diumenge, 27 de març de 2011

L'exigència del compromís polític. ( presentació cap llista ICV-EUiA)



Divendres passat a la sala d’actes de la biblioteca i amb una considerable presència de ciutadans, fou presentat el cap de llista de la coalició ICV-EUiA.

Van fer ús de la paraula, en Joan Prat, el president d’ICV Joan Saura i la persona que encapçala la llista, en Jesús Fernández. No és la meva intenció fer una exposició de les intervencions que van posar-se en consideració dels assistents. Cenyiré aquestes ratlles a manifestar el meu parer, sobre unes reflexions que va fer el regidor.

En Jesús va presentar la coalició com hereva i continuadora del catalanisme polític d’esquerres, que defensa l’autonomia municipal, que representa de forma més propera i directa la sobirania del poble. Des de ICV-EA entenem els ajuntaments com l’administració fonamental per donar satisfacció a les necessitats del dia a dia, sense oblidar els temes i els fets que es produeixen més enllà del nostre terme municipal. En aquest sentit va posar dos exemples: el desastre nuclear que està sofrint el poble nipó i la lluita que han començat els països àrabs en defensa de les seves llibertats. També des de l’ajuntament hem de debatre i qüestionar aquests fets, malgrat que no tinguem la capacitat de decisió per acordar mesures concretes sobre aquests afers. Qualsevol decisió que prenguin altres administracions – autonòmica, govern central, comunitat europea – afecta els nostres veïns i en conseqüència no ha de quedar al marge del parer dels nostres representants polítics. Així mateix, l’ajuntament ha de fer arribar a les altres instàncies administratives els afanys i les preocupacions de la ciutadania.

El regidor va afirmar amb tot encert, que el nostre votant és exigent i que acostuma a mantenir un seguiment del comportament dels seus elegits. Des de la nostra coalició situem les persones en la centralitat de la política i no només demanem que ens atorguin la seva confiança, també volem que observin i controlin com i de quina manera s’utilitza políticament el seu sufragi. Des d’ICV-EA, volem establir un compromís ferm amb els ciutadans, basat en les propostes que fem arribar a la població. La nostra coalició i els regidors/es que ens representin, han de procedir i defensar el pacte que han acordat amb els ciutadans. El regidor, si no ho recordo malament va dir” els fets són els que manifesten la veracitat de les paraules. Ens podem equivocar, ben segur, però sempre procurem complir amb el deure que hem subscrit. Instem la participació activa dels nostres votants, en la vetlla del seu vot i en les observacions que creguin necessàries”.

A ICV-EA fem política i els nostres regidors/es, seran presents a l’ajuntament per a prendre decisions que afectaran el veïnatge. Plantejar un model de ciutat sostenible, defensar en aquests moments difícils, mesures en benefici de les persones més desvalgudes, prendre des de l’ajuntament decisions respecte de les energies, aportar noves concepcions en l’activitat turística tan important a la nostra ciutat....i valorar sempre el benefici comú i no els interessos econòmics/personals dels sectors més influents. Tenim propostes i projectes que definim a partir d’uns valors i un determinat concepte de la política, seguim sent d’esquerres i defensors dels valors ecològics. Per abastar aquestes fites cal prendre decisions que incideixen sobre les persones i aquesta activitat humana, que pot ser de les més nobles, la coneixem amb el nom de política. Des d’ICV-EA, actuarem políticament i ho farem amb la cara ben alta, sense cap mena de complexa. Cap dels nostres representants, va afegir el regidor, ha deixat de mantenir la honestedat i la honradesa en l’administració dels diners públics.

No he entrat en l’exposició que va fer el regidor sobre el treball realitzat, ni tampoc dels projectes de cara el nou mandat. He pretès considerar alguns dels plantejaments polítics que va fer el regidor i ja a hores d’ara cap de llista.

dijous, 24 de març de 2011

Un conte que ocuparà el primer lloc.



