dijous, 22 de gener de 2009

El col·legi dels "hermanus", al carrer de la Penitència



Sant Joan Baptista de Lassalle


El que llavors es coneixia com a estudis primaris els vaig fer als hermanus al carrer de la Penitència.
Un pupitre amb dos tinters: tinta negra i vermella. Un plumier—encara recordo l’olor de la fusta—amb una goma d’esborrar Milàn, un parell de llàpissos Sindel nº2, una maquineta de fer punxa, uns quants plomins que anava a comprar a l’estanc de can Pedrosa al carrer de Sant Joan i potser alguna coseta més, que transcorreguts tants anys, no aconsegueixo recordar. Algun llapis de color, possiblement. La tinta ens la fèiem nosaltres mateixos omplint amb aigua unes ampolles en les que prèviament hi havia abocat el contingut d’uns sobres. Les llibretes, llàpissos, gomes i d’altres estris que necessitàvem, els adquiríem a la mateixa escola. De plomins no n’hi havia—encara avui en desconec la raó—i els anàvem comprar a l’estanc. A can Pascal o a can Viader hi trobàvem el paper de barba per dibuixar i també el paper secant. Aquest darrer de gran utilitat, degut a la “qualitat” de la tinta pels grumolls que massa sovint es feien i que si no anaves amb compte, la taca, el “pop”—que així en deiem- queia sobre la llibreta en la que fèiem els deures. De plomins en teníem de dues classes. El recte i punxegut d’ús més corrent i després dos de roms de distinta amplada que ens servien per fer pràctiques de cal·ligrafia de lletra gòtica anglesa i alemanya. Una gran pissarra, en la que l’hermanu hi escrivia els problemes d’aritmètica que havíem de copiar per resoldre’ls a casa i que també se’n servia el mestre per fer-ne l’exposició i cridar a algun de nosaltres per tal que hi donés resposta al moment. La geografia la fèiem sobre uns grans mapes, dos per cada continent ( geografia política o física ) penjats davant la pissarra. L’hermanu se servia d’una canya d’Amèrica per anar assenyalant sobre el plànol. Això li permetia donar la lliçó sense necessitat d’aixecar-se de la cadira i tampoc entorpir la visibilitat. Recordo que en el mapa polític d’Europa hi constaven els països bàltics quan de fet feia anys que havien sigut annexionats per la Unió Soviètica. Qui hauria pogut preveure que aquelles cartes llavors equivocades tornarien a ser reals ara? Gramàtica castellana cada dia, les regles ortogràfiques mai més les he oblidat. Val a dir, que dubtes en tinc ben pocs per escriure en castellà. No puc dir semblant a l’hora de fer-ho en la meva llengua. Bé prou que els que em llegiu ho haureu pogut comprovar. De geometria també n’apreniem. Les fórmules per calcular les àrees i volums encara ara en recordo unes quantes.
Teníem un llibre que en dèiem de lectura: “ El Tesoro de conocimientos útiles”. Un calaix de sastre, en el que hi havia nocions de diferents matèries: botànica, astronomia, literatura, poesia...El que millor recordo són les faules d’Esop i de Samaniego. N’hi havia una que començava:” A un panal de rica miel, cien mil moscas se acercaron.... En Pau Casals, fill del conegut metge, cada vegada que l’havia de recitar—l’hermanu li ho manava sovint—ens feia riure d’allò millor. El panal, en boca de l’amic Pau, es convertia sempre en un penal.Vaig aprendre també el francès. Les lliçons les impartia l’hermanu Felip, que havia estat una llarga temporada a França, en una escola de Sant Joan Baptista de Lassalle.També pagant un petita quantitat, disposàvem d’unes màquines d’escriure, Underwood, Remington i Royal que ens permetien els dissabtes al matí fer pràctiques de mecanografia. Jo no m’hi vaig sentir interessat i mai m’hi vaig apuntar. Tot sense presses; podíem estar tot un curs només aprenent el sistema mètric decimal o les regles de tres ( simple i composta ) o les equacions de primer grau...El dijous era el gran dia. A primera hora Història Sagrada, tots embadalits escoltant les gestes d’en Sanson, el malvat que havia sigut Herodes, la heroïcitat dels israelites amb Moises al capdavant travessant el mar Roig, la superació de David en front del gegant Goliat...Quines aventures!! Si be a casa podíem llegir El Hombre Emmascarado, en Roberto Alcázar i en Pedrin, en Flash Gordon, les peripècies dels israelites contra els seus eterns enemics els filisteus eren més emocionants, ens impressionaven. Acabat l’episodi, cap al "recreo" i després tocava dibuix. Una setmana artístic i l’altre lineal. Perfilar un objecte, un paisatge o una figura no n’he sigut mai capaç. Quan es tractava de fer servir els centímetres, el compàs o el cartabó, la cosa canviava. M’hi sentia més a gust i em sap greu no haver conservat alguns d’aquells treballs, per poder presumir davant del meu nét. I a la tarda festa. Saltar la paret del camp de futbol de la carretera de Palamós i vinga pilota amunt i avall. Altres vegades a fer la berenada a la font de Monticalvari, la roca de Sant Jaume o a Vista Alegre. En ocasions agafar les canyes de pescar i arribar-nos fins Les Planetes, els Penjats, el Moll de Pedra. Tralla i pèl de cuca ( el niló encara no es coneixia) per fixar-hi els hams, que havíem comprat a cal Ararà o be a can Maties espardenyer. Hams de diferents mides, d’acord amb la pesca que voliem fer: de mosquit, mitja mosca i mosca que eren els més petits. Després el 0, 1....Per l’esquer no calia patir. A can Bonet ens venien sulfat de coure—més conegut com a “pedra blava”. Només calia un pot, amb forats al cul que havíem fet amb un clau, posar-hi dintre una petita quantitat de la matèria, omplir-lo d’aigua de mar i escampar-ne el contingut damunt la molsa i el grapissar de la roca, a trenc d’aigua. Les cuquetes sortien del mig de l’herbam a l’instant. El sulfat de coure amb contacte amb l’aigua produïa una reacció de cremor que feia sortir les cuques. Només calia agafar-les i guardar-les per anar escant a mesura que les necessitàvem. No hi havia millor carnada per les jurioles, serrans, vaques serranes, barades, esparralls, enrocadors, nois, morrudes, càntares... I també quan arribava la tardor, per fer una bona peixada de xinets, espadars i tords.

