dissabte, 30 de gener de 2010

Carai, un bon inici d'any


El mirador sobre la Punta d'en Bosc ( carretera de Tossa )




Aquest matí, la Joana i jo hem anat a Girona. Els caps de setmana quedem "deslliurats" de les obligacions voluntariàment acceptades  amb la família. Tenir cura de la menuda Sara és un veritable plaer, portar en Martí a Santa Cristina a l'escola, una estona per estar amb el vailet i després fer l'àpat del migdia tots plegats una satisfacció. A la tarda - com si tot l'any fos Nadal - cada ovella al seu corral, amb les lògiques excepcions, que són, en ocasions volgudes i en altres necessàries.

Dissabte passat, van acomplir-se 47 anys del nostre casori, -  ja ho veieu quatre dies mal comptats – i, aprofitant que la Joana havia d'anar a canviar-se una peça de roba, he cregut oportú obsequiar-la amb un abric, una peça que tenia constància li feia goig mudar per una de nova. Vaja, que la meva companya s'ha firat i jo he quedat " comme il faut ".


Hem tornat ben passades les dues i  tenia ganes d'anar a fer una passejada abans de dinar. M'havia llevat tard i tinc comprovat que el millor remei pel "mal de cames ", és caminar. La Joana m'ha dit que millor que hi anés tot sol. Li calia amanir el dinar i el dissabte acostuma a fer algun requisit i això li dóna un xic més de feina. He deixat el cotxe als quatre camins de la carretera de Tossa i he agafat el sender que condueix al coll de Portes.

En aquest Leviatan que és l'Estat i que cada dia creix més, hi soc reconegut fisicament amb el nom de Pere Pujol Passarrius. Però la realitat no és aquesta. En Pujol i el seu alter ego en Passarrius i viceversa ( d'en Pere no cal parlar-ne, podria ser en Josep, en Joan......) tot i compartir unes idees, que els permeten una convivència més o menys suportable, de manera freqüent discrepen en qüestions puntuals. No és que s'arribin a barallar - la sang no arriba mai al riu - peró si que de vegades les diferències tenen la suficient entitat, que acaben sense acordar-se. En Pujol vol que sigui la "seva" i en Passarrius es manté fort i ferm en els seus plantejaments. Aquests enfrontaments dialèctics acostumen a donar-se en el transcurs de les passejades, que és quan més a gust es troben els dos personatges, en la solitud i la calma. Avui, però, la concertació ha sigut absoluta, sense quasi debat. Han coincidit en que la proposta del govern d'ampliar l'edat de jubilació als 67 anys i el possible augment a 20 anys del mínim de cotització per tenir-hi dret ( que m'aventuro a predir també farà l'executiu per poc que pugui ) és una agressió política directa a un dels drets socials més valuosos. Espero que no se'n surtin i que la proposició quedi avortada a la mesa del Pacte de Toledo. Per a més vergonya ens diuen que ho fan per un suposat sentit de responsabilitat. És escandalós que un govern que s'autoanomena d'esquerres vulgui carregar sobre la classe treballadora i les capes populars, les possibles dificultats financeres de la caixa de la Seguretat Social. Admeten que és al govern, a qui li correspon garantir les pensions, hi han altres camins per aconseguir millorar el dèficit públic i crear llocs de treball, que és així com cal assolir aquesta assegurança. Ara no m'aturaré a parlar-ne - la Joana ja m'ha cridat un parell de vegades per dir-me que el sopar està damunt la taula - però és possible que ho faci més endavant. Veure'm!!

He arribat  a casa cap a tres quarts de quatre, amb força gana,  que he pogut satisfer amb el bona menja que m'havia preparat la Joana. No us detallo que hi havia, us feria venir " xulivera ".


************************************************

Recomanable la pel·lícula Up in the Air. Explica els mètodes per eliminar els residus humans laborals. Amb el valor afegit per a les senyores, donat que la protagonitza George Clooney.

divendres, 29 de gener de 2010

Llàtzer Zamenhof, ideador de l'esperanto




Si entenem com a idioma una manera de comunicar-se, pròpia d'una comunitat, que s'ha anat configurant al llarg dels segles i a voltes de mil·lennis ( excuseu aquesta definició que un filòleg segurament consideraria del tot desencertada ), parlar de llengües artificials, de laboratori, - que s'han elaborat sovint amb excessives presses i amb poc rigor – d'antuvi, el que és lògic pensar és que estem en una evident contradicció. Que a tot estirar podem considerar la voluntat i l'esforç que algunes persones han esmerçat, per trobar una manera que permeti a la humanitat poder-se comprendre, en compensació a la maledicció bíblica de la Torre de Babel. Les parles artificials mai podran tenir la qualitat d'expressió que permeten cada una de les llengües " naturals ", que s'han enriquit en el transcurs del dia a dia,  com a conseqüència de la dinàmica de la mateixa història. El gresol on s'han anat coent, fent la xup-xup, les llengües al llarg de la història, les fan distintes i amb trets propis. D'aquí l'afirmació dels entesos – que comparteixo plenament – quan diuen que la pèrdua d'un llenguatge és irrecuperable. Cada idioma té formes peculiars d'expressió, que no coincideixen, que són introbables en altres llengües. Hi ha mots que per si mateixos, malgrat no saber-ne el significat, tenen una mena de música que t'acondueix a interpretar-los, paraules que enamoren: xino-xano, papallona, abellir, zig-zag, oreneta... Altres que per la seva contundència, omplen la boca: plantofada, marratxada, trencadissa, remullada...Un idioma és una caixa de sorpreses, que podem fruir-les quan tenim la sort de poder llegir un escrit ric en expressions que desconeixíem. Prou!! M'estic embolicant i després no trobo la manera de sortir-me'n. Els dits se me'n van amb excessiva facilitat i ...més d'una bajanada se m'escapa.

Els ideoidiomes, que també així són conegudes aquestes parles, poden classificar-se de múltiples maneres, en funció de diferents criteris, com poden ser, la finalitat, l'origen, l'estructura gramatical...

  • Llengües auxiliars, que pretenen la comunicació entre les persones, com són l'esperanto, interlingua...El més recent és el Loglan, any 1960, pensat per James Cook amb elements combinats dels cinc idiomes més parlats: xinès, anglès, espanyol, indonesi i àrab.
  • Llengües experimentals que poden ser de contingut lògic o filosòfic, per exemple el Toki Pona. La seva creadora la traductora i lingüista canadenca Sonja Elen Kisa, la va publicar a Internet l'any 2001, amb el propòsit de difondre la filosofia taoista.
  • Llengües artístiques o artificials a posteriori, amb el propòsit d'entretenir. Una mostra seria el Klingon, ideat per Marc Okland per l'univers d'Star Trek. Una combinació dels vocabularis de llengües indígenes poc conegudes, que es canvien per fer-les irreconeixibles.

