diumenge, 30 de gener de 2011

Ai la guerra!!




En el que fora l’antic camp de futbol de la carretera de Palamós, avui plaça de Miquel Murlà, dissabte passat fou posada a disposició de la ciutadania una escultura que recorda els ciutadans que van perdre la vida, degut als bombardejos que va patir Sant Feliu en el transcurs de la Guerra Civil. Un acte que alhora que ha rendit un homenatge a totes aquelles persones, ha tingut també la voluntat d’expressar el rebuig a l’ús de la força de les armes. Aquell malaurat conflicte que va estendre la misèria i la mort durant quasi tres anys i que una vegada finida la lluita armada no va acabar amb la pau que havien promès els guanyadors. Ans el contrari, els vencedors d’aquella barbaritat – amb aquesta afirmació vull manifestar el meu desacord quan sento dir que la guerra no va tenir ni vencedors ni vençuts, que tothom va perdre – varen començar una persecució brutal contra les persones que havien tingut la fermesa de prendre les armes i assumir responsabilitats polítiques en defensa d’un govern que havia sigut lliurament escollit pel poble. Les presons s’ompliren de dones i homes que van ser maltractats físicament i vexats en la seva dignitat. Molts varen ser assassinats- desposseïts del primer dret, el de la vida- en nom d’uns tribunals que ja els havien sentenciat abans d’un judici que no va guardar en absolut els drets a una defensa que tothom pot exigir. Aquella crueltat va estendre la basarda per tot arreu i va mantenir a la gent emmudida i espantada durant molts anys.

El trasbals que va produir-se el 18 de juliol de 1936, la flamarada de foc que va esclatar i que va encendre el país, les guspires ja s’havien encès l’endemà mateix de la proclamació de la Segona República, l’any 1931. El nou règim polític, tot i tractar-se d’una República de contingut majoritari burgès, s’havia proposat entre d’altres tres objectius la millora de tres qüestions que donarien un tomb important cap a una nova societat més justa. Un projecte de gran contingut polític com era la reforma agrària – que afectaria especialment Andalusia i Extremadura – que hauria de millorar la inhumana situació de quasi esclavitud que patien els treballadors de la terra d’aquells territoris. Un altre aspecte que va prendre la República fou l’accés a l’educació de la població. Un dret que havia de ser conduit des de la perspectiva d’una educació pública i laica, lluny de l’adoctrinament que fins llavors havia exercit l’església. El tercer aspecte que va endegar el nou govern fou el reconeixement de les diferents comunitats històriques que així foren recollides en la Constitució. Tres assumptes, que en el primer dels casos pretenia trencar una realitat històrica d’injustícia social, en el segon aspecte prendre les mesures que calien per garantir l’accés al dret a llegir i escriure i en darrera instància el reconeixement polític d’un fet també històric. La reforma agrària, la redacció d’unes noves lleis, que contemplessin els drets dels treballadors, no van tirar massa endavant, van quedar-se en bons propòsits que no van satisfer les justes reivindicacions que exigien els treballadors d’aquells indrets, majorment aplegats sota el projecte polític anarquista. En el segon dels propòsits si que es varen assolir fites importants. Foren bastides milers d’escoles que van quasi acabar amb l’analfabetisme que patia la població. Diria que va ser, sinó el més important, un dels compromisos més valuosos que la República va acomplir. La redacció dels Estatuts d’autonomia català i basc – el gallec amb l’esclat de la guerra ni tan sols es va començar – han de ser considerats com uns primers passos d’unes noves relacions, prou importants al meu entendre, entre aquests diferents territoris, que em permeten pensar que si el règim republicà hagués perdurat, potser avui tindríem un estat de component federal.

Aquests tres supòsits que la República volia portar a terme, posaven en perill els privilegis que gaudien des de feia segles algunes classes socials i religiosa del país. La reforma agrària, establiria una nova forma de gestió del camp, que pretenia finir amb els furs absoluts dels grans propietaris, els latifundistes. Una nova escola, pública, moderna i laica, posava fre a l’alliçonament que havia exercit l’Església en el camp de l’ensenyament. El reconeixement dels territoris amb contingut històric, social i cultural diferent a la concepció absolutista, representaven una pèrdua de poder polític i econòmic per als que havien governat en benefici propi el país. Ben segur que hi podríem ajuntar altres consideracions, però penso que aquestes tres raons, foren les que més decidirem a alçar-se contra la República. Deixaré per quant sigui l’aniversari de la proclamació de la República, les consideracions que jo penso van propiciar el triomf de la guerra per part dels facciosos.

