diumenge, 25 d’abril de 2010

Radicalitat democràtica i participació ciutadana





Hauria volgut fer un post sobre les consultes ciutadanes abans de les votacions. Esperar el darrer dia, una vegada més no és aconsellable. Pensava fer-ho aquest matí però el “clan” familiar ha decidit anar-se’n d’excursió i tot just ara acabo d’arribar a casa. La valoració i els comentaris seran doncs a posteriori. Sense presses.



Disposo encara d’uns minuts abans que tanquin els col•legis electorals. Desitjo que l’esforç que han fet moltes persones, hagi tingut la compensació merescuda. Qualsevol consulta amb independència de la qüestió que es plantegi, ha de ser valorada en positiu.


La participació ciutadana és un dret fonamental que caldria fomentar i una societat serà més democràtica com més compromesa estigui la ciutadania amb els assumptes públics i més possibilitats tingui per a intervenir en les decisions que l’afecten. En la definició de polítiques, més encara quan afecten com és el cas d’avui al futur d’un poble, penso que és el deure de tots expressar el nostre parer. Quan se’ns ofereix aprofundir en la participació ciutadana i en la radicalitat democràtica, les consideracions legalistes – vinculant o no la consulta que se’ns planteja – no haurien de motivar l’abstenció.


Reitero la meva esperança que la participació hagi sigut el màxim de generosa a banda del sentit majoritari que s’hagi expressat.















dijous, 22 d’abril de 2010

Martí Rovira Pujol ( autobiografia)






El vailet de casa ha batut tots els rècords. A l’edat de 10 anys ha escrit la seva autobiografia que no podrà trobar-se a les parades de llibres de demà, però que mereix un lloc en el meu blog. En Martí, sense saber-ho, no ha volgut ser menys que tots aquests prodigis d’escriptors – futbolistes, protagonistes d’espectacles televisius, cantants i “tuti quanti”, que volen fer-nos saber com esdevenir rics i famosos en quatre dies. Sense cap mena de rubor es veuen capacitats per agafar ploma i paper per explicar-nos les seves peripècies i l’eixerits que han sigut per arribar a triomfar. Clar, que jo que sóc un mal pensat, més aviat crec que la feina de redactar se l’estalvien, i que el que en definitiva llegim, res té a veure amb les aptituds literàries dels pretesos prosistes. Ras i curt, que algú ha fet l’encàrrec i em consta que en la majoria de les vegades molt mal retribuït.


De l’autenticitat del treball d’en Martí no en dubteu. A banda d’alguna ajuda que li ha donat la seva mare, el relat és de primera mà.






                               
LA   MEVA   AUTOBIOGRAFIA





Em dic Martí i vaig néixer el dia 8 de febrer de l’any 2000 a l’hospital Trueta de Girona. Sempre he viscut a l’avinguda de l’Església nº 18 de Santa Cristina d’Aro.



Als 2 anys els meus pares es van separar i vaig quedar-me a viure amb la mare.De tota manera també estic molt sovint amb el pare. Ens veiem quasi cada dia i els meus pares tenen molt bona relació. Això em fa sentir bé.



El meu pare es diu Salvador i també viu a Santa Cristina, molt a prop dels seus pares, els meus avis Salvador i Margarita. Per això tinc la sort de veure’ls a tots contínuament. Tothom diu que m’hi assemblo físicament. Ens agrada molt anar plegats a bosc a buscar bolets o espàrrecs, segons la temporada.


La meva mare, la Sònia, va tenir un accident de cotxe quatre anys abans que jo nasquès. Va en cadira de rodes però és una persona que fa vida normal. Amb ella faig un munt de coses com tir amb arc, anar amb bicicleta – amb una “bici” adaptada – però sobre tot ens agrada cuinar. Aquesta Setmana Santa em va ajudar a fer uns brunyols per un concurs i vaig guanyar el segon premi. Eren brunyols farcits de mango i menta.



