dimecres, 23 de desembre de 2009

Poema


FINESTRA
Quan passa una oreneta i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
ai, que lluny que se'n va!!
Màrius Torres ( 1941 )
Que les orenetes i els bons dies us acompanyin sempre. Bon Any 2010

dimarts, 22 de desembre de 2009

S'ha obert la caixa dels trons ( Curses de Braus )




Una Iniciativa Legislativa Popular ( ILP ) amb 180 mil firmes, ha encetat al Parlament de casa nostra, un debat sobre la conveniència o no de prohibir les curses de braus. Només per una diferència de vuit vots s’ha admès a tràmit la modificació de la llei de protecció dels animals amb la finalitat de posar punt i final a “ las corridas de toros “.
Els grups parlamentaris del PSC, Partit Popular i Ciutadans, havien presentat una esmena a la totalitat de la proposta ( és a dir, s’oposaven a que ni tan sols fos discutida ). Era prevista una votació molt ajustada. Era conegut que els 33 diputats que ajunten Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya no acceptarien les esmenes a la totalitat contràries a la prohibició. També que els 17 diputats que sumen el Partit Popular i Ciutadans hi votarien a favor i per tant contra la possibilitat d’obrir la porta a la prohibició de les curses de braus. Quedava tot en mans dels diputats del PSC i de C. i U., amb un total de 85 escons. Aquests dos grups, van donar llibertat de vot als seus representants.
Seixanta set diputats van votar en contra de les esmenes, cinquanta nou a favor, cinc diputats varen abstenir-se i quatre no van emetre el seu vot. Rebutjades les esmenes, queda oberta la via per la possible modificació de la llei de protecció dels animals. El procés que tot just ara acaba de començar serà llarg i es preveu que no acabi fins ben entrada la primavera. En el curs de la tramitació que ara començarà en la comissió parlamentària del departament de medi ambient, tots els grups podran presentar les esmenes que creguin convenients, i en qualsevol moment els impulsors de la iniciativa podran retirar-la si consideren que la proposta s’aigualeix. Una vegada superat el tràmit en comissió, la proposta passarà al ple del Parlament per a ser votada definitivament. El fet que els abolicionistes/ animalistes – que així es coneixen els contraris a les curses – hagin guanyat la primera votació, no assegura ni molt menys la prohibició final. Pensem que 67 vots, no representen la majoria del Parlament que és de 68 escons. En el transcurs de la tramitació poden produir-se canvis de parer tant en un sentit com altre que poden variar el resultat final. Malgrat tot, penso que s’ha donat un pas endavant molt important, que pot fer-nos sentir moderadament optimistes als que estem a favor de la prohibició d’aquest espectacle.

Se n`han dit i escrit de tots els colors sobre aquest tema. Inclús l’endemà, tot haver-hi notícies d’abast internacional ( el retorn de la senyora Haidar a casa seva, la conferència sobre el canvi climàtic a Dinamarca, l’acord de darrera hora sobre l’impost de successions ) els diaris portaven a primera plana la notícia i els telediaris obrien amb el mateix tema i encara no s’ha acabat la polèmica. Les discussions sobre les curses de braus no són cosa nova i se n’han suscitat molt sovint i des de fa molts anys. Els arguments en un sentit o altre també han anat canviant. Els taurins, fins no fa massa, fonamentaven els seus arguments amb el discurs de la defensa de la cultura popular, del valor artístic i estètic de la representació i fins i tot alguns negaven el patiment de l’animal, amb raonaments biològics que a hores d’ara ja no gosen proclamar. Ningú, amb un mínim de coneixements pot negar, que el brau té un sistema nerviós que el fa sensible al dolor tan físic com psíquic.

La societat moderna, és cada vegada més sensible i incorpora als seus objectius la defensa dels més febles, entre ells els animals i és en nom d’aquests que s’han recollit les signatures. Els defensors de la continuïtat de les curses, afegeixen un nou argument de contingut netament filosòfic: l’exercici de la llibertat i de l’excessiva legislació sobre la prohibició. Privar, per si mateix, no és una pràctica bona ni dolenta. Cal afegir-hi els motius que justifiquen la prohibició. Al llarg de la història han anat caducant ja sigui per la pròpia evolució de la societat o degut a la promulgació de lleis, pràctiques que no s’han adit amb les consideracions ètiques o morals del moment. Varis són els exemples que podríem trobar: l’abolició en la major part de les nacions de la pena de mort, el control de la velocitat i les mesures que s’han pres per reduir els accidents de circulació ( recordem que en nom de la llibertat individual també es qüestionava l’obligació de posar-se el cinturó ), lleis que prohibeixen i per tant castiguen la violència física i psíquica contra les dones ( un exemple de prohibició en positiu )...De fet, el govern de la Generalitat ja va redactar una llei de protecció dels animals que va ser acceptada per tothom sense cap problema. Una norma, que va permetre als nostres representants municipals, aprovar en el ple del mes passat, una ordenança que permet no autoritzar la instal·lació de circs amb animals salvatges en el nostre municipi. Curiosament o no, ara, quan el que pretenen aquests ciutadans és ampliar la llei, amb l’objectiu de protegir també els toros, es desferma una disputa que omple els diaris, en alguns casos amb una gran virulència. S’han mesclat discursos que res tenen a veure amb la veritable defensa dels drets dels animals, amb posicionaments demagògics per les dues bandes. Ni tan sols val la pena mencionar-los.