De valoracions i consideracions del meu pas pels hermanus en podria fer.......No és avui aquest el meu propòsit. És factible que un dia ho faci. De fet es tracta d’una època de la meva vida prou important, com va ser el pas de la infantesa a l’adolescència. Des dels set fins prop dels catorze és el temps que vaig anar als hermanus de Sant Feliu.

De tot el que fins ara he anat exposant, en voldria subratllar un aspecte. Sóc de la generació del llapis i la tinta i més ençà del bolígraf. Aquest estri va arribar a casa nostra, molt més endavant, a la dècada dels cinquanta, si no recordo malament. De mecanografia no en vaig voler aprendre i ara amb l’ordinador vaig tirant com bonament puc i val a dir que me’n surto prou bé. I ja he arribat on volia; a dir la meva sobre els nous mitjans de comunicació. De bon principi no vaig tenir cap mena d’interès per conèixer aquest nou món. Vaig pensar que amb els mètodes “tradicionals” en tenia suficient i que si fins al moment ja me n’havia sortit, quina necessitat tenia de trencar-me el cap aprenent uns coneixements, que, al meu entendre no em feien cap falta.Una vegada més vaig equivocar-me i ara reconec i de bon grat, els avenços que representen aquestes noves formes de comunicació. Sentia els companys parlar amb un “ idioma “ per mi del tot desconegut: emails, internet, word...Un bon dia vaig decidir-- sóc una persona encuriosida—que havia de saber--, encara que només fos per tafaneria, que era tota aquesta revolució de la que cada dia hi havia més persones que en parlaven. Mica en mica vaig anar descobrint les bondats de l’ordinador i ara mateix me’n serveixo una estona cada dia. Em permet comunicar-me amb els amics, hi llegeixo un parell de diaris, la Sònia fa arribar-me sovint les “fotos” dels nostres néts, hi trobo una quantitat d’informació que creix cada dia....En sóc usuari però quan tinc algun problema, cal que en “ Cesc “ vingui a solucionar-lo. No he deixat, però, de comprar el diari, de consultar l’enciclopèdia quan necessito informació sobre algun tema, ( en ocasions “ reforço “ la recerca, amb l’ajuda d’Internet, que està més al dia ). Sempre que decideixo escriure, abans de posar-me davant l’ordinador faig un esborrany a mà ( “boli” i bloc) i per damunt de tot no he perdut el costum de llegir. Gosaria afirmar que mai, podré llegir un llibre a la pantalla. L’ordinador és una màquina que em fa un gran servei, no hi ha dubte, però dels llibres no puc prescindir-ne i alguns han esdevingut veritables amics. Me’ls estimo.








++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Just avui, s’acompleix un any que vaig escriure les primeres ratlles en el blog. He reflexionat en “veu alta” sobre diferents qüestions, he donat el meu parer, he parlat en ocasions de la Joana, les meves filles i els meus néts, del meu pare, he tingut també l’atreviment de fer alguna suggerència, fins i tot un gat, en Fumi, ha pogut “ signar “ un escrit i aprofitar l’oportunitat de dir-hi la seva. He procurat fer-ho sempre des de la honestedat amb mi mateix, que és la manera de també ser-ho—honest-- amb els que heu tingut la benvolença de llegir-me. Potser m’he excedit en l’exposició de temes relacionats amb la política. No podia ser altrament, és propi de la meva condició. Les regles que estableixen les relacions humanes, que seria una altra manera d’anomenar la política, han sigut un referent al llarg de la meva vida. Les qüestions cíviques i socials m’han ocupat i en ocasions també preocupat. Sento un gran respecte per a les persones que han decidit adquirir el compromís de l’activitat política des de la responsabilitat pública. Això en quant el que fa referència al fons.

