divendres, 24 d’octubre de 2008

Quatre ratlles dues vegades



Avui, per primera vegada he fet a peu la Ronda de Ponent. De baixada clar, pujant ja hauria sigut un esforç excessiu. Els meus pulmons—l’enfisema que pateixo—que no les cames, haurien hagut de fer un treball desmesurat i a la meva edat cal cuidar-se.Sabeu d’aquella dona gran que no volia morir-se mai, perquè cada dia veia coses noves? Doncs jo, que sóc igual que aquella senyora,e d’encuriosit, tampoc vull deixar de respirar. A “cavall” hi passo mantes vegades al dia per anar a Santa Cristina, a casa de la Sònia. Pendent del volant, t’adones compte de ben poqueta cosa.
La Joana acostuma portar el cotxe al taller que hi ha a la zona comercial de Bufaganyes. Avui hi he anat jo i l’encarregat m’ha dit que fins demà no podrien enllestir el carruatge. He pensat, millor deixar-lo i així no hauré de tornar i demà algú ja em portarà a recollir el cotxe. Feia una bona tarda i tot xino-xano, sense presses i de tant en tant badoquejant, he fet via avall. Confesso, que en el seu moment, vaig ser una de les persones que vaig oposar-me, en part, a la construcció d’aquesta via. La passejada m’ha ratificat en aquella opinió. El tall, l’escapçada que va haver-se de fer, per la construcció de la calçada, ha malmès un territori que mai més recuperarem. Comprenc la demanda dels veïns dels carrers de la Mercè i Concepció, que havien de suportar totes les incomoditats del trànsit,dia i nit, amb el que això representava en la seva qualitat de vida, però dos vials haurien sigut suficients per a solucionar el problema i l’impacte visual i la destrucció del territori hauria esta molt menor.Us convido a arribar-vos fins els Quatre Camins ( carretera de Tossa), agafar el camí de mà esquerra, ( no la carretera) i pujar fins el turó des d’on s’albira perfectament la trinxada en el territori que ha representat aquesta nou vial. M`han vingut a la memòria, el que ens va dir el senyor Amat: la visió que tindran de l’Ardenya els ciutadans serà molt millor. Quina mala sort, no haver tingut l’exregidor, avui al meu costat, per recordar-li aquelles paraules. El que jo distingia, era un talús que m’acompanyava i que “millorava” la visió de la serralada.Cal que precisi, que baixava per la banda dreta però tot i així, gosaria afirmar que des de l’altre costat la vista no devia ser massa diferent.
Eren ja passades les cinc i a banda d’alguns camions, pocs turismes es servien d’aquesta ja no tant nova via. Estem habituats majorment a passar per la carretera de sempre? Penso que sí, els hàbits són difícils de canviar. Potser caldria que l’ajuntament fes quelcom per aprofitar l’obra, ara que ja és un fet. Sóc un llec en la matèria, però ordenant d’altra manera el trànsit, possiblement un nombre superior de conductors en feríem ús.

Dijous, 23 d’octubre.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++





Un bon amic va assabentar-me, fa uns quants dies, que el Tribunal Supremo, havia emès sentència donant la raó al Bisbat de València, sobre el tema de l’apostasia.
Resulta, que aquest bisbat, es negava a formalitzar les demandes dels ciutadans, que pel motiu que fos, volien exercir el seu dret a deixar de pertànyer a l’església catòlica. Aquestes persones, varen demanar l’empara la Agencia Estatal de Protección de Datos, que va obligar al bisbat a fer les anotacions, al marge de la inscripció en el llibre.
El bisbat va recórrer a la Audiencia Nacional, que va fallar en favor de l’AEPD. Es veu que a València, l’església és contumaç i varen adreçar-se al Tribunal Supremo. Al cap de dos anys, el Supremo falla a favor del bisbat i no admet la cancel·lació de dades en els llibres de baptisme.
La llei de protecció de dades, permet a qualsevol ciutadà donar-se de baixa quan vulgui, d’un fitxer. Tots hem rebut, en més d’una ocasió allò de......” en compliment de la llei, vostè podrà cancel.lar les seves dades personals....”. Doncs bé, el Supremo, no atorga als llibres baptismals la condició de fitxer, i diu textualment en la sentència:” los libros de bautismo, son una pura acumulación de datos que comporta una difícil búsqueda, acceso e identificación en cuanto no están ordenados ni alfabéticamente, ni por fecha de nacimiento, sino sólo por las fechas de bautismo”.