També he pogut llegir opinions de part dels continuadors de les curses, en el sentit que no entenen com és possible que el Parlament hagi admès a tràmit aquesta ILP. Raonen aquestes persones, que també hi ha en la societat una majoria silenciosa que per respecte a la llibertat, no es pronuncia en contra dels animalistes, que en ocasions es manifesten sense guardar les formes, cridant i amb una certa violència. Considero aquest argument mancat de rigor. Com s’ha de fer per quantificar el nombre d’aquesta anomenada majoria silenciosa ? Quanta gent són ? No cap la possibilitat que entre aquesta majoria puguin haver-hi persones que també creguin amb la conveniència d’abolir el mencionat espectacle? Les persones que han signat són poques o moltes ? Cadascú és ben lliure d’opinar sobre aquest interrogant. El que si és cert, és que han satisfet i amb escreix, les condicions que es demanen per poder presentar una ILP. Són 50 mil les signatures que la llei exigeix i n’han presentades 180 mil. En conseqüència, crec que el Parlament si s’hagués negat a donar llum verda a la proposta, hauria caigut en una manifesta incoherència, respecte a una llei que la pròpia cambra havia legislat. No és, al meu entendre, una qüestió de majories/ minories. Les iniciatives legislatives populars tenen com a objectiu primordial facilitar la participació ciutadana en els processos d’elaboració de les lleis. En resum, possibilitar que les ciutadanes i els ciutadans – complint certs requisits – puguin adreçar-se directament al Parlament, sense posar en dubte, ni qüestionar en absolut, la legitimitat dels nostres representants, triats lliure i democràticament a les urnes. Que la decisió final l’han de prendre els nostres diputats, no em planteja cap dilema, de la mateixa manera que han de tenir en compte la participació ciutadana, i no només quan es convoquen les eleccions, per una raó ben senzilla: en cap cas els responsables públics poden convertir-se en substituts de la voluntat popular, de la sobirania del poble, de la qual els polítics només en són els depositaris.

Voldria remarcar el fet que el PSC i C. i U, donessin llibertat de vot als seus diputats. Aquesta bona pràctica s’hauria de produir molt més sovint, en benefici de l’elector, que així coneixeria el sentit del vot del seu diputat, sempre clar amb la condició que la votació fos nominal o a mà alçada. No com dimecres passat, que malgrat donar llibertat de vot, aquest va ser emès des de l’anonimat, furtant així a l’elector la possibilitat de saber l’opció que havia pres el seu diputat. Una decisió que busca allò que en diem “ quedar bé amb tothom “. Si el grup determina que cada diputat pugui expressar-se en fonament al seu criteri personal, per quina raó, que no sigui la conveniència partidista, no se li permet al representant manifestar-se públicament ?

Ara a uns i als altres ens cal esperar la resolució que lliurament prenguin els nostres diputats. Que quan arribi el moment de pronunciar-se, encara que alguns dels partits polítics mantinguin – amb total legitimitat - la postura de donar llibertat de vot, aquest no sigui secret, per poder saber el que defensen els nostres representants al Parlament. Ben segur que desitjaria que la proposta que fan els signants de la ILP, tingués la fortuna de ser acceptada i l’abolició de les curses de braus en el nostre país fos una realitat. Ho dic des del respecte a les persones que pensen altrament, només amb la voluntat d’acabar amb una pràctica anacrònica i cruel, en la que un animal és maltractat i torturat fins a morir. Un espectacle impropi d’una societat avançada, en la que el respecte als animals hauria de ser un valor afegit als valors ètics i morals i a la concepció d’un món global i alhora divers, en el que l’ésser humà hauria d’incorporar entre les seves prioritats la defensa dels drets dels animals, dels que no tenen veu. Catalunya, donaria una lliçó moral a tot el món, pel fet de ser el primer país en abolir un espectacle d’una gran crueltat envers uns animals, condemnats a un patiment terrible i a una mort indigne.









dimarts, 15 de desembre de 2009

El deute d'Espanya amb el poble sahrauí

Color blau: Territori ocupat pel Marroc
Color marró: Territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica ( Front Polisari )
Línia vermella: 2500 quilòmetres de mur que parteix el Sàhara Occidental.