Quan jo tenia quatre anys la meva mare va trobar una nova parella: en Francesc. Ell és el meu padastre i tot i que sona malament, m’ho passo molt bé amb ell. Fem esport plegats, m’explica coses molt curioses i aprenc coses de tecnologia que m’agraden molt. La mare diu que som com dos nens però ella i la Sara riuen molt quan ens veuen fer bogeries...



Als meus avis materns, en Pere i la Joana, els veig cada dia. L’àvia prepara el dinar i dinem junts. Ella en sap molt de cuinar i fer pastissos. L’avi era el més alt de Sant Feliu. També tinc una tia, germana de la meva mare. Es diu Núria i viu a Barcelona. De vegades agafo la Sarfa tot sol i la vaig a veure. Anem a museus, a menjar a un restaurant xinès..ens divertim molt.


Fa dos estius va néixer la meva germana Sara, a l’hospital de Palamós. Ella és molt divertida però també molt destralera. Em fa riure molt però també em fa enfadar quan em remena les meves coses. És emprenyadora però me l’estimo molt. Tinc un os de peluix de color taronja que es diu Oia i que va ser important per a la meva infància. Me’l varen portar els meus pares d’un viatge. A la meva germana li agrada molt i li deixo.



Les meves aficions són: tocar la bateria i el violoncel, el futbol, la piscina, anar a buscar espàrrecs i bolets, pintar, cuinar, escalar i tirar amb arc. Actualment jugo a futbol amb els alevins del Cristinenc i el meu pare ve sempre a veure’m a tots els entrenaments i partits.



Per culpa d’una perforació al timpà i un ós trencat a l’orella no puc anar a la piscina però espero que aviat em puguin operar i pugui tornar a fer natació.



Casa meva és molt gran i queda molt a prop de l’escola, per això ja fa temps que vaig i vinc tot sol. Ara acompanyo també la meva germana.


M’agraden molt els animals. Tinc 16 gats que volten pel jardí i 2 gossos que es diuen Coco i Pinona, que és la manera com deia papallona quan era petit.

                                                                                                     












dimecres, 21 d’abril de 2010

Sense embuts ( Juan Antonio Samaranch )




Respecte per una persona traspassada i també per als seus familiars, però cal dir les coses pel seu nom.


Samaranch ve ser un franquista, un personatge hàbil que va saber situar-se sempre en el lloc que li va convenir. A les darreries de la dictadura, va tenir la manya suficient per allunyar-se – ambaixador a la URSS - i reconventir-se en un demòcrata. El paradigma dels “ canvis d’americana “ i de la “diplomàcia”.


Vergonya que haurien de tenir els polítics que ara l’afalagaran i homenatjaran, amb una manca de respecte per tots aquells que varen defensar les llibertats. Com tants d’altres haurà mort sense passar comptes pel seu passat franquista.


Sense rancúnia, però és indecent que les seves despulles siguin instal•lades en el Palau de la Generalitat, un lloc que hauria de ser privatiu dels defensors de Catalunya.



dissabte, 17 d’abril de 2010

Nou govern municipal. ( Oportunismes personals i l'interès partidista)





Amb l’aprovació de la moció de censura presentada per C. i U., TpSF i el grup d’electors AMICS, la nostra ciutat serà regida per un nou govern, presidit pel senyor Carles Motas. Sant Feliu serà conduïda per unes noves autoritats polítiques a manca d’un any i dos mesos de les properes eleccions municipals. Una moció de censura avalada per la majoria dels regidors i que posa en mans d’un nou equip de govern el futur immediat de la vila. Els desitjo un bon treball, profitós pel veïnatge.


Abans d’entrar en la qüestió que me motiva, voldria fer esment de les bones formes que van presidir el ple. El respecte a la discrepància, hauria de ser la norma en el capteniment dels nostres representants. Un bon exemple el que van donar-nos les nostres regidores i regidors el dilluns passat. Res a veure amb el vergonyós espectacle del dijous de la setmana anterior, quan va portar-se a ple la moció en la que es demanava una consulta popular via referèndum – una caparrada incomprensible - prèvia a la moció de censura. M’abstindré de fer cap comentari del que vaig poder escoltar per la ràdio municipal. Millor no fer-ne memòria.