Cal remuntar-se a l'any 1150, per tenir notícia de la primera llengua construïda. La Lingua Ignota o criptollengua de Hildegarde von Bingen.

El proppassat mes de desembre van complir-se 150 anys del naixement del doctor i oftalmòleg polonès Llàtzer Zamenhof, que va ser el creador- amb la col·laboració de la seva muller la senyora Clara Zilbernik - de la llengua auxiliar més coneguda a Catalunya: l'esperanto. Un idioma de gramàtica simple i regular fonamentada en les llengües indoeuropees. Els defensors diuen que es tracta d'una llengua neutral que permet a les persones de diferents països en igualtat de condicions per comunicar-se.
L'esperanto va arribar a casa nostra a principis del segle passat, concretament l'any 1904 i el professor Zamenhof va visitar Barcelona pocs anys després, l'any 1909.

L'esperanto no va ser creat pel seu propi valor. La finalitat era la de convertir-se en la " llengua internacional ". El fet però que l'alfabet és llatí dificulta aquest propòsit.
Malgrat això, els anys vint i trenta del segle passat, a Catalunya, l'esperanto va gaudir d'una bona acollida per part dels sindicats anarquistes,la CNT i les organitzacions llibertàries,la FAI. Aquestes dues formacions ideològiques varen apostar fermament per l'esperanto, que lligava amb la filosofia de la comprensió entre tots els pobles i per tant, amb una llengua comuna. Fins al punt que durant la guerra civil, bona part dels cartells i les publicacions de la CNT i de la FAI, estaven escrites en esperanto. Cal també remarcar que la Generalitat va publicar textos i revistes en esperanto, com el conegut diari Popolo Fronto. Com a dada curiosa, a la pel·lícula El Gran Dictador, de Charles Chaplin, els cartells que es poden llegir en el gueto de Varsòvia, estan escrits en esperanto i no en alemany.

El Doctor Zamenhof també va escriure un tractat filosòfic Homaranismo, expressió que en esperanto significa ( ideologia dels membres de la societat ) una mena de moral basada en la coneguda frase " Tracta els altres d'igual manera com t'agradaria ser tractat ". L'avi Peric, deia força sovint una frase de contingut quasi igual: " No vulguis pels altres el que no vulguis per tu mateix ".

Quin serà l'esdevenir de l'esperanto ? Es molt arriscat predir-ho. El que si és cert, és que són quatre milions els esperantistes que hi ha arreu del món. Particularment a l'Europa Central, però el lloc on es publica i més es promou aquest idioma és a la Xina. S'explica  que la raó, cal trobar-la en el fet que és més fàcil aprendre l'esperanto ( amb un parell d'anys pot parlar-se i escriure perfectament ) que no pas estudiar una de les mil i tantes variants del xinès.

A Catalunya, durant el franquisme va ser perseguit i castigades les persones que el parlaven, però sembla que torna a tenir una embranzida prou important i que cada dia són més les persones que s'interessen per aquest idioma. Segurament que jo, dels vailets de la meva edat vaig ser un dels pocs que el va poder escoltar. A la taverna, cada dissabte, en José i en Miliu, també conegut pel Reveixí, això si, prèvia la ingesta d'uns quants veires de vi, s'animaven a parlar en esperanto. En José, d'ofici pescador i es Reveixí que es passava tota la setmana a bosc, ja sigui fent llenya, amatent quan calia a la pila de carbó o tallant bruc per fer-ne feixines pels forns dels flequers.








p.s. si voleu saber de l'esperanto a Sant Feliu: angel.jimenezblogspot.com

( excuseu, però per més que ho intento no aconsegueixo posar l'enllaç " directe ". Fa molt de temps que no ho faig i no me'n recordo ).










divendres, 22 de gener de 2010

El senyor Vila d'Abadal i el " teiatru "


A Sant Feliu  diríem que ja s'ha acabat " el teiatru ". El senyor Vila  d'Abadal, batlle de Vic, ens fa saber que acatarà la decisió del Govern Central i que empadronarà els immigrants, encara que en el passaport no hi consti el visat d'entrada, que no és el mateix que no tenir papers. Dic així, perquè en la majoria dels mitjans – amb o sense intencionalitat – es parla d'immigrants indocumentats. He sentit a dir que s'empadronaven persones sense nom i cognoms, fet que ha sigut desmentit pel propi ajuntament.

El batlle reclama un millor finançament pels municipis amb percentatges importants de persones immigrades com és la seva. Diu que les disponibilitats econòmiques per atendre els serveis socials, es troben fora de l'abast de l'ajuntament. Que per mantenir la cohesió social i la convivència li calen més recursos. Insisteix d'altra banda en l'obligació que li pertoca al Govern Central, d'aplicar la Llei d'estrangeria i vetllar per evitar la vinguda de persones sense el corresponent visat d'entrada. Miri, senyor alcalde, fins aquí d'acord. Jo hi afegiria, que aquest millor tracte que vostè demana pel seu ajuntament, s'estengui a tots els consistoris sense excepció i no només als que tenen considerables taxes d'immigrants. Una nova Llei d'Hisendes locals, més justa amb els ajuntaments, no només permetria dedicar més diners als serveis socials, sinó que també ajudaria – ara que toca – a tancar els pressupostos d'enguany. Vostè, amb més coneixement de causa, segur que sap millor que jo, els cabals que l'administració local esmerça per donar serveis al veïnatge, atenent en ocasions  necessitats dels ciutadans, que haurien de ser cobertes per d'altres administracions.

Però, senyor Vila  d'Abadal i companys del seu govern, no ens enganyem. No vulguin fer-me combregar amb rodes de molí. El que vostè reclama amb tot el dret  al Govern Central, ho hauria d'haver fet sense aixecar tot aquest enrenou amb el padró municipal. Deixi'm ser mal pensat i li explico les raons - que al meu entendre – van portar a l'equip de govern que vostè presideix a obrir la caixa dels trons i encetar una qüestió tan delicada com és el fenomen de la immigració. Jo no crec que s'hagin equivocat en la proposta que volien tirar endavant respecte del padró. Seré encara més malèvol, potser avui toca fer una excepció ( permeti aquesta referència personal, donat  que tinc companys que em diuen que massa sovint poso l'altra galta ). Vostès coneixien perfectament que la proposició no podia prosperar, que la il·legalitat era manifesta i que lògicament el govern de l'estat no els hi permetria prendre la mesura. Inclús varen demanar un informe jurídic al gabinet del senyor Roca i Junyent, que els va donar la raó – qui paga mana – però que també els va aconsellar que demanessin el parer a l'advocat de l'Estat. El senyor Roca Junyent o qui fos, ho van saber fer de primera. Un informe que no els comprometia a res. Si el que vostès pretenien respectava la legalitat, ja els hi havia dit i sinó també s'havien curat en salut, exhortant-los a demanar l'opinió de la part contrària. És que en saben molt!!

