dimecres, 23 de desembre de 2009

Poema


FINESTRA
Quan passa una oreneta i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
ai, que lluny que se'n va!!
Màrius Torres ( 1941 )
Que les orenetes i els bons dies us acompanyin sempre. Bon Any 2010

dimarts, 22 de desembre de 2009

S'ha obert la caixa dels trons ( Curses de Braus )




Una Iniciativa Legislativa Popular ( ILP ) amb 180 mil firmes, ha encetat al Parlament de casa nostra, un debat sobre la conveniència o no de prohibir les curses de braus. Només per una diferència de vuit vots s’ha admès a tràmit la modificació de la llei de protecció dels animals amb la finalitat de posar punt i final a “ las corridas de toros “.
Els grups parlamentaris del PSC, Partit Popular i Ciutadans, havien presentat una esmena a la totalitat de la proposta ( és a dir, s’oposaven a que ni tan sols fos discutida ). Era prevista una votació molt ajustada. Era conegut que els 33 diputats que ajunten Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya no acceptarien les esmenes a la totalitat contràries a la prohibició. També que els 17 diputats que sumen el Partit Popular i Ciutadans hi votarien a favor i per tant contra la possibilitat d’obrir la porta a la prohibició de les curses de braus. Quedava tot en mans dels diputats del PSC i de C. i U., amb un total de 85 escons. Aquests dos grups, van donar llibertat de vot als seus representants.
Seixanta set diputats van votar en contra de les esmenes, cinquanta nou a favor, cinc diputats varen abstenir-se i quatre no van emetre el seu vot. Rebutjades les esmenes, queda oberta la via per la possible modificació de la llei de protecció dels animals. El procés que tot just ara acaba de començar serà llarg i es preveu que no acabi fins ben entrada la primavera. En el curs de la tramitació que ara començarà en la comissió parlamentària del departament de medi ambient, tots els grups podran presentar les esmenes que creguin convenients, i en qualsevol moment els impulsors de la iniciativa podran retirar-la si consideren que la proposta s’aigualeix. Una vegada superat el tràmit en comissió, la proposta passarà al ple del Parlament per a ser votada definitivament. El fet que els abolicionistes/ animalistes – que així es coneixen els contraris a les curses – hagin guanyat la primera votació, no assegura ni molt menys la prohibició final. Pensem que 67 vots, no representen la majoria del Parlament que és de 68 escons. En el transcurs de la tramitació poden produir-se canvis de parer tant en un sentit com altre que poden variar el resultat final. Malgrat tot, penso que s’ha donat un pas endavant molt important, que pot fer-nos sentir moderadament optimistes als que estem a favor de la prohibició d’aquest espectacle.

Se n`han dit i escrit de tots els colors sobre aquest tema. Inclús l’endemà, tot haver-hi notícies d’abast internacional ( el retorn de la senyora Haidar a casa seva, la conferència sobre el canvi climàtic a Dinamarca, l’acord de darrera hora sobre l’impost de successions ) els diaris portaven a primera plana la notícia i els telediaris obrien amb el mateix tema i encara no s’ha acabat la polèmica. Les discussions sobre les curses de braus no són cosa nova i se n’han suscitat molt sovint i des de fa molts anys. Els arguments en un sentit o altre també han anat canviant. Els taurins, fins no fa massa, fonamentaven els seus arguments amb el discurs de la defensa de la cultura popular, del valor artístic i estètic de la representació i fins i tot alguns negaven el patiment de l’animal, amb raonaments biològics que a hores d’ara ja no gosen proclamar. Ningú, amb un mínim de coneixements pot negar, que el brau té un sistema nerviós que el fa sensible al dolor tan físic com psíquic.

La societat moderna, és cada vegada més sensible i incorpora als seus objectius la defensa dels més febles, entre ells els animals i és en nom d’aquests que s’han recollit les signatures. Els defensors de la continuïtat de les curses, afegeixen un nou argument de contingut netament filosòfic: l’exercici de la llibertat i de l’excessiva legislació sobre la prohibició. Privar, per si mateix, no és una pràctica bona ni dolenta. Cal afegir-hi els motius que justifiquen la prohibició. Al llarg de la història han anat caducant ja sigui per la pròpia evolució de la societat o degut a la promulgació de lleis, pràctiques que no s’han adit amb les consideracions ètiques o morals del moment. Varis són els exemples que podríem trobar: l’abolició en la major part de les nacions de la pena de mort, el control de la velocitat i les mesures que s’han pres per reduir els accidents de circulació ( recordem que en nom de la llibertat individual també es qüestionava l’obligació de posar-se el cinturó ), lleis que prohibeixen i per tant castiguen la violència física i psíquica contra les dones ( un exemple de prohibició en positiu )...De fet, el govern de la Generalitat ja va redactar una llei de protecció dels animals que va ser acceptada per tothom sense cap problema. Una norma, que va permetre als nostres representants municipals, aprovar en el ple del mes passat, una ordenança que permet no autoritzar la instal·lació de circs amb animals salvatges en el nostre municipi. Curiosament o no, ara, quan el que pretenen aquests ciutadans és ampliar la llei, amb l’objectiu de protegir també els toros, es desferma una disputa que omple els diaris, en alguns casos amb una gran virulència. S’han mesclat discursos que res tenen a veure amb la veritable defensa dels drets dels animals, amb posicionaments demagògics per les dues bandes. Ni tan sols val la pena mencionar-los.

També he pogut llegir opinions de part dels continuadors de les curses, en el sentit que no entenen com és possible que el Parlament hagi admès a tràmit aquesta ILP. Raonen aquestes persones, que també hi ha en la societat una majoria silenciosa que per respecte a la llibertat, no es pronuncia en contra dels animalistes, que en ocasions es manifesten sense guardar les formes, cridant i amb una certa violència. Considero aquest argument mancat de rigor. Com s’ha de fer per quantificar el nombre d’aquesta anomenada majoria silenciosa ? Quanta gent són ? No cap la possibilitat que entre aquesta majoria puguin haver-hi persones que també creguin amb la conveniència d’abolir el mencionat espectacle? Les persones que han signat són poques o moltes ? Cadascú és ben lliure d’opinar sobre aquest interrogant. El que si és cert, és que han satisfet i amb escreix, les condicions que es demanen per poder presentar una ILP. Són 50 mil les signatures que la llei exigeix i n’han presentades 180 mil. En conseqüència, crec que el Parlament si s’hagués negat a donar llum verda a la proposta, hauria caigut en una manifesta incoherència, respecte a una llei que la pròpia cambra havia legislat. No és, al meu entendre, una qüestió de majories/ minories. Les iniciatives legislatives populars tenen com a objectiu primordial facilitar la participació ciutadana en els processos d’elaboració de les lleis. En resum, possibilitar que les ciutadanes i els ciutadans – complint certs requisits – puguin adreçar-se directament al Parlament, sense posar en dubte, ni qüestionar en absolut, la legitimitat dels nostres representants, triats lliure i democràticament a les urnes. Que la decisió final l’han de prendre els nostres diputats, no em planteja cap dilema, de la mateixa manera que han de tenir en compte la participació ciutadana, i no només quan es convoquen les eleccions, per una raó ben senzilla: en cap cas els responsables públics poden convertir-se en substituts de la voluntat popular, de la sobirania del poble, de la qual els polítics només en són els depositaris.

Voldria remarcar el fet que el PSC i C. i U, donessin llibertat de vot als seus diputats. Aquesta bona pràctica s’hauria de produir molt més sovint, en benefici de l’elector, que així coneixeria el sentit del vot del seu diputat, sempre clar amb la condició que la votació fos nominal o a mà alçada. No com dimecres passat, que malgrat donar llibertat de vot, aquest va ser emès des de l’anonimat, furtant així a l’elector la possibilitat de saber l’opció que havia pres el seu diputat. Una decisió que busca allò que en diem “ quedar bé amb tothom “. Si el grup determina que cada diputat pugui expressar-se en fonament al seu criteri personal, per quina raó, que no sigui la conveniència partidista, no se li permet al representant manifestar-se públicament ?

Ara a uns i als altres ens cal esperar la resolució que lliurament prenguin els nostres diputats. Que quan arribi el moment de pronunciar-se, encara que alguns dels partits polítics mantinguin – amb total legitimitat - la postura de donar llibertat de vot, aquest no sigui secret, per poder saber el que defensen els nostres representants al Parlament. Ben segur que desitjaria que la proposta que fan els signants de la ILP, tingués la fortuna de ser acceptada i l’abolició de les curses de braus en el nostre país fos una realitat. Ho dic des del respecte a les persones que pensen altrament, només amb la voluntat d’acabar amb una pràctica anacrònica i cruel, en la que un animal és maltractat i torturat fins a morir. Un espectacle impropi d’una societat avançada, en la que el respecte als animals hauria de ser un valor afegit als valors ètics i morals i a la concepció d’un món global i alhora divers, en el que l’ésser humà hauria d’incorporar entre les seves prioritats la defensa dels drets dels animals, dels que no tenen veu. Catalunya, donaria una lliçó moral a tot el món, pel fet de ser el primer país en abolir un espectacle d’una gran crueltat envers uns animals, condemnats a un patiment terrible i a una mort indigne.









dimarts, 15 de desembre de 2009

El deute d'Espanya amb el poble sahrauí

Color blau: Territori ocupat pel Marroc
Color marró: Territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica ( Front Polisari )
Línia vermella: 2500 quilòmetres de mur que parteix el Sàhara Occidental.





L’any 1975 l’Estat espanyol governat encara per Franco, signava els acords de Madrid, amb els governs de Marroc i Mauritània. En aquests pactes, el govern espanyol renunciava a la sobirania del territori del Sàhara Occidental, la darrera colònia espanyola a l’Àfrica. La descomposició política del règim franquista va permetre al govern marroquí, la mobilització de 350.000 persones, la coneguda com a “ Marxa Verda “ que en poques hores varen envair el territori sahrauí, permeten l’entrada de l’exèrcit del Marroc. Les guarnicions de les tropes espanyoles d’aquella regió varen ser evacuades, així com també el personal espanyol de l’administració civil. Aquell territori, fins aleshores considerat com una província espanyola, amb els sahrauís amb la condició d’espanyols – inclús tenien els seus representants en les corts franquistes – foren abandonats en mans del Marroc.

Amb la renúncia del deure vers als seus administrats i amb un traspàs sense cap validesa jurídica, el govern espanyol, en plena agonia del dictador, incomplint el referèndum que Espanya s’havia compromès a fer al Front d’Alliberament del Sàhara i a l’ONU uns anys abans, el govern espanyol permet l’ocupació militar i també civil per part de la monarquia alauita. Hassan II ocupa els territoris i comencen els enfrontaments. Aquesta ocupació comporta accions sistemàtiques d’atacs sagnants, de persecució i repressió de la població civil. Una repressió que incloïa la confiscació de bens i habitatges, que eren cedits a contingents de població vinguda des del Marroc. Una bona part de la població sahrauí inicia un èxode a través del desert fins a poder instal·lar-se en condició d’exiliada política als camps de refugiats de la regió del Tinduf, en territori argelí, des d’on el Front Polisari ( organització politica-militar que lluita contra el Marroc i en defensa de la independència del poble sahrauí ) i alhora s’institueix la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD ), que actualment és reconeguda per més de 70 estats arreu del món. El 1979, Mauritània renuncia a cap pretensió sobre el Sàhara i el Marroc ocupa la totalitat del territori. El Marroc trenca les relacions amb Algèria perquè aquest país ha reconegut la RASD.

