dimarts, 18 de novembre de 2008

Parlem de la crisi ( 2 )

a Trinity Church i Wall Street

Procuraré ser el màxim de breu, encara que la qüestió dongui “teca” suficient per escriure’n amb generositat.

L’encara president Bush, ens ho ha fet saber en poques paraules. Cal reactivar el consum. I, al meu entendre, encerta el diagnòstic, que no la solució. Ha fallat un dels tres puntals sobre el que s’assenta l’economia de lliure mercat. Producció, distribució i consum, són i per aquest ordre les bases on es fonamenta l’economia dels darrers trenta anys. Ens parlen de refundar el capitalisme. No és cap novetat.La darrera, als anys cinquanta, quan els teòrics de l’escola de Chicago, Friedman i Stigler amb l’aportació del politòleg Fukuyama ( el final de les ideologies, sustituídes per l’ECONOMIA) varen posar les bases per iniciar polítiques neoconservadores acompanyades amb la pràctica de mesures ultraliberals en la vessant econòmica. Des de llavors i amb el discurs de la no intervenció dels poders públics, les polítiques econòmiques encetades per Reagan i portades en el seu extrem en la darrera etapa del govern Bush, ens han abocat a la pitjor de les crisis que ciclicament provoca el capitalisme. En aquesta ocasió una crisi, que no és només econòmica sinó també ambiental i financera.

La producció la paguem entre tots, uns més que altres, ben segur. Els països de l’anomenat tercer món i molt especialment els que formen el continent africà, amb l’espoli que es fa dels seus recursos naturals sense que les poblacions en siguin beneficiades.I a voltes amb conflictes bèlics pel control d’aquestes riqueses. La guerra en la República Democràtica del Congo podria ser-ne l’exemple. Cinc milions de morts,--majorment dones, gent gran i criatures-- milers i milers de persones desplaçades, fugint de la barbàrie, que van a raure en camps d’acollida en els que les condicions de vida són infrahumanes. Les nacions del sud-est asiàtic, aportant mà d’obra a cap preu, sense drets laborals, amb l’explotació de dones i criatures, en unes condicions de treball que, en ocasions són de veritable esclavatge. Ço fa, que les transnacionals,—l’expressió més genuïna d’aquest capitalisme que busca el benefici immediat--, traslladin les seves factories cap aquests països, provocant l’atur en el món que en diem desenvolupat, el nostre.

Un dels orígens de la crisi és ambiental i té a veure precisament amb la dependència de fonts d’energia fòssil no renovable: petroli i gas. No s’han après les lliçons de les dificultats petroleres dels anys 70 i 80, bandejant les alternatives energètiques per evitar l’escalfament del planeta, el canvi climàtic, admès per quasi tothom, que empitjorarà les condicions de vida arreu. En aquest sentit, la distribució de mercancies per carretera i no per transport ferroviari, han contribuït i en no poca mesura a la contaminació ambiental i a la despesa energètica.

En tercer lloc una crisi financera,--un nou factor a afegir--, provocada per la manca de controls públics de les institucions econòmiques i especialment sobre el moviment de capitals. Aquesta inhibició per part del poder polític ha permès la cobdícia i l’especulació, han provocat la insolvència financera i la desconfiança entre les mateixes entitats, amb el resultat de manca de liquidesa.Si entre ells mateixos s’han enganyat, venent-se productes que no eren altra cosa que paper mullat!! ( Potser i com diu l’amic Manel Agüera, caldria, en nom de la solidaritat apadrinar un banquer, pobrissons) Aquesta situació afecta especialment al tercer dels puntals als que feia referència abans: el consum.No hi ha crèdits i, per tant la capacitat de compra disminueix. El trespeus coixeja i ara, a corre cuita, és imprescindible aportar diners públics a les banques.Ja no es parla de contenció de la despesa pública, quan fa quatre dies se’ns deia que no hi havia diners suficients pel desplegament de la Llei de la Dependència. Ara, i sense límit, s’han de tapar els forats.
Altrament tot se’n va en orris. El que hem sentit tantes vegades: a l’hora dels beneficis tot a les butxaques d’uns pocavergonyes i quan els calaixos s’han buidat, els tornarem a omplir amb els diners de tots. Balanços “ a mida”, que han permès repartir-se guanys inexistents, diners que han transitat d’un lloc a l’altre sense cap mena de control i la negligència del poder polític en la vigilància,-- quan no amb la permisivitat--, d’aquesta circulació monetària, que no ha creat cap classe de riquesa, només mercadeig de diners. A l’hora de les xarxes informàtiques i d’Internet, els diners d’origen fraudulent han circulat—i encara ho fan—a gran velocitat d’un compte a l’altre, d’un paradís fiscal a l’altre sense cap mena de control. I la major part d’aquests indrets els tenim a Europa: Gibraltar, Mònaco, Andorra, Liechtestein, Suïssa, països que donen refugi i reciclen sense vergonya, diners que provenen de la droga, del terrorisme, de la corrupció i de les activitats de la màfia.

