diumenge, 28 de novembre de 2010

Pacte Nacional per a la Laïcitat





En el ple de l’ajuntament de dijous passat, el grup municipal d’ERC, va presentar una proposició per adherir-se al Moviment Laic i Progressista que es manifesta a favor d’encetar un debat polític i social per arribar a un Pacte Nacional per la Laïcitat.D’antuvi – i per no passar-me per alt – vull agrair que Esquerra de Sant Feliu hagi portat a la consideració dels nostres representants aquesta qüestió.

Al meu entendre, el laïcisme és la concepció d’una societat lliure, que tingui com a objectiu bàsic l’expressió dels valors de la llibertat de consciència, el pluralisme,la igualtat, el respecte i la cohesió. Només des de la laïcitat podrem construir una societat lliure, igualitària i democràtica, en la que tothom pugui expressar-se, des de qualsevol confessió o ideologia. La laïcitat hauria de ser el pacte que conduís al conjunt de la ciutadania a una convivència que seria la base d’una ètica civil, que en cap cas representaria una agressió a les conviccions religioses. Entendre la societat des del pluralisme de pensaments i la laïcitat ens hauria de permetre conviure conjuntament en els espais públics. La laïcitat és la base de la igualtat, de la tolerància i del respecte entre les persones. El laïcisme defensa la llibertat de consciència i de religió i és la garantia contra qualsevol limitació o injustícia.

El laïcisme – també el concepte clericalisme – neix al segle XIX, quan els partidaris de la laïcització de les institucions, plantegen la limitació de la religió en la vida pública.
L’origen podríem situar-lo al segle XIV, quan es va produir l’acabament del poder pontifici i de les teocràcies. El Renaixement i més endavant la Revolució Francesa són els fets més importants en l’avenç d’aquesta reforma de la societat. No és però fins al segle XIX, que s’inicia a França un camí que fou objecte de fortes tensions, entre la França ( Filla Gran de l’Església) i la França ( Filla de la Revolució). En aquesta situació conflictiva, cal esperar un segle, per aprovar una llei l’any 1905, que va establir la separació entre l’Església i l’Estat. La determinació que França és una República laica, no es produeix fins la Constitució de 1946.

Pertoca a l’Estat regular la vida pública que pertany al conjunt de la ciutadania i precisament per garantir aquesta pluralitat, ha de mantenir una posició independent de tota iniciativa exercida en nom i defensa d’una religió o d’una ideologia. D’aquesta manera l’Estat preserva l’espai públic a fi que tothom s’hi pugui reconèixer i integrar.

L’article 16 de la Constitució Espanyola expressa en l’apartat 3 que cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres religions.

L’Estat és aconfessional però no és laic en el sentit que no es propugna la completa separació entre l’Estat i les confessions religioses, principi entès com a neutralitat de l’Estat en matèria religiosa. Les relacions de cooperació amb les confessions religioses i molt expressament amb l’Església Catòlica – que és mencionada particularment – no considera la neutralitat com a condició necessària per garantir l’exercici de la llibertat de consciència i l’Estat espanyol no s’exclou de tot el que sigui religiós per tal de deixar llibertat a tot i a tots. En un estat laic les esglésies no són de dret públic sinó només de dret privat, podem funcionar com una institució però han de prendre una forma anàloga a una associació privada de dret comú i els seus ensenyaments morals no han de ser imposats ni combatuts pels poders públics. L’Estat no reconeix, ni paga salaris, ni subvencions a cap culte.

Aquest no és el cas de l’Estat espanyol, que el mes de gener de 1979 –just sis dies després de l’aprovació de la Constitució – es signa al Vaticà un conjunt d’acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, en el que es contemplen les relacions amb aquesta confessió religiosa. Aquest acord substitueix el de l’any 1953 que confirmava la confessionalitat de l’Estat. Si bé l’acord de 1979 difereix del de 1953, contempla un tracte de favor respecte d’altres creences, fet que alguns estudiosos qualifiquen de “confessionalitat sociològica” de l’Estat Espanyol. Aquest acord, mostra sens dubte que la Constitució no estableix un model laic en el que l’Estat es mostrés indiferent al fet religiós. La norma de l’Estat laic és que no hi ha norma, tothom pot acollir-se, respectant els drets i deures que ens mana la Constitució i les lleis que d’ella se’n dimanen.