Des d’aleshores ençà i malgrat la seva modèlica organització, els més de 170.000 refugiats pateixen una vida d’extrema duresa, necessitant de forma permanent l’ajuda solidària d’altres països per la seva subsistència. Durant anys els enfrontaments armats entre l’exèrcit marroquí i el Front Polisari s’han anat produint. El govern marroquí ha construït en ple desert un mur de més de 2.500 quilòmetres, vigilat per 150.000 soldats i farcit de mines personals del costat dels sahrauís que els manté encerclats i només poden sortir a l’exterior via Algèria.

No és fins l’any 1988 quan amb Pérez de Cuéllar al capdavant de l’ONU, s’arriba a un primer Pla de Pau que te com objectiu confeccionar un cens pel referèndum sobre l’autodeterminació a celebrar el 1992, quatre anys més tard. El procés queda encallat per qüestió del cens. El Front Polisari volia que fos considerat com a base el que hi havia l’any 1975, quan l’administració espanyola va abandonar el Sàhara i el Marroc volia que fos actualitzat, ço permetria participar en el referèndum els ciutadans marroquins que s’havien instal·lat en el transcurs dels darrers anys. El MINURSO ( Missió de les Nacions Unides pel referèndum al Sàhara Occidental ) presenta el primer cens i el govern marroquí hi realitza prop de tretze mil reclamacions. Aquesta intransigència del Marroc, la violació continuada dels Drets Humans, la persistent política d’implantació de colons i l’incompliment reiteratiu de les resolucions de l’ONU per part de la monarquia alauita, mantenen el problema en una situació que cada dia es va agreujant.

L’any 2001, James Baker representant especial del Secretari General de l’ONU al Sàhara proposa una mena d’acord marc conegut com a Pla Baker. ( El senyor Baker havia tingut un càrrec important a l’administració de Bush pare.) En realitat era una proposta feta pel govern marroquí. El nou rei del Marroc, Mohamed IV, ha augmentat la repressió per obligar a acceptar al govern sahrauí la proposta que vol convertir el Sàhara en una autonomia depenent del Marroc. La proposició és desestimada pel Front Polisari perquè el pla contradiu de ple el dret internacional a l’autodeterminació, que ha sigut reconegut i confirmat en múltiples resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU i també pel Tribunal Internacional de Justícia.

Posteriorment hi ha hagut el pla Baker II que te el recolzament de l’ONU, però tot i que aquest nou pla beneficia, i molt, al Marroc, només el Front Polisari i Algèria l’han acceptat. El Marroc no s’ha pronunciat i continua posant pals a les rodes.

Fins aquí, i de manera molt condensada el que ha passat des de l’abandonament per part de les autoritats espanyoles d’aquell territori.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Darrera tot aquest procés, s’hi amaguen uns foscos interessos econòmics i polítics.
D’una banda França, el país que fins l’any 1956 tenia el Marroc per colònia i que continua mantenint amb la monarquia constitucional? alauita, substancioses relacions comercials. Espanya, que és el país que més hauria de defensar els drets del poble saharià – no oblidem la vergonyosa entrega que va fer-ne al Marroc – no fa absolutament res, que inclús s’humilia davant del govern marroquí que ens amenaça amb ser més lax en el control de l’emigració - només la que prové dels països subsaharians – i exercir una menor vigilància sobre el terrorisme. No oblidem els interessos econòmics d’algunes empreses espanyoles en el jaciment de fosfats de Fos- Bucrà, els més importants del món i de la riquesa pesquera- més de mil quilòmetres - de les costes atlàntiques saharianes. Els Estats Units, els grans valedors dels principis democràtics, donant suport a un règim que viola sistemàticament no només els drets humans dels sahrauís, sinó fins i tot també els dels seus propis ciutadans. Clar, que dues grans petroleres americanes tenen tancats acords per extreure el cru que s’ha trobat davant les costes sahrauís. I la “ gran Europa “ fent de don Tancredo, quan podria jugar un paper de primera importància en aquest afer. Un conglomerat d’interessos que tenen a milers de persones vivint en la precarietat i ens unes condicions que no s’haurien de permetre. Tot sigui però, per a millor benefici d’uns pocs. Quin deure tenim els europeus per preocupar-nos per quatre moros mig morts de fam? Què reclama aquesta dona ? El que hauria de fer és deixar-nos viure tranquils, no pertorbar les nostres consciències amb històries que res tenen a veure amb nosaltres......

Amb aquests renglons i sense cap pretensió, potser ajudi a millor entendre la injustícia amb la que es tractat el poble sahrauí. El suport i l’ajut internacional d’organitzacions solidàries amb aquell poble els ajuda a millor suportar una vida difícil en ple desert. A Catalunya tenim un col·lectiu agermanat amb aquell poble, amb el suport de la Generalitat. La RASD, manté un representant permanent amb el nostre govern. Cada any, els mesos de juliol i agost, nenes i nens sahrauís venen a passar uns dies de vacances a Catalunya. Famílies que acullen aquells menuts i menudes durant un parell de mesos. Són un més de la família i cada any fan una trobada en una població diferent, per passar el dia junts. També són objecte d’una revisió mèdica. Alguns han vingut diferent vegades hi ja coneixen els nostres costums. Però el que “ s’estrena “, es queda bocabadat quan veu una escala ( al “ novell” li cal cal fer uns moviments del cos del tot desconeguts per pujar-la o baixar-la ) o quan d’uns giny que no ha vist mai ( una simple aixeta ) en surt aigua. Clar, en el desert tot és a peu pla i l’aigua va racionada. I de tantes coses que per nosaltres són “ normals “ i per ells tenen una certa màgia. No oblidem que són vailetes i vailets molt jovenets. Hauria de trucar la Sònia però no val la pena, ella m’ho diria amb precisió. Deu fer quatre o cinc anys que a Santa Cristina, la Sònia va acollir en BI. Un vailet sahrauí que va passar amb nosaltres aquell estiu.





divendres, 11 de desembre de 2009

Diada Mundial de la Declaració dels Drets Humans




Fa força temps vaig decidir deixar de llegir els comentaris a les notícies que es fan en els diaris digitals. La raó és ben simple: acostumen a ser ofensius, d’un mal gust terrible, arriben a ser inclús insultants, emparant-se en l’anonimat en que es poden expressar. En ocasions també, les opinions que s’hi manifesten, degut a la manca d’informació sobre el tema, no tenen cap mena d’interès i res de positiu aporten a la notícia. Seria mancar a la veritat no senyalar que, en comptades vegades, es poden trobar interpretacions que enriqueixen la informació, que permeten poder-ne fer una anàlisi amb millor coneixement del que es tracta.

La naturalesa humana és feble i no vaig poder resistir la temptació, fa un parell de dies, d’obrir els comentaris que es feien a La Vanguardia, rel de la vaga de fam que fa la senyora Aminetou Haidar. De fet, el que hi buscava era compartir l’angoixa que sentia pel que estava passant, per no sentir-me sol i ser coparticip amb d’altres persones – tot i no conèixer-les –de la indignació que experimentava contra els que permetien aquella injustícia. N’hi havia la ratlla de 300 de parers, però tot i pensant que alguns no els podria subscriure, mai hauria pogut suposar fins a quin grau, l’insult, la ignomínia i el despreci ( podeu afegir-hi tots les injuries que vulgueu, encara fareu curt ) poden arribar certes persones, quan s’amaguen en l’anonimat, la major de les covardies. Potser una trentena vaig llegir-ne, no vaig veure’m en cor de continuar. Es podrà o no estar d’acord amb qualsevulla qüestió, precisament la democràcia ens permet la llibertat d’expressar-ho públicament, però sempre des del respecte i la consideració que ens ha de merèixer altri.

Tot i que l’amic Jesús, em recorda força sovint, la meva – al seu entendre – excessiva credibilitat en les persones i a desgrat de les evidències que dia rere dia no puc deixar de veure, persisteixo en aquesta confiança. En ocasions, com la que estic tractant, és fa difícil mantenir-se, però arribo a la conclusió que si la majoria de la gent, estigués desproveïda d’un mínim de qualitat moral, la mateixa vida en el planeta, ja faria segles que hauria finit. Al llarg dels segles s’han anat succeint esdeveniments d’una crueltat inimaginable – la capacitat de fer el mal és quasi infinita en l’ésser humà – però sempre hi ha hagut persones – poques o moltes – que han cregut i lluitat per anar cap endavant. I fins ara, en ocasions amb immensos sacrificis, la humanitat se n’ha sortit. A mi m’ha tocat viure aquesta de realitat – la durada de la vida d’una persona en el context de la història és quasi res – potser més preocupant que en d’altres ocasions ( el canvi climàtic en seria una mostra ) però amb el convenciment que només depèn de nosaltres la solució al problema. I aquest fet, que en aparença i per mor de la indiferència, despreocupació i falta de compromís de la majoria de les persones, m’hauria de crear incredulitat en el futur, em ratifica que precisament perquè som nosaltres i NOMÉS nosaltres els que tenim en les nostres mans, la possibilitat de reconduir aquesta situació, que una vegada més la humanitat superarà el que sembla un carreró sense sortida.

No se’n dedueixi del paràgraf anterior, que amb un capteniment, ja no dic passiu, sinó “ tebi “ serà suficient per sortirse’n. Ens caldrà ser bel·ligerants davant de situacions injustes, denunciant-les, mostrant el nostre rebuig. Qualsevol violació dels drets humans – que pel sol fet d’haver nascut ens corresponen – encara que no ens afecti personalment, no l’hem de permetre. Vivim en l’anomenat món occidental i gaudim de l’Estat de Dret, per tant tenim la gran sort de poder de disposar de les possibilitats que la llei ens atorga. No hi renunciem!! Penso que patim d’una malaltia, molt arrelada en el nostre país. Tenim tendència a una excessiva estima de l’amor propi. Massa sovint ens sentim agredits en el nostre “ego” i que ningú se m’enfadi. Volem resoldre els NOSTRES problemes, oblidant-nos que només podrem avançar posant-hi l’esforç comú. Hauríem, això si, de preservar la nostra dignitat ( res a veure amb l’amor propi ) i també la dels altres quan aquest dret és troba en perill.