I fins aquí, el segon dels escrits sobre la crisi que tenim al damunt. No puc precisar quan, però n’escriuré un tercer, i últim, més endavant. Hem tingut la cimera de Washington i està prevista pel que tinc entès una nova trobada dintre d’uns mesos. Estem immersos en un procés de regressió en l’Estat del benestar, que sens dubte anirà augmentant, però també ens trobarem davant d’un altre situació no menys preocupant, i de la que no n’he sentit parlar: un aprimament de la democràcia i en la credibilitat del sistema polític.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Des de Nova York ( eleccions als Estats Units)

La Casa Blanca


La nostra filla gran, la Núria, ja fa prop de tres setmanes que es troba a Nova York. Ha pogut viure "en directe" les eleccions presidencials i m'ha tramès aquest "emili".

Després de tot el ruixat mediàtic que hem hagut de suportar, potser una visió des de l'altra banda ens permetrà una millor anàlisi del que ha passat.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Entre les moltes coses que no tinc, cal comptar-hi sens dubte allò que en diríem olfacte periodístic. De la mateixa manera que no sé esgrimir una càmera, no busco la primícia, ni tinc la curiositat especuladora que defineix el reporter... Jo, veieu? Passejo...
Al darrer mail que vaig enviar el mes de març us deia que - si no ho evitava ningú - Obama i Clinton deixarien una vegada més la Casa Blanca a un resident republicà. Calia tenir una tirada cap a la macroeconomia per tal de comptar el factor Crisi Econòmica com a un dels elements decisius de la campanya. O tenir, senzillament, una hipoteca i notar, dia a dia,com augmentava el preu del diner. Uns mesos enrere no tenir una hipoteca em convertia en una inconscient, avui per avui fa que el preu del diner em sigui més indiferent que el preu per plana o per paraula, que és del que visc.
Ningú no viu de l'aire, i tothom viu en l'esfera del procés del diner. Més enllà de la Història que sàpiga cadascú, en el imaginari de molts ha cristal.litzat un ens de dimensions monstruoses que, amb la força d'un tsunami, ho escombra tot: l'Economia.
No és una qüestió de blocs, ni d'escala: a Moscou, a Teheran o a Caracas també els han vingut calfreds quan ha baixat el preu del petroli. Si l'Economia es refreda, tothom esternuda.
Aquí, a l'Amèrica, no cal estar pendent del timbre de les tres a Wall Street per percebre el diner com una mena d'energia que es traspassa amb la intensitat d'una corrent. Tot el que compres està subjecte a impostos que es sumen al preu de l'objecte, a rebaixes i descomptes per quantitat o segons l'hora del dia. Cal viure en tants per cents perquè mai no pagues la xifra exacta del productes que t'emportes o consumeixes: la ratio es suma, físicament, en passar per caixa. Té sentit si tenim en compte que el diner és la quinta essencia d'un país on tothom ha vingut... per aquest motiu.
El melting pot de Nova York gira en torn d'aquesta cobdícia, i en aquest Gran Basar la gent és industriosa en el què ha vingut a fer: diners, aprendre, experiències... En general, els assalariats tenen dies lliures si els demanen. Si no, cobren més.
Només un exemple: Un dia sóc a la tenda del panjabi. Trio coses amb olors estranys i penso com els hauré de coure quan entra un home i s'apropa a la figura masculina baixeta i de mitjana edat que havia estat col.locant més verdura mig encongit, al meu voltant.
- Hola, hermano. ¿Qué tal le va?
- Ya ve - contesta l'indi d'Amèrica del Sud. No deixa de moure les mans, repartint, feinejant, mentre es mira de cua d'ull l'amo de la botiga, un hindú de la India mostatxut i amb turbant que s'ho mira tot des del taulell, al racó de la caixa
El visitant mira al seu voltant, cercant confidencialitat. M'observa un instant i diu, en simple espanyol.
Oiga, hermano, me han dicho que va a dejar usted el trabajo
- Sí, bueno...
- ¿Qué hubo, no le va bien aquí?
- Sí, pero...
Mirada al paixà d'ulls d'àguila.
- Es que estoy pensando en irme del país...
- ¿Volverse a México? ¿Ya ahorró?
- Bueno, algo mandé para allá... Mi mamá me dice que aguante, pero esto no es para mí, hermano, no es para mí...