Ara entenc el per què, quan vaig demanar al bisbat exercir el meu dret a apostatar, varen dir-me que hi havia d’anar provist del DNI i d’una còpia de la meva inscripció de baptisme, que naturalment havia d’anar a buscar a la meva parròquia. Volien estalviar-se la feina de buscar-la. I n’haurien tingut en el meu cas. M’explico; veureu el que va passar. Vaig anar al despatx parroquial a demanar la còpia, varen anotar-se el meu nom i em digueren que podia anar-la a buscar la propera setmana. Em presento i em diuen que no em troben. Com és possible ? Si jo m’en recordo de quan varen batejar-me. Amb la Maria Serra i donem voltes i més voltes i al final arribem a escatir el que passa. Vaig néixer el febrer de l’any 1937 però—i ara deixarem a banda el perquè—no vaig ser batejat fins uns anys més tard. Faig memòria i li dic a la Maria que devia tenir uns set o vuit anys. I eureka!! Buscant en el llibre de baptisme de l’any 1944, vàrem trobar que havia sigut batejat el mes de juny, és a dir, quan ja tenia més de set anys. Aquest és un cas excepcional, que normalment no es produeix. Les persones que podíem saber quan havia sigut batejat, quan vaig decidir donar-me de baixa, ja no hi eren, havien passat molts anys. I el meu pare, encara amb vida, ho desconeixia, no en sabia res. Quan es va efectuar la cerimònia, el pare vivia a Mèxic, exiliat. Sempre hi ha algú que recorda quan vares ser inscrit, per tant no és tan dificultós trobar l’any de l’anotació. Vaja, que amb l’argument que les dades en els llibres baptismals, per no guardar un ordre ni alfabètic ni cronològic, són dificultoses de trobar, no hi “combrego”. No recordo qui ho va dir, que entrar a l’església és molt fàcil però sortir-ne ja és una altre intent, difícil, i en ocasions impossible de finir-lo amb èxit. Tots hem sentit parlar dels obstacles que tenen algunes persones quan decideixen deslliurar-se d’aquestes sectes que corren pel nostre món. Molts, pel que sembla, no arriben a sortir-se’n. Amb tots els matisos que es vulguin( no és el mateix l’església que aquest grups sense control), però en l’afer de l’apostasia, l’església es beneficia d’un gran avantatge: a més de no respectar un dret personal reconegut en la Constitució, ara ve el Tribunal Supremo i li dóna cobertura legal.
D’antuvi, tot just llegida la notícia, vaig plantejar-me dues preguntes. La sentència tindria caràcter retroactiu? I en el cas que fos així, que em caldria fer, quin camí tindria per poder exercir el meu dret reconegut per la Constitució? Una certa indignació vaig experimentar, al veure ja no només l’actitud de l’església, sinó també el procedir de la justícia. Quina empara podia esperar d’uns jutges que havien emès aquest judici?
Transcorreguts uns dies, vaig buscar i trobar l’adreça de la Agencia Española de Protección de Datos, bo i pensant que potser aquest organisme públic podria orientar-me. Obro el web i a les notícies de premsa de l’Agència trobo la següent notícia: La Agencia Española de Protección de Datos, recorrerà davant del Tribunal Supremo contra la sentència sobre la cancel·lació de dades en els llibres de baptisme i, en cas de no prosperar la demanda, interposarà Recurs D’Empara davant el Tribunal Constitucional.
L’AEPD, també s’ha adreçat al Fiscal General del Estado i al Defensor del Pueblo, legitimats per a la defensa dels drets constitucionals, per sol.licitar-lis la interposició d’un Recurs d’Empara davant el Tribunal Constitucional.