L’any 1975 l’Estat espanyol governat encara per Franco, signava els acords de Madrid, amb els governs de Marroc i Mauritània. En aquests pactes, el govern espanyol renunciava a la sobirania del territori del Sàhara Occidental, la darrera colònia espanyola a l’Àfrica. La descomposició política del règim franquista va permetre al govern marroquí, la mobilització de 350.000 persones, la coneguda com a “ Marxa Verda “ que en poques hores varen envair el territori sahrauí, permeten l’entrada de l’exèrcit del Marroc. Les guarnicions de les tropes espanyoles d’aquella regió varen ser evacuades, així com també el personal espanyol de l’administració civil. Aquell territori, fins aleshores considerat com una província espanyola, amb els sahrauís amb la condició d’espanyols – inclús tenien els seus representants en les corts franquistes – foren abandonats en mans del Marroc.

Amb la renúncia del deure vers als seus administrats i amb un traspàs sense cap validesa jurídica, el govern espanyol, en plena agonia del dictador, incomplint el referèndum que Espanya s’havia compromès a fer al Front d’Alliberament del Sàhara i a l’ONU uns anys abans, el govern espanyol permet l’ocupació militar i també civil per part de la monarquia alauita. Hassan II ocupa els territoris i comencen els enfrontaments. Aquesta ocupació comporta accions sistemàtiques d’atacs sagnants, de persecució i repressió de la població civil. Una repressió que incloïa la confiscació de bens i habitatges, que eren cedits a contingents de població vinguda des del Marroc. Una bona part de la població sahrauí inicia un èxode a través del desert fins a poder instal·lar-se en condició d’exiliada política als camps de refugiats de la regió del Tinduf, en territori argelí, des d’on el Front Polisari ( organització politica-militar que lluita contra el Marroc i en defensa de la independència del poble sahrauí ) i alhora s’institueix la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD ), que actualment és reconeguda per més de 70 estats arreu del món. El 1979, Mauritània renuncia a cap pretensió sobre el Sàhara i el Marroc ocupa la totalitat del territori. El Marroc trenca les relacions amb Algèria perquè aquest país ha reconegut la RASD.

Des d’aleshores ençà i malgrat la seva modèlica organització, els més de 170.000 refugiats pateixen una vida d’extrema duresa, necessitant de forma permanent l’ajuda solidària d’altres països per la seva subsistència. Durant anys els enfrontaments armats entre l’exèrcit marroquí i el Front Polisari s’han anat produint. El govern marroquí ha construït en ple desert un mur de més de 2.500 quilòmetres, vigilat per 150.000 soldats i farcit de mines personals del costat dels sahrauís que els manté encerclats i només poden sortir a l’exterior via Algèria.

No és fins l’any 1988 quan amb Pérez de Cuéllar al capdavant de l’ONU, s’arriba a un primer Pla de Pau que te com objectiu confeccionar un cens pel referèndum sobre l’autodeterminació a celebrar el 1992, quatre anys més tard. El procés queda encallat per qüestió del cens. El Front Polisari volia que fos considerat com a base el que hi havia l’any 1975, quan l’administració espanyola va abandonar el Sàhara i el Marroc volia que fos actualitzat, ço permetria participar en el referèndum els ciutadans marroquins que s’havien instal·lat en el transcurs dels darrers anys. El MINURSO ( Missió de les Nacions Unides pel referèndum al Sàhara Occidental ) presenta el primer cens i el govern marroquí hi realitza prop de tretze mil reclamacions. Aquesta intransigència del Marroc, la violació continuada dels Drets Humans, la persistent política d’implantació de colons i l’incompliment reiteratiu de les resolucions de l’ONU per part de la monarquia alauita, mantenen el problema en una situació que cada dia es va agreujant.

L’any 2001, James Baker representant especial del Secretari General de l’ONU al Sàhara proposa una mena d’acord marc conegut com a Pla Baker. ( El senyor Baker havia tingut un càrrec important a l’administració de Bush pare.) En realitat era una proposta feta pel govern marroquí. El nou rei del Marroc, Mohamed IV, ha augmentat la repressió per obligar a acceptar al govern sahrauí la proposta que vol convertir el Sàhara en una autonomia depenent del Marroc. La proposició és desestimada pel Front Polisari perquè el pla contradiu de ple el dret internacional a l’autodeterminació, que ha sigut reconegut i confirmat en múltiples resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU i també pel Tribunal Internacional de Justícia.

Posteriorment hi ha hagut el pla Baker II que te el recolzament de l’ONU, però tot i que aquest nou pla beneficia, i molt, al Marroc, només el Front Polisari i Algèria l’han acceptat. El Marroc no s’ha pronunciat i continua posant pals a les rodes.