Ahir va cel·lebrar-se el Dia Mundial dels Drets Humans. Trobo adient que un dia a l’any es facin xerrades, conferències i tot un seguit d’actes per recordar l’efemèride. És convenien recordar els sacrificis i patiments de tantes persones que mereixen el nostre reconeixement. Estem en deute amb aquelles dones i aquells homes i la millor manera de rescabalar-la és el nostre compromís diari. Malauradament tenim l’oportunitat de fer real aquest deure. A Lanzarote, en territori espanyol, es troba en perill la vida d’una persona que durant anys, ha dedicat el millor de la seva existència en defensa dels drets humans. No permetem que aquesta persona, que defensa la dignitat de tot un poble, sigui insultada, maltractada i menyspreada. No siguem “ tebis “ i omplim els diaris denunciant la injustícia que sofreix aquesta persona i també la covardia dels que la insulten.



dilluns, 7 de desembre de 2009

Una decisió equivocada ( Afganistàn )






El President dels Estats Units, ha anunciat l’enviament de trenta mil soldats més a l’Afganistàn. Barack Obama també ha promès que a finals del 2011, les forces militars americanes hauran definitivament abandonat aquell país. Hom, que per l’edat n’ha vist de tots colors i que recorda la desfeta militar i política dels EEUU al Vietnam, penso que és una temeritat l’afirmació que fa el senyor President.Un camí, al meu entendre equivocat.El problema en aquell país i de retruc en aquella part del món no té solució per la via militar. La situació és d’una gran complexitat i ha de passar necessariament per encarar de manera clara – i només ho pot fer el Govern dels Estats Units – el conflicte entre Palestina i Israel. Només així, es podrien posar les bases, per tal que els Estats Units, recuperessin la credibilitat en aquella zona. La política que fins ara ha portat a terme el govern americà s’ha fonamentat sempre en l’ús de la força, amb el discurs de la defensa de la democràcia i les llibertats, que, al dir dels dos darrers Presidents – Bush pare i fill – calia anar a garantir, quan els objectius que es buscaven eren de naturalesa ben distinta: la defensa dels interessos geopolítics- control de les energies com el gas i el petroli - i els enormes beneficis de les gran empreses productores de material bèl·lic. Les poblacions d’aquells països, a les que se’ls prometia una millor vida, pel contrari, s’han vist sotmeses a uns règims corruptes, en ocasions pitjors dels que havien hagut de patir. Tot aquest procés ha tingut conseqüències polítiques importants. Els Estats Units i també els governs que li han donat suport militar, han esdevingut els veritables opressors recolzant governs corromputs, com en el cas de l’Aganistàn i el Pakistan. Aquesta realitat política-social ha estat aprofitada pels defensors del fonamentalisme religiós, que paradoxalment havia armat i finançat els propis Estats Units, per foragitar la Unió Soviètica de l’Afganistàn. El moviment polític-religiós talibà, va rebre tota mena d’ajuda. Resulta que ara, s’han girat en contra dels que foren els seus protectors. Els posicionaments religiosos extrems tenen el camp abonat i cada dia són més les persones disposades al que calgui per expulsar els enemics. Ja ni tan sols en fem cas de les notícies que ens arriben d’aquella zona, amb atemptats diaris que van sumant milers de morts, en la major part població civil. D’altra banda els soldats americans i els seus aliats, amb el que es coneix com a danys col·laterals, van fent créixer el sentiment d’odi i de revenja. Per això i d’altres raons, penso que una solució militar no és possible. Ans el contrari, com més temps passa empitjora la situació, amb tot el risc que representa aquella zona, per la pau mundial.
No tan sols el radicalisme islàmic representa un perill. També ho és, una greu inseguretat, la realitat de tres països que disposen d’armes nuclears: Israel, Pakistan i L’Índia. Aquests dos darrers, amb problemes entre ells, en bona part com a resultat de la descolonització de l’Índia, no fa tants anys. Les nacions colonialistes, i aquest és un fet històricament comprovat, quan abandonen llurs possessions, deixen situacions internes que en múltiples ocasions acaben en lluites armades. ( Potser caldria dir quelcom del paper d’Espanya respecte del Sàhara l’any 1975. Si demà disposo d’una estona, donaré el meu parer ).

Mala senyal aquesta escalada militar que ens anuncia Barack Obama. Si la política exterior dels Estats Units ha de ser només la de reforçar els contingents militars oblidant prendre mesures polítiques, amb la decisió i convenciment que calgui, tot anirà de mal borràs. Tinc l’absolut convenciment que la decisió que ha pres el President – persona que em mereix tota la confiança – no li ha vingut d’agrat, l’ha presa a contracor. Què haurà passat doncs ? Quines pressions i de qui les ha rebudes per prendre aquesta decisió? Això si que és preocupant.

dissabte, 5 de desembre de 2009

El Somni Republicà ( a la segona planta del Monestir)



L’escrit d’avui, ve a tomb per l’exposició que fou inaugurada farà unes tres setmanes, que podreu veure i gaudir-ne en el segon pis del Monestir. Es tracta d’una mostra que, sota el lema “ El Somni Republicà “ repassa aquest pensament, des de l’any 1900 al 1936, vist des de les comarques gironines. L’ideal republicà va tenir una forta implantació a l’Alt i al Baix Empordà. Dels valors republicans n’he parlat en més d’una ocasió. La LLIBERTAT, tant en l’àmbit individual com col·lectiu, és l’eix fonamental del que en dimanen tots els drets que li corresponen a les persones. Tot hi que penso que els valors que defensava el pensament polític republicà, encara avui a casa nostra, no s’acompleixen com caldria i per tant hauríem d’exigir-los, voldria referir-me en concret al de la igualtat.

El principi d’igualtat referit a la dona. La República va prendre les mesures adients per tal que la dona quedes equiparada als homes. El dret a vot ( reconeixement del drets civils ), el divorci entès com a alliberació d’un possible maltracta per part de l’home, la garantia a l’educació dels fills, el deure de l’home a reconèixer els fills que tingués fora del matrimoni acabant la divisió entre fills legítims i els naturals...varen dignificar la dona, fins llavors marginada i menystinguda i depenent del marit, pares, germans...

Tot va anar-se’n en orris, amb la sublevació militar del mes de juliol de 1936. El franquisme va convertir la dona en una callada servidora, en unes bones mares cristianes i espanyoles ( les catalanes no eren mares? ) sotmeses a l’autoritat del pare o del marit, domini que els venia atorgat directament de deu. La missió més important de les dones era la de ser mares dels futurs homes, que haurien de fer cada dia més gran la Patria.
Un salt enrere de tal magnitud que les va desposseir de la condició de persones, mancades fins i tot d’intel·ligència, capacitat aquesta, que deu tenia reservada pels homes. Aquesta va ser la penosa realitat que van haver de viure – millor dit malviure – les dones després de la guerra i durant molts anys.

El dret a vot que les dones varen aconseguir l’any 1931, no va ser fàcil. Era tal la influència de l’església que inclús algun partit d’esquerres va oposar-se a la concessió d’aquest dret. Però a banda d’aquest argument val la pena significar algunes “ curiositats “ que varen fer-se servir per negar el sufragi femení. L’avantprojecte de llei només contemplava el vot a la dona soltera i a la vídua, sobre la base que fins que els marits no estiguessin preparats per la vida política, el vot de la dona podria ser una font de discòrdia en el matrimoni. Fins i tot es varen esgrimir arguments biològics per negar-li el dret: la dona no es troba en possessió del suficient esperit crític i de la reflexió que requeria poder votar i massa sovint es deixava portar per les emocions. Un diputat,va arribar a proposar que es concedís el dret de vot però a partir del 45 anys, amb l’argument que les dones no atenyien la maduresa intel·lectual suficient fins a partit d’aquesta edat. No acabaríem, les bajanades que es varen arribar a dir, que foren de l’alçada d’un campanar. Dels 470 diputats només dues eren dones. Clara Campoamor del Partit Radical i Victòria Kent de Izquierda Republicana, que tampoc coincidien. La primera defensora del dret i la segona n’era contrària. Fixeu-vos que tampoc hi havia cap dona diputada en el PSOE i molt menys en el Partit Comunista fet entenedor donat que aquesta formació política no tenia cap diputat. En definitiva hi votaren a favor el PSOE ( amb la significativa excepció d’Indalecio Prieto, un dels més significats membres i representant de l’ala dreta del Partit ), totes les formacions de dretes i petits partits de contingut republicà i en contra Acción Republicana ( més endavant Izquierda Republicana amb Manuel Azaña), els radicals-socialistes ( una escisió per l’esquerra de Acción Republicana ) i els radicals amb Alejandro Lerroux al capdavant.

A la llibreria que tenim al menjador, només hi ha col·leccions completes, llibres d’un cert volum, que no tan sovint com caldria els trec la pols per a una millor conservació. Dissabte passat vaig dedicar-hi el matí. Ho vaig fer “ comme il faut “, traient-los un per un i a més a més obrint-los i passant el dit gros per damunt les fulles per si n’hi havia alguna d’enganxada. D’entre les fulles d’un volum de la Geografia Universal de l’editorial Gallach ( 1928) va sortir-ne un retall de diari – llàstima no poder-lo identificar – que diu així:

CRONICA DIARIA

El voto de las mujeres es un voto contra la República

Esos 160 diputados que han concedido el voto a las mujeres serán unos doctrinarios puritanos, pero son unos torpes republicanos.

Nosotros no negamos el voto a la mujer en nombre de su derecho a la libertad, sino en nombre de la defensa de la República. Las mujeres pueden ser, dentro de la República, abogadas, catedráticas, diputadas e incluso ministras; pero electoras no. Sólo unos cuantos pueblos han concedido el voto a las mujeres y la República espanyola no es cosa de que por quijotismo idealista se apoye o se confíe el voto femenino, que, será canalizado por curas, frailes y monjas.

Si hubiera existido una petición de voto por parte de la mujer, de tal manera que la República, ante la voluntad femenina, se hubiese visto obligada a implantar sus principios, se comprendería esa prisa de los diputados a dar ciudadanía a las mujeres; pero si éstas no la piden, si no existe en Espanya un movimiento feminista, si las mujeres no reclaman el voto, y son precisamente las mujeres republicanas militantes las que se oponen a él ¿ por qué incorporar a la Constitución una reforma que no puede beneficiar a la República, sino dañarla peligrosamente?

Se alegará que el voto femenino es una incògnita y que lo mismo puede dañar que beneficiar a la República. Aún cuando es evidente que la dañará, ¿ qué necesidad teníamos de añadir a la vida de la República nuevas incógnitas, por un idealismo inoportuno?

Los republicanos nos hemos dividido ante el voto femenino. Las derechas y los monárquicos, no. Los católicos vascos acceptaron en seguida el voto femenino; la prensa reaccionaria, con “ El Debate “ a la cabeza lo aplaude. La primera alegría que han tenido los monàrquicos bajo la República ha sido el voto femenino, como ha sido para la República el primer contratiempo grave.

Todavía puede ser reparado mediante una campanya intensa que levante a todo el republicanismo y a todo el socialismo, porque los socialistas, el pueblo, no los diputados, han de ser los primeros en marchar contra el voto feminista, ya que su minoría ha sido la culpable de que haya sido otorgado. Precisamente las agrupaciones femeninas socialistas saben lo que les cuesta convencer a las mujeres y lo que sufren en sus propagandas.

Hay que defender la República y la primera decisión de esa defensa ha de ser anular el artículo constitucional que da a los monárquicos y a los clericales el arma del vot femenino.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Un periòdic d’esquerres, que s’oposa a donar a les dones el dret de vot. Val a dir que només en part. Els nega el vot actiu però no la possibilitat de ser elegides. Aquí no perilla res si alguna dona surt triada diputada. Serà el partit qui l’haurà posada en la llista i per tant no és sospitosa.