En quant a la forma ho tinc molt fàcil. El pare de la recordada Montserrat Roig, era una persona a la que li abellia escriure però el tenia molt preocupat la correcció gramatical. Fins al punt, que un dia, va fer-li saber al mestre Fabra, aquesta inquietud. El reconegut gramàtic va dir-li: “ quan escriguis, oblida’t de la gramàtica...,encara que en sàpigues”.
Jo m’emparo en el consell del mestre i més encara quan els coneixements que posseeixo de la nostra llengua són d’una evident escassetat.

dilluns, 12 de gener de 2009

Aturem la crisi humana de Gaza. Ens afecta a tots.


Dolor per els morts i solidaritat cap als seus familiars. Horror per les imatges de persones innocents sacrificades, ignoro en nom de què. Una gran ràbia per els responsables d’aquesta mortaldat i impotència per no saber com aturar aquests assassinats. Fins quan haurem de suportar la maldat d’uns criminals que maten amb total impunitat, dones, vells i criatures? Des de fa tres dies he renunciat a posar la televisió a l’hora del noticiari. No puc més, no tinc la fortalesa suficient per suportar les imatges esfereïdores, em regiro. No ho arribo a entendre. Per més que hi pensi, no concebeixo com es poden segar les vides de tantes persones innocents, en el que és un bany de sang, amb un exercici radical de la inclemència.

No és la meva intenció decantar-me per una de les bandes d’aquest conflicte. Intentaré, tan sols, fer una exposició de fets objectius. No vull entrar en la valoració de bons i dolents, però si, que procuraré aportar amb aquestes ratlles, una realitat que m’esforçaré que demostri, el diferent grau de responsabilitat de cadascuna de les parts.

Cal remuntar-se a l’any 1947, tot just acabada la segona guerra mundial, quan l’ONU va decidir partir Palestina en dos estats, Israel i Palestina, quedant Jerusalem—tot i trobar-se en territori palestí-- sota mandat internacional. Amb aquesta decisió, els jueus veien satisfet el retorn a la terra promesa, que havien hagut d’abandonar segles abans. Els àrabs, considerant que aquelles terres els hi pertanyien, no van acceptar de bon grat la partició. Des de llavors—i parlem de fa seixanta anys—els enfrontaments armats s’han anat desencadenant , fins arribar el mes de juny de l’any 1967. La darrera confrontació entre Israel i una aliança entre Egipte, Jordània, Síria i Irak. La coneguda com la guerra dels Sis Dies, que va acabar amb el triomf de l’exèrcit israelita. Israel va quedar-se la península del Sinaí, els alts del Golan, la franja de Gaza i la Cisjordània ( Jerusalem inclosa ). L’any 1978, amb els acords de pau de Camp David,( signats per Menahen Begin, Anwar el Sadat i el president Carter ) Israel va retornar la península del Sinaí a Egipte i es va comprometre a permetre la creació d’una autonomia palestina ens els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. L’acompliment del retorn de la península suposava el desmantellament dels assentaments que havien fet els jueus en aquella zona.
L’oposició a aquesta mesura va ser tan forta a l’interior d’Israel que va provocar el trencament del Likud, el partit del propi Begin. Crisi de govern que té per conseqüència l’ajornament de les autonomies de Gaza i Cisjordània. Passen quinze anys, durant els que els palestins reclamen amb insistència el retorn de les terres que els hi ha sigut arrabassades. Les repressions per part dels governs israelites són d’un gran brutalitat ( recordem les massacres dels camps de refugiats de Chabra i Xatila al Líban, que malgrat no ser perpetrades per l’exèrcit israelià, amb la seva passivitat les van permetre )
que acaben amb el govern del general Ariel Sharon. La pressió popular és tal que s’endeguen converses entre les dues parts a Madrid i a Oslo, amb el resultat dels acords coneguts amb el nom de la capital Noruega. Foren signats a Washington, per Iàsser Arafat representant l’Organització d’Allibertament Palestí, Isaac Rabin en nom del govern d’Israel i en presència del president Clinton. Es crea l’ANP ( Autoritat Nacional Palestina ) que passa a governar els territoris de la franja de Gaza i Cisjordània. Una vegada més l’oposició interna interfereix en l’acompliment dels acords de pau, fins a l’extrem que dos anys més tard, Isaac Rabin, és assassinat a trets per un jueu ultraortodox. De fet però, aquest govern es troba sotmès a una administració sota el control militar israelita. La realitat és que els palestins d’aquests territoris són veritables presoners del govern d’Israel, amb l’ocupació des de fa anys, de bona part de les terres palestines amb l’estratègia de l’apartheid. El mur que darrerament han construït els israelites a Cisjordània ha convertit als palestins d’aquella zona en vertaders presos. Els ciutadans pateixen les vexacions i humiliacions en els controls militars que l’exèrcit manté, i ho sofreixen a la seva pròpia terra, ocupada per uns uniformats d’un altre Estat. Un poble que pateix l’aplicació de la “ pressió física moderada “—un eufemisme de tortura—que permet a un Estat reconegut internacionalment la violació dels drets humans, que així està considerada la violència física o psíquica. A la franja de Gaza, que deu tenir una extensió d’uns quaranta quilòmetres de llarg per uns 14 d’ample i malviuen un milió i mig de persones, en una situació penible que si no fos per l’ajuda que venen rebent des de fa anys per part de la UE, treballs tindrien per a subsistir, encerclats per les forces armades israelites i amb la frontera amb Egipte tancada. És ben sabut que la violació dels drets humans genera per part del que n’és víctima, una acció de rebuig, de defensa, expressada en ocasions amb mètodes també violents. Fa dos anys, l’organització armada Hamas, va guanyar amb tota legitimitat—referendada pels observadors que va enviar-hi l’ONU i la UE—les eleccions generals a la franja de Gaza i a Cisjordània. L’encara president Bush, torna a mentir quan diu que Hamas, va imposar-se per mètodes terroristes i amb l’ús de la força. Hamas va triomfar per majoria en deu de les dotze circumscripcions electorals i amb tota netedat. L’OLP, desaparegut Arafat, va ser electoralment vençuda, entre d’altres raons per la corrupció i l’aprofitament personal—inclosos familiars d’Arafat—en la distribució de l’ajuda humanitària procedent de la UE.