Els “pobres” de tant en quant també tenim alguna alegria. No deixa de ser reconfortant, veure, que un organisme públic, s’adreça a les instàncies judicials d’àmbit superior, en defensa dels drets, que un col·lectiu, en aquest cas l’església, es resisteix a respectar. Malgrat una certa desconfiança, o dit altrament, manca de crèdit en les superiors demarcacions judicials, ara només cal esperar. Veure’m com acaba aquest afer.
És possible que algú pugui pensar, que en certa manera és una pèrdua de temps i no val la pena esmerçar esforços en aquesta qüestió. Bo i respectant aquest parer-que així ha de ser—sóc de l’opinió, potser pel fet que he viscut durant molts anys desposseït dels drets fonamentals que em corresponien, ara que visc els darrers anys de la meva vida, penso lluitar, per un principi de dignitat amb mi mateix i de respecte també vers les persones, que amb el seu sacrifici varen fer possible la democràcia en aquest país, en defensa dels meus drets.


Divendres, 24 d’octubre




dilluns, 20 d’octubre de 2008

Uns breus apunts sobre la Transició a la democràcia




En un dels meus escrits, en el que feia referència a la “singularitat” d’algunes sentències judicials, ho atribuïa al fet, que en el seu moment, quant aquest país va passar d’un règim autàrquic i dictatorial, conseqüència d’una sublevació militar, a un sistema democràtic amb el restabliment de l’Estat de Dret, aquest canvi va fer-se sense un trencament traumàtic amb el passat. Penso que una part prou important de l’estament judicial és responsable de les insuficiències democràtiques que estem patint. El país no avança el que li caldria com a conseqüència en bona mesura dels obstacles, que alguns jutges i magistrats exerceixen. La Transició política hauria pogut fer-se d’altre manera? Els partits polítics d’esquerres i les organitzacions sindicals haurien d’haver jugat un paper més “valent”?

Heus aquí la gran pregunta, que mai pot mancar quan es parla de la Transició. És del tot cert que no hi va haver ruptura i per tant no es passaren “comptes” amb aquells que durant anys i panys van donar suport al règim franquista. Personalment sóc de l’opinió que, donades les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques que hi havia en aquells moments, plantejar-se uns ruptura, era un risc que els nostres polítics amb un bon sentit de la responsabilitat, varen saber valorar correctament. Ben segur que fer “foc nou”, hauria sigut el més convenient i no nego que a hores d’ara, tal com abans he dit, encara patim no haver desmantellar l’aparell de l’Estat. En un país immers en un gran crisi econòmica, amb una inflació propera al 30%, amb una bona part de l’exèrcit disposat a mantenir la situació política immobilista, a no permetre cap mena d’avenç democràtic, només amb aquestes dues referències, intentar anar més enllà, hauria sigut incert i fins i tot temerari. Penso que es va actuar amb sentit de responsabilitat. Crec que de valentia no en va faltar, altrament no s’hauria arribat a una situació, en la que les Corts franquistes, varen autoimmolar-se per deixar pas a noves polítiques. Tampoc voldria presentar la Transició-com en ocasions es fa-com a model. Cada terra fa sa guerra i temes d’aquesta naturalesa no són “exportables”.
De tota manera, crec que val la pena subratllar en positiu, el fet de la redacció i posterior aprovació en referèndum de la Constitució. La Carta Magna, que va establir les regles del joc per una nova convivència, conseqüència també del consens, que no va satisfer del tot a cap de les forces polítiques que varen redactar-la. Hauria pogut ser una altra l’esperit de la Constitució? Penso que no. El model de transició ja havia sigut acordat, i la “ Consti”, havia de cenyir-se al pacte. Malgrat aquest condicionant, recordo que el debat en el si de la comissió encarregada de la redacció, va ser dur, amb moments difícils, amb discrepàncies polítiques de fons.Tothom va haver de cedir, l’estira i arronsa fins arribar a l’acord, que no va complaure del tot a ningú. No és la “meva” Constitució, per unes determinades raons que ara no exposaré, però tampoc és la dels altres, que també varen haver de rebaixar els seus plantejaments. En qualsevol cas, el text contempla la possibilitat de modificar-la—la Carta Magna—amb unes exigències numèriques que no podran assolir-se, sense l’acord de les dues forces majoritàries del Congrés.