Quina no seria la influència de l’església, que un partit d’esquerres negués el dret de participació activa de les dones. El vot femení feia perillar la República. Penso que tenien bona part de raó però no podia acceptar-se aquesta discriminació. Diu també la crònica, que el perill és cert, que no hi ha una petició expressa per part de les dones, no existeix un moviment feminista. I curiosament les que més s’oposen al vot, són les dones políticament més concienciades, les militants. De fet les que millor coneixen la resta de les dones. També es fa referència a que son pocs els països que han donat el vot a les dones. I és cert. Només per posar un exemple: a França, el país de la llibertat, fraternitat i igualtat, fins l’any 1947, les dones no varen tenir el dret a elegir els seus representants. Val a dir que en les primeres eleccions generals en les que les dones varen poder votar ( any 1933 ) les dretes guanyaren i fins el 1936 amb la formació del Front Popular les esquerres no pogueren recuperar el govern.

Sortosament recuperada la democràcia homes i dones tenim els mateixos drets i deures, que queden expressats en la Constitució, però que malauradament, en la realitat no és del tot cert. Les dones, encara avui es troben discriminades entre d’altres àmbits, en el món del treball. És ben clar que cada dia són més, les dones que accedeixen a llocs de responsabilitat, però no és menys cert que encara ens queda a tots – homes compresos – el deure a fer el camí que ens condueixi a la igualtat laboral entre homes i dones.


Bust de Clara Campoamor

dimecres, 2 de desembre de 2009

Josep Comas i Solà ( Ciència i Humanisme )




Encetaré el mes desembre amb una efemèride, glosant la figura del senyor Josep Comas i Solà.

Comas i Solà, va néixer a Barcelona l’any 1868 i ens deixà el dia 2 de desembre de 1937, és a dir, avui s’acompleixen 72 anys. L’enterrament, va ser un dels més multitudinaris mai vistos a la ciutat del Cap i Casal.

Va estudiar astronomia, física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Va ser en la primera d’aquestes disciplines, l’astronomia, en la que va arribar a ser una de les figures mundials més importants en la seva època. L’any 1914, fou l’encarregat de dirigir al instal·lació de l’Observatori Fabra, del que va ser-ne el Director fins la seva mort.

Va descobrir dos cometes ( un dels quals duu el seu nom ) i onze petits planetes ( l’any 1925 ) un dels quals porta el nom de Barcelona. Publicà a la premsa de Barcelona, sobretot a “ La Vanguardia “, des de l’any 1893 fins la seva mort, més de 1200 articles de divulgació científica, la major part en català. Fou un dels científics més ben considerat mundialment com a persona, que va involucrar-se amb la societat que li va tocar viure, portant a terme una feina divulgadora intensa.

Una curiositat digne de ressenyar, és que l’any 1905, i des de la platja de Vinaros, per primera vegada en la història de la cosmografia, va enregistrar-se en cinema un fenomen astronòmic: un eclipsi de sol.

Va tenir a càrrec la direcció del Servei d’Astronomia de la Generalitat i va llegar la seva casa ( Villa Urània ) i terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. Que jo sàpiga, l’Ajuntament de Barcelona no n’ha fet cap ús fins ara.

L’insigne astrònom va tenir una relació molt estreta amb Sant Feliu i per això hi dedico unes quantes ratlles, tot pensant que sigui una sorpresa per algú que pugui llegir-me.
L’any 1896, el senyor Rafael Patxot va encarregar-li la direcció de l’observatori astronòmic de la seva propietat, emplaçat en el passeig del Mar, on avui hi podem veure la Cambra de Comerç. Rel d’aquest nomenament les vingudes del sentor Comas i Solà a la nostra població varen ser sovintejades.

Em sap greu, però no puc precisar-ne la data. El mundialment reconegut científic, en el marc de la seva tasca divulgadora, va donar una conferència al cinema Vidal, a la carretera de Girona. El pare, llavors president de l’Ateneu Obrer, va fer-ne la presentació i recordo que em deia que la sala – els que ja tenim una certa edat la recordem – va omplir-se de gom a gom.

El senyor Comas i Solà, en les seves estades a Sant Feliu, s’allotjava a casa del meu avi matern, en Lluis Passarrius – resulta que eren cosins - que vivia al carrer de Girona, en la intersecció amb la baixada del carrer de les Eres, a la banda dreta tot pujant. L’avi Lluis feia el que era conegut com “ fabriquejar “, és a dir feia taps, però en cap cas era propietari d’una gran fàbrica. No va tenir mai més de quatre persones treballant, en una sala que encara jo recordo. És que jo també i vaig veure la llum, al carrer de Girona i precisament l’any 1937.


p.s.- el meu nét, en Martí, deu fer prop de dos anys, va dir-me que li agradaria ser astrònom. Vaig respondre-li, que ja m’agradaria però que pensés que hauria d’estudiar moltes matemàtiques. Sembla que s’ho va repensar i mai més n’ha tornat a parlar. Això de les “ mates “, espanten a qualsevol. Ara, sembla que s’ha decantat cap a la música, i ja remena el violoncel. Que duri !!.

diumenge, 29 de novembre de 2009

" Suspense " en el ple de dijous passat

En el ple ordinari de dijous passat, va ser objecte de debat una moció del grup municipal d’ICV-EA, en la que es proposava no autoritzar l’estada ni la instal·lació – tant en terrenys privats com públics – de circs amb animals salvatges, encara que aquests no participin en l’espectacle.

Fonamentava el regidor Jesús Fernández la seva proposta en tres raonaments del tot diferenciats. D’una banda el suport institucional per part del Tractat Europeu d’Amsterdam de 1997 i la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per l’UNESCO al 1978.

En segon terme, el recolzament legal - la Llei de Protecció dels Animals validada pel Parlament de Catalunya - en la que s’expressa la competència dels ajuntaments, per pronunciar-se sobre aquesta matèria. La moció doncs, va permetre també, l’exercici de l’autonomia municipal.

En última instància, el regidor exposava en el seu escrit, raonaments d’ordre ètic en defensa dels animals. En aquest sentit es feia referència a que els animals són éssers vivents dotats de sensibilitat física i psíquica i per tant poden ser objecte de dues maneres que sovint són simultànies de maltractaments, que els hi produeixen dolor i angoixa. En el cas concret de l’exhibició d’animals salvatges en espectacles, es denunciaven les condicions deplorables en que es veuen sovint en els circs als animals. Que són forçats a ser els protagonistes d’uns espectacles que no tenen res a veure amb el que seria el seu comportament natural, éssers vius que són sotmesos a cruels entrenaments i a unes condicions extremes de vida i de transport. S’exposava també en la proposició, la creixent sensibilitat de les persones sobre aquest tema, conscient la majoria de la ciutadania que s’han de preservar els principis ètics, socials i mediambientals, que inclouen el degut respecte a no ocasionar un patiment del tot innecessari als animals.

Una vegada resumida la substància de la proposta, voldria comentar alguns aspectes a l’entorn del debat que es va generar. Segurament que va sorprendre a bona part de les persones que escoltaven el ple, que una qüestió aparentment baladí, originés una polèmica que va allargar-se prop d’una mitja hora, i que més s’hauria perllongat si el senyor Alcalde – amb un bon criteri i fent ús de la facultat que li correspon - no l’hagués donat per finida. A mi no em va sorprendre. Els grups municipals varen optar per donar llibertat de vot als seus regidors i aquest fet va permetre la intervenció personal – si així ho desitjava el regidor/a – amb la finalitat d’exposar els criteris que l’havien conduit a votar en un sentit o altre. Una possibilitat – la de donar el parer personal – que penso s’hauria de poder exercir més sovint. No vull dir amb aquesta reflexió, que el regidor/a no hagi de ser conseqüent amb la filosofia política del partit que representa, però quan es tracta de temes en els que cal pronunciar-se sobre particulars que tenen a veure amb la consciència i la percepció personal, crec amb la conveniència que el regidor/a, pugui expressar-se amb absoluta independència. Vaig poder doncs, escoltar els arguments en defensa de la moció i les raons que varen aportar els que no li varen donar suport.

Un altre aspecte del debat va ser la incertesa, un “ a veure com acabarà això “, fet no gaire habitual. Tots els que tenim el costum de seguir els plens municipals, persones interessades en els esdeveniments ciutadans i per tant coneixedores de la composició política del consistori, ens és ben fàcil discernir el signe de les votacions dels punts de l’ordre del dia. Ja era hora que hi hagués “ suspense “ i per dir-ho planament, que ens ho passéssim bé, que féssim una mena de travessa, per endevinar que votaria cada regidor/a.

Vull donar les gràcies des d’aquesta pàgina, a totes i a tots els que varen donar suport a la proposta d’ICV. Persones que varen mostrar públicament la seva sensibilitat cap a uns éssers que formen part de la riquesa i diversitat biològica del nostre Planeta, i que necessiten de nosaltres per ser tractats amb respecte, sense patiments innecessaris. Sensibilitat que sense cap dubte també tenen les regidores i regidors que no s’hi varen afegir, que gosaria assegurar no permetrien que fos maltractat un animal si ho poguessin impedir, tal com algun d’ells ho va manifestar.

Per a la tranquil·litat de les persones que puguin témer, que aquesta nova ordenança municipal, pot posar “ en perill “, actes/ festes tradicionals – Sant Antoni Abad, la cavalcada de Reis, espectacles teatrals amb el concurs d’algun animal – que en aquests termes van manifestar-se alguns regidors, dir-lis que en l’esperit de la proposta no hi cap altre intenció que no sigui la de protegir els maltractaments als animals. I tal com va dir el senyor Alcalde, el consistori és prou sobirà per decidir en darrera instància el que cregui convenient, en el cas de produir-se un cas concret.

Resultat de la votació, que va ser a títol personal.

Vots a favor de la Proposta:

Anna Buxó
Jordi Vilà
Antoni Basart
Richard Navarro
Esther Martínez
Joan Vicente
Pere Albó
Joaquim Valls
Josefina Cosp
Jesús Fernández

Vots en contra de la Proposta:

Juan José García
Júlia Vendrell
Pere Ararà
Carles Xargai
Carles Motas
Laura Aiguaviva
Víctor Pascual

Abstencions:

Maria Magdalena Lupiañez
Joaquim Clarà

Va quedar aprovada la moció amb 10 vots a favor, 7 en contra i 2 abstencions.












divendres, 27 de novembre de 2009

El Dret a Decidir a debat

El Dret a decidir a debat
( per una Catalunya Sobirana )


Si definim com a nació una comunitat històricament desenvolupada, amb llenguatge propi, de territori estable, amb vida econòmica i formació sociològica, Catalunya reuneix aquestes condicions. Som una comunitat que malgrat l’opressió que hem patit ens hem desenvolupat. També som un comú estable, per quant hem resistit i vençut els esforços d’assimilació violenta que han intentat imposar-nos. Amb una llengua pròpia amb la que expressem les nostres manifestacions culturals i un territori definit. Tot, amb un anhel sense fi de llibertat, expressada al llarg de la nostra història. Som doncs una nació.

Ens correspon doncs el dret a l’autodeterminació, entenen que aquest dret significa poder definir clarament el destí de la nostra nació, sense la intervenció de ningú. Hem de poder arranjar la nostra vida en total consonància amb la nostra voluntat, sobre la base de la plena autonomia. Catalunya ha de poder crear les condicions polítiques que li assegurin de manera indubtable l’exercici del dret a l’autodeterminació i la sobirania. Catalunya ha de poder optar des de la relació federal amb d’altres nacions fins a poder executar la facultat a la completa separació, si així ho decidís democràticament la ciutadania.

