qüestió que parlo. Responsabilitat i coherència són dos valors que els socialistes catalans haurien de mantenir. Assumir el compromís que van oferir als seus votants i no aplegar-se als interessos partidistes del PSOE, que manté un posicionament d’absoluta dependència respecte del PP. Concreció i correcte procedir amb les decisions que pren el grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya i defensar el mateix en el Congrés, coherència i no dependència. Just demà s’acompleix un any que milers de persones varem mostrar el nostre rebuig a una sentència del TC respecte d’una llei que havia sigut aprovada pel nostre Parlament i acceptada via referèndum pel poble. El que llavors era el nostre President – el socialista senyor Montilla – anava al capdavant de la manifestació i gosaria afirmar que bona part dels diputats/des del PSC al Congrés també hi eren. Quina confiança poden merèixer si el que expressaven aquell 10 de juliol, no ho defensen a Madrid? Un excel•lent exercici de responsabilitat cap a les persones que els van atorgar el vot i alhora una “extraordinària contribució” a la credibilitat del compromís polític.

Deia que els dies passen i els anys també i no avancem en la creació d’aquest nou estat que ens porti a una nova relació. I ni tan sols parlo de federalisme. Fins i tot aquesta Constitució autonòmica no s’acompleix i la probabilitat que la dreta torni al govern, interpretant la Carta Magna amb voluntat restrictiva – ja en sentim veus, respecte de la inviabilitat de les autonomies – agreujarà la nostra personalitat col•lectiva, la nostra manera de ser i d’estar. Lenin – i ningú podrà negar la vàlua dels seus plantejaments respecte de les nacionalitats a partir del Manifest Comunista de Marx i Engels (1848) – afirmava que no calia substituir el dret a l’autodeterminació pel dret a la federació o a l’autonomia. El dret a l’autodeterminació és infinitament més democràtic, perquè deriva exclusivament de la voluntat de la nació oprimida. Afegia que els marxistes només han d’incluir en el seu programa la defensa del federalisme, com un pas endavant cap a l’autodeterminació. El principi marxista no suposa la obligació sinó el dret a separar-se i per tant no pot considerar-se separatista; aquesta fórmula - l’autodeterminació- és la única susceptible de garantir la convivència pacífica dels pobles. Ens barren el pas, no ens volen reconèixer, ens maltracten i volen decidir el nostre futur. Penso que no ens deixen cap altre camí que no sigui el nostre dret absolut a decidir.

Què en farem de "l'euru"?

2011-06-24T20:17:00.000+02:00

He recuperat un breu escrit que vaig enviar a Àncora – 1 de gener de 2001- i que tot seguit passo a transcriure.

Reflexions entorn de “l’Euru”

Quina placidesa aquesta nit. He dormit com mai. Ja sóc europeu!! Ha calgut una simple moneda per tal de donar sentit a la meva vida. I tant he hagut d’esperar? El camí ha sigut llarg però ha valgut la pena. Per fi s’han acabat els complexes que m’havien acompanyat fins ahir. Tots germans encara que només sigui de butxaca. Mercadejar amb la mateixa moneda i bitllets que un alemany, francès o holandès. Pensar que fins avui era de “segona” i que, com per art d’encanteri, una senzilla peça de metall m’ha fet “pujar de categoria”.

Em consta que hi havia unes persones, no masses, això si tocades del bolet, que ja s’hi sentien europees. Hereus del llegat del pensament hel•lenístic, del Dret Romà, de l’humanisme renaixentista i del contingut social de les Revolucions francesa i russa. Ja més ençà també de la declaració Universal dels Drets Humans. Una Europa políticament i socialment cohesionada i amb la seva Constitució. Gent a qui jo titllaria de no massa assenyada i, per descomptat gota pragmàtica.

Pensar? Reflexionar? Per a què serveixen aquests esforços mentals que si en alguna ocasió he provat de fer, a més de no omplir-me la butxaca, m’han fet venir mal de cap?

En resum, “visca l’euru” i, a partir d’ara tots rics i a més a més contents i feliços!!

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Més de 10 anys han transcorregut des d’aquestes ratlles, escrites en un to irònic. Ens volien fer creure que l’adopció d’una moneda única era la panacea que ens assegurava una Europa més justa i solidària, políticament més avançada. Uns quants somiatruites veiem que per assolir aquesta nova societat, ens calia quelcom més que una Europa només unida econòmicament, l’Europa del mercat. Aspiràvem i encara ho fem, a tenir una Europa socialment avançada, amb una economia justa i ecològica ( ecologia fa onze anys, un discurs menystingut ), per una defensa de l’educació pública de qualitat, per una Europa respectuosa amb els drets civils, que enfortís els drets dels treballadors i treballadores, amb polítiques econòmiques contra la crisi i no de caire neoliberal, amb un procés que ens menés a la progressiva federalització, entesa com l’Europa dels pobles i no dels estats. Una Europa que tingués un protagonisme a escala mundial, que la fes capdavantera en un nou ordre social i polític. La UE, disposa de la capacitat humana i de la força econòmica suficient per bastir i abastar aquest propòsit. No hi ha la voluntat política per realitzar-ho i veiem cada dia com els interessos nacionals prevalen per damunt de les voluntats que haurien de ser comunes. Un exemple recent, ens en dóna testimoni. Que jo sàpiga, encara avui, desconeixem la causa de la mort i dels danys en la qualitat de vida de tantes persones com a conseqüència del problema de les verdures. Tot el debat s’ha majorment centrat a l’entorn de les pèrdues econòmiques – que ben segur cal valorar – però els organismes sanitaris que han de garantir la salut pública no han procedit correctament i en certs casos han mentit, assenyalant responsabilitats que no han sigut certes.

Aquesta Europa no la tenim, la construcció europea no ha anat en aquesta direcció sinó en tota la contrària i el futur immediat no és en absolut optimista. Vivim una crisi econòmica, financera i energètica que posa en perill la cohesió social i que pot dur-nos i de fet en bona mesura ja és així, a uns moviments polítics de caràcter populista i amb continguts feixistes i xenòfobs. Tenim la majoria de parlaments governats per polítics conservadors, i en alguns, les forces ultradretanes són numèricament tan importants que tenen la possibilitat de decidir. Retornen les al•locucions nacionalistes i avui mateix els caps d’estat i de govern han decidit que en casos d’excepció puguin tancar-se de forma provisòria les fronteres, per evitar les migracions de persones vingudes del sud mediterrani. Quin argument tan democràtic, que tan bé s’acorda amb els principis que diuen defensar els nostres dirigents europeus.

L’obscenitat i la cobdícia pels diners d’això que anomenen els “mercats”, i els nostres polítics amansits i molt sovint defensors dels interessos d’aquests pocavergonyes, amb el discurs que “s’han de fer els deures”. Imposicions que atempten contra els legítims drets de les persones, en l’àmbit laboral, social i polític, que a voltes volen imposar-nos amb l’ús de la força – la defensa de “l’ordre” – no ho hem de permetre. Tot apunta a que el model d’estat del benestar, que durant uns bons trenta anys ha estat fortament arrelat, es troba en perill. El desmantellament de serveis i empreses públiques i la seva privatització és preocupant. La sanitat i l’educació enteses com a serveis públics i la seva entrega a mans privades són un bon exemple de la voracitat d’aquests “mercats”, que ens conduiran a una societat insolidària en la que cada dia les persones més desvalgudes augmentaran. Ningú queda al marge d’aquest perill, siguem-ne conscients. És tracta d’una qüestió de totes i de tots.

Certament que una peça de metall no és responsable de la situació que estem vivint i que són altres els factors que han determinat aquesta crisi. No en faré pas una relació. N’he parlat en diferents ocasions i des de fa temps. Només voldria afegir, per anar acabant, un breu comentari: que els polítics prenguin nota del que la gent està manifestant, que atenguin les justes demandes i que tal com diu l’amic Julià Castelló, que torni la POLÍTICA amb majúscules.

Eleccions i nou govern municipal

2011-06-14T22:02:00.000+02:00

Des de dissabte passat al migdia ja tenim nou govern de la ciutat. L’acord entre el C. i U. i el grup municipal del PSC, expressa la voluntat legítima d’aquestes dues formacions, per tirar endavant el nostre ajuntament. No vaig poder anar a l’acte de formació del nou consistori, però si que vaig ser present a la roda de premsa del divendres a la tarda, que varen convocar les dues formacions per exposar les raons de l’entesa que havien concertat.

No és la meva intenció fer un repàs als resultats de les eleccions de manera minuciosa, però si que vull manifestar unes consideracions de caire general. Passem comptes i sense fer números. El poble va pronunciar-se clarament en favor d’una opció conservadora representada per C. i U. i TpSF. La moció de censura no va ser reprovada i les formacions de progrés o d’esquerra van perdre bona part del suport que havien tingut fa quatre anys. Penso que aquests grups municipals no van saber mantenir una veritable oposició després de la moció de censura, que també cal precisar estava mancada dels valors polítics suficients que avalessin el canvi de govern. Els fets han palesat que els importants projectes endegats pel govern constituït a principi de l’anterior mandat – que va regir prop de tres anys - no han millorat ni avançat, ans el contrari han restat aturats.

La voluntat expressada per la població havia de ser considerada pels dos grups majorment votats i no ha sigut així. No han estat les diferències de criteri polític les que no han permès la formació d’un govern – els programes presentats eren prou semblants – però les desavinences personals públicament expressades per l’actual alcalde, han impossibilitat la constitució d’un govern que hauria representat la volença de la majoria del veïnatge. Els dos grups no s’han posat d’acord i fent prevaldre dissemblances d’ordre personal, en bona mesura han ignorat la confiança que bona part dels ciutadans els havien atorgat.

Aquesta situació de manca de diàleg ha permès al PSC l’oportunitat de tenir un rol prou important en la configuració del nou govern. Els socialistes de Sant Feliu han decidit cogovernar amb C. i U. Una determinació que al meu entendre no haurien d’haver pres i que es contradiu amb la realitat del resultat de les eleccions. Ho han fet diuen per sentit de responsabilitat i per portar a bon terme les qüestions importants per la població. Agreguen que un govern de C. i U. amb només set regidors, no podria donar cap als importants projectes que l’ajuntament ha de realitzar. El suport i l’entesa sobre les qüestions de primera importància pot donar-se des de l’oposició i no cal comprometre la llibertat d’acció política que hauria de tenir el PSC, en tant que grup majoritari de les forces progressistes que hauria de liderar. Regir l’ajuntament amb una majoria minoritària no és una experiència que no hagi viscut C. i U. i be prou que va saber-ne treure profit. L’expressió política del PSC, queda sotmesa pel compromís que ha adquirit amb el pacte de govern i deixa l’esquerra municipal certament reduïda. El PSC ha donat un pas que enforteix la dreta i que pot conduir-nos a la consolidació de C. i U. a la nostra ciutat. Cal saber perdre i aplaçar-se en el lloc que t’han assignat. Des de l’oposició se’n pot fer molta de bona feina, treball que no podrà acomplir el PSC, lligat de peus i mans per un pacte que mai hauria d’haver signat.

Respecto la decisió que han pres els socialistes però se’m plantegen un munt de preguntes de difícil resposta. Pot tenir durada un pacte entre dues formacions tan diferenciades? Podran mantenir els socialistes un programa de govern, sota l’alcaldia d’un personatge amb una història prou coneguda? S’obre un mandat difícil en el que molt em temo que la lleialtat no serà la virtut més conreada. Ben segur que aquesta convinença l’han decidida els socialistes desprès d’haver reflexionat políticament i per això no entenc com han pogut prendre aquesta decisió.

He començat aquestes ratlles explicant que vaig anar a la presentació de l’acord. El senyor Pere Albó, va significar la centralitat del discurs socialista que havia facilitat l’entesa de govern. El senyor J.A. Albó va ressaltar l’excel•lent disposició dels socialistes ( la centralitat potser?), ço que va permetre el compromís de govern de manera quasi immediata. No descobreixo res que el temps no hagi demostrat: quan dues formacions polítiques amb projectes diferenciats arriben a pactar, és sempre la formació d’esquerres la que cedeix. Només calia veure la satisfacció i el goig en les faccions dels convergents i una certa angoixa en l’actitud d’en Pere Albó, a qui sens dubte, tot i la brevetat de la intervenció, se li va fer molt llarga.

En Josep

2011-06-06T20:00:00.003+02:00

No va errat aquell que va dir que el silenci pot ser la millor expressió dels sentiments. L’aflicció i el dolor a voltes hom no sap com manifestar aquestes emocions. Havia pensat no dir res, ja vaig expressar en el seu moment el meu suport a la família.

M’hi he repensat i vull que el traspàs d’en Josep Vicente, tingui unes paraules en aquest espai en el que hi expresso els meus pensaments i també desitjos. Segur que no trobaré els mots que voldria per transmetre la condolença que sento. En Josep fou una persona bona, que va entendre que llur condició de ciutadà no podia ser, sense el respecte i la dignitat dels altres. Hom no és lliure si no ho són els demés i en moments costosos i difícils va comprometre’s des de la modèstia que tenia, en la defensa d’una societat més justa. Les circumstàncies van dur-lo a presidir el primer ajuntament democràtic de Sant Feliu. Conduir l’ajuntament en aquells moments puc assegurar-vos que no li fou fàcil. Penso que la decisió i també la valentia que va tenir és un deute que tenim tots els vilatans/es amb en Josep. Eren les primeres passes de la democràcia i la incertesa de la situació política i social del nostre país, necessitava persones d’integritat ètica i convenciment polític que en Josep va decidir assumir.

En Josep era un home que s’estimava les paraules. Li agradava la conversa i la importància dels mots per assolir la comprensió i la convivència. Era una persona “carregada” de bones maneres, que sabia – aquesta és la saviesa – respectar els parers dels altres, malgrat que no els compartís. Sempre trobava la frase, la locució que deia en poques lletres, el sentit i el contingut del seu discurs. Havia llegit i aquest ofici li donava el crèdit del coneixement, del saber. Calia escoltar-lo per aprendre.

En una darrera entrevista publicada en El Punt, ens deia: “ Miro enrere i només veig cendres”. Unes paraules que em feren pensar, vingudes de l’esperit d’una persona que havia passat moments difícils en el transcurs de la seva vida. En Josep segurament que patia una realitat social molt agre, però mai va capitular. Era un home de conviccions fermes, aquelles que ni els moments més desastrosos poden enrunar.

En Josep ens deixa la “seva història”, que va més enllà de si mateix i que ens ensenya el camí a seguir. No hem d’oblidar persones com en Josep i moltes d’altres que amb el seu exemple ens han mostrat que un destí millor és possible, si el camí el fem aplegats.

Fem nostres les darreres paraules del seu fill: " Segurament ell donaria les gràcies, demanaria disculpes per quan s'hagi equivocat o estat injust, i diria que endavant!!"

L’ocell que podreu veure és un martí pescador. Només he pogut veure’l una vegada, fa un grapat d’anys, en una riera prop de Berga. Sortia de l’aigua, amb la coloraina de les plomes, com si volgués enlairar-se per l’espai. És una imatge que sempre he recordat, com si les plomes de l’au fessin un crit a la llibertat. No hi he posat una fotografia d’en Josep, he pensat que l’ocell era en Josep.

El Tribunal Suprem

2011-06-05T13:57:00.003+02:00

Raffael. Al·legoria a la Justícia

El Tribunal Suprem ha absolt quatre persones que havien sigut condemnats a més de tres anys de presó per l’Audiència de Barcelona. La sentència vingué motivada per delictes de xenofòbia i per la venda de material d’ideologia nazi en la llibreria que aquests personatges regentaven a Barcelona. La llibreria Europa és el major centre de distribució de propaganda nazi i xenòfoba de tot Europa, amb la venda de llibres i revistes que inciten la discriminació i l’eliminació de grups racials i l’exaltació dels règims feixistes basats en la supremacia de la raça ària. Publicacions que inclús neguen l’Holocaust. A l’entendre dels magistrats de l’Audiència provincial, la difusió d’aquestes idees justificadores del genocidi nazi atempten els drets humans i els responsables han de ser-ne culpats.

Dicta el Tribunal Suprem que la difusió d’aquestes idees justificadores del genocidi nazi, no pot ser considerada delictiva ja que no suposa una incitació indirecta a executar-les, afegint que tampoc impliquen un perill cert de generar un clima d’hostilitat que pugui concretar-se en actes violents. Considera el TS que amb les dades disponibles no es desprèn que aquest grup sigui una organització estructurada amb els medis suficients que permetin transformar la orientació ideològica en promoció de la discriminació. I en darrera consideració, en nom de la llibertat d’expressió no poden ser condemnades aquestes persones.

Voldria fer unes consideracions respecte de l’orientació ideològica que menciona el TS.
Quan ens referim a l’Alemanya nazi, ens venen al record el nom dels personatges més coneguts d’aquella horrorosa etapa de la història d’Europa: Hitler, Goebbels, Goering...els grans líders del moviment nazi. Massa sovint oblidem els responsables ideològics d’aquella política que va massacrar milions de persones. Posaré només l’exemple d’Alfred Rosenberg, potser el més conegut dels creadors de les teories racistes, possiblement el més important ideòleg del nazisme. La supremacia de la raça ària, l’antisemitisme i la defensa del lebensraum – l’espai vital – al que tenia dret el poble alemany pel seu creixement, per obtenir terra i materials en direcció a l’est d’Europa, amb l’eliminació de pobles constituïts per races inferiors – els “subhumans”, russos i eslaus – foren les aportacions principals que va elaborar Rosenberg. De la mà de Rosenberg, Hítler va vestir el seu discurs i la legitimitat del poble alemany a ser el conductor de la humanitat, justificant els mètodes que fossin necessaris. El discurs intel•lectual, les doctrines criminals de Rosenberg i altres pensadors van penetrar en el poble alemany. Les conductes humanes són sempre el producte i la conseqüència de l’exposició de plantejaments intel•lectuals, que s’inserten en el pensament de les persones. L’edició i publicació de les idees nazis, que van provocar l’assassinat de milions de persones, no han de ser permeses. La llibertat d’expressió ha de tenir un límit quan es fa proselitisme de l’odi, la intolerància i la discriminació.