Fins aquí, i de manera molt condensada el que ha passat des de l’abandonament per part de les autoritats espanyoles d’aquell territori.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Darrera tot aquest procés, s’hi amaguen uns foscos interessos econòmics i polítics.
D’una banda França, el país que fins l’any 1956 tenia el Marroc per colònia i que continua mantenint amb la monarquia constitucional? alauita, substancioses relacions comercials. Espanya, que és el país que més hauria de defensar els drets del poble saharià – no oblidem la vergonyosa entrega que va fer-ne al Marroc – no fa absolutament res, que inclús s’humilia davant del govern marroquí que ens amenaça amb ser més lax en el control de l’emigració - només la que prové dels països subsaharians – i exercir una menor vigilància sobre el terrorisme. No oblidem els interessos econòmics d’algunes empreses espanyoles en el jaciment de fosfats de Fos- Bucrà, els més importants del món i de la riquesa pesquera- més de mil quilòmetres - de les costes atlàntiques saharianes. Els Estats Units, els grans valedors dels principis democràtics, donant suport a un règim que viola sistemàticament no només els drets humans dels sahrauís, sinó fins i tot també els dels seus propis ciutadans. Clar, que dues grans petroleres americanes tenen tancats acords per extreure el cru que s’ha trobat davant les costes sahrauís. I la “ gran Europa “ fent de don Tancredo, quan podria jugar un paper de primera importància en aquest afer. Un conglomerat d’interessos que tenen a milers de persones vivint en la precarietat i ens unes condicions que no s’haurien de permetre. Tot sigui però, per a millor benefici d’uns pocs. Quin deure tenim els europeus per preocupar-nos per quatre moros mig morts de fam? Què reclama aquesta dona ? El que hauria de fer és deixar-nos viure tranquils, no pertorbar les nostres consciències amb històries que res tenen a veure amb nosaltres......

Amb aquests renglons i sense cap pretensió, potser ajudi a millor entendre la injustícia amb la que es tractat el poble sahrauí. El suport i l’ajut internacional d’organitzacions solidàries amb aquell poble els ajuda a millor suportar una vida difícil en ple desert. A Catalunya tenim un col·lectiu agermanat amb aquell poble, amb el suport de la Generalitat. La RASD, manté un representant permanent amb el nostre govern. Cada any, els mesos de juliol i agost, nenes i nens sahrauís venen a passar uns dies de vacances a Catalunya. Famílies que acullen aquells menuts i menudes durant un parell de mesos. Són un més de la família i cada any fan una trobada en una població diferent, per passar el dia junts. També són objecte d’una revisió mèdica. Alguns han vingut diferent vegades hi ja coneixen els nostres costums. Però el que “ s’estrena “, es queda bocabadat quan veu una escala ( al “ novell” li cal cal fer uns moviments del cos del tot desconeguts per pujar-la o baixar-la ) o quan d’uns giny que no ha vist mai ( una simple aixeta ) en surt aigua. Clar, en el desert tot és a peu pla i l’aigua va racionada. I de tantes coses que per nosaltres són “ normals “ i per ells tenen una certa màgia. No oblidem que són vailetes i vailets molt jovenets. Hauria de trucar la Sònia però no val la pena, ella m’ho diria amb precisió. Deu fer quatre o cinc anys que a Santa Cristina, la Sònia va acollir en BI. Un vailet sahrauí que va passar amb nosaltres aquell estiu.





divendres, 11 de desembre de 2009

Diada Mundial de la Declaració dels Drets Humans




Fa força temps vaig decidir deixar de llegir els comentaris a les notícies que es fan en els diaris digitals. La raó és ben simple: acostumen a ser ofensius, d’un mal gust terrible, arriben a ser inclús insultants, emparant-se en l’anonimat en que es poden expressar. En ocasions també, les opinions que s’hi manifesten, degut a la manca d’informació sobre el tema, no tenen cap mena d’interès i res de positiu aporten a la notícia. Seria mancar a la veritat no senyalar que, en comptades vegades, es poden trobar interpretacions que enriqueixen la informació, que permeten poder-ne fer una anàlisi amb millor coneixement del que es tracta.

La naturalesa humana és feble i no vaig poder resistir la temptació, fa un parell de dies, d’obrir els comentaris que es feien a La Vanguardia, rel de la vaga de fam que fa la senyora Aminetou Haidar. De fet, el que hi buscava era compartir l’angoixa que sentia pel que estava passant, per no sentir-me sol i ser coparticip amb d’altres persones – tot i no conèixer-les –de la indignació que experimentava contra els que permetien aquella injustícia. N’hi havia la ratlla de 300 de parers, però tot i pensant que alguns no els podria subscriure, mai hauria pogut suposar fins a quin grau, l’insult, la ignomínia i el despreci ( podeu afegir-hi tots les injuries que vulgueu, encara fareu curt ) poden arribar certes persones, quan s’amaguen en l’anonimat, la major de les covardies. Potser una trentena vaig llegir-ne, no vaig veure’m en cor de continuar. Es podrà o no estar d’acord amb qualsevulla qüestió, precisament la democràcia ens permet la llibertat d’expressar-ho públicament, però sempre des del respecte i la consideració que ens ha de merèixer altri.

