dissabte, 30 de juliol de 2011

Festa Major: " l'olla grossa dins de la petita"




Pagells al forn de Festa Major



Ingredients:

4 pagells d’uns 300 grams la peça

4 patates

3 cebes

2 tomates

2 pebrots verds

8 grans d’all

Un grapat d’ametlles torrades

Una copeta de vi blanc

2 fulles de llorer

Oli d’oliva

Herbes provençals

Pa torrat

Sal



Preparació:


Laminarem les cebes, tallarem els pebrots a tires, les tomates en rodelles i les patates en talls rodons.

Els pagells nets, ben escatats, salats, un pèl enfarinats i un pessic d’herbes provençals al ventre. Marcats amb un tall al llom i a la part de la cua per tal que la cocció sigui correcta.

En una paella hi posarem l’oli – un parell de dits – encendrem el foc i quan l’oli sigui ben calent hi col•locarem els peixos. Cuidarem que no quedin ben cuits – cinc minutets per banda - i els guardarem.

A la paella hi courem les patates a punt de toves i també les conservarem a part.

Tot seguit daurarem la ceba – si cal afegint oli- i una vegada daurada hi afegirem el pebrot, la tomata i el llorer i ho deixarem coure uns vint minuts. A mig coure hi afegirem el vi blanc. No oblidem posar-hi sal.

En una plata de forn hi farem un llit amb les patates i les verdures, procurant deixar al mig espai per posar els peixos.

Farem la picada amb les ametlles,alls, julivert i el tall de pa torrat, salsa que una vegada enllestida escamparem per damunt del peix.

Posarem la temperatura del forn, dalt i baix, a 160º, i ho deixarem coure uns trenta minuts, remenant la plata per tal que no s’enganxi.



++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Pot fer-se servir qualsevol altre peix, d’acord amb la butxaca. I si aquesta ho permet és millor un peix de peça, un déntol, llobarro i més encara si poguéssiu trobar un corball, que en queden pocs. Diu Pla, que el corball és el més saborós dels peixos que hi ha a la nostra costa, parer que comparteixo.



Em permeto suggerir que serviu els peixos enters, mai sense cap ni cua i que tot que el procés sembla laboriós, si teniu cura de preparar els ingredients i tenir-los a punt, veureu que el treball ha valgut la pena.



Segur que ho heu sentit a dir moltes vegades, però en aquest cas és cert: les patates queden tan bones com el peix. Però no vulgueu inventar el moviment continu i no us descuideu d’anar a comprar el peix, adobar-lo i posar-lo a la paella.



He proposat un peix al forn, pensant que som a marina. A Bellcaire, aquest poblet on jo vaig créixer fins que als 10 anys els pares van venir a viure a Sant Feliu, s’acostumava més aviat a fer altres plats. El pollastre rostit, els canelons, el “platillo” de Festa Major i també un bon arròs omplien els carrers d’unes olors que encara recordo i que malauradament avui no podem flairar. Ah!! i el xampany, que així anomenaven el que ara em de dir cava.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Miquel Martí i Pol ( Ara, Miquel)




Diu en Vicenç Navarro, parlant de les causes polítiques de la crisi, que cal- en comptes de retallar l’Estat del benestar – fer una reforma fiscal que generi recursos públics per estimular l’economia.

L’amic Àngel Jiménez pregunta qui la farà aquesta reforma? Mentre governin els defensors de les classes dominants- ara en diuen “poders dels mercats” – no legislaran mai res que no els sigui favorable, afegeix. L’Àngel interroga i segur que els que ens han portat a aquesta situació, aquests polítics que han defensat aquest nou ordre polític i social, no faran res de res per canviar. Fa una mica més d’un parell d’anys, quan va començar la crisi, recordo en boca del senyor Sarkozy que seria imprescindible una refundació del capitalisme. Si que estava disposat a jugar fort el President!! Li haurem de donar cues de pansa, la desmemòria sovinteja en els polítics.

