dimecres, 30 de gener de 2013

Bellcaire, 1940-1951




Vaig passar la meva infantesa a Bellcaire d’Empordà, fins als 11 anys, quan per raons de salut del pare varem venir a viure a Sant Feliu. Recordo molt sovint els darrers anys viscuts en aquell poblet. Hi vaig sovint i encara em coneixen per la “Janeta”. M’explico. Vaig néixer a Perpinyà, on els meus pares havien emigrat per millor guanyar-se un tall de pa. L’any 1940, la nova situació a França, envaïda per l’Alemanya nazi, van decidir tornar a Bellcaire, on havia nascut el pare. Jo tenia pocs mesos i no recordo res de la capital del Rosselló. La casa que van fer-se al barri del Vernet –l’any 1927 - el pare de paleta i la mare obrant de “manobre” fa un parell de mesos la varem anar a veure amb en Pere. Està ben conservada i encara i viuen, ignoro qui. Els pares degueren vendre-la Queda explicat el diminutiu “Janeta”, veníem de Perpinyà.

La meva memòria és dels darrers anys de la dècada dels quaranta. A Bellcaire tot i que no lligàvem els gossos amb llonganisses no sabien que era passar gana. Era a vila que el menjar escassejava i les persones s’havien de valdre de la "cartilla de racionamiento". A pagès sempre es podia anar fent. A la majoria de les cases hi havia el galliner, conills i el menjar a taula no mancava. Recordo que el pare feia de flequer i la mare tenia cura de l'hort. La llet, cada dia la matí, just abans d'anar a l'escola anava a buscar-la a cala Pepeta, a l'altra banda de carrer, just davant de casa. Recordo el gran pati que hi havia i l'aviram que hi transitava, sobremanera les oques que no em feien massa goig. Gosaria afirmar que tothom va tenir el suficient per poder viure i anar tirant. No vàrem passar gana i sempre tinguerem un tall de pa, però alhora uns anys de mals records, de silencis i de por. Jo era una vaileta i no vaig patir aquella època de la postguerra, fou més endavant quan ho vaig saber. Anar a l'escola - no en teniem cada dia - ajudar a la mare i jugar. Ara també entenc la convivència i la voluntat i l'esperit que hi havia. El cop de mà del pare quan el veï no podia pagar el pa, ara ho recordo. Avui per tu i demà potser per mi, la solidaritat. Si un veí/na emmalaltia podia comptar amb la tassa de brou i el que calgués i si hi havia mainada els veïns s'en feien càrrec.

Amb en Pere xerrem sovint, i cada dia més dels anys viscuts. En tenim un bon grapat d’anys i em plau explicar la meva infantesa. Remembrar unes vivències ja tan allunyades també ens permet fer un repàs a les mudances que ha tingut la societat. No es tracta d’allò que abans vivíem millor, ben segur que no era així, però si que sovint ens preguntem si aquests canvis no s’han fet amb excessiva pressa. Fórem ensenyats i educats a “ l’antiga”. Les relacions de convivència ciutadana, el respecte cap a les persones d’edat, les “bones maneres”...penso que caldria que milloressin. Les preguntes que ens plantegen les noves formes de família, sobretot respecte a les relacions amb els fills i néts. Malauradament hem perdut bona part de la relació humana que hi havia anys ha i amb freqüència no ens sabem veure, ens desconeixem. La manca de feina no deixa de créixer, més persones sense el mínim de recursos per viure amb dignitat, famílies desnonades i endeutades, marginació i patiment. Recuperar el bon veïnatge – més ara amb la situació de penúria que tantes persones pateixen – faria més llevadora aquesta penosa situació i la bona convivència és un cabal que hauríem de recobrar.

No tinc cap ànim d’alliçonar, no és aquest el meu voler, ni tampoc vull presumir del valor de l’experiència. Són tan sols unes paraules que li he anat dient a en Pere, remembrant aquella època de la meva vida, quan a Bellcaire tohom es coneixi i s'ajudava.

Joana.



dimarts, 29 de gener de 2013

Can Rius. Ens en sortirem!!




ICV EXIGEIX AL CONSELLER VILA L’ENDERROC DEL MUR DE CAN RIUS.



Fa més de vuit mesos, el Parlament de Catalunya va acordar de manera unànime obrir el pas al camí de ronda i enderrocar el mur que el limita. La data màxima per complir aquesta resolució, es va fixar pel passat 30 de juny de l’any passat.

