divendres, 30 de maig de 2008

Les trementinaires de la vall de la Vansa


Foguera de plantes aromàtiques


Parella de Trementinaires

Vàrem sortir de Sant Feliu a primera hora del matí de dissabte passat. A migdia la Joana i jo, ja ens trobàvem gaudint de l'espectacle de les fonts del riu Llobregat, albirant les cases del poble de Castellar de N'Hug. Havien fet el primer tram del nostre viatge sense pluja, però això si amb un cel entrenyinat. Feia goig contemplar l'aigua saltant des de les roques i brollant de la mateixa muntanya, xopa, amarada d'aigua, que regalimant per les parets, anava a caure des d'una considerable alçària a un gran gorg, on el riu començava el recorregut fins el mar. L'espectacle, emmarcat per la penya i les plantes i arbres que ens envoltaven, ens compensava abastament l'esforç que havien fet, pujant sender amunt, no pas massa estona, però costerut tenint en compte la nostra edat. Havien començat amb bon peu el nostre viatge. La marrada que havíem fet, d'uns quants quilòmetres, havia valgut la pena. D'altra banda tampoc anàvem apressats.

Havíem fet una bona passejada i el "rau-rau" a la panxa es deixava sentir. Calia anar a dinar. A la Pobla de Llillet o més enllà? Ja ho veuríem. Vàrem dinar en un restaurant, a peu de carretera, a Guardiola de Berguedà. Havent dinat, just a la sortida del poble, agafem una vía a mà dreta, que ens porta a la població de Saldes,( ja hem canviat de comarca, del Berguedà hem passat a l'Alt Urgell), a l'hotel Pedraforca, per avisar-los de la nostra arribada. Una vegada els estris a l'habitació, preguntem quan trigarem per anar fins a Tuixent( destinació del nostre viatge ). La senyora de la recepció ens respon: una mitja horeta. Nosaltres hi esmercem prop d'una hora. La carretera és força estreta, és la primera vegada que hi passem i prenem les degudes precaucions. L'aigua s'escola per la muntanya i podem veure i sentir el brugit del riu Saldes que va de gom a gom. Ens aturem per contemplar el massís del Pedraforca que no podem albirar del tot degut a la boira que l'envolta. Malgrat aquesta circumstància, nosaltres que som gent de marina, ens impressiona aquella immensa roca, on encara hi podem veure traces de neu. Travessem Gòsol ( a la sortida d'aquest poble em permeto suggerir-vos que no mireu a mà esquerra, us estalviareu veure la salvatjada urbanística que hi han fet), i no massa més lluny deixem a l'esquerra el petit poblet de Josa del Cadí, encimbellat sobre un pujol. Una vegada passat el port de Josa, a 1600 metres d'altitud, enfilem la baixada que ens porta a endinsar-nos a la vall de la Vansa i arribar al poble de Tuixent, destinació del nostre itinerari

La vall de la Vansa i el poble de Tuixent es troben situats a la part sud de la serralada del Cadí, de cara a solei. Des de fa nou anys i sempre en el mes de maig s'hi celebra la festa de les trementinaires i per aquest motiu, la Joana i jo vàrem decidir anar-hi. La meva àvia era nascuda en un poblet de l'altra banda de la serra, del costat de ponent, a bagueny i li havia sentit parlar de les trementinaires.

Qui eren les trementinaires? Aquestes dones es dedicaven a la venda ambulant d'herbes que recollien a la vall de la Vansa. Marxaven a vendre un parell de vegades a l'any i, en algunes ocasions el viatge podia durar fins a quatre mesos. Anàvem en parella, una de més edat i l'altre més jove. Normalment eren de la mateixa família però no necessariament havia de ser així. Feien els viatges a peu, carregades amb els productes que venien.Varen arribar quasi arreu del nostre país i també a la nostra comarca. Es té constància de les seves activitats des de mitjans del segle XIX fins a la dècada dels seixanta del segle XX.Mantenien una relació personal i directa amb la gent i establien vincles amb les cases on s'allotjaven. Durant anys, una parella d'aquestes dones, va hostetjar-se a casa del meu besavi, N'Esteve Pujol i Albertí ( en Peric) al carrer de Monticalvari. La relació venia donada pel fet, que la seva nora, la meva àvia, havia nascut en un poblet proper a la vall.