Unes referències al ple de dijous passat. En Jordi Vilà, en nom d’ERC, va emparar la proposta mantenint en tot moment el principi de respecte per tothom i plantejant no la decisió de l’ajuntament sobre la laïcitat sinó el recolzament a una entitat cívica, el Moviment Laic i Progressista, per demanar als partits polítics un debat públic, polític i social que proposi, si així ho decideixen, arribar a un Pacte Nacional per la Laïcitat. El portaveu del PSC, Juan Josep Garcia, va sostenir dues qüestions que al meu entendre son prou importants. La crisi econòmica planteja situacions de difícil solució, que afecten majorment a les classes treballadores. Cal valorar el perill de fractura de la convivència, que certes formacions polítiques atien amb un discurs abominable, en el que la intolerància religiosa, pot provocar situacions racistes i xenòfobes. Aquests darrers dies i en el curs de la campanya electoral ho hem viscut. La defensa del laïcisme com a signe de progrés, en resposta al regidor de C. i U. va semblar-me elaborada des del raciocini i prou ben argumentada.El company Jesús, va situar la proposta des de la vesant - que sense oblidar-se de les conviccions personals - tothom comprengués la importància de la proposició, en quant el contingut democràtic i fonamental de la laïcitat en una societat avançada. El regidor de C. i U. – dit amb tot el respecte que em mereix- penso que no va entendre prou bé el fons de la qüestió. La laïcitat no és una ideologia política, és una proposta de convivència en la que tothom pot sentir-se lliure i que acull qualsevol pensament. L’Estat laic, no representa cap agressió, ni posa en perill les creences religioses. De cap de les maneres, la laïcitat vol passar a ocupar el lloc de confessionalitat religiosa que han mantingut alguns estats. Quan el regidor d’ICV, va mencionar la forma de govern teocràtica, el senyor Pascual, degut a l’edat, podria ben recordar haver viscut un règim en el que el cap d’Estat, ho era per la gràcia de Déu.( Francisco Franco, Caudillo de Espanya por la gracia de Dios) Així ho deien les monedes que havíem fet servir durant el govern franquista. El senyor Alcalde, penso que va errar-se si va entendre que el laïcisme posava en perill les seves conviccions personals per haver-les de manifestar. La proposició – que l’he escoltada un parell de vegades – en cap cas inquiria el pensament dels regidors i regidores, simplement es demanava el suport a un debat públic respecte la laïcitat plena de l’Estat. Una darrera consideració: penso que qüestions d’aquesta entitat seria més adient no presentar-les per la via d’urgència. Millor fer-ho, passant la proposta per la comissió corresponent, que permetria el debat i la discussió prèvies a la presentació al ple. Això permetria un millor coneixement de la qüestió i enriquiria el debat en el plenari.

Sóc del parer, que els ajuntaments han de controvertir qualsevol assumpte que afecti a la ciutadania. En aquest sentit, faig meves les consideracions que va exposar l’amic Jesús, quan va afirmar que els “temes municipals”, han d’anar més enllà de la gestió dels problemes del dia a dia i que els nostres càrrecs públics han de ponderar i reflexionar sobre qualsevulla qüestió. El veïnatge tenim dret a conèixer el parer de les persones que hem escollit, respecte de temes i matèries, tot i que l’ajuntament no en tingui capacitat resolutiva. D’aquells casos que alguns anomenen que no són de competència municipal i que per tant no han de ser considerats. Gosaria afirmar, que la majoria de les persones quan decidim el sentit del nostre vot, no ho fem només per a la bona administració de la ciutat, sinó que també considerem el contingut polític de la nostra determinació.

divendres, 19 de novembre de 2010

Blindatge de les festes dels correbous





A mitjans del mes de juliol el Parlament prohibia les curses de toros. Una mesura crec que molt ben encertada en defensa de la dignitat d’aquests animals, que són maltractats fins a la mort a les places de braus. La suma dels vots d’ERC, C. i U i Iniciativa per Catalunya van possibilitar la presa d’aquesta mesura. PSC – amb l’excepció de tres diputats si no ho recordo malament – PP i Ciutadans van mostrar el seu suport a la continuació de les corrides.



Dos mesos més tard, la majoria dels nostres diputats i diputades, blinden una llei per protegir els correbous. Les diferencies principals entre les curses de toros i les festes tradicionals dels correbous, a l’entendre dels que votaren a favor de la norma, són entre d’altres, que no hi la mort de l’animal, que no es tracta d’un negoci, que és una tradició molt arrelada a les Terres de l’Ebre i que aquesta llei dóna protecció als animals.