Las maniobres dilatòries que han dut a terme els responsables de l’empresa concessionària TURISPANIA, juntament amb la sospitosa immobilitat demostrada pels responsables de la Generalitat, ens han portat que a dia d’avui el mur resti encara dempeus.

Malgrat ser conscients de la complexitat del procés, no entenem la passivitat demostrada per l’Administració. El silenci del Departament de Territori encapçalat fins fa poc pel Conseller Recoder, ha estat com a mínim, escandalós. En cap moment hem sentit a cap responsable de la Direcció General o la Conselleria manifestar-se clarament sobre l’obertura del pas.

L’Ajuntament de Sant Feliu ha fet esforços per acabar amb aquesta situació, tant a traves de les diverses mocions que hem presentat al Ple, com també per les gestions directes que ens consten. Coneixem la voluntat expressa de l’Alcalde i del Govern municipal per resoldre el tema, malgrat tot, però creiem que cal més contundència davant els responsables de la Generalitat a partir d’ara.

Ja no hi ha més temps per la indefinició, exigim una resposta clara del Conseller Vila sobre l’afer. Tornarem fer arribar al Parlament aquest tema, convocarem manifestacions altre cop per reivindicar-ho, o estudiarem altres mesures de pressió popular. Cal recordar que ens trobem davant de la única platja privada a Catalunya de la que en tenim coneixement. El tancament a hores d’ara d’aquest accés, és un escarni a la ciutadania de Sant Feliu i un clar despreci al mandat del Parlament de Catatalunya.





Agrupació local d’ICV-EA

Sant Feliu de Guíxols



28 de gener de 2013















dimecres, 23 de gener de 2013

Fa molts anys...però no en són tants.


Foto




El casori fou a Romanyà. En Pere, arrel d’una malaltia i aconsellat pel metge, hi va passar una temporada, a l’hostal de can Roquet. En aquell bell indret de Les Gavarres, encara no hi havia electricitat i quan enfosquia, l’avi Vicenç encenia els llums de “carburu”. L’àvia Maria cuinava a la llar de foc i quins plats sabia guisar, quina flaire. .Aigua del pou, que també servia –era l’estiu – per posar en fresc el vi i l’aigua de Salenys. No eren els meus avis, però tothom els anomenava així. En Pere va conèixer el senyor Cama, propietari de la casa que avui porta el nom del Refugi. Al senyor Cama, gendre del reconegut doctor Tarrús, feia temps que li ballava pel cap posar en marxa un restaurant. Li ho va proposar a en Pere i varem decidir fer-nos càrrec de l’empresa. De tornada del viatge de noces, a finals de febrer, cap a Romanyà. Ja hi havia arribat l’electricitat i també l’aigua corrent. Molta feina, ben enllestida i el mes de maig el restaurant Les Gavarres obria les portes. Heus ací el perquè ens casarem a Romanyà. Havíem d’anar-hi a viure.

N’hem passades de totes, són molts anys i en ocasions la convivència no ha sigut fàcil. “D’altres temporals” també n’hi han hagut i a voltes amb el perill d’anar-se’n contra el rocam i estavellar-se l’embarcació. Amb la mà ben ajustada a l’arjau, la Joana ha sabut timonejar aquest viatge, vingués el vent de banda de garbí, xaloc, gregal... i fins i tot quan ha bufat alguna tramuntanada, d’aquelles que s’enduen tot el que troben.

Hem tingut dues filles, la Núria i la Sònia. Les tenim, hi són. Fa setze anys un accident de cotxe va estar a punt que les perdéssim. La Sònia no pot caminar, s’ha de valdre d’una cadira de rodes – ella l’anomena, la cadira, les seves cames – però el seu coratge i també la falca que tots férem ens va ajudar a remuntar aquella malaurada circumstància. I també gaudim dels nostres néts: en Martí, la Sara i la menuda Esther, nascuda tot just fa un mes. Ens sentim acompanyats per les nostres filles i nosaltres encara tenim el delit suficient per donar-li un cop de mà a la Sònia, que amb els tres vailets, Déu n’hi do. Després del decés del pare ens hem quedat tots dos solets a casa. La Núria fa anys que viu a Barcelona i la Sònia a Santa Cristina.