Una moció de censura és quelcom de molt important. Tinguem en compte que és un canvi radical de les persones que fins al moment han portat la governabilitat de la ciutat. Sóc del parer, que només quan es donen unes circumstàncies molt concretes és aconsellable una mesura d’aquesta condició. La paralització de l’activitat política seria un argument prou consistent que justificaria el canvi de govern. La impossibilitat per part del govern en minoria per prendre decisions, que aturaria l’indispensable funcionament per a la bona assistència a la ciutadania, també seria una bona raó per impulsar un nou executiu. Una crisi deguda a fets excepcionals i que posessin en dubte la honradesa o la honestedat de l’equip de govern, sense cap mena de dubte hauria de comportar un nou guiatge, impulsat pels partits de l’oposició. Certament que podrien trobar altres supòsits que avalarien la censura al govern, però em limitaré a mencionar aquests tres.


Penso que cap d’aquestes circumstàncies ha ocorregut en el nostre ajuntament. Durant prop de dos mesos, tot i tenir un govern en minoria, no s’ha paralitzat en absolut la marxa de la ciutat. Les formacions polítiques que avui ja són govern, havien manifestat en més d’una ocasió, que no aturarien, per sentit de responsabilitat, els projectes cabdals per la ciutat. ( La llestesa en presentar la censura desdiu “ la bona voluntat” dels qui avui ens governen de donar suport als projectes de ciutat des de l’oposició) Del tercer supòsit penso que vaga fer-ne cap comentari.


Una moció de censura hauria d’haver anat acompanyada amb un noves proposicions per posar en consideració de la ciutadania, anunciant l’inici de novetats. Un programa amb les noves propostes concertades entre els partits que donen suport al nou govern, què és el que pensen fer, quines prioritats han pensat, com i amb quins recursos pensem portar a bon fi els nous planejaments...Ni en el discurs que va oferir el nou alcalde, ni tampoc en posteriors declaracions que li he pogut escoltar, no hi he trobat cap referència a un projecte diferenciat del que venia executant el govern sortint. A més estirar i amb una bona dosi de generositat, podria acceptar que ens ha fet saber que la gestió del municipi es faria millor i amb més diligència, però res de nou. Només de passada ha mencionat el nou pressupost, quan segons diu, és un dels fets que va motivar la sortida del seu grup del govern. Penso en conclusió, que les noves idees no hi són per enlloc. En tot cas, potser no he sabut escoltar-les i sóc del parer que el nou executiu prou feina tindrà per acomplir els projectes encarrilats.


Per què doncs el càstig polític als qui fins fa poc havien governat? Quina necessitat objectiva pot haver-hi, per propiciar un canvi de govern? Si pensem que des de l’oposició, amb majoria de vots, s’hauria pogut portar una estratègia de control polític, amb la possibilitat d’oferir noves propostes i alhora donar compliment a la paraula públicament compromesa de recolzar els projectes de ciutat, com s’entén la moció de censura?


Intentaré donar resposta. Des de la visió de TpSF, han vist l’oportunitat - difícilment repetible - d’accedir a l’alcaldia. Recordem que durant la darrera campanya electoral els més bel•ligerants contra C.iU. van ser els que avui tenen l’alcaldia i ara no han tingut cap prevenció per aliar-se amb convergents i democratacristians per retornar-los al govern. Han fet bona la dita que en el món de la política tot és possible, o quasi. La Federació catalanista ha aprofitat l’oportunitat per tornar al govern, fet que els pot beneficiar en vistes a les properes eleccions. Algú va dir, que governar desgasta políticament, però que pitjor és estar a l’oposició. Els ha calgut però, a totes dues formacions, la inclusió del grup d’electors AMICS, per tal de conformar la majoria, 11 vots. Aquesta particularitat és pel cap baix preocupant i de difícil comprensió. Les intervencions del seu regidor, el senyor Luque, pel contingut populista i també queixós del suposat maltracta rebut per part del departament d’urbanisme , abonen una incertesa en el sentit de quin rol tindrà aquesta persona en el nou govern. Afegiria, que l’oportunisme personal a dues bandes i l’interés partidista d’una altra, han configurat un acord polític que no aporta res en positiu i que en resum no té altre objectiu que l’accés al govern de la ciutat.