Els felicito, han trobat l'excusa perfecte. A partir d'ara i sempre que els convingui, vostè i els seus companys de govern podran dir-li al ciutadà – això si, a cau d'orella – que si no han sigut més " estrictes " amb el control dels immigrants, no és per manca de voluntat per part seva. Ja ho haurien volgut ser, però des de " dalt " no els hi han permès. Allò que vostè ha dit: acato l'informe de l'advocacia de l'Estat, sisplau per força.


La Musa Thalia

Aquesta peça teatral que vostè ha " escrit " amb tant d'èxit,
podríem incloure-la en el gènere de les comèdies, si no fos perquè ha obert un debat sobre la immigració esbiaixat, sense la deguda serenor que és imprescindible per tractar aquesta qüestió.Una manca de responsabilitat política impròpia d'una persona que presideix un consistori i per tant amb una experiència, que no l'excusa del deure d'haver fet les coses com cal. Escolti el que diu el senyor Rajoy ( haurem de llegir la " lletra menuda" de les declaracions que ha fet avui ), la senyora Camacho i els seus adlàters. Reclami sempre que així ho cregui convenient, en benefici dels seus ciutadans el que li sembli, però repeteixo de TOTS els ciutadans.




dimarts, 19 de gener de 2010

Vic: una proposta radicalment injusta





Del que està passant a Vic, segur que n'haureu sentit de tots els colors. També vull dir-hi la meva, en  coherència amb el que penso. Una conducta que massa sovint trobo a faltar en els nostres polítics.

De bon començament, vull fer unes consideracions, per més endavant entrar en el tema.

a/ Es parla molt de papers, quan al meu entendre, el que hauríem de tenir present, en
primer lloc, és que estem tractant de persones.

b/ Potser hi haurà qui pensarà que filo prim, però em nego a qualificar d'il·legals a les persones que els manca un paper, el que sigui. En tot cas estem parlant d'homes/ dones, en situació administrativa irregular. Ni més ni menys, quan qualsevol de nosaltres tenim el DNI  fora d'ús o ens ha caducat  el termini per renovar la llicència per conduir. Ni els nouvinguts, ni nosaltres hem comés cap delicte. Una mancança administrativa sí.

c/ La immigració és un fenomen producte de la injustícia i per tant de contingut social i també de la violència política que es pateix, en la major part dels països d'on venen els emigrants. No negaré que aquest fet, esdevé en ocasions en situacions difícils de resoldre, però mai, cal considerar les migracions només com a un problema.

Fetes les anteriors manifestacions, anem per feina. Penso que el que passa a la capital osonenca, cal analitzar-lo des de dues perspectives ben diferenciades. El possible incompliment d'una llei d'una banda  i els motius polítics que han portat a l'ajuntament de Vic, a prendre una decisió que, en el cas d'aplicar-se, afectaria els drets bàsics d'una part important dels seus veïns.

Anem doncs, per la primera de les consideracions. D'acord amb l'article nº15 de la Llei de Bases del Règim Local, l'empadronament és un dret i alhora un deure que tenim tots els ciutadans, respecte del nostre ajuntament. És una facultat que ens permet acreditar el nostre lloc de residència, sempre que ens sigui necessari. És una obligació en el sentit que la Llei, proporciona amb l'empadronament, un recurs, un instrument que li permet al nostre ajuntament i a les persones que  tenen el deure de governar, un coneixement de la realitat del municipi. Quantes són les persones, els segments d'edat, el nivell d'estudis...tota la informació, que els serà d'utilitat als nostres governats per prendre les decisions més profitoses per a la ciutadania. Un aspecte de primordial importància, és que a partir de les dades del padró, es confecciona el cens electoral, que ens permet exercir un dels drets polítics bàsics de la democràcia: el dret a votar i si s'escau també a ser elegit. D'aquí doncs, la importància de l'empadronament, una eina imprescindible per a la bona gestió municipal.

Amb la fotocòpia del DNI, la targeta de residència o simplement amb el passaport, l'ajuntament te el deure d'incloure en el padró municipal a qui ho sol·liciti. En cap cas, l'ajuntament pot entrar a dirimir si la residència és legal o no. El padró, és única i exclusivament un registre de les persones que viuen en el municipi. Només cal recordar, l'enrenou que hi va haver, quan en una legislatura del PP, el govern va proposar un canvi en la Llei de Bases del Règim Local, que hauria obligat als ajuntaments a denunciar a la policia, els estrangers  en situació administrativa irregular. La proposta ni tan sols va entrar en comissió. El volant d'empadronament no només dóna dret als serveis bàsics de salut, a l'ensenyament i a l'ajuda dels serveis socials de l'ajuntament, també és un document públic que permet demostrar a l'immigrant el temps d'estada en el país, en cas de demanar el permís de residència per arrelament.

Anem ara a la qüestió de fons, que és essencialment política. Vic, és una ciutat amb prop de 40.000 habitants, que ha passat en pocs anys de tenir un 10% d'immigrants a una població de gent vinguda d'altres indrets, que avui representa el 25% dels ciutadans.  En les penúltimes eleccions municipals, va presentar-se una candidatura, que amb un discurs populista i xenòfob va treure un regidor. Un suport electoral, que al meu entendre li varen donar els vigatans de tota la vida. Potser no per un sentiment racista, sinó més aviat per un rebuig que sempre es produeix quan un nombre important de persones arriben a una ciutat. Josep Anglada,- que aquest és el nom del fundador de la formació política Plataforma per Catalunya- és un vell militant de Fuerza Nueva, que amb uns plantejaments ultradretans i racistes, ha anat fent forat en la societat vigatana. En les darrers comicis municipals va treure 4 regidors, la segona força més votada. Amb un parlament netament ultradretà i feixista, mil sis-cents vigatans varen recolzar una opció clarament racista i xenòfoba. Ja no només els vells vigatans li varen donar suport. Anglada, un populista i demagog, havia aconseguit el vot en altres capes de la societat. L'atur afecta ja, a moltes persones vingudes els anys seixanta i que amb l'esforç han assolit un status social i un benestar material que veuen perillar per mor de la immigració.  D'aquí també Anglada en treu i en traurà rendibilitat política.