Què fa més goig, cinquanta anys o mig segle? A la Joana li agrada més cinquanta anys.Doncs bé, avui fa cinquanta mesos de gener que la Joana i jo varem maridar-nos. És un llarg temps tot i que a voltes no ens ho sembla. Depassem la setantena i de fet ens trobem en el darrer tram de la nostra vida, però alhora volem que aquest últim sender es perllongui, tenim ganes de viure !!. La salut ens acompanya malgrat el cop de mar que ha representat el mal tràngol de la malaltia d’en Pere. Els controls mèdics així ho manifesten. La Joana es queixa de mal d’ossos, els dits de les mans, les espatlles...ha treballat molt i aquesta és la factura que va abonant. Les pastilles i estrènyer les dents, quan el dolor es manifesta com si un maleït corcó fos.



El refranyer volem legitimar: qui dies passa anys enpeny!!

Foto

dissabte, 19 de gener de 2013

Milans del Bosch pare i "Cançó d'Amor i de Guerra".






En una nota al facebook de l’amic Àngel Jiménez, m’he assabentat que la mezzosoprano ganxona Georgina Reyner actuarà a Roses, amb Cançó d’Amor i de Guerra. Abans de dir res més, desitjar-li una bona interpretació.

Fou el mes de juny passat que el “ dire” de la coral, en la que la Joana hi canta i jo massa sovint hi desafino, va donar un recital de romances de sarsuela. En Josep les va solfejar a l’església de Santa Cristina, en un acte per ajudar a costejar l’operació als Estats Units d’un vailet de Palamós, en Richi. Va demanar-me en Josep, si podia buscar la sinopsi de cada una de les romances i llegir una breu introducció, abans de la interpretació de cadascuna de les cançons, per tal de posar els assistents en la corresponent situació per a millor entendre de què anava. Quatre paraules que ben a gust vaig anar dient, abans que en Josep cantés cada romança.

La darrera de les cançons era una romança de la partitura de Cançó d’Amor i de Guerra. He recuperat el text que vaig dir.

La sarsuela s’inicia a Madrid, però no deixen de ser important la contribució que s’hi fa des d’altres llocs, en particular Catalunya. El gran Enric Morera – qui no recorda La Santa Espina i l’Empordà ? – és el que dóna l’impluls més important per donar a conèixer el teatre líric català. Sense oblidar el gran mestre Amadeu Vives – l’Emigrant – tot i que va anar-se’n molt aviat cap a Madrid.

Cançó d’Amor i de Guerra és una important contribució a la història de la sarsuela.La música fou escrita pel valencià Rafael Martínez Valls, el llibret – Lluís Capdevila i Víctor Mora - és excel•lent i la música sentida i lírica. Fou estrenada aquesta sarsuela en el Teatre Nou de Barcelona l’any 1926.

L’argument cal situar-lo a la comarca del Vallespir en el període la Revolució Francesa. Els sons dels clarins de la república i els acords de La Marsellesa porten l’anunci de la revolució a tot arreu, inclús al Vallespir. El clam de la llibertat és expressat en aquesta sarsuela.

Els personatges hi són molt ben retratats. Els dos protagonistes, la Francina filla del mestre forjador Andreu i el jove forjador l’Eloi. La Francina i l’Eloi, ben enamorats, la clàssica parella en totes les sarsueles. L’avi Castellet, el vell pastor i avi de l’Eloi i també l’Horaci un somiatruites revolucionari. Una menció pel duet còmic que interpreten la Catrina, la criada del mestre Andreu i en Baldiret, mosso a la forja.

Inicialment titulada Els Soldats de l’Ideal, una vegada acabada la composició de la sarsuela, el governador militar de Barcelona, el general Milans del Bosch, va prohibir-ne la presentació. Alguns canvis en la trama i també un nou títol de l’obra van permetre l’estrena, que fou un gran èxit. Aquesta sarsuela va ser altra vegada desautoritzada acabada la guerra.

La romança “ Evocació del Pirineu “ és un crit de llibertat que Eloi expressa adreçant-se a la nostra estimada muntanya. Els nostrats Pirineus simbolitzen la nostra terra. El sentiment de lliure albir que ens ensenyen aquells indrets, que tan estimem.