Aquestes darreres dues setmanes se n’han pogut sentir de tots els colors. Sobre la legalitat de la moció de censura no en tinc cap dubte. Recordar també que no triem directament l’alcalde, fixem-nos amb la papereta i veurem que el que anem a escollir són els vint-i-un regidors, que en una posterior votació escolliran el batlle. Són els regidors els que tenen la potestat per triar l’alcalde i també l’autoritat per a cessar-lo si la majoria – en el cas de Sant Feliu 11 – així ho creuen convenient. Afegiria que qualsevol dels regidors amb independència del lloc que ocupava a la llista, pot ser triat per alcalde. Per tant tampoc té cap validesa política l’argument que ha sigut nomenat nou batlle, un regidor que no era cap de llista i que a més a més anava en la tercera candidatura més votada en les darreres eleccions. Tot el procés s’ha fet dintre de la legalitat més estricte, en el marc de la Llei de Bases de l’Administració Local.


Quelcom de diferent és manifestar la conveniència o no del canvi de govern. Personalment penso que no ens aportarà res de nou i més aviat endarrerirà, per manca de coneixença i de temps, la realització dels projectes més importants per a la ciutat. Reitero que la moció de censura no tenia cap altra objectiu que no fos el simple accés al poder i a les ànsies de manar, que alguns dels seus components deixen entreveure, de vegades amb tota nitidesa. Penso que el govern sortint ha fet una excel•lent labor, no només gestionant el dia a dia. Ha endegat quelcom de molt més important: un projecte de ciutat com mai cap altre govern municipal s’havia plantejat. Crec injust que se’ls hagi apartat del govern i tal com amb tot encert expressa el regidor d’ICV, l’amic Jesús, hagin perdut la possibilitat de continuar governant la ciutat, però en cap cas han perdut la coherència i molt menys la dignitat i la credibilitat.


No ens caldrà esperar massa. Els comicis a regidors es troben a tocar, just a una mica més d’un any. Serà llavors, quan els veïns i les veïnes, exercirem la nostra sobirania i expressarem de manera definitiva el parer sobre la moció de censura.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Garzón





Na Maria Àngels Comas, i el seu company l’Àngel són uns bons amics de casa. M’han fet arribar un “emili” convidant-me a posar la meva signatura en defensa del jutge senyor Garzón. Ja està fet i a més a més remetré l’escrit a amics i coneguts per si volen afegir-s’hi.


Falange Espanyola de las JONS, el sindicat Manos Limpias i l’associació Libertad e Identidad, han presentat una querella contra el jutge per un pretès delicte de prevaricació. És a dir, acusen el magistrat d’haver pres una resolució en l’exercici de les seves competències, tot i saber la il•legalitat de la mateixa.


Anem a pams i comencem per conèixer qui són els querellants. De la FALANGE no cal fer-ne menció. MANOS LIMPIAS és un sindicat de funcionaris “independents” fundat l’any 1955 per Miguel Bernat exsecretari general de Fuerza Nueva, la formació política liderada per Blas Piñar que no oblidem va obtenir escò en el primer Congrés dels Diputats. En les successives eleccions ha desaparegut del mapa polític, “ ni gall ni gallina “. Aquesta no és la primera querella que presenta contra Garzón, és la dinovena. LIBERTAD e IDENTIDAD és una associació afincada a Màlaga que busca la “regeneració” de les institucions, de la societat i de la família. En aquest cas, segur que el nom fa la cosa.