Entenc, que uns anys més tard varen donar-se les condicions polítiques adequades per trencar amb les restes del franquisme, encara existents en l’aparell de l’Estat. Em refereixo al triomf electoral del PSOE per majoria absoluta, en les eleccions generals de l’any 1982. Llavors, la ciutadania, va expressar amb tota nitidesa la voluntat del canvi. Calia aprofitar-ho però no va ser així. Ja és història i no cal donar-hi més voltes.

I, fins ací, una breu reflexió sobre un dels fets que varen ocórrer a casa nostra, no fa tants anys. Que ens va permetre construir entre totes les persones de bona voluntat, un nou país, en el que la convivència i el respecte fos una realitat, deixant a banda les pors que ens havien tingut emmordassats durant tants anys. Una ullada al passat més recent que ens ajuda a interpretar i explicar-nos, fets que vivim en present.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Dues dates per recordar








Avui es compleix el 68è aniversari de l’assassinat del President Companys. Detingut i entregat per la policia nazi a la guàrdia franquista, va ser empresonat al Castell de Montjuïc, on després d’un judici, en el que el veredicte ja havia sigut predeterminat, fou afusellat. Franco, va voler en la figura que simbolitzava el President, anihilar tot un poble.

Sento a dir, que amb l’anul·lació del judici se li retornaria la dignitat. Ni el President, ni cap de les persones que varen ser víctimes de la barbàrie i de la venjança, mai la varen perdre la dignitat. Els indignes foren els que varen condemnar al sacrifici a aquelles persones innocents i també els que encara avui, s’oposen a la invalidació d’aquells processos vergonyants.
--------------------------------------------------------------------



Abans d’ahir, fou el 99è aniversari de l’execució també a Montjuïc, d’un personatge menys conegut, volgudament oblidat. Parlo del republicà federalista i pedagog, Francesc Ferrer i Guàrdia. Nat a Alella, fou a principis del segle passat, juntament amb un grup de lliurepensadors, el fundador de l’anomenada Escola Moderna, independent de l’Estat i de l’Església, adreçada majorment a la classe obrera. Una escola per a formar persones proveïdes dels coneixements necessaris per entendre la societat i també dotats de la capacitat per a transformar-la. Des d’un primer moment, el govern, les forces conservadores i la major part de la burgesia barcelonina, varen veure a Ferrer i Guàrdia com un element perillós.
Arrel del desastre del “ barranco del Lobo”, en la guerra que Espanya tenia contra el Marroc, el mes de juliol de 1909, el govern va decretar la mobilització dels soldats a la reserva. Molts d’ells, casats i amb la família per mantenir. A Barcelona, quan l’embarcament d’aquestes persones per portar-les a l’Àfrica, les dones i familiars dels soldats varen intentar oposar-s’hi. La majoria de soldats, llençant a l’aigua els escapularis i les petaques que les senyores de les classes benestants els hi havia entregat.
Pocs dies després, del 26 al 31, esclaten a Barcelona, els fets coneguts com la Setmana Tràgica, amb la presa de la ciutat per part de grups anarquistes i la crema d’un bon nombre d’esglésies. En altres poblacions de Catalunya, entre elles Sant Feliu, també es varen produir cremes de convents. No m’aturaré ara, a donar el meu parer, sobre aquest moviment social.
El govern conservador de Antonio Maura i el seu ministre de la governació el senyor de la Cierva, veuen l’ocasió per fer un escarment i trien a Ferrer i Guàrdia coma cap de turc. El mestre, que no ha intervingut en els fets-ni tan sols es trobava a Barcelona-és acusat de ser el “responsable i instigador intel·lectual” dels successos. Detingut el dia 9, un tribunal militar el condemna a la pena capital i es executat el dia 13 a Montjuïc. Arreu d’Europa, el procés i la sentencia desencadenen manifestacions de rebuig, amb la participació de forces obreres i republicanes laiques. A Bruselles s’hi construeix un monument que el recorda. Pocs dies després de l’execució cau el govern de Antonio Maura.
Penso, que la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia caldria que fos més coneguda. Sóc del parer que l’any vinent, amb la commemoració dels cent cinquanta anys del seu naixement, seria de justícia amb aquesta persona i també convenient pel conjunt de la ciutadania, prendre les mesures per tal que la seva obra de pedagog fos més sabuda.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Parlem de la crisi (1)

Centre de la sobirania del poble?