Dintre de poc, aquesta tardor, tindrem eleccions al Parlament de Catalunya i més endavant les votacions als nostres ajuntaments. La crisi econòmica, la pèrdua de llocs de treball, les dificultats que cada dia afecten més persones, és el terreny abonat pel discurs de Josep Anglada. El perill, la possibilitat que Plataforma per Catalunya, obtingui representació en el Parlament i que també creixi a l'ajuntament de Vic i en d'altres consistoris, és real i segurament així serà. Atiar l'enfrontament entre les persones per qüestió de procedència és una vella estratègia que dóna bons resultats en èpoques de crisis. " El delicte d'immigració il·legal hauria de ser contemplat en el Codi Penal i castigat amb penes de presó des de 6 mesos a 4 anys ". " La immigració augmenta la delinqüència, l'atur i la despesa social, planteja conflictes lingüístics i religiosos i constitueix una seriosa amenaça per la identitat de Catalunya ". " La immigració no ens aporta res, tot el contrari, ens pren el treball i a més a més tenen accés als serveis socials, que haurien de ser només pels autòctons". " Les violacions en grup perpetrades per joves immigrants s'estan estenent per tot el territori i el patró es repeteix: els violadors són musulmans marroquins, africans i la víctima una jove europea i blanca ". " Les penes de presó s'incrementaran un 30% més per als immigrants ". Tan sols són unes quantes mostres de l'ideari de Plataforma per Catalunya, copiades de la seva web.

Amb aquesta ideologia, el risc no és baladí, pot portar-nos a l'afrontament entre els pobres, els menys pobres i els miserables, que som la majoria. I dic la generalitat de la societat, perquè la crisi econòmica i financera ha fet retornar a milions de persones, víctimes de l'engany dels cobdiciosos, a una realitat que mai havia deixat de ser. Jamai havien sigut rics, els hi havien fet creure. ( recomanable la lectura d'un poema de Salvador Espriu: " Baralla entre dos cecs captaires ".



Per barrar-li el pas, a l'equip de govern de l'ajuntament de  Vic –C. i U., PSC i ERC, - se li acut una mesura que no fa altre cosa que abonar el discurs d'Anglada. Restringir l'empadronament dels immigrants, reconeixent encara que només sigui d'una manera implícita la " responsabilitat " dels nouvinguts, en les carències i la inseguretat que pateixen alguns ciutadans, molt concretament la classe treballadora i les capes populars de la Ciutat dels Sants. Costa d'entendre, que Vic, amb un ajuntament que s'havia significat per les mesures preses en els àmbits de la integració i la cohesió social, que ha sigut un exemple per altres consistoris, es proposi prendre una decisió d'aquesta mena. Com és possible, que UDC, un partit d'arrel cristiana, PSC i ERC, formacions polítiques amb idearis d'esquerres, vulguin excloure unes persones, dels drets bàsics fonamentals com són la salut i l'ensenyament ? Un menor no pot ser tractat d'irregular, fet que vulneraria la Convenció pels Drets de la Infància de les Nacions Unides, conveni que en el seu dia va signar l'Estat espanyol. Només hi veig una explicació  en la conducta de l'equip de govern. Si per conservar els nombre de regidors i el poder cal canviar el discurs per retenir un grapat de vots, es fa i aquí no passa res. La ideologia ? Dubto que n'hagin tingut mai. Em refereixo a la que pretesament diuen representar. Però que no ho veuen, que per aquesta via, tenen la partida perduda ? Que en la demagògia i el populisme, Anglada en sap molt més que ells. A hores d'ara trobo a faltar la desautorització, encara que només sigui verbal, de les direccions dels partits que donen suport a la mesura i que són precisament els que formen l'equip de govern de la ciutat de Vic. En honor a la veritat haig de mencionar el contingut ( que subscric fil per randa ) de sengles entrevistes a la ràdio que vaig escoltar. La primera amb el senyor Oriol Amorós ( ERC ) secretari general per la immigració i l'endemà amb la senyora Iolanda Pineda ( PSC ) alcaldessa de Salt, una ciutat amb una taxa d'immigració superior a la de Vic.

L'ajuntament de Vic, finalment ha posposat la votació de la mesura al mes de febrer a l'espera de més informes jurídics. Deixem-nos de discursos legalistes, que aquest no és el tema. Votar una mesura que impedeix a una persona anar al metge o portar el seu fill a l'escola, és condemnar-lo a l'exclusió social, a la marginació, és negar-li els drets més elementals i bàsics. El Govern de la Generalitat, en base al Pacte Nacional per la Immigració, hauria de prendre les mesures per evitar una il·legalitat.

Sense negar, que en ocasions, el fenomen immigratori esdevé conflictiu i crea situacions de difícil solució, prendre mesures que no faciliten el coneixement del problema, que fins i tot l'amaguen, no és el millor camí per a resoldre la dificultat, i l'empadronament és fonamental per adonar-se de la realitat del municipi.

La immigració és un repte propi del segle XXI, que els pobles i les ciutats han d'aprofitar per a construir una societat plural i intercultural on es valori a les persones pel que són i no pel seu origen. Cal avançar en la construcció de la democràcia a partir dels drets i dels deures de totes i tot sigui quina sigui la nostra provinença. Ens hem donat lliure i democràticament unes lleis i normes que contemplen els nostres drets i també les obligacions. Sobre aquestes bases, anem construint una societat en la que el valor de la convivència ha de tenir un paper fonamental, que no està en contradicció amb la conservació de la multiculturalitat, sempre que aquesta diferència no pugui estar en oposició a la llei, d'obligatori compliment per a tothom.
















dimecres, 13 de gener de 2010

Les Gorges de Salenys i el Pou de les Goges



Avui he canviat i no he anat a fer la passejada – que procuro fer cada dia – pels itineraris de costum. Els problemes respiratoris crònics que pateixo, m’ha anat obligant a seleccionar cada dia més els recorreguts i, mica en mica, el ventall s’ha anat aprimant. Pujar fins la Divina Pastora pel camí de la Costa d’en Cirera, fa temps que ja no està al meu abast, com tampoc baixar a la Cala del Vigatà, després cal fer el camí de tornada i aquelles escales no s’acaben mai. L’altre dia, vaig arribar-me amb el cotxe fins a Can Pei ( Punta Brava ), amb el propòsit de baixar fins “ l’embarcadero “ per anar-hi un dia a pescar amb en Martí. Primer vaig anar-hi tot solet, per assegurar-me – feia anys que no hi havia estat – que “ l’empresa “ era possible. Quan vaig veure les roques allà sota i les escales que hauria de baixar i després remuntar, no vaig trigar massa a decidir que el més enraonat era deixar-ho estar i no pensar-hi més. Tampoc és qüestió de mortificar-se i “ barallar-me “ amb mi mateix, per aconseguir un rècord personal. Cinc, són els trajectes que vaig simultaniejant, en funció de l’estat físic diari i també tenint en compte el temps que fa. No és el mateix un dia d’una forta garbinada o tramuntanada, que faci molta fred...Cal fer la selecció.