Aquests col•lectius a l’empara de la Llei d’Aministia de novembre de 1975 que posa punt i final a la possibilitat de perseguir per la via penal actes esdevinguts durant la Guerra Civil, acusen Garzón d’haver prevaricat per investigar, a instàncies dels familiars, les responsabilitats que puguin derivar-se dels crims contra la humanitat, durant el franquisme. És a dir, estem parlant de delictes comesos després de la guerra i, que per tant no es troben compresos en la Llei d’Amnistía. Aquests tipus de crims, també coneguts com atemptats als Drets Humans i així ho estableix la Cort Penal Internacional no prescriuen i sempre poden ser jutjats. L’assassinat, la deportació forçada, la persecució per motius polítics, religiosos, culturals, ideològics...perpetrats per un Estat, no tenen caducitat en el temps i els responsables d’aquestes atrocitats poden ser portats davant la Llei en tot moment. L’Estat espanyol ha signat diferents tractats en aquest sentit, adquirint el compromís de perseguir i posar a disposició dels tribunals corresponents, les persones que hagin incorregut en aquests tipus de delictes.


Que el règim franquista va violar els drets humans i va cometre crims de lesa humanitat contra milers de persones, és un fet inqüestionable. La persecució sistemàtica, calculada, amb ànim venjatiu i amb el volgut propòsit d’estendre el terror arreu, va ser portada a terme durant molts anys. Persones innocents, només pel “delicte” d’haver defensat els drets i les llibertats consubstancials a les persones, varen ser condemnats a mort, a llargues penes de privació de llibertat i a ser tractats com si fossin delinqüents. D'altres van desaparèixer i ara, una vegada recuperada una certa normalitat democràtica, quan els seus familiars reclamen poder recuperar-los per donar-los una digna sepultura, i demanen l'empara de la Llei, se'ls nega aquest dret. Esposes, fills i familiars que en el seu moment no van poder ni tan sols posar-se el dol, que foren marginats pel sol fet de ser els vençuts.


És preocupant que el Tribunal Suprem hagi admès la querella. Baltasar Garzón s’haurà, sens dubte, equivocat en més d’una ocasió, qui no? He sentit a dir que alguns casos no han reeixit per defecte de forma a l’hora d’instruir-los, però també cal convenir que si hem sabut dels GAL –terrorisme d’Estat – si Pinochet fou posat a disposició de la justícia, si el cas FILESA de comprovat finançament il•legal del PSOE i més ençà GÜRTEL i el PP, la corrupció a l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i altres fets delictius, ha sigut mercès a la bona feina d’aquest magistrat. Ves a saber, si al llarg de la seva feina professional no s’haurà creat més d’una enemistat, fins i tot en l’àmbit de la mateixa judicatura, i hagi arribat el moment de voler-li “passar comptes”. No trigarem massa temps a saber-ho. El Consell General del Poder Judicial té la paraula. El delicte de prevaricació pot comportar una pena màxima d’inhabilitació de 20 anys. Seria el final d’una carrera d’una persona que ha merescut els elogis d’arreu i el respecte dels més anomenats professionals del món de la justícia. No crec que el CGPJ arribi a imposar-li la pena extrema però gosaria avançar que la inhabilitació cautelar si que li carregaran. De moment les instruccions dels casos GÜRTEL i PRETÒRIA passarien a un altre jutge. Potser és això el que es pretén?


Hauré d’insistir en una qüestió que ja he tractat més d’una vegada. Aquesta darrera setmana – a banda del partit del “mil•lenni” - només hem sentit parlar de la judicatura. La querella contra Garzón, el presumpte finançament il•legal del Partit Popular, l’expresident de les Illes i la fiança que ha hagut de dipositar per no ingressar a la presó, el Palau de la Música i tot el que va sortint, la possible sentència del TC sobre l’Estatut. Sembla que tot gira a l’entorn de la judicatura. Es parla de la politització de la justícia i penso que en més d’una ocasió hem pogut veure no només sentències ( Camps i el TSJPV ) sinó també actituds que abonarien aquesta afirmació ( Millet i companyia i l’alentiment de la instrucció del cas ). És que encara tenim magistrats que venen del TOP, l’anomenat tribunal d’ordre públic creat pel franquisme amb l’ànim de perseguir i empresonar a les persones compromeses amb la recuperació de les llibertats. Perdre un jutge com el senyor Garzón, és un agressió més contra el que hauria de ser la justícia en un règim polític democràtic: un servei públic en defensa dels drets de la ciutadania.