El Tribunal Suprem hauria de ser – la justícia és un servei públic – la garantia que ens empara de qualsevol discurs que propagui idees que han promogut la mort i la barbàrie. Excusar unes persones que exalten l’odi és un perill que hauria d’haver valorat el TS. És nociu el discurs de la violència, que pot arribar a manipular les emocions, que criden a la part humana negativa que tots portem al damunt. En un Estat de Dret, la democràcia, la llibertat i la justícia han de ser protegides. El TS no ha actuat en conseqüència i ha absolt unes persones que han propagat idees radicalment oposades als drets humans. El poder judicial hem sorprèn massa sovint, amb sentències que no arribo a entendre i que no es donarien en cap dels països del nostre entorn. Tenim persones empresonades per haver fet apologia del terrorisme etarra, un terrorisme que ha matat, extorsionat i escampat la por arreu del país i que ha de ser condemnat. Però editar i posar a la venda, unes idees que van provocar la pitjor de les guerres, no mereix la sanció que al meu entendre s’hauria d’aplicar. Aquests senyors, que en el TS, haurien de ser l’empara de la ciutadania, se’n oblidem tot sovint. No puc deixar de pensar amb aquella frase: “ lo he dejado todo atado y bien atado”.

La Casa de la Vila

2011-05-21T21:24:00.003+02:00

Voldria un ajuntament que situés les persones per damunt dels interessos econòmics, que valorés el conjunt de la ciutadania i no només decidís en nom d’aquells que tenen més capacitat per fer sentir la seva veu. En defensa de l’equitat i perquè totes les persones tinguessin les mateixes oportunitats d’expressar el seu parer i per tant poder decidir també la configuració de la ciutat.

La política municipal donat el marc de la crisi econòmica, exigirà austeritat i responsabilitat però també mesures actives en les polítiques socials adreçades a les persones més necessitades. L’ajuntament ha de representar un contrapès a les decisions restrictives que en polítiques socials ha emprès el nou govern de la Generalitat i que sens dubte s’incrementaran a partir de les eleccions. I no oblidem que les necessitats socials poden agreujar-se en el probable cas d’arribar al poder el Partit Popular.

Les arques municipals es començarem a reduir ja fa un parell d’anys i els recursos financers van menguant cada dia. Caldria delimitar les competències municipals que fixin plenament quines són les obligacions dels nostres ajuntaments i la necessitat d’una millora del finançament local.. El trenta per cent de les despeses municipals es destinen a la prestació de serveis que haurien de ser cobertes per altres administracions i que els consistoris – que són l’administració més propera als ciutadans i per tant la que més és freqüentada – faciliten a la ciutadania. Des de l’ajuntament no cal negar-se a acceptar noves responsabilitats però sempre amb els recursos econòmics suficients. Apropar les decisions als ciutadans i per tant facilitar als ajuntaments aquesta capacitat – són els que millor coneixen la realitat – és una mesura que enforteix la democràcia. L’Estatut ha detallat i reconegut un ampli ventall de competències dels ajuntaments però cal redactar el nou marc jurídic que haurà de tirar endavant el Govern de la Generalitat i el Parlament, amb una nova legislació dels governs locals i la creació dels Consells de governs locals. Els ajuntaments venen condicionats per una legislació de les hisendes locals que els limita la capacitat de maniobra, per disposar d’un nivell suficient d’inversió pública que permeti satisfer les necessitats dels seus ciutadans. Demanaria doncs al meu ajuntament que instés al govern de la Generalitat, en el compliment del articles 219 i 220 de l’Estatut que es refereixen a la suficiència de recursos municipals i a la legislació de la Llei de finances locals respectivament. Denunciar també l’absència de compromís per part del Govern de l’Estat per la regressió del finançament local que s’ha fet en el pressupost general. I pressionar amb fermesa a través de les dues associacions municipals al Govern Central, per legislar una nova Llei de les Hisendes Locals. En els països europeus més avançats – i els nostres polítics presumeixen que també ho som nosaltres – les hisendes locals reben pel cap baix un 25 per cent del PIB, quan a casa nostra els recursos dels ajuntaments són tan sols d’un 13 per cent.

Pregaria als nostres mandataris municipals que des de l’ajuntament es generessin els canvis culturals que ens portessin a un model de ciutat sostenible que permetés el benestar present dels ciutadans i que també possibilités la vida futura de les noves generacions.

Recordaria als nostres regidors/es, la signatura que en el seu dia va fer el ple del Consistori de la Carta de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, a proposta del senyor Síndic. Un compromís en el que es va acceptar que la bona administració de les ciutats exigeix el respecte i la garantia dels Drets Humans per a tots els habitants, sense exclusió en la promoció dels valors de cohesió i protecció dels més vulnerables.

Demanaria a les persones que demà seran escollides, que mai oblidin que representen la voluntat popular, que són depositaris de la major confiança que poden merèixer de part dels ciutadans i que han sigut escollits per a governar, sempre des de l’honestedat i la honradesa, valors que no poso en dubte posseeixen. També els pregaria, que valoressin que en l’exercici de les responsabilitats públiques, recordin que han de ser un exemple per a la resta dels ciutadans. Són milers les persones que aquests darrers dies es manifesten a les places i carrers, exigint una democràcia real, els drets fonamentals de les persones, la política entesa com a servei a la ciutadania – és un moviment apartidista, però no apolític – volen que la sobirania del poble que demà vostès representaran sigui respectada – i demanen la participació més enllà del vot...Des de l’ajuntament vostès poden atendre aquestes demandes i jo els prego que ho tinguin en compte. Els correspon una responsabilitat que penso haurien d’assumir. Sovint no tenim un concepte prou encertat del que representa un ajuntament. La Casa de la Vila és molt més que un lloc on anar a buscar un paper. Ha de ser l’exemple del recte conduir, que vostès han de mantenir en tot moment.

Les propostes concretes, de compromís d’actuacions per al nou mandat, ja les han fet i posat en consideració del poble, les formacions polítiques que concorren a les eleccions. A mi no em correspon aquesta feina, però si que em cal valorar la bondat de les proposicions i expressar demà el meu parer. Votar és un deure i també un dret que acompliré. Els que teniu la bona voluntat de llegir-me ja sabeu de “ quin peu calço”. He tingut la gosadia de fer unes reflexions de contingut polític – quines pretensions! – que penso havia de manifestar.

Debat eleccions municipals

2011-05-20T01:24:00.000+02:00

He escoltat el debat que propiciat per Punt Diari s’ha fet entre els caps de llista dels partits polítics que es presenten a les eleccions del proper diumenge. He anotat el que bonament he pogut de les diferents intervencions, que després he hagut de repassar tot seguit, no fos que la “qualitat” de l’escriptura no m’ho permetés fer més tard. Ara ja ho tinc en net.

Intentaré escriure aquesta crònica en el mateix ordre amb la que el moderador l’ha conduïda. Ho faré en “capítols”.

Una breu introducció

Solidaritat: La independència també cal fer-la des dels ajuntaments. I la participació ciutadana la regla de joc fonamental.

PPC: Compromís personal de la cap de llista i garantia de les polítiques de centredreta del partit.

ICV-EUiA: Responsabilitat amb el que es diu portada a l’extrem de si cal quedar-se sols. L’ajuntament és més que el dia a dia i ha de ser l’òrgan polític que ha de fer seu els interessos de la majoria.

ERC: Independentisme amb contingut social.

TpSF: La garantia de la nova forma de fer en el transcurs d’aquest darrer any.

C. i U: Importància de la institució i que amb menys recursos i millors aptituds es poden atendre les necessitats dels ciutadans.

PSC: Proposta contra la crisi, projecte de ciutat, polítiques socials i educatives i qualitat de la formació que es presenta.

Urbanisme

Solidaritat: Recuperació de l’espai de l’Hospital.

Aparcament cal fer els estudis tècnics adients i posar-los en consideració de la ciutadania.

Cobriment del darrer tram de la riera de Tueda.

I la mancança actual d’un projecte de model ciutat.

PPC: Entorn degradat i mesures per recuperar-lo.

Equilibrar les barriades molt concretament la de Vilartagues que mai ha sigut degudament tractada

Agilitzar les llicències d’obres

Aparcaments al centre, passeig i Corxera.

ICV-EUiA: En cap cas un aparcament al passeig però si a la zona de la Corxera i en altres llocs de la ciutat.

Tenim l’eina i la credibilitat per aprofundir en les polítiques d’habitatge.

Importància de canviar el model del tractament de residus i promocionar l’estalvi energètic.

Fonamentar el valor del concepte sostenibilitat.

ERC: Oposició a l’urbanisme especulatiu.

Cal millorar la qualitat de la neteja que representa una despesa de 6000 euros diaris.

Encaixar un aparcament al passeig seria urbanisme especulatiu. Un projecte que no compartirem. Defensarem nous aparcaments al començament de la carretera de Tossa i a l’espai carretera de Palamós- magatzems mineral.

La “baralla” política és beneficiosa per a la ciutat. El contrast de parers millora les decisions.

TpSF: L’urbanisme té dues vessants: organitzar el territori i impulsar l’activitat econòmica.

Aparcament a la Corxera i també al centre de la ciutat sense concretar-ne el lloc.

Canviar els habitatges protegits que són de venda per tal que siguin en règim de lloguer.

Amb la finalitat de descongestionar els pavellons, edificar un local polivalent per a les entitats i associacions.

C. i U.: Nous aparcaments al passeig, Corxera i Calasants.

Apressar l’execució del Pla de Barris.

Canvi de criteris a l’àrea d’urbanisme, potenciant els parers tècnics per damunt dels polítics.

Millorar els preus de l’obra pública.

PSC: L’urbanisme és la projecció en el futur i la millora de la vida

La mala herència del POUM 2002 s’ha anat millorant.

Reconducció de Tueda i Calasants per “obrir” Vilartagues al mar

Pla Director del Passeig, pàrquing soterrat i no aparcament en la superfície.

Ensenyament i Serveis Socials

Solidaritat: Nou institut emplaçat al començament de la carretera de Tossa

Ampliar els cicles d’idiomes.

Activar el Consell Municipal d’esports

Ampliar l’Escola de Música

PPC: Millorar les prestacions socials creant ocupació.

Accés gratuït a l’escola bressol.

Cobrir les dues pistes del club de petanca.

Suport al pagament de les hipoteques

ICV-EUiA: Menciona les polítiques actives que s’han fet des de la Generalitat aquests darrers set anys.

Tots utilitzem el mateix vocabulari però no ho entenem igual. Potenciar les associacions locals – la societat civil – però sense excloure els serveis socials que s’han de prestar des de l’ajuntament.

En matèria educativa són escasses les competències dels ajuntaments però tot i així cal esmerçar-hi tots els recursos possibles, donat que el Govern de la Generalitat ha manifestat que en l’espai de dos anys no hi destinaran cap inversió.

ERC: Cal ocupar-se dels més febles i l’economía ha d’anar lligada amb el propòsit dels serveis socials.

El fracàs escolar ha de ser tingut en compte des de l’ajuntament.

Decisions clares en favor de la joventut i la gent gran ( Asil).

Coratge polític per anar a d’altres administracions a reclamar els deures que tenen i que no acompleixen.

TpSF: Creació d’un hotel-escola per donar sortida laboral en l’àmbit del sector turístic.

Estudis de biologia marina.

Intercanvi amb la joventut de les ciutats agermanades

Destinar els recursos necessaris per a l’Asil Municipal.

C. i U. Són escasses les competències en la formació de les persones, però cal esforçar-se en aquest sentit.

L’impuls econòmic és imprescindible per disposar de recursos en els serveis socials.

Tornar el protagonisme a les associacions que es dediquen a prestar suport social.( Càritas, EMAD...)

Disposar d’un servei de radioimatge (RX) a l’ambulatori.

PSC: Construir un Centre d’Arts a l’Hospital

Millorar l’Escola de Música per un Conservatori.

Nou IES a la zona Gaziel

Prioritzar l’atenció a les persones necessitades.

Economia i municipi.

Solidaritat: Amb els diners que es queda l’Estat no hi hauria problemes econòmics en els ajuntaments.

Congelació de l’IBI i de l’impost de circulació.

Les persones que paguen l’impost de circulació a Sant Feliu, amb 0,2 haurien de poder aparcar a la zona blava.

Tenim un deplorable servei de neteja.

PPC: Reduir la burocràcia per tal de facilitar la creació de noves empreses.

Incentivar l’activitat turística.

Total disposició per tirar endavant el Thyssen l l’herència dels germans Anlló.

Congelació de l’IBI i control de la despesa.

ICV-EUiA: No hi ha solucions màgiques i caldrà administrar els recursos amb molta cura i concretant prioritats.

Activar el model turístic amb serveis de qualitat.El nostre model hauria de ser el d’una ciutat tranqui-la i familiar.

El museu Thyssen haurà de ser el motor i catalitzador de la nostra economia.

Disposem dels actius culturals, històrics, paisatgístics...que ben administrats, podem fer de la nostra ciutat un lloc rellevant per a la vinguda de persones d’altres indrets. Ens cal una certa autocrítica ben fonamentada per assolir aquest envit.

ERC: Sense oblidar que el turisme és el primer objectiu, també la nostra ciutat disposa d’altres activitats: indústria i pesca que no hem d’oblidar.

Disposem d’un milió d’euros pel Monestir, el lloc que més llueix de la nostra ciutat.

L’herència intestada dels germans Anlló i l’oportunitat de reforçar el sector hoteler.

El sector costaner des de la punta de Garbí fins els esculls de Rocacorb amb un fons marí que caldria valorar.

TpSF: Disposem d’una ciutat excel•lent que hem de donar a conèixer millor amb la creació de noves rutes turístiques.

Ajudes a les petites empreses per facilitar nous emprenedors.

Potenciar el nou mercat.

Potenciació de la cultura històrica de Sant Feliu

C. i U.: Nova organització de l’ajuntament, menys cara i més eficient. Més cent mil euros en hores extraordinàries no han de ser.

Tenim un ajuntament morós en el pagament de les factures i això repercuteix en les empreses.

Turisme i construcció, les dues activitats imprescindibles per generar recursos.

Saber aconduir les persones que visitin el Thyssen cap el centre de la ciutat.

Si les empreses i els comerços funcionen degudament l’IBI és una quantitat menor.

PSC: Gestionar els projectes de ciutat: Thyssen, Anlló i Monestir.

Hem sabut portar els comptes municipals i hem evitat fraus tributaris.

Mancomunar serveis i cercar mecenatges i patrocinis.

La nostra proposta ve avalada per tres anys de govern.

La frase final

Solidaritat: Som la garantia de la regeneració de la classe política.

PPC: Donarem resposta als problemes de les persones

ICV-EUiA: Tenim principis però no interessos. Demanem la vostra confiança.

ERC: Venen temps difícils però hi plantarem la cara amb el nostre treball.

TpSF: Aquest darrer any hem sigut l’exemple de la bona política, la que es fa amb el contacte directe amb els ciutadans.

C. i U: L’èxit immediat no existeix, però a C. i U. comptem amb les complicitats externes.

PSC: Us hem fet la relació de la feina feta i el compromís de mantenir les nostres propostes.

He procurat fer una exposició objectiva i prego que si m’he errat en alguna de les frases, estic ben disposat a rectificar-la.

No he mencionat els noms dels caps de llista, he utilitzat les sigles dels partits, per la simple raó que les consideracions, propostes i raonaments que s’han fet, considero que són els arguments que cada persona que s’integra a la corresponent llista també hauria defensat.

9 de maig, Dia d'Europa

2011-05-09T20:57:00.003+02:00

La Unió Europea fou creada l’any 1950, poc després de ser acabada la Segona Guerra, en la que el feixisme i el nazisme foren vençuts. Amb l’afany d’anar construint una societat en la que la PAU fos el valor més preuat i defensat i amb l’anhel de finir per sempre més els conflictes armats, que tanta misèria havien estès arreu d’Europa. Avui, 9 de maig, és el Dia d’Europa.

“ La Unió es fonamenta en els valors de respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes”

Article. 3,1 del Tractat de la Unió Europea

La Unió té com a finalitat promoure la Pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles.

Inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories Acabo de llegir en El PUNT, les agressions i humiliacions que estan patint els gitanos a Hongria. Persones espantades amb el soroll de les botes negres i dels homes uniformats que desfilen pels carrers entonant cants militars. Grups paramilitars que s’inspiren en la ideologia de la Creu de Fletxa, el partit feixista hongarès que es va fundar abans de la Segona Guerra Mundial i que ara s’anomenen “ Associació de Patrulles Civils per un Futur Millor”. Actuen sense que la policia i les autoritats s’esforcin massa per impedir-los aquests abusos. El poble gitano coneix sobradament el que fou el feixisme i el nazisme i com milers i milers dels seus homes, dones i criatures foren assassinats en els camps d’extermini nazis.

De conflictes armats n’hi ha un bon nombre escampats arreu del planeta. La PAU no s’ha aconseguit i la barbàrie de la guerra s’emporta la vida de milers de persones. La violació dels drets humans és evident, les armes escupen la mort i quantes persones han perdut la llibertat, empresonades per lluitar contra la injustícia.

Només he significat dos dels principis humanistes de la declaració de la Unió Europea: el dret de les minories i la Pau. Som a pocs dies de les eleccions municipals i voldria recalcar que formacions polítiques de contingut racista es presenten en els nostres pobles i ciutats. Llegia l’altra dia, que a Salt, són tres els grups que amb un discurs xenòfob volen accedir a l’ajuntament.

Desconec els programes dels partits que es presenten a la nostra ciutat. Condemnar polítiques excloents pel fet de no ser nascut en aquesta terra penso que hauria de fer-se constar en les propostes que ens ofereixen. La immigració suposa una nova realitat i ens cal avançar en base uns criteris comuns que prou bé s’expressen en les lleis que democràticament hem decidit, drets i deures que tots hem de respectar i alhora compartir. La Constitució i les normes que d’ella se’n deriven.

Penso que el nostre ajuntament hauria de manifestar-se sobre la qüestió de la PAU. Els municipis han de tenir en compte i trametre a la ciutadania el valor de la PAU, un propòsit que cal que vagi més enllà que acabar amb la violència, que fomenti la convivència i la concòrdia.