He sortit de casa amb l’ànim de “ descobrir “ un nou recorregut. He pensat que la ruta del carrilet, possiblement seria un bon lloc per fer el passeig. Dit i fet!! He deixat el cotxe davant l’antiga estació de la Font Picant, avui convertida en restaurant, que regenten els parents de la Joana. No sabia si anar per la banda de Santa Cristina o bé tirar pel costat de Llagostera. M’he decidit per la segona de les opcions, bo i pensant que com que anava per terreny “ desconegut “, faria bé de caminar una mitja hora llarga i a veure fins on arribaria. M’havia de garantir el temps suficient per poder tornar al cotxe abans que no es fes fosc. El camí planer i en molt bon estat, de bon transitar, m’ha conduït fins al mateix pont de Salenys en uns vint minutets. No es movia ni una fulla, gota de vent, una tarda encalmada, he resolt deixar el vell camí del tren i girar en direcció al brollador de Salenys, tot vorejant la riera. L’oratge de la nit de dijous-divendres passat ha deixat senyals i he pogut veure ginesteres, brucs, arboços i altres plantes de les que en desconec el nom, que el vent havia, en alguns caos arrencat de soca-rel i en d’altres esqueixat les branques. També alguna alzina surera, més gruixuda que el meu canell tombada al mig del camí. Sota mateix del pont, un pollancre abatut pel vent, jeia damunt la llera del rieral. Hi passava aigua, no pas en quantitat, però si la suficient per sentir-la com s’escolava, en els llocs de més pendís, cap al Ridaura. El modest Ridaura, que a desgrat, que en el Mapa Hidrològico Nacional el podem trobar catalogat com a “ rio de régimen torrencial mediterráneo “, és a dir, que no hi passa aigua tot l’any, la gent de la Vall el tenim en millor consideració, és el “ nostre riu “.


Xino-xano fins arribar a l’entrada del brollador. La retxa estava oberta i fent cas omís del rètol – no passeu – he tret el nas i he fet unes quantes passes fins entrar al pati. Una gran explanada, on he saludat un home – que manejava uns palets - a qui he demanat excuses per la meva gosadia. “ . “ No hi fa res, podeu entrar. Si us arribeu fins el despatx, us deixaran visitar la planta embotelladora “. Després d’agrair-li la informació he declinat l’oferiment. Començava a ser tard, havia de fer una bona caminada fins al cotxe i he pensat que podria anar-hi amb en Martí, més endavant, quan el dia sigui més llarg.


De tornada, m’ha vingut a la memòria, quan amb el pare anàvem a pescar a la riera. Agafàvem el tren de les 6,4, baixàvem a la Font Picant i caminant per la via del tren fins el pont de Salenys. Ens calçàvem unes espardenyes velles i rieral amunt, el pare tot davant, amb un estassabarders a les mans per si calia fer-se pas - passant per la Font del Plat i la de Panades, per acabar el costerut trajecte al Pou de les Goges ( bruixes). En realitat no es tracta d’un pou, sinó d’una gran bassa, sobre la que hi cau, en èpoques de pluja, un saltant d’aigua des d’una considerable alçària. S’explicava que l’estanyol no tenia fons. Com no s’havia de creure un vailet, com jo era llavors, que les bruixes i les fades vivien dintre d’aquell immensa quantitat d’aigua? Ben segur que mai en vaig veure cap, però més d’una anguila i també alguns barbs, engolosits per l’esquer, quedaren atrapats a l’ham, tot seguit passaven al sarró i acabaven a la paella. Anys més tard, vaig sentir a dir, que una colla de Llagostera, amb l’ajuda d’un motor havien bombejat l’aigua de la bassa fins assecar-la. Hi passàvem el matí, fins l’hora d’anar a agafar el tren que arribava a Sant Feliu a les dues de la tarda.








Faltaven pocs minuts per les 6, quan amb la mà que subjectava el bastó, les galtes i les orelles enfredorides, he arribat a l’estació. Content i satisfet d’haver fet una caminada  de prop de dues hores, que ha transcorregut pels termenals de Santa Cristina i de Llagostera.













dissabte, 9 de gener de 2010

Avui és un gran dia. CEIP l'Ardenya




Mig parafrasejant el títol de la coneguda cançó de Joan Manuel Serrat, avui, a la nostra ciutat, s'ha esdevingut una circumstància que ens ha d'omplir de satisfacció. No només a la comunitat educativa, també a tot el veïnatge. Que en la diada d'avui, un nou centre educatiu, el CEIP L'Ardenya, hagi obert de manera definitiva les portes per acollir una colla de vailetes i vailets que hi aprendran les primeres lletres, és un fet d'una importància cabdal. És - hauria de ser -, la garantia pels pares i mares i també pel conjunt dels ciutadans, que aquesta mainada, rebrà els coneixements necessaris per esdevenir veïns i veïnes amb la suficient formació que els permeti exercir com a bons ciutadans.

Ningú posa en dubte la importància que representa una bona educació, ja no tan sols pels que la reben, sinó també pel futur del país. El debat sobre la qualitat de l'ensenyament que entomen els nostres fills i néts que es troben en edat escolar, ha estat sempre objecte de discussió i molt sovint també de confrontació. L'educació és una eina bàsica de promoció de les oportunitats personals, molt concretament pels sectors socials amb menys recursos econòmics i podem també considerar-la com un dels mitjans més importants per a compensar, encara que només sigui parcialment, les desigualtats socials i culturals. És del tot entenedor doncs, que una qüestió com aquesta que defineix com serà la societat en el futur immediat, hagi estat un factor, en ocasions quasi decisiu, en enfrontaments violents al llarg de la història més recent del nostre país. Només en posaré dos exemples que han ocorregut en el transcurs del segle passat. En els fets que van des del 25 de juliol al 2 d'agost de l'any 1909, coneguts com la Setmana Tràgica va responsabilitzar-se a Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna i capdavanter de la pedagogia llibertària, com a instigador intel·lectual d'aquelles jornades, la qualcosa li va costar la vida. Passats uns anys, la reforma educativa que va portar a terme la Segona República, amb la universalització de l'ensenyament, la introducció de la laïcitat en les escoles i, en definitiva, arrabassant democràticament el control quasi absolut que havia exercit l'església dels centres educatius, va ser un dels factors determinants  de la sublevació militar de l'any 1936, la Guerra Civil.