Afirmen que l’animal no és sacrificat – certament és així – però no gosen assegurar que la pobre bestiola no és maltractada. Penso jo, que tenir un animal amarrat amb unes cordes, amb unes teies enceses damunt les banyes mentre la cera s’escola sobre els ulls, amb l’utilització de bastons i punxes, no deu ser un exemple de bon tracte. També val la pena significar, que quan arriben les festes tradicionals, els bous són traginats d’un poble a l’altre, per ser els “protagonistes” de la diversió. El mal tràngol no el pateixen només una vegada. Reconeixent que els diners no corren amb tanta volada com en les curses braus, que l’espectacle és gratuït, no oblidem que els ajuntaments hi dediquen algun diner. Cal també recordar, que una de les raons que proposaven els defensors de les festes dels toros, era la tradició i fins i tot la cultura de l’espectacle. Aquestes proposicions van ser rebutjades en bona part pels mateixos diputats/des, que ara han votat a favor de la llei dels correbous, amb l’argument de ser una tradició molt afermada. Tampoc arribo a copsar la protecció que aquesta llei pugui atorgar als animals, si se’ls fa passar per aquests mals moments.



A proposta de C. i U. blinden una llei – la dels correbous – amb el suport de tots els grups parlamentaris, amb l’excepció d’Iniciativa per Catalunya què és l’única força política que manté la coherència amb el que va expressar respecte de la Fiesta Nacional. Com s’explica que C. i U. i ERC voten en contra de les curses de toros i ara donen suport a una llei que blinda els correbous? Com poden defensar aquests diputats/es aquest canvi de parer? És que no recorden aquestes persones el que varen haver d’escoltar, quan els defensors de les curses de toros, els retreien que havien votat a favor de la supressió, no en defensa dels drets dels animals, sinó en contra d’un espectacle d’arrels espanyoles? Considero que hi ha bona part d’hipocresia política eliminant les curses de braus i poc més tard blindar els correbous i també un intent de “ fer-se perdonar “ per l’electorat a quatre dies de les eleccions. I del debat sobre l’aspecte identitàri potser també caldria dir-ne quelcom.



És indubtable que en els correbous no hi ha la mort de l’animal, no és executat. Però no és menys veritat que els animals tenen basarda al foc, que són menystinguts i vexats en nom d’un entreteniment que desdiu el respecte i la dignitat que es mereixen i que nosaltres hem de defensar.



Penso que tot i tractar-se d’un tema “menor”, si tenim en compte els greus problemes que tenim damunt, caldria treure’n una reflexió. La serietat i la formalitat haurien de ser sempre presents en els nostres càrrecs públics. En aquest cas concret, penso que bona part dels nostres diputats i diputades, no van ser conseqüents i varem manifestar-se en contradicció amb els raonaments que havien defensat poques setmanes abans. Em sap greu, que part del nostre Parlament hagi “ensenyat les orelles”, fet que ha permès la crítica d’aquells que de simpatia i afecció al nostre país, no en tenen gota.

diumenge, 14 de novembre de 2010

El barri i la font de Monticalvari





Han caigut a les meves mans unes fotografies de la font de Monticalvari. La primera, datada l’any 1906, amb un grup de persones assegudes als bancs de pedra, que molts de nosaltres encara hem conegut i que darrerament havien desaparegut enterrats per les pedres i la terra caigudes de les parets. Un lloc que des de fa anys pateix un estat de deixadesa i abandonament que no s’hauria d’haver donat. Dotze són les fotos que mostren diferents aspectes d’aquell paratge tan estimat per moltes persones. Els veïns d’aquella barriada a proveir-se d’aigua i quants de nosaltres podem recordar els berenars que hi hem anat a fer.

De records de la barriada de Monticalvari en conservo molts. Vaig viure-hi uns quants anys, tot just acabat de casar. L’any 1731, un Albert Pujol, va comprar a l’abat del monestir un tall de terra, en la que va construir un habitatge. La casa fou bastida d’acord amb les necessitats d’una família de pagesos i sense pretensions de cap mena; les possibilitats econòmiques no podien permetre altra cosa. Entrades a la casa n’hi havia dues, la que comunicava amb el veïnatge i que permetia “anar a vila” – és a dir, baixar al poble- era per la banda del carrer de Monticalvari i calia pujar uns escalons. Tot just dintre i a mà dreta hi havia dues tines, en les que cada any es feia el vi dels raïms de la vinya.Seguia un recambró en el que hi havia queviures: patates, mongetes, els penjolls de tomàquets...Davant hi havia la cuina. La taula acostada a la paret esquerra, sempre amb el porró al damunt i un armari amb els porticons de color negra. A mà dreta el rebost i just al cantó uns escalons que menaven a la part de dalt, on hi havia quatre habitacions. La llar quedava emplaçada a la paret de la dreta i en el mur que donava al pati quedaven situats dos fogons de carbonet, les piques i un pedrís amb quatre càntirs amb l’aigua de la font de Monticalavari, que moltes vegades havia jo mateix anat a buscar. El pedrís tenia la part de sobre enrajolat, rajoles que de tants anys de posar i treure els càntirs havien “dibuixat” el cul del cànter. L’altre entrant era pel carrer del doctor Ligonya- que jo recordi només hi vivien dues families- amb una gran portalada de fusta, per on entrava i sortia el carro i el cavall per anar a la feina. Hi havia un gran pati amb un tancat per l’aixopluc de l’animal, unes gàbies amb conills i una bona mostra de pollastres i gallines. Una “comuna” a la part més endinsada de la cort. Aquesta eixida es comunicava amb la casa transitant el celler, situat en paral•lel de la cuina Aquest és el record que guardo d’aquella casa, que ben poc havia canviat des de la seva construcció. El terra, a banda de la cuina i les habitacions que havien sigut enrajolades, era de la pedra sobre la que s’havia construït l’habitatge. La família “ Peric”- aquest és el sobrenom dels Pujol- va viure durant unes quantes generacions a aquella casa, fins l’any 1975.