Hi diré la meva, sense cap pretensió – l’Àngel en sap més que jo – però penso que hem de saber cercar la resposta tot i que l’objectiu és difícil. Però el que si és del tot clar, és que ens cal ser protagonistes – malgrat sigui des de la nostra modèstia personal – per anar creant moviments socials i polítics que arribin a canviar les persones que ens governen, per dur als poders públics noves maneres de conduir la societat. Un envit que només podrà assolir-se amb un front ampli que aplegui la majoria de les dones i dels homes. Aquests “poders dels mercats” que ens parla l’Àngel, en definitiva són persones que amb la seva cobdícia ens acondueixen cap a un món farcit d’injustícies i de pobresa, contra el que hem d’oposar-nos. La realitat social, política i ambiental és preocupant i ens cal lluitar des de militàncies actives en la pluralitat d’opcions d’esquerra, compromisos amb col•lectius progressistes, els canvis positius cada vegada més profunds en les esglésies cristianes, les organitzacions sindicals de classe, noves formes d’organització en les que la ciutadania s’impliqui de forma directa...i el compromís personal de cada persona que anirà bastint la majoria política i social necessària. El camí serà feixuc, però l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política, el respecte al Drets Humans, són qüestions que segueixen pendents de solució i que només podrem resoldre en comú.

Crec que disposem d’una força que al llarg de la història ha donat el tomb a situacions compromeses: el valor de la ciutadania. En aquest sentit, fa un parell de mesos, hem pogut veure com un moviment social ha aplegat milers de persones. Un moviment que no ataca la democràcia però que analitza la crítica dirigida als polítics, amb unes peticions que no són “antipolítiques”, demanant la necessitat de reconduir la manera de fer dels polítics amb el crit de “ no ens representeu “. El moviment 15-M, reclama un nou arrelament de la democràcia, entesa sobre la base dels seus principis fonamentals.

Algú hauria arribat a pensar aquesta mostra del valor de la ciutadania? Tothom va quedar sorprès. Quan semblava que el poble s’havia aplegat a les exigències d’aquest nou capitalisme, que s’havia claudicat i renunciat a la capacitat crítica, no és així. La injustícia ens acondueix a la indignació i l’esperit de la lluita democràtica ens porta a l’acció. Penso que s’ha donat un pas que tindrà sens dubte conseqüències importants. Tampoc podria precisar quines. Els canvis socials i polítics mai han sigut d’avui per demà.

Moments de desànim en tindrem. L’aposta és difícil i el discurs d’ aquest nou capitalisme que vol sotmetre el món només als seus interessos, s’arrela sobretot en la insolidaritat. L’esforç haurà de ser compartit i entès en la mesura que defensem drets i llibertats comunes, a les que no hem de renunciar. Sovint haurem de “refugiar-nos” en les persones que saben dir. Hi trobarem l’escalfor de l’humanisme, que és el valor imprescindible per tirar endavant.



Un crit a la solidaritat i a l’esforç en comú en aquest poema d’en Miquel Martí i Pol.




Ara, Miquel





Ara, Miquel,
torna a ser el temps
de fil gruixut i les paraules dures.


Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
-planye’ls, Miquel!-
només poden permetre’s
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i be dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats,
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.




Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura
i el terra és xop
i se’ns podreix la sola
de les sabates.




No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?













dissabte, 23 de juliol de 2011

75 anys de la formació del PSUC




Neix el Partit Socialista Unificat de Catalunya –PSUC – el dia 24 de juliol de 1936, quan ja havia estat vençuda la sublevació militar a Barcelona. Aquesta formació política reuneix els quatre partits obrers de Catalunya, amb l’interès de fusionar-se en un sol partit del prolaterietat català. El PSUC es conforma a partir de la unificació de quatre partits marxistes catalans: el Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i la Unió Socialista de Catalunya que era la força més important. Joan Comorera que era el responsable de la Unió Socialista fou nomenat secretari general de la nova formació. El PSUC és l’únic partit comunista que no neix de les escissions per l’esquerra dels partits socialistes que es van produir els anys vint. Dels aproximadament sis mil militants en el moment de la unificació es passarà a uns seixanta mil i la UGT, controlada pel PSUC, sobrepassarà la central anarquista CNT, per primera vegada a la història catalana.

El PSUC fou un partit que va néixer de la voluntat unitària, un partit democràtic que va entendre la prioritat de la defensa de la República, com a primer pas en el procés de la lluita cap el socialisme. El PSUC va saber unir a l’entorn de la classe obrera altres classes i sectors socials interessats també en la democràcia i la llibertat. Era també un partit nacional que va fer del seu projecte polític la defensa de la nació catalana.

