diumenge, 19 de maig de 2013

La "saviesa" de l'avi. ( Núria Pujol )

Recordo que el matí del 21 de novembre de 1975 vam tornar de col•legi amb la noticia que en Franco era mort i vam anar a dir-li-ho a l’avi. ...Va sortir a la finestra del seu pis de Monticalvari i jo, que li deia més aviat contenta, vaig quedar perplexa quan va contestar:

- Ah, doncs val més ell que jo. – No hi va afegir res més.

Franco i els seus seguirien manant des d’on fos, i mai no mirarien als ulls a la generació del meu avi amb el reconeixement de la culpa que estableix certa confiança en que potser no ho tornaran a fer.

Hi penso perquè em faig el propòsit de no riure’m més de la suposada – o no – petulància dels argentins: els seus dictadors moren on els toca, no al llit i voltats d’un funeral de l’Estat-règim.

(Mentre les anècdotes de les Fúries del Reich segueixen passant pel meu teclat, penso en què deu ser la reparació històrica, si hi ha manera de tancar ferides... A Àustria van deixar de “trobar” criminals de guerra nazi durant els anys 70 malgrat tenir un Simon Wiesenthal, els mateixos fiscals aliats llençaven la tovallola qualitativa de la justícia davant l’abast dels crims. Abans, arreu, s’haurien d’obrir primer les fosses pendents i airejar els arxius sota la mirada de temps més crítics, més distants en el temps, més hermenèutics.)

Que els protagonistes de la barbàrie es vagin morint no tanca cap ferida, la mort sí que és demòcrata. Però, com a conjunt, com a societat, sense el reconeixement de l’ofensa no som més que un globus llastrat: La indiferència és el pes mort de la Història (Gramsci dixit).

divendres, 17 de maig de 2013

Can Rius alliberat. Prous privilegis. La platja és del poble.

Acabar amb una situació de privilegi, en la que unes persones feien un ús indegut d’un espai públic - que la llei protegeix en benefici de l’interès comú - reclamar aquest dret, hom pensaria que hauria de ser un joc de poques taules. No ha sigut així. Hem hagut de lluitar i força sovint – quan les coses no anaven del tot bé – proveïr-nos d’una ferma voluntat i d’una paciència activa per tirar endavant. Ho hem fet sempre des de la “veritat” que ens donava la llei, amb el convenciment que ens en sortiríem. Recuperar una part del litoral, un bé de domini públic, un tros de la nostra costa, era un envit que no podíem abandonar. Un espai que els nostre pares i avis havien gaudit i que el Club de Mar s’havia fet seu. Durant molts anys, s’ha permès l’utilització privada d’un espai comunal , un il•legalitat que no fou denunciada pels anteriors governs municipals – permeten la immoralitat urbanística del fet consumat – i també amb la “ bona disposició” d’un responsable del servei de Costes.


La platja de Can Rius ha retornat al poble i manifesten el nostre goig per haver recuperat aquell indret. També un sa orgull per haver arribat a veure com els esforços i la fermesa d’unes persones han pogut veure l’enderroc d’aquell mur que barrava el pas a un espai comunal. Una feina que varem començar sis anys enrere. El veïnatge ha recuperat un espai públic que des de feia molts anys ens havien segrestat i sens dubte tots ens en podem sentir satisfets . La Galera, avui en part malmesa, els rocams de Sang i Fetge i Santa Rosària, el camí de ronda fins sota el niu de metralladores, podran ser transitats altra vegada. Malauradament, la construcció d’uns dics – una agressió al territori - que feien servir com amarradors han desmillorat l’espai.