Quan l’avi va llogar la taverna de Can Peric, va quedar a la casa la seva germana, la meva tia-àvia Llúcia i el seu marit, l’oncle Lluis. La tia Llúcia és de les persones que en tinc un millor record. No tenien fills i sempre vaig sentir-me molt estimat per ella. D’adolescent hi anava molt sovint a veure-la i encara em sembla percebre aquell rebost, tot just sota l’escala, on hi guardava la mel que recollien de la vinya. Herbes de tota mena que la tia havia replegat de bosc, indicades per guarir el que calgués i molt especialment el vi de saule, res millor pels refredats. Un pot de vidre amb ametlles torrades i fruita la que segons la temporada es collia a la vinya. La tia, mai s’oblidava d’obrir la recuina i preguntar-me que em venia de gust. Un bon tall de mel, amb la bresca inclosa, era el que més sovint li demanava. Han passat molts anys, però no oblido el plaer que sentia quan amb la tia, anàvem a recollir els ous de les gallines i amb els ulls tancats passar-los per damunt de les parpelles, amb aquella escalforeta tèbia. Fa molts anys que vares deixar-nos tia, però com ningú, ets mereixedora de la paraula més bonica que hi ha en qualsevulla de les formes d’expressar-se i que en la nostra parla és: GRÀCIES.

Mira per on, unes quantes fotos m’han fet recordar la meva adolescència. Unes remembrances ja llunyanes però que tinc ben presents. Sembla que l’ajuntament ha fet esbrossar aquell indret, que s’han descolgat els bancs i s’ha fet una neteja a fons. El que no s’ha pogut recuperar és el broll d’aigua però es farà un últim intent per recobrar el cabal. Una bona notícia per a tothom que vulgui anar a fer una passejada per aquell indret i també si s’escau per passar-hi una bona estona per fer-hi una mossegada.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Campionat d'Europa d'atletisme






Tot just acabo de llegir que l’atleta etíop Haile Gebrselassie, a l’edat de 37 anys, dóna per finida la seva activitat esportiva. Fins avui el millor temps en la cursa de la marató i guanyador d’aquesta prova en els jocs olímpics d’Atlanta i Sidney. Aquesta notícia em permet posar fil a l’agulla per complir amb el compromís que vaig adquirir amb el meu nét Martí, d’escriure uns quants mots sobre els jocs olímpics.

Aquest passat mes de juny, va tenir lloc a Barcelona el campionat de Europa d’atletisme. Vaig pensar que valdria la pena preguntar-li al vailet si li agradaria anar un dia a Barcelona a presenciar una de les sessions. Val a dir que a mi també és l’esport que sempre més m’ha plagut i aprofitant l’avinentesa vaig pensar que ves a saber si al minyó també li podria venir de gust. Doncs, dit i fet. El nostre nét s’ho va passar de primera fins al punt que s’ha apuntat a la secció d’atletisme de Santa Cristina. No varem poder anar-hi el dissabte el dia de més competicions finals, però tot i així, feia goig veure l’estadi de Montjuïc amb milers de persones d’arreu animant els seus atletes. Francesos, alemanys, anglesos, italians....seguint amb gran entusiasme les actuacions dels atletes, no només dels seus, també aplaudint i celebrant les bones marques que obtenien altres concursants. Quatre finals vam poder presenciar: alçada i triple salt homes i els 100 metres plans i la javelina per a dones.