Tot i que l’amic Jesús, em recorda força sovint, la meva – al seu entendre – excessiva credibilitat en les persones i a desgrat de les evidències que dia rere dia no puc deixar de veure, persisteixo en aquesta confiança. En ocasions, com la que estic tractant, és fa difícil mantenir-se, però arribo a la conclusió que si la majoria de la gent, estigués desproveïda d’un mínim de qualitat moral, la mateixa vida en el planeta, ja faria segles que hauria finit. Al llarg dels segles s’han anat succeint esdeveniments d’una crueltat inimaginable – la capacitat de fer el mal és quasi infinita en l’ésser humà – però sempre hi ha hagut persones – poques o moltes – que han cregut i lluitat per anar cap endavant. I fins ara, en ocasions amb immensos sacrificis, la humanitat se n’ha sortit. A mi m’ha tocat viure aquesta de realitat – la durada de la vida d’una persona en el context de la història és quasi res – potser més preocupant que en d’altres ocasions ( el canvi climàtic en seria una mostra ) però amb el convenciment que només depèn de nosaltres la solució al problema. I aquest fet, que en aparença i per mor de la indiferència, despreocupació i falta de compromís de la majoria de les persones, m’hauria de crear incredulitat en el futur, em ratifica que precisament perquè som nosaltres i NOMÉS nosaltres els que tenim en les nostres mans, la possibilitat de reconduir aquesta situació, que una vegada més la humanitat superarà el que sembla un carreró sense sortida.

No se’n dedueixi del paràgraf anterior, que amb un capteniment, ja no dic passiu, sinó “ tebi “ serà suficient per sortirse’n. Ens caldrà ser bel·ligerants davant de situacions injustes, denunciant-les, mostrant el nostre rebuig. Qualsevol violació dels drets humans – que pel sol fet d’haver nascut ens corresponen – encara que no ens afecti personalment, no l’hem de permetre. Vivim en l’anomenat món occidental i gaudim de l’Estat de Dret, per tant tenim la gran sort de poder de disposar de les possibilitats que la llei ens atorga. No hi renunciem!! Penso que patim d’una malaltia, molt arrelada en el nostre país. Tenim tendència a una excessiva estima de l’amor propi. Massa sovint ens sentim agredits en el nostre “ego” i que ningú se m’enfadi. Volem resoldre els NOSTRES problemes, oblidant-nos que només podrem avançar posant-hi l’esforç comú. Hauríem, això si, de preservar la nostra dignitat ( res a veure amb l’amor propi ) i també la dels altres quan aquest dret és troba en perill.

Ahir va cel·lebrar-se el Dia Mundial dels Drets Humans. Trobo adient que un dia a l’any es facin xerrades, conferències i tot un seguit d’actes per recordar l’efemèride. És convenien recordar els sacrificis i patiments de tantes persones que mereixen el nostre reconeixement. Estem en deute amb aquelles dones i aquells homes i la millor manera de rescabalar-la és el nostre compromís diari. Malauradament tenim l’oportunitat de fer real aquest deure. A Lanzarote, en territori espanyol, es troba en perill la vida d’una persona que durant anys, ha dedicat el millor de la seva existència en defensa dels drets humans. No permetem que aquesta persona, que defensa la dignitat de tot un poble, sigui insultada, maltractada i menyspreada. No siguem “ tebis “ i omplim els diaris denunciant la injustícia que sofreix aquesta persona i també la covardia dels que la insulten.



dilluns, 7 de desembre de 2009

Una decisió equivocada ( Afganistàn )