És tal la importància de l'educació per múltiple raons. L'Església, que és " sàvia ", sempre ha volgut exercir-ne el control, ço li ha permès l'adoctrinament de les persones i així s'ha anat perpetunat al llarg dels segles. Davant de qualsevol intent per part de la societat civil, per intervenir en aquesta qüestió, l'Església ha trobat en cada moment els aliats que l'han emparada per tal de continuar exercint aquest privilegi. Les classes socials dominants, que han administrat el poder polític i econòmic en benefici  propi, també han procurat que l'educació, la instrucció, no arribes al conjunt de la ciutadania. La igualtat d'oportunitats en aquest camp, hauria posat en perill la continuïtat d'aquest domini i la consolidació de les diferències socials. Ben entrat el segle XIXè, les teories científico-polítiques de Marx i Engels, amb una nova visió del pensament heguelià, sobre el que es va organitzar el moviment obrer, van provocar un tomb  històric, amb la concepció d'un nou model en les relacions polítiques i socials. És innegable que els avenços socials i per tant el progrés de la humanitat es deuen al sacrifici i a la lluita de milers de persones, dones i homes, que en nom del socialisme i també de l'anarquisme, han anat bastint un món més just, malgrat les mancances que encara avui hi han. Queda molt de camí per fer, acompanyats, ara més que mai, pel pensament de persones com Marx, Engels, Bakunin...

L'educació ha de ser pública, gratuïta i per a tothom, per tal de garantir la igualtat d'oprtunitats. Basada en la transmissió dels valors democràtics, el respecte a les llibertats fonamentals i la formació d'un esperit crític i un pensament lliure, principis que només són possibles amb l'exclusió de l'adoctrinament religiós i les veritats absolutes. L'educació ha de ser també laica per afavorir el respecte i la convivència entre persones de cultures, opcions religioses i pensaments polítics diferents.

Per assolir aquests principis, les administracions públiques han de garantir els recursos económics necessaris, sense els quals no serà possible aquesta escola que faciliti la igualtat d'oportunitats, amb independència de l'extracció social dels alumnes. Avui encara, però, bona part dels fons públics van a parar a les escoles privades-concertades i el que és més greu a centres educatius netament privats i dependents de l'Església. Els diners dels nostres impostos, el que cal, és que siguin destinats a la millora de l'escola pública, que és per a tothom i mai en benefici d'uns centres privats i en ocasions elitistes, que entenen l'educació com a qualsevol mercadeig - el negoci és el negoci - i a més a més perpetuen, en bona mesura, les diferències socials.

Els nostres dos néts, en Martí i la Sara, van a l'escola pública Pedralta, a Santa Cristina. Avui mateix s'ha produït un fet, que tot i no ser rellevant, és prou significatiu de la manca de recursos econòmics que pateix l'ensenyament públic. Es reiniciava el curs, i en Martí, que cursa tercer de primària, no ha pogut anar a classe. Ni ell, ni el seus companys. Aquesta nit passada, l'oratge s'ha emportat el teulat del barracot. La Sara, que tot just té dos anys i mig, m'ha explicat el perquè el seu germà no ha pogut anar a jugar - per la Sara l'escola és jugar - amb els seus amics i ella si: " avi, és que el meu col·legi està fet de " x(t)otxanes " i el del " tete " no. Espero poder veure créixer la meva néta, per poder-li explicar, el perquè la teulada de l'aula del seu germà, no fou feta de " x(t)otxanes.







dimecres, 6 de gener de 2010

Pensa mal i no erraràs. No és el meu cas.

El 95% del Comitè de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials CEOE - el col·lectiu que aplega les grans empreses - i la pràctica totalitat dels vicepresidents, han ratificat en el càrrec de President al senyor Gerardo Díaz Ferrán, el conegut propietari de la companyia aèria Air Comet, que ha deixat en terra centenars de persones, que amb l'esforç dels seus estalvis, s'havien agenciat el bitllet per anar a passar les festes de Nadal amb els seus familiars. El comunicat de la patronal diu textualment: " El comitè executiu i la junta directiva de la CEOE, han expressat el seu suport unànime al President de la Confederació, Gerardo Díaz Ferrán, i el seu reconeixement a la labor que realitza al capdavant de la CEOE i a la seva eficàcia en la defensa dels interessos empresarials ".

Sens dubte que l'eficàcia, és una condició fonamental per a la bona marxa d'una empresa i el senyor Gerardo, en tot aquest afer, no s'ha significat precisament per ser un eficient conductor en el cas que m'ocupa ni en d'altres que mencionaré més endavant. Els treballadors portaven la ratlla de sis mesos sense cobrar els salaris, és a dir, produïen de franc, van fer confiança a una persona que els va enganyar amb pagarés que a l'hora del venciment no va haver-hi liquidesa per fer-los efectius, estava en deute amb la Seguretat Social per un import de setze milions d'euros i va tencar l'empresa en l'espai de poques hores. Això si, va pagar 260.000 euros, en concepte de primes per a bon rendiment, a uns quants alts càrrecs de l'empresa abans de tancar el negoci.

El senyor Díaz Ferrán, no ha fet efectiu un prèstec, ja vençut, per un import de 26 milions d'euros amb Caja Madrid. Però, coses del destí, continua de conseller en la susdita entitat financera. Si que es mostren generosos els responsables de la Caja amb aquest senyor. Difícil d'entendre, quan al mateix temps són tan gasivers i exigents amb petits emprenedors, que no demanen altra cosa que crèdit, que els ajudi a tirar endavant el negoci, com sempre s'ha fet. Sorprèn també, que imposin un munt de condicions a les persones que van a sol·licitar un cop de mà, posem per exemple per la compra d'un habitatge, quan només fa quatre dies semblava que regalaven els dinerons.

El senyor Díaz Ferrán, és copropietari amb un dels vicepresidents de la CEOE ( potser això explica alguna cosa ), del conglomerat turístic viatges MARSANS. Aquest matí, m'he assabentat que a l'Argentina, el govern d'aquell país, ha començat a prendre mesures respecte de la delegació de MARSANS. També consten, les reclamacions salarials dels treballadors, que porten alguns mesos sense cobrar.