El PSUC mai va ser un partit d’emigració i va considerar l’organització dins de Catalunya com essencial de la seva vida política. Aquesta voluntat s’acomplí, a costa de grans sacrificis, d’afusellaments, empresonaments i de molt de dolor i també de por. El PSUC fou – i ningú ho posa en dubte- l’únic partit organitzat a Catalunya durant el franquisme. El PSUC serà en primer lloc- i abans que comunista - el gran partit de l’antifranquisme, lluitant contra la opressió i en defensa de les llibertats per a tothom, l’organització que va formular la política de Reconciliació Nacional.

El PSUC es troba avui integrat en la formació d’Iniciativa per Catalunya, de la qual en fou el partit fundador més important. La memòria d’aquell PSUC de la unitat i de tots i totes les persones que van lluitar per les llibertats en moments tan difícils, haurien de servir per posar en marxa un projecte nacional d’esquerres a Catalunya, que aplegués tal com va ser ara fa 75 anys, el tot i el millor de “cada casa”. Un somiatruites, veritat?

El pare, militant del Partit Comunista de Catalunya, en fou un dels fundadors. Me’n sento orgullós del pare i de tantes persones – la majoria ja traspassades – que vaig conèixer. També vull manifestar les meves conviccions comunistes i amb la cara ben alta, defensant sempre la via pacífica de transició al socialisme.

dijous, 21 de juliol de 2011

Camps: baixesa personal i indecència política




Diria que l’autoritat política que els ve donada per la confiança que els manifesten els ciutadans, haurien de considerar-la els nostres representants públics com un deure que han de respectar i acomplir. Afegiria que també aquest crèdit l’haurien de dignificar amb el seu fer.

Dic així arrel de la dimissió del senyor Camps. He escoltat el discurs que ha fet i ni en un sol moment ha tingut la honradesa de respectar el deure que tenia encomanat. Ha mencionat que per tres vegades consecutives havia rebut la confiança de la majoria del poble i que aquest fet posava en evidència la falsedat de l’acusació que se li feia. Unes denúncies que feia un sistema brutal contra la seva honradesa, unes calúmnies que ferien la comunitat valenciana i fins i tot anaven contra la integritat d’una Espanya, que segons Camps, pateix el perill de ser portada a la ruïna, econòmica i moral.

Vaig llegir-me abans d’ahir la interlocutòria del senyor jutge. Vaig lletrejar el text enter i malgrat no ser home de lleis, vaig comprendre el càrrec d’acusació que fa el magistrat. Les proves són prou clares i que hi ha hagut un aprofitament indegut és ben notori. Camps ha tingut la immoralitat de mencionar les persones que l’havien triat per justificar la seva innocència i no tenir la valentia suficient per acceptar el delicte. Ha anat més enllà quan ha asseverat que tot el poble valencià era també víctima d’aquest complot. I per acabar d’arrodonir llur covardia ha intentat utilitzar el nom de la nació. Actituds feixistoides les de Camps, allunyades de les postures respectuoses amb la democràcia. El discurs de la defensa de la Nació, la voluntat del poble- que només ell i els seus poden garantir- les males arts que posen en perill les persones que com ell governen en benefici del país, l’esperit de sacrifici...S’ha referit també a la família i la consideració que ell manté respecte de la seva. Tot un seguit de consideracions que no han aconseguit amagar la seva deshonestedat.

Indecent, la crida política – el míting que ha fet – en defensa d’una opció política a la que ell ha traït. El seu cap, senyor Rajoy – quina exemplaritat!! – ha expressat l’exercici de responsabilitat que ha mostrat amb llur decisió el dimissionari.

Camps ha dimitit, no tenia altra sortida. Però no plega per decència, deixa la presidència per les pressions que ha rebut. En els darrers dies inclús ha perdut un cert suport que havia tingut. En realitat tot acaba de començar si tenim en compte que Camps no ha acceptat cap mena de culpabilitat i per tant el procés tira endavant. Els fets que se li imputen - d’haver-los reconegut no serien tan greus-com tot el que poden derivar-se del procés del cas “Gürkel”. El PP no ha tancat el problema i les dificultats aniran creixent, més encara quan tenim a tocar unes eleccions.