"¿Ya ahorró?" podria resumir la sensació que dóna saber que, a NY, tothom té una cama aquí i l'altra a un altre lloc.Tot això com en un mercat oriental estès als peus d'una ínfima part de la ciutat que és el Districte Financer i Wall Street - un carrer petit, flaquejat per la Trinity Church per una banda i pel port per l'altra. Quan, després de l'Armistici de la Primera Guerra Mundial, els nord-americans van tornar a casa, havien tornat els crèdits a la vella Europa i, sense deute extern, es van llançar a la forma més rampant de capitalisme que ha conegut la nostra era. "El cel és el límit", va dirHenry Ford. Van ofegar el sindicalisme genuí amb l'ajut de la Màfia, van deportar Emma Goldman i van aplicar arquitectònicament el principi fordià elevant gratacels que competien per veure qui tocava abans els núvols novayorquesos amb les seves teulades...
Algun intent hi va haver de fer-los baixar els fums als capitalistes del puro. A poca distància del forat del WTC, el 16 de setembre de 1920 va esclatar un carro amb dinamita que, més a més dels cavalls, va matar 38 persones i en va ferir 400.
Però les llums de les marquesines de Broadway només van pestanyejar. L'eufòria dels feliços 20, amb flappers de cames infinites, xampany a dojo, electrodomèstics per tothom i el desenvolupament de la psicologia més perversa (la publicitat que sabés estimular els desitjos i fer-ne consum)... eixordaven a ritme de jazz i de Gershwin i Cole Porter.
El somni americà - pragmatisme i haver guanyat el primer milió de dòlars abans dels 18 anys - no era un somni, només calia determinació. Van créixer cases com bolets i qui més qui menys estalviava una mica i jugava a la borsa com qui fa una travessa...
Especulació immobiliària i tràfec d'accions van inflar la bombolla que esclataria l'octubre del 29. (No aprenem, no aprenem, ja havíem ensopegat amb aquesta mateixa pedra.)
S'explica l'anècdota d'un financer, Bernard Baruch ("Un especulador és un home que observa el futur i actua abans que s'esdevingui", va dir), que anava cada dia a enllustrar-se les sabates amb el mateix limpia de WallStreet. Un dia, mentre remenava el raspall, el limpia li va donar consells sobre com invertir en borsa i quines eren les millors accions del moment. Baruch se'l va mirar, va fer petar la llengua i, tan bon punt es va aixecar de la cadira, va anar a la cabina més propera a trucar a la seva oficina: "Veneu-m'ho tot", els va dir. "Si el preu de les accions s'ha convertit en conversa del carrer, això no tardarà en anar-se'n a la merda".
I tenia raó. Al cap de pocs mesos les multituds s'abraonaven a la porta dela Borsa, tots amb els paperets a la mà, emeten un murmuri d'incredulitat que... al cap d'un temps - ni un mes ni dos - s'hauria convertit en una Gran Depressió.
Ha guanyat Obama - ha perdut la Crisi i l'era Bush - i ara que el polític afro-americà ha passat de ser una "causa" a ser un president (es diu queBush ha preguntat si ell podia deixar d'esser-ho "ara mateix"), li caldrà molt més que carisma per tal de seguir estimulant una esperança que, en paraules d'un comentarista: "Ha fet adonar els americans de la buidor de les seves vides abans que aparegués Obama". Si, si... tan de bo siguin només les seves vides, les que estiguin buides. Tot apunta a que els estómacs els començaran a fer rau-rau.
P.S. L'altre electró lliure en aquesta campanya ha estat l'efecte SaraPalin, però de dones en parlaré més endavant.
P.S.(2). L'endemà del triomf d'Obama, les samarretes i els pins que deien"Obama for president" i que venen a tot arreu ja eren "Obama president". I les que deien "Yes, we can" ("Sí, podem"), ja deien "Yes, we did" (Sí, hempogut").
Ahir al migdia em passejava pel mercat dels divendres de Union Square -pagesos amish, irlandesos, llatins, porten els productes frescos a la ciutat - i pensava en si comprar alguna samarreta o algun pin per a algun amic a qui li pugui fer gràcia.
Una de les majors dificultats amb què m'he trobat a l'hora d'escriure sobre la campanya és que no es podia llegir en termes de la política que es fa al Vell Continent. Desenganyem-nos, Obama no arriba a la sola de l'alça de Sarkozy en molts temes realment crucials. Governarà un país que vol viure al marge de l'Estat, no només perquè en desconfií, sinó perquè no té ni puta idea de per a què serveix, a part de cobrar impostos.Tant de bo m'equivoqui, tant de bo... però potser d'aquí a uns mesos ningú no voldrà portar una samarreta amb la cara de l'Obama...