Ja fa temps que vaig decidir administrar-me en l’adquisició de llibres. L’hàbit d’aturar-me davant les llibreries no l’he deixat i les ganes d’entrar-hi i agenciar-me un exemplar no les he perdudes. Però els llibres es van ajuntant i amb tota certesa que molts quedaran amb les pàgines sense obrir. Penso que la millor tria que podia fer, ha sigut, que sense deixar de tan en tan comprar-ne algun, decantar-me cap a fer memòria. Vull dir, a fer una repassada de les lectures que més m’han interessat i tornar-les a llegir. Aquesta probable solució no va acabar gota bé, potser hauria de dir que el propòsit tot just va fer les primeres passes. Vaig començar per provar de fer-ne una selecció, amb la idea de reservar-los i anar-los rellegint. Feina perduda, la tria és feia francament impossible i prompte vaig desdir-me’n. Calia anar cap a camins més fàcils i la decisió que vaig prendre penso que fou prou encertada, encara que no del tot. Determinar un títol, buscar-lo i una vegada arribat a la darrera plana recomençar el procés. Llibre decidit, però calia cercar-lo, un treball afegit, que de vegades ha quedat en un no res. Que no l’he pogut trobar i em consta que és a casa, que no l’he prestat!!. Anem per un altre llegenda i ben fotut per no poder lletrejar l’opció escollida. També reconec, que en ocasions, la tria ha sigut errada. El que vaig llegir fa temps, no m’ha despertat el mateix interès i la relectura ha quedat encallada, no finida. A hores d’ara li ha “tocat” a Madame de Bovary i en aquest cas la selecció ha sigut ben encertada. Emma Bovary, esposa d’un senzill metge rural, que anhela arribar a l’aristocràcia. Una vida farcida de somnis que no aconsegueix mai. Penso que Gustave Flaubert, potser el millor clàssic del gènere realista, ens fa un encertat retrat de la societat del segle XIX.

En el món de les lletres disposo d’una “ proveïdora”, que quan la feina li permet venir a casa a passar uns dies, porta a la mà el llibre de torn, l’obsequi que acostuma a fer-me. Vull dir la nostra filla Núria, que coneixedora de les dèries del seu pare, sempre troba un llibre que bé prou sap que em plaurà. La darrera vegada, em diu: “ avui pare, el que et porto, ni que hi donessis voltes i més voltes ho endevinaries”. De la bossa de mà, en treu un plàstic amb uns fulls de paper escrits. Abans d’agafar la funda li pregunto de què es tracta. “ Mira pare, en aquestes dues fulles hi ha un conte que l’avi va regalar-me i que l’altra dia remenant per casa vaig trobar”. Dos folis d’una llibreta d’anelles, ja prou engroguits pel pas del temps i escrits a màquina. Una Hispano-Olivetti que encara recordo i que em reca no haver conservat.

Del pare en recordo que no escrivia massa sovint. Deia que no en sabia i que temia fer-ho malament. Malgrat aquesta poca disposició a l’hora d’agafar la ploma, conservo alguns escrits del pare. El pare el que si posseïa era el que anomenem una gran facilitat de paraula, una capacitat d’expressió per comunicar el que desitjava. Ho feia de primera i amb la paraula retenia l’atenció de les persones. El que si conservo són les notes que acostumava a fer en les lectures de llibres de contingut polític. Mots i frases subratllades, comentaris al marge del paràgraf, de vegades confirmant l’expressió de l’autor, d’altres afegint alguna nota significant que calia aturar-se i rellegir més endavant el text, anotacions mostrant el seu desacord... D’aquestes aposti-les bon profit n’he pogut treure. En Josep Vicente – un bon amic de casa – que amb el pare varen compartir vuit anys a l’ajuntament, vaig sentir-li dir més d’una vegada: “ Pere, tu parlant i jo manejant la ploma, seriem el paradigma de la persona ben disposada per expressar-se”.



El conte, denominat “ La Gran Guerra dels Cargols i les Granotes”, del que des de fa uns dies en sóc el depositari, ha passat a la pila dels que tinc per la Sara. Com que jo sóc el “contaire” de la casa, disposaré d’una història més per explicar-li a la menuda. I, a banda del valor literari que pugui tenir- que la Núria assevera que és prou considerable – el relat del besavi ocuparà el primer lloc del repertori.

dissabte, 19 de març de 2011

Bona pluja!!



