dissabte, 23 de febrer de 2013

Trenta dos anys del 23F. L'Alcalde i dos regidors.



Tal dia com avui es compleixen trenta dos anys de l'intent de cop d'Estat. Un fet que segurament va endarrerir el procés democràtic. Un grup d'escamots, recolzats per una trama civil van ocupar el Parlament dels Diputats i segrestaren durant unes hores els legítims representants de la sobirania del poble. Feia poc que ens haviem deslliurat d'un règim -una dictadura militar -que se'ns havia imposat durant molts anys, rel d'una guerra contra la República. En tinc un mal record, hi havia un intent de retornar a la pèrdua de les llibertats que tants sacrificis havia costat aconseguir. La por encara hi era en el nostre país, havien sigut molts anys de negació dels drets fonamentals de les persones, el silenci imposat, ciutadans que no podíem expressar lliurament el nostre parer, la imposició de la força per damunt de la raó democràtica...Qui no acotava el cap era castigat amb la pèrdua de la llibertat, empresonat. La violència d'aquell règim feixista era tal, que inclús en les darreries va executar ciutadans, d'antuvi condemnats per uns tribunals que els van negar el dret a defensar-se. Assassinats per revelar-se contra la injustícia, per vetllar i lluitar pels drets humans.


A casa, varem repassar una història que havíem viscut. Vaig recordar la tristesa, el silenci, la por de tantes persones que havien après a no dir, que havia conegut a la taverna. Pensàvem amb el pare que havia patit l'exili, la lluita en la clandestinitat i la presó. Era una persona compromesa i havia decidit anar-se’n a l'ajuntament. Hores d'incertesa i de temor. La barbàrie no va retornar. Preguntes sobre el que realment va succeir aquella nit moltes i segurament algunes no tindran resposta. Les conseqüències polítiques encara avui les estem patint.

Han passat anys, aquell intent d'involució de la democràcia va fracassar. Era d'esperar que el país anés progressant i que les condicions de vida i els drets que pertoquen a les persones milloressin. No ha sigut així i a hores d'ara estem patint una situació de crisi que mai hauria cregut que pogués ser. La imposició de polítiques neoliberals, del benefici econòmic per damunt dels drets socials, la servitud i a voltes la colaboració que governs "socialdemòcrates" han facilitat als poderosos, ens han portat a una situació de pobresa econòmica i també a una desafecció cap a la política. La manca de controls públics de les institucions financeres - bancs i caixes - i la inhibició per part dels governs han permés al cobdícia i l'especulació. Ens discursegen que no hi han diners, ens enganyen. Aquests darrers anys, quantitats que només ens recorden magnituds astronòmiques, milions i milions d'euros, es destinen a tapar les vergonyes d'uns especuladors i lladregots. De fet, no vivim en un règim democràtic vertader. Som manats - no governats - amb decrets lleis, a espatlles del Parlament, la veu de la ciutadania és ignorada i els principis fonamentals de la democràcia no es respecten.

Avui, milers i milers de persones es manifestaran arreu del país. La manca de treball va creixent, ens espera una vellesa miserable, ens neguen el dret a l'educació, perilla la nostra salut i cada dia són més les families que es queden sense aixopluc. El marge d'atenció que tenim dret totes les persones va minvant i els drets socials que ens pertoquen ens són negats. Ens maltracten i no ho hem de permetre. L'espai públic, els carrers i les places de les nostres ciutats i pobles són dels ciutadans- són nostres - el lloc on hem d'exercir els nostre dret a exigir un tracte que s'adigui amb la condició de ciutadans. Aquest espai, el públic, també ens el volen negar, es serveixen de les forces d'ordre públic per atemoritzar-nos. Pràctiques pròpies de règims feixistes i dictatorials. Les denominacions, sovint no signifiquen la realitat. Espanya és un Estat democràtic, però des del govern no s'observen ni es practiquen les mínimes condicions per tal que sigui així. Els fets són prou clars, les polítiques no es fan en benefici de la majoria, ans el contrari, es fixen en profit dels poderosos.

Aquella nit d'avui fa trenta dos anys, en el despatx de l'alcaldia la democràcia hi fou present. Un socialista i dos comunistes, en Josep Vicente - l'alcalde - la Carme Ayats i en Pere Pujol, van fer-se companyia fins ben entrada la matinada, ocupant el lloc que els havia confiat el poble. Tres ciutadans que el poble hauria de recordar, que van defensar, si voleu amb una actitud simbòlica, però que donades aquelles circumstàncies també amb valentia, la legalitat democràtica del nostre ajuntament.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Beligerància radical contra la corrupció i la injustícia.