Aquest conflicte no el pot guanyar cap de les dues parts, és un fet que el temps ha demostrat en més d’una ocasió. El poder militar, la força, Israel l’imposarà sempre que vulgui, no hi ha cap dubte. No és una guerra el que hi ha entre Israel i el poble palestí. No ens trobem davant d’un enfrontament miltar, en el que hi ha una mínima semblança de recursos. Parlem d’una potència en l’ordre militar de les més poderoses del món i de l’altra costat d’unes milícies populars provistes d’armes lleugeres que res te a veure amb l’organització pròpia d’un exèrcit. Políticament Israel en sortirà debilitat. La resposta militarment desproporcionada, amb la mort de centenars de civils, amb milers de persones ferides, la destrucció d’escoles, hospitals, amb el resultat d’un territori devastat, tindrà un cost polític que Israel haurà de pagar tard o d’hora. Israel és incapaç de tenir una política de futur, es mou únicament per d’immediatesa degut a la situació interna que pateix; recordem les pròximes eleccions, afegit a un cert buit de poder als Estats Units, que el govern de torn sap aprofitar. El govern israelita argumenta en defensa de la seva intervenció la necessitat de la defensa dels seus ciutadans però és inacceptable que ho faci amb tanta brutalitat. Al govern israelita li assisteix el dret a defensar-se, però no d’aquesta manera, que recorda més la venjança que no pas a la raó que li correspon a protegir-se. I les vailetes i valets palestins, que deuen estar pensant, quan veuen caure les bombes i obusos, nit i dia, des de fa dues setmanes?

Hamas en sortirà reforçada en la mesura que la brutalitat israelita li representarà un millor suport popular. Entretant les víctimes aniran augmentant, amb la indiferència dels grans mandataris mundials. El govern dels Estats Units,per boca del seu president ja s’ha expressat clarament: Hamas és una organització de caire terrorista amb la que no hi ha tracte possible. Com si no hi hagués un altre terrorisme, el que exerceix Israel, sobre el poble palestí i amb quina intensitat i amb total impunitat. L’Europa Unida, signant tractats comercials amb Israel, a principis del mes passat, sense condicionar aquests acords, a la presa de mesures per la pau i el respecte als drets humans. La Lliga dels països àrabs, sense pronunciar-se, amb Egipte i l’Aràbia Saudí, que veurien amb bons ulls la desaparició de Hamas. Els palestins condemnats al patiment, els maltractes des de fa anys i ara a ser massacrats.



Posar fi a les hostilitats per ambdues bandes i obrir els passos fronterers per atendre les necessitats humanitàries i sanitàries. Aquestes són les mesures prioritàries, que s’haurien de prendre d’immediat. Reconeixement de Hamas per part de la UE sobre la base del compromís d’aquesta organització d’abandonar la lluita armada i també de l’acceptació de l’Estat Israelià. Europa podria així, tenir un paper de mediació, imprescindible per una possible resolució del conflicte, que sempre seria a llarg termini. El posicionament de l’administració dels Estats Units també és bàsic en aquest afer. Amb els governs de Carter ( el gran oblidat ) i de Clinton, es van aconseguir avenços importants, que tot i no ser acomplits del tot, varen mostrar el camí a seguir. Després amb Reagan i els Bush........ .Israel, durant més de trenta anys, va assegurar que mai s’asseuria a la mateixa de taula amb l’OLP, una organització, al seu entendre terrorista. No va ser així: a Camp David, a Madrid i a Oslo, varen parlar i pactar alguns acords. Només parlant la gent arriba a entendre’s, el problema és polític i la solució només pot arribar amb acords de contingut polític. Insistir, tal com va fer-se a Madrid i Oslo, que cal retornar a les fronteres de l’any 1947, la devolució als palestins dels territoris ocupats militarment a la guerra dels Sis Dies i el reconeixement per part de tots els països àrabs al dret a ser de l’Estat d’Israel, són condicions indispensables per anar aprofundint en un procés de pau, que posés punt i final a una situació de confrontació que té una durada de més de seixanta anys. Un litigi, que les dues parts, saben prou bé, que no té solució per la via de la imposició.