divendres, 7 de novembre de 2008

La llengua d'òc






Avui, em limitaré a copiar una notícia. Penso que val la pena, nosaltres que hem patit l'intent de genocidi cultural, conéixer que hi han altres formes d'expressió d'arrels lingüístes semblants a la nostra, que malden per ser reconegudes. Per mi, és més que una bona nova i en aquest sentit em plau compartir-la amb els que teniu la santa paciència de soportar-me.






++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++







divendres, 7 de novembre de 2008
DIVENDRES, 07/11/2008 - 06:00h
Occitània a Pè arriba uèi a Vielha
Una corsa de 1.300 quilomètres per demandar que la lenga d'òc siá declarada patrimòni de l'umanitat
Aprèp setanta jorns, la caminada Occitània a Pè, entrepresa per membres de Chambra d’Òc, finís uèi, oficialament, a Vielha. Los caminaires seran recebuts per Francés Boya, sindic de la Val d'Aran, e l'ensemble Aire de Prima lor ofrirà, sus la plaça del Conselh General, un concèrt per celebrar la fin de la corsa, que comencèt lo 30 d'agost a Viani (las Valadas) per demandar que la lenga d'òc siá declarada patrimòni mondial de l'umanitat.
Al long de la corsa los caminaires an rencontrat d'occitanistas pertot ont son passats, e an participat ensemble a d'accions e a de fèstas per la promocion de la lenga d'òc. L'espaci occitan, prèp de 200.000 km2, comprén lo miègjorn de l'estat francés, las Valadas de l'estat italian e la Val d'Aran. La lenga d'òc es, normalament, parlada per dos milions de personas (e compresa per fòrça mai) dins lo país occitan, e quitament a la Gàrdia, un vilatjon de la Calàbria, abitat per d'emigrants piemonteses qu'i arribèron al sègle XV. Dempuèi de temps la lenga d'òc ven d'obténer, finalament, qualque reconeissença sociala, institucionala e oficiala (en las Valadas, en la Val d'Aran e mai en Catalonha; quitament la constitucion francesa ven de reconéisser las lengas regionalas). De mai, es la lenga de comunicacion d'un quarantenat d'escoletas bilinguas, d'un trentenat de radios localas e d'un larg malhum d'organisacions, coma l'Institut d'Estudis Occitans
( notícia recollida del diari digital:vilaweb.cat)














-->

dijous, 6 de novembre de 2008

Sense importància ( una fotesa de no res)






Del calaix dels mals endreços he recuperat aquesta bagatel·la. Del lloc on guardo papers i més papers i, que ves a saber, potser un dia algú els llegirà. M’agradaria que aquest personatge desconegut fins ara, fos el meu nét.