El senyor Díaz Ferrán, sembla que tingui les mans foradades, que els diners se li tornin fum, se li esvaeixin com per art d'encanteri. O bé és així, s'han perdut els doblers no sabem com, o potser no s'han extraviat i es troben a la butxaca d'algú/uns. A la bossa del senyor Díaz, segur que no. Pensar així, seria com posar en dubte " l'ull clínic " dels grans empresaris de casa nostra, no oblidem que l'han ratificat en el càrrec. Sospitar de l'eficàcia empresarial del flamant President de la Patronal, de cap de les maneres. No seria just de la meva part, les proves de la seva capacitat són evidents i així ho reconeixen públicament els seus companys de la direcció, que en cap cas, voldrien que els representés una persona, ja no dic deshonesta, sinó desproveïda dels coneixements imprescindibles per a la defensa dels interesos empresarials. I Déu o qui sigui, em guardi de pensar que els directius de la CEOE, entenen com eficàcia, fets objectius comprovables com els que han passat i continuen succeïnt en algunes de les empreses que amb tanta diligència dirigeix el senyor Gerardo.


dilluns, 4 de gener de 2010

El Monestir de Sant Pere de Rodes ( i 2 )




Ara, em permetré la llicència de fer uns quants apunts sobre el monestir. Dels orígens de l’abadia se’n diuen múltiples versions.Una de les llegendes ens explica que fou aixecada damunt d’un temple pagà dedicat a la deessa Venus. Es parla també, que uns monjos davant del perill que Roma caigués en mans dels bàrbars que la tenien assetjada, varem endur-se’n les relíquies de Sant Pere, per anar-les a guardar al monestir, d’aquí el nom.
És a dir, l’origen es perd en el temps i les llegendes. De constància arqueològica, la més antiga, fa referència a un gran edifici al segle VI, però se’n desconeix la funció que tenia. No és fins a les darreries del segle IX, quan es tenen notícies fiables de l’existència d’una petita cel·la monàstica, però no és fins ben entrat el segle X, que el monestir comença a rebre grans donacions de terres per part del compte Gausfred d’Empúries i poc més tard preceptes i privilegis dels papes i dels reis francs. L’any 944 el monestir es declarat abadia i a cavall dels segles X i XI, és construïda l’església que avui podem contemplar i també esdevé un centre d’acollida pels pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume. La consolidació del poder de l’abadia es produeix durant els segles XII i XIII, en el transcurs dels quals assoleix el màxim esplendor i és considerada com un centre espiritual, polític i econòmic reconegut arreu d’Europa. El monestir creix i s’encarrega al mestre de Cabestany la famosa portalada de la qual només en queden unes poques restes. A partir del segle XV trobem els primers indicis de la decadència, generats per diferents motius, com poden ser els conflictes bèl·lics i epidèmies que van afectar tot l’Empordà, causes aquestes que coincideixen amb la crisi de l’ordre de Sant Benet. Les guerres entre les monarquies espanyola i francesa dels segles XVIIè i XVIIIè, amb els conseqüents atacs i saqueigs per part de les tropes franceses i també dels bandolers, decideixen als monjos, l’any 1798 – que ja no tenien abat – a abandonar definitivament el monestir i a instal·lar-se a Vilasacra i posteriorment a Figueres. Poc després es produí la definitiva extinció de la comunitat de monjos benedictins de Sant Pere de Rodes, amb la desamortització de l’any 1835. Al llarg de tot el segle XIXè i la primera part del XXè, un cop abandonat el monestir, va patir un procés de degradació i d’enrunament progressiu i una etapa d’intensa espoliació. Caldrà esperar a l’any 1930, quan amb la declaració de Monument Historicartístic Nacional, s’inicien unes modestes tasques de restauració de l’edifici. Però no fou fins el període 1989-1999, que s’hi va dur a terme un ambiciós programa d’excavacions arqueològiques i restauracions. Obres, en bona part sufragades per la Comunitat Europea de Fons per a les Regions i a partir de llavors el monestir de Sant Pere de Rodes s’ha convertit en un dels monuments més visitats del nostre país.

L’espoli que va patir el monestir quan fou abandonat va ser quasi total. El gruix dels capitells del claustre es poden trobar en diferents museus de París i de Barcelona i en col·leccions particulars. Dels originals només se’n poden veure dos “ in situ “. De la portalada del mestre de Cabestany, se’n poden trobar alguns fragments en el museu Marés de Barcelona i la famosa Bíblia de Sant Pere de Rodes, hem d’anar-la a buscar a la Biblioteca Nacional Francesa a París, on fou dipositada pel comte de Noailles, que se la va endur, en una de les tantes operacions de saqueig del monestir per part de l’exèrcit francès. Alguns desaprensius, amb total impunitat, varen aprofitar-se de la desemparança en la que va quedar el monestir durant tants anys, per perpetrari el robatori. En ocasions per guanyar-se alguns diners i en d’altres per ornamentar les seves pròpies llars. La deixadesa i la manca d’interès que va patir aquest país, vers la riquesa arquitectònica, varen facilitar l’espoli, no només de Sant Pere, sinó també de tants altres indrets, que ens donen mostra de la història d’un vell país, com és el nostre. Quina llàstima!!

Malgrat l’espoli, la restauració que s’ha fet és d’una gran qualitat i permet fer-se càrrec del que fou i va representar el monestir de Sant Pere de Rodes. Una joia de la qual ens podem sentir-nos sanament orgullosos i en la que podem cercar i també trobar les nostres rels, un aspecte important en la nostra vida, que ens permet saber d’on venim. D’una cultura mil·lenària, que no em dol reconèixer, ens ha tramés en bona part l’església, simplement pel fet de ser-ne la depositaria durant tants segles. M’estimo el meu país, ni molt ni poc, simplement això, l’estimo. Mai he pensat que és el més bonic que hi ha, ni que la terra que trepitjo, ni les muntanyes, les valls i els rius que la travessen, ni la mar que tinc la sort de poder veure cada dia, tot plegat, sigui el millor que pugui haver-hi en aquest planeta, res de tot això. Penso, que l’estima que sento per la meva terra, m’ajuda a comprendre l’apreci que d’altres persones experimenten per la seva. Catalunya, aquesta darrera centúria, ha estat terra d’arribada i també el lloc on han arrelat milers i milers de persones, vingudes no només de l’estat espanyol, sinó també des d’indrets més allunyats. Aquestes persones, homes i dones que s’han vist obligades a deixar els seus llocs de naixença, per venir ací a guanyar-se un mos de pa, com voleu que no sentin l’enyor i la nostàlgia de la seva terra ? Gosaria dir que s’estimen la seva terra més que jo la pròpia, que la puc gaudir cada dia. Al pare, que l’any 1940 fou foragitat de França - segons el govern del país veí, per tractar-se d’un element políticament perillós – i que va exiliar-se a Mèxic, li havia sentit dir, que el que més li havia dolgut no era l’ordre d’expulsió, sinó el fet que el manament l’allunyava molt més de Catalunya.