Tenia el propòsit de no fer cap comentari a l’entorn de tot aquest embolic de la crisi.
Però avui, llegint l’editorial del Punt Diari, he canviat de parer. Segons sembla, el vice-president econòmic del govern central, en referència a la decisió que va prendre el consell de ministres de divendres passat, d’invertir 30.000 milions d’euros ( amb la possibilitat que aquesta quantitat pugui ser ampliada als cinquanta mil milions) a les entitats financeres privades—bancs i caixes—ha dit:”que no es demanaran garanties per tal d’assegurar el bon fi d’aquests diners, amb l’argument que la feina del govern no és dir a la banca com ha de gestionar aquesta dinerada”.

N’he sentit i escolat de tots colors, des de fa un parell de mesos i més concretament en el transcurs de la darrera setmana. Aquesta no me l’esperava. Hem sento tractat com un imbècil, com si els ciutadans d’aquest país fóssim tots uns idiotes—entesa aquesta paraula com aquells que són incapaços d’entendre la realitat més propera—persones mancades de les mínimes aptituds per raonar, sense la suficiència necessària per a discernir la realitat. Permetre que els cabals del tresor públic, diners de tots els ciutadans, puguin ser administrats sense cap mena de control, és intolerable. Senyor Solbes, vostè, màxim responsable de la hisenda pública, i tal com ha de ser, ha de rendir comptes, davant dels representants de la sobirania popular, en el Parlament. En certa manera, passarem a ser accionistes d’aquestes societats i per tan hauríem d’estar representats en els consells d’administració. Com gosa dir que els serà permès als gestors d’aquestes entitats, disposar lliurament d’aquests diners? Mal que em pesi, la situació de crisi, ens obliga a donar un cop de mà, a les entitats que, en bona mesura són responsables d’aquesta situació. Miri senyor ministre, els bancs i caixes de casa nostra, també n’han permès d’hipoteques escombraries. Millor dit, les han estimulat, incitant al ciutadà a endeutar-se. Per acabar de fer el pes, la senyora vice-presidenta, ens diu que aquests diners serviran per comprar actius de qualitat, sense cap classe de risc. Senyora, no vulgui fer-me combregar amb rodes de molí, vostè sap perfectament que els actius de qualitat, els bancs i caixes els tenen ben guardats. Augmentar crèdits per a la petita i mitjana empresa, ajudar al pagament de les hipoteques a les persones que sens dubte tindran—de fet ja moltes en pateixen—dificultats per complir amb el deute, és el que vostès haurien de garantir que es farà amb aquests diners. El govern ens diu, per tranquil·litzar-nos, que la situació bancària en el nostre país, no ha de preocupar-nos. Les nostres entitats financeres, al dir del president del Govern, tenen una excel·lent salut. M’esforço per fer un exercici de bona voluntat i m’ho vull creure, però no puc evitar demanar-me, si la situació no és preocupant, com s’explica que cal abocar-hi tants diners?. Recordem que “l’aportació” de diners públics per salvar les males arts i la cobdícia d’alguna banquers, els ciutadans de casa nostra, ja fa temps que ho vam fer. Cal que els faci memòria del Banesto, Rumasa, Argentària ? Quantes milions i milions de pessetes va costar als ciutadans el que en termes financers es coneix com “reflotar”. Clar, una expressió molt ben encertada, el vaixell s’enfonsa però les “rates” no es neguen. Abandonen la nau abans del naufragi, amb les butxaques ben plenes i ningú els demana responsabilitats. En algun cas, podríem citar el més conegut--, l’afer Mario Conde--que va passar una temporada a la presó, però tinc la impressió que tot i ser responsable va servir també de cap de turc. Algú es recorda dels Albertos? Jutjats, sentenciats i comdemnats. D’una banda, unes lleis laxes amb els delictes financers i d’altre les amistats, en definitiva, aquí no ha passat res. Com si els diners s’haguessin volatilitzat, desaparegut, com per art d’encanteri. Penso que com a ministre d’economia hauria d’explicar-nos, el cost que tindrà per a tots nosaltres aquesta dinerada que deixarem del tresor públic. Vaig errat senyor Solbes, si penso que el que ens espera al conjunt de la ciutadania, és una pèrdua de qualitat en els serveis? En la sanitat i ensenyament públics, en el retard en l’aplicació de la llei de la dependència que ja ara és un fet....De vostè i del govern del que en forma part depèn, en bona mesura, que l’avidesa d’uns pocavergonyes, no l’hagin de pagar els de sempre, que amb diners públics tapem els forats d’uns lladres de coll i corbata que s’han omplert les butxaques. I, senyor ministre, penso que deixar que aquests diners siguin administrats sense cap mena de fiscalització per part del poder polític, és un mal començament, que em porta a posar en dubte, la seva voluntat, per tal de fer bo aquell adagi que ens diu: “que qui la fa la paga”.