Parodiant Hamlet podríem afirmar que alguna cosa put a podrit a ....no a Dinamarca, que ves per on sembla un dels països més ben ordenats democràticament. La putrefacció - no tan sols en alguna cosa - la tenim a casa nostra. Aquells que ens roben, que s'apropien dels diners que són de la comunitat, que amb llur cobdícia han aconduit aquest país no només a una pobresa econòmica, també a un preocupant decreixement dels valors ètics, aquests poca vergonyes haurien de ser punits. No hem de permetre aquestes conductes, que en la mesura que els omple les butxaques amb unes repugnants dinerades, són la conseqüència de la pobresa i fins i tot la misèria que cada dia va creixent.


Han sabut teixir una teranyina, una atmosfera opaca per enganyar-nos. A voltes me sento desorientat davant d'una realitat que no acabo d'entendre, que voldria que no fos. Em plauria creure que no pot ser tanta immundícia, la felera del " tenir", la mancança del més mínim valor cívic, la bogeria per anar engruixint les seves bosses- que mai en tenen prou- i que han escampat arreu la corrupció. Són males persones, que han de ser bandejades, han perdut la vergonya, ens menteixen fins l'extrem de dir-nos que defensen els drets - poden parlar de drets? - dels ciutadans. Altres, d'aquest espècimen impresentable, arriben a carregar-nos la responsabiltat del que està passant, acusant-nos de ser uns vagos, voler viure sense treballar, ens insulten i ens ultratgen. Han lladreguejat tant quan han volgut, anys apropiant-se dels diners de tots nosaltres amb tanta impunitat que han arribat a creure que mai serien descoberts. No em plau utilitzar aquestes paraules, però les tenen ben merescudes i han de ser reprovats i si cal sentenciats i condemnats.

Voldria no equivocar-me. Crec que hem començat a donar un tomb i que la impunitat se'ls hi acaba. La lluita al carrer, les movilitzacions socials i el rebuig ciutadà van fent camí. Penso que els drets que ens corresponen els recuperarem, treballant, presionant el poder judicial per tal que ens empari contra aquests "assassins socials". Titlleu-me de somiatruites, però no puc renunciar que la igualtat, tornarà a ser. Depèn de nosaltres i acabem de queixar-nos i siguem radicalment beligerants contra la corrupció i la injustícia. Tenim un exemple: les PAH!!.



dilluns, 11 de febrer de 2013

El Parlament i els fringíl·lids: pinsans,verdums, caderneres



Sovint tenim la percepció que en el Parlament es tracten qüestions i es prenen decisions molt importants per la nostra vida. El govern de torn redacta projectes de llei, que una vegada debatuts i a voltes modificats per les esmenes que hi poden aportar els grups polítics de l'oposició, el ple del Parlament aprova. Altres ciutadans consideren que el Parlament de Catalunya hauria de disposar de més competències, donat que no pot entendre sobre qüestions que hauria de poder legislar. Hi ha qui diu que els parlaments, poca cosa poden ordenar, amb l'argument que el poder econòmic és qui decideix, ja sigui amb l'avinença de la majoria dels diputats o també amb el condicionament que exerceix el domini del diner, que no permet prendre les disposicions que es voldrien legislar. D'un temps ençà també tenim un conjunt de ciutadans - cada dia més nombrós - que s'expressa en el sentit que les institucions a més de no procedir en defensa dels interessos de la població, els diputats/des aprofitant per omplir-se les butxaques. Vaja, que el millor que podrien fer és plegar i anar-se'n a treballar. Clar que aquests que així opinen, tampoc es comprometen políticament. Quina pena, si tot aniria de primera!!


El nostre Parlament determina qüestions de fonamental importància respecte de la nostra població, aquest és el meu parer. Així mateix normalitza aspectes que no afecten al conjunt de la ciutadania i que només mereixen l'atenció d'un nombre reduit de persones. En posaré un exemple que té a veure amb els animals.