El cel ennuvolit, pluja sovintejada i les plantes de la terrassa regalades amb el gotejar de l’aigua. Una diada d’aquelles que mal acostumem a dir-ne lletges, que fa mal temps, plou!!. Prou ben acostumats a les diades de sol, que són més pròpies de la nostra terra, quan ens veiem obligats a no poder sortir, a prescindir de la passejada o simplement arribar-nos fins el passeig per donar un cop d’ull al mar, ens sentim un pèl perduts. Plovent a estones, però sempre amb els núvols enganyant el sol, han transcorregut quatre dies. M’he quedat a casa, ben aixoplugat i només he sortit just per arribar-me a Santa Cristina a proveir els animals de menjar. Els quatre gats que tenim a casa – que es veu que són de “raça”, tot recordant la dita que els felins de l’aigua fugen – hores i més hores endormiscats, sense sortir a la terrassa.


Llegir, posar música i xerrar amb la mestressa, són “feines” de bon prou fer. També he aprofitat per donar un repàs a tot el paperam, que omple no tan sols la taula de l’ordinador, de la mateixa manera els calaixos. Una feina que caldria fer més sovint però que em dóna una forta peresa encetar. Reconec que tinc una excessiva disposició a guardar papers: retalls de diaris, els documents que m’arriben del partit, fulletons d’actes als que assistit...Sempre penso que, ves a saber, potser que algun dia poden ser-me útils. Informacions que si estigués avesat a remenar l’ordinador no caldria guardar-les. Jo sóc de la quinta del paper, haig de sentir a les meves mans el palpeig de l’imprès, poder-lo manejar. Encara sóc dels que quan necessito una informació, vaig a cercar-la l’enciclopèdia, tot i sabent que és ben possible que acabi d’instruir-me sobre la qüestió a Internet. Vaja que de papers i documents no en manquen. Però a l’hora de fer-ne la tria es planteja un problema de molt mal resoldre. Escollir quins poden ser donats de “baixa” al contenidor i quins altres encara val la pena guardar. Us garanteixo que l’afer no és de fàcil solució i que una vegada pensat i repensat, el manyoc dels bandejats és d’escassa mesura. En questa “ceba” de retenir, m’acompanyen una bona colla de papers, que cada vegada que manejo m’aporten distints records.


Badoquejar ben assegut a la butaca, festejant amb els records - que a la meva edat ja ho fas més pensant en el passat que no en el que haurà de venir- són estones prou profitoses que m’ajuden en bona mesura a passar comptes. Com que ací no estem parlant d’un balanç comptable – en el que els números han de quadrar – sovint, d’aquests “viatges” que he fet al llarg de la vida, penso que en alguns casos m’haurien pogut aportar un cert avantatge en l’ordre de la millora personal, no material, que no he sabut aprofitar. Ni més ni menys que la majoria de les persones, que fins que no hem atès una certa edat, vivim el present amb una perspectiva – i així cal que sigui – que tot i sense deixar de banda el pensament en el futur, veiem aquest tram de la nostra vida encara prou allunyat. En aquest repàs – que cada vegada és més freqüent – defujo d’aquell adagi del que faria si tornés a néixer – els fets són els que són i no cal entrar en la utopia de repensar-los. El meu pensament no va més enllà del que en algunes ocasions pugui haver comés, que hagi pogut molestar o agreujar alguna persona. Arribar a vell – no entenc perquè aquesta temença a emprar aquest mot – és una etapa de la nostra vida que es pot viure amb normalitat i amb l’ànim viu. Si que m’acompanya una bona dosi de nostàlgia, pròpia d’haver viscut 74 anys, tampoc presumeixo del que en diuen que és el gran capital que posseïm: l’experiència. No combrego amb el discurs que abans vivíem millor, tampoc amb les injustificades crítiques que fem de la joventut, en les que massa sovint, el que hi ha és una certa enveja. Certament que ens hem deixat emportar per uns pretesos valors materials, que ens han portat a una situació preocupant, però que podem canviar-la. També sovint el sento i el pateixo aquest desànim, però no me’n deixo viciar.

Em sabria greu que en aquestes ratlles – els que teniu l’amabilitat de llegir-me – hi trobéssiu un to d’una certa tristesa. M’agradaria viure molts anys, la vida malgrat les trompades que ens dóna, sens dubte val la pena. Una melangia si que hi és, però en cap cas la renúncia d’aquest vell, des de la seva modèstia, a expressar el seu compromís per un món millor.

dimarts, 15 de març de 2011

Energies renovables. No a les centrals nuclears!!