Tots tenim moments de desànim, dolorosos en alguns casos, de profunda frustració en d’altres, deguts a diferents raons, que ens afecten de manera distinta a cadascú de nosaltres. Tristesa, melangia, enyorança i, en algunes ocasions, simplement “tenim un mal dia”.

Sense cap pretensió de fer la competència a les persones que hi entenen en aquesta mena de maldecaps, disposo d’una recepta màgica, d’eficàcia personalment comprovada, per guarir aquestes ferides que la medicina convencional, de vegades ni tan sols arriba a poder diagnosticar.

Aquesta pomada cal aplicar-la sense fer-ne cap mixtura dels “ingredients”. Cal disposar en cada cas, el component que millor creieu que us ha de fer servei. També he de precisar que no sempre és necessari servir-se del mateix ingredient. Estem tractant una qüestió que res té a veure amb les matemàtiques, malgrat que la música—que si té una relació molt estreta amb aquesta ciència-- en sigui la base. No aneu a buscar aquest bàlsam a ca l’apotecari. Us dirà que no en té coneixença de la seva constància.


.-Si us plau l’òpera, gaudiu de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. ( un sol acte farcit d’una música extraordinària i un llibret de temàtica siciliana )

.-La segona simfonia de Gustav Mahler ( la millor mostra del postromanticisme)

.-La quarta de Mendelsson, també coneguda com la Italiana ( la música en colors)

.-Els nocturns de Chopin ( escoltar-los amb els ulls clucs)

.-L’únic concert per a violí i orquestra de Beethoven ( en dies “baixos”, prestar especial atenció al segon moviment)

.- Qualsevol dels concerts per oboè i orquestra que va escriure Mozart. ( transformar una melodia en una obra d’art)

.-I per descomptat Bach, en qualsevol moment i circumstància.

.-Afegir-hi els “Vint poemes d’amor” de Neruda, l’erotisme de Joan Salvat Papasseit i la tendresa i compromís social de Miquel Martí i Pol.

Aquest és el bàlsam meravellós, que posseeix alhora una altra condició: podeu afegir o treure qualsevol dels ingredients al vostre gust.

Advertència: aquesta recepta no és vàlida en cas que tingueu la “visita, d’un còlic nefrític, una crisi d’apendicitis....En casos semblants, és imprescindible posar-se en mans d’un bon cirurgià

dissabte, 1 de novembre de 2008

Miau, miau.......sóc en FUMI




No us estranyeu d’un gat que, a més a més de parlar també és capaç d’escriure. Els humans, per regla general, us penseu que sou només vosaltres els que enteneu de tot i sabeu del diví i l’humà. Que n’esteu d’equivocats!! La diferència, entre vosaltres i nosaltres ( que ens titlleu d’irracionals, quina gosadia!), no va més enllà de l’espessor d’un tel de ceba. I això, no ho dic jo, sou vosaltres els que darrerament ho heu descobert, amb tota aquesta història de la genètica.

Les bones maneres, que nosaltres també en tenim, m’obliguen a presentar-me. Sóc conegut amb el nom de Fumi. En aquest sentit reconec l’encertada que fou la decisió d’en Martí, el nét del meu amic—que no amo—en Pere. Tinc el pelatge d’un color gris molt bonic amb un fons de ratlles de coloració més fosca que recorden la tonalitat del fum. Queda entès doncs, el per què del meu nom. Frego els tres anys i sóc un més del grup de felins que vivim com reis a casa de la Sònia—la filla de l’amic—a Santa Cristina. Ens ho passem de primera, tenim menjar i veure assegurat i el calçat i la roba, els portem “d’origen”. És a dir, de preocupacions ni una, a més estirar, quan en Pere triga una mica més que de costum a l’hora de portar-nos el “rantxo”. De camp per córrer en tenim el que volem, dormim aixoplugats i com que la relació entre nosaltres (a banda de petites diferències que a vegades tenim) és molt bona, ja en tenim suficient per anar fent. Convivim amb dos gossos, sense masses problemes. Amb en Coco tot va com una seda, però amb la Pinona, ens cal anar amb compte. No és que estigui en perill la nostra integritat física, però si que a la gossa li agrada massa sovint fer-nos córrer. Val a dir, que, en ocasions som nosaltres els que la fem enfadar, quan ella està tranquil·lament asseguda, passant-li amunt i avall per davant dels nassos, amb la intenció de molestar-la.