I avui un afegit. També el meu record per uns companys de joventut, en Jordi Riera, en Joan Cervera i en Pitu Ribera, quan tots quatre escoltàvem amb l’ànim abrivat aquesta sarsuela a can Peric.











dijous, 17 de gener de 2013

Aprofito el fitxatge d'en Guardiola




Acabo d’escoltar el que han presentat com la gran notícia del dia: Guardiola ha fitxat per un club alemany. Un contracte de tres temporades a disset milions d’euros cada any. Sempre és satisfactori saber que una persona es guanya bé la vida, sense deixar d’afegir-hi que crec una obscenitat pagar aquestes quantitats quan ens trobem en una societat injusta i amb una pobresa que cada dia pateixen més persones. El que em sembla excessiu és la importància que es dóna a la notícia. No defujo la possibilitat que vagi errat i que sigui cert que, haver trobat feina un entrenador de futbol, sigui un anunci de màxim valor pel país. Cada dia entenc menys el que passa i em sento desorientat, ves a saber si amb l’edat he començat a perdre “els trucs”.

Doncs posat a dir i a fer, de futbol anirà la cosa. Ni penaltis, fores de joc, àrbitres...Res que tingui a veure amb les normes d’aquest joc que segons diuen els anglesos van “inventar”. Parlaré de diners i encara més expressament d’euros que són nostres.

Responen a una pregunta que va fer el passat mes de març el diputat de Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, el govern li va respondre que els clubs de primera divisió i els de categoria de segona A, tenien un deute amb Hisenda de 752 milions d’euros. El dèbit amb la Seguretat Social que també havia demanat saber el diputat, no li van poder respondre, degut a que aquestes dades tenen caràcter reservat. Quatre anys abans, el 2008, el deute era “només” de 607 milions, feta doncs la corresponent resta, en aquest període havia augmentat l’obligació fiscal en 145 milions. Res, quatre duros mal comptats!!

Tota la visió del futbol queda concentrada en el Madrid i el Barça que tampoc paguen amb la deguda regularitat, però gaudeixen d’uns ingressos que hisenda considera són suficients i garanteixen el deute. A banda d’aquests dos equips i de l’Osasuna i el Bilbao, els altres clubs tenen la consideració mercantil de societats anònimes i venen obligades a complir amb les normes fiscals com qualsevol altre empresa. Uns deutes astronòmics, que altres equips europeus han denunciat a la UEFA, en el sentit que els equips espanyols reben un tracte de favor que els permet disposar d’uns majors recursos econòmics, un fet que a l’entendre dels equips d’altres països facilita i també encareix la contractació dels futbolistes. També un avantatge a l’hora de disputar els partits, donat que disposen dels millors jugadors.

L’economia d’alguns equips de primera divisió es troba tan endeutada que els jugadors no cobren els salaris. El darrer cas és el del Màlaga, que no pot disposar de l’import de les entrades venudes, que la UEFA controla per tal de poder satisfer els sous dels jugadors. El Màlaga ha jugat i guanyat la lligueta de classificació per la Champions, però mentre no saldi el deute, la UEFA pot prendre la decisió de vetar-li la participació en la fase final, fins que no arribi a un acord amb hisenda. Una vegada més interessos aliens al futbol han arribat a la direcció d’aquestes empreses. Del Màlaga se’n feu càrrec un d’aquests grans rics del petroli, amb cents i milions, inclús disposat a deixar-hi diners, l’altruisme esportiu. Veient que el seu propòsit empresarial- no l’esportiu – no s’acomplia, ho ha deixat tot empantanegat i endeutat. Parlem de Màlaga i el sector turístic. No fa tants anys, a Palamós, també hi va aterrar un d’aquests personatges, que havia de portar l’equip a la Champions. Quantes barretades!!. Més clar que l’aigua els tractes i “negocis” que s’han ajustat a les llotges dels estadis.

Hisenda preveu que en tres anys els clubs hauran de tenir regularitzats els comptes amb l’erari públic. No és aquesta la primera vegada que es volen prendre serioses mesures contra aquest incompliment fiscal, però mai s’han executat. El govern no exigeix aquests pagaments i fins avui cap de les administracions a fet complir aquests deutes. El futbol és una excel•lent distracció, millor conservar-lo, encara que sigui tractant els clubs amb condescendència i màniga ample. Hisenda no hauria de tenir aquesta generositat, hi hauria de tractar els clubs, que són societats anònimes, pel mateix raser que a totes les altres. Deutes amb la caixa de tots, amb la seguretat social i amb els salaris d’uns treballadors, remarcant que la majoria no tenen els contractes pareguts als de Messi i Ronaldo. Parlo de diners que haurien de ser a la caixa comuna, ens diuen des de fa molts anys que hisenda som tots, però no sembla que sigui així.