Sembla que ara “no toca”. Això és el que diu, el secretari general del PSOE, quan manifesta que ara no és convenient obrir un debat sobre les centrals nuclear. La ministra de Ciència i Tecnologia – ves a saber si per fer-li costat –“ amb molt bona voluntat”E, ens adverteix de la inconveniència d’encetar aquesta qüestió, en la que segons diu, hi ha un excés de demagògia i falta de pedagogia. S’hi afegeix també el ministre d’Indústria, que inclús assevera que les centrals nuclears de casa nostra són segures. Quin millor argument que aquest, si no hi ha cap perill. Per què parlar-ne? Quan al Japó estan patint una situació angoixosa, amb el real perill d’una gran calamitat nuclear, que s’afegiria a la catàstrofe produïda per un desastre natural, dos ministres d’un govern socialista i el responsable d’organització del PSOE, ens fan saber que de moment millor deixar-ho estar.

Penso que la discussió sobre les energies, hauria d’haver sigut començada fa anys. Un acord sobre els recursos energètics, amb un pacte nacional que determini d’una vegada un canvi de model energètic que ens permeti disposar de la independència en aquest àmbit. Fins avui, les dues grans formacions polítiques han defugit aquest debat, una mancança prou volguda, que ha beneficiat els interessos de les grans empreses elèctriques. Crec que cal trencar el monopoli d’aquestes companyies i apostar per una nova manera d’entendre aquest sector, impulsant les energies renovables: el sol, el vent, la biomassa, l’aprofitament dels residus sòlids urbans...En aquesta direcció establir programes d’autosuficiència energètica en els nostre municipis, amb la promoció de petits productors amb instal•lacions de tamany mig i petit, afavoriria el consum prop de la producció i crearia llocs de treball. ( Dic així pensant en els nostres ajuntaments ara que s’apropen les eleccions municipals).

Aquesta dependència que patim del petroli i del gas, ens aboquen a una situació cada dia més subordinada degut a l’escassetat del petroli i derivats, per la demanda cada dia més creixent per part dels països emergents i la conseqüent pujada del preu. Les energies renovables són fonamentals per a la lluita contra el canvi climàtic, un problema que cal debatre i solucionar el més aviat possible. Caldria obrir una discussió per prendre mesures efectives en aquest sentit, que haurien de passar necessariament per l’estalvi i la eficiència.

Aquests darrers dies, rel de la situació que viu el Japó, s’ha incrementat la polèmica sobre l’energia generada en les centrals nuclears i la perillositat que representen aquestes instal•lacions, amb conseqüències que poden perllongar-se per milers d’anys.Perilla la vida humana i també la conservació del propi planeta amb l’emissió de components radioactius. Penso que ningú ho posa en dubte. Em tingut fets prou clars que així ho palesen. Ens trobem davant d’un fet que em preocupa: la indecisió del govern i la defensa que fan la majoria de les forces polítiques respecte les centrals nuclears. La indeterminació per part del govern i del PSOE, permet la continuïtat de les instal•lacions nuclears, tot i haver-se compromès a clausurar alguns d’aquests enginys. El govern no ha complert i fa pocs dies ha allargat el període de funcionament de la central nuclear de Garoña. Ens discursejem amb l’argument que l’energia nuclear és la més econòmica, ara ja no gosen afegir-hi que també és la més segura. Hi puc afegir, el que deia en el primer paràgraf: no cal parlar-ne d’aquest nou model energètic, ens diuen. S’ha reobert la discussió i ara cal anar despresa i corrents a prendre les mesures per reforçar la seguretat de les centrals. Ens volen enganyar una vegada més. La senyora Merkel, ha aturat unes centrals – les més velles – per un espai de tres mesos. Quina efectivitat tindrà aquesta decisió si es posen a funcionar dintre de quatre dies? A Alemanya hi ha eleccions i vista la situació d’avui, la senyora ha de prendre alguna mesura. L’energia produïda per les centrals nuclears, sempre serà un perill, d’un abast que ningú pot mesurar. Apostar per un nou model energètic, eficient, eficaç, net, sostenible i basat en les energies renovables és possible. El tancament degudament mesurat en el temps de les centrals nuclears, en cap cas posaria en perill el subministrament necessari.