VIIè Regiment de Cavalleria ( segle XXI)

2011-05-08T21:21:00.003+02:00

Gosaria afirmar que a hores d’ara ningú dubte que Ossama Ben Laden fou assassinat. Una execució passant per damunt de totes les regles del Dret Internacional i per a més vergonya, manada per una persona a la que li fou atorgat el Premi Nobel de la Pau. Un acte de pirateria que ha buscat la venjança per damunt de l’exercici de la justícia. Terrorisme contra terrorisme que no pot conduir que a l’increment de la violència. L’odi i la venjança no han de ser les formes d’actuar contra l’atrocitat.

El govern dels Estats Units ha volgut demostrar que no oblida – paraules del propi President – i que la seva voluntat no es troba sotmesa a les lleis internacionals. La nació que es vanta en ser la defensora de la democràcia i dels drets humans, no dubta en utilitzar el terrorisme d’Estat i el seus governants decideixen l’eliminació física d’un assassí i abandonar el seu cos llençant-lo al mar, sense deixar-ne testimonis. Una vegada més un criminal no haurà de respondre davant la justícia i es convertirà en un possible mite que generarà encara més violència? Què hauria pogut arribar dir Ben Laden davant un tribunal? Podria recordar Ben Laden al govern nord-americà la creació que ell mateix va fer de les milícies islàmiques ( mujaidins) que foren finançades, armades i entrenades durant les presidències de Carter i Reagan, a la guerra contra la invasió soviètica a l’Afganistan. Què hauria pogut denunciar Ben Laden dels que llavors foren els seus protectors?

El responsable dels serveis d’intel•ligència, ha reconegut que s’han fet servir “ tècniques especials” per aconseguir informació. L’alçada moral d’aquest personatge és tal, que afirma que l’ètica i la política en donades circumstàncies són incompatibles. Expressa aquest dirigent la negació del principi fonamental de la persona: el dret a la vida. La tortura, l’acte de més gran vilesa que pot exercir-se contra una persona desvalguda – que pot finir amb la seva vida - és inacceptable i cal condemnar-la amb tota fermesa. Cap motiu pot justificar l’ús del maltracta físic i psíquic de la persona. La democràcia i dels valors que contempla aquest principi n’haurien de saber abastament els governants nord-americans – se’n fan els garants mundials - però el seu capteniment en aquest fet i en d’altres , no me’n permeten la credibilitat. Una vergonya l’actitud de les democràcies europees que no han expressat ni la més mínima referència crítica a l’administració Obama. La comunitat internacional tampoc manifesta cap reserva i fins i tot el secretari general de la ONU, abona el procediment que s’ha emprat.

La mort de Ben Laden no canviarà en absolut la situació internacional. Entretant l’administració de la nació més poderosa del món, no revisi les seves relacions amb la resta de pobles i nacions, el terrorisme i la violència persistiran. Estats Units ha de canviar i millorar les relacions en política exterior. Ha de respectar les altres nacions i no imposar els seus criteris des de posicionaments que en ocasions utilitzen l’ús de la força. La més gran potència mundial ha de posar la seva influència política al servei dels països i de les persones, en defensa dels drets humans i la dignitat. No els hi demano res que no es correspongui amb el discurs que l’administració americana ens assegura que fa. Aquest és l’únic camí que tenim per construir un món més just i per acabar amb la violència, que no només s’exerceix des dels grups anomenats terroristes, també l’utilitzen els Estats sota la hipocresia de mantenir una pau i una seguretat que no són.

La nació americana s’ha forjat amb bona mesura sobre la violència. L’extermini de les ètnies pròpies del país és un fet innegable. Diria que aquest fet històric ha deixat traces i que l’ús de la venjança li és permès inclús al govern. Penso que no és endebades que “bategessin” l’operació militar amb el nom de Jerònim. Calia castigar els dolents i fer-ho de manera contundent per a millor satisfacció de l’ultratja que s’havia rebut. I també calia agrair a la persona que va prendre la decisió, el president, que ha vist com la popularitat que havia anat a la baixa, ha augmentat considerablament.

Un partit de futbol

2011-05-03T20:49:00.003+02:00

Acaba de tocar un quart de nou al rellotge del menjador. Queda menys d’una hora per començar el quart round d’aquest combat esportiu Barça-Madrid. A casa, de futbol no en parlem gaire, tot i que jo acostumo a mirar els partits televisats. La Joana, té la bona voluntat – els partits coincideixen sovint amb l’hora de sopar – de suportar els encontres. Per la meva banda emmudeixo el volum del televisor, mesura que la companya agraeix. Tampoc cal escoltar els comentaris que expressen els entesos. Veien el que passa damunt la gespa ja en tinc suficient.

Aquests tres darrers partits els hem comentat a casa. De fet no el que ha passat en el rectangle, més aviat les postil•les que a tota hora ens arribaven. Reconec que de bon principi l’entrenador del Madrid no em queia malament. Era del parer, que el senyor Mourinho, es tractava d’una persona prou entesa en el món del futbol i que havia volgudament escollir el paper de “torracollons”. Anar sempre a la contra, mantenir aspecte d’emprenyat i fer-se veure com el primer de tots. Vaja, que s’havia aprés molt bé el rol i que el “jugava” amb força bona traça. Els afeccionats al futbol, ja sabem prou tota la comèdia que es fa.

Doncs errat del tot anava. És lamentable la imatge que dóna aquest personatge. Es tracta d’una persona que no té la més mínima cura respecte de tants vailets que s’emmirallen en el món del futbol. El comportament d’aquest personatge és vergonyós i les seves paraules irrespectuosos i molt sovint insultants cap els seus contrincants no s’adiuen amb la responsabilitat que hauria de mantenir. Penso amb el vailet de casa que també s’esplaia jugant a la pilota i que de vegades el veig entristit per haver perdut. Procuro fer-me entendre, explicant-li que el que veritablement compta és jugar i passar-s’ho de primera i que guanyar o perdre és una conseqüència pròpia del joc. Que ben segur cal esforçar-se per anar millorant i manifestar una sana satisfacció per haver guanyat i respectar l’adversari quan les coses no han anat com un voldria. Mourinho és una persona que no mereix el dret a ser escoltat, que no dóna l’exemple que hauria de tenir per la importància mediàtica de la feina que fa.

Falten vuit minuts. Acabo aquestes ratlles i me’n vaig a la “tele”. Que guanyi el Barça i si el Madrid juga millor o la sort – que també cal tenir en compte en els jocs col•lectius – l’afavoreix, tot el meu respecte i consideració cap els afeccionats. I no vulguem convertir els camps de futbol, en indrets en els que no podrem resoldre problemes que han de plantejar-se en altres llocs.

Democràcia sense traves

2011-05-01T21:39:00.000+02:00

Ja fa un bon grapat d’hores que el Tribunal Suprem es troba reunit per resoldre els recursos que han presentat el Govern i el ministeri fiscal contra BILDU, una coalició electoral integrada per Eusko Alkartasuna, Alternativa i un grup d’independents.Les proves aportades pels impugnants es fonamenten sobre la dependència política dels integrants respecte de Herri Batasuna i en conseqüència una opció política que defensaria l’estratègia etarra. La coalició desmenteix aquests propòsits i afirma en el plec d’al•legacions que ha presentat que vol defensar les legítimes aspiracions per camins estrictament polítics sense cap mena de relació amb la violència. Els defensors de la candidatura mantenen que cap dels promotors de BILDU, ha sigut mai membre o dirigent significat de Herri Batasuna, i que representen un nou referent polític de cara a les eleccions del 22 de maig. Tots els candidats de la coalició han signat un codi ètic, que inclou un rebuig actiu de la violència. Afegeixen que identificar-los com a candidats de Batasuna és un parer que només es basa sobre les opinions subjectives dels autors dels informes.

Una vegada més ens trobem davant d’una situació política que es desdiu amb el que hauria de ser la veritable democràcia. I en aquesta ocasió – si la sentència és favorable als recursos - pot excloure a dues formacions polítiques com Eusko Alkartasuna i Alternativa ( el que era Izquierda Unida ) de les eleccions municipals.Una bona part de la ciutadania es trobaria mancada d’unes opcions polítiques. Difícil el pronunciament que hauran d’emetre els jutges, una sentència que pot afectar directament la sobirania popular. El PSOE – una vegada més – es deixa conduir pel Partit Popular - tot i que cal expressar algunes consideracions que han fet importants responsables socialistes del País Basc. De fet s’intenta condemnar uns pretesos fets, es vol culpabilitzar unes persones abans que el delicte sigui comès. Si alguna de les persones d’aquesta coalició, en l’exercici del càrrec públic que pugui obtenir, expressa consideracions que no respectin els drets constitucionals que haurà d’observar i no condemni l’ús de la violència i la defensa del respecte a la vida – deure que tenim tots els ciutadans - tenim els reglaments jurídics adients per tal que sigui posat a disposició de la justícia. Arguments ridículs els que aporten la fiscalia i l’advocacia de l’Estat.

La democràcia es troba menystinguda en el País Basc i barrar el pas a opcions polítiques només per obtenir rèdits electorals, no és el camí encertat. Els sectors abertzales i d’esquerra de Euskal Herria han de poder expressar-se lliurament i aquest dret és fonamental per la recuperació de la Pau. Ignoro si serà avui, però la participació lliure i plena de la ciutadania basca serà.

Aquesta qüestió obre un debat que haurà de ser resolt com més aviat millor. Oposar-se a la presentació d’aquesta candidatura per suposades raons de supeditació a la violència criminal d’ETA, no és propi d’un veritable Estat de Dret. Quines exigències se li obliguen a BILDU? A d’altres opcions polítiques se’ls permet concórrer a les convocatòries electorals i que jo sàpiga no es troben sotmesos a certes condicions particulars. Fins i tot algunes no han condemnat el règim feixista i aquest si que és un fet que ningú pot negar i que vam patir durant tants anys.

Segona República i l'Ensenyament

2011-04-17T23:37:00.003+02:00

Dissabte passat a l’hora del migdia, un bona colla de persones davant del monument situat a la plaça de Miquel Murlà. ERC de Sant Feliu, ha tingut el bon encert de convocar un acte públic, per fer memòria dels ganxons caiguts durant la guerra civil i de record també a les víctimes de la repressió que van patir una vegada finit el conflicte armat. S’ha evocat la memòria no només dels militants d’ERC, també de tantes altres persones que van mantenir l’esperit republicà.

Esquerra Republicana, per veu del seu regidor Jordi Vilà, ens va trametre els valors d’aquella República, que encara avui hem de calibrar i significar. Expressar el regidor, que l’acte pretenia mostrar la impòrtància de conèixer la nostra història més recent, d’un règim – el republicà – que feu de les llibertats i la cultura el nord per anar bastint una nova societat civil. L’amic Jordi, va emprar més d’una vegada la paraula nostàlgia, un sentiment que jo també experimento, davant d’una situació que avui estem vivint i que necessita sens dubte la recuperació dels valors que representar la República, per poder avançar en la defensa dels drets que totes les persones haurien de disposar. Contra les polítiques regressives que se’ns imposen, ens caldria recuperar els principis democràtics d’aquell règim, que malauradament va tenir una curta durada.

La República va significar uns avenços d’un contingut polític i social, com mai s’havien produït en el nostre país. L’esperit per anar bastint una societat més justa i democràtica, en la que els ciutadans podessin lliurament expressar els seus anhels i participar activament en el desenvolupament d’una nova col•lectivitat. No m’estendré – ja ho he fet en altres ocasions – en parlar dels canvis que van donar-se, tot i la limitada experiència d’aquell règim.

Unes quantes paraules sobre un dels propòsits, que al meu entendre, possiblement va ser el més reeixit de tots. L’esperança d’una nova societat anava molt més enllà de la recuperació del vot. L’educació i l’ensenyament foren considerats com les eines més importants i imprescindibles amb les que els republicans volien transformar els homes i les dones, fent-los comprendre que havien de sentir-se ciutadans i no súbdits. Escoles públiques i mixtes, nocturnes per treballadors, que en primer lloc van establir-se en el camp de l’ensenyament primari i programes de difusió cultural portant les lletres i el teatre a tots els racons del país. Obertura de biblioteques públiques. Del profund convenciment d’aquesta empresa i del contingut polític que representava de transformació del país, fou en aquells anys un fet reconegut arreu: “ la República dels mestres”, que així era coneguda la feina que va fer-se. Més de set mil places de mestres, milers de noves escoles i un esforç educatiu entès com un projecte polític seriós. Un record per un dels homes més significats d’aquella època, com va ser el senyor Marcel•lí Domingo, ( Tarragona 1884- Tolosa 1939), que fou el ministre d’Ensenyament.

La sublevació feixista va acabar amb aquest projecte. Va ser considerat com un dels més importants perills pels vencedors de la guerra i calia enrunar aquella política educativa, que posava en coneixement del poble els drets que li pertocaven. La ferocitat amb la que la repressió es va abatre contra els mestres fou horrible. Empresonats i bona part assassinats i la depuració sistemàtica. Es parla que quasi el 80% dels mestres foren privats del seu treball i cremats en els carrers la major part dels llibres de les biblioteques públiques. Persones que van pagar amb les seves vides l’afany i el compromís de portar la llibertat i la cultura a tots aquells i aquelles que tenien només un destí: la ignorància i la submissió.

Vull mencionar un llibre editat l’any 2006, de la senyora Maria Antonia Iglesias, en el que es conten les històries de deu mestres de la República. Com aquestes persones foren perseguits, maltractats i alguns assassinats. “ Maestros de la República” amb el subtítol de “Los otros santos, los otros mártires”.

Nota que encapçala el pròleg del llibre:

A todos los maestros republicanos asesinados o represaliados por la dictadura. Y a los jóvenes de hoy. Para que sepan aprender de aquellos fervorosos de la cultura y la libertad y de su lección de dignitat y amor a los más humildes. Para que las generaciones del futuro se comprometan a guardar su memoria.

L'honestedat política no pot ser sense dignitat. En comptes de llum, donen fum.

2011-04-10T14:45:00.000+02:00

Parlament Europeu

Un eurodiputat comunista portuguès del grup polític Esquerra Unitària/ Esquerra Verda, va proposar una esmena al projecte de pressupost del Parlament Europeu, per tal que els eurodiputats – a banda de casos especials per raons d’edat o de salut – volessin en classe econòmica i no en seients de primera categoria. Una proposta prou encertada que tendia a l’estalvi, que segons va dir el diputat havia de començar des del Parlament. Hi va incloure també una esmena sobre la congelació dels salaris i dietes dels diputats, sempre sota el principi que el Parlament ha de donar exemple, quan tants milions de ciutadans que ells representen es troben en serioses dificultats i fins i tot sense treball. Una expressió, al meu entendre, que hauria d’haver sigut atesa i considerada sense cap mena d’excepcions. Els nostres representants no només haurien de cercar solucions a una realitat francament preocupant, també el seu comportament hauria de ser solidari i aportar l’austeritat que tan sovint ens exigeixen.

Els dos grups polítics més importants, el Partit Popular i els Socialistes van votar en contra de la proposició. Sembla que el que haurien de ser diferències ideològiques quan es tracta de diners queden en banda. Només tres diputats catalans van expressar el seu acord per l’estalvi en els viatges: Romeva d’ICV, Junqueres d’ERC i Tremosa de C. i U. Aquestes tres persones, dignes de la feina que fan, ja acostumen a servir-se de vols econòmics per desplaçar-se. Romeva i Junqueres també van mostrar-se disposats a congelar-se els sous i les dietes. Els dos diputats socialistes catalans, Maria Badia va votar abstenció i Raimon Obiols va manifestar-se en desacord amb la proposta, fent pinya amb els socialistes espanyols. No m’estranya el sentit del vot de personatges com els populars Mayor Oreja, Aleix Vidal Quadras.. que quan es tracta de la butxaca, saben bé prou quina han de defensar. Raimon Obiols, excandidat a la presidència de la Generalitat, Carme Romero la muller del senyor Felipe González, la recordada ministra senyora Magdalena Alvarez, Luis Yáñez, president durant molts anys del partit socialista d’Andalusia, i per extensió tots els diputats i diputades socialistes han evidenciat la falsedat del seus discursos. La ignomínia dels seus comportaments – i si només fos en aquest cas – han mostrat l’engany i la manca de respecte cap a les persones que els varen atorgar la confiança, també abonant el discurs contra la política. Maria Badia i Raimon Obiols també poden “presumir” de ser els dos diputats socialistes menys treballadors.

Davant les reaccions airades dels ciutadans, els eurodiputats socialistes, han presentat en el Registre de l’Eurocàmara una esmena per tal de canviar el seu vot negatiu per l’abstenció. Una decisió que no canvia res i que simplement mostra que els errors cal acceptar-los plenament i que aquesta pretesa rectificació no és altra cosa que simple cosmètica. Els senyors eurodiputats podran continuar volant en la millor categoria i seguiran sense veure congelats els sous i les dietes, una manera de “corregir” sense cedir els privilegis que tenen. Una bona mostra de ser companys de viatge amb tantes persones que pateixen dificultats per tirar endavant. El descrèdit que afecta al Parlament europeu és prou sabut i conegut i les manipulacions i la discrecionalitat del pagament de les sovint despeses dels diputats, que s’accepten sense els deguts comprovants, engruixeixen les butxaques de ses senyories. Caldria crear un codi de conducta que fes més transparent les activitats dels eurodiputats. Des dels grups polítics d’esquerra s’ha vingut demanant en diverses ocasions aquesta necessitat, però la majoria de dretes i també del grup socialista no ho han fet possible. I després, quan arribi l’hora de decidir els nostres representants a Europa, ja els sentirem els discursos i les promeses dels socialistes. Inclús es queixaran i els sabrà greu de la minvada participació de la ciutadania, oblidant-se però de la responsabilitat que tenen en aquest sentit amb les actuacions que no es corresponen amb el pensament ideològic socialista.