Amb diners públics anem sanejant la banca. El preu que en paguem el coneixem i el patim. No sigui que els deutes dels equips de futbol, al ritme que van creixent, també passin a engruixir el deute públic. És precís que la pilota no s’aturi, ara més que mai, amb les dificultats i manca de treball que hi ha. El dilluns – també la resta de la setmana - de què parlaríem si no fos del penal, del gol mal anul•lat, de l’arbitratge que ens ha volgut expressament perjudicar...No fos que el “coco” ens portés cap a d’altres consideracions, que els que tant bé ens manen ens volen estalviar. Pensar no és bo per la salut, escalfa el cap i a més no t’omple les butxaques, una feina innecessària.

De més verdes n’han madurat i no m’hi jugaria ni cinc cèntims que no arribi a ser: acabarem pagant aquesta bogeria del futbol professional.

Però no hem de patir. Al•leluia!! En Guardiola serà el nostre ambaixador. Tot i no entrenar el Barça tots contents i alegrets i com si ens hagués tocat la grossa de Nadal.



I visca el Barça!!







divendres, 11 de gener de 2013

Duran i Lleida i el cinisme.





No me’n puc sortir. M’havia compromès que durant aquest més de gener, “ faria festa” en el bloc sobre afers polítics. N’estic anorreat i fastiguejat de tanta estupidesa i mentides en les declaracions de la majoria dels polítics. Em calia reposar, però no m’ho puc permetre.

Sobre la qüestió que vull comentar hi ha tant per dir, que hauré de fer una mena de tria. Hem arribat a una situació tan vergonyosa, d’una impudícia tal que a voltes dubto que pugui ser real. Persones que foren escollides per administrar els diners dels ciutadans, amb honestedat i honradesa, ens han robat. S’han posat a la butxaca unes quantitats de diners, que mireu per on, havien d’anar destinades a la formació laboral de persones que es trobaven l’atur. Des de la responsabilitat de la conselleria de Treball, es desviaven diners públics per finançar les despeses d’un partit polític. Unes dinerades que abans d’entrar a la tresoreria d’UDC - una part d’aquests calés - es quedaven a les carteres dels defraudadors, s’havien de cobrar la feina.

No hi ha hagut judici. Han arribat a un acord, sens dubte legal, però que no acompleix en absolut el dret que tenim els ciutadans a conèixer tota la veritat. La ratlla de 16 anys han hagut de transcórrer per arribar a un desenllaç que ens deixa un mal sabor de boca. Tants anys,sembla que han portat a la fiscalia a acceptar aquest acord amb la defensa dels acusats, donat que a l’entendre del fiscal no hi havia possibilitats en el sentit d’aprofundir en la investigació. Haver retornat els diners també es considera una reparació del dany. Al haver-hi dos aforats, Sànchez Llibre i Durán i Lleida la qüestió va quedar aturada en el Tribunal Suprem, una bona temporada. Ací ho deixo, tot i que el fiscal general de l’Estat ha manifestat que vol conèixer, com i de quina manera s’ha resolt el cas.

Aquest acord suposa pels acusats – dos han sigut absolts – una rebaixa en les peticions que feia el fiscal: de set a onze anys de presó. Quatre de les sentències són inferiors als dos anys i en conseqüència al tractar-se de persones sense antecedents no hauran d’ingressar a la presó. A un dels acusats se l’ha condemnat a tres anys, però que li queden perdonats per una multa. Si tens doblers, no vas a la cangrí. Un “èxit”.

L’acord també contempla la finalització d’un judici que de fet no ha començat. Que segons sembla podria haver durat uns cinc mesos i haurà estalviat la compareixença en qualitat de testimonis dels diputats Sánchez Llibre i Durán i Lleida. En definitiva, UDC ha aconseguit que no hi hagi vista, que l’assumpte quedi mort com més aviat millor i no veure el seu president declarant en el judici. Un bon “negoci”.

A l’entesa han pactat la devolució d’uns 400 mil euros, que haurà de pagar Unió Democràtica i a més 250 mil euros en concepte de multes a quatre dels acusats i condemnats. Una quantitat inferior a la que el fiscal demanava, 600 mil euros, que ha quedat rebaixada als 388 mil – quantitat que ha quedat demostrada que s’havia defraudat - més els corresponents interessos. Una bona “rebaixa”.