No vull acabar sense fer un comentari sobre el que ha expressat la senyora ministra de Ciencia i Tecnologia: “sobre l’energia nuclear hi ha molta demagògia i falta de pedagogia.” Senyora ministra, en Pere, un ciutadà com tants milers som en aquest país, és del parer que vostè, que segur disposa de més informació, el que ha de fer és assabentar-nos i així disposarem d’un millor coneixement que ens permetrà endevinar qui són els demagogs. Des del Consell de Ministres, proposi als seus companys, obrir un debat obert i plural sobre el model energètic.

diumenge, 13 de març de 2011

Bacallà amb mongetes del ganxet ( va de Quaresma)





Bacallà amb mongetes del ganxet





Ingredients:

4 talls de llom o ventresca de 200 grams cada un

500 grams de mongetes del ganxet

Oli ( capacitat de tres iogurts)

Dues cebes

6 grans d’all

Un grapadet d’ametlles torrades

2 llesquetes de pa torrat

1 brinc de romaní

1 brinc de farigola

Un parell de brincs de julivert

2 nyores

1 iogurt de tomata

Sal i pebre



Com preparar el cuinat:



Posarem les mongetes a bullir ( que el dia abans haurem tingut en remull) i quan arrenquin el bull hi afegirem el romaní i la farigola. Baixarem l’intensitat del foc per tal que les mongetes no s’espellofin. Mitja horeta després hi posarem aigua freda fins apagar el bull i continuarem la cocció. ( Aquesta operació, en diem “espantar” la grana, per tal que quedi ben cuita). Una vegada el llegum cuit el guardarem conservant l’aigua.

En una cassola de terra hi posarem l’oli i quan sigui calent hi afegirem els quatre talls de bacallà, ( que haurem assecat amb paper de cuina i enfarinat). Farem coure el bacallà uns cinc minuts per cada costat. Traurem el bacallà i el guardarem.

A la mateixa cassola hi farem daurar les dues cebes i tot seguit hi ajuntarem la tomata, que bulli uns deu minuts aprofitant el suc de les mongetes.

Una vegada el sofregit enllestit, hi posarem les mongetes i el bacallà ( tot ben cobert amb l’aigua que hem guardat). Mourem la cassola amb compte per no desfer el bacallà.

Entretant la cassola faci xup-xup, amanirem la picada ( ametlles, pa torrat, alls, el julivert i les nyores). La picada a la cassola, pebre i sal a la conveniència i a coure uns 10 minuts.

És aconsellable portar la cassola a taula ben tapada i quan encara estigui bullint.







+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Varietat de mongeta coneguda amb el nom de GANXET.


És tracta d’un llegum que es cultiva molt especialment en les comarques del Vallès, el Maresme i també a la Selva. És una mongeta amb DOP ( Denominació d’Origen Protegida). També la trobarem sembrada en altres llocs.

El gra té forma de ronyó, la pell és molt prima i el sabor és molt suau, exquisit. Cal collir-les quan la tavella és seca, desgranar-les i deixar-les uns dies per tal que s’acabin d’assecar. Abans s’acostumaven a conservar en gerres de terra o en coixineres de roba. Ara, en un pot de vidre i no és aconsellable en un recipient de plàstic.

Acostumo a comprar-les sempre crues, al mercat. Prefereixo cuinar-les jo mateixa i aprofito l’aigua per fer-ne una excel•lent sopa. Si voleu tenir-ne a casa i ha una manera de conservar-les sense que es marruquin. Poseu-les al congelador un parell de dies. Com que les mongetes ja són seques no es congelaran, les podreu treure desgranades i amb la seguretat de guardar-les sense por que el marruc pugui malmenar-les.






















dijous, 10 de març de 2011

Hi hauria d'haver un pudor ètic sobre les imatges del mal.





Començo per dir que es tracta d’una cinta de ficció. No voldria que passéssiu una mala estona, que és el que jo he sentit abans de saber-ho.Voleu dir que no hi ha una malaltia que afecta a bona part de la humanitat? Dic així, perquè acabo de llegir, que en el festival de cinema de Sitges d’enguany, va visionar-se una pel•lícula sèrbia de títol “ De Serbian Film”. En aquest film, que el propi director ja reconeix que és tracta d’una “ pel•lícula extrema”, s’hi pot veure com un infant acabat de néixer és violat. Si aquesta esfereïdora escena no fos suficient, també va filmar-se un quadre en el que un vailet de nou anys és forçat per un home, personatge que ignora que és el pare de l’adolescent.