La tornada no la varem fer pel mateix camí. Agafarem una carretera encarada a mar i amb una forta pendent, que ens va conduir fins a Llançà. El rau-rau a la panxa aconsellava anar a dinar. Ens venia de gust fer una menjada de peix a Can Quim, un restaurant que coneixíem d’altres vegades. No hi hagué sort, feien vacances. Quedava l’alternativa de Can Narra, però era ple com un ou. Un plat combinat –l’aberració del bon menjar – en una cafeteria, fou la solució per menjar una queixalada. Una vegada enllestit “ l’àpat “, decidirem anar a fer un tomb pel port de Llança. La passejada no va durà més enllà de 10 minutets. La tramuntana havia virat cap en terra i les ràfegues de vent, fortes i fredes, ens varen desaconsellar continuar la caminada. A Sant Feliu, ni tan sols les fulles es movien. Com deu ser una tramuntanada de “ debò “ per aquelles contrades?





diumenge, 3 de gener de 2010

El Monestir de Sant Pere de Rodes ( 1 )



Determinar la sortida d’aquesta setmana, no ha sigut empresa gota difícil. El “ Tió “ va cagar-me un llibre, res d’estranyar. Fins i tot, la menuda de casa, la Sara, quan divendres passat jo li escrivia la carta als Reis i vaig preguntar-li que els hi demanaria per l’avi, no va dubtar ni un instant: per l’avi un llibre. Vaja, que ja tinc assegurat un altre volum, que sens dubte els Reis em regalaran, malgrat que no m’hagi portat del tot bé. En ocasions rampellut i en d’altres malhumorat sense raó, però sempre sense cap ànim de molestar. I si he importunat/ incomodat algú, ara és el moment per excusar-me’n. Ja ho sabeu, només és pot ser vell per força.

El llibre del “ Tió “, de títol RERE ELS MURS, de l’escriptora Núria Esponellà, és una novel·la d’un estil que darrerament s’ha posat de moda. Em refereixo a la narració basada sobre fets històrics, tractats amb més o menys rigor. El Codi da Vinci, La Catedral del Mar... podrien ser-ne exemples, que han obtingut molt d’èxit, amb un nombre de vendes excepcional. No en sóc especialment llegidor d’aquesta mena de narracions i no pel fet de posar en qüestió la qualitat literària – que en alguns casos si que hi manca - sinó més aviat degut a que els temes que s’hi tracten no motiven el meu interès.

De RERE ELS MURS, rel d’un programa del canal 33, “ L’Hora del Lector “ - que gosaria dir només seguim els lletraferits - en el que s’entrevistava l’autora del relat, vaig fer-ne algun comentari l’endemà a taula, a l’hora del dinar. Fou així, penso jo, que el “ Tió “ va assabentar-se del meu interès per l’obra, en degué prendre nota i vet ací que me la va regalar. Premi Néstor Luján de novel·la històrica, va semblar-me que era una garantia de bon llegir i si endemés el relat es desplegava en un lloc tan nostrat com és el Monestir de Sant Pere de Rodes, “ oli en el llum “.

He enllestit la narració – i és un llibre de prop cinc-centes planes – en un parell de dies, mostra evident de fins a quin punt m’ha interessat el relat. Amb una riquesa de vocabulari excepcional, una trama molt ben aconduïda i amb referències històriques de les quals se’n dóna constància al final del llibre. El poder, l’ambició, el segle XI amb les pors i supersticions pròpies d’aquella època, les lluites entre la noblesa i l’església amb el rerefons del món de la pagesia empordanesa, homes i dones sotmesos per la força de les armes i alhora presoners de la ignorància, de la qual se’n beneficiava el monestir. Bona part de la collita de blat, oli i vi – els coneguts amb el nom de delmes – que venien obligats els pagesos a entregar a l’abat del monestir, pel manteniment de la comunitat religiosa, en prestació pels serveis del res i la penitència que feien els monjos, per assegurar-lis als pagesos el perdó dels seus pecats – ja em direu quins – i així accedir a la salvació eterna. Contribució en espècies – de diners no entenien – en la quantitat que determinava l’abat i que en anys de mala collita havien de pagar igualment, amb tot el que aquesta injustícia representava de fam i misèria en anys de recol·leccions escasses. Tot el que s’hi conta, emmarcat en un país i en uns indrets ben coneguts i en més d’una ocasió també trepitjats, m’han fet gaudir d’allò més. Amb la tramuntana – l’oblit hauria sigut imperdonable – sempre present al llarg del relat. De fet, la narració, comença i acaba amb aquest vent com a “ protagonista “ principal.

Que millor doncs, que, aprofitar la lectura de la novel·la per fer una visita a Sant Pere de Rodes, si a més, feia anys que no hi havia pujat. La primera vegada que vaig anar a Sant Pere, no devia tenir més de quinze anys, en una excursió amb els “ hermanus “. Vam desembarcar del tren a l’estació de Vilajuïga i a peu, collada amunt fins arribar al monestir. Recordo els pilons de runes i la dificultat per transitar- no hi havia un pam de terreny planer – en tot aquell immens recinte, que més s’assemblava a un vell casalot abandonat que no pas a una abadia. No m’ha quedat a la memòria gran cosa més d’aquella primera anada, ni tan sols recordo si algú va fer-nos alguna referència històrica de l’indret. Després hi he tornat diverses vegades, la darrera tal com he dit, ja feia alguns anys. Ara, per pujar-hi, disposem d’una excel·lent carretera que ens deixa, a tan sols deu minutets mal comptats del monestir. Just abans d’arribar-hi, podem veure a mà dreta,l’església en honor de santa Helena, que és tot el que resta de l’antic poble medieval de Santa Creu de Rodes. Des de un bon tros abans d’arribar ja podem veure el monestir, que s’alça a la banda nord de la muntanya de la Verdera, en el terme municipal del Port de la Selva. El cel està enteranyinat però pel costat de llevant i per damunt del Cap de Creus, la tramuntana, que encara no ens arriba, ja ha començat a obrir algunes clarianes de color blau, que permeten alguna ullada de sol. No és que hi hagi temporal però la mar trenca amb una certa força contra les roques i tota la costa sembla resseguida per una línia blanquinosa, l’escuma del trencant. Mar endins, la tramuntana fa que les onades portin a les espatlles un capot de color blanc, que podríem confondre amb ramats de xais, que allunyant-se de l’hivern i de la fred, van en busca de millors temps i pastures, en direcció al migjorn. Sota del camí, albirem el poble del Port de la Selva, que ens sembla tan a prop com per podar-lo tocar amb les mans. El matí és fresquet, però la temperatura és agradable i la visita al cenobi es presenta amb tots els ingredients per passar una agradable i també profitosa estona.


Claustre primitiu