Vaig acabant. Segurament no hauré assolit el meu propòsit de ser objectiu i m’hauré pronunciat en favor d’una de les parts, al llarg de l’exposició. Després d’haver donat la darrera ullada a l’escrit, és evident que m’he “ pronunciat “. No ho fet d’una manera volguda, tan sols la simple anàlisi dels fets, m’ha conduit a donar el meu parer.


p.s.

La setmana passada, fent “ zapping radiofònic “ vaig escoltar l’opinió d’un acreditat tertulià. S’estranyava aquesta persona del que considerava excessiu espai i temps, que els mitjans de comunicació, esmerçaven sobre aquesta qüestió; el conflicte palestino-israelí. Comentava que inclús a casa seva, en els àpats familiars que s’acostumen a fer aquestes diades, els seus fills encetaven sempre aquest assumpte. Deia, el conegut tertulià, que no entenia, donada la situació prou preocupant que tenim a casa nostra, que es parles tant d’uns fets que tenien lloc en terres llunyanes.
Només hi afegiré un breu comentari: felicitacions als seus fills per mostrar el seu humanisme i solidaritat, enhorabona que em sap greu no poder fer extensiva al senyor Jordi Barbeta, l’afortunat pare per tenir aquests dos fills.

dimarts, 6 de gener de 2009

Les targetes de visita d'en Josep i l'Estatut



S’explica—i si no és cert, vindria d’allò millor aplicar aquella dita de “ si non e vero e......”—que un conegut ganxó, propietari d’una empresa surera, va veure la conveniència de fer-se fer unes targetes de visita. Amb aquest propòsit va decidir anar a l’impremta del senyor Octavi Viader, a la rambla d’Antoni Vidal, indret en aquella època—estic parlant dels anys vint—també conegut com a carrer dels A®bres. El nostre protagonista—a qui posarem de nom Josep—va ser atès pel propi senyor Viader, donada la coneixença que es tenien.En acabar la deguda salutació i d’haver mantingut la protocol·lària xerrada que s’acostumava a establir—de presses no n’hi havien-- en Josep, va fer-li avinent al senyor Viader el motiu de llur visita, alhora que li demanava quin cost tindrien les targetes. “ Unes cinc-centes et costarien x pessetes, si en féssim una tirada d’un miler et sortirien a més bon preu i, a partir d’aquesta quantitat podríem anar afinant encara més la cosa. Tu diràs que vols que faci “ li va respondre el llibreter. En Josep, va estar rumiant una bona estona. No sabia que decidir, de fet era la primera vegada que feia un encàrrec com aquell i desconeixia la quantitat que més podria convenir-li. De sobte, els dubtes es varen esvair i va veure amb tota claredat la decisió que li seria més avantatjosa. “ Saps que he pensat amic Octavi ? Com que veig que en la mesura que la demanda creix el preu s’abaixa i tampoc tinc pressa, engega la màquina i no l’aturis, que vagi tirant, fins que em surtin de franc.”