La trementina era el producte més demanat i d'aquí provindría el nom amb el que eren conegudes aquestes dones. Elles mateixes elaboraben la trementina a partir de la resina del pi roig. Un cop aquesta s'havia destilat,s'obtenien dos productes:la pega grega i l'aiguarràs. De la barreja d'aquests dos productes en unes proporcions determinades i en alguns casos s'hi afegia, cera groga, oli d'oliva i també sèu d'animal. El resultat d'aquesta mescla era la trementina.


L'ús més freqüent que es donava a la trementina era en forma de pegat, que s'aplicava sobre la part afectada pel dolor, els cops i les torçades.


A més de la trementina també venien pega negra i oli d'avet i de ginebró. Portaven plantes i herbes com l'orella d'ós, salvia, corona de rei, hisop, escabiosa, comí i també bolets secs. Aquests remeis es feien servir tant per a les persones com per als animals.


Les activitats tenien previst que duressin dos dies, dissabte i diumenge. Des d'itineraris botànics, passant per la visita al museu de les trementinaires, taller de danses i cançons tradicionals dels Pirineus, una fira d'herbes remeieres i productes naturals, una cremada de la foguera de plantes aromàtiques, concert d'acordió diatònic...........Nosaltres, el dissabte a la tarda vàrem tenir l'oportunitat d'assistir a una xerrada que sota el títol " Trementinaires= bruixes? NO! va oferir-nos un antropòleg. El local , ple com un ou, amb moltes persones dempeus. També vàrem visitar el museu de les trementinaires. Molt ben organitzat i amb una informació ben detallada, amb fotografies d'aquelles de color sèpia, que ens recorden temps passats.


S'anava fent tard i començava a fer fred. Calia fer via cap a Saldes per passar la nit amb el propòsit de l'endemà tornar a Tuixent. Sopar, una estona per donar una ullada a la prensa que hi havia a l'hotel i cap a enllitar-se. No se quina hora debia ser, que la pluja va despertar-me. Ens vàrem preguntar que fariem. Després d'haver esmorzat i vist que no escampava, vàrem decidir fer cap a casa. Eren quarts d'onze del matí quan empreniem el retorn, bó i pensant que si parava de ploure, ens aturariem a Vic. Una visita al museu episcopal, un tomb per la plaça i també regalar-nos un bon pa de pessic. Doncs res de res. Aigua a dojo i en ocasions barrejada amb calamarsa. A la sortida de Cercs, una vista de l'embassament de la Baells, amb l'aigua de color terrós, de fang, quasi en tota la superficie. Tanta era l'aigua que hi entraba procedent del riu Llobregat. I així, amb pluja, a voltes pedra i també boira en el tram de les Guilleries, fins a Cassà.

I prop de les tres, a punt per a dinar, l'arribada a casa.


El viatge havia tingut una durada, just la meitat de la prevista. Haviem pensat de tornar el dilluns a la tarda. Malgrat tot vàrem saludar la pluja donant-li la benvinguda.


El massís del PEDRAFORCA

dimecres, 21 de maig de 2008

Pinzellades







Una empresa de Figueres, que estava autoritzada a captar aigua per a usos industrials, aprofitava aquest permís municipal per omplir piscines particulars a Llançà i a Roses.



Fins aquí la notícia que tot just acabo de llegir en el Diari de Girona d'avui ( 21 de maig ). L'ajuntament de la capital empordanesa, ens fa saber que la sanció que s'aplicarà serà la màxima permesa, que pot arribar fins als sis mil euros.



Però jo, que en aquesta ocasió vull fer de tafaner, m'hauria agradat que la notícia fos completa del tot. Vull dir amb això, que m'hauria plagut conéixer el nom de l'empresa, per evitar que algún dia no tinguès la mala sort de fer-li algun encàrrec.






++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++




La proposta del diputat d'ICV Joan Herrera, per crear un registre de ""lobbies" ( grups empreserials de pressió), presentada al Congrés dels Diputats, només va comptar amb el recolzament d'uns quants grups minoritaris i va ser rebutjada amb els vots dels diputats socialistes, populars i convergents.


Disposar d'un sistema per controlar els "lobbies",( grans empreses que exerceixen el seu poder econòmic), i també conéixer els contactes entre els parlamentaris i aquests grups, hauria de ser un dret dels ciutadans. Votar en contra de la formació d'una norma que tendeixi a una millor informació i transparéncia del que es fa en el Congrés, no és una actitud que s'adigui amb uns diputats socialistes.