Els fringíl·lids - tireu endavant malgrat aquest nom - són uns ocells de mida petita, que es caracteritzen pel seu cant i la bellesa del seu plomatge. El pinsà, el verdum, la cadernera i el passarrell són els més coneguts a Catalunya. L'Institut Català d'Ornitologia va detectar que la població d'aquests fringíl·lids decrexia entre un 3 i un 4 per cent cada any i per aquesta raó aquestes aus van quedar incloses en la llista d'animals protegits en base a un decret del mes d'abril de 2008 - les guilladures d'aquests " il·luminats " d'Iniciativa -que en prohibia la captura en viu, la caça, la tinença, el tràfic i el comerç. El tema tot i semblar baladí no ho és. Per un exemplar bon cantaire se'n podien demanar uns 4000 euros i la pràctica de l'empait d'aquests animals posava en perill la seva normal reproducció.

Canvi de govern i l'anterior executiu de C. i U. una de les primeres mesures que pren fou un decret que obria la veda a la captura en vida d'aquestes espècies per la cria en captivitat. Una concesió del govern al sector que comercialitza aquests ocells, sempre "la raó" del diner. Per l'any 2011 la previsió de la quantitat d'aus que podien ser caçades eren unes 60 mil de cada especie. Esl vots de C. i U, PPC i PSC.

Iniciativa va coincidir amb les entitats ecologistes, que entenien que la cacera d'aquests ocells és il·legal perquè contradiu les normes europees.

Podriem considerar que és una qüestió que no afecta al conjunt del país i que és d'ordre menor. Discrepo d'aquesta percepció. Penso que les decisions que prenen els nostres diputats, tot i tractar-se de vegades de temes que en aparença no són "importants", en aquest cas ens mostren la sensibilitat d'alguns parlamentaris respecte de la vida dels animals per damunt de l'interès econòmic. I no és un assumpte fútil el respecte a la vida animal.







diumenge, 10 de febrer de 2013

El ministre Wert i el nacionalcatolicisme.


Aquesta darrera setmana hem tingut manifestacions del món educatiu. Mestres, Ampes i alumnat mostren el seu rebuig a un pojecte de llei que retalla econòmicament el dret a l'ensenyament i que també agradeix políticament el nostre Estatut. El ministre Wert ha sigut criticat pel seu esborrany del projecte d'una nova Llei d'Educació. Sembla, que en aquest país, cap dels responsables sobre aquesta matèria que tothom afirma que és fonamental pel futur, hagi aconseguit una normativa que  permetès una certa continuitat i hagi pogut resistir el pas de diferents torns de govern. Des de la primera que va legislar la UCD l'any 1980, han sigut set les Lleis que ha aprovat el Parlament espanyol.


La proposta de llei de Wert situa el català com a llengua residual i val a dir que el ministre no s'amaga per conduir la nostra parla - la que ens correspon per dret - a una situació que agradeix la nostra llibertat cultural. L'objectiu d'aquesta reforma que pretèn la recentralització educativa és una barbaritat política contra el nostre poble. És el regrès a un passat que dificilment hauríem pogut pensar que retornés. Se'ns vol imposar una llengua que no és la nostra i alhora maltractar i gota respectar la nostra. Destruir el nostre sistema educatiu i convertir Catalunya en un país, en el que els ciutadans tindran prous dificultats per escriure la seva llengua. Qui escriu aquestes ratlles coneix prou bé el que fou l'escola respecte de la parla que sentia a casa seva. Mai li ensenyaren com calia escriure un mot - una violació al dret d'aprendre el llenguatge dels seus pares - una mancança que encara avui pateixo. Em sento satisfet d'escriure el castellà - respecto totes les llengües - però em dol no saber cal·ligrafiar en català amb pareguda seguretat que el castellà. El nostre sistema garanteix a totes les persones conèixer les dues llengües i a poder-se expressar i comprendre. El nostre sistema educatiu ha aconseguit la cohesió social i disposem d'una norma lingüística, aprovada pel nostre Parlament l'any 1983, que ha sigut un instrument integrador, facilitant la nostra convivència. Hem d'esforçar-nos per mantenir els drets que ens corresponen.