A la democràcia, entesa com a eina que ens ha de facilitar l’acompliment dels drets de les persones i també de les nacions, li és imprescindible per enfortir-la la participació de la ciutadania. I per assolir aquesta contribució és del tot necessària la lliure expressió, per donar a conèixer a les persones que ens representen els nostres anhels de llibertat.

Amb aquest manifest, els partits polítics signants, volem convidar-vos a fer conjuntament un exercici de democràcia directe. Aquests principis - bàsics en una societat que tots volem lliure - com són el dret d’expressió i de participació, seran els eixos de conducta de la xerrada – col·loqui a la que tothom hi és convidat. Precs, comentaris, preguntes, reflexions.......que ens ajudaran a millor definir que és el que desitgem per Catalunya i per a les persones que hi vivim, sense exclusions, tant per les persones nascudes aquí com per les vingudes d’altres indrets.



Signat,

CDC – Convergència Democràtica de Catalunya
ERC – Esquerra Republicana de Catalunya
ICV-EUiA – Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa
JERC – Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya
JNC – Joventut Nacionalista de Catalunya
UJ – Unió de Joves


dilluns, 23 de novembre de 2009

L'Estatut i el Tribunal Constitucional

Havia pensat no parlar més de l’Estatut. Inclús m’havia “ promès “ no fer comentaris sobre el Tribunal Constitucional. He decidit trencar l’autocompromís, una decisió lleu, donat que la promesa no era amb altri, que llavors si que cal respectar-la.

Jo també penso, que el TC, està del tot deslegitimat i que el millor que podrien fer – per dir-ho planament – és anar-se’n tots cap a casa. I dic tots per diferents raons. Si no vaig errat, tenim quatre membres que han esgotat, fa més dos anys, el mandat que tenien i que a hores d’ara, encara no han sigut reemplaçats. Un cinquè que ha estat recusat pel Partit Popular i per a més vergonya, falta anomenar el substitut d’un magistrat que va finir. Afegim, que la Presidenta, ha manifestat públicament que mai farà valdre el seu vot de qualitat. Més de tres anys i encara no s’han manifestat, sobre una qüestió que afecta a tot un poble. Deu tractar-se d’una decisió tremendament complicada i potser per aquest motiu, no s’han encara pronunciat. No podria pensar –o potser sí que ho hauria de fer – que no s’ho prenen amb el suficient interès o el que encara seria pitjor, que no tenen la capacitació professional necessària. Sigui la que sigui la decisió final que prenguin, ja han fet tard. És ben evident, per tot el que ha traspuat a l’opinió pública durant aquests anys i que no ha pogut venir d’altre lloc que no sigui del mateix TC, que el debat que mantenen no el fan en base a criteris constitucionalistes. Ans el contrari, les discrepàncies són de contingut polític. També per aquesta causa no tenen la facultat imprescindible per emetre una legítima conclusió. Aquests magistrats, han menyspreat Catalunya, no decidint en un termini de temps raonable, sobre una matèria, que afecta directament a tota una comunitat. Invalidats doncs i mancats de legalitat i, per tant, haurien de plegar.

Però les responsabilitats, no han de recaure només damunt d’una de les parts. Si bé el TC, està obligat a emetre el seu parer sobre la constitucionalitat o no del nostre Estatut, les dues formacions polítiques majoritàries PSOE i PP, també haurien d’assumir la part que els hi correspon i donar la cara davant el poble de Catalunya. Com s’entén que encara no s’han posat d’acord per nomenar els cinc magistrats que falten per completar el TC? No són en bona mesura aquests dos partits, responsables de la politització del Tribunal? Tant poc respecte els mereix Catalunya, que utilitzen el TC, en benefici d’interessos partidistes i no prenen les mesures adients per acabar amb una situació política d’aquesta magnitud? Han oblidat els màxims responsables del PSOE, que tenen un compromís, públicament contret amb el poble català? Que no se m’interpreti malament. No vull dir, que el PSOE hagi d’intervenir en la decisió del TC, però si, que en tant que partit que governa, hauria d’impulsar la plena composició del TC. Ja n’hi prou de si uns són del PP i els altres del PSOE, em refereixo als magistrats. Segur que en el món de la judicatura hi ha persones prou ben preparades i amb els suficients coneixements sobre el dret constitucional per cobrir les places vacants.

Entenc que en un Estat de Dret com és el nostre, en el que els drets i deures de tots els ciutadans, són contemplats en la Constitució, és necessari que hi hagi un tribunal que estigui especialment destinat a decidir sobre qualsevol qüestió que afecti la Carta Magna. Ara bé, l’abús que tant sovint es fa del Constitucional no s’hauria de produir. El PP, porta al TC, excedint-se amb estratègia políticament insana, el que no pot guanyar en el Parlament. Que el partit majoritari de l’oposició i de fet l’únic amb possibilitats reals d’accedir al govern, porti al TC una llei orgànica, - que aquest és el rang que li correspon al nostre Estatut - que ha passat per tots els sedassos i en darrera instància referendat pel poble de Catalunya, no és propi d’una formació política democràtica.
No diu res en favor d’un partit que hauria de respectar la voluntat popular i que busca per altres camins, el que no va aconseguir en el Parlament de Catalunya i en el Congrés dels Diputats.

Tot aquest enrenou, penso jo, que ens l’hauriem pogut estalviar, si els que varen redactar i els que després varen aprovar la Constitució, haguèssin siguts fidels a l’esprit de l’article 1.2 que diu així: La Sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. No hauria estat possible fer constar que les lleis votades i aprovades en referèndum, no podrien ser portades al TC?. Clar que s’hauria pogut fer. Un dels ponents de la Constitució ho va proposar: en Jordi Solé Tura, en representació del grup parlamentari del PCE-PSUC.

I, sense por a equivocar-me, caldrà que en tornem a parlar. Que haurem de fer si “ pinten bastos “ ?.


dilluns, 16 de novembre de 2009

Aquesta matinada ha fet vint anys ( l'Església dels Pobres )


La matinada d’avui fa vint anys, va donar pas a un dia trist, que voldria modestament recordar.

Un escamot de las Fuerzas Armadas de El Salvador, va posar fi a la vida d’Ignacio Ellacuria, a cinc membres més de la companyia de Jesús i també a la senyora Elba Julia Ramos i a la seva filla Celina de només 15 anys, que tenien cura de la casa on vivien els sis jesuïtes.

La situació política-social de la majoria dels països del centre i sudamèrica, es trobava en mans de les oligarquies autòctones en convivència amb els interessos econòmics de les transnacionals, en particular dels Estats Units. Les forces armades representaven la garantia de la continuïtat de la situació, i servien per reprimir qualsevol intent per part dels moviments populars, que manifestaven el desacord amb una realitat que tenia a la major part de la població en unes condicions de misèria i de mancança dels mínims drets que corresponen a totes les persones.

Ignacio Ellacuria i els seus companys eren ferms seguidors del que és coneguda com la Teologia de l’Alliberament. Una corrent teològica que va començar en el Congrés de Medellín, tot just desprès del Concili Vaticà II de l’any 1968 i que va comptar com a ideòlegs més destacats amb els sacerdots Gustavo Gutiérrez i Leonard Boff. Una nova església al servei de la majoria de la població i contra la opressió i el subdesenvolupament que patien els homes i les dones d’aquells països llatinoamericans.
Un compromís evangèlic amb els més desvalguts i necessitats, fonamentat en el dret a tenir unes condicions de vida dignes. Persones compromeses amb els pobres i necessitats, que condemnaven la misèria que patia la majoria i denunciaven no tan sols les diferències socials, sinó que també assenyalaven als responsables polítics d’aquella injustícia. Una nova doctrina evangèlica encaminada a procurar en primera instància els valors de la justícia i l’humanisme, en contraposició a la mercantilització de totes les coses: el capitalisme.

No cal estranyar-se que aquesta nova filosofia fos considerada pel poder polític i econòmic com un perill pels seus interessos. Que part de l’església – històricament sempre al costat dels poderosos – fes el discurs que no pot existir la dignitat en les persones sense l’alliberament econòmic, polític i social, que molts sacerdots prenguessin consciència de la lluita de classes optant sempre per estar al costat dels pobres, no va ser ni tan sols permès per la cúpula dirigent del Vaticà. El Papa Joan Pau II, va encarregar dos estudis a la Congregació per a la Doctrina de la Fe – presidida pel actual Papa, llavors el cardenal Ratzinguer – documents que malgrat reconèixer el compromís de l’Església amb els pobres, no podia donar assentiment a una corrent apostòlica, basada en postulats d’origen marxista o d’altres ideologies d’esquerres.

A partir d’aquesta presa de posició, els seguidors de la Teologia de l’Alliberament varen començar a tenir seriosos problemes amb la cúpula del Vaticà. Unes idees que no només són vàlides per llatinoamèrica. També ho són en el context universal, una teologia que fins i tot podem compartir les persones no creients, per denunciar tots aplegats, la insolidaritat i la indiferència d’una part del planeta – l’hemisferi nord – davant la pobresa i el patiment de les persones de l’altra semiesfera.

Un sentit record per aquells màrtirs de l’Església dels Pobres – que també així és coneguda la Teologia de l’Alliberament - que varen ser assassinats per defensar als febles, per donar veu a aquells que no es podien fer sentir.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Caldrà exigir responsabilitats?












Ho acabo de llegir i per més bona voluntat que hi poso no ho puc comprendre.

Ahir, varen visitar el Parlament de casa nostra, dues delegacions. Les representacions de les dues Regions Autònomes Atlàntiques ( nord i sud ) de Nicaragua. Els governs d’aquestes dues regions, entre d’altres competències, tenen la missió de protegir les diferents llengües, que la colonització cultural espanyola i més ençà la influència de l’anglès, han posat en perill d’una quasi extinció. La protecció de les formes ancestrals de comunicació dels pobles autòctons d’aquell país és un dret que correspon a les persones i que ha de ser salvaguardat per part del Govern. L’ètnia dels misquitos és la més important d’aquelles contrades però també s’hi parlen altres llengües minoritàries com el sumu i el matagalpa. Les delegacions han sigut rebudes per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Fins aquí un esdeveniment que entra dins la normalitat més absoluta, en el marc de l’intercanvi cultural entre diferents països. L’Agència Catalana, va contractar un servei de traducció simultània per transcriure al castellà la intervenció que va fer el secretari de Cooperació, el senyor David Minoves. Un discurs que no va ser només de benvinguda, sinó que també va servir per donar a conèixer Catalunya, a les delegacions d’aquell país centreamericà. La notícia és que el PSC, el PPC, Ciutadans i ICV, han considerat impropi el cost de la traducció, a l’entorn d’uns mil euros. Aquestes formacions polítiques argumenten que els invitats coneixien la llengua castellana i, que per tant no calia fer-lo en català, idioma incomprensible pels hostes, amb el corresponent estalvi econòmic que hauria representat.

Crec, que si volem explicar què i com és el nostre país, ho hem de fer utilitzant la llengua pròpia, molt més encara quan ens adrecem a persones que havent patit el perill del genocidi cultural, no entendrien que ho féssim en una altra parla. Aquestes persones han visitat Catalunya, per conèixer els avenços que hem fet en l’autogovern i molt concretament en les polítiques de normalització lingüística. Com haurien entès, després d’haver-los explicat que en el nostre Parlament es parlava amb total normalitat el català que els haguéssim parlat en una altra llengua ?. No haurien pensat - amb tota la raó – que no érem conseqüents i que renunciàvem a allò que tants esforços ens havia costat?.