També cal assenyalar que no tots els eurodiputats van votar contra la proposició. Els comptes clars. Les obvietats cal repetir-les, encara que fos convenint no haver-ho de fer. No tots els polítics, les dones i els homes que es dediquen professionalment a aquesta activitat són deshonestos i una colla de “pispes” que van ha omplir-se la butxaca de l’armilla de diners. Foren 674 els vots emesos: 402 en contra de la proposta, 216 a favor i 56 abstencions. La notícia ha de ser expressada amb concreció, altrament podem arribar a pensar que la dignitat és desconeguda en el món de la política. Dues centes setze persones, van entendre i expressar públicament el seu deure amb la ciutadania i ennoblir l’exercici de l’activitat política. En el seu moment vaig emetre el meu parer quan les eleccions al Parlament europeu i em sento satisfet i orgullós d’haver dipositat la meva confiança amb en Raül Romeva i no només per aquest cas. El treball que ha fet el nostre company, ha estat sempre en consonància amb el compromís que va establir amb els seus votants.

PP i PSOE: d'antuvi els bancs i les caixes.

2011-04-06T17:37:00.000+02:00

Les escanyolides entitats financeres

La crisi econòmica ha provocat la pèrdua de llocs de treball i a partir de l’any 2008, com a conseqüència d’aquest fet i de la inseguretat en les rendes familiars, se li ha d’afegir l’endeutament de moltes famílies en els habitatges que havien adquirit. Entre l’any 2007 i els primers sis mesos del 2010 s’ha tramitat a Catalunya 46.000 execucions hipotecàries, que podrien superar les 90.000 entre aquest any i el 2012.

El creixement econòmic al nostre país ha anat molt lligat al sector de la construcció. Moltes persones amb la concessió quasi indiscriminada de crèdits hipotecaris finançant, moltes vegades, més del 100% del valor de l’habitatge, van decidir comprar un habitatge. Els bancs i les caixes van facilitar préstecs per damunt del preu real de l’habitatge. En molts casos a famílies que comprometien més de la meitat dels seus ingressos i amb uns terminis cada vegada més llargs. Aquestes polítiques financeres, amb freqüència basades sobre el benefici i no en la informació i responsabilitat que les entitats havien de comunicar als seus clients, han contribuït a generar un dels sobreendeutaments privats més alts del món.

L’actual Llei Hipotecària condemna a moltes famílies en situació de no poder pagar la hipoteca, a trobar-se enfront d’un procés de desnonament. Una circumstància que no només representa la pèrdua del seu habitatge sinó també una condemna financera per la reclamació del pagament del deute per part dels bancs i les caixes. Aquella dita que sentíem de “ el pis l’acabarà de pagar el teu fill” és avui una realitat. La legislació permet que les entitats financeres es quedin amb els habitatges pel 50% del seu valor de taxació i que la persona endeutada tot hi haver perdut l’habitatge i els diners ja pagats, hagi de continuar abonant les quotes corresponents, una condemna a l’exclusió social.

Caldria reclamar la modificació de la regulació hipotecària, considerant la dació del pis com a pagament, de manera que en els casos de residència habitual, es queda si el banc executa la hipoteca amb l’habitatge, la totalitat del deute quedi liquidat. “És moralment rebutjable i especialment dolorós”– així ho expressa una sentència de l’Audiència Provincial de Navarra- que el banc pugui seguir executant la hipoteca. El que és inadmissible en un estat social i democràtic de dret és que una persona que de forma involuntària esdevé insolvent, endemés de perdre la seva única vivenda, es quedi amb un deute astronòmic, degut a una situació financera de la qual no és responsable. El grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds, va proposar una nova regulació per llei de les hipoteques per protegir les famílies. Proposició que per evitar problemes en el futur, no comprometessin més del 30% dels ingressos, amb un termini màxim de 30 anys i que la hipoteca no superés el 80% del valor de l’habitatge.Prendre les mesures necessàries per paralitzar els desnonaments de les famílies i persones en situació sobrevinguda i involuntària de poder satisfer el pagament de la hipoteca. I respecte dels desnonaments ja produïts, destinar a que els milers de pisos buits per aquests embargaments, siguin posats a disposició de les famílies desnonades i sense recursos, amb ajudes de lloguer social.

Anglaterra, França, Alemanya, Portugal...s’aplica la llei coneguda com la llei de la segona oportunitat que contempla diferents maneres per resoldre la situació. A Anglaterra es regula la dació com a pagament, en la que l’hipotecat resta alliberat del deute amb l’entrega de l’immoble. A Alemanya, França i Portugal es contempla un procés de negociació que pot concluir a la condonació del deute quan es tracta d’un deutor de bona fe.

El vint-i dos de febrer en el Congrés dels Diputats es presentada una proposta pel grup parlamentari d’Esquerra Republicana, Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya, sobre la regulació, en certs casos, de la dació en pagament, per tal què amb l’entrega de l’habitatge es consideri liquidat el deute hipotecari. El PSOE i el PP, ignorant les necessitats i les condicions precàries de milers de ciutadans hi van votar en contra. Que milers de persones es vegin abocats a la pobresa i que siguin condemnats amb un deute per tota la vida no els importa en absolut. Al PP no li calen arguments i s’escuda en un govern que li fa la feina bruta. El PSOE – quina vergonya!!- en boca del seu secretari general i alhora President del Govern, va apuntar que aquesta mesura en aquests moments no seria positiu aplicar-la, perquè posaria en perill la solidesa dels bancs i les caixes i endemés en un moment en el que estem reforçant el nostre sistema financer no s’ha de prendre decisions d’aquest tipus. Unes raons de pes, més encara quan venen d’un govern socialista que decideix en benefici d’uns especuladors i contra la majoria de les persones que l’han votat. No hi afegeixo cap paraula més.

Estic parlant d’un conflicte social que cada dia afecta a més persones i que es concreta en els ajuntaments, que es veuen afectats per aquest problema i no poden atendre les necessitats socials que aquesta situació crea. Esquerra Republicana i Iniciativa van presentar el darrer mes de febrer, sengles propostes en el ple municipal en el sentit de considerar l’entrega de l’habitatge com a punt i final de la hipoteca. Certament que els ajuntaments no tenen capacitat legal per decidir sobre aquest afer, però posicionar-se sobre una qüestió que afecta a la ciutadania i fer pervenir a l’administració competent – en aquest cas el govern de l’Estat – la necessitat de cercar solucions, és un deure que van saber degudament complir els dos grups municipals.

Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho.

2011-04-01T22:23:00.000+02:00

Aquesta frase, indegudament atribuïda al cavaller Don Quixot, aniria de primera per significar la sentència del Tribunal Supremo respecte de l’apostasia. Caldrà que faci un breu resum del que ha passat.

Un veí de València – deu fer un parell d’anys – va adreçar-se al bisbat d’aquella diòcesi, per tal que li fos reconeguda la seva renúncia a l’Església i el seu registre fos anul•lat, anotant al marge de la inscripció de l’acte de bateig la seva decisió de no pertànyer a l’Església Catòlica. Aquest és el procediment que s’acostuma a complimentar quan un ciutadà reclama ser cancel•lada la seva pertinença a l’església. Aquest acte, conegut amb el nom d’apostasia, que és un dret que qualsevol persona hauria de poder exercir amb total llibertat, no és majorment respectat per les autoritats eclesiàstiques.

Així fou en aquesta ocasió. El bisbat de València va negar-se a cancel•lar l’acte de bateig i el veí va recórrer a l’Agència de Protecció de Dades. I aquí va començar tot l’enrenou. L’Agència no va demanar suprimir la inscripció del baptisme, però si que va ordenar al bisbat que en l’espai de 10 dies anotessin al marge de la partida, el dret de cancel•lació que demanava el veí. El bisbat ve presentar un recurs a l’Audiencia Nacional, que va entendre que d’acord amb la Ley de Protección de Datos, els Llibres del Baptisme tenen el caràcter de fitxers i que indiquen la pertinença a l’Església Catòlica.

L’assumpte arriba al Tribunal Supremo que emet una sentència, ben diferent de l’Audiencia, en la que no accepta que els Llibres de Baptisme siguin fitxers. Aquests volums “ no estan ordenats per ordre alfabètic, ni per la data de naixement, només per la data de bateig i tan sols es tracta d’una acumulació que comporta una difícil recerca, accés i identificació”. A més, l’alt tribunal afegeix, que la inscripció del baptisme recull només una dada històrica certa i la sentència conclou que la protecció de dades va establir-se per evitar intromissions de la informàtica i no per deixar constància de creences o conviccions dels ciutadans.

Aquesta sentència no desempara les persones que volen apostatar, però si que han de prendre nota, que en el cas de trobar-se en dificultats per abjurar, no busquin la protecció de l’Agencia de Protección de Datos, tot i que aquest organisme està estudiant la possibilitat de plantejar la sentència davant el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees.

Dec ser curts de gambals i no entenc que per una qüestió de forma, la inscripció en el Llibre de Bateig no pugui ser considerada una exposició de dades personals. En el meu cas hi consta el nom i cognoms, la identitat, el dia i el lloc de naixement, el nom dels meus pares i el de les persones que foren els meus padrins. També hi queda constància la data de la meva confirmació i del meu casori. Si aquesta relació no pot ser considerat un arxiu per mancar-hi un ordre alfabètic, i també per no guardar una ordenació per dades, observacions que manifesta el Tribunal Suprem en la seva sentència, que impedeix considerar aquests llibres parroquials, se’m fa difícil d’assumir. Hi dono voltes però no trobo cap altra document en el que hi consti més informació personal.

El que ja és inadmissible és la pretesa dificultat que aquesta “acumulació” de dades – fet reconegut pel Tribunal, quina contradicció!!- que no permet respectar el dret de la persona que vol renunciar a la fe que li fou atorgada – per persones, algunes de bona fe - i que per voluntat pròpia, que aquest és el cas, vol abandonar l’Església Catòlica. Que jo sàpiga, quan un veí s’ha adreçat a una parròquia per demanar la partida de bateig, mai s’han trobat tants obstacles i el document ha sigut lliurat sense inconvenient. Aquesta voluntat de servei – que hauria de ser pròpia dels valors que predica l’Església – sembla que no és exercida quan es tracta del tema que avui parlo. Ignorar la voluntat d’una persona és un acte sectari que hauria d’avergonyir les autoritats eclesiàstiques. El senyor bisbe, val a dir que vetlla de debò en defensa del ramat, però servint-se d’unes atribucions que no tenen en compte la llibertat de les persones. Quins personatges condueixen l’església d’aquest país!!

No puc concebre que les conviccions filosòfiques d’una persona adulta no siguin respectades. Si aquesta persona no troba cap pretext per continuar pertanyent a l’Església Catòlica, com se li pot negar aquest dret? Mantenir-se fidel a la pròpia consciència és un dret constitucional reconegut a la Carta Magna, que cap entitat privada o pública pot negar. Com pot emetre el Tribunal Suprem una sentència que no respecta l’ordre constitucional?

El dictat que ha expressat el Tribunal Suprem, m’acondueix a manifestar que cal delimitar amb tota contundència el domini que encara exerceix l’Església. És intolerable que un estat democràtic i de dret, permeti la ingerència del poder eclesial sobre la que hauria de ser la llibertat de consciència i la consideració de l’expressió de les conviccions personals.

L'exigència del compromís polític. ( presentació cap llista ICV-EUiA)

2011-03-27T22:15:00.000+02:00

Divendres passat a la sala d’actes de la biblioteca i amb una considerable presència de ciutadans, fou presentat el cap de llista de la coalició ICV-EUiA.

Van fer ús de la paraula, en Joan Prat, el president d’ICV Joan Saura i la persona que encapçala la llista, en Jesús Fernández. No és la meva intenció fer una exposició de les intervencions que van posar-se en consideració dels assistents. Cenyiré aquestes ratlles a manifestar el meu parer, sobre unes reflexions que va fer el regidor.

En Jesús va presentar la coalició com hereva i continuadora del catalanisme polític d’esquerres, que defensa l’autonomia municipal, que representa de forma més propera i directa la sobirania del poble. Des de ICV-EA entenem els ajuntaments com l’administració fonamental per donar satisfacció a les necessitats del dia a dia, sense oblidar els temes i els fets que es produeixen més enllà del nostre terme municipal. En aquest sentit va posar dos exemples: el desastre nuclear que està sofrint el poble nipó i la lluita que han començat els països àrabs en defensa de les seves llibertats. També des de l’ajuntament hem de debatre i qüestionar aquests fets, malgrat que no tinguem la capacitat de decisió per acordar mesures concretes sobre aquests afers. Qualsevol decisió que prenguin altres administracions – autonòmica, govern central, comunitat europea – afecta els nostres veïns i en conseqüència no ha de quedar al marge del parer dels nostres representants polítics. Així mateix, l’ajuntament ha de fer arribar a les altres instàncies administratives els afanys i les preocupacions de la ciutadania.

El regidor va afirmar amb tot encert, que el nostre votant és exigent i que acostuma a mantenir un seguiment del comportament dels seus elegits. Des de la nostra coalició situem les persones en la centralitat de la política i no només demanem que ens atorguin la seva confiança, també volem que observin i controlin com i de quina manera s’utilitza políticament el seu sufragi. Des d’ICV-EA, volem establir un compromís ferm amb els ciutadans, basat en les propostes que fem arribar a la població. La nostra coalició i els regidors/es que ens representin, han de procedir i defensar el pacte que han acordat amb els ciutadans. El regidor, si no ho recordo malament va dir” els fets són els que manifesten la veracitat de les paraules. Ens podem equivocar, ben segur, però sempre procurem complir amb el deure que hem subscrit. Instem la participació activa dels nostres votants, en la vetlla del seu vot i en les observacions que creguin necessàries”.

A ICV-EA fem política i els nostres regidors/es, seran presents a l’ajuntament per a prendre decisions que afectaran el veïnatge. Plantejar un model de ciutat sostenible, defensar en aquests moments difícils, mesures en benefici de les persones més desvalgudes, prendre des de l’ajuntament decisions respecte de les energies, aportar noves concepcions en l’activitat turística tan important a la nostra ciutat....i valorar sempre el benefici comú i no els interessos econòmics/personals dels sectors més influents. Tenim propostes i projectes que definim a partir d’uns valors i un determinat concepte de la política, seguim sent d’esquerres i defensors dels valors ecològics. Per abastar aquestes fites cal prendre decisions que incideixen sobre les persones i aquesta activitat humana, que pot ser de les més nobles, la coneixem amb el nom de política. Des d’ICV-EA, actuarem políticament i ho farem amb la cara ben alta, sense cap mena de complexa. Cap dels nostres representants, va afegir el regidor, ha deixat de mantenir la honestedat i la honradesa en l’administració dels diners públics.

No he entrat en l’exposició que va fer el regidor sobre el treball realitzat, ni tampoc dels projectes de cara el nou mandat. He pretès considerar alguns dels plantejaments polítics que va fer el regidor i ja a hores d’ara cap de llista.

Un conte que ocuparà el primer lloc.

2011-03-24T20:00:00.003+01:00

Ja fa temps que vaig decidir administrar-me en l’adquisició de llibres. L’hàbit d’aturar-me davant les llibreries no l’he deixat i les ganes d’entrar-hi i agenciar-me un exemplar no les he perdudes. Però els llibres es van ajuntant i amb tota certesa que molts quedaran amb les pàgines sense obrir. Penso que la millor tria que podia fer, ha sigut, que sense deixar de tan en tan comprar-ne algun, decantar-me cap a fer memòria. Vull dir, a fer una repassada de les lectures que més m’han interessat i tornar-les a llegir. Aquesta probable solució no va acabar gota bé, potser hauria de dir que el propòsit tot just va fer les primeres passes. Vaig començar per provar de fer-ne una selecció, amb la idea de reservar-los i anar-los rellegint. Feina perduda, la tria és feia francament impossible i prompte vaig desdir-me’n. Calia anar cap a camins més fàcils i la decisió que vaig prendre penso que fou prou encertada, encara que no del tot. Determinar un títol, buscar-lo i una vegada arribat a la darrera plana recomençar el procés. Llibre decidit, però calia cercar-lo, un treball afegit, que de vegades ha quedat en un no res. Que no l’he pogut trobar i em consta que és a casa, que no l’he prestat!!. Anem per un altre llegenda i ben fotut per no poder lletrejar l’opció escollida. També reconec, que en ocasions, la tria ha sigut errada. El que vaig llegir fa temps, no m’ha despertat el mateix interès i la relectura ha quedat encallada, no finida. A hores d’ara li ha “tocat” a Madame de Bovary i en aquest cas la selecció ha sigut ben encertada. Emma Bovary, esposa d’un senzill metge rural, que anhela arribar a l’aristocràcia. Una vida farcida de somnis que no aconsegueix mai. Penso que Gustave Flaubert, potser el millor clàssic del gènere realista, ens fa un encertat retrat de la societat del segle XIX.

En el món de les lletres disposo d’una “ proveïdora”, que quan la feina li permet venir a casa a passar uns dies, porta a la mà el llibre de torn, l’obsequi que acostuma a fer-me. Vull dir la nostra filla Núria, que coneixedora de les dèries del seu pare, sempre troba un llibre que bé prou sap que em plaurà. La darrera vegada, em diu: “ avui pare, el que et porto, ni que hi donessis voltes i més voltes ho endevinaries”. De la bossa de mà, en treu un plàstic amb uns fulls de paper escrits. Abans d’agafar la funda li pregunto de què es tracta. “ Mira pare, en aquestes dues fulles hi ha un conte que l’avi va regalar-me i que l’altra dia remenant per casa vaig trobar”. Dos folis d’una llibreta d’anelles, ja prou engroguits pel pas del temps i escrits a màquina. Una Hispano-Olivetti que encara recordo i que em reca no haver conservat.

Del pare en recordo que no escrivia massa sovint. Deia que no en sabia i que temia fer-ho malament. Malgrat aquesta poca disposició a l’hora d’agafar la ploma, conservo alguns escrits del pare. El pare el que si posseïa era el que anomenem una gran facilitat de paraula, una capacitat d’expressió per comunicar el que desitjava. Ho feia de primera i amb la paraula retenia l’atenció de les persones. El que si conservo són les notes que acostumava a fer en les lectures de llibres de contingut polític. Mots i frases subratllades, comentaris al marge del paràgraf, de vegades confirmant l’expressió de l’autor, d’altres afegint alguna nota significant que calia aturar-se i rellegir més endavant el text, anotacions mostrant el seu desacord... D’aquestes aposti-les bon profit n’he pogut treure. En Josep Vicente – un bon amic de casa – que amb el pare varen compartir vuit anys a l’ajuntament, vaig sentir-li dir més d’una vegada: “ Pere, tu parlant i jo manejant la ploma, seriem el paradigma de la persona ben disposada per expressar-se”.