Segona qüestió que vull mencionar. La Conferencia Episcopal ha aconseguit eliminar la signatura de Educació per la Ciutadania, cosa que no varen aconseguir l'any 2005, manifestant-se publicament i recorrint al Tribunal Supremo, contra la LOE que havia redactat el PSOE i que tres anys més tard fou avalada pel Tribunal. Ara, ho han negociat amb silenci, han trucat a la porta del despatx del ministre i han sigut degudament ateses les seves demandes. Aquells alumnes que decideixin no fer religió es veuran obligats a cursar una assignatura: Valores Culturales y Sociales. És el que volien els bisbes que a més particparant en la redacció del contingut de l'assignatura. Èxit total i la religió sera considerada i valorada com una disciplina equiparable a les fonamentals. L'Església incrementa el domini que sempre ha tingut en el món educatiu i el govern s'aplega voluntariament a la voluntat política de la Conferencia Episcopal, encaminada al control i adoctrinament dels nostres adolescents.

L'Estat espanyol és aconfessional però no és laic en el sentit que la Constitució no estableix la completa separació entre l'Estat i les confessions religioses. Podríem afirmar que no és neutral en matèria religiosa. Les relacions establertes amb la Santa Seu, sis dies després de l'aprovació de la Carta Magna, contemplen la cooperació amb l'Església Catòlica. A l'Estat espanyol les esglèsies no haurien de ser de dret públic sinó només considerades des de la perspectiva del dret privat i per tant les confessions religioses hauríen de funcionar com una institució i mantenir una forma anàloga a una associació privada de dret comú. Els ensenyaments morals no hauríen de ser ni imposats ni combatuts pels poders públics, si respectats, però en llurs àmbits privats. L'Estat no hauria de reconèixer, ni pagar salaris, ni subvencions a cap culte.

Dues consideracions respecte de la nova llei d'educació. La primera que exposo, de contingut polític i cultural i la segona pretén denunciar la ingerència del poder de l'església en un àmbit que no li pertoca i que vol imposar en aquest regne- que diu que no és el seu - llurs criteris morals, que no són els de tothom.

dijous, 7 de febrer de 2013

Les "corridas de toros". Bien de Interés "Nacional".



Dimarts vinent el ple del Congrés de Diputats posarà a debat la possible admissió a tràmit d'una Iniciativa Legislativa Popular ( ILP). I no em refereixo a la ILP que també al mateix dia presentarà a la consideració del Parlament, la Plataforma en defensa dels Afectats per les Hipoteques.


Es tracta d'un procés que va iniciar la Federación de Entidades Taurinas de Catalunya, que demana que les "corridas de toros", siguin considerades un Bien de Interés Cultural. En realitat una oposició a la decisió que va prendre el Parlament de Catalunya l'any 2010 i que regeix a partir de l'1 de gener del 2011,en el sentit de prohibir les curses de braus al nostre país.

De moment sembla que només el Partit Popular defensarà l’admissió d'aquesta iniciativa. En el cas de ser així, s'iniciaria tot un procés parlamentari que podria acabar amb la decisió del Parlament català i, en conseqüencia, aquests animals podrien ser de bell nou maltractats a casa nostra. De fet s'obriria un contenciós sobre les competències que d'acord amb l'Estatut li corresponen al govern de Catalunya. I ja hi serem altra vegada al TC.

Els animals - en aquest cas els braus - d'acord amb la Declaració Universal dels Drets dels Animals, han de ser respectats.Els toros són èssers vivents, amb sensibilitat física i psíquica i per tant poden ser objecte de dues maneres que sovint són simultànies de maltractaments, que els hi produeixen dolor i angoixa. En aquesta ILP, s'invoca la tradició i la cultura, obviant l'agressió que es fa als animals, fins a la seva mort. El que caldria, seria acabar d'una vegada amb aquests espectacles que denigren a les persones que els practiquen, a les que en fan un negoci i també aquells que hi assisteixen.

Interessant el plenari de dimarts vinent. Dues ILP. La tortura fins a la mort d'un animal condemnat - cal sacrificar-lo - i el dret a un habitatge que contempla la Constitució. Podrem constatar la sensibilitat i l'humanisme dels nostres diputats.