En el transcurs de l’acte es van fer uns breus parlaments. Aquesta matinada- la punyetera tos m’ha desvetllat a primera hora – he pensat amb el que vaig escoltar ahir i m’he decidit per escriure’n en el blog. Hom pensa el que desitja dir i vens obligat a posar-hi un títol. Ningú m’ha ensenyat com encapçalar els meus escrits, tot i que penso que el millor que puc fer és trobar una frase ben curta. L’amiga Ana Gutiérrez, ha sigut l’autora de l’escultura i va fer una intervenció per explicar-nos la intenció i el simbolisme que ha volgut expressar. Una bella dissertació la que va fer Anna, que va conduir-nos a millor entendre l’obra. Una frase de tres paraules, que Anna va dir alçant la tonalitat de la veu: Ai la guerra!! La guerra és la pitjor de les calamitats que pot sofrir l’ésser humà. És el patiment pels pares que hi han perdut un fill, dels germans de la persona perduda, dels familiars i amics i en conclusió el dolor de tot un poble. En aquest tot just passat segle, s’han produït les dues conflagracions mundials més cruels de la història de la humanitat. Milions de persones mortes, unes en els camps de batalla, d’altres per les accions bèl•liques sobre la població civil i en el segon conflicte centenars de mils de dones i homes massacrats i assassinats en uns camps d’extermini. Cada vegada la població civil – i aquest és el cas de les persones dissabte recordades – és més castigada. En el transcurs de la nostra guerra, per primera vegada van ser bombardejades les poblacions i dones, persones grans i criatures van ser considerats com si fossin enemics, tal com si les trinxeres estiguessin en els pobles i ciutats, calia estendre el terror entre la població civil. Només una dada respecte de les seqüeles demogràfiques conseqüència de la Segona Guerra: es calcula que varen morir prop de 24 milions de soldats i uns 42 milions de persones civils. Volem i exigim la PAU-així amb lletres majúscules – però no aquella que vam haver de patir durant els anys del franquisme. Certament la guerra en el sentit estricte del mot havia finit, però les persones no érem tractades amb el respecte que mereixem i d’acord amb els Drets Humans. Benvolguda Anna, quanta raó hi ha en les teves tres paraules: ai la guerra!! Gràcies Anna, ja tinc el títol del meu escrit.



diumenge, 23 de gener de 2011

Més de mitja vida




Si m’hagués de cenyir a la pràctica tradicional, hauria d’esperar un parell d’anys. És que avui encara no en fa cinquanta que la Joana i jo ens varem casar. Aquest matí, la Joana m’ha preguntat si me’n recordava de quin temps feia avui fa quaranta vuit anys. No m’ha hagut i he sabut respondre. Feia un temps molt fred i ja el dia abans – així ho asseguraven algunes persones d’allà dalt - amenaçaven quatre volves de neu per la banda de Romanyà, on havíem anat a la tarda per posar a punt la bonica capella d’aquell indret tan preciós.

La Joana m’ha “convidat”  fer quatre ratlles i jo no fos que em trobés amb el plat girat sobre la taula, li he respost que a la tarda alguna coseta faria. Amb la meva muller ja feia un parell d’anys que érem “novius” i vam decidir que havia arribat l’hora de casar-nos. Tot i ser tots dos ganxons varem acordar fer la cerimònia a l’església de Romanyà de la Selva donat que en aquell indret aniríem a viure de tornada del viatge de noces ( queda bé això del viatge de noces, veritat?). Havíem determinat amb el senyor Cama, propietari del terreny, que ens faríem càrrec del que calgués per posar en marxa i cuidar-nos de la regència d’un nou restaurant, que varem “batejar” amb el nom de Restaurant Gabarres.

I tant que va nevar!! Els homes del temps, llavors encara no ens tenien embadalits amb els seus pronòstics, però la gent de Romanyà no va errar-la amb el seu vaticini. Tot just arribats a les envoltes de la Font Picant, varem començar a caure petites volves, que anaven creixent a mesura que la carretera s’anava enlairant. El darrer tram abans d’arribar a dalt, vam poder fer-lo mercès a la bona voluntat i al treball de pic i pala d’aquella bona gent de Romanyà.