Una mostra més de la indecència que hem de suportar de part d’alguns polítics. Acceptar les conseqüències d’unes actituds immorals és el que hauria d’haver fet Camps amb promptitud, quan van començar les primeres acusacions. Ara, ja era massa tard.

dijous, 14 de juliol de 2011

La presa de la fortalesa de la Bastilla ( 222 anys)





Avui 14 de juliol s’acompleixen 222 anys de l’inici de la Revolució Francesa ( 1789). De fet les protestes i les manifestacions ciutadanes contra el règim absolutista havien començat força abans. La presa de la fortalesa de La Bastilla, és el primer pas contra la misèria a la que estava sotmès el poble francès per part de la monarquia absoluta, l’aristocràcia feudal i el clergat. Els tres estaments que constituïen els Estats Generals, la noblesa, el clero i la burgesia hi estaven representats amb el mateix número de membres. Les reivindicacions de la burgesia que plantejava duplicar els vots del tercer estat ( els Comuns) no foren acceptades per el Rei i la majoria de la noblesa i el clergat. Els Estats Generals van reunir-se a començaments del mes de maig i el Tercer Estament va declarar-se representant no només de la burgesia sinó també del poble.

Fou llavors quan els membres del Tercer Estament proclamaren l’Assemblea Nacional que es va comprometre a redactar una Constitució. La burgesia que era la força més important en l’Assemblea defensava uns interessos del tot oposats respecte de la noblesa i la monarquia i també amb els del poble que varen expressar-se pocs anys més tard.

L’oposició de la monarquia i els poders aristocràtics i el clergat, contra l’Assemblea Nacional, van provocar la revolta ciutadana contra la fortalesa de la Bastilla, que fou construïda durant el reinat de Carles V (segle XIV). Per mandat del cardenal Richelieu va esdevenir una presó d’estat. Milers de persones aquell 14 de juliol van aplegar-se per tal d’obtenir bales i la pólvora que hi havia emmagatzemada. El poble ja en tenia d’armes que havia obtingut de les casernes de Les Invalides. Malgrat que una delegació va demanar-li al governador – en quatre ocasions - l’entrega de bales i pólvora per formar una milícia burgesa, aquest va ordenar obrir foc contra els revolucionaris, que van aconseguir el seu objectiu i aquest fet simbolitza el començament de la Revolució Francesa. Avui no queda cap rastre d’aquella feta. La Bastilla fou enderrocada i només a la plaça hi ha un obelisc amb el nom de les persones que van participar en la revolta. Potser són “aquelles coses de jove “, però la primera visita que vaig fer, quan tot just amb 17 anys vaig anar a París, fou la plaça de la Bastilla.

La Revolució Francesa va representar el final de l’Antic Règim ( monarquia, feudalisme i clergat) i la conquesta del poder per part de la burgesia. Durant els 10 anys de durada de la Revolució van produir-se molt s canvis i transformacions a tots els nivells. De bon principi el pas d’una monarquia absoluta a una altra de constitucional i l’any 1792 l’establiment d’una república de caire liberal, amb l’excepció del període jacobí, en el que s’establí un règim popular amb Robespierre i Saint-Just. La sobirania nacional, la separació de poders i el dret de ciutadà. La declaració dels Drets de l’Home i els principis tan coneguts: igualtat, llibertat i fraternitat. Aquest canvi polític va permetre l’inici del camí cap a la industrialització i l’establiment de la societat burgesa. El procés revolucionari s’acaba l’any 1799 amb una mena de cop d’Estat que porta Napoleó al poder, en oposició a noves tendències de l’esquerra jacobina. Una revolució burgesa que dóna pas al que serà el sistema capitalista i a la societat classista.