Vaig ara a consideracions polítiques que veig en aquest robatori. Per primera vegada un partit polític accepta haver-se apropiat indegudament de diners públics. No hi ha hagut cap bona voluntat per esbrinar el que havia passat, també cal significar-ho. Des del primer dia i parlem de fa anys, els màxims dirigents d’UDC amb el discurs que tot era una mentida, que tenien les mans ben netes i negant el cas. Inclús acusant que tot era degut a la maledicència. Els fets són ben palpables, d’una total evidència, però tot i així no volen reconèixer haver-se valgut de diners públics per finançar el partit. No accepten cap responsabilitat política i abonen la desconfiança en la política i la democràcia. És la pitjor de les actituds que pot tenir una formació política, que hauria de ser precisament la que més vetllés per la correcta administració dels diners del comú i ser la garantia de la transparència i les conductes ètiques. Davant d’aquestes actituds, els ciutadans ens “carreguem” de dubtes, inclús a voltes –i no en som els responsables – judiquem amb una excessiu apressament a tots els polítics com a persones indignes i que només es “comprometen” per tal d’omplir-se les butxaques. I aquesta confirmació no és certa.

Resta també en el parer de la ciutadania una certa – o més que certa - desconfiança en la justícia. No ens enganyem, és ben entenedor que l’acord beneficia els acusats. Avui mateix, un veí m’ha fet un comentari que francament m’hauria plagut poder-lo objectar. “ Creus Pere, que en Durán i Lleida hauria acceptat aquest pacte amb la fiscalia si no hagués temut que en el transcurs del judici, els acusats i potser també algun dels imputats, no haguessin aportat més informació al procés”? Quan veus el que està passant, negant el tracte que s’ha acceptat, no he tingut paraules.

Responsables d’UDC ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ens diuen que la direcció del partit desconeixia aquesta defraudació. Un dels condemnats, Vicenç Gavaldà, era el secretari d’organització del partit, el número dos després de Durán i Lleida i el seu germà Lluis, el director general d’ocupació, segon també en l’escalafó de la conselleria de Treball. Dues persones una en el partit i l’altra en el govern que no eren uns sobrevinguts. La senyora Llorens, portaveu d’Unió, va presentar-se als mitjans de comunicació amb un panegíric d’exaltació de la honradesa de la direcció del partit. Que no en sabien res. Un mal discurs farcit de falsos tecnicismes, que volien amagar-nos o crear-nos el dubte d’un fet que ells mateixos han reconegut davant el fiscal : la malversació de cabals públics.

El senyor Durán i Lleida, servidor públic, porta la ratlla de trenta anys en la vida política del nostre país. Una dada que penso que l’hauria d’haver permès aprendre la recta conducta que ha de servar un polític, més encara quan és el màxim responsable de l’organització. En Pere Pujol, un ciutadà ras i corrent, també té dret a dir la seva a una persona que no ha mantingut la coherència, una condició indispensable en un polític. He llegit que quan va començar l’afer del cas Pallerols, el senyor Durán i Lleida, va manifestar que en el cas de ser cert que el partit s’hagués nodrit de diner públic, ell presentaria la dimissió. Més endavant va escurçar aquest compromís públic, reduint-lo a que acceptaria les corresponents responsabilitats. A hores d’ara, dos dies després, el president d’Unió no ha complert amb llur paraula. El comportament del senyor Durán i Lleida, és el paradigma del cinisme. La manca de vergonya a l’hora de mentir, la indecència política i la covardia per no admetre i desaprovar unes accions condemnables. Unes afirmacions que manifesto no tan sols des de la vessant política. La mentida és una detestable conducta que va estretament lligada amb la condició de la persona, més enllà de la desaprovació política.

Punt i final i en tot cas i si m’escau ja tindre ocasió de tornar-hi. És prou tard i me’n vaig a dormir. Penso que l’afer tot just acaba de començar i pot anar prou lluny.















diumenge, 6 de gener de 2013

La Scala de Milà, l'òpera i la taverna de can Peric



Me’n desdeixo. Havia pensat que la manera “correcta” de començar l’any havia de ser passar comptes de l’anyada tot just acabada. He decidit que ja hem tingut articles, entrevistes, programes de ràdio i televisió que ens han garbellat el 2012. D’altra banda, en el blog ja hi he anat expressant el meu parer ran de fets ocorreguts.