El President dels Estats Units, ha anunciat l’enviament de trenta mil soldats més a l’Afganistàn. Barack Obama també ha promès que a finals del 2011, les forces militars americanes hauran definitivament abandonat aquell país. Hom, que per l’edat n’ha vist de tots colors i que recorda la desfeta militar i política dels EEUU al Vietnam, penso que és una temeritat l’afirmació que fa el senyor President.Un camí, al meu entendre equivocat.El problema en aquell país i de retruc en aquella part del món no té solució per la via militar. La situació és d’una gran complexitat i ha de passar necessariament per encarar de manera clara – i només ho pot fer el Govern dels Estats Units – el conflicte entre Palestina i Israel. Només així, es podrien posar les bases, per tal que els Estats Units, recuperessin la credibilitat en aquella zona. La política que fins ara ha portat a terme el govern americà s’ha fonamentat sempre en l’ús de la força, amb el discurs de la defensa de la democràcia i les llibertats, que, al dir dels dos darrers Presidents – Bush pare i fill – calia anar a garantir, quan els objectius que es buscaven eren de naturalesa ben distinta: la defensa dels interessos geopolítics- control de les energies com el gas i el petroli - i els enormes beneficis de les gran empreses productores de material bèl·lic. Les poblacions d’aquells països, a les que se’ls prometia una millor vida, pel contrari, s’han vist sotmeses a uns règims corruptes, en ocasions pitjors dels que havien hagut de patir. Tot aquest procés ha tingut conseqüències polítiques importants. Els Estats Units i també els governs que li han donat suport militar, han esdevingut els veritables opressors recolzant governs corromputs, com en el cas de l’Aganistàn i el Pakistan. Aquesta realitat política-social ha estat aprofitada pels defensors del fonamentalisme religiós, que paradoxalment havia armat i finançat els propis Estats Units, per foragitar la Unió Soviètica de l’Afganistàn. El moviment polític-religiós talibà, va rebre tota mena d’ajuda. Resulta que ara, s’han girat en contra dels que foren els seus protectors. Els posicionaments religiosos extrems tenen el camp abonat i cada dia són més les persones disposades al que calgui per expulsar els enemics. Ja ni tan sols en fem cas de les notícies que ens arriben d’aquella zona, amb atemptats diaris que van sumant milers de morts, en la major part població civil. D’altra banda els soldats americans i els seus aliats, amb el que es coneix com a danys col·laterals, van fent créixer el sentiment d’odi i de revenja. Per això i d’altres raons, penso que una solució militar no és possible. Ans el contrari, com més temps passa empitjora la situació, amb tot el risc que representa aquella zona, per la pau mundial.
No tan sols el radicalisme islàmic representa un perill. També ho és, una greu inseguretat, la realitat de tres països que disposen d’armes nuclears: Israel, Pakistan i L’Índia. Aquests dos darrers, amb problemes entre ells, en bona part com a resultat de la descolonització de l’Índia, no fa tants anys. Les nacions colonialistes, i aquest és un fet històricament comprovat, quan abandonen llurs possessions, deixen situacions internes que en múltiples ocasions acaben en lluites armades. ( Potser caldria dir quelcom del paper d’Espanya respecte del Sàhara l’any 1975. Si demà disposo d’una estona, donaré el meu parer ).

Mala senyal aquesta escalada militar que ens anuncia Barack Obama. Si la política exterior dels Estats Units ha de ser només la de reforçar els contingents militars oblidant prendre mesures polítiques, amb la decisió i convenciment que calgui, tot anirà de mal borràs. Tinc l’absolut convenciment que la decisió que ha pres el President – persona que em mereix tota la confiança – no li ha vingut d’agrat, l’ha presa a contracor. Què haurà passat doncs ? Quines pressions i de qui les ha rebudes per prendre aquesta decisió? Això si que és preocupant.

dissabte, 5 de desembre de 2009

El Somni Republicà ( a la segona planta del Monestir)



L’escrit d’avui, ve a tomb per l’exposició que fou inaugurada farà unes tres setmanes, que podreu veure i gaudir-ne en el segon pis del Monestir. Es tracta d’una mostra que, sota el lema “ El Somni Republicà “ repassa aquest pensament, des de l’any 1900 al 1936, vist des de les comarques gironines. L’ideal republicà va tenir una forta implantació a l’Alt i al Baix Empordà. Dels valors republicans n’he parlat en més d’una ocasió. La LLIBERTAT, tant en l’àmbit individual com col·lectiu, és l’eix fonamental del que en dimanen tots els drets que li corresponen a les persones. Tot hi que penso que els valors que defensava el pensament polític republicà, encara avui a casa nostra, no s’acompleixen com caldria i per tant hauríem d’exigir-los, voldria referir-me en concret al de la igualtat.

El principi d’igualtat referit a la dona. La República va prendre les mesures adients per tal que la dona quedes equiparada als homes. El dret a vot ( reconeixement del drets civils ), el divorci entès com a alliberació d’un possible maltracta per part de l’home, la garantia a l’educació dels fills, el deure de l’home a reconèixer els fills que tingués fora del matrimoni acabant la divisió entre fills legítims i els naturals...varen dignificar la dona, fins llavors marginada i menystinguda i depenent del marit, pares, germans...

Tot va anar-se’n en orris, amb la sublevació militar del mes de juliol de 1936. El franquisme va convertir la dona en una callada servidora, en unes bones mares cristianes i espanyoles ( les catalanes no eren mares? ) sotmeses a l’autoritat del pare o del marit, domini que els venia atorgat directament de deu. La missió més important de les dones era la de ser mares dels futurs homes, que haurien de fer cada dia més gran la Patria.
Un salt enrere de tal magnitud que les va desposseir de la condició de persones, mancades fins i tot d’intel·ligència, capacitat aquesta, que deu tenia reservada pels homes. Aquesta va ser la penosa realitat que van haver de viure – millor dit malviure – les dones després de la guerra i durant molts anys.