És una vergonya que Garzón pugui ser apartat dels tribunals, en base a una querella que ha presentat un partit polític feixista, un “sindicat” franquista i un col•lectiu ultradretà. I potser també amb el vist i plau dels que volen amagar conductes corruptes? Els valors de la democràcia són violats cada dia més i aquest fet és un perill contra el que hem de mostrar el nostre rebuig.


dijous, 8 d’abril de 2010

Comunicat d'ICV




Davant la immediatesa del proper canvi de govern a la nostra ciutat, i atenent a les declaracions que altres formacions polítiques estan realitzant, l’assemblea local d’ICV vol fer públiques les següents declaracions:


• En cap moment hem posat en qüestió la legalitat de la moció de censura que els partits de l’oposició han presentat. Els resultats de les eleccions del 2007 els atorguen 11 dels 21 regidors del Ple, i aquest fet aritmètic els permet fer-ho.


• Malgrat això, la manca d’arguments més enllà d’aquesta suma, ens porten a denunciar l’oportunisme de la moció, que no pretén altra cosa que accedir a l’alcaldia i al govern de la ciutat.


• A hores d’ara encara no hem sentit cap argument seriós que justifiqui la fugida de TpSF del Govern. Rebutgem radicalment la visió de paràlisi que s’intenta donar, i estem convençuts que els projectes importants de la ciutat quedaran aturats pel poc coneixement dels nous regidors amb els mateixos i que el nou equip haurà de portar a terme en un període molt curt de temps.


• ICV considera que el soroll mediàtic d’aquests dies no deixa veure amb nitidesa l’obra de govern realitzada durant aquests gairebé tres anys. Un soroll mediàtic excessiu que únicament emmascara la manca d’arguments dels promotors de la moció de censura. No hem vist tampoc fins ara un nou programa. El futur Govern s’ha limitat a dir que continuarà els projectes que estan en marxa.


• Denunciem també l’apropiació indeguda que TpSF s’ha atorgat de la feina feta durant aquests darrers tres anys, de projectes que han liderat altres formacions polítiques: Pla de Barris, Habitatge, Museu Thyssen, Víes Verdes, nous aparcaments, gestió de l’herència dels germans Anlló... El nostre grup municipal estarà amatent, des l’oposició, per tal que s’executin sense dilacions les grans apostes del govern sortint.


• Properament, i amb els altres partits amb els que hem format govern, donarem a conèixer la feina feta durant aquest període. El nostre regidor es compromet a facilitar el traspàs als propers responsables del nou govern de les competències que fins ara ha gestionat.


• Pel que fa a la convocatòria d’una consulta popular via referèndum per pronunciar-se sobre la moció de censura, des d’ICV creiem que no és la millor forma de canalitzar el rebuig ciutadà que ens consta que la mateixa ha generat. Una consulta d’aquest estil posaria en qüestió el resultat de les darreres eleccions municipals. D’aquí a un any, la ciutadania podrà expressar-se lliurament i manifestar la seva valoració respecte de la moció de censura. Aquesta serà en definitiva la decisió sobirana que li correspon al poble de Sant Feliu.


• Finalment, ICV convida a tots els grups municipals a reflexionar i reconduir tot aquest procés per tal d’evitar possibles situacions que ningú voldria. Ara, més que mai, el que cal és prestigiar la política i prendre les mesures que tingui com a prioritat el benestar del veïnatge.






diumenge, 4 d’abril de 2010

La nevada, Endesa i altres consideracions (2)