dimarts, 7 d’octubre de 2008

D'una breu visita al país veí

Comiat de Napoleó a la guàrdia imperial








Sala de ball ( castell de Fontainebleau)




Museu del Louvre







Castell de Fontainebleau





A la segona meitat del mes passat, amb la Joana vàrem anar de viatge. I dic de viatge i no de vacances, per què penso que per descansar el més adient és quedar-se a casa. Viatjar, sempre representa un tràfec, una molèstia. Carretejar les maletes, anar amb compte amb els horaris, si has d’agafar l’avió, en el meu cas, i per mor de ser un camallarg els genolls encastats en el seient del davant....Accepto que també trobava el pretext, les excuses per no haver de fer les maletes. També haver de “viure” en un nou espai, diferent del acostumat, em feia peresa.Havia decidit doncs, ja feia uns quants anys, de no fer cap escapada més enllà dels límits de Catalunya. Amb la Joana, de petites passejades, en fem sovint, aquelles de sortir al matí i al vespre “ no és boig qui a casa torna”. La vinguda aquest estiu de la filla d’una nostra amiga va decidir-nos a acceptar la invitació que ens va fer en nom de la seva mare. Amb mi, va caldre una mica de insistència per tal que m’avingués a deixar Sant Feliu per més d’una setmana. Heus ací doncs, que vaig disposar-me a veure món.

L’estada fou a França, a menys d’un centenar de quilòmetres de París, en el departament de Seine-Marne, a la regió de l’Ile de France. A casa d’una amiga nostra, filla d’un vell company del pare nat també a Sant Feliu i tots dos exiliats a França el febrer del 1939.
La casa, emplaçada a les afores d’un poblet que no arribava al mig miler de persones. Un edifici que feia goig veure, amb un bosc de set mil metres quadrats, amb arbres de tota mena. Pomeres, noguers, perers, cirerers i d’altres, propis d’aquelles contrades, alguns que mai havíem vist. Un herable del Canadà, majestuós, situat tot just a la sortida de la casa i que amb la seva presència, semblava presidir l’entrada al bosc. No sabria com explicar-me, però cada dia, abans d’esmorzar, anava a saludar-lo i el darrer dia me’n vaig acomiadar. La nostra amiga Nymphe viu sola, des que va enviduar fa uns quatre anys, encara que té dues filles que no habiten massa lluny. L’acolliment que ens va donar el recordarem sempre, fins al punt, que si tot va bé, pensem tornar-hi l’any vinent.
El paisatge va recordar-me en bona manera el nostre Empordà. Terra plana, amb poblets disseminats, com a casa nostra i amb grans extensions de terrenys on si sembren i recullen cereals:blat, blat de moro, colza, ordi, civada, remolatxa i també una espècie de naps, anomenats “beterave”, destinats a alimentar el bestiar. Vaques, vedells i també fileres d’oques tot darrera dels tractors llaurant. De xais no en vaig veure, a banda d’un sol ramat i encara molt petit. Pel que sembla, la carn de xai no és massa apreciada. Traspassen el territori dos rius: la Seine i la Yonne, tots dos navegables. Fa de bon veure les barcasses, traginant mercancíes i en particular sorra,--per a la construcció--, que les gavarres porten riu amunt en direcció a Paris. Els rius navegables que té França han sigut i són encara importants en el desenvolupament comercial d’aquell país. A Chevry sur Sereine, aquest és el nom del poblet, no hi ha estació de tren, cal anar fins a Montereau Fault Yonne a uns disset quilòmetres. Un dels dies vàrem anar a Paris. Vàrem llevar-nos aviat, calia aprofitar el dia. Des de Montereau a Paris, no vaig pas contar-los, deu haver-hi una desena de pobles, el més important Fontenebleau. Des de les sis del matí fins les deu, hi ha un tren cada vint minuts i a la tarda,a primera hora, també la mateixa freqüència. El darrer dels trens, amb final a Melun, que és la capital del departament a més de 200 quilòmetres de Paris, té la sortida a les 11 de la nit. Uns trens còmodes i puntuals, per tal de facilitar el desplaçament a les persones que des d’aquests pobles tenen la feina a París. Només cal veure, els aparcaments públics de les estacions, plens de cotxes. Quan aquí reclamem i amb tot el dret, que el servei de rodalies arribi fins a Figueres i que els combois vagin a l’hora.