Diumenge passat ho varem celebrar. Fou una festa del poble i centenars de persones varen venir a fer la passejada per aquell lloc, que molts consideraven que s’havia perdut. Sant Feliu disposa del que mai haurien d’haver permès les administracions que fos un privilegi d’uns quants, un tros del litoral que serà altra vegada un espai d’esbarjo per tothom i endemés un indret, el Racó de Garbí al complet, a l’abast de les persones que vinguin a visitar-nos. Alhora que demanem a l’ajuntament que millori aquell lloc, el faci més transitable i segur.










diumenge, 12 de maig de 2013

Werth vol fer entrar el clau per la cabota



Extraordinària la capacitat de convocatòria del ministre Werth. Ha aplegat des de l’escola bressol fins l’ensenyament universitari. Una vaga i alhora també manifestacions arreu del país contra una reforma sobre la llei d’educació. Ha fet mèrits el senyor ministre per quedar-se ben solet. Una llei, la LOMCE, que el senyor ministre ha elaborat d’esquenes a la comunitat educativa i que per tant no pot ser la conseqüència d’un acord majoritari. El senyorWerth, amb una actitud gota assenyada ha volgut imposar els seus criteris.


Cenyiré els meus comentaris només sobre dues qüestions que contempla el projecte de reforma de llei. El senyor Werth no ha tingut cap mena d’escrúpol democràtic declarant que no vol una llei d’educació sense ideologia; “ no pretendo que la educación sea un mundo al margen de la ideología”. Weth ha sabut escollir i s’ha nodrit ideològicament dels principis de la fundació FAES, que presideix el que fou cap de govern José Maria Aznar. Aquest acord per si sol ja ens mostra el tarannà i la finalitat de la llei. Escoles segregades , separació dels escolars en funció de la seva procedència , la mercantilització del sistema, la manca absoluta del valor de l’equitat i en definitiva el propòsit de finir l’escola democràtica amb la intenció de privilegiar l’escola privada. Suprimir també l’educació basada en els valors de la ciutadania. Menys recursos per l’escola pública per anar-la desproveint de qualitat. Privatitzar l’educació per convertir-la en un negoci. Posar només a l’abast dels poderosos una educació de qualitat, per anar mantenint el poder polític en mans dels de sempre: de pares a fills.

Segona aspecte que voldria significar. Les converses amb la Conferencia Episcopal. Els bisbes volen aconseguir que la religió sigui una signatura obligatòria, endurint l’alternativa a la classe de religió amb matèries fortes, per evitar l’efecte dissuasori. Endemés han aconseguit la supressió de l’Educació per la Ciutadania. Unes converses que s’han mantingut en el més estricte secret, una manera de fer pròpia de l’església. Contra la LOE, la Conferencia Episcopal va manifestar-se públicament. Ara han canviat l’estratègia i han anat a trucar a les portes del Ministeri. Han sigut molt ben atesos i la religió catòlica avança en l’àmbit de l’ensenyament. No en tenen suficient amb la possibilitat que un alumne vulgui cursar religió i que l’Estat pagui els salaris dels professors, volen que la religió sigui considerada i valorada com una disciplina equiparable a les fonamentals. Els bisbes volen incrementar el domini que sempre han tingut en el món educatiu i el govern s’aplega a la voluntat política – no religiosa – de la Conferencia Episcopal, encaminada al control i adoctrinament dels nostres adolescents. La llei Werth permet la ingerència de l’Església en un àmbit que no li pertoca , amb el propòsit d’imposar els seus criteris morals, que no són els de tothom.

Penso que donades les manifestacions i el rebuig que ha rebut aquest projecte, hauria de ser retirat. El ministre hauria d’entendre – amb un exercici de bona democràcia – que cal fer foc nou. Les lleis, quan volen imposar-se, estan condemnades al fracàs absolut. La manifesta exigència del ministre, que s’ha aplegat als interessos privats i a la voluntat expressa de la Conferencia Episcopal, en contra de buscar acords amb la comunitat educativa, és un capteniment propi d’una persona que vol obligar i no acordar. Malament rai, quan l’educació s’entén com si fos un “producte mercantil” i a més és permet que sigui utilitzada en avantatge a una determinada creença religiosa.