Red Elèctrica Espanyola – la patronal que aplega les empreses energètiques – ens ha fet saber, que la xarxa de distribució de les comarques gironines és la que es troba en pitjors condicions de tot l’Estat. Vaja, aquests senyors han descobert la quadratura del cercle. Que les línies de mitja i baixa tensió no estaven en les millors condicions no calia que ens ho diguessin; ho hem pogut comprovar amb els nostres ulls. Que Endesa no ha fet el manteniment, tampoc cal estranyar-se’n. El benefici és el que compta i la voracitat pel guany és la prioritat d’aquestes grans empreses, els propietaris de les quals ni tan sols sabem qui són. Res a veure, quan els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta els talls de llum eren el nostre pa de cada dia, les anomenades restriccions. I quan hi havia una apagada no prevista en l’horari anunciat –cosa que passava força sovint – podíem arribar-nos fins al carrer de la Concepció, a la Central, on sempre hi trobàvem algun treballador que sabíem donar-nos raó del que succeïa.


Han passat molts anys i en comptes de millorar el servei, hem fet com els trinquets: anar cap enrere. Desvalguts i sense explicació de cap mena, hem hagut de suportar el desdeny d’aquells que s’embutxaquen els nostres doblers a final d’any. Però, i cal dir-ho, no només en són ells els únics responsables. No ens hauríem de trobar en aquesta situació d’indefensió. En contraposició al poder de les grans transnacionals hi hauria d’haver la contundència de l’autoritat pública. Coneixem els nostres polítics, en sabem noms i cognoms, hem delegat en ells la nostra sobirania – sovint obliden que només en són els depositaris – i tenen el deure de vetllar i fer respectar els drets de la ciutadania. Si en el seu moment va privatitzar-se un servei bàsic com és el de l’energia – amb el discurs de la pretesa inoperància i excessiu cost econòmic del sector públic – el compromís del subministrament d’aquesta prestació és exigible a l’administració. Hem de requerir responsabilitats polítiques en el cas que hi hagi hagut negligència en el control del manteniment de la xarxa elèctrica. La propera setmana compareixeran en el Parlament els màxims responsables de les conselleries que han tingut a veure amb la nevada i el tall elèctric: Interior, Medi Ambient i Economia i Finances. De la darrera en depèn Energia i val a dir, que fins avui, el senyor Conseller poqueta cosa ha manifestat.


És de justícia mencionar, que una vegada més, els alcaldes i regidors dels nostres ajuntaments han donat la cara en una situació difícil. I ho han fet esmerçant hores i hores de treball, amb afany de servei a la ciutadania, amb recursos escassos i mancats de la informació que els demanaven els veïns. Diria que estem excessivament avesats a que les administracions ens resolguin els problemes – en aquest cas la municipal – quan molt sovint ho podríem solucionar nosaltres mateixos. A Sant Feliu, em consta que el senyor alcalde i els regidors de l’equip de govern varen prendre les mesures que estaven al seu abast, per amorosir el mal tràngol que estàvem passant tots plegats, ells i llurs famílies també. De mancances en situacions com la que hem viscut sempre n’hi han. La perfecció en moments d’emergència no és possible, però també cal dir, que els responsables municipals i bona part de ciutadans que varen aportar el seu ajut, han sigut fonamentals per donar un cop de mà a les persones que ho han necessitat. Gràcies a tots. Sense oblidar el meu modest suport a la carta que varen signar els alcaldes de les comarques gironines – sense distinció de color polític – demanant que es prenguin les mesures per evitar que es repeteixi una circumstància com la que ens ha tocat aguantar.Fins al darrer cèntim, ha de ser restituït als nostres ajuntaments, de la despesa que van tenir per afrontar aquella situació.





Segurament es deu a l'edat el fet que vingui de la cultura de la paraula, tant se val, escrita o parlada. Penso que l'imatge pot complementar els mots però en cap cas substituir-los. Si al cap de tants anys, alguna cosa he après, ha sigut mercés a la gran sort d'haver nascut i crescut en una casa en la que hi havia llibres i de tenir un pare que va ensenyar-me a escoltar.
Aquest video - recuperat d'un "emili" que fa quasi cinc anys va enviar-me la Sònia - que en un principi era un power-point- ( espero dir-ho correctament ) i que mercés als bons oficis del meu gendre he pogut afegir al text, penso que és una bona mostra de la compatibilitat de la paraula i la imatge.