A corre cuita, el passat dia 30 de desembre, el vicepresident per afers econòmics del govern central senyor Solbes, va entregar al govern de la Generalitat, la proposta de finançament. Aquest document tot i millorar l’anterior, no s’ajusta a l’esperit del text estatutari segons la valoració que n’ha fet el nostre govern, estimació compartida pels tres partits que donen suport al nostre executiu. La part catalana de la comissió mixta Estat-Generalitat, entre d’altres mancances, hi troba el perill que segons com s’acabi el model de financiació que es desprèn de la proposta, no disposaríem de la norma que contempla l’Estatut, és a dir no queda garantit l’acompliment de l’anomenada Llei.
El conseller d’Economia ha afegit “ que amb aquest document no pot haver-hi acord “
El moment és extremadament delicat. No ens deixem portar només per la qüestió del finançament, ens hi perdrem. Cert, que sense els doblers que ens pertoquen no podrem millorar la sanitat, l’ensenyament, els serveis a les persones, les infraestructures.....tot el que és imprescindible pel progrés del nostre país. Però el que ha de reclamar el nostre govern i els ciutadans al seu costat, és l’acompliment absolut de l’Estatut, que ja recull una nou finançament, però també altres aspectes polítics no menys importants, encaminats a aprofundir en l’autogovern. Si no fos així, tornaríem a la política del “ peix al cove “, d’anar pidolant i rebre en funció de la conjuntura política del moment. Plantar-nos, exigir l’acompliment d’una llei que inclús va ser acceptada, ( aviat farà tres anys!!) pels mateixos que ara ens posen tota mena d’obstacles. El president del Govern, diu que Catalunya ha sigut la palanca que ha posat en marxa el nou model de finançament de les comunitats autonòmiques, que millorarà els recursos dels diferents territoris, però al mateix temps ens ignora. Vivim en un país—em refereixo a l’Estat—de difícil comprensió. Per un costat tothom s’afegeix a les justes demandes de Catalunya, però de la mateixa manera som maltractats i acusats d’egoistes, insolidaris i en ocasions de males persones. No passarà absolutament res si el nostre govern no signa l’acord de finançament. Sense presses ni acords a la baixa, desestimant proposicions que no s’ajustin al text estatutari i sempre des de la unitat dels partits catalanistes. Personalment estaria d’acord—tot i que la comissió mixta és entre governs—permetre per part catalana la presència de la federació de C. i U. Fa uns anys--no recordo quants—Andalusia i una altra comunitat no varen subscriure el model proposat, però al cap i a la fi no varen rebre menys diners que els que havien acceptat la proposta. Concretament, la comunitat andalusa, en funció d’una “mena d’invent: el deute històric “, va obtenir una important dinerada. No hem de “ baixar del carro”, per dignitat i autoestima hem de mantenir-nos ferms i exigir el que ens corresponen que és ni més ni menys, el respecte al poble de Catalunya; consideració que el govern central i el seu president al capdavant han d’expressar amb l’acompliment de l’Estatut.

Un dels grans plaers de l’escriptura és que permet jugar amb les paraules i també descriure situacions, que un se les fa “ a mida “ i que en el “ món real “ serien quasi inversemblants. Ara, doncs, em permetré la llicència, de fer una comparança entre els dos paràgrafs. Un simple “ divertimento “.

Què pot haver-hi de comú entre les targetes del fabricant i l’Estatut ? L’afer d’en Josep no afectava a ningú més que a ell i a més estirar al senyor Viader, pel fet de ser una de les parts. L’Estatut incumbeix a tota una comunitat, amb més de set milions de persones. Però tenen un factor en comú. En Josep no tenia cap pressa i sembla—i no és tan sols el meu parer— que la millor de les estratègies que pot emprar el nostre govern, és la de no tenir pressa. Si el segon dels documents que ens ha lliurat el govern, és millor que el primer, no anem amb presses. Que el senyor Zapatero posi en marxa l’impremta de la Moncloa i que vagi tirant periòdicament nous documents. Sense cap mena de dubte, arribarà el dia, que un dels escrits, respectarà—ves a saber si potser també millorarà—fil per randa el text de l’Estatut. Llavors serà el moment de dir que si.




divendres, 2 de gener de 2009

Els Drets Humans, la guerra civil i l'exili del febrer del 39









Feia tres anys que havia finit la pitjor de les guerres que havia sofert la humanitat. Més de 60 milions de persones—en la seva majoria població civil—havien perdut la vida, ja sia amb bombardejos a les ciutats, exterminats en els camps de concentració nazis o en el front de guerra. Vençuts el nazisme i el feixisme, causants d’aquella barbàrie, l’Assemblea general de les Nacions Unides, el dia 10 de desembre de 1948, va proclamar amb la solemnitat que requeria, la declaració Universal dels Drets Humans, document que recull les condicions indispensables per a tenir una vida digna. També cal remarcar, que transcorreguts aquesta seixantena d’anys, la societat reclama el reconeixement de nous Drets com poden ser, el dret a morir amb dignitat, el dret a la Pau, a les diferents orientacions sexuals i al medi ambient entre d’altres.

Una Europa en runes, un món esperançat, va acollir la Declaració amb entusiasme. Els totalitarismes havien sigut vençuts, això si, a costa d’un preu en vides com mai s’havia vist. El reconeixement formal dels drets personals i col·lectius no podien ser oblidats, hi havia un clam popular que no podia ser ignorat per les democràcies que havien guanyat la guerra. En contraposició a la barbàrie, el genocidi, la crueltat i la manca de respecte per la vida que havien campat arreu del Vell Continent, els Drets Humans, reconeixien—entre d’altres valors—la llibertat d’expressió, la no discriminació per qüestió de raça, sexe, religió, la seguretat social i el dret al treball, l’educació gratuïta, el dret a la salut.......en definitiva, els principis humanistes, quedaven exposats en el document. Els Estats signants de la Declaració es varen comprometre a garantir i salvaguardar aquesta carta i a convenir en el marc de l’Organització de les Nacions Unides, noves maneres de relacionar-se per assegurar la pau i la convivència entre els pobles.

En aquests seixanta anys transcorreguts s’ha avançat i molt amb la redacció de lleis que han donat cobertura als drets. Avui en dia, en l’àmbit que anomenem el món occidental, bona part d’Europa, els Estats Units i Canadà, el dret a la salut, la instrucció, a la cobertura en cas de desocupació... són actius que es troben quasi del tot consolidats. Seria impensable que el govern d’un d’aquests països—fos el que fos el signe polític-- es proposés bandejar algun d’aquests drets. De totes maneres caldrà estar amatent a intents de retallades en aquestes prestacions, molt més ara, com a conseqüència de la situació econòmica que tenim.