El que ens cal, és una escola pública, laica i avançada en els valors humanístics. I a casa nostra en català.

diumenge, 5 de maig de 2013

Justícia, no impunitat. ( Millet i Montull)



La vista pel cas de l’hotel de Palau, que estava prevista pel mes setembre, ha quedat ajornada fins a finals del mes de febrer de l’any vinent. Millet i Montull de moment no passaran pel jutjat. Mireu, jo no hi entenc res de res. Cada dia em trobo amb notícies que segurament el meu poc senderi és incapaç de capissar. Dic així, perquè el motiu de l’aplaçament de la vista és l’agenda d’un dels advocats. Aquest senyor deu estar tant enfeinat que no podrà ser present el mes de setembre al judici contra quests dos lladregots. Com es pot entendre que la vista quedi ajornada mig any per aquest motiu? La llei pot contemplar una disposició com aquesta? Aquests dos estafadors – aquells que roben amb males arts i enganys – encara no han passat pel tamís de la justícia i en conseqüència no han rendit comptes pels diners públics –aquells que són de tots – que van posar-se a la butxaca.


Segona notícia d’ahir als diaris. ADIGSA era fins l’any 2010 una empresa pública que gestionava els habitatges públics de la Generalitat. L’anomena’t cas ADIGSA s’inicia l’any 2005 rel d’una querella de la Fiscalia, sobre una denúncia que va fer al Parlament el llavors President de la Generalitat Pascual Maragall, pel suposat cobrament de comissions il•legals en l’adjudicació d’obres per part dels anteriors governs de C. I U. Set són les persones acusades, càrrecs públics, constructors i els sempre presents en aquestes estafes, els intermediaris, pel cobrament de comissions de fins el 20%. El principal personatge ara ja imputat és Ferrán Falcó, el que era president d’ADIGSA. Papers que s’han perdut, l’aforament del senyor Falcó, escollit diputat en les darreres eleccions.  Passats 8 anys, el TSJC cita a declara com imputat pel dia 22 d’aquest mes el senyor Falcó. El diputat, que jo sàpiga, fins ara no ha tingut la valentia política de renunciar a la cadira en el Parlament, i heus ací un altre polític que mostra l’afecte que li té al càrrec públic, un apreci que defensa amb l’argument que va ser triat pel poble i que no vol deixar de treballar per una millora de les condicions de vida de la ciutadania. Vuit anys per començar un procés sobre una possible corrupció pública!!

Dues mostres prou clares de “l’eficàcia” de la justícia, que no oblidem és un servei públic. Quan veig tot aquesta “prestesa” en casos de possible administració il•legal dels diners públics, penso que tinc el dret de preguntar-me quins són els interessos de bona part de la justícia. El dret a llei no s’aplica amb equitat i els poderosos compten amb recursos econòmics i sovint també amb la benvolença del poder jurídic. La justícia ha de tenir un paper fonamental en la justa aplicació dels valors democràtics i tot el que sigui endarrerir processos que posin en dubte el degut anar de la judicatura, molt especialment quan es tracten qüestions que afecten a persones amb responsabilitats públiques no hauria de ser. Quan el ciutadà no percep la justícia en el sentit d’imparcialitat, queda trencada la confiança en el poder que més hauria d’estar al seu costat. El poble ha de sentir-se emparat per la justícia, davant d’actituds d’alguns càrrecs públics, que aprofiten el seu poder polític en benefici personal. I, malauradament, els fets no van per aquest camí.

Faig memòria i recordo que quan vaig ser designat per formar part d’un tribunal popular, vaig haver de passar un “examen”. Cadascuna de les persones que havien sigut cridades, fou preguntada sobre diferents qüestions per part del fiscal i també per l’advocat defensor. Val a dir, que passarem a la sala un per un i en primer lloc la jutgessa va explicar-me el motiu del perquè d’aquelles preguntes. Fiscalia i advocacia, segons contempla l’ordenament jurídic, tenen dret a conèixer – a saber de “quin peu calcen”- les persones que formaran el jurat. I no van errats, només calia escoltar alguns dels comentaris que feien unes quantes de les persones que èrem a la sala d’espera. Si les dues parts consideraven que eres persona que podies assistir i jutjar quedaves acceptat, altrament sorties per una porta que no donava on hi havia les demés persones convocades i podies tornar cap a casa. Recordo que finides les preguntes, la jutgessa va preguntar-me quina opinió tenia de la justícia. Vaig exposar el meu parer, en el sentit que en un estat democràtic i de dret el poder jurídic és imprescindible, al mateix temps també vaig manifestar-li que hi havia un llarg camí a transitar per avançar en l’administració de la justícia. Que al meu entendre, des de la perspectiva de ciutadà, una millor justícia era una fita per assolir com més aviat millor.