+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++




Estic fet un embolic amb tot aquest enrenou de l'aigua. Tenia entès que calia resoldre dos problemes. Un de puntual com era el de assegurar l'abastament a Barcelona i a l'àrea metropolitana i un altre d'estructural, que resolguès d'una vegada per totes els períodes de sequera que patim ciclicament.


La construcció d'una canonada que trasvassés aigua des de Tarragona cap el Ter-Llobregat, va ser la solució que el Govern Central va considerar la més adient per resoldre la primera de les dificultats. Aquesta conducció, hauria de servir també, junt amb d'altres mesures, per solucionar el segon dels problemes. El proper mes de maig, es posarà en foncionament la dessaladora del Prat i en cas de necessitat, la canonada podria portar aigua cap a les comarques tarragonines.


Sortosament, portem un mes de maig que fa bó l'adagi de " cada dia un raig" i ja es comencen a sentir veus contraries a la construcció de la canonada. Penso, que si be és cert, que els embassaments es van omplint i l'aigua per a la regió metropolitana està assegurada i molt possiblement no serà necessari trasvassar aigua des de Tarragona, és convenient construir la conducció. Disposar d'una segona via, seria una mesura convenient que posaria remei al problema estructural.


Penso que aquesta qüestió no s'ha portat com hauria calgut. El que avui s'ens diu, al cap d'un parell de dies s'ens explica de manera diferent i això ha succeït no només una vegada, sinó en unes quantes ocasions. Ço fa, el que deia al començament, estic fet un embolic. Però, el que compte és que plou i benvinguda sigui la pluja. Aneu a fer un tomb i veureu com els arbres i les plantes agraeixen aquest bé que és l'aigua.




++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++




El govern d'Itàlia va aprovar fa uns quants dies una llei, que declara delicte la immigració il.legal.


La persona que sigui trobada sense papers podrà ser condemnada a una pena de presó d'entre sis mesos i quatre anys.


L'Europa " civilitzada", la que presumeix de ser l'exemple per a la resta del món, els governs que es diuen democràtics i defensors dels drets humans, callan i no retreuen al govern de Berlusconi, que una persona pugui ser privada de la seva llibertat pel sols fet de no tenir un paper. Quin delicte han comès aquestes persones? Han violentat alguna llei, pel fet de venir a guanyar-se un tall de pa ? Si existeix una llei d'aquesta mena, hauria d'avergonyir als legisladors que l'han redactada.




+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++




I d'aquesta polèmica " gastronòmica " a la que, al meu entendre els mitjans de comunicació li dediquen un excessiu espai, que m'en dieu? Ara resulta, que el que posen al plat dels seus clients, alguns " gurús" de la nova " cuisine", no són res més que productes de laboratori. Això sí, amb una decoració molt especial i uns plats que em recorden la forma de les gibrelletes que feien servir els meus avis.


Una cuina elitista, només a l'abast d'unes butxaques ben farcides de bitllets. Quan a Catalunya--són les darres dades de Càrites--hi ha més d'un milió de persones que malviuen, és una obscenitat que diaris, emisores de ràdio i televisions donguin tant de protagonisme i publicitat gratis, a uns personatges que s'aprofiten de l'estupidesa d'alguns humans.




++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++










dilluns, 19 de maig de 2008

El Nou Estatut






El "vigent" Estatut,

va passar per tots els “ controls “ democràtics que l’ordenament constitucional preveu. Va ser aprovat per una més que àmplia majoria del Parlament de casa nostra, i, per tant—i aquest fet el diferència substancialment del pla Ibarretxe—no va ser a iniciativa només del govern, sinó de la sobirania popular representada pels diputats/des.
Fou presentat i defensat en el Congrés dels Diputats pels representants del nostre govern i abans de ser debatut en el ple del Parlament, va passar prèviament per la Comissió Constitucional.
Aprovat en el Congrés i després en el Senat, va ser sotmès a la consideració dels ciutadans/es de Catalunya, que varen donar assentiment a aquesta nova Llei. Una Norma, que afecta la nostra vida-- com no pot ser altrament en democràcia i en un Estat de Dret-- ha de ser consultada, en darrera instància al poble, del que emanen els poders.
M’estalviaré qualsevol referència a tot el que va passar. Tenim un Estatut, ben segur que no és el que jo hauria desitjat , com també trobaríem persones que per altres motius tampoc els hi acaba de fer el pes i fins i tot, a d'altres-- pocs també cal dir-ho—que els desagrada, el rebutgen.