El conte, denominat “ La Gran Guerra dels Cargols i les Granotes”, del que des de fa uns dies en sóc el depositari, ha passat a la pila dels que tinc per la Sara. Com que jo sóc el “contaire” de la casa, disposaré d’una història més per explicar-li a la menuda. I, a banda del valor literari que pugui tenir- que la Núria assevera que és prou considerable – el relat del besavi ocuparà el primer lloc del repertori.

Bona pluja!!

2011-03-19T12:49:00.003+01:00

El cel ennuvolit, pluja sovintejada i les plantes de la terrassa regalades amb el gotejar de l’aigua. Una diada d’aquelles que mal acostumem a dir-ne lletges, que fa mal temps, plou!!. Prou ben acostumats a les diades de sol, que són més pròpies de la nostra terra, quan ens veiem obligats a no poder sortir, a prescindir de la passejada o simplement arribar-nos fins el passeig per donar un cop d’ull al mar, ens sentim un pèl perduts. Plovent a estones, però sempre amb els núvols enganyant el sol, han transcorregut quatre dies. M’he quedat a casa, ben aixoplugat i només he sortit just per arribar-me a Santa Cristina a proveir els animals de menjar. Els quatre gats que tenim a casa – que es veu que són de “raça”, tot recordant la dita que els felins de l’aigua fugen – hores i més hores endormiscats, sense sortir a la terrassa.

Llegir, posar música i xerrar amb la mestressa, són “feines” de bon prou fer. També he aprofitat per donar un repàs a tot el paperam, que omple no tan sols la taula de l’ordinador, de la mateixa manera els calaixos. Una feina que caldria fer més sovint però que em dóna una forta peresa encetar. Reconec que tinc una excessiva disposició a guardar papers: retalls de diaris, els documents que m’arriben del partit, fulletons d’actes als que assistit...Sempre penso que, ves a saber, potser que algun dia poden ser-me útils. Informacions que si estigués avesat a remenar l’ordinador no caldria guardar-les. Jo sóc de la quinta del paper, haig de sentir a les meves mans el palpeig de l’imprès, poder-lo manejar. Encara sóc dels que quan necessito una informació, vaig a cercar-la l’enciclopèdia, tot i sabent que és ben possible que acabi d’instruir-me sobre la qüestió a Internet. Vaja que de papers i documents no en manquen. Però a l’hora de fer-ne la tria es planteja un problema de molt mal resoldre. Escollir quins poden ser donats de “baixa” al contenidor i quins altres encara val la pena guardar. Us garanteixo que l’afer no és de fàcil solució i que una vegada pensat i repensat, el manyoc dels bandejats és d’escassa mesura. En questa “ceba” de retenir, m’acompanyen una bona colla de papers, que cada vegada que manejo m’aporten distints records.

Badoquejar ben assegut a la butaca, festejant amb els records - que a la meva edat ja ho fas més pensant en el passat que no en el que haurà de venir- són estones prou profitoses que m’ajuden en bona mesura a passar comptes. Com que ací no estem parlant d’un balanç comptable – en el que els números han de quadrar – sovint, d’aquests “viatges” que he fet al llarg de la vida, penso que en alguns casos m’haurien pogut aportar un cert avantatge en l’ordre de la millora personal, no material, que no he sabut aprofitar. Ni més ni menys que la majoria de les persones, que fins que no hem atès una certa edat, vivim el present amb una perspectiva – i així cal que sigui – que tot i sense deixar de banda el pensament en el futur, veiem aquest tram de la nostra vida encara prou allunyat. En aquest repàs – que cada vegada és més freqüent – defujo d’aquell adagi del que faria si tornés a néixer – els fets són els que són i no cal entrar en la utopia de repensar-los. El meu pensament no va més enllà del que en algunes ocasions pugui haver comés, que hagi pogut molestar o agreujar alguna persona. Arribar a vell – no entenc perquè aquesta temença a emprar aquest mot – és una etapa de la nostra vida que es pot viure amb normalitat i amb l’ànim viu. Si que m’acompanya una bona dosi de nostàlgia, pròpia d’haver viscut 74 anys, tampoc presumeixo del que en diuen que és el gran capital que posseïm: l’experiència. No combrego amb el discurs que abans vivíem millor, tampoc amb les injustificades crítiques que fem de la joventut, en les que massa sovint, el que hi ha és una certa enveja. Certament que ens hem deixat emportar per uns pretesos valors materials, que ens han portat a una situació preocupant, però que podem canviar-la. També sovint el sento i el pateixo aquest desànim, però no me’n deixo viciar.

Em sabria greu que en aquestes ratlles – els que teniu l’amabilitat de llegir-me – hi trobéssiu un to d’una certa tristesa. M’agradaria viure molts anys, la vida malgrat les trompades que ens dóna, sens dubte val la pena. Una melangia si que hi és, però en cap cas la renúncia d’aquest vell, des de la seva modèstia, a expressar el seu compromís per un món millor.

Energies renovables. No a les centrals nuclears!!

2011-03-15T20:05:00.000+01:00

Sembla que ara “no toca”. Això és el que diu, el secretari general del PSOE, quan manifesta que ara no és convenient obrir un debat sobre les centrals nuclear. La ministra de Ciència i Tecnologia – ves a saber si per fer-li costat –“ amb molt bona voluntat”E, ens adverteix de la inconveniència d’encetar aquesta qüestió, en la que segons diu, hi ha un excés de demagògia i falta de pedagogia. S’hi afegeix també el ministre d’Indústria, que inclús assevera que les centrals nuclears de casa nostra són segures. Quin millor argument que aquest, si no hi ha cap perill. Per què parlar-ne? Quan al Japó estan patint una situació angoixosa, amb el real perill d’una gran calamitat nuclear, que s’afegiria a la catàstrofe produïda per un desastre natural, dos ministres d’un govern socialista i el responsable d’organització del PSOE, ens fan saber que de moment millor deixar-ho estar.

Penso que la discussió sobre les energies, hauria d’haver sigut començada fa anys. Un acord sobre els recursos energètics, amb un pacte nacional que determini d’una vegada un canvi de model energètic que ens permeti disposar de la independència en aquest àmbit. Fins avui, les dues grans formacions polítiques han defugit aquest debat, una mancança prou volguda, que ha beneficiat els interessos de les grans empreses elèctriques. Crec que cal trencar el monopoli d’aquestes companyies i apostar per una nova manera d’entendre aquest sector, impulsant les energies renovables: el sol, el vent, la biomassa, l’aprofitament dels residus sòlids urbans...En aquesta direcció establir programes d’autosuficiència energètica en els nostre municipis, amb la promoció de petits productors amb instal•lacions de tamany mig i petit, afavoriria el consum prop de la producció i crearia llocs de treball. ( Dic així pensant en els nostres ajuntaments ara que s’apropen les eleccions municipals).

Aquesta dependència que patim del petroli i del gas, ens aboquen a una situació cada dia més subordinada degut a l’escassetat del petroli i derivats, per la demanda cada dia més creixent per part dels països emergents i la conseqüent pujada del preu. Les energies renovables són fonamentals per a la lluita contra el canvi climàtic, un problema que cal debatre i solucionar el més aviat possible. Caldria obrir una discussió per prendre mesures efectives en aquest sentit, que haurien de passar necessariament per l’estalvi i la eficiència.

Aquests darrers dies, rel de la situació que viu el Japó, s’ha incrementat la polèmica sobre l’energia generada en les centrals nuclears i la perillositat que representen aquestes instal•lacions, amb conseqüències que poden perllongar-se per milers d’anys.Perilla la vida humana i també la conservació del propi planeta amb l’emissió de components radioactius. Penso que ningú ho posa en dubte. Em tingut fets prou clars que així ho palesen. Ens trobem davant d’un fet que em preocupa: la indecisió del govern i la defensa que fan la majoria de les forces polítiques respecte les centrals nuclears. La indeterminació per part del govern i del PSOE, permet la continuïtat de les instal•lacions nuclears, tot i haver-se compromès a clausurar alguns d’aquests enginys. El govern no ha complert i fa pocs dies ha allargat el període de funcionament de la central nuclear de Garoña. Ens discursejem amb l’argument que l’energia nuclear és la més econòmica, ara ja no gosen afegir-hi que també és la més segura. Hi puc afegir, el que deia en el primer paràgraf: no cal parlar-ne d’aquest nou model energètic, ens diuen. S’ha reobert la discussió i ara cal anar despresa i corrents a prendre les mesures per reforçar la seguretat de les centrals. Ens volen enganyar una vegada més. La senyora Merkel, ha aturat unes centrals – les més velles – per un espai de tres mesos. Quina efectivitat tindrà aquesta decisió si es posen a funcionar dintre de quatre dies? A Alemanya hi ha eleccions i vista la situació d’avui, la senyora ha de prendre alguna mesura. L’energia produïda per les centrals nuclears, sempre serà un perill, d’un abast que ningú pot mesurar. Apostar per un nou model energètic, eficient, eficaç, net, sostenible i basat en les energies renovables és possible. El tancament degudament mesurat en el temps de les centrals nuclears, en cap cas posaria en perill el subministrament necessari.

No vull acabar sense fer un comentari sobre el que ha expressat la senyora ministra de Ciencia i Tecnologia: “sobre l’energia nuclear hi ha molta demagògia i falta de pedagogia.” Senyora ministra, en Pere, un ciutadà com tants milers som en aquest país, és del parer que vostè, que segur disposa de més informació, el que ha de fer és assabentar-nos i així disposarem d’un millor coneixement que ens permetrà endevinar qui són els demagogs. Des del Consell de Ministres, proposi als seus companys, obrir un debat obert i plural sobre el model energètic.

Bacallà amb mongetes del ganxet ( va de Quaresma)

2011-03-13T19:54:00.000+01:00

Bacallà amb mongetes del ganxet

Ingredients:

4 talls de llom o ventresca de 200 grams cada un

500 grams de mongetes del ganxet

Oli ( capacitat de tres iogurts)

Dues cebes

6 grans d’all

Un grapadet d’ametlles torrades

2 llesquetes de pa torrat

1 brinc de romaní

1 brinc de farigola

Un parell de brincs de julivert

2 nyores

1 iogurt de tomata

Sal i pebre

Com preparar el cuinat:

Posarem les mongetes a bullir ( que el dia abans haurem tingut en remull) i quan arrenquin el bull hi afegirem el romaní i la farigola. Baixarem l’intensitat del foc per tal que les mongetes no s’espellofin. Mitja horeta després hi posarem aigua freda fins apagar el bull i continuarem la cocció. ( Aquesta operació, en diem “espantar” la grana, per tal que quedi ben cuita). Una vegada el llegum cuit el guardarem conservant l’aigua.

En una cassola de terra hi posarem l’oli i quan sigui calent hi afegirem els quatre talls de bacallà, ( que haurem assecat amb paper de cuina i enfarinat). Farem coure el bacallà uns cinc minuts per cada costat. Traurem el bacallà i el guardarem.

A la mateixa cassola hi farem daurar les dues cebes i tot seguit hi ajuntarem la tomata, que bulli uns deu minuts aprofitant el suc de les mongetes.

Una vegada el sofregit enllestit, hi posarem les mongetes i el bacallà ( tot ben cobert amb l’aigua que hem guardat). Mourem la cassola amb compte per no desfer el bacallà.

Entretant la cassola faci xup-xup, amanirem la picada ( ametlles, pa torrat, alls, el julivert i les nyores). La picada a la cassola, pebre i sal a la conveniència i a coure uns 10 minuts.

És aconsellable portar la cassola a taula ben tapada i quan encara estigui bullint.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Varietat de mongeta coneguda amb el nom de GANXET.

És tracta d’un llegum que es cultiva molt especialment en les comarques del Vallès, el Maresme i també a la Selva. És una mongeta amb DOP ( Denominació d’Origen Protegida). També la trobarem sembrada en altres llocs.

El gra té forma de ronyó, la pell és molt prima i el sabor és molt suau, exquisit. Cal collir-les quan la tavella és seca, desgranar-les i deixar-les uns dies per tal que s’acabin d’assecar. Abans s’acostumaven a conservar en gerres de terra o en coixineres de roba. Ara, en un pot de vidre i no és aconsellable en un recipient de plàstic.

Acostumo a comprar-les sempre crues, al mercat. Prefereixo cuinar-les jo mateixa i aprofito l’aigua per fer-ne una excel•lent sopa. Si voleu tenir-ne a casa i ha una manera de conservar-les sense que es marruquin. Poseu-les al congelador un parell de dies. Com que les mongetes ja són seques no es congelaran, les podreu treure desgranades i amb la seguretat de guardar-les sense por que el marruc pugui malmenar-les.

Hi hauria d'haver un pudor ètic sobre les imatges del mal.

2011-03-10T20:39:00.000+01:00

Començo per dir que es tracta d’una cinta de ficció. No voldria que passéssiu una mala estona, que és el que jo he sentit abans de saber-ho.Voleu dir que no hi ha una malaltia que afecta a bona part de la humanitat? Dic així, perquè acabo de llegir, que en el festival de cinema de Sitges d’enguany, va visionar-se una pel•lícula sèrbia de títol “ De Serbian Film”. En aquest film, que el propi director ja reconeix que és tracta d’una “ pel•lícula extrema”, s’hi pot veure com un infant acabat de néixer és violat. Si aquesta esfereïdora escena no fos suficient, també va filmar-se un quadre en el que un vailet de nou anys és forçat per un home, personatge que ignora que és el pare de l’adolescent.

Rel de la denúncia presentada per la Fiscalia de Catalunya, el jutge de Vilanova i la Geltrú, ha imputat al director del festival per l’exhibició de menors i pel delicte d’utilització de menors en escenes de sexe. És el responsable del festival qui decideix la projecció de les pel•lícules i per tant és ell la persona acusada. El director d’aquesta barbaritat – prenc nota del seu nom per no anar a veure cap film d’aquest tipus èticament indesitjable,Srdjan Spasojevic – intenta amb un discurs pervers, justificar aquesta llordesa, que això si que és pornografia i no entesa com a la lliure exposició del cos humà, quan es produeix en exercici de la lliure voluntat de l’adult. A l’entendre d’aquest individu, les imatges volen significar, manifestar, la violència que es va viure en la guerra dels Balcans, en el territori de l’antiga Iugoslàvia. Crec que les imatges de les atrocitats i les brutalitats han de ser mesurades i ho expresso en el sentit que les figures no han de representar enterament la qüestió. Una excessiva exposició no ajuda en absolut i siguem clars, en ocasions pot arribar a provocar unes percepcions ben allunyades del que es vol comunicar. De vegades, amb intencionalitat prou volguda, en profit d’un benefici material. Són les paraules les que expliquen realment el fet, des de l’argumentació i l’anàlisi de la realitat que ha produït la catàstrofe. Segons el director es tracta de “l’art nu i de la veritat”. Aquesta pel•lícula ja és coneguda amb el nom del “newborn porn” ( porno acabat de néixer) Quanta fal•làcia en nom de l’art.

No ho puc entendre. Fins on hem d’arribar en nom de l’art? Parlava d’una malaltia que creix dia rere dia. En favor del senyor Àngel Sala, s’ha creat una pàgina en el Facebook, que ja porta recollides més de tres mil signatures. Persones que qualifiquen l’acusació del jutge d’acte de censura. D’una mesura que atempta contra la llibertat d’expressió, també afegeixen.

La lliure manifestació del pensament no ha de posar en qüestió els drets de la infància, prerrogatives que el dret internacional i la nostra Constitució contemplen, amb la finalitat de protegir la mainada. No puc entendre que la decisió presa pel jutge, sobre una qüestió que empara els drets de la infància, pugui ser qualificada com un acte de censura. Reproduir imatges del mal, d’atrocitat, ni que sigui en ares de la ficció, contribueix a banalitzar el que supera els límits d’allò que els humans ens hem concedit. Hi hauria d’haver un pudor ètic en agafar o copiar certes imatges de la realitat. Cap imatge és en va.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Abans d’editar l’escrit he volgut entrar en el web de Sitges Festival. Penso que ho he encertat. He pogut llegir un comunicat del qual en faig un breu resum.

“ El Sitges Festival, mostra el seu total suport al seu director en referència a la programació de la pel•lícula “ A Serbian Film”. Agraeixen també tot el suport rebut i mostren el seu respecte a aquelles crítiques que han generat un debat necessari sobre la importància de la llibertat d’expressió. L’existència de veus crítiques portarà al Festival a plantejar una reflexió sobre els mecanismes d’informació de cara al futur, insistint en la protecció de la infància”.

Penso que és just, que ho faci constar. Entenc que han pres nota del que ha passat.

" Avi, què vol dir això de dretes i esquerres?"

2011-03-05T21:05:00.000+01:00

Socialisme i Llibertat

A l’hora del dinar, abans d’ahir, el vailet de casa va i em diu: “avi, que vol dir això de ser de dretes o d’esquerres?”. Vaig trigar una estona, uns quants segons a respondre. Vaig pensar que la contesta hauria de ser amb paraules entenedores i amb un espai breu.A un vailet de tot just onze anys, no podria pas fer-li un “discurs” de contingut històric i menys encara tenir-lo pendent una excessiva estona. Vaig decidir que el millor que podia fer era posar-li un exemple d’una realitat que ell viu cada dia: l’escola. Penso que me’n vaig sortir prou bé. En Martí, quan vaig acabar de dir les quatre paraules, va fer una afirmació i també una pregunta. “ Doncs pel que em dius, els de casa sou d’esquerres, va afirmar el vailet”. Aquesta fou la seva opinió a l’entorn del nostre pensament, segurament no només per la meva resposta, també pels comentaris que acostumem a fer i que li deuen arribar a les orelles. La segona interpel•lació ja no fou tan fàcil de respondre. “ Avi, quan s’acabarà això que hi hagi nens i nenes que no poden anar a l’escola?”. Què podria dir-li? Vaig decidir que el millor que entendria, seria una resposta que s’adigués amb la pregunta que m’havia fet. Mira Martí, quan la majoria de la gent sigui d’esquerres. Hi haurà escoles per a tothom i també milloraran altres coses.