No podia faltar una visita a París. A la Joana se li “veien” les ganes que en tenia. Feia més de cinquanta anys que jo hi havia anat, en tenia disset. La plaça de la Bastille va ser la nostra primera visita. Resten encara algunes llambordes del que havia sigut aquella presó, símbol alhora de la injustícia i també record tal com diu l’obelisc “d’aquells ciutadans que varen empunyar les armes en defensa dels drets públics”. Mireu, tenir la sensació que et trobes en el lloc, on va esdevenir un dels fets més importants de la història moderna, et convida a la reflexió, provoca esgarrifances i també respecte vers aquelles persones que varen decidir lluitar per la dignitat del ser humà.Precisament tal dia com avui de l’any 1789, el poble de París va assaltar el palau de Versalles. Un pas més en la fi de la monarquia absoluta, de l’Ancien Règime, forma de govern en la que la voluntat del rei era llei i la seva autoritat il·limitada. Tot seguit la visita que no pot mancar: el Louvre. Havíem decidit aprofitar l’estada i no ”perdre’ns “ en voler-ho veure tot. L’opció va ser complaure’ns en veure la secció d’Egipte i de les cultures del mig orient i de la mediterrània, emplaçades en el mateix nivell. Tres bones hores hi vàrem esmerçar i vàrem deixar encara algunes sales a banda. A la sortida, una passejada per la gran plaça, amb les efígies dels grans personatges que la presideixen. Em deia que estava trepitjant el mateix terra que Colbert, Montesquieu, Mazarino, Molière, Richelieu, Robespierre, ......personatges fonamentals, no només en la història de França. Homes que han deixat la seva petjada com per exemple Montesquieu, en la concepció de l’estructura de l’Estat, en la divisió dels poders que el composen, un dels fundadors de les ciències socials contemporànies. Al meu entorn hi havia “la grandeur” de França. En aquells moments entenia les qualitats del país veí, sense veure’n els defectes. El poder en estat pur, amb tota la seva grandesa. Una passejada per la rue de Rivoli, que va agradar molt a la Joana, amb les botigues a una banda,i a l’altra les figures que Napoleó va fer esculpir dels seus generals més importants. Arribada l’hora de menjar un mos, un entrepà, un croissant a l’ametlla de postra i una cervesa. Reprenem el passeig pel mateix carrer fins els jardins de les Tulleries, un espai públic grandiós. Just a l’entrada una escultura dedicada al pedagog Jules Ferri, ministre d’instrucció pública, que decretà l’any 1880, l’ensenyament primari gratuït, laic i obligatori. La talla fou sufragada amb l’aportació d’un cèntim per part dels nens i nenes de l’escola pública republicana. Penso que la figura d’aquest educador, és la “marca” que determina el model d’ensenyament del país.Els jardins són immensos i només en fem un breu recorregut. Comença a fer-se tard i decidim agafar el “metro” per fer la darrera de les visites: la plaça de l’Étoile, amb l’arc de triomf. Assistim a l’escenificació d’un dels personatges més importants de la història: Napoleó. La relació dels seus triomfs militars, de les més importants conteses de la Grande Armée. La flama que recorda els soldats francesos morts en defensa de la pàtria en la guerra 1914-18. Faig notar-li a la nostra anfitriona, que ens hauria semblat més adient que la memòria fos per a tots els soldats. Ens diu, que cada any, quan el president de la República, visita la tomba del soldat desconegut, no oblida recalcar que la remenbrança és per a tots. Hi passem una bona estona, hi ha gent d’arreu. Aprofito un grup d’italians, amb la corresponent guia per—això si, amb la màxima discreció—sentir les explicacions que fa. Impressiona també la qualitat urbanística del lloc. Les grans avingudes que, a partir de la plaça, s’escampen en diferents direccions. Agafem l’avinguda dels Camps Elisis, per la banda esquerra. Grans botigues i comerços que fan la delícia de les meves acompanyants. De tant en tant decideixen entrar en alguna d’aquests establiments i jo, com un bon minyó, em quedo al carrer observant el tràfec i per què no dir-ho,--l’edat em permet aquesta llicència—guaitant les boniques dones que van passant.S’ha anat fent tard i cal agafar el “metro” que ens portarà a l’estació de Lió, per haver el tren que ens conduirà a casa. Ens hem llevat a les set del matí i arribem prop de les vuit del vespre. Els peus i les cames dolorides per tantes hores de fer camí però també satisfets per tot el que hem vist i també comentat. Hem passat una diada de primera!!.