Segurament si tingués ocasió de tornar-ne a parlar amb la jutgessa hauria d’insistir amb més contundència en el que vaig expressar-li. Penso que m’entendria. Foren cinc dies que varem comptar amb el seu assessorament jurídic, sempre ens va ajudar des de la vessant tècnica per emetre la nostra sentència. Moltes hores que ens van ajudar a fer-nos coneguts, inclús amb alguns, una amistat que tot i el temps que ha passat mantenim.







dijous, 2 de maig de 2013

El dopatge i la farsa de la " Operación Puerto"


Ni en el món de l’esport hi ha hagut ànim per tirar del fil i desembolicar la troca. Em refereixo al final de l’anomenada “ Operación Puerto”. Ignoro el perquè del nom però sens dubte hauria d'haver sigut l’operació més important contra el dopatge d’elit. Diria que ens trobem en un país en el que la veritat ens és ocultada quasi per sistema i que aquesta malèvola praxis s’ha estès a qualsevol activitat. I en aquest cas en un àmbit – l’esportiu – que serveix de referència i de model als nostres joves i que en conseqüència hauria de ser considerat prou important.


La sentència l’hauré de respectar però en absolut m’hi sento d’acord. Tot i que en un principi fou descobert el dopatge en el món del ciclisme, en la mesura que la investigació anava endavant es va detectar que també aquesta pràctica s’havia introduït en els futbolistes, atletes, tenistes, en altres esports. S’ha perdut l’oportunitat de demostrar que hi ha veritable intenció d’acabar amb el dopatge. Han sigut set anys que ha durat tot el procés que malauradament ha acabat amb el “tapa-tapa” i aquí no ha passat res. No entro en noms, ni en la resolució de la sentència, tot i que vull significar que l’Agència Mundial Antidopatge, havia demanat que li fossin entregades 211 bosses de sang que foren trobades en el curs de la investigació, en els domicilis del doctor Fuentes i de l’hematòleg Bartres. L’objectiu era poder identificar els esportistes que varen utilitzar el dopatge. Diu la senyora jutgessa que per respecte a la privacitat d’aquestes persones, no farà entrega de les bosses ,que ha manat que siguin destruïdes.

Parlem d’esportistes de primera rengla, els que es coneixen amb el qualificatiu d’elit i els interessos econòmics són molt importants. L’esport en aquestes alçades mou grans quantitats de diners. És cert – i penso que tenen força raó els ciclistes en queixar-se – quan diuen que són més controlats que en altres esports. En el tenis i el futbol, només per posar-hi dos exemples, la vigilància no va més enllà de l’anàlisi de l’orina. Tècniques de dopatge que no són detectades amb una simple analítica d’orina n’hi ha a dojo. Només el control sanguini pot revelar i no sempre, actuacions d’aquest gènere.

A l’estat espanyol no s’actua amb responsabilitat i la condescendència i els “ ulls grossos” són una pràctica prou sabuda. L’utilització dels triomfs esportius, en el sentit de mostrar cap enfora la importància de l’esport i la vàlua dels nostres esportistes, també es fa servir i s’aprofita per engrescar la ciutadania i per a conduir-la pel camí que els nostres governats desitgen. Magnificar els triomfs, sovint servint-se de mètodes tramposos, n’hem tingut en moltes ocasions. Una estratègia, val a dir-ho, també utilitzada per governs d’altres països.

El dopatge és una pràctica delictiva que caldria fos perseguida i castigada. És negativa en molts aspectes. En primer lloc penso que els primers perjudicats en són els esportistes, emmetzinant-se’n molt sovint, pressionats per professionals del món de l’esport que no busquen res més que el benefici econòmic. Molts hi ha perdut la vida, especialment en l’àmbit del ciclisme. Endemés és un engany, pel fet que alguns participants empren uns mètodes il•lícits per millorar el rendiment. I per acabar, que ja seria l’hora – m’engresco com en “Pixutes” – el dopatge és una mostra més del tòtem de la tribu humana que hem acollit i venerem per damunt de tot: el diner.