Vaig tenir bona sort. Només m’hauria faltat que el meu nét m’hagués preguntat quan la majoria seria d’esquerres. El camí serà difícil i de llarga durada. La desaparició de la Unió Soviètica va reencetar el discurs de la fi de les ideologies. Francis Fukuyama, el filòsof i politòleg nord-americà, director del departament d’economia política del govern dels Estats Units, és l’autor d’un llibre titulat “ La Fi de la Història”. En aquesta obra, Fukuyama afirma, que la història entesa com una lluita entre les ideologies ha finit i, que un nou liberalisme capitalista, fonamentat en la tècnica i la ciència, aportarà una nova societat humana, amb la modernitat, la globalització i el pensament únic. Aquest nou pensament - el neo-conservadurisme - de cap de les maneres és una nova història de la societat. És la continuació de la pròpia història des de plantejaments radicalment mercantilistes. Penso que la crisi del pensament de Fukuyama rau en no reconèixer les crisis que ha generat el capitalisme. La desaparició d’aquesta humanitat mercès al pensament únic basat en els avenços que ens aportaran les noves tecnologies, que crearan una nova era, la posthumana, ignorant un procés obert en el que la llibertat en sigui regidora, no és possible. Fukuyama és un pensador autoritari, defensor d’una societat tancada i res te a veure amb els grans mestres del liberalisme.

Aquest pensament únic, que és negar la necessitat de les ideologies, del debat polític expressat de distintes formes, ens ha portat a una realitat econòmica preocupant i que gosaria afirmar que avui encara ignorem com acabarà. Que cal posar l’esforç per construir una societat més justa, amb un nou model social i econòmic, és sens dubte un deure que tenim. Ningú hauria de renunciar al compromís d’aquesta empresa, en la que ens juguem l’avenir.L’aplicació de les polítiques neo- conservadores, fonamentades en la negació del pensament polític, han aconseguit en bona mesura l’objectiu desitjat. Un món inhumà, insolidari, que ha convertit el diner en la principal fita de la nostra societat.

Hi ha un altre aspecte, també conseqüència d’aquestes polítiques ultraconservadores, que condiciona en negatiu, el moviment ciutadà. Ha arrelat el descrèdit de la política, moltes persones – i no els falten fets que han ocorregut i que encara es repeteixen – entenen l’exercici del polític en el sentit de servir-se’n en favor d’interessos propis i no de defensa del bé comú. En aquest sentit, caldria que les formacions polítiques procedissin amb tota fermesa contra aquells que han delinquit. Malauradament no és així i és penós constatar com procuren amagar comportaments que haurien de condemnar. I pitjor encara, quan davant de fets consumats i en alguns casos jutjats, sentenciats i declarats culpables, bon nombre d’aquests personatges tornen a ser inclosos en les llistes electorals de les properes eleccions. Blasmar el pensament polític insolidari que predica Fukiyama – hem sentit el discurs de refundar el capitalisme, ara ja no se’n parla – i alhora no ser rigorosos, aquesta volguda absència d’honestedat, és un fet que empitjora la credibilitat en la funció de la política i una mostra prou evident d’hipocresia. Les més importants formacions polítiques de casa nostra, no fan res en aquest sentit i els hi hauria de caure la cara de vergonya. Aquesta responsabilitat l’haurien d’exercir les direccions dels partits, sense oblidar el deure que també tenen d’exigir-la els seus militants. Amb quina autoritat moral, pot demanar-se la confiança dels ciutadans, quan des d’algunes opcions polítiques es permeten comportaments delictius?

Les ideologies d’esquerres són imprescindibles per empènyer el món cap a unes noves condicions de vida. Clar que hi ha dretes i esquerres, tan sols cal donar una ullada a la història i lletrejar si us escau, els filòsofs i pensadors de l’època contemporània i sobretot els que analitzen la història en termes de lluita de classes. Ben segur que hi ha classes socials i només la conscienciació i l’esforç de tots ens pot portar a una nova societat, més justa, equitativa i humanista.

Breu crònica del 23-F

2011-02-22T19:44:00.003+01:00

D’antuvi ràbia, indignació. Una vegada més els lliberticides s’aixecaven contra una democràcia feia poc encetada. Molts passos enrere que portarien altra vegada aquest país a la ruïna. Els esforços i la lluita de tantes persones per retornar les llibertats podien quedar en res.Les presons s’omplirien i el pànic s’estendria arreu. Altra vegada les pors amararien les cases de les persones que s’havien compromès amb la construcció d’un país lliure. Ja tenia 44 anys i coneixia el que havia sigut viure en un règim dictatorial, en el que les persones eren privades de la seva llibertat, empresonades, per l’únic delicte de discrepar del que un govern imposava, que havia aconseguit el poder amb l’ús de la armes i que mai va reconèixer els drets del poble. A casa havíem viscut la dictadura, patint-la. El pare – com tants d’altres – havia hagut d’anar-se’n a l’exili i va retornar a Sant Feliu, després d’haver passat per la presó. Havia vist la “valentia” del cap de la policia, que massa sovint venia a la taverna amb una actitud “xulesca”. Quantes vegades havia acompanyat el pare a la caserna de la Guardia Civil, on havia d’anar cada setmana a “presentar-se”, ni que fos una mala persona que calia tenir vigilada. A casa varem passar unes hores d’incertesa i també de temor. Què podria passar-li al pare?

Aquella tarda no havia anat a treballar. La feina la tenia a Platja d’Aro i els caps de setmana no hi havia festa i lliurava en dies feiners. Va ser un veí que va venir a dir-me la notícia i per la SER vaig anar seguint els esdeveniments. Vaig arribar-me fins el local del partit, que teníem a la carretera de Palamós, just davant de la porta d’entrada del futbol, on vaig recollir les fitxes dels militants que vaig deixar al pis de sobre de l’estanc de la plaça, que la sogra tenir llogat, encara que ja vivia amb nosaltres. Vaig sentir-me incapaç de fer altra cosa que no fos romandre a casa, tots junts. Vaig telefonar al pare, que treballava a Magatzems Vall i va dir-nos que plegava de la feina per anar-se’n a l’ajuntament, però que abans passaria per casa per explicar-nos la seva decisió.

Aquelles hores, fins que la situació no va aclarir-se van ser dures.L’incertesa del que podria succeir va expandir-se per tot el país i la foscor de la por va retornar pocs anys després de la recuperació de la democràcia. Però la llum de les llibertats va ser present en el despatx de l’alcaldia. En aquell lloc, un socialista i dos comunistes, en Josep Vicente – l’alcalde – la Carme Ayats i el pare, van fer-se companyia i varen tenir el valor de mantenir-se en el lloc que els havia atorgat el poble. Si voleu, una actitud simbòlica, però amb un capteniment que legitimava la sobirania popular, per damunt de la barbàrie i la inhumanitat que amenaçaven el país. Parlem de fa trenta anys i segur que la majoria de les persones joves, no poden fer-se càrrec de la situació política que ja feia temps es vivia. La possibilitat d’un cop militar-cívic, no va sorprendre a les persones que, amb més o menys mesura, estavem assabentats del que estava passant. Josep Vicente, Carme Ayats i Pere Pujol foren tres persones que es varen arriscar en aquells moments, defensant la legitimitat política que els havia donat el poble.

Ben entrada la matinada el pare va tornar a casa. El pare havia escollit i tots ho varem entendre que el seu deure era anar-se’n a l’ajuntament. Primer va passar per casa, per explicar-nos el perquè de la seva decisió, que tots varem comprendre. Coneixíem com i que era el pare.

És un breu relat, personal, del que vaig/varem viure a casa aquell 23 de febrer de fa 30 anys. De les conseqüències polítiques que va tenir aquell fet encara avui les estem patint. Però aquesta ja seria una altra crònica.

Plaça de Salvador Espriu un any després, tots d'acord

2011-02-20T19:36:00.003+01:00

Fa poc s’ha complert un any de l’adequació i el tancament al trànsit rodat de la Plaça Salvador Espriu a Vilartagues. Feia anys que un sector important dels veïns reclamaven de l’Ajuntament que s’implantés una mesura com aquesta. Des de la regidoria de mobilitat de la qual n’era responsable, i amb l’acord d’una bona part del govern, vam presentar la proposta a l’Associació de Veïns de Vilartagues que d’una manera coherent i valenta va recolzar la decisió.

Hem creat un espai cívic, adequat i sobretot segur per els usuaris i vianants, més si es te en compte els casos d’atropellaments que s’hi havia donat en els darrers anys, així com les col•lisions entre vehícles a la cruïlla amb el carrer Tarragona. Al principi, la mesura no va ser de l’agrat de tothom. Bàsicamenr el malestar provenía dels interessos estrictament comercials d’un petit grup, i les queixes d’alguns conductors a l’hora de canviar els seus hàbits de circulació. Aprofitant aquest descontent, C. i U. i el regidor Pere Luque, llavors a l’oposició, van aprofitar per criticar al govern de manca de rigor, poca sensibilitat cap els “afectats”, i assegurant que ells no ho haguessin fet mai.

Ara, passat poc més d’un any, amb un govern de Convergència, Tots per Sant Feliu i recolzat pel grup AMICS, sembla que s’han adonat del seu error. Les declaracions airades d’alguns representants d’aquests partits, les editorials molt decantades d’algun setmanari local, i les queixes infundades d’alguns comerciants de la zona, han quedat en res. L’actual equip de govern, va tenir, i de fet encara te, la possibilitat de tornar deixar circular per la plaça tal com va prometre, però no ho pensa fer, això il•lustra clarament el sectarisme polític d’aquelles protestes.

El temps i els fets demostren que es va prendre una decisió encertada, pensant en la protecció dels usuaris i en el profit col•lectiu per sobre d’interessos particulars. Vàrem pacificar un espai especialment sensible al cor de Vilartagues. Queda encara molta feina per fer, problemes per resoldre en molts llocs de Sant Feliu, i això comportarà en el futur decisions semblants, consensuant-les amb els implicats, i defensant-les amb convicció, només així aconseguirem transformar i millorar la ciutat.

Jesús Fernández Bort

Regidor d’ICV-EA

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

La decisió presa a la Plaça de Salvador Espriu forma part de la sensibilitat del nostre projecte en quan a la mobilitat. L’ampliació d’espais cívics – com molt be expressa el nostre regidor- és un feina que caldrà millorar a la nostra ciutat. Els nostres objectius en el sector de la mobilitat són clars i sempre orientats en la millora de la seguretat dels ciutadans. Recuperar a la nostra ciutat zones que garanteixin la mobilitat i l’accessibilitat de tothom, és al nostre entendre, un dret que cal promoure des de l’ajuntament. Des d’ICV prioritzem la recuperació de l’espai públic en benefici de les persones davant la preeminència del vehicle privat. Mesures en aquest sentit humanitzen la ciutat i promouen la relació ciutadana, uns valor que pensem són fonamentals per a la cohesió social. Volem construir una ciutat més acollidora, no només per a les persones que hi vivim, també per a tothom que vulgui visitar-nos. Facilitarem l’accés a espais per fomentar els recorreguts a peu de qualitat i també apostem per acabar el projecte de les Vies Verdes. Volem en definitiva, una ciutat en la que l’espai públic no sigui segrestat per la pressió de l’automòbil.

Per una política fiscal justa

2011-02-19T20:08:00.003+01:00

Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i vice-director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. El darrer llibre que ha publicat és Josep Solà i Barberà: La Veu del PSUC.

Faig una petita marrada per fer uns breus apunts sobre qui fou Josep Solé i Barberà. Gosaria dir que fou una de les persones més importants del PSUC i de les més reconegudes quan la transició democràtica. Nascut l’any 1916 es significà per ser un dirigent universitari i militant del Bloc Obrer i Camperol. L’any 1936, quan fou fundat el PSUC, i acabats els seus estudis de dret, va passar a dirigir les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Va incorporar-se a l’Exèrcit Popular i finalitzada la guerra va ser empresonat durant cinc anys i posteriorment desterrat a La Mancha. Al cap de 10 anys retornà a Barcelona, exercir la seva professió i fou un dels principals advocats dels presos polítics.

La defensa del dirigent comunista Miguel Núñez ( 1958) i la de membres d’ETA en el Procés de Burgos (1970) el van convertir en tot un símbol. Fou l’advocat que més detinguts va defensar davant del Tribunal del Orden Público ( TOP) i, en representació del PSUC una peça fonamental en l’organització de les plataformes unitàries de l’oposició franquista catalana. Solé i Barberà va ser el representant del PSUC a l’Assemblea de Catalunya, diputat al Congrés i membre de la redacció de l’Estatut de Sau. Una persona que va guanyar-se el respecte de tothom, inclús d’aquells que no compartien el seu projecte polític, que va posar els seus coneixement en defensa de les llibertats i en moments molt difícils. Un exemple de coherència amb el dret, amb un exercici de la seva professió, posada al servei de la justícia.

Quan he encès l’ordinador, ho he fet amb la intenció de transcriure un article d’Andreu Mayayo, que penso val la pena donar-li una bona ullada. Poques paraules, però que ens mostren un aspecte del frau fiscal que es dóna en el nostre país.

Les grans empreses paguen poc i defrauden més

La multinacional americana Praxair va reconèixer que havia defraudat 146 milions d’euros a l’Hisenda espanyola i, tot seguit, no va dubtar a pagar la xifra astronòmica de 246 milions – en concepte de deute, més els interessos i la sanció – per evitar la presó per a dos dels seus directius. Aquest acord és un dels exemples més notoris que han permès a l’Agència Tributària tancar l’exercici del 2010 am una recaptació extraordinària en la seva lluita contra el frau fiscal: 10.043 milions d’euros , un 23,7% més que l’any 2009, l’equivalent a un 1% del PIB.

Tot amb tot, encara representa una part molt petita del diner negre que empastifa la nostra economia, sobretot entre les grans empreses i les grans fortunes. Entre els 80.000 milions calculats per la UPF i els 100.000 estimats pels mateixos funcionaris d’Hisenda, entre un 8% i un 10% del PIB.

Les comparacions són odioses amb els nostres socis de la Unió Europea i sagnants amb Alemanya, amb qui quadrupliquem el percentatge del frau fiscal. Ras i curt, amb una pressió fiscal inferior en deu punts a la mitjana de la UE, tenim 10 punts més de frau fiscal, i mentre dupliquem la taxa d’atur, a casa nostra circula la quarta part dels bitllets de 500 euros i els de 200 van creixent.

L’elevat frau fiscal a Espanya justificaria l’estat d’alarma per aconseguir reduir en bona part, si no del tot, el frau fiscal.No es tracta tan sols d’una qüestió econòmica, sinó d’autoritat moral abans d’exigir sacrificis al conjunt de la població. Per això caldria augmentar els recursos legals, econòmics i humans de l’Agència Tributària. I que els grans defraudadors vagin a la presó, per descomptat.

Andreu Mayayo i Artal.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Mayayo ens parla de quantitats extraordinàries que uns lladregots – volgudament vull ser més ferm amb els qualificatius – roben a la ciutadania. El govern requereix al nostre sentit de responsabilitat i ens reclama a contribuir amb el nostre esforç, per tal de superar una situació que té més de quatre milions de persones a l’atur, que no demanen altra cosa que poder-se guanyar la vida amb el seu treball. Hem de ser solidaris i en bona mesura també hem d’escoltar-nos que hem sigut coresponsables de la crisi que estem patint; hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, hem estirat més el braç que la màniga. Una gran mentida, quan se’ns ha dit i repetit una i mil vegades, que aquella bonança seria estable i a més a més encara aniria creixent. Tampoc descuidaven aconsellar-nos que hi havia un aspecte indispensable per aquella millora: comprar i consumir. Quina vergonya pel govern permetre aquests rapinyaires, quin sentit del paper que ha de tenir l’Estat per a una justa distribució de la riquesa que genera aquest país, quan som governats per una opció política que s’anomena socialista. Com pot demanar-se a la gent més sacrificis, quan els lladres engruixeixen els seus comptes amb diners que no són seus? El lladronici ha de ser perseguit i castigat. L’Agència Tributària prou be que coneix on són aquests diners. L’aplicació de les lleis actuals dotarien l’Estat i al govern que l’administrés, dels recursos necessaris per acabar amb el problema de la crisi i poder prendre mesures actives en la creació de llocs de treball. L’administració ha de ser la principal generadora de l’activitat econòmica i no deixar aquest aspecte només en mans de l’empresa privada. Els diners hi són, però cal augmentar els recursos econòmics i humans de l’Agència Tributària, però fins ara, el govern que tenim, no s’ha manifestat políticament en aquest sentit.

Un altre aspecte –que tantes vegades hem comentat amb l’amic i company Joan Prat – que també contribuiria a mantenir l’estabilitat del nostre sistema financer, seria establir una taxa sobre les transaccions financeres. Tothom pot utilitzar els seus recursos de la manera que cregui convenient, però entenc que una taxa sobre aquests tipus de transaccions seria socialment justa. Els ministres europeus de finances estaven disposats a debatre les possibilitats d’adoptar una taxa a les transferències bancàries. Aquesta mesura podria convertir en no rendibles els intercanvis de caire especulatiu immediat i serviria també per reduir els riscos del sistema financer. Una taxa d’aquestes característiques podria actuar sobre la veritable causa dels problemes que genera l’especulació. Parlo de fa mesos i desconec si s’ha arribat a algun acord. Més aviat i en consonància amb els diferents criteris que s’exposaven, molt expressament per part del govern anglès – la City és una font d’ingressos que provenen del diner brut – gosaria afirmar que tot haurà quedat en un no res.

Un sopar de gala

2011-02-15T21:26:00.006+01:00

La dita popular ens explica que tots els sants tenen vuitava. La saviesa d’aquest proverbi em permet ajustar-lo també als aniversaris. Permeteu-me aquesta llicència.