No hauria sigut de rebut, mancar una visita al castell de Fontenebleau. Vam dinar d’hora i amb el cotxe de la Nymphe, en no més d’una mitja horeta hi vam ser. Abans de parlar-vos pròpiament del castell, sóc obligat a fer una referència al poble: les places, els carrers, les avingudes, les cases, tot el poble és història. Caselots, petits castells, suntuoses residències, edificis públics, ens “diuen” el que tenim tan aprop:el gran castell. Són vuit segles de la història de França i en bona part d’Europa. El castell es troba a l’entrada d’un bosc immens—ara d’utilització pública—lloc predilecte dels reis francesos per passar l’estiu. No és ni el Louvre, ni Versailles, que eren llocs on hi residia el poder. Fontenebleau era com una espècie de casa familiar, on anava el rei i la seva família, especialment durant la temporada de cacera. Ja no us dic el seguici que els acompanyava. Només cal veure la gran quantitat d’edificis destinats a aixoplugar el servei. Així com el Louvre, traspua poder per totes bandes, Fontenebleau és l’esclat del luxe, de l’esplendor, de la magnificència. Els grans i no tan grans apartaments, habitacions, les sales i salons, les galeries, estan farcides de pintures, escultures, tapissos, mobles de variats estils. La galeria que va fer-se fer François I, i de la que sembla només ell en tenia la clau, és d’una bellesa arquitectònica i artística que no saps cap on adreçar la mirada.
El mars de 1814, Rússia, Àustria i Anglaterra coalitzades
contra Napoleó, tenen encerclada la ciutat de París. L’Emperador refugiat a Fontainebleau, desasistit pels seus mariscals, es veu obligat a abdicar. El 6 d’abril signa l’acte d’abdicació, envoltat pels seus mariscals a qui els diu” Voleu descansar, doncs reposeu!!” El dia 20, des del peu de la gran escalinata d’entrada al Castell s’acomiada de la seva guàrdia i se’n va confinat a l’illa d’Elba. El moblatge del saló de l’Abdicació—nom amb el que és coneguda aquesta cambra—és el mateix que va conéixer l’Emperador. Veure la taula i la cadira—us en faig confiança—va causar-me una forta impressió.

Una setmana ben aprofitada. He tornat a París després de tants anys i la meva mirada ha vist no només, com quan vaig anar-hi l’any 1954, els grans edificis i monuments. Els anys transcorreguts m’han permès copsar el sentit, el fons, d’aquesta demostració de poder,fer una anàlisi que m’ha ajudat a millor comprendre que el poder necessita fer-se visible, altrament no serveix per a res. Als disset anys aquesta interpretació, una persona com jo, no tenia la capacitat suficient per fer-la.

En conclusió: ha valgut la pena passar els inconvenients del viatge i, en definitiva, això és el que compta, un balanç en positiu.