Argumentar el cost de la traducció en nom de la crisi econòmica no te cap sentit, quan del que estem parlant és de política i de la defensa de la llengua del nostre país. Que hi hagi partits polítics, que no vulguin reconèixer la realitat política i cultural de Catalunya per interessos partidistes, com el Partit Popular i Ciutadans, no em sorprèn.

Els que em coneixeu, sabeu prou de la meva militància. Primer en el PSUC i ara a ICV.
És cert que va ser C. i U. qui va impulsar –així li corresponia en tant que partit de govern – la Llei de Normalització Lingüística, com també és manifest que ho va fer en gran mesura sobre la base de les proposicions que sobre aquesta matèria tenia el PSUC. Ningú pot negar, que les dones i els homes del PSUC, varen lluitar en defensa de les llibertats i els drets de Catalunya – també pel reconeixement del català – en moments difícils. Entendreu doncs, que sense negar la notícia – he entrat a la web d’ICV i no hi he trobat cap referència – que se’m faci penós admetre una incongruència, un desencert d’aquesta magnitud. Si s’ha produït aquesta aberració política, cal d’immediat demanar excuses i exigir responsabilitats polítiques a la persona o persones responsables. En aquest sentit em manifestaré – i ben segur que no només ho faré jo – en el cas de ser veraç la informació, en la reunió del proper dissabte a Girona, de la comissió política intercomarcal.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Posat en clar
Les visites de delegacions llatinoamericanes al Parlament de casa nostra sovintegen i sempre la llengua que s'ha fet servir ha estat la castellana, per la simple raó que és comuna a les dues parts. No fa masses dies va ser a la nostra cambra una ambaixada de El Salvador i com de costum es va parlar en castellà.
El fet que ha motivat tot aquest enrenou, es degut a que la recepció - que va fer-se en el lloc de costum i que no és l'hemicicle del Parlament, en aquesta ocasió, el secretari de l'Agència havia fet preparar unes cabines per fer la traducció simultània dels parlaments. Resulta que el nombre de les persones de les dues delegacions era tal, que no cabien a la sala. Es va proposar anar a un altre indret més espaiós, però el secretari de l'Agència va negar-si. Per no complicar la qüestió, tot i que es varen anar a buscar més cadires, no tothom va poder assistir a l'acte. Així doncs i tal com va voler el secretari de l'Agència, no només va fer-se la traducció simultània del català al castellà, també del castellà al català. En aquest darrer cas, es pot considerar que no feia cap falta donat que tots els assistents coneixien perfectament el castellà. És cert que el Partit Popular i Ciutadans varen aprofitar per denunciar el cost de la traducció, amb l'argument que en moments de crisis com els que estem passant aquesta despesa hauria pogut ser estalviada. El que va proposar Iniciativa, va ser simplement d'anar a un altre espai que haguès permès la presència de tothom, però davant la insistència del senyor Minoves, la benvinguda va fer-se en el lloc que aquesta persona havia decidit. En cap moment, Iniciativa va oposar-se a la traducció que va fer-se del català al castellà, si però que va assenyalar que encara que la transcripció a l'inversa no s'haguès fet, tots els presents hauriem pogut entendre sense cap dificultat el contingut de les intervencions.
Aquests aclariments em varen ser donats a la pregunta que vaig fer dissabte passat. I ho va fer en Lluis Postigo,- el diputat que tenim per la circumscripció de Girona -, que ho va viure personalment, pel fet de ser el representant d'Iniciatica a la comissió parlamentària per a la Cooperació al Desenvolupament.
Vaja, que una vegada més, es demostra " l'estima " que ens tenen certs mitjans de comunicació, posant-nos en el mateix sac, amb el PP i Ciutadans.


dilluns, 9 de novembre de 2009

La història del porc a mitges i en Millet





Al meu avi, en Ferriol Pujol, més conegut com en “ Peric”, li havia sentit explicar, que anys ha,- quan passaven coses tan extraordinàries com que els cargols fessin de sereno i només les granotes portaven sabre -, una història ocorreguda en el barri de Monticalvari. Tres són els carrers, els mateixos que encara avui, transcorreguts tants anys, conformen aquell petit nucli. El carrer de Monticalvari pròpiament dit i en paral·lel per la banda de baix el Jacint de Pau, que condueix a la malauradament ja perduda font i pel costat de dalt el del Dr. Ligonya que s’enfila muntanya amunt en direcció a Vista Alegre, i passant pels Quatre Camins va a trobar el coll de Portes, antic camí que portava fins la vila de Tossa.

Deia l’avi, que en aquell barri hi havien viscut dos veïns, molt ben avinguts, que havien fet un tracte.( Per la bona comprensió del relat caldrà posar noms als dos ciutadans . A partir d’ara, els coneixerem amb els noms d’en Pere i en Joan ). Aquests dos amics, havien acordat comprar un porquet que varen pagar la meitat cada u, un costum força habitual fins no fa massa temps. L’engreix de l’animal també el feien a mitges, amb les sobres de les dues cases i comprant de manera alterna un sac de blat de moro que mica en mica anaven afegint a la perolada. El porc el tenien a la vinya que menava en Pere al camí de les Penyes, on avui hi podem veure tot un seguit de les anomenades cases adossades. Un tros amb garrofers, fruiters de tota mena – amb dos guinders, el nespler, el server i el ginjoler que donàvem fruits avui quasi desconeguts -. També cada any, en Pere hi collia blat,que anava a batre a l’era de Vista Algre, “ veimava “ els ceps i del raïm en feia un vi de no massa qualitat. De les varietats d’ull de llebre i xarel·lo poca vinya hi havia, el que més abundava eren els jaquès, uns raïms petits i de grà de color molt negre que donaven un mam de sabor aspre i amb un regust de terra que si no hi estaves avesat, millor que no et convidessin a fer el traguinyol. Hi havia una barraca, en la que hi guardaven els estris per treballar la terra, un tancat de filferro a la paret del darrera on hi picotejaven unes gallines i també un parell de gàbies de conills. En Joan era d’ofici pescador i vivia amb la muller i dos fills. La dona sempre feinejant, tenint cura de la casa i dels dos fills, encara minyons. La feina de pescador, si el temps no acompanyava – els hiverns es feien molt llargs – massa sovint anaven “ mal dades “. En Joan havia pensat que tenir mig porc a l’hivern, seria de bon ajut i per aquest motiu havia fet el tracte.Vaja, que així com a casa d’en Pere sempre hi havia per posar el plat a taula, a la del seu amic – ni de bon tros – la circumstància era la mateixa. Amb el mig porc i el farcell de roba que un conegut li havia donat – de cara a l’hivern anaven servits per abrigar-se – en Joan comptava passar el “ temporal “ fins l’arribada de la primavera.

Passat l’estiu i ben entrada la tardor, era quan s’acostumava a sacrificar el porc. En Joan, havia preguntat un parell de vegades al seu amic quan matarien la bestiola. En Pere li responia que aviat, però que encara no feia la suficient fred, condició indispensable per tal que de la carn en sortissin saboroses botifarres i llonganisses. El temps anava passant, fins que un dia en Joan va trobar-se amb un conegut, que sabia del tracte que tenia amb en Pere. “ Ja em deixaràs testar un parell de botifarres – de les de perol, que són les que més m’agraden – li demanà el company, que també era pescador. “. Clar que si, però encara no hem mort el porc, respongué en Joan.” Si és que no me les vols oferir, no passa res, però no m’enganyis. Home, que deu fer un parell de setmanes, quan vaig anar a donar un cop d’ull, des del camí de les Penyes, per veure com estava la mar als esculls Rocacorb, per anar-hi a pescar “ a la barromera “, vaig poder saludar en Pere i la seva família que ja havien mort el porc i l’estaven socarrimant. No vaig fer-ne cas que tu no hi fossis, ja sabem que la feina d’anar en mar, cal aprofitar el bon temps. “ contestà el conegut, amb un deix més aviat disgustat. En Joan va insistir en que del porc, a casa seva no n’havia entrat ni un tall i que ja li preguntaria al seu veí el que passava.

I així ho va fer, anant a casa del seu amic a preguntar-li pel porc. De què em parles ? Quin porc tenim a mitges nosaltres dos ? Si és que has perdut els “ trucs “ t’ho hauràs de fer mirar. I amb respostes d’aquest caire, en Pere va treure’s en Joan de sobre, negant-li que haguessin tingut cap acord. El pobre d’en Joan, que en els primers moments pensava que el seu amic feia broma, després de repetir un munt de vegades que si que hi havia un porc a mitges, va adonar-se’n compte que la cosa anava de veres i que en Pere, estava decidit a no respectar el conveni.

En Joan, a contracor-es tractava d’una bona persona-però pensant amb la dona i els fills i amb l’hivern que estava a punt d’arribar, va decidir posar l’afer en mans de la justícia i denunciar el seu veí. En Pere, tot i gaudir d’una bona situació econòmica, era conegut en tot el barri per ser també un gran garrepa. Anàvem abillats tan ell com els seus familiars, d’una faisó desastrosa, com si de persones miserables estiguéssim parlant. Vet aquí doncs, que el vespre anterior al dia que el jutge els havia citat, en Pere es presenta a casa d’en Joan. En Pere, sabedor de l’obsequi que va rebre en Joan – el farcell de roba – i també coneixedor de la condició de bona persona del seu veí, no dubta en demanar-li un favor. ” Ja veus Joan, que ni una trista americana tinc per demà anar a judici. Ves a saber si a la roba que et varen regalar, no hi podries trobar-n’hi una i així podria presentar-me davant del tribunal vestit d’una manera correcta. No voldràs pas que quedi malament amb el senyor jutge. Ja mirarem d’arranjar l’assumpte de bona manera.”
En Joan, una miqueta beneitó, també cal dir-ho, s’aplegà al favor que li demanà en Pere i li va prestar una americana. Bo i pensant, que l’endemà, davant del jutge, en Pere no serà capaç de negar els fets.

Ja tenim els dos protagonistes a la sala del jutjat. El magistrat pregunta en Joan que és el que reclama a l’altra part. En Joan, explica fil per randa tot el que ha passat, fins que ha decidit posar la qüestió en mans de la justícia. El jutge escolta i una vegada en Joan ha parlar, cedeix l’ús de la paraula a en Pere. Aquest nega de totes, totes, que hi hagi hagut mai cap tracte amb el veí i deixa entreveure que en Joan, és una persona amb el senderi una mica esbiaixat, que no fila prim del tot. “ Senyor jutge, afegeix, per donar més crèdit al que diu: Miri si a aquest senyor li falta un bull, que potser és capaç de dir que l’americana que vesteixo és de la seva propietat”. “ I clar que és meva, crida en Joan, si vaig deixar-li ahir al vespre !!”. “ Ho veu senyor jutge, com aquest senyor no està be del cap. Ja li ho deia jo, que diria que l’americana era seva. “. De quina manera va acabar el litigi, millor deixar-ho estar.

I quina relació hi veig entre el relat de l’avi Peric i en Millet ? Què pot haver-hi en comú entre en Pere i el lladregot d’en Millet ? Anem a pams i a veure si seré capaç de posar en lletra el que el meu magí està barrinant.