De viatge de noces varem decidir arribar-nos a França, a la ciutat de Clermont Ferrand, a casa d’un amic del meu pare que era de Sant Feliu, però que s’havia hagut d’exiliar a França el febrer del 1939. Cada any venien a passar les vacances a Sant Feliu, i tenien una filla ja casada, de la nostra edat. Estem parlant de l’any 1963 i llavors les noies- als setze anys - venien obligades a fer una mena de “mili femenina”: el servei social. Aquest servei, era fer unes quantes peces de roba per a la mainada que les encarregades de la Falange repartien d’acord amb llurs criteris. La Joana no va fer aquesta mena de prestació social, prou feina tenia si als catorze anys s’havia posat a treballar a la fàbrica, per haver-se quedat sense pare quan tot just tenia tretze anys. La Joana no podia obtenir el passaport per no haver fet “la mili” i calia fer-la constar en el meu salconduit. Però aquesta diligència només podia fer-se una vegada casats, amb la presentació del document corresponent que això ho acredités. Hauríeu d’haver vist la Joana, encara abillada amb el vestit de núvia, pujant el carrer de Girona per presentar-se a la comissaria a demanar el permís. No és com ara, que t’entreguen el document en el mateix moment. L’autorització definitiva la donava el govern central i vam haver d’esperar nou dies per tenir el passaport en regla, que permetés a la meva dona, l’anada cap a França. Aquests dies vam aprofitar-los per donar un tomb pel nostre país. Barcelona, Lleida, Tarragona i sense oblidar de telefonar per saber com estava l’assumpte del passaport.

Aquell any va fer una fred d’aquelles que queden en el record. L’anada fins a Clermont Ferrand va ser un viatge que de divertit no en va tenir res de res. Arribats al Massiu Central hi havia neu arreu i quan vam atènyer el destí, el termòmetre del pati de la casa marcava 27 graus en negatiu. Si no recordo malament varem passar unes tres setmanes a França i els darrers dies el temps es va anant endolcint i ens va permetre fer unes passejades. Vam fer nit a Perpinyà, a l’hotel de la Gare, a la plaça de l’estació, i així ho assegura la Joana – només ella pot fer l’asseveració – fou aquella nit quan vam enfilar l’agulla com cal i la Núria – la nostra filla gran – va néixer nou mesos i nou dies després del casori. Diu el “punyetero” d’en Dalí que a la plaça de l’estació de Perpinyà s’hi troba el centre del món. Ves a saber, potser si. Però el que asseguro és que hi toca la tramuntana, i a casa, a la Núria i a mi, aquest vent tant nostrat ens ha palpat per totes bandes.

Quaranta vuit anys de convivència no són fàcils. De mars menudes fins alguns temporals n’hem tingut. Des de les petites emprenyades fins a grans cops de mar – no ho digueu a ningú però el vent que ha provocat les grans tempestes ha bufat sempre de la mateixa banda, excuseu-me que no ho expressi més entenedor – però l’embarcació no ha arribat a estavellar-se contra les roques. En el timó hi ha hagut una nauta que ha sabut molt ben guiar la barcada. Hem tingut dues filles i també gaudim dels nostres dos néts. La nostra vida, penso jo, deu ser molt semblant a tantes d’altres, tot i què segur que hem viscut situacions pròpies.

Feina feta i a la Joana ja li sembla bé el que fins aquí queda dit i escrit. M’he guanyat un bon sopar!!


dissabte, 22 de gener de 2011

Cadascú mira per ell i campi qui pugui.




El senyor Joan Pluma i Vilanova va renunciar aquest dijous al seu càrrec a l’ajuntament de Girona. Aquest vell militant del PSC, que porta prop de vint anys amb responsabilitats públiques, passarà a ser el responsable de la Direcció General del Patrimoni Cultural, en el Govern de la Generalitat. Fins abans d’ahir era el regidor d’urbanisme i portaveu del grup municipal del PSC en el consistori gironí. No cal dubtar de la capacitat del senyor Pluma, si tenim en compte que a més era diputat provincial i exercia una de les vicepresidències d’aquest organisme. El nou conseller de Cultura – el senyor Mascarell – també un reconegut membre del PSC – dic així perquè desconec si ha fet entrega del carnet – és qui li ha ofert aquest càrrec. Tinc entès que el senyor Pluma si que s’ha donat de baixa del PSC, encara que ho hagi fet d’una manera ben original. El cessament de la militància és de caràcter provisional, per el període que estigui en el Govern de la Generalitat. Així ho ha decidit la direcció del PSC gironí, amb l’argument que la vàlua del senyor Pluma és tan important, que han de deixar la porta oberta, per si vol retornar a la formació en la que ha militat des de la seva adolescència. Una elegant forma de reconèixer el treball polític que ha fet l’exregidor des de l’any 1991. Com no ser-li agraït al senyor Pluma, si des de la portavocia del grup s’ha significat per la seva contundència dialèctica contra els regidors de C. i U.? Penso que és comprensible que algun militant socialista vegi amb estranyesa la nova tasca del senyor Pluma, en un govern dirigit pels que fins ara eren els seus adversaris polítics, però aquesta és una qüestió d’ordre intern que m’estalviaré de comentar.