Rel de la denúncia presentada per la Fiscalia de Catalunya, el jutge de Vilanova i la Geltrú, ha imputat al director del festival per l’exhibició de menors i pel delicte d’utilització de menors en escenes de sexe. És el responsable del festival qui decideix la projecció de les pel•lícules i per tant és ell la persona acusada. El director d’aquesta barbaritat – prenc nota del seu nom per no anar a veure cap film d’aquest tipus èticament indesitjable,Srdjan Spasojevic – intenta amb un discurs pervers, justificar aquesta llordesa, que això si que és pornografia i no entesa com a la lliure exposició del cos humà, quan es produeix en exercici de la lliure voluntat de l’adult. A l’entendre d’aquest individu, les imatges volen significar, manifestar, la violència que es va viure en la guerra dels Balcans, en el territori de l’antiga Iugoslàvia. Crec que les imatges de les atrocitats i les brutalitats han de ser mesurades i ho expresso en el sentit que les figures no han de representar enterament la qüestió. Una excessiva exposició no ajuda en absolut i siguem clars, en ocasions pot arribar a provocar unes percepcions ben allunyades del que es vol comunicar. De vegades, amb intencionalitat prou volguda, en profit d’un benefici material. Són les paraules les que expliquen realment el fet, des de l’argumentació i l’anàlisi de la realitat que ha produït la catàstrofe. Segons el director es tracta de “l’art nu i de la veritat”. Aquesta pel•lícula ja és coneguda amb el nom del “newborn porn” ( porno acabat de néixer) Quanta fal•làcia en nom de l’art.

No ho puc entendre. Fins on hem d’arribar en nom de l’art? Parlava d’una malaltia que creix dia rere dia. En favor del senyor Àngel Sala, s’ha creat una pàgina en el Facebook, que ja porta recollides més de tres mil signatures. Persones que qualifiquen l’acusació del jutge d’acte de censura. D’una mesura que atempta contra la llibertat d’expressió, també afegeixen.

La lliure manifestació del pensament no ha de posar en qüestió els drets de la infància, prerrogatives que el dret internacional i la nostra Constitució contemplen, amb la finalitat de protegir la mainada. No puc entendre que la decisió presa pel jutge, sobre una qüestió que empara els drets de la infància, pugui ser qualificada com un acte de censura. Reproduir imatges del mal, d’atrocitat, ni que sigui en ares de la ficció, contribueix a banalitzar el que supera els límits d’allò que els humans ens hem concedit. Hi hauria d’haver un pudor ètic en agafar o copiar certes imatges de la realitat. Cap imatge és en va.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Abans d’editar l’escrit he volgut entrar en el web de Sitges Festival. Penso que ho he encertat. He pogut llegir un comunicat del qual en faig un breu resum.

“ El Sitges Festival, mostra el seu total suport al seu director en referència a la programació de la pel•lícula “ A Serbian Film”. Agraeixen també tot el suport rebut i mostren el seu respecte a aquelles crítiques que han generat un debat necessari sobre la importància de la llibertat d’expressió. L’existència de veus crítiques portarà al Festival a plantejar una reflexió sobre els mecanismes d’informació de cara al futur, insistint en la protecció de la infància”.

Penso que és just, que ho faci constar. Entenc que han pres nota del que ha passat.

dissabte, 5 de març de 2011

" Avi, què vol dir això de dretes i esquerres?"

Socialisme i Llibertat




A l’hora del dinar, abans d’ahir, el vailet de casa va i em diu: “avi, que vol dir això de ser de dretes o d’esquerres?”. Vaig trigar una estona, uns quants segons a respondre. Vaig pensar que la contesta hauria de ser amb paraules entenedores i amb un espai breu.A un vailet de tot just onze anys, no podria pas fer-li un “discurs” de contingut històric i menys encara tenir-lo pendent una excessiva estona. Vaig decidir que el millor que podia fer era posar-li un exemple d’una realitat que ell viu cada dia: l’escola. Penso que me’n vaig sortir prou bé. En Martí, quan vaig acabar de dir les quatre paraules, va fer una afirmació i també una pregunta. “ Doncs pel que em dius, els de casa sou d’esquerres, va afirmar el vailet”. Aquesta fou la seva opinió a l’entorn del nostre pensament, segurament no només per la meva resposta, també pels comentaris que acostumem a fer i que li deuen arribar a les orelles. La segona interpel•lació ja no fou tan fàcil de respondre. “ Avi, quan s’acabarà això que hi hagi nens i nenes que no poden anar a l’escola?”. Què podria dir-li? Vaig decidir que el millor que entendria, seria una resposta que s’adigués amb la pregunta que m’havia fet. Mira Martí, quan la majoria de la gent sigui d’esquerres. Hi haurà escoles per a tothom i també milloraran altres coses.