Me’n vaig a l’òpera i així m’ho passaré millor, sense tants maldecaps, tot i que en aquest món del cant també hi ha radicals discrepàncies. El teatre la Scala de Milà, és sens dubte dels més coneguts i prestigiós en l’art del cant. Podríem afirmar que quan un cantaire ha posat els peus en aquest teatre, adquireix la categoria de primera. Passar per la Scala és un fet de tal importància que el cantaire deu anotar-lo en el seu diari.

A la inauguració de la temporada 2012-2013, el passat mes de desembre, va representar-se l’òpera Lohengrin sota la direcció de Barenboim. Just en el bicentenari del naixement de Verdi!! Intolerable que el gran Verdi, no fos present a l’inici de la jornada inaugural. Crits de protesta contra els ministres presents – sou la vergonya d’Itàlia!! - i l’absència del President de la República, el respectat i volgut Giorgio Napolitano. Les velles disputes, nascudes a mitjans del segle dinovè entre els verdians i els wagnerians es tornarem a produir. Les baralles i polèmiques que van més enllà de la vessant musical. L’afició a l’òpera quan parlem de Milà és única i de la veneració cap a Verdi, no se us acudeixi dubtar-.ne. Per acabar-ho d’arrodonir, la protagonista havia agafat la grip i llur substituta també havia emmalaltit. Va caldre buscar una tercera soprano. Ni des del punt de vista musical ni del social, ben cert que la presentació era arriscada. Un repte que Barenboim va saber superar. La vetllada fou un èxit i els majors aplaudiments foren per la valenta Annete Dasch que havia començat l’assaig aquell mateix matí. Diuen que la música amansa, deu ser això.

A la taverna de l’avi, a can Peric, també hi havia un grupet que ens agradava l’òpera. Recordo que cada dilluns - en un aparell de ràdio Telefunken, que el pare havia comprat al fill del malaurat alcalde Francesc Campà – a un quart de 10 del vespre posàvem el dial amb a la freqüència de ràdio Milà. El silenci era absolut i durant tres quarts d’hora gaudíem - escoltant amb certes dificultats sonores, parlo dels anys cinquanta – les àries que cantaven en directe els més coneguts tenors, sopranos i baixos. Un programa que patrocinava una marca d’aperitiu: “ non chiedete un vermut, chiedete un Martini”. Mario Di Stèfano, Corelli, Del Mònaco, Beniamino Gigli ( cal treure’s el barret), Bergonzi, Renata Scotto, Tebaldi, Callas, Adelina Patti, Fiorenza Cosotto, Tito Gobbi, Titta Rufo, la majoria italians però també d’altres com el baix Cristoff i un tenor francès que recordo no per la potència de la veu, “ era un pel curt”, sinó per la seva elegància, Nicolai Gedda.

El repertori era majorment italià, àries ben conegudes dels tres grans mestres del “bel canto”, Rossini, Bellini i Donizetti. Hi escoltàvem també Leoncavallo i Mascagni i no hi mancava el gran Verdi. Tots érem de la colla del do de pit, el “pinyol”, aquella explosió de veu que ens deixava embadalits, que semblava que mai s’acabaria. Fins on podia arribar aquell volum de veu? A banda de les òperes italianes poca cosa més coneixíem. Wagner no valia la pena i per tant les polèmiques no es donaven. I dels músics francesos, l’ària del “toreador” de Carmen i “ El je crois entendre encore” del Pescador de Perles de Bizet. De molt mal cantar, ja que el tenor ho havia de fer ajagut.Ara que ho recordo també ens oferien obertures i intermezos. El de Cavalleria Rusticana no ens hauríem cansat d’escoltar-lo. A la taverna també es cantava, sobretot sarsuela. L’òpera no era abastable, calia tenir molta veu. A més estirar algú s’engrescava amb la Dona e mòbile o Una furtiva làcrima. Més aviat amb l’ànim de fer brometa.

Era quan la meva adolescència i fou llavors, a la taverna, quan vaig començar a conèixer el món de la veu cantada. Sarsueles, més endavant òpera italiana i així mica en mica vaig aficionar-me a la música. Els grans compositors van arribar-me més tard.I si haig de ser franc també hi vaig aprendre alguna cançoneta pujada de “to”, d’aquelles que s’entonaven quan el xarel•lo havia anat a dojo i les orelles s’havien escalfat.