Dimarts passat, a Santa Cristina, a casa de la nostra filla Sònia hi hagué un sopar “d’etiqueta”. I no només per les viandes prou saboroses que varem gaudir. Res de l’altra món, uns talls de xai fets a la brasa, amb un parell d’orelles de porc i unes quantes botifarres. Unes safates amb verdures per acompanyar la carn, un bon vi per anar traguinyolejant i unes lioneses per acabar d’enllestir l’àpat. Tampoc les dones – tot i anar molt ben vestides, com sempre – lluïen vestits de conegudes marques i els homes també varem oblidar el frac.

La “gala” era que el nostre Martí complia els onze anys. El vailet ja fa temps que ha encetat la pubertat i ja tots el veiem com si fos un adolescent, encara que tot just ha començat aquest tram de la seva vida. El nostre nét és un xicot prou espavilat a l’escola, se’n surt be a l’hora de passar els exàmens i les notes de final de curs ens fan sentir prou satisfets i perquè no dir-ho sanament orgullosos. El parer dels seus mestres és que podria millorar encara, si hi posés una mica més d’empenta. Entenem la consideració que fan els seus professors – és el seu deure- però també som sabedors que quan en Martí decideix que val la pena, “ hi posa el coll” i temps tindrà per anar aprenent noves actituds, que encara és un vailet.. Ara està cursant el 5è curs i ho dèiem l’altra dia amb l’àvia que ja quasi és a les portes de l’institut. La bateria, el violoncel i l’atletisme també s’emporten bona part dels seu temps i sovint quan arriba el vespre diu que ja n’hi ha prou, que fins demà!!. Un xic distret també ho és. De vegades – i segur que no és diferent dels altres vailets, deixeu-me fer memòria de fa molts anys quan jo també patia d’aquesta “malaltia” – cal repetir-li les coses i en ocasions hem d’alçar el to de la veu per tal que ens escolti. Deu anar – “ a la seva bola” – que així diuen ara els joves i també els que no ho són tant. És un bon xicot i penso que aquesta asseveració ja ho diu quasi tot. Crec que disposa d’una gran fortuna que sabrà aprofitar: una mare i una àvia que ben segur a banda d’estimar-lo, són dues excel•lents persones que són el millor exemple per en Martí. També d’una tia, que encara que no convisqui amb nosaltres, quan ve a Sant Feliu, el vailet s’ho passa de primera, s’estimen.

Si hagués de valorar el que jo he aportat a la vida del meu nét, francament no sabria que dir. El meu gran dubte, és si en Martí, la seva germana Sara i la mainada d’arreu tindran un món en PAU, millor del que jo vaig tenir quan era de la seva edat. Segur que no he obrat tot el que caldria però el meu humil esforç si que tinc la certesa d’haver-lo fet.

El sopar va acabar d’hora. L’endemà era dia feiner i malgrat que la quitxalla, en Martí i la Sara, volien que la festa no s’aturés, tot just tocades les onze cada ovella al seu corral.Ben pensat potser si que ens hauríem d’haver mudat de primera: 11 anys és una edat important, més encara quan qui això escriu en farà 74 demà passat. Salut hi hagi per poder fer un altre sopar l’any vinent.

Imatges amb paraules

2011-02-14T19:44:00.000+01:00

Que el poder ha volgut sempre influir en el pensament dels ciutadans és un fet inqüestionable. En els països amb governs “democràtics” el control de la població per part del poder és més difícil que en els règims dictatorials, societats aquestes, en les que els ciutadans no tenen accés a cap informació que no sigui la dictada per l’autoritat imposada. Però també en els estats de dret, s’intenta trobar altres camins per modelar l’opinió del poble, mitjançant l’utilització dels medis de comunicació, que són emprats cap a la formació d’una única opinió.

Premsa, ràdio, televisió, cinema i altres medis, conformen el que coneixem com a mitjans de comunicació de masses. La influència que poden tenir aquests sistemes de comunicació, es reflexen en pràctiques socials fonamentals que van més enllà de les conductes socials que rebem les persones en les relacions d’aprenentatge familiar i de convivència ciutadana. Aquestes institucions han perdut el seu paper, en una societat que ha passat a ser dominada per aquesta mass-media, que ens presenta un món imaginari. El control dels mitjans és un objectiu fonamental per a la creació de subjectes/ col•lectius incapaços de pensar, que molt especialment facin de les imatges una realitat que no és. En aquest aspecte cal recalcar la importància de la televisió, medi de comunicació que arriba a la totalitat de la ciutadania, una eina que sovint veiem però no entenem, que ens omple de figures que ens aporten una visió de la societat que no és certa.

Que les cadenes privades, ens ofereixin programes de nul•la qualitat, vergonyosos, amb continguts que provoquen la reacció del pitjor de la condició humana, que ens presenten personatges que es prostitueixen per un grapat de diners, com que l’únic important per aquestes empreses són els beneficis ràpids, hem d’admetre – si no vols per força – aquesta mena de programes sense contingut i que per dignitat pròpia hauríem de rebutjar. Sembla que no és així i que aquestes ofertes de la televisió privada, compten amb una bona acollida.

Des de l’espai públic la qualitat millora – només faltaria que no fos així – però massa sovint, les televisions públiques ens ofereixen programes d’una condició lamentable. En bona mesura sembla que vulguin mantenir una competència amb la indecència de les privades. El mitjà televisiu, ben segur que hauria de contenir ofertes prou distretes i que ens permetessin passar estones ben a gust, però amb propostes de qualitat, a l’abast de tothom. Dic així, perquè un dels arguments que tots hem sentit és que els programes que no són per “divertir-se” són avorrits i que el que ens cal, si el dia a dia ja és prou feixuc, és acabar la jornada sense capficar-nos en demesia. Des de la televisió pública sembla que tampoc hi ha massa interès en oferir informacions plurals, de debat, d’anàlisi, que ens puguin ajudar a millorar la nostra capacitat de discerniment. Hi ha qui diu que si vols desinformar-te el millor camí que pots fer és veure la televisió. Discrepo d’aquesta radicalitat i penso que si fas una bona tria pots trobar emissions prou interessants. El que si podem veure és l’interés que tenen les grans formacions polítiques per poder conduir l’espai televisiu, un avantatge que be prou saben la importància que te.

Una excessiva utilització de les imatges, és una estratègia emprada per aquests mitjans. No vull posar en dubte la importància de la imatge, però si la figura no va acompanyada pel discurs, per la paraula, no tenim tota la informació. El mot ja sigui oral o escrit ens aporta el fons de la qüestió, la història que ha provocat la situació que veiem dibuixada. És imprescindible per millor entendre el fet i les causes que l’han provocat, l’exposició de les condicions socials, polítics, econòmiques...que són les responsables d’aquella situació. Permeteu-me posar un parell d’exemples. Fa uns de dies, en els diaris, hi podíem veure la fotografia d’una dona afganesa que havia sigut brutalment mutilada en el nas i les orelles per la seva pròpia família. De manera freqüent en la pantalla del televisor ens passen imatges d’infants africans, que ens toquen el cor, que ens fan patir. Si no disposem del discurs que ens il•lustri, la nostra informació és precària i no ens permet entendre el fet. Es tracta d’una informació que ens la fan arribar amb volguda precarietat, que no ens permet entendre i valorar la notícia amb els suficients coneixements per fer-ne una avaluació pròpia, i que és en molts casos aprofitada pel “remitent” per fer-ne una descripció tendenciosa. La fotografia de la noia afganesa fou la portada de la revista Time –una publicació prou coneguda per la tendència bel•licista i imperialista – amb el títol “ Què passarà si deixem Afganistan?” No cal negar que les agressions a les dones són fets que es produeixen sovint en aquell país, però assegurar que la presència dels militars dels Estats Units, és imprescindible per la garantia que aquestes pràctiques medievals desapareguin en aquell lloc és una gran mentida. Per ser objectius en la informació també hauria calgut esmentar els crims, abusos i destrucció que sobre la població civil ha provocat la intervenció militar. Per què Time no ha publicat cap portada amb aquests crims de guerra i tampoc cap foto amb soldats americans morts o ferits? Una informació volgudament esbiaixada i tendenciosa per convèncer als ciutadans dels Estats Units de la necessitat de la presència en aquell indret. La presència militar a l’Afganistan no és en defensa de la dona i dels drets humans. Time ha actuat sempre amb un cinisme polític amb complicitat amb els grans interessos de l’imperialisme nord-americà.

La música d’un nocturn de Chopin, va acompanyar la darrera narració que va fer Iñaki Gabilondo, des del canal CNN+, el mes de desembre passat. Va tancar-se un mitjà de comunicació honest i honrat, un instrument vital per a la informació dels ciutadans. La nostàlgia que es desprèn de la música de Chopin era la millor queixa contra aquesta agressió a la democràcia, com un plor contingut per la pèrdua de la veu d’unes persones que posaven la seva capacitat de treball en benefici de la societat. De vegades sense coincidir amb el meu parer, però sempre amb la seguretat que no hi havia cap propòsit d’engany. El canal no reportava beneficis econòmics i després d’onze anys, en la mateixa freqüència hi podrem veure el Gran Hermano les 24 hores del dia...

Amb esperit crític hem de saber definir el que ens arriba des dels mitjans de comunicació. Tenir la capacitat no només de veure, també mantenir un esperit oportú per qüestionar les informacions, per tenir les nostres opinions. Tenir opinions no és repetir les dels altres sinó formar-se les pròpies. ( la darrera frase no és meva, l’he “mangada” a la nostra filla Núria, que per això sóc el seu pare).

A l'escola ens van demanar fer un treball

2011-02-12T20:08:00.006+01:00

Les places de minusvàlids

En el meu cas, crec que, als super mercats, a les escoles, als hospitals,...les places d'aparcament reservades a minusvàlids sempre estan ocupades, per cotxes que no portel la placa de minusvàlid. La meva mare va en cadira de rodes i jo m'hi fixo. La gent no se'n adona, però, segur que si ells fossin educats no hi aparcarien.

La gent que hi aparca sempre te la frase típica " Però si només es un moment", i després si els dius que no hi poden aparcar, a més a més se'n van emprenyats.

Jo la única cosa que demano es que s'hi fixin una mica més i que procurin no aparcar-hi.

Martí Rovira i Pujol

SORTU. El govern ha de tenir coratge.

2011-02-09T21:20:00.003+01:00

Ahir va entrat en el registre del Ministeri de l’Interior, la sol•licitud de legalització d’un nou partit/ organització, amb el nom de SORTU ( brollar, en èuscar). Una nova formació que representa la voluntat política de l’independentisme basc, que vol presentar-se a les properes eleccions municipals. Ara caldrà que el govern espanyol determini la legalitat dels estatuts d’aquesta formació i en el cas de considerar que pot haver-hi en les normes, alguna qüestió que no s’ajusti a la llei, podrà recórrer al fiscal general de l’Estat. En darrera i definitiva instància, si el govern creu que aquesta formació no respecte la legalitat, els tribunals hauran de pronunciar-se. No oblidem que en un estat de dret, és el poder judicial el que te la facultat de decidir i no el govern, en aquestes qüestions. Altrament podrien produir-se decisions de caràcter partidista, que serien contràries al lliure dret d’associació i participació política.

Aquest nou partit de l’esquerra abertzale, planteja la constitució d’un estat basc, en el marc de la unió europea. Una fita política que s’incardina en el dret a l’autodeterminació dels pobles, plantejament que al meu entendre ha de ser reconegut, en el cas que arribi a comptar amb la majoria de la voluntat del poble basc. En les normes que presenta SORTU, s’explicita amb claredat i contundència, rebutjar qualsevol mena de violència amb finalitat política i s’expressa també el repudi a ETA.

És inqüestionable que la situació política en el país basc, no és la que correspondria en l’exercici d’una veritable democràcia. La violència i la barbàrie d’ETA han permès a les dues grans formacions polítiques PSOE i PP, posar dificultats al parer polític i a la participació de bona part d’aquella societat. Quan l’esquerra independentista, expressa la seva voluntat de participar democràticament en l’exercici polític, penso que obstaculitzar aquesta petició per unes preteses raons de possibles actituds de mancança en el discurs contra la violència- quan s’han compromès a respectar la via de la democràcia – seria un greu error negar-los aquest dret. I en el cas de produir-se alguna actitud personal que no s’ajustés al compromís que han manifestat, caldria procedir pel camí de la justícia contra aquesta persona, d’igual manera que s’ha d’actuar contra qualsevol ciutadà. L’esquerra abertzale basca proposa l’exercici democràtic – una decisió de gran importància - que cal que sigui considerada i acceptada. Barrar-li el pas, és negar-se a la possibilitat de recuperar per aquella societat la pau que tan desitja i necessita. En política i més quan governes cal ser valent i prendre les decisions amb coratge, inclús quan podem conduir-te a una posició difícil que pot beneficiar a d’altres formacions. El govern i el PSOE – el partit que li dóna suport- han de tenir la valentia política per reconèixer la legalitat d’aquesta nova formació.

Palau de la Música. Ha començat el compte enrere?

2011-02-07T21:23:00.000+01:00

El Consorci del Palau de la Música és una entitat de col•laboració entre les administracions públiques i la participació ciutadana.L’administració de l’edifici i de la sala de concerts és l’activitat principal del Consorci, que esta integrat per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el ministeri de Cultura i l’Orfeó Català en tant que propietari de l’edifici. El Comitè Executiu el presideix la senyora Mariona Carulla i Font, presidenta de l’Orfeó Català.

Rel de l’autoinculpació que Millet i Montull- saquejadors confessos del Palau- van declarar davant del jutge, va obrir-se una investigació judicial, que avui ja porta més d’un any. Les posteriors investigacions han conduit a trobar altres possibles infraccions en la gestió dels diners de l’Orfeó Català- Palau de la Música Catalana. Una providència emesa pel jutge Juli Solaz que fins fa poc instruïa el cas, deguda a les noves diligències a partir de l’evolució del cas i de l’informe de l’Agència Tributària, reclamava totes les parts personades per tal que poguessin manifestar els seus posicionaments. En l’informe, Hisenda, va desvetllar que la constructora Ferrovial hauria pagat comissions del 4 per cent per la concessió de grans obres públiques, diners que en un 2,5% haurien anat a para a les arques de Convergència Democràtica, amb un total proper als 6 milions d’euros i el 1,5% restant se l’haurien embutxacat els exresponsables del Palau, Millet i Montull. La Fiscalia va respondre al jutge reclamant que cités a declarar com imputat el que llavors era tresorer de CDC, Daniel Osàcar, que hauria gestionat el cobrament fraudulent durant l’etapa de govern de Jordi Pujol. Àngel Colom, que fou cap de llista del PI – formació política ja desapareguda – també és demanat a comparèixer, en concepte d’imputat.

Acollint-se a la disposició judicial, el Consorci del Palau de la Música, va demanar al jutge que cités també com a imputat Àngel Colom, que era el secretari d’immigració de CDC. Aquest personatge, va reconèixer haver rebut una important quantitat de diners, de mans de Millet, per eixugar el deute que tenia en nom del PI ( Partit per la Independència ). Setanta dos mil euros que diu Colom, quan consta un rebut signat per ell pel doble d’aquesta quantitat, en números rodons 25 milions de pessetes. Per la seva part, la Fundació Orfeó Català- Palau de la Música va desmarcar-se del Consorci i de la fiscalia i no va demanat la citació d’Osàcar i Colom, els dos imputats de Convergència Democràtica. L’Orfeó no va fer cap referència respecte de l’informe de l’Agència Tributària i es limita a mencionar els noms de Millet i Montull.

No sóc un entès en l’expressió dels termes jurídics i he hagut d’afinar tot el possible per fer-me comprendre. No cal sorprendre’s del lèxic de persones que per acomplir el seu mandat, comencen per abillar-se d’una manera que ja hauria d’haver sigut modificada, que ens recorden èpoques que sortosament ja són història. Potser no tenen alternativa gramatical i es veuen forçats en la redacció dels seus documents a emprar uns mots de difícil comprensió per la majoria de la gent, és molt possible. Però quan el seu discurs és oral bo seria que empressin un llenguatge que fos més entenedor.

Encara no havien passat dos mesos que el Consorci del Palau havia presentat la seva demanda d’imputació, que s’hi repensa i retira la seva imputació als dos càrrecs de Convergència, Daniel Oscar i Àngel Colom. Així només queda la fiscalia que manté les seves acusacions. Hi ha hagut les eleccions al Parlament, amb un nou govern de C. U. quan es produeix aquesta marxa enrere. Recordem que la Generalitat forma part del Consorci i els grups del PSC, ICV i ERC, demanen al govern si ha pressionat o intervingut en aquesta decisió. No hi ha resposta, el mutisme més absolut és el respecte que hauria de mantenir el govern a les preguntes de l’oposició. El President Mas i el seu equip abandonen el Parlament –és el primer ple de la nova legislatura – i només hi ha un breu comentari del portaveu senyor Trull, que vol justificar la callada amb arguments tan convincents com que l’oposició fa “baixa política” i que no respecten la presumpció d’innocència. Un quants dies després, el senyor President respon a una pregunta d’un periodista amb la següent frase: “ no és moment d’imputar a ningú de CDC pel cas Palau”. El senyor Mas és el meu President però les seves responsabilitats són d’ordre polític i no judicial. Ben segur que coneix un dels principis fonamentals de l’Estat de Dret, com és la independència de la justícia respecte dels altres poders. La resposta penso que ho diu tot.

Millet i Montull han disposat de bens de propietat pública, de diners que són del poble, fet que han reconegut. Segons l’Agència Tributària hi ha suficients probes que suposen el pagament de comissions a Convergència Democràtica i que una bona picossada de diners públics foren entregats a Àngel Colom. També cal mencionar que Daniel Osàcar des de no fa massa ja no és el tresorer de CDC. No oblidem tampoc que la senyora Mariona Carulla –dels Carulla de tota la vida – és alhora presidenta de l’Orfeó Català i també presideix el comitè executiu del Consorci. Un seguit de fets que em permeten pensar que l’assumpte Palau ha donat un tomb important.