Malgrat aquesta avenços, encara avui, podem trobar països en els que comportaments dictatorials dels seus governants impedeixen l’acompliment dels Drets Humans, molt concretament en aspectes relacionats amb les llibertats. Persones que no poden exercir la llibertat d’expressió, que són marginades i en alguns casos empresonades per qüestió de raça, sexe i religió.......Estats en els que el treball, la seguretat social i l’educació—per posar aquests tres exemples—els ciutadans exerceixen en part aquests drets,però estan mancats de molts d’altres, fins i tot del dret a la vida. Només cal recordar el que passava a casa nostra no fa tants anys. El camí que resta per fer serà llarg i costós, inclús en vides. La violació dels drets humans també es produeixen en països amb règims democràtics. L’informa que ha fet Amnistía Internacionl així ho palesa. El nostre païs no ha quedat al marge d’aquestes transgressions. Els maltractaments—val a dir que en casos molt aïllats—també n’hi ha hagut en algunes casernes i comissaries de casa nostra, d’acord amb el que manifesta la suara esmentada organització.

Ja en el transcórrer de la guerra espanyola, les democràcies occidentals—Anglaterra i França—havien abandonat la República en mans del feixisme italià i del nazisme alemany. Amb el pacte de no intervenció que varen signar amb Hitler i Mussolini i que només els governs francès i anglès varen respectar, deixaren les mans lliures a l’Alemanya nazi i a l’Itàlia feixista, per intervenir en el conflicte en defensa dels sublevats. Les tropes regulars dels exèrcits alemany i italià varen fer costat a les forces franquistes. El poble, que majoritàriament va posar-se en defensa de la República, va resistir durant quasi tres anys, en unes condicions del tot precàries, en inferioritat manifesta. L’any 1945, vençudes Alemanya i Itàlia, molt poques eren les persones que posessin en dubte que el règim franquista també seria tractat com perdedor i que tenia els dies comptats. La democràcia tornaria al nostre païs, d’on havia sigut suprimida per la força de les armes, en bona part amb l’ajut dels totalitarismes nazi i feixista. Tots sabem que no va ser així. Per interessos vergonyosos, Anglaterra, França i en aquesta ocasió també els Estats Units, varen permetre que un règim dictatorial, amb un lliberticida com Franco, continués oprimint al poble i omplint les presons, amb una repressió que els catalans varem patir per partida doble ( per haver defensat la República i pel “ delicte “ de ser catalans ). Una vegada més, Espanya i Catalunya, quedaven al marge, desemparats, a la mercè d’un assassí. La Declaració dels Drets Humans, varen trigar encara molts anys,--fins ben entrada la dècada dels setanta—a ser una realitat a casa nostra.

Fa un parell de setmanes, que amb la Joana, varem fer una escapada a La Jonquera, per fer una visita al Museu Memorial de l’Exili. Un viatge a la memòria i a la història. Una corrua de dones, homes i criatures, famílies senceres que s’allunyaven per força del seu país cap un exili incert. Milers i milers de persones—es parla de mig milió—que en pocs dies varen travessar la frontera, deixant la seva casa enrere, les seves pertinences, cap un futur desconegut. Confinats en els camps de concentració d’Argelés, Sant Cebrià, Bercarés....el mes de febrer de l’any 1939. Bona part d’aquelles dones i aquells homes continuarem la lluita per les llibertats, contra el nazisme, en les files de la resistència francesa, d’altres de bon grat o per força varen retornar a l’Espanya franquista on varen patir presó, mort i l’exili interior, amb la tortura del silenci, la por a la por. Milers varen ser deportats a camps d’extermini nazis, en un viatge només d’anada, sense retorn. Una gran part varen buscar asil a llocs llunyans en terres americanes. Ben segur que cal mirar cap al futur, però sense ànim de revenja, des de la serenor, el coneixement d’aquests fets, de la història tan recent, del que varen sofrir els nostres ascendents més propers ( alguns per sort nostra encara en vida ), és una assignatura imprescindible, a la que tenim el dret que ens sigui explicada i el deure de saber-la. Dèiem amb la Joana, de tornada cap a casa, que el que acabàvem de veure, ens recordava les imatges que la televisió ens transmet cada dia. Fileres de persones fugint de la guerra, que saben d’on venen però ignoren el destí. També comentàvem que de tant de veure aquestes tragèdies tendim a banalitzar-les, alhora que tenim la percepció que passen lluny de casa nostra. Oblidem que des del 1991 al 2001, a l’antiga Iugoslàvia va haver-hi un conflicte armat, amb la mort de milers de persones. Una guerra, a tocar de casa nostra, a la “ civilitzada “ Europa. Un enfrontament amb neteges ètniques i amb un component religiós important.