Vaig tenir bona sort. Només m’hauria faltat que el meu nét m’hagués preguntat quan la majoria seria d’esquerres. El camí serà difícil i de llarga durada. La desaparició de la Unió Soviètica va reencetar el discurs de la fi de les ideologies. Francis Fukuyama, el filòsof i politòleg nord-americà, director del departament d’economia política del govern dels Estats Units, és l’autor d’un llibre titulat “ La Fi de la Història”. En aquesta obra, Fukuyama afirma, que la història entesa com una lluita entre les ideologies ha finit i, que un nou liberalisme capitalista, fonamentat en la tècnica i la ciència, aportarà una nova societat humana, amb la modernitat, la globalització i el pensament únic. Aquest nou pensament - el neo-conservadurisme - de cap de les maneres és una nova història de la societat. És la continuació de la pròpia història des de plantejaments radicalment mercantilistes. Penso que la crisi del pensament de Fukuyama rau en no reconèixer les crisis que ha generat el capitalisme. La desaparició d’aquesta humanitat mercès al pensament únic basat en els avenços que ens aportaran les noves tecnologies, que crearan una nova era, la posthumana, ignorant un procés obert en el que la llibertat en sigui regidora, no és possible. Fukuyama és un pensador autoritari, defensor d’una societat tancada i res te a veure amb els grans mestres del liberalisme.

Aquest pensament únic, que és negar la necessitat de les ideologies, del debat polític expressat de distintes formes, ens ha portat a una realitat econòmica preocupant i que gosaria afirmar que avui encara ignorem com acabarà. Que cal posar l’esforç per construir una societat més justa, amb un nou model social i econòmic, és sens dubte un deure que tenim. Ningú hauria de renunciar al compromís d’aquesta empresa, en la que ens juguem l’avenir.L’aplicació de les polítiques neo- conservadores, fonamentades en la negació del pensament polític, han aconseguit en bona mesura l’objectiu desitjat. Un món inhumà, insolidari, que ha convertit el diner en la principal fita de la nostra societat.

Hi ha un altre aspecte, també conseqüència d’aquestes polítiques ultraconservadores, que condiciona en negatiu, el moviment ciutadà. Ha arrelat el descrèdit de la política, moltes persones – i no els falten fets que han ocorregut i que encara es repeteixen – entenen l’exercici del polític en el sentit de servir-se’n en favor d’interessos propis i no de defensa del bé comú. En aquest sentit, caldria que les formacions polítiques procedissin amb tota fermesa contra aquells que han delinquit. Malauradament no és així i és penós constatar com procuren amagar comportaments que haurien de condemnar. I pitjor encara, quan davant de fets consumats i en alguns casos jutjats, sentenciats i declarats culpables, bon nombre d’aquests personatges tornen a ser inclosos en les llistes electorals de les properes eleccions. Blasmar el pensament polític insolidari que predica Fukiyama – hem sentit el discurs de refundar el capitalisme, ara ja no se’n parla – i alhora no ser rigorosos, aquesta volguda absència d’honestedat, és un fet que empitjora la credibilitat en la funció de la política i una mostra prou evident d’hipocresia. Les més importants formacions polítiques de casa nostra, no fan res en aquest sentit i els hi hauria de caure la cara de vergonya. Aquesta responsabilitat l’haurien d’exercir les direccions dels partits, sense oblidar el deure que també tenen d’exigir-la els seus militants. Amb quina autoritat moral, pot demanar-se la confiança dels ciutadans, quan des d’algunes opcions polítiques es permeten comportaments delictius?

Les ideologies d’esquerres són imprescindibles per empènyer el món cap a unes noves condicions de vida. Clar que hi ha dretes i esquerres, tan sols cal donar una ullada a la història i lletrejar si us escau, els filòsofs i pensadors de l’època contemporània i sobretot els que analitzen la història en termes de lluita de classes. Ben segur que hi ha classes socials i només la conscienciació i l’esforç de tots ens pot portar a una nova societat, més justa, equitativa i humanista.