Personatges de la Revolució són prou coneguts i alguns molt sovint maltractats. L’altre dia i no recordo en quina cadena va passar-se una biografia de Robespierre. En aquest reportatge hi havia la clara intenció de desprestigiar Robespierre i el que havia representat. Un home carregat d’odi i responsable de la mort de milers de persones, un criminal que s’aprofità d’una situació revolucionària era la figura que se’ns donava. Els jacobins van elaborar una nova constitució en la que es reconeixia el sufragi universal, unes noves maneres de participació democràtica i una revolució més estretament lligada amb els sectors populars. Una nova economia dirigida que vetllava contra la misèria que hi havia hagut, es va crear un nou tipus d’exèrcit amb les lleves, democratitzant el funcionament i contemplant l’exèrcit com el garant de la sobirania popular. A finals de 1792 la revolució passa per moments molt difícils amb el perill d’intervenció exterior per part de les potències estrangeres. La revolta de la Vendée, propiciada pels burgesos, aristòcrates realistes i l’actitud dels capellans contrarevolucionaris, fa que la revolució passi per moments molt crítics i la pressió popular permet l’accés al poder dels jacobins. Comença el que és coneguda com “l’Època del Terror”, en la que s’organitza un govern revolucionari en defensa dels perills que amenacen França. Les guerres revolucionàries van dur a França a importants victòries, la més significada la de Valmy contra una coalició de països estrangers. Ben segur que durant aquell període es van cometre accions violentes, però dels aspectes positius i de la intenció de portar la revolució cap a fites més populars, no se’n digué ni paraula en aquell reportatge. El mes de juliol de 1794, la burgesia provoca el cop d’estat de Termidor, que acaba amb el jacobinisme i retorna la revolució a l’etapa anterior. El dia 27 d’aquell mes, Robespierre, i Saint-Just són detinguts i l’endemà mateix, junt amb bona part dels seus seguidors, són guillotinats sense cap mena de judici.

La Revolució Francesa és un dels fets més importants en la història de la humanitat. Els drets de l’home, la separació de poders, el dret a la condició de ciutadà...Llibertat, igualtat i fraternitat, tres paraules que encara avui transcorreguts més de 200 anys, drets que tothom hauria de tenir pel sols fet d’haver nascut, hem d’exigir que siguin reconeguts a bona part del nostre planeta. Miquel Pairolí, malauradament traspassat, ens feia saber en el seu darrer article en el Punt, que “ en la història ja està escrit gran part del que vivim”. Jo no coneixia en Miquel però el llegia sempre, que no deixa de ser una manera de “ saber” d’una persona. Deia que els poders que ens governen ens volen “ dòcils, emotius i oblidadissos”. Creiem-lo en Miquel, siguem crítics i tinguem memòria de la història.

dissabte, 9 de juliol de 2011

El català i les institucions europees





“ Dins del seu territori l’estat membre en el qual es ven el producte pot estipular que l’etiquetatge s’hagi de fer en una o més llengües d’entre les oficials de la Unió”.

Aquest és el text que l’Eurocambra ha determinat respecte de l’etiquetatge que els productes elaborats a la Unió poden portar. Els eurodiputats d’ERC, C. i U. i Iniciativa per Catalunya van presentar una esmena que eliminés l’apreciació “ d’entre les oficials de la Unió”. Aquesta supressió permetria la inclusió de qualsevol llengua tot i que no fos reconeguda per la Unió.

De fet Europa no prohibeix l’ús de qualsevol llengua i deixa en mans dels estats la capacitat de permetre l’utilització d’un idioma si així ho creuen convenient. Però si que hi ha un perill en el fet que es signifiqui “d’entre les llengües oficials de la Unió”. El català no és una llengua reconeguda oficialment per l’Eurocambra i podria ser l’excusa per prohibir l’etiquetatge només en català. Una interpretació restrictiva del text podria permetre al govern central aquesta prohibició, un fet que no caldria ignorar quan tan sovint l’estat espanyol fa lectures contràries als interessos de Catalunya. No es tracta d’una llei negativa respecte de l’etiquetatge alimentari però caldrà estar en permanent prevenció donat que es crea un espai d’incertesa. El perill és cert i molt bé podria ser que l’actual govern o més encara que el que pugui venir, entenguin aquesta directiva per atacar el català.

La necessitat d’aconseguir el reconeixement oficial de la nostra llengua a les institucions europees és evident. I aquest dret que ens hauria de ser reconegut només depèn de la voluntat política de l’estat espanyol. És el govern qui ha de formalitzar la proposta des del moment que reconeix en la pròpia Constitució la pluralitat lingüística de l’estat. L’ànim polític no hi és i la volença tampoc existeix.