Segurament que aquesta llarga parrafada no convida aparentment a l’optimisme.
No obstant sóc del parer que el món avança, ben segur no amb la celeritat que voldríem.
Les persones coneixem cada dia més els drets que ens corresponen i en la mesura que en som sabedors, exigim el seu acompliment. Potser que en aquesta percepció, de que tot va pel mal borràs, hi te molt a veure la situació econòmica que estem passant. Certament que les bones intencions per establir un nou ordre mundial varen tenir curta durada. Poc temps després d’acabada la guerra, el món es va partir en dos blocs, netament diferenciats tant en els plantejaments polítics com econòmics, però amb una característica comuna : una despesa en armaments ( L’OTAN i el PACTE de VARSÒVIA ), per mantenir unes forces militars que cada bàndol justificava amb l’argument que només tenien un caràcter defensiu, quan en realitat el que pretenien era imposar-se una sobre l’altre. Una cursa que va ofegar econòmicament la Unió Soviètica i que va ser un dels factors, entre d’altres, causant de l’esfondrament i la desaparició d’aquell Estat. Una nova situació política i econòmica d’àmbit planetari es plantejava. No varen ser poques les persones que varen creure en la possibilitat d’un nou ordre mundial més just, basat en el fet, que amb la caiguda d’una de les parts, els recursos econòmics destinats a la despesa militar, tindrien una altra finalitat. Però,-- i sempre hi ha un però-- el control dels recursos energètics a l’Orient Mitjà i l’espoli de les riqueses a l’Àfrica, el domini econòmic i polític que ha vingut exercint el Govern dels Estats Units, des de posicionaments de força, ha exigit el manteniment d’una gran capacitat militar. Cal afegir-hi també els interessos de les grans empreses americanes i algunes d’europees que fabriquen material de guerra, amb beneficis milionaris.

L'amic Jesús, em recorda sovint, la al seu entendre excessiva confiança que tinc en les persones. Tampoc es tracta de posar l’altra galta quan et foten una plantofada; cosa que m’ha passat en més d’una ocasió. No confio en totes les persones, algunes no en són mereixedores—els seus actes són prou clars--, per tal que no els atorgui cap crèdit. Reconec que en Jesús, en bona part no va errat, molt més encara si tenim en compte el “ xàfec “ que tenim a sobre. De vividors, pocavergonyes, lladregots de coll blanc i corbata.....darrerament en tenim per donar i vendre. Una mica somiatruites si que ho sóc, però no fins l’extrem de no veure el que passa per davant dels meus ulls. Però jo mantinc aquesta confiança,l’esperança que em donen fets darrerament esdevinguts. Els moviments polítics a l’Amèrica Llatina—en un cas concret amb un protagonista amb actituds histriòniques, de difícil comprensió des de la nostra visió europea—però amarats també de justícia social, en defensa dels que sempre han estat oprimits i desvalguts, de la implicació cada dia més gran dels joves en associacions solidàries, del rebuig popular a la corrupció i a la manca de drets, públicament manifestat a Grècia, ( recordant el que va passar a França no fa massa temps ) que hauran de ser valorats—de bon grat o per força--pels polítics i que de fet ja ho han començat a ser. Una mostra la tenim amb l’oposició del Parlament europeu ( amb el vot de bona part dels eurodiputats conservadors ) a la jornada laboral de 65 hores, un toc d’atenció als governs que varen aprovar aquesta mesura regressiva.
Una confiança basada fonamentalment, en el compromís de milers d’homes i dones amb la societat, persones anònimes, amb esperit, amb la convicció que un món millor és possible. Protagonistes d’una altra història, massa sovint amagada per els mitjans de comunicació, que no es conformen amb una realitat que els desagrada. Clar que tinc confiança en aquestes persones, que consideren als seus semblants pel que són i no per el que tenen, segur que crec amb la seva honradesa i mereixen la meva estima, més encara quan he tingut la sort d’haver-ne conegut uns quants.


p.s. Ho he llegit al Punt Diari d’avui.

El Museu de l’Exili commemora el 70è aniversari de l’èxode republicà.

Una exposició de fotografíes de Manuel Moros que reflecteix el drama de milers de fugitius el mes de febrer de 1939 inaugurarà el dia 31 d’aquest mes el setantè aniversari de l’exili.

Manuel Moros, pintor d’origen colombià havia residit a Tossa als anys vint. Quan l’èxode vivia a Cotlliure i sabedor del que passava, no va dubtar i amb la càmera fotogràfica es va dirigir a la carretera que resseguia la costa. Es tracta d’un testimoni excepcional amb vuitanta fotografíes fins ara inèdites i que han sigut recuperades. Febrer 1939. L’exili dins la mirada de Manuel Moros ( 31 de gener-31 de març).

En el transcurs de l’any també es faran altres exposicions, una en homenatge al pensador alemany Walter Benjamin, que fugint del règim nazi i temen ser entregat per les autoritats franquistes, es va suïcidar a Port Bou, l’any 1940.

Una bona “ excusa “ per visitar enguany el MUME.