Catalunya - el nostre Parlament - va manifestar-se en contra del maltractament als braus i les "corrides" quedaren prohibides. Una decisió que fou valorada molt positivament arreu i que mostra el nostre respecte cap els animals. Però - i sempre el però - els "correbous" són permesos, també argumentant que són una tradició. He parlat de la sensibilitat psíquica dels bous i en aquest sentit tot i bandejant el maltracta físic, voldria manifestar la por que tenen tots els animals al foc.

dilluns, 4 de febrer de 2013

La vall de Mascanada i el Coll de Portes


                                     Coll de Portes


Avui la caminada ha sigut llarga. M'ho he pensat pel cap baix al menys un parell de vegades, però he decidit " jugarme-la". Tampoc arriscava res, si el trajecte podia més que jo, mitja volta i cap a casa. Quan pujava els quinze graons de l'escala els peus i les cames se'n sentien, es queixaven. Però jo amb un aire de satisfacció, com si hagués fet la volta al món a peu coix


He agafat el camí de la vall de Mascanada amb el bastó del pare ben empunyat, la tramuntana bufava de valent. Vent en popa que m'ajudava a transitar, un bon començar. El museu del Rat Penat, de l'amic Almar - permeteu-me la suggerència d'aconsellar-vos que aneu a visitar-lo - la casa de pagès de cal Panarro ja fa anys deshabitada i un xic més enllà can Damià. Cami planer, de bon anar, fins arribar al passallís de la riera. Tot deixant can Pugnau a mà dreta em calia tombar i franquejar el rierol. No hi havia perill de mullar-se els peus, ni una gota d'aigua baixava des del comal de la Casa Nova i no m'ha calgut valdre'm del petit pont. Una riera seca entristeix, dóna la sensació de quelcom mort, sense poder escoltar l'aigua escolant-se per entre els rierencs. Gatoses i romanins florits i el plaer de contemplar la varietat de falguerines que amb distints tons i formes encatifen les margenades. El cel ras, ni el més petit núvol, que permet allargassar la vista.

Ara venen els de "mal fer". El camí comença a enfilar-se i el terra no es tan planer. Cal anar en compte. Canvia la vegetació, pins, suros i roures envoltats de brucs i arbossos. Bonics ginebrons, diuen la millor fusta per fer un bastó. Ja no vaig encarat al sud, transito de cara en "pelacanyes", però la serralada em protegeig. A mà dreta la comalada, que encara deixa veure les feixes d'unes terres que foren conreades. Hi queden alguns fruiters, que ja han començat a florir. A l'altra banda can Ribot i un xic més amunt ca la Parrota, que no arribo a veure, però sento els crits dels vailets que s'ho passen de primera en el Parc Aventura. Trepitjo la vinya d'en Juanola, amb unes mimoses que fan goig i m'aturo a reposar en un dels dos pedrissos que hi han a la porta de la barraca. En Martí, que també en tragina uns quants d'anys i posa esforç i voluntat per mantenir la vinya. He fet una llarga caminada i encara em resta un bon troç de pujada ben costeruda. Anem-hi, és el darrer tram de pujant i això m'encoratja a tirar amunt.

Arribo a coll de Portes. El cim del meu trajecte i me'n sento satisfet. La tramuntana hi toca per totes bandes i els xiulets del vent quasi m'ensordeixen. Tirar cap al costa d'en Cirera ni m'ho penso, el camí d'anar a Tossa que tantes vegades havia fet amb le pare per anar a buscar bolets. Dormiem a can Codolà i l'endemà al matí, quan tot just clarejava, feiem via cap el puig de les Cadiretes. M'hi passo una bona estona dalt del puig. No fa gota de fred i és agradable escoltar la forta tramuntanada. Via avall i quan tot just deixo la vinya de l'Arturo - no fa massa temps a la barraca d'obra hi vivia un noi estranger - albiro el mar. Des de l'illot de S'Adolitx hi puc contemplar una regata de milers de petites embarcacions, totes amb la vela blanca. La tramuntana les enfila cal el cap de Tossa. L'escuma que aixeca el vent em permet veure aquest "campionat". Trepitjo els Quatre Camins i tot fregant la roca de Sant Jaume, baixo per Monticalvari i acabo la "gesta".

Son les tres ben tocades quan arribo a casa. No puc precisar la durada de la caminada, l'envit era fer-la, no el temps que calia esmerçar. La Joana, ha cuinat com sempre, de primera - en sap un niu - però endemés avui és diumenge i jo tinc bona gana. Cal recuperar l'esforç que he fet. Calçots adobats amb salsa de la casa i uns calamar farcits...No en sentiu la bona flaire? Fa sis mesos que vaig ser operat d'un càncer de còlon i com a bon pacient observo les indicacions del metge. Prenc les pastilles i faig bondat. La setmana passada vaig fer la segona revisió, la corresponent colonoscòpia i la deguda analítica. He superat l'anèmia i tinc la certesa que el bon tracte de la Joana hi ha fet més que els comprimits.







divendres, 1 de febrer de 2013

La cobdícia i la mesquinesa a Catalunya. La democràcia perilla.