El dret a vot que les dones varen aconseguir l’any 1931, no va ser fàcil. Era tal la influència de l’església que inclús algun partit d’esquerres va oposar-se a la concessió d’aquest dret. Però a banda d’aquest argument val la pena significar algunes “ curiositats “ que varen fer-se servir per negar el sufragi femení. L’avantprojecte de llei només contemplava el vot a la dona soltera i a la vídua, sobre la base que fins que els marits no estiguessin preparats per la vida política, el vot de la dona podria ser una font de discòrdia en el matrimoni. Fins i tot es varen esgrimir arguments biològics per negar-li el dret: la dona no es troba en possessió del suficient esperit crític i de la reflexió que requeria poder votar i massa sovint es deixava portar per les emocions. Un diputat,va arribar a proposar que es concedís el dret de vot però a partir del 45 anys, amb l’argument que les dones no atenyien la maduresa intel·lectual suficient fins a partit d’aquesta edat. No acabaríem, les bajanades que es varen arribar a dir, que foren de l’alçada d’un campanar. Dels 470 diputats només dues eren dones. Clara Campoamor del Partit Radical i Victòria Kent de Izquierda Republicana, que tampoc coincidien. La primera defensora del dret i la segona n’era contrària. Fixeu-vos que tampoc hi havia cap dona diputada en el PSOE i molt menys en el Partit Comunista fet entenedor donat que aquesta formació política no tenia cap diputat. En definitiva hi votaren a favor el PSOE ( amb la significativa excepció d’Indalecio Prieto, un dels més significats membres i representant de l’ala dreta del Partit ), totes les formacions de dretes i petits partits de contingut republicà i en contra Acción Republicana ( més endavant Izquierda Republicana amb Manuel Azaña), els radicals-socialistes ( una escisió per l’esquerra de Acción Republicana ) i els radicals amb Alejandro Lerroux al capdavant.

A la llibreria que tenim al menjador, només hi ha col·leccions completes, llibres d’un cert volum, que no tan sovint com caldria els trec la pols per a una millor conservació. Dissabte passat vaig dedicar-hi el matí. Ho vaig fer “ comme il faut “, traient-los un per un i a més a més obrint-los i passant el dit gros per damunt les fulles per si n’hi havia alguna d’enganxada. D’entre les fulles d’un volum de la Geografia Universal de l’editorial Gallach ( 1928) va sortir-ne un retall de diari – llàstima no poder-lo identificar – que diu així:

CRONICA DIARIA

El voto de las mujeres es un voto contra la República

Esos 160 diputados que han concedido el voto a las mujeres serán unos doctrinarios puritanos, pero son unos torpes republicanos.

Nosotros no negamos el voto a la mujer en nombre de su derecho a la libertad, sino en nombre de la defensa de la República. Las mujeres pueden ser, dentro de la República, abogadas, catedráticas, diputadas e incluso ministras; pero electoras no. Sólo unos cuantos pueblos han concedido el voto a las mujeres y la República espanyola no es cosa de que por quijotismo idealista se apoye o se confíe el voto femenino, que, será canalizado por curas, frailes y monjas.

Si hubiera existido una petición de voto por parte de la mujer, de tal manera que la República, ante la voluntad femenina, se hubiese visto obligada a implantar sus principios, se comprendería esa prisa de los diputados a dar ciudadanía a las mujeres; pero si éstas no la piden, si no existe en Espanya un movimiento feminista, si las mujeres no reclaman el voto, y son precisamente las mujeres republicanas militantes las que se oponen a él ¿ por qué incorporar a la Constitución una reforma que no puede beneficiar a la República, sino dañarla peligrosamente?

Se alegará que el voto femenino es una incògnita y que lo mismo puede dañar que beneficiar a la República. Aún cuando es evidente que la dañará, ¿ qué necesidad teníamos de añadir a la vida de la República nuevas incógnitas, por un idealismo inoportuno?

Los republicanos nos hemos dividido ante el voto femenino. Las derechas y los monárquicos, no. Los católicos vascos acceptaron en seguida el voto femenino; la prensa reaccionaria, con “ El Debate “ a la cabeza lo aplaude. La primera alegría que han tenido los monàrquicos bajo la República ha sido el voto femenino, como ha sido para la República el primer contratiempo grave.

Todavía puede ser reparado mediante una campanya intensa que levante a todo el republicanismo y a todo el socialismo, porque los socialistas, el pueblo, no los diputados, han de ser los primeros en marchar contra el voto feminista, ya que su minoría ha sido la culpable de que haya sido otorgado. Precisamente las agrupaciones femeninas socialistas saben lo que les cuesta convencer a las mujeres y lo que sufren en sus propagandas.

Hay que defender la República y la primera decisión de esa defensa ha de ser anular el artículo constitucional que da a los monárquicos y a los clericales el arma del vot femenino.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Un periòdic d’esquerres, que s’oposa a donar a les dones el dret de vot. Val a dir que només en part. Els nega el vot actiu però no la possibilitat de ser elegides. Aquí no perilla res si alguna dona surt triada diputada. Serà el partit qui l’haurà posada en la llista i per tant no és sospitosa.