De qualitats, i no és per a presumir, els de la meva raça, en tenim i moltes. La capacitat d’observació és una de les que més ens en sentim satisfets. Us veiem sempre, coneixem els vostres costums, sabem de les vostres cabòries, amb un sola ullada ens adonem del vostre estat d’ànim......Darrerament hem pogut advertir que les coses no us van del tot a l’hora i hem notat que esteu preocupats. No ens ha sigut gens dificultós conèixer l’origen del vostre malestar. En parleu en tot moment de la crisi econòmica i de les conseqüències que pot tenir. Potser en feu un gra de massa. Certament que pinten bastos i que us veureu amb la exigència de modificar els hàbits de conducta, les vaques grasses s’han acabat i haureu de prescindir de bona part del que no és necessari.L’austeritat haurà de ser la norma i no com fins ara l’excepció. No sereu pas els que pitjor ho passaran. En d’altres llocs del nostre planeta, en els que ja fa molt temps les gents pateixen fam i misèria, allà si, que segurament, ni un mos per portar-se a la boca tindran. El que ha passat és responsabilitat d’unes persones concretes, a les que hauríeu de demanar comptes, però també caldria que feciu una reflexió tant personal com col·lectiva, per assumir que també us heu deixat endur per un miratge, que no podia acabar d’altra manera. D’ara en endavant us és necessari el vostre compromís per canviar les coses, per tal que un fet com el que esteu patint no es torni a reincidir. Alguns de vosaltres,-- us ho he sentit a dir--, sou del parer que un altre món és possible. Penso que us fa falta. Nosaltres, els de la nostra espècie, mai ens ho hem plantejat de donar un tomb al nostre món, ja ens hi trobem a gust, però en sap greu que us ho estigueu passant malament, quan teniu en les vostres mans la possibilitat de ser, ja no dic feliços—cadascú entén aquest concepte de diferent manera—però si, viure en pau i tranquil·litat, despullats d’aquestes angoixes que heu de suportar.

Entre nosaltres, i sense que els meus congèneres ho puguin escoltar. Jo si que crec amb les vostres possibilitats, que teniu les condicions, que de fet ja heu demostrat, que us han de permetre assolir fites a les que nosaltres no podem arribar. Però encara no estic en condicions—i us asseguro que ho voldria—de poder-ho defensar entre els meus.
Tingueu coratge i doneu-me aquesta oportunitat.

En Pere, m’ha permès encetar el blog del mes de novembre, cosa que li agraeixo. Tot i ser bons companys i fins i tot amics, en ocasions també tenim les nostres diferències. Clar, que jo veig les coses des d’una altra banda i amb els humans sovint s’ens fa difícil comprendre’ls. Ara mateix, els escolto parlar de tot aquest embolic de si la Reina.......
Nosaltres pensem que sobre aquest tema, us passeu de rosca i hi esmerceu esforços que més us valdria fer servir per a d’altres qüestions. Els fèlids no el tenim aquest problema, mai hem volgut establir entre nosaltres cap desigualtat. Campi qui pugui i que tothom s’espavili per guanyar-se el menjar i beure. On s’ha vist semblant absurditat, anormalitat? Amb en Pere, sobre aquest tema, coincidim de totes totes.

Excuseu, però hi ha “obligacions” a les que no puc deixar d’atendre. Acaba de passar la “Nini”, la més bonica i espavilada de les nostres gates i com que hi tinc una bona amistat que vull conrear per si de cas.........Ja m’enteneu, veritat? A reveure, demanaré a l’amic Pere que em permeti posar-me en contacte amb vosaltres més endavant.

El de la fotografia no sóc jo. Aquest company no està gota malament, però jo sóc més fotogènic, faig més bona patxoca.Demanaré a la Sònia de fer-me una foto i així ho podreu constatar.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
La meva foto ja encapçala l'escrit. Seria injust treure'n el company.