Fa més d’un any que el cas Palau començà. El jutge Solaz ha passat a una altra instància judicial i per tant aquest afer haurà de continuar-ne l’instrucció un altre magistrat que haurà d’assabentar-se i posar-se al dia de tot el procés, que he llegit consta a hores d’ara de quasi cinc mil folis. Un altre retard que permet anar passant els dies i no en faré pas una relació de casos evidents que “s’han mort”, per allò que es coneix com la prescripció del delicte. Només mencionaré el que ha passat amb el president de la diputació de Castelló, a qui li han prescrit uns delictes prou evidents i que a més a més és tan pocavergonya que declara que ha sigut absolt. Ara plega un jutge, en comença un altre que tampoc acaba la instrucció, es repeteix les vegades que siguin necessàries fins que el cas no pot ser objecte de judici, prescriu. Repeteixo el que vaig escriure quan va començar l’afer de Palau. Vaig dir que Millet era un personatge que comptaria segur amb suports i ajudes de tota mena. Els diners suficients per disposar dels millors advocats que se les saben totes en aquests afers, amb unes lleis que fan dificultoses l’esclariment dels fets, normes que han escrit legisladors que be prou han sabut com procedir en defensa d’aquests delictes.

I també em temia que un cert poder polític posaria tots els pals a les rodes possibles. No faig demagògia quan afirmo que delictes de poca importància són tractats amb una duresa excessiva. No només demanem, exigim que aquestes persones siguin privades de llibertat i amb la màxima prestesa. Amb els lladregots de coll alt i corbata no procedim de la mateixa manera. Tinc la sensació que com que no ens treuen personalment de la butxaca els diners, la gent no som prou conscients d’aquests robatoris, que són perpetrats des dels despatxos i amb tota impunitat, sense arriscar res. El cas Palau ha donat un tomb enrere, el temps anirà passant i l’oblit juga a favor d’aquests pocavergonyes. Millet i Montull, lladregots confessos, han de retornar al poble els diners que ens han robat. CDC ha de posar a la disposició del jutge tota la informació que pot tenir, be s’omplen la boca de la bona disposició que tenen, però els fets desmenteixen aquests propòsits. I la justícia, un servei públic, ha de garantir i protegir els drets dels ciutadans, que en aquest cas concret ha afectat tota la societat.

El clam d'un poble

2011-02-03T00:07:00.000+01:00

Ho acabo de llegir. La Internacional Socialista ha expulsat el Partit Nacional Democràtic d’Egipte, l’organització política del president Mubarak. Nascuda a finals del segle XIX, prové de la Segona Internacional amb el nom de la Internacional Obrera Socialista i fou refundada acabada la Segona Guerra Mundial, a instàncies dels laboralistes anglesos, per aplegar partits laboralistes i socialdemòcrates. Des de llavors abandonà el nom obrer i es rebatejar coma la Internacional Socialista. Potser d’aquesta nova denominació en la que s’obvia el substantiu obrer pot donar a entendre quines raons han permès que durant quasi trenta anys, el partit que dóna suport a Mubarak hagi pogut estar inclosa en aquest organisme. Desconeixien els dirigents de la IS, les responsabilitats del PND respecte de les polítiques d’opressió que mantenia contra el poble egipci? Ha calgut que el poble sortís als carrers per exigir la justícia i el drets que li negaven Mubarak i el seu partit, per tal que fossin expulsats de la Internacional? Per quines raons aquesta organització política fou acceptada i després mantinguda en el si de la IS? Una vergonya que haurien de reconèixer públicament i que ben segur no tindran la valentia d’acceptar.

Els ciutadans han sortit a expressar, des de fa una setmana, la voluntat de poder viure en llibertat, amb el dret que els correspon a poder manifestar lliurament el seu parer. Avui a la tarda, Mubarak ha enviat els seus sicaris a enfrontar-se amb violència contra unes persones que exigeixen la fi d’un règim polític que han hagut de suportar i patir durant tants anys. Mubarak ha sigut el gran protegit dels governs dels Estats Units que aporta més de mil milions de dòlars anuals pel manteniment d’unes forces armades que garanteixen els interessos geopolítics nord-americans en aquella zona. Egipte, per mor de la seva demografia, és el país àrab més important de la regió i juntament amb Israel representen els millors valedors per “l’estabilitat” que necessita els Estats Units i recordem que des dels acords de Camp David, s’han acabat els conflictes armats entre aquests dos països. Mubarak, com ho havia fet Anuar el Sadat, ha propiciat en tot moment polítiques de contingut antagòniques amb plantejaments fets per altres països àrabs, que han reivindicat una certa independència respecte dels interessos americans. L’administració americana ha recolzat règims dictatorials i en bona mesura és corresponsable de la situació que s’ha produït. Del governs de les mai prou ponderades democràcies europees millor ni parlar-ne. França, Alemanya i Anglaterra s’han pronunciat quan no els hi quedava cap altra sortida.

El moviment ciutadà en contra de Mubarak i el seu règim, ja no li permeten als Estats Units mantenir-lo en el poder. Cal trobar la manera de conservar la influència però Mubarak és un cadàver polític. En primer lloc, la secretària d’estat, la senyora Clinton, va aconsellar a Mubarak que resolgués la situació respectant el dret de manifestació dels ciutadans, sense cap violència. Un parell de dies després i vist el nul cas a l’invitació, el president senyor Obama li demana personalment a Mubarak que abandoni el càrrec, per tal de començar un procés democràtic- que ja procuraran que sigui prou “ordenat” – que permeti la formació d’un nou govern. Però Mubarak es nega i no vol obeir les ordres dels que tan bé l’han mantingut durant tants anys. Aquesta és la situació a hores d’ara i amb tota franquesa crec que no és possible endevinar quin serà el final. El país que pot ser més afectat per un canvi polític i social a Egipte, sens dubte és Israel. I fins avui, al menys jo, no he sentit cap declaració del govern israelià. La realitat és molt complexa, els fets es produeixen amb gran celeritat i el que si goso afirmar és que no hi haurà un acabament definitiu. El poble, de forma espontània demana el que li correspon, no estem parlant d’una revolució, és una revolta que protagonitzen persones de distints àmbits socials. Des de les classes mitjanes fins a les capes més desvalgudes i necessitades. No hi ha un lideratge polític que hagi empès el moviment ciutadà i que caldrà tenir en compte. Si no s’atenen les justes demandes, pot crear-se una situació política i social, que posi el futur d’Egipte en mans de radicalismes que no ajudarien, ans el contrari, a trobar el camí que pugui conduir a una millora del conflicte palestino-israeli, que en definitiva ha de ser el primer pas per cercar la pau en aquella regió, que fa mil•lennis va crear una cultura que en bona part nosaltres hem heretat.

El meu desig perquè no hi hagi violència, que la sang no embruti les llambordes. Salut i vida per les persones que viuen en aquell país.

Ai la guerra!!

2011-01-30T20:09:00.003+01:00

En el que fora l’antic camp de futbol de la carretera de Palamós, avui plaça de Miquel Murlà, dissabte passat fou posada a disposició de la ciutadania una escultura que recorda els ciutadans que van perdre la vida, degut als bombardejos que va patir Sant Feliu en el transcurs de la Guerra Civil. Un acte que alhora que ha rendit un homenatge a totes aquelles persones, ha tingut també la voluntat d’expressar el rebuig a l’ús de la força de les armes. Aquell malaurat conflicte que va estendre la misèria i la mort durant quasi tres anys i que una vegada finida la lluita armada no va acabar amb la pau que havien promès els guanyadors. Ans el contrari, els vencedors d’aquella barbaritat – amb aquesta afirmació vull manifestar el meu desacord quan sento dir que la guerra no va tenir ni vencedors ni vençuts, que tothom va perdre – varen començar una persecució brutal contra les persones que havien tingut la fermesa de prendre les armes i assumir responsabilitats polítiques en defensa d’un govern que havia sigut lliurament escollit pel poble. Les presons s’ompliren de dones i homes que van ser maltractats físicament i vexats en la seva dignitat. Molts varen ser assassinats- desposseïts del primer dret, el de la vida- en nom d’uns tribunals que ja els havien sentenciat abans d’un judici que no va guardar en absolut els drets a una defensa que tothom pot exigir. Aquella crueltat va estendre la basarda per tot arreu i va mantenir a la gent emmudida i espantada durant molts anys.

El trasbals que va produir-se el 18 de juliol de 1936, la flamarada de foc que va esclatar i que va encendre el país, les guspires ja s’havien encès l’endemà mateix de la proclamació de la Segona República, l’any 1931. El nou règim polític, tot i tractar-se d’una República de contingut majoritari burgès, s’havia proposat entre d’altres tres objectius la millora de tres qüestions que donarien un tomb important cap a una nova societat més justa. Un projecte de gran contingut polític com era la reforma agrària – que afectaria especialment Andalusia i Extremadura – que hauria de millorar la inhumana situació de quasi esclavitud que patien els treballadors de la terra d’aquells territoris. Un altre aspecte que va prendre la República fou l’accés a l’educació de la població. Un dret que havia de ser conduit des de la perspectiva d’una educació pública i laica, lluny de l’adoctrinament que fins llavors havia exercit l’església. El tercer aspecte que va endegar el nou govern fou el reconeixement de les diferents comunitats històriques que així foren recollides en la Constitució. Tres assumptes, que en el primer dels casos pretenia trencar una realitat històrica d’injustícia social, en el segon aspecte prendre les mesures que calien per garantir l’accés al dret a llegir i escriure i en darrera instància el reconeixement polític d’un fet també històric. La reforma agrària, la redacció d’unes noves lleis, que contemplessin els drets dels treballadors, no van tirar massa endavant, van quedar-se en bons propòsits que no van satisfer les justes reivindicacions que exigien els treballadors d’aquells indrets, majorment aplegats sota el projecte polític anarquista. En el segon dels propòsits si que es varen assolir fites importants. Foren bastides milers d’escoles que van quasi acabar amb l’analfabetisme que patia la població. Diria que va ser, sinó el més important, un dels compromisos més valuosos que la República va acomplir. La redacció dels Estatuts d’autonomia català i basc – el gallec amb l’esclat de la guerra ni tan sols es va començar – han de ser considerats com uns primers passos d’unes noves relacions, prou importants al meu entendre, entre aquests diferents territoris, que em permeten pensar que si el règim republicà hagués perdurat, potser avui tindríem un estat de component federal.

Aquests tres supòsits que la República volia portar a terme, posaven en perill els privilegis que gaudien des de feia segles algunes classes socials i religiosa del país. La reforma agrària, establiria una nova forma de gestió del camp, que pretenia finir amb els furs absoluts dels grans propietaris, els latifundistes. Una nova escola, pública, moderna i laica, posava fre a l’alliçonament que havia exercit l’Església en el camp de l’ensenyament. El reconeixement dels territoris amb contingut històric, social i cultural diferent a la concepció absolutista, representaven una pèrdua de poder polític i econòmic per als que havien governat en benefici propi el país. Ben segur que hi podríem ajuntar altres consideracions, però penso que aquestes tres raons, foren les que més decidirem a alçar-se contra la República. Deixaré per quant sigui l’aniversari de la proclamació de la República, les consideracions que jo penso van propiciar el triomf de la guerra per part dels facciosos.

En el transcurs de l’acte es van fer uns breus parlaments. Aquesta matinada- la punyetera tos m’ha desvetllat a primera hora – he pensat amb el que vaig escoltar ahir i m’he decidit per escriure’n en el blog. Hom pensa el que desitja dir i vens obligat a posar-hi un títol. Ningú m’ha ensenyat com encapçalar els meus escrits, tot i que penso que el millor que puc fer és trobar una frase ben curta. L’amiga Ana Gutiérrez, ha sigut l’autora de l’escultura i va fer una intervenció per explicar-nos la intenció i el simbolisme que ha volgut expressar. Una bella dissertació la que va fer Anna, que va conduir-nos a millor entendre l’obra. Una frase de tres paraules, que Anna va dir alçant la tonalitat de la veu: Ai la guerra!! La guerra és la pitjor de les calamitats que pot sofrir l’ésser humà. És el patiment pels pares que hi han perdut un fill, dels germans de la persona perduda, dels familiars i amics i en conclusió el dolor de tot un poble. En aquest tot just passat segle, s’han produït les dues conflagracions mundials més cruels de la història de la humanitat. Milions de persones mortes, unes en els camps de batalla, d’altres per les accions bèl•liques sobre la població civil i en el segon conflicte centenars de mils de dones i homes massacrats i assassinats en uns camps d’extermini. Cada vegada la població civil – i aquest és el cas de les persones dissabte recordades – és més castigada. En el transcurs de la nostra guerra, per primera vegada van ser bombardejades les poblacions i dones, persones grans i criatures van ser considerats com si fossin enemics, tal com si les trinxeres estiguessin en els pobles i ciutats, calia estendre el terror entre la població civil. Només una dada respecte de les seqüeles demogràfiques conseqüència de la Segona Guerra: es calcula que varen morir prop de 24 milions de soldats i uns 42 milions de persones civils. Volem i exigim la PAU-així amb lletres majúscules – però no aquella que vam haver de patir durant els anys del franquisme. Certament la guerra en el sentit estricte del mot havia finit, però les persones no érem tractades amb el respecte que mereixem i d’acord amb els Drets Humans. Benvolguda Anna, quanta raó hi ha en les teves tres paraules: ai la guerra!! Gràcies Anna, ja tinc el títol del meu escrit.

Més de mitja vida

2011-01-23T21:45:00.003+01:00

Si m’hagués de cenyir a la pràctica tradicional, hauria d’esperar un parell d’anys. És que avui encara no en fa cinquanta que la Joana i jo ens varem casar. Aquest matí, la Joana m’ha preguntat si me’n recordava de quin temps feia avui fa quaranta vuit anys. No m’ha hagut i he sabut respondre. Feia un temps molt fred i ja el dia abans – així ho asseguraven algunes persones d’allà dalt - amenaçaven quatre volves de neu per la banda de Romanyà, on havíem anat a la tarda per posar a punt la bonica capella d’aquell indret tan preciós.

La Joana m’ha “convidat” fer quatre ratlles i jo no fos que em trobés amb el plat girat sobre la taula, li he respost que a la tarda alguna coseta faria. Amb la meva muller ja feia un parell d’anys que érem “novius” i vam decidir que havia arribat l’hora de casar-nos. Tot i ser tots dos ganxons varem acordar fer la cerimònia a l’església de Romanyà de la Selva donat que en aquell indret aniríem a viure de tornada del viatge de noces ( queda bé això del viatge de noces, veritat?). Havíem determinat amb el senyor Cama, propietari del terreny, que ens faríem càrrec del que calgués per posar en marxa i cuidar-nos de la regència d’un nou restaurant, que varem “batejar” amb el nom de Restaurant Gabarres.

I tant que va nevar!! Els homes del temps, llavors encara no ens tenien embadalits amb els seus pronòstics, però la gent de Romanyà no va errar-la amb el seu vaticini. Tot just arribats a les envoltes de la Font Picant, varem començar a caure petites volves, que anaven creixent a mesura que la carretera s’anava enlairant. El darrer tram abans d’arribar a dalt, vam poder fer-lo mercès a la bona voluntat i al treball de pic i pala d’aquella bona gent de Romanyà.

De viatge de noces varem decidir arribar-nos a França, a la ciutat de Clermont Ferrand, a casa d’un amic del meu pare que era de Sant Feliu, però que s’havia hagut d’exiliar a França el febrer del 1939. Cada any venien a passar les vacances a Sant Feliu, i tenien una filla ja casada, de la nostra edat. Estem parlant de l’any 1963 i llavors les noies- als setze anys - venien obligades a fer una mena de “mili femenina”: el servei social. Aquest servei, era fer unes quantes peces de roba per a la mainada que les encarregades de la Falange repartien d’acord amb llurs criteris. La Joana no va fer aquesta mena de prestació social, prou feina tenia si als catorze anys s’havia posat a treballar a la fàbrica, per haver-se quedat sense pare quan tot just tenia tretze anys. La Joana no podia obtenir el passaport per no haver fet “la mili” i calia fer-la constar en el meu salconduit. Però aquesta diligència només podia fer-se una vegada casats, amb la presentació del document corresponent que això ho acredités. Hauríeu d’haver vist la Joana, encara abillada amb el vestit de núvia, pujant el carrer de Girona per presentar-se a la comissaria a demanar el permís. No és com ara, que t’entreguen el document en el mateix moment. L’autorització definitiva la donava el govern central i vam haver d’esperar nou dies per tenir el passaport en regla, que permetés a la meva dona, l’anada cap a França. Aquests dies vam aprofitar-los per donar un tomb pel nostre país. Barcelona, Lleida, Tarragona i sense oblidar de telefonar per saber com estava l’assumpte del passaport.

Aquell any va fer una fred d’aquelles que queden en el record. L’anada fins a Clermont Ferrand va ser un viatge que de divertit no en va tenir res de res. Arribats al Massiu Central hi havia neu arreu i quan vam atènyer el destí, el termòmetre del pati de la casa marcava 27 graus en negatiu. Si no recordo malament varem passar unes tres setmanes a França i els darrers dies el temps es va anant endolcint i ens va permetre fer unes passejades. Vam fer nit a Perpinyà, a l’hotel de la Gare, a la plaça de l’estació, i així ho assegura la Joana – només ella pot fer l’asseveració – fou aquella nit quan vam enfilar l’agulla com cal i la Núria – la nostra filla gran – va néixer nou mesos i nou dies després del casori. Diu el “punyetero” d’en Dalí que a la plaça de l’estació de Perpinyà s’hi troba el centre del món. Ves a saber, potser si. Però el que asseguro és que hi toca la tramuntana, i a casa, a la Núria i a mi, aquest vent tant nostrat ens ha palpat per totes bandes.

Quaranta vuit anys de convivència no són fàcils. De mars menudes fins alguns temporals n’hem tingut. Des de les petites emprenyades fins a grans cops de mar – no ho digueu a ningú però el vent que ha provocat les grans tempestes ha bufat sempre de la mateixa banda, excuseu-me que no ho expressi més entenedor – però l’embarcació no ha arribat a estavellar-se contra les roques. En el timó hi ha hagut una nauta que ha sabut molt ben guiar la barcada. Hem tingut dues filles i també gaudim dels nostres dos néts. La nostra vida, penso jo, deu ser molt semblant a tantes d’altres, tot i què segur que hem viscut situacions pròpies.

Feina feta i a la Joana ja li sembla bé el que fins aquí queda dit i escrit. M’he guanyat un bon sopar!!