Els fets així ho palesen, sense cap dubte. L’ingrés de Croàcia a la Unió Europea comporta unes variacions, un canvi en el reglament en el règim lingüístic per tal de reconèixer l’oficialitat de la llengua croata. Aprofitant aquesta conjuntura, el grup parlamentari de Convergència i Unió va presentar una proposició al govern central per tal que reclamés l’oficialitat del català a les institucions europees, d’acord amb les disposicions que contempla la Unió respecte del reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans. El text de la proposta és calcat al que van fer els eurodiputats catalans Ramon Tramosa (C. i U.), Oriol Jonqueres (ERC) i Raül Romeva ( ICV) i la socialista Maria Badia, al President del Govern a principis del mes passat. El PSOE i el PP han rebutjat la petició votant contra la proposició, que ha comptat també amb la suma dels 25 diputats del PSC ( els diputats i diputades que van ser triats pels ciutadans de Catalunya i que així defensen la nostra llengua).

L’afany per part del PP per definir-nos des d’una parcialitat política determinada per unes ideologies que jutgen Catalunya des d’unes posicions que fomenten el menysteniment¸ la malvolença i també l’odi, compten sovint amb el suport polític del PSOE. El reconeixement que hauria de tenir Catalunya, per la seva voluntat expressada al llarg de tants anys – fins i tot en moments difícils – no compta amb el respecte ni la consideració que en un estat democràtic li hauria de ser reconegut. La reducció política que mantenen les dues formacions majoritàries contrària a la voluntat d’ésser de Catalunya és greu i ens porta a una situació preocupant i a una bona part de pèrdua de la paciència. La voluntat d’establir una relació de respecte i convivència tantes vegades expressada pel poble no mereix la deguda consideració i en ocasions fins i tot ha provocat l’ús de la força. Perdem el temps i els anys sense pervenir a cap entesa.

L’expressió política dels 25 diputats/des del PSC al Congrés massa sovint coincideix amb el discurs del PSOE sobre la qüestió que parlo. Responsabilitat i coherència són dos valors que els socialistes catalans haurien de mantenir. Assumir el compromís que van oferir als seus votants i no aplegar-se als interessos partidistes del PSOE, que manté un posicionament d’absoluta dependència respecte del PP. Concreció i correcte procedir amb les decisions que pren el grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya i defensar el mateix en el Congrés, coherència i no dependència. Just demà s’acompleix un any que milers de persones varem mostrar el nostre rebuig a una sentència del TC respecte d’una llei que havia sigut aprovada pel nostre Parlament i acceptada via referèndum pel poble. El que llavors era el nostre President – el socialista senyor Montilla – anava al capdavant de la manifestació i gosaria afirmar que bona part dels diputats/des del PSC al Congrés també hi eren. Quina confiança poden merèixer si el que expressaven aquell 10 de juliol, no ho defensen a Madrid? Un excel•lent exercici de responsabilitat cap a les persones que els van atorgar el vot i alhora una “extraordinària contribució” a la credibilitat del compromís polític.

Deia que els dies passen i els anys també i no avancem en la creació d’aquest nou estat que ens porti a una nova relació. I ni tan sols parlo de federalisme. Fins i tot aquesta Constitució autonòmica no s’acompleix i la probabilitat que la dreta torni al govern, interpretant la Carta Magna amb voluntat restrictiva – ja en sentim veus, respecte de la inviabilitat de les autonomies – agreujarà la nostra personalitat col•lectiva, la nostra manera de ser i d’estar. Lenin – i ningú podrà negar la vàlua dels seus plantejaments respecte de les nacionalitats a partir del Manifest Comunista de Marx i Engels (1848) – afirmava que no calia substituir el dret a l’autodeterminació pel dret a la federació o a l’autonomia. El dret a l’autodeterminació és infinitament més democràtic, perquè deriva exclusivament de la voluntat de la nació oprimida. Afegia que els marxistes només han d’incluir en el seu programa la defensa del federalisme, com un pas endavant cap a l’autodeterminació. El principi marxista no suposa la obligació sinó el dret a separar-se i per tant no pot considerar-se separatista; aquesta fórmula - l’autodeterminació- és la única susceptible de garantir la convivència pacífica dels pobles. Ens barren el pas, no ens volen reconèixer, ens maltracten i volen decidir el nostre futur. Penso que no ens deixen cap altre camí que no sigui el nostre dret absolut a decidir.