La pestilència s’escampa arreu i el clavegueram de certes formacions polítiques deixa anar una pudor que, al meu entendre, posa en perill l’essència de la democràcia. Sense posar-hi noms - el llistat ompliria moltes pàgines - vivim i patim uns fets que han de ser aclarits el més aviat possible. Els ciutadans tenim el dret a conèixer tot el que passa amb els diners que són de la comunitat, i que malauradament massa sovint són mal administrats per unes persones que n’haurien de tenir extrema cura. Aquestes persones, que s’aprofiten en benefici propi embutxacant-se dinerades, han de respondre davant la ciutadania i en nom de l’ètica i la pedagogia han de donar-se de baixa en les seves responsabilitats públiques de manera immediata. No han acomplit els seus deures, llurs compromisos amb les persones que els atorgaren la seva confiança. De la mateixa manera que la judicatura ha d’actuar amb prestesa en el cas que en aquestes actuacions de corrupció pública hagin infringit el codi penal.


Els polítics han de mantenir comportaments que respectin uns principis basats en els valors humans. La decència personal en el sentit de ser l’exemple en les seves conductes, la honestedat i la honradesa també han d'acompanyar-los en el camí del seu deure públic. Quan aquests principis són oblidats i s'aprofiten del seu poder per enriquir-se, posen en perill el sistema democràtic. Es produeix un trencament, una fractura entre la ciutadania i les institucions públiques. Aquest fet és el pitjor dels perills per un estat democràtic, la desconfiança i fins i tot el menyspreu contra la política i els polítics. El desànim i també un cert fatalisme- no s'hi pot fer res, sempre han manat els mateixos...pot permetre l'arribada de personatges, que aprofitant-se d'aquesta indiferència de la ciutadania pels afers públics, ens dugui a un discurs populista que tingui una bona acollida. D'exemples n'hem tingut - Itàlia - i encara avui mateix hi ha països que en pateixen.

També em sento maltractat per aquests lladres que roben diners nostres, amb tot el que això representa, minvant els cabals públics. Estic indignat veien com no hi ha cap voluntat per acabar amb aquest robatori. És indecent el discurs que comparteixen algunes formacions polítiques: tothom, ells més, nosaltres menys, hem participat del robatori i no passa res. A partir d'avui prendrem les mesures - quantes vegades ho hem sentit - per acabar amb la corrupció. Aquesta hipòcrita exposició quasi ningú se la creu. La ciutadania volem que siguin castigats els que ens han robat i que restituiexin els diners que s'han apropiat amb l'engany.

Convindria en que tot el que hi ha de mès reaccionari en la política espanyola forma un bloc compacte contra les legítimes aspiracions de Catalunya. Però atribuir a " les castelles" - que així anomenava la meva àvia les terres de la resta de l'estat - tots els mals que pateix la nostra nació, no puc estar-hi d'acord. De cobdiciosos i àvids de diners n'hem tingut i encara en tenim a casa nostra. Fins i tot alguns ara s'expressen en català - quan fa anys ho feien en castellà, la llengua dels vencedors - que per conveniència han après a mig solfejar Els Segadors, que s'embolcallen amb la Senyera, enlairant-la amb el braç dret, per tal de disposar de l'altre per robar-nos els diners comunals. Personatges sense escrúpols, individus mancats de la més petita traça ètica, que des del discurs nacionalista, han fet creure a bona part de la ciutadania que estan per damunt del bé i del mal, els "senyors de tota la vida ". A Catalunya ens cal fer neteja. Ens sobren aquests pocavergonyes. Han emmetzinat les institucions i amb el seu comportament desprestigien els valors de la democràcia. Catalunya només avançarà si ens despullem d'aquests ambiciosos de poder, que no tenen altre interès que no sigui el seu benefici. Tampoc significo sigles polítiques, noms i cognoms. Els coneixem prou bé, sovintegen en els mitjans de comunicació i a més es valen d'uns "sicaris mediàtics" que ens fan arribar cada dia les seves excel·lències, ens els presenten com els "salvadors" de Catalunya. No ens deixem enganyar i barrem els pas a tota aquesta caterva de lladregots.