En la disposició addicional tercera, la que fa referència al compliment del nou finançament, es reconeix el dret a un altre tracte en aquest sentit. No és just que ocupant un dels tres primers llocs en la producció de riquesa, passem a ser la setena en el “ rànquing”, una vegada rebudes les inversions del govern central, el que és conegut com anivellament. Aquesta política ha anat empobrint el nostre país de manera continuada. Es crea per a dur a terme aquest acord, la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, per a les relaciones tributàries i financeres,entre l’Estat i la Generalitat.El proper 9 d’agost acaba el termini per concretar les condicions d’aquest compromís, que ha ser un fet per l’any vinent.El compliment d’aquest pacte és del tot compatible i no ha de ser un obstacle amb una negociació multilateral, en el marc de la LOFCA, que determini un model de finançament de les autonomies.

El Nou Estatut és una llei orgànica, i com a tal, d’obligada observança per part del govern central. No valen excuses ni dilacions, la Generalitat és també part de l’Estat. Amb l’aplicació del nou finançament, estem parlant del dret a disposar de més recursos per una millor atenció en els camps de la sanitat i salut públiques, d’acabar amb els barracons a l’escoles, prestar serveis socials de superior qualitat,avançar també en les prestacions dels ajuntaments ( millorant-ne el finançament) i en definitiva, de poder disposar d’una major capacitat econòmica per una millor atenció a les persones.

Obviaré tots els comentaris que darrerament s’han pogut escoltar. Catalunya ha estat maltractada en el seu finançament des de fa molts anys i el Nou Estatut, és l’eina que ha de posar remei a aquesta discriminació. No demanem altra cosa que no sigui un tracte més just, que ens permeti millorar el nostre país, per també—i així ho contempla el vigent Estatut—continuar sent solidaris amb la resta de pobles de l’Estat Espanyol que en tinguin necessitat, sempre que aquesta solidaritat, tal com està previst en la Nova Llei, es destini a l’educació, la sanitat i a d’altres serveis socials propis de l’Estat de benestar.

Espero del sentit de responsabilitat del president del Govern Central, que prengui les mesures adients per tal de respectar sense cap mena d’excuses el que per llei l’obliga.
En aquest sentit, subscric fil per randa l’article d’opinió—jo més aviat en diria una carta oberta—que va escriure el nostre President, el senyor José Montilla, en el diari El País.
Catalunya no pot ser decebuda una vegada més. Li assisteix el dret per Llei a ser tractada amb respecte i justícia. Si no és així, la situació política i social esdevindria no només dolenta per Catalunya sinó també per tot l’Estat.






diumenge, 18 de maig de 2008

Un aspirant a literat






Per què alguns planetes giren al revès



Hi havia una vegada un extraterrestre que es deia Xinet i era el capita dels Xadous, que és un equip de futbol. Els Xadous van anant de planeta en planeta posant a prova els equips. Un dia el planeta on els va tocar viatjar era la terra, que només tenia un equip: el Cristinenc. Però era l'equip més bó del sistema solar. Estem perduts diu tot l'equip. No ! va dir en Xinet, si anem a jugar al % podem tenir un 50,3% de probabilitats de guanyar. L'endemà tots estaven morts de por, menys en Xinet. Els Xadous varen tardar un mes en arribar a la terra pro quan varen arribar tots estaven preparats com el capita en Xinet. Van anar al camp i no s'ho podien creure de tant gros que era. Era com deu vegades el seu. Es van anar a vestir i piiip! comença el partit. 1 part 0-0, 2a part o-o i a la prorroga es va sentir buum!!! La pilota va anar a :Saturn, va rebotar a Urà i despres a Júpiter i a tots els planetes dels sistema solar. I per aixo alguns planetes giren al revès. FÍ


+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Tal com raja, no hi he tocat ni una coma. Al nostre nét Martí, que ja ha fet els vuit anys, és ben clar que li agrada el futbol i també l'astronomía.


XVIè Concurs Literari Mercè Rodoreda.