Que hi havia un tracte per engreixar a mitges el porc és del tot clar i que en Pere va portar-se amb deslleialtat i engany amb en Joan no hi cap dubte. També en Millet i el seu consogre varen convenir en pagar a parts iguals la despesa del casori de llurs fills. Però l’engany no és similar en els dos casos. En Pere, va satisfer la part que li corresponia en el moment de l’adquisició del garrí i també va abonar proporcionalment la compra del panís, tot i que es va quedar amb el porc sencer. En Millet, no es va rascar la butxaca, no va desembutxar ni un cèntim pel casament de la seva filla. Les núpcies les hem costejat els ciutadans. Més encara, va cobrar-li al seu consogre quaranta mil euros, la meitat del cost de la boda. Un geni, un veritable talent al servei de l’engany, una demostració de les òptimes capacitats per ensarronar, estafar i enredar, que posseeix en Millet. He sentit veus que reclamen que en Millet torni la Creu de Sant Jordi, que en el seu moment li fou atorgada. Jo, que voleu que us digui, per dir-ho clar i català, tant se me’n fot. Més aviat ni donaria una altre de medalla, ja ho veieu. Li concediria el més alt guardó a la berganteria, pagant la medalla entre tots. Ja no ve d’uns cèntims si pensem que en aquesta història – la d’en Millet – ens ha tocat fer el paper d’en Joan.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Mira que en són de barruts!!

Els capitostos de la Lliga de futbol professional, ( LFP ), organisme que aplega els equips de 1ª divisió i de la segona A, amenacen el govern, amb deixar el país sense futbol. I tot degut a que els jugadors estrangers que a partir d’ara contractin els clubs, amb salaris superiors als 600.000 euros, vindran obligats a tributar un 42%, ( ara paguen a hisenda un 24% ), tal com ho fan els demés jugadors de nacionalitat espanyola. Cal remarcar que aquesta nova imposició fiscal, és la que regeix en els països més pareguts al nostre, respecte dels jugadors de futbol. A Anglaterra, fins i tot han de tributar prop del 50%. Aquesta equiparació tributària l’ha acordada el govern a proposta del diputat d’ICV.

El que no ens precisen els presidents dels clubs és com s’ho faran. Si sortiran al carrer a manifestar-se – dubto que ho facin – o pressionaran des dels despatxos. No entenc com una mesura que en absolut perjudica els clubs – els que hauran de pagar seran els jugadors – hagi pogut molestar i posar en peu de guerra a la patronal del futbol. No oblidem, que els clubs tenen la consideració mercantil de societats anònimes. La nova tributació, no tindria caràcter retroactiu i per tant només s’aplicaria a partir d’ara. Això es guarden be prou de dir-ho i ens presenten – amb un discurs demagògic – la tributació futura, com el pitjor dels mals, que posa en perill la qualitat del futbol a casa nostra. Com si de bon futbol no en poguessin gaudir, quan tenim l’ocasió de veure algun partit de les altres competicions europees, com pot ser la Premier Ligue anglesa cada dissabte i també de la lliga francesa, encara que no tan sovint.

Ja fa molt temps, que aquest anar i venir de fitxatges, amb tots aquests personatges que pul·lulen a l’entorn del món del futbol –els intermediaris – amb un remenament de diners que mareja, amb les conegudes clàusules de rescissió........tot m’acondueix a pensar, que aquestes dinerades no corren físicament. Vull dir que aquests grans clubs, el preu que acorden amb aquest anar i venir de jugadors no el fan del tot efectiu i que de tant en tant passen comptes. O el que seria pitjor encara i que molt be podria ser, que tot sigui aparent i que el dia menys pensat, aquesta mena de “ bombolla “ faci un pet com un aglà i que ho hàgim de pagar entre tots. No seria la primera vegada que l’hisenda pública, hagués de donar un cop de mà als clubs de futbol professionals.

Aquella vella que no volia morir mai, ben segur que es posaria les mans al cap i no hi entendria res. La patronal del futbol tancant les empreses – en aquest cas els camps de futbol. El lock-out futbolero. Potser caldrà recordar-lis als presidents que el tancament patronal, no és reconegut internacionalment. És que francament, en front d’aquestes amenaces o t’emprenyes o t’ho agafes en conya.




dijous, 29 d’octubre de 2009

Del dret i també del deure a opinar

Al·legoria de la Justícia ( Rafael)



L’altra dia al matí, a primera hora, quan em disposava a entrar a casa de la Sònia, sortia el veí del davant. Potser més d’un de vosaltres el coneixereu. És en Xavier Sala, el “ mag “ Xevi. Sempre en té alguna per dir: “ Pere, acabo d’escoltar la ràdio i estic pensant que el millor que podria fer és no haver-me llevat “. La meva resposta, vist el desànim que l’atenallava, va ser discrepar del seu parer, tot dient-li que clar que valia la pena aixecar-se, tot i que el que passava no era gens engrescador, però calia tirar endavant.
Avui, si s’hagués produït la mateixa circumstància, ves a saber si no hauria compartit amb en Xevi el seu propòsit i ens hauríem tornat a enllitar.

La corrupció, l’avidesa i la cobdícia de diners, hom diria que no tenen aturador. Cada dia que passa, són més els casos de malversació dels diners públics. I diguem-ho ben clar, aquests dinerals, que uns pocavergonyes s’embutxaquen són menys recursos per hospitals, escoles, ajudes a persones desvalgudes.......Com que físicament no ens els treuen de la butxaca, una bona quantitat de persones no tenen una veritable percepció, de que se’ls està robant. Cal implicar-se i ser bel·ligerants, denunciant no només amb el simple comentari que fem amb l’amic o el conegut, sinó també amb cartes als diaris i participant en els espais oberts de les ràdios. Fent públicament palesa la nostra indignació i el menyspreu que ens han de merèixer aquests comportaments tan allunyats del que hauria de ser la honestedat i la honradesa, condicions indispensables, en el compliment de l’administració dels cabals públics. És a l’entorn d’aquest dret i també deure que entenc hem de tenir, en denunciar aquests capteniments, que voldria fer unes quantes consideracions.

En primer lloc, manifesto el meu absolut respecte per la presumpció d’innocència i a les garanties processals que pertoquen a les persones incoades en un procés, tal com ha de ser en un Estat de Dret. Rebutjo els coneguts com a judicis pararels, només els jutges tenen la facultat de processar, sentenciar i si s’escau condemnar. Respecto les sentències, malgrat que massa sovint no les comparteixo, i m’estalviaré de posar-ne alguns exemples prou coneguts. Ara bé, mantinc una actitud crítica vers el poder judicial, quan, al meu entendre, algun jutge no procedeix amb el sentit d’equanimitat que sempre ha de mantenir. Expressar la discrepància amb la judicatura, sempre des del respecte, no és, al meu parer, una manera de pressionar als jutges. Malament aniríem i poc favor faríem a les persones que han d’aplicar les lleis, si penséssim que s’han de deixar “ conduir “ pels comentaris que podem fer els ciutadans. Expressar estranyesa pel fet que un jutge, trigui la ratlla de tres mesos, per cridar a declaració dues persones, que s’han autoinculpat d’un delicte de robatori, crec que no és res de singular. No entendre, que el mateix magistrat, dos dies després de conèixer l’autoconfesió dels ara inculpats, se’n vagi de vacances, penso que és ben lògic que em produeixi perplexitat, més encara quan es tractava de dues persones prou conegudes com són en Millet i en Montull. Permetre, a dues persones que han reconegut voluntàriament haver delinquit, la possibilitat – com així ha succeït – de manipular documentació, amb la conseqüent destrucció de proves incriminatòries, em sembla – pel cap baix – una manca de rigor per part del jutge, que posa en perill la correcta instrucció de la causa. Que fins i tot, arribi a pensar, com a corol·lari d’uns fets del tot objectius, que el tracte que han rebut aquestes persones, ha sigut d’una certa condescendència, no crec que sigui res de forassenyat. Demanar la màxima agilitat en la resolució del cas, sense que aquesta petició vagi en detriment de l’exacte coneixença dels fets, no crec que sigui un excés. Menys encara, quan acreditades persones del món del Dret, avalen aquesta petició. Pels mitjans de comunicació, són moltes les persones que demanen el mateix, mai amb la intenció d’emetre una sentencia, suplantant el que correspon fer al tribunal. Per això em sorprenen sobremanera alguns comentaris que he pogut escoltar, per part de persones que tenen accés als mitjans de comunicació, en el sentit que cal mantenir el silenci, amb la finalitat de deixar treballar els jutges amb tranquil·litat, sense pressió. Amb tot el que està passant, m’he tornat un pèl suspicaç, malpensat. A veure si m’explico. Deia, en ocasió de les ratlles que vaig escriure sobre el conegut cas del Palau de la Música, que calia anar fins al fons de l’afer, però que el camí no seria gota fàcil. En Millet, compta amb un important suport polític i econòmic – potser també judicial? – i possiblement també mediàtic. Els personatges als que feia referència ens aconsellen callar, deixar fer.......És ben sabuda la desmemòria que tenim i si a aquesta mancança hi afegim “ qui dies passa anys empeny “, no seria el primer cas en que un procés judicial prescriu, acaba, degut a que ha passat massa temps des de l’inici.

En conclusió: sempre que ho cregui oportú – procedint amb correcció – manifestaré el meu parer sobre qualsevulla qüestió, exercint el dret d’expressió que m’atorguen les lleis d’aquest país, que es fonamenta sobre l’Estat de Dret.






dissabte, 24 d’octubre de 2009

Sobre l'impost de successions i donacions


Amb un marcat to populista no exent també d’un discurs demagògic i amb plantejaments en absolut rigorosos, estem assistint a un debat sobre l’impost de successions i donacions.

Unes quantes aclaracions abans d’entrar en el fons de la qüestió:

1er. Aquesta figura fiscal va ser cedida a les comunitats autonòmiques l’any 2001 i per tant és una recaptació directe de les CCAA. No s’entén doncs, que C. i U. portés al Congrés la proposta de supressió.

2on. No és cert que les comunitats de València i Madrid hagin suprimit aquest impost. El que han fet és descartar-ne la tributació, deixant-la en zero cèntims. En conseqüència la taxa persisteix.

3er. A partir de l’any 2003 – recordem el canvi de govern – s’han fet reformes per tal de fer més equitatiu aquest impost. L’herència de l’habitatge habitual en línia directe pare/ mare o fill/filla, si aquesta vivenda és valorada en menys de 500.000 euros ( valor cadastral ) qui l’hereti està exempt de pagar aquest impost. Aquest és el cas més habitual, que afecta a la majoria de la gent, excepte quan es tracta d’una vivenda de luxe. No és cert doncs, quan es diu que afecta a tothom i que és un impost injust.

Vaig ara, a fer unes quantes reflexions en favor del manteniment d’aquesta taxa.

Quan les demandes socials creixen, degut a la manca de feina, i ens arriben notícies de l’increment del nombre de persones aturades, a les que cal donar cobertura per mantenir la cohesió social, de cap de les maneres – des d’un govern, que s’anomena progressista – es pot renunciar a la recaptació d’un dels pocs impostos que té el govern de la Generalitat.