Quina no seria la influència de l’església, que un partit d’esquerres negués el dret de participació activa de les dones. El vot femení feia perillar la República. Penso que tenien bona part de raó però no podia acceptar-se aquesta discriminació. Diu també la crònica, que el perill és cert, que no hi ha una petició expressa per part de les dones, no existeix un moviment feminista. I curiosament les que més s’oposen al vot, són les dones políticament més concienciades, les militants. De fet les que millor coneixen la resta de les dones. També es fa referència a que son pocs els països que han donat el vot a les dones. I és cert. Només per posar un exemple: a França, el país de la llibertat, fraternitat i igualtat, fins l’any 1947, les dones no varen tenir el dret a elegir els seus representants. Val a dir que en les primeres eleccions generals en les que les dones varen poder votar ( any 1933 ) les dretes guanyaren i fins el 1936 amb la formació del Front Popular les esquerres no pogueren recuperar el govern.

Sortosament recuperada la democràcia homes i dones tenim els mateixos drets i deures, que queden expressats en la Constitució, però que malauradament, en la realitat no és del tot cert. Les dones, encara avui es troben discriminades entre d’altres àmbits, en el món del treball. És ben clar que cada dia són més, les dones que accedeixen a llocs de responsabilitat, però no és menys cert que encara ens queda a tots – homes compresos – el deure a fer el camí que ens condueixi a la igualtat laboral entre homes i dones.


Bust de Clara Campoamor

dimecres, 2 de desembre de 2009

Josep Comas i Solà ( Ciència i Humanisme )




Encetaré el mes desembre amb una efemèride, glosant la figura del senyor Josep Comas i Solà.

Comas i Solà, va néixer a Barcelona l’any 1868 i ens deixà el dia 2 de desembre de 1937, és a dir, avui s’acompleixen 72 anys. L’enterrament, va ser un dels més multitudinaris mai vistos a la ciutat del Cap i Casal.

Va estudiar astronomia, física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Va ser en la primera d’aquestes disciplines, l’astronomia, en la que va arribar a ser una de les figures mundials més importants en la seva època. L’any 1914, fou l’encarregat de dirigir al instal·lació de l’Observatori Fabra, del que va ser-ne el Director fins la seva mort.

Va descobrir dos cometes ( un dels quals duu el seu nom ) i onze petits planetes ( l’any 1925 ) un dels quals porta el nom de Barcelona. Publicà a la premsa de Barcelona, sobretot a “ La Vanguardia “, des de l’any 1893 fins la seva mort, més de 1200 articles de divulgació científica, la major part en català. Fou un dels científics més ben considerat mundialment com a persona, que va involucrar-se amb la societat que li va tocar viure, portant a terme una feina divulgadora intensa.

Una curiositat digne de ressenyar, és que l’any 1905, i des de la platja de Vinaros, per primera vegada en la història de la cosmografia, va enregistrar-se en cinema un fenomen astronòmic: un eclipsi de sol.

Va tenir a càrrec la direcció del Servei d’Astronomia de la Generalitat i va llegar la seva casa ( Villa Urània ) i terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. Que jo sàpiga, l’Ajuntament de Barcelona no n’ha fet cap ús fins ara.

L’insigne astrònom va tenir una relació molt estreta amb Sant Feliu i per això hi dedico unes quantes ratlles, tot pensant que sigui una sorpresa per algú que pugui llegir-me.
L’any 1896, el senyor Rafael Patxot va encarregar-li la direcció de l’observatori astronòmic de la seva propietat, emplaçat en el passeig del Mar, on avui hi podem veure la Cambra de Comerç. Rel d’aquest nomenament les vingudes del sentor Comas i Solà a la nostra població varen ser sovintejades.

Em sap greu, però no puc precisar-ne la data. El mundialment reconegut científic, en el marc de la seva tasca divulgadora, va donar una conferència al cinema Vidal, a la carretera de Girona. El pare, llavors president de l’Ateneu Obrer, va fer-ne la presentació i recordo que em deia que la sala – els que ja tenim una certa edat la recordem – va omplir-se de gom a gom.

El senyor Comas i Solà, en les seves estades a Sant Feliu, s’allotjava a casa del meu avi matern, en Lluis Passarrius – resulta que eren cosins - que vivia al carrer de Girona, en la intersecció amb la baixada del carrer de les Eres, a la banda dreta tot pujant. L’avi Lluis feia el que era conegut com “ fabriquejar “, és a dir feia taps, però en cap cas era propietari d’una gran fàbrica. No va tenir mai més de quatre persones treballant, en una sala que encara jo recordo. És que jo també i vaig veure la llum, al carrer de Girona i precisament l’any 1937.


p.s.- el meu nét, en Martí, deu fer prop de dos anys, va dir-me que li agradaria ser astrònom. Vaig respondre-li, que ja m’agradaria però que pensés que hauria d’estudiar moltes matemàtiques. Sembla que s’ho va repensar i mai més n’ha tornat a parlar. Això de les “ mates “, espanten a qualsevol. Ara, sembla que s’ha decantat cap a la música, i ja remena el violoncel. Que duri !!.