1er. Premi de Relat Curt ( grup B ).






dijous, 15 de maig de 2008

La factura de l'electricitat









El Consejo de Administración de la Comisión Nacional de la Energia, és a dir,la patronal de les empreses que ens porten l’electricitat a casa, ha proposat al Govern un augment d’un 11,3% en les tarifes. Ja feia uns dies, que es parlava que volien demanar un 20%. Ara, ja d’una forma oficial reclamen un 11,3 per cent.
.

Al senyor Solbes, no se li acut altre comentari que dir “ que esta propuesta le parece más razonable “.També hi afegeix que els preus s’hauran d’ajustar al cost de l’energia. És cert que el preu que paguem pel quilowat, no es correspon en alguns casos al cost real ( quan l’energia prové del gas o del carbó resulta més cara de producció que la hidraúlica o la nuclear ), però el senyor ministre s’oblida de dir que aquesta diferència ja la paguem via pressupost amb les ajudes que dóna el govern a les empreses del ram. Endesa, Iberdrola, Fenosa, etc.... no ens regalen absolutament res, com es podria entendre del que diu el ministre.Com seria possible, si no fos mercès a aquestes compensacions que aquestes empreses guanyessin tants diners?. Al senyor Solbes, que fa dos mesos ens deia que de crisis ni parlar-ne i que just guanyades les eleccions, ja reconeix que hi ha desacceleració, no li sembla del tot malament que les elèctriques vulguin apujar-nos la factura. Des del mes de gener ja anem pagant un 4% més. Clar que com que això de la crisi no existeix, no haurem de rascar-nos la butxaca i tan sols el que ens caldrà fer és anar una miqueta més a poc a poc ( desaccelerar-nos ).

Entenc que les empreses li demanin al govern apujar el preu de la llum. Estem en una economia de lliure mercat i el que compte per a les elèctriques són els beneficis. Per posar un exemple: Endesa i són dades de la pròpia empresa, ha tingut un benefici net de 662 milions d’euros, ( en pesetes 110.147.523.000 ) en el primer trimestre d’enguany. Mai en tenen suficient. El que es fa difícil de comprendre, és que, a un govern de signe socialista, que hauria de defensar els interessos de la majoria, manifesti per boca d'un dels seus vicepresidents i alhora ministre d'economia que la demanda li sembla raonable. Molt més encara, quan ens trobem en una situació economicament difícil que afecta de manera més directa a les persones amb rendes més modestes. Haurem de pensar, que els qui realment governen no són els triats pel poble, sinó que els que manen són els Consells d'Administració de les grans multinacionals? Sabeu com acabarà tot aquest “ tinglado? M'arrisco a predir que la puja serà entre el 7 i el 8 per cent i encara haurem de donar les gràcies al senyor Zapatero, que mercès als seus " bons oficis " haurà aconsseguit que l'increment no hagi estat major.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Abans d'ahir al migdia, una vegada més a la porta de l'ajuntament per guardar un minut de silenci. Testimoniar el nostre rebuig a la barbàrie i solideritzar-nos amb els familiars de la persona assessinada.

Paraules per més que les cerqui ja no en trobo. No veig, per més esforç que hi posi, una raó que m'expliqui com pot arribar-se a matar, en nom d'una pretesa idea política. I dic pretesa per què no són altra cosa que una colla de criminals que em provoquen una gran repugnància.




divendres, 9 de maig de 2008

Na Rosa Jordana ( l'exili del 1939 )














L'àvia Maria, de la taverna de Can Peric, no va néixer a Sant Feliu.