A Catalunya, no tenim poder normatiu sobre cap altra impost directe que no sigui l’ISD i el tram autonòmic de l’IRPF. Són precisament els impostos directes els que permeten redistribuir la riquesa del país per anar construint una societat més igual.

És mentida – si, dic mentida – quan es fa el discurs que aquest impost grava les economies de les classes mitjanes i populars, quan els números demostren que es tracta de l’impost amb més capacitat redistributiva. El que es busca, des de posicions de dretes és eliminar-lo també per a les grans fortunes. Un govern d’esquerres ha de fer pedagogia i esforçar-se en explicar que cal avançar cap una reforma fiscal, per obtenir més recursos públics. Sense complexes, amb una política fiscal que tingui com objectiu que siguin les rendes altes – les que s’han beneficiat tant dels anys de bonança econòmica – les que més han de contribuir a que les administracions puguin ajudar a les capes socials més necessitades. L’esforç més gran l’han de fer, en temps de crisi, els qui més tenen i no carregar en els treballadors i aturats, el pes de les dificultats amb l’increment de l’IVA.




dijous, 22 d’octubre de 2009

Pare i avi tot plegat

Avui m’he llevat abans de l’hora acostumada, quan encara era fosc. Ja fa dies que tot i despertar-me a l’hora de sempre – pels voltants de les set – faig mitja volta i m’endormisco fins les vuit. Llavors poso la ràdio i si hi ha quelcom d’interessant, tampoc tinc pressa per aixecar-me. Passat l’estiu em permeto el luxe de fer el dormilega. Ja no cal anar a Santa Cristina a regar. De flors, a banda d’alguna rosa ja no queda res i les plantes, tot i que en “ pelacanyes “ – la tramuntana – ha bufat de valent aquests darrers dies, la humitat pròpia de la tardor, el que coneixem amb el nom de “ rosada “, és suficient per mantenir-les en bon estat.

Però avui, si que hi he anat. A fer de pare i avi, dues feines ben agradables i també agraïdes. La Sònia havia de portar el cotxe al taller per donar-li una ullada de cara a l’hivern. En Cesc, el company de la nostra filla, no podia acompanyar-la. De bona hora, ha hagut d’agafar el “ trepaus “ i fer via cap a Barcelona obligat per la feina. La cita amb el mecànic era per les 10 del matí a Girona. Degut a que la Sònia mena un cotxe adaptat li és necessari anar a un taller especialitzat i el més proper que hi ha, és a Girona. Calia també portar la menuda Sara a “ l’escola “. Pocs minuts després de les vuit ja era a Santa Cristina. La Sara encara dormia i ha calgut despertar-la i vestir-la. Jo temia, que desvetllar-la, no deixava de tenir els seu risc, ves a saber com s’ho prendria, però tot ha anat com una seda. Un cop abillada i després d’haver begut una miqueta de llet, amb una mà al coll de l’avi i a l’altra la bosseta amb l’esmorzar, sense parar de xerrar – vull dir la menuda – hem arribat a “ l’escola “. Just a l’entrada hem saludat l’Arnau i la Geòrgia, la seva mare, “ l’ànima “ de l’obra de teatre que cada final de curs ens ofereixen les vailetes i vailets del CEIP PEDRALTA. Gràcies Geòrgia !! Hem deixat l’anorac en el seu lloc, la bossa de l’esmorzar també degudament endreçada i amb l’ajut de l’avi, la Sara s’ha posat el davantalet. La Carme, la companya d’en Jesús, amic de l’avi, ens ha acompanyat fins a la classe i l’ha convidat – a l’avi s’entén -, en cas de venir-li de gust, a “ quedar-se “. Ben segur que a l’avi li hauria agradat quedar-se a jugar amb tota aquella quitxalla però els anys no passen devades.

Quin remei!!. Tornar a casa per recollir la Sònia i cadascú amb el seu cotxe, carretera amb direcció Girona. Hem deixat el seu vehicle al taller i dos quarts d’onze ja érem a Sant Feliu, davant la parada de la Montdela, on la nostra filla s’havia citat per esmorzar amb dues amigues, la Loly i la Núria, velles companyes de treball. En Martí, no surt en aquest relat per la senzilla raó que no ha dormit a casa de la mare. Ha passat la nit amb el pare i els altres avis han tingut cura de portar-lo a l’escola.

Ja veieu que no menteixo: pare i avi en una sola “ peça “.

Són ara les sis de la tarda i no para de ploure. Benvinguda sigui la pluja !!.
No hi fa res que avui, no hagi pogut anar a fer la passejada de costum. Si demà puc anar-hi, segur que podré veure les plantes i els arbres “ riure de contents “, per haver-se acabat el patiment de la sequera. No us havieu donat compte, que tenien les fulles laxes, caigudes, com si estiguessin tristes?









dimecres, 21 d’octubre de 2009

El Barça i la mà negra




A can Barça, hom diria que hi passen fets de difícil comprensió, si els volem entendre des d’una perspectiva racional. Com si uns fats malèvols estiguessin entestats en desitjar el pitjor a l’entitat.

El senyor Joan Laporta, el president del club, no para de queixar-se, d’uns, que en paraules seves volen desestabilitzar l’equip. Ells -que no sabem qui són – envejosos dels èxits del club, fan tot el que poden per sembrar la discòrdia entre els propis culés. Escoltant al president, aquestes persones de mala índole, no poden digerir el 2 a 6, ni tampoc les glorioses victòries – que com mai en el transcurs de la història – ha aconseguit l’equip aquesta darrera temporada.

Aquestes persones, que pel que es veu només coneix el president, no en tenen suficient en fer el que poden i més, emprant les més sofisticades males arts, per impedir la bona marxa del club. Es tracta d’individus, carregats amb tanta rancúnia, que a més a més tampoc poden suportar que Catalunya pugui presumir de tenir el millor equip de futbol del món. Ras i curt: malden per veure el Barça a segona divisió i alhora voldrien un país sotmès a la seva voluntat, tots de genolls. Carai, si que hi van fort, aquesta patuleia de desconeguts. Però no ens preocupéssim pas. Aquests ignorats personatges desconeixen que la gent d’aquest país som afortunats, per que podem comptar amb un conductor- el senyor Joan Laporta - que no només els donarà a conèixer i els posarà en evidència davant de tothom, sinó que també i no cal dubtar-ne, portarà el club cap a noves victòries i conduirà el poble de Catalunya a la plenitud sobiranista.

D’altra banda, també he pogut llegir i escoltar persones – a diferència dels anteriors,
amb noms i cognoms – que diuen que la desestabilització, en cas de ser certa – és com a conseqüència d’uns problemes interns del propi club. Pel que he sabut, sembla que fa uns mesos, el director general ( prego excuses si aquest no és el nom correcte ) va encarregar unes vigilàncies preventives, potser podríem dir-ne clar i net espionatge?, de tres dels vicepresidents de l’entitat. Diu, aquest senyor, que no oblidem és un assalariat que cobra 600.000 euros més primes si s’escauen per una bona administració , que ho va fer per protegir-los del que encara avui no sabem què. El president manifesta que no en sabia res de la mesura presa pel director. A parer d’algunes persones no s’entén com el president no ha pres cap decisió respecte de l’empleat, ans el contrari el ratifica en el càrrec. De bon principi semblava que els perjudicats – els tres vicepresidents - demanarien el cessament del director, però tampoc ho han fet. Vaja que l’embolic és de mil dimonis i que el que ha passat, cal emmarcar-ho en el fet que dintre de pocs mesos hi haurà eleccions a la presidència, càrrec al que no podrà concórrer l’actual president, per haver esgotat dos mandats, temps màxim que preveuen els estatuts. També es diu, que si els “ vices “ no han demanat el cap del director, és degut a que s’estalviaran, en cas de concursar a les eleccions, de l’obligatori aval de seixanta milions d’euros, que han de presentar. Les candidatures, de 21 persones, han de repartir-se l’esmentada quantitat – a la ratlla de 3 milions per cap – avals que no venen obligats a presentar, si has sigut membre de l’anterior directiva. El joc brut, i tota mena de paranys per la presa de posicions per quan calgui començar la cursa per la presidència - que a parer d’alguns entesos en aquest afer – fa temps que s’ha iniciat.

El president assegura que els mals que poden arribar al club, seran deguts a unes forces foranes ressentides pels èxits esportius. D’altra banda, la lluita per la presidència ha portat a una situació gens desitjable per l’entitat, que mentre la pilota vagi entrant, penso que no tindrà conseqüències negatives. Sembla també, que el senyor Laporta, una vegada enllestides les eleccions, té inquietuds de caire polític, que possiblement el portaran cap aquesta activitat. Una opció, sens dubte del tot lícita però que alguns li retreuen la utilització que fa del seu actual càrrec en benefici propi i no de l’entitat, que és el que entenen aquestes persones, hauria de fer el president.



Reconec que una certa perplexitat si que la tinc, però no fins al punt de no deixar-me veure la realitat. En Laporta ens parla d’ells, però en el club han passat uns fets amb uns protagonistes prou coneguts. El director general – no oblidem que és un menat – organitza el seguiment de tres persones de la directiva, no de segon ordre, tots amb el càrrec de vicepresident i possibles candidats a les properes eleccions. Amb quina finalitat ? Qui li ha encarregat aquesta feina ? El president diu que no en sap res i les persones que han sigut sotjades i que amb tota la raó podrien considerar-se ofeses, tampoc pregunten. Curiós veritat? Potser han de tapar-se les vergonyes entre ells? Aquí no ha passat res, ens han anat repetint dia rere dia, però d’altra banda s’esbatussen i es malfien, esmolen els ganivets.....això si, amb elegància, amb bones maneres, com correspon a uns senyors. Presidir la llotja del Camp Nou, deu tractar-se de quelcom molt llaminer, que té forces pretendents. És prou conegut, que en les llotges dels camps de futbol, s’hi acorden variats negocis, s’hi pacten tractes ( ......passa demà pel despatx i en parlarem )i, en definitiva hi corren –encara que no sigui físicament – grans quantitats de doblers. Tindrà a veure alguna cosa tot aquest trànsit mercantil amb les lluites per obtenir la presidència i altres càrrecs de direcció de can Barça? Hi haurà alguna relació, entre aquest discurs ambigu del president i la intenció de desviar l’atenció sobre el que realment passa dins la junta?

Vaig acabant. Voldria dir que com a simpatitzant i seguidor del Barça desitjaria el millor pel club. I no només en la vessant esportiva, també en el comportament de les persones que el representen. De rivals, és del tot natural que en tinguem, no endebades els culés podem presumir d’uns èxits com cap altre afició. Que durin!! D’enemics,- i això en l’esport em costa d’entendre -, també en tenim, però anem amb compte, potser els tenim instal·lats a casa nostra i no cal anar-los a buscar més lluny. Podrien ser aquells, que s’omplen la boca, explicant-nos els sacrificis i l’estima que tenen pel soci i el seguidor, però que en realitat el que busquen és la satisfacció de l’interés personal?




p.s. Avui i sense que serveixi de precedent, me la jugo i faig de futuròleg a curt termini:
s’equivocaran les opcions polítiques que festegin el senyor Laporta per incloure’l en les llistes electorals. La formació que aconsegueixi “ fitxar-lo “ haurà fet un mal negoci.
I si m’equivoco, un parenostre pels que anem errats.