Rússia va ser la guanyadora amb 24 medalles (10 d’or ) però la gran sorpresa van ser els resultats de la selecció francesa que amb 18 medalles ( 8 d’or) va aconseguir el segon lloc. Amb gent molt jove, França va encapçalar les proves de velocitat i salts, en les que l’edat hi juga un paper molt important. Cristophe Lemaître guanyador dels 100 i 200 metres llisos, va ser la gran figura del campionat. El primer atleta blanc capaç de córrer els 100 metres per dessota els 10 segons i possiblement el gran rival dels esprinters negres en el futur immediat. El resultat de l’equip espanyol va ser molt escàs. La sisena posició amb vuit medalles ( 2 d’or) quan els entesos comptaven amb un mínim d’una quinzena de guardons. Cal mencionar un aspecte important de cara el futur, si tenim en compte que les medalles van ser guanyades per atletes que majorment es troben en edat avançada. Els joves, en paraules del president de la Federació Espanyola, hauran d’esforçar-se de valent si volen gaudir de les avantatges i dedicar-se amb més sentit professional a la feina. S’ha acabat d’actuar de manera tan generosa, afegeix el dirigent. Els recursos són limitats, i caldrà gastar-se els diners amb els que s’ho mereixen. Venen temps difícils, molt difícils. El senyor Odriozola remarca que hem viscut durant molts anys per damunt de les nostres possibilitats i que hi ha hagut mancances de compromís personal de la banda d’alguns atletes. Potser hauria hagut d’afegir una certa responsabilitat seva, en tant que màxim representant de l’atletisme a casa nostra.

Sóc del parer que ens donen una percepció del tot equivocada sobre la qualitat de l’esport en el nostre país. Esportistes de primera línia certament que en tenim. Nadal, Gasol, Alonso, Contador, el grup de motoristes que manegen les màquines com si res, el doble títol de la selecció de futbol, són exemples d’excel•lents esportistes que en les seves modalitats mantenen posicions de primera categoria. Però sempre estem tractant de modalitats lligades estretament a interessos econòmics importants i no d’especialitats bàsiques en el món de l’esport. No som un país important en el camp de la natació, l’atletisme i la gimnàstica, que són les disciplines fonamentals de l’esport. Cada cap de setmana per la televisió ens omplen hores i hores de curses de cotxes i de motos, de partits de futbol, però si no vaig errat, des dels campionats d’Europa no he tingut ocasió de veure cap competició d’atletisme, ni reunió de gimnàstica...Penso que les televisions públiques, no només haurien de considerar que hi han altres esports que són d’interès i que haurien d’arribar a la ciutadania, i així també ajudarien a les persones que hi dediquen bona part del seu temps a practicar esports que no tenen com objectiu principal el benefici econòmic.

M’adono compte que dels jocs olímpics encara no n’he dit ni una paraula. M’he anat engrescant i he quedat amallat. Ho deixaré per una segona part. Tinc arguments per fer-ho així. En Martí, quan vaig dir-li que escriuria alguna cosa dels jocs, va fer-me una observació: “ avi d’acord, ja m’ho llegiré, però mira que no sigui massa llarg. Ja m’agrada el que escrius, però hi poses molta teca”.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Ha passat quasi un mes des del darrer post. Molt temps sense escriure res ha de tenir una explicació. Des de fa molts anys que pateixo una fibril•lació auricular que mai m’havia produït cap molèstia, però fa unes setmanes, sense cap mena de dolor i conservant en tot moment l’enteniment, vaig perdre la capacitat de parlar. No podia expressar-me, en absolut podia respondre el que me preguntaven. Érem a casa, al migdia i jo estava parant la taula pels menuts que dinen abans que nosaltres per poder anar a l’escola. Van portar-me a Palamós, les corresponents actuacions mèdiques i passades unes hores, quan vaig recuperar la parla, cap a Sant Feliu. Sembla que un coàgul va tenir la “ mala pensada” d’aturar-se al coll i va retenir el pas de la sang, que va provocar-me la mudesa. De molèstia física no n’he tinguda cap i penso que la recuperació és quasi total. De vegades tinc la impressió que no trobo la paraula que voldria i que no m’expresso amb la suficient claredat que desitjo. Vaja, que he perdut una certa capacitat a l’hora de comunicar-me. El neuròleg diu que estic equivocat i que aquesta sensació l’experimenten moltes persones que han passat aquest mal tràngol. És la primera cosa que escric des de llavors i penso que he hagut d’esforçar-me més del que calia. A veure si mica en mica aniré recuperant la confiança, que és el que em diu que haig de fer el metge. Gràcies també a totes les persones que han tingut la delicadesa d’interesar-se i desitjar-me una diligent recuperació.