. Nasqué a la Cerdanya en un poblet just davant per davant de la serra del Cadí de nom el Quer Foradat a 1400 metres d’altitud. Us en recomano la visita. No hi deuen quedar més d’una vintena de persones, amb unes cases encastades dins la roca.( Quer, en català antic significa roca gran ). Cal agafar la carretera de Puigcerdà a la Seu d'Urgell i tot just passat el poble de Martinet, us enfilareu per una via que després d’haver passat pel municipi de Toloriu us portarà al Quer. Més enllà, per apropar-se al Cadí, cal anar-hi a peu. A finals del segle dinovè i amb l’esperit de millorar allò que anomenem “ de vida ·”, l’àvia, amb els seus pares i els tres germans ( Pere, Bonaventura i Rosita ) varen venir a viure a la plana, a Castell d’Aro, al barri de Crota, de masovers d’una casa de pagès coneguda com a Can Roca. La relació que hi havia entre alguns pobles cerdans d ‘alta muntanya i la Vall d’Aro, era deguda a la vinguda a l’hivern dels remats de xais i ovelles buscant pastures, que per mor de la neu no tenien a casa seva. Potser algú que m’estigui llegint, fins i tot haurà sentit parlar de les dones anomenades trementinaires que baxaiven amb les seves herbes remeieres cap a la plana. L’àvia Maria que era la més gran dels quatre germans, va ser la primera en trobar feina, a Sant Feliu. Va anar “ a servir “ a casa del senyor Albert, diputat a Corts i que també va ser ambaixador a Bèlgica, fins que es va casar amb en Ferriol Pujol, en Peric, del barri de Monticalvari,que feia de carreter a can Ribot, un dels fundadors juntament amb en Font de Llagostera i l’Artigas de Palafrugell de la SARFA.( societat anònima Ribot, Font i Artigas ).
Però no és de l’àvia Maria Jordana i Munt de qui avui vull parlar sinó de la seva neboda, la Rosa, filla del més petit dels quatre germans, en Pere, que va aprendre l’ofici de torner i va anar a treballar als tallers de la RENFE a Girona.
La Rosa, que ja te vuitanta cinc anys i que viu a Bèlgica ha vingut a passar uns dies a Sant Feliu, acompanyada del seu fill i la seva esposa. La història de la Rosa, és pareguda a la de tantes i tantes persones que varen patir l’exili polític. El mes de febrer de l’any 1939 la família Jordana-Mas,--només amb la roba que vesteixen i dues maletes-- abandona la casa de Girona on vivien, camí de França. La Rosa--tenia disset anys-- el seu germà en Miquel encara més jove i els seus pares, es veien obligats a deixar la seva terra, simplement per què el seu pare havia sigut lleial a la República i havia anat a defensar-la. La vida de l’oncle Pere estava en perill i la família va acompanyar-lo. A França, el govern del país veí, va separar els homes de les dones i els fills. L’oncle va anar a raure al camp “ d’acollida “ de la platja de Barcarès. Els homes francesos al front de guerra, a lluitar contra l’invasor nazi i el govern per tal de suplir la mancança de treballadors a les fàbriques, va aprofitar per donar feina als espanyols refugiats que tenien algun ofici. L’oncle va anar a treballar a l’empresa estatal dels ferrocarrils a Lille, tot just a tocar la frontera amb Bèlgica. La Rosa, la seva mare i en Miquel, foren embarcats en un tren amb d’altres famílies, només dones i fills, i els varen portar al centre de França, en un poble de nom Saint Amanç. Allotjats en un vell convent abandonat, en ple hivern, en unes condicions precàries, amb poc menjar, la mare agafa una pulmonia que la porta a l’acabament. La Rosa, amb només disset anys, es queda sola amb en Miquel, que per mor d’haver patit una meningitis en la infantesa que li ha deixat seqüeles, no és de cap ajuda. Finalment la Rosa pot trobar-se amb el seu pare. La cosina germana del meu pare, es casa amb un belga i des de llavors viu en aquell país. Ara, quan ha vingut, ha volgut passar pel poble on va morir la seva mare, Saint Amanç. Va estar molt contenta al poder comprovar que l’ajuntament havia posat un monòlit en el cementiri en record de tots els espanyols exiliats que hi varen morir.

Amb la Rosa---que manté una memòria extraordinària per l’edat que té—he conegut més coses dels meus familiars. Del meu pare, el seu germà en Ventura, que també anaren cap a l’exili. De com venia molt sovint amb el carrilet a Sant Feliu a casa de la tia Maria i dels seus cosins, el meu pare i el meu oncle. Aquest darrer, no va tornar mai més i fa uns anys que va morir a Mèxic.Hem parlat de l’àvia Maria i de l’avi Peric, de la taverna i, en definitiva de com era la vida a Sant Feliu en aquella època. Hem vist i repassat fotografies que guardo i m’ha ajudat a identificar persones que jo no sabia qui eren. Un gran plaer, conèixer millor la història dels meus familiars, que és també la meva.

Una de les coses, que més m’ha cridat l’atenció de la Rosa, és que se li “ veu “ la qualitat de la instrucció que va rebre a l’escola pública d’aquella època. Em demano, com seria el nostre país, si no hagués sofert aquella malaurada guerra. No tenen perdó, els que fent ús de la força de les armes, varen impossibilitar el progrés i la justícia social.

Gràcies de tot cor Rosa. Ens agradaria que tornessis.