La sessió extraordinària que ve ser convocada per l’acceptació de la renúncia del senyor Pluma, no va arribar als tres minuts de durada. Des de l’absolut respecte a la dimissió del regidor, el que retrec és l’absència de l’edil cessant a la sessió. Una persona que ha rebut per un període de quasi vint anys, la confiança de bona part dels veïns, no pot anar-se’n “ a la francesa “. El senyor Pluma, hauria d’haver donat, no només als seus votants, també al conjunt de la ciutadania, les explicacions adients que el decidien a deixar de complir el deure democràtic que havia subscrit amb les persones que li havien atorgat llur confiança. Per la deguda actitud d’elegància ètica i personal i també per responsabilitat política, el senyor Pluma hauria d’haver ocupat el seient que durant tants anys li havia sigut concedit. Comportaments d’aquesta mena no són ben rebuts per la ciutadania i alhora ajuden al descrèdit de la política i també al de les persones, que amb bona voluntat, aporten el seu esforç en benefici de la comunitat. No cal estranyar-se de certs comentaris que sens dubte s’han fet, respecte de la mancança del senyor Pluma en el plenari extraordinari. Penso que el silenci del nou Director del Patrimoni Cultural, ens porta a poder-lo interpretar des de la carència de raons consistents, que justifiquin políticament i també personalment la decisió que ha pres.

A Guíxols – que com tots sabem hi tenim persones prou “espavilades”- deu fer la ratlla de set anys, vaig viure presencialment un fet que si bé no és del tot igual en la forma, no difereix en absolut amb el contingut. Si no vaig errat era el mes de març de 2004, quan el que llavors era batlle de la nostra ciutat, el senyor Joan Alfons Albó, va “desaparèixer” del ple que s’estava celebrant. El batlle va aixecar-se de la cadira presidencial i va sortir per la porta que dóna al despatx de l’alcaldia. Tothom va pensar, que una urgència de gènere fisiològic, l’havia empès a abandonar per uns moments el seient. Han passat la ratlla de vuit anys i a hores d’ara encara no ha tornat, vaja que la “fugida” fou de debò. Feia poc que havia sigut elegit batlle, amb una majoria de vots com mai s’ha vist a la nostra població. Onze regidors sobre disset li permetien governar amb absolta comoditat i podríem afegir que aquesta folgada de vots, li foren atorgats a C. i U. precisament pel predicament de l’alcalde. En aquest cas no va ser l’absència del polític- bé que i era el senyor alcalde - però va anar-se’n sense obrir la boca, per la porta del darrera. Així va “correspondre” a la confiança i al crèdit que tantes persones havien dipositat en la seva persona. Un excel•lent exercici el que va fer el senyor Joan Alfons Albó del sentit de responsabilitat i de respecte cap a tots els ganxons. Hi ha qui diu que en el món de la política tot o quasi tot és factible. Sembla que el senyor Albó Albertí, serà escollit com a cap de llista per la coalició de C. i U. per les eleccions municipals del proper mes de maig. Home!!, els veïns de Sant Feliu – els que vulguem exercir el dret de preguntar – tindrem la possibilitat de demanar-li al senyor Albó, les raons que van conduir-lo a “escampar la boira” sense dir ni tan sols adéu.






                                                                                                                                                                         







dijous, 20 de gener de 2011

L'ús de les llengües en el Senat, és un dret democràtic





El Senat és la Cambra de representació territorial d’acord amb l’article 69.1 de la Constitució Espanyola, que desenvolupa a tenor del que disposa l’article 66 de la mateixa, un seguit de funcions entre les que hi ha la integració territorial de l’Estat.

Queda doncs prou clar, que aquesta institució representa els diferents territoris de l’Estat. És precisament on es debaten les polítiques que afecten les autonomies. La Carta Magna especifica amb total claredat que a l’Estat espanyol s’expressen amb caràcter oficial quatre llengües. Castellà, català, èuscara i gallec. A l’article 3, s’afegeix que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Abans d’ahir i per primera vegada en el Senat, els representants de les autonomies van poder fer ús de la llengua pròpia del seu territori. Crec que era l’hora que fos així, si volem que aquesta institució representi veritablement la pluralitat lingüística de la nació espanyola. Si les distintes llengües que s’utilitzen han de ser objecte d’especial atenció i protecció, era prou difícil d’entendre, que precisament en el Senat, només fos usat un dels idiomes i que dels tres restants no se’n podessin servir els senadors que des de fa anys demanen poder exercir aquest dret constitucional. Aquest fet que va encetar-se abans d’ahir i que al meu entendre hauria de ser valorat en positiu, no ha tingut la plena acceptació per part d’unes persones que en el seu exercici polític haurien de ser les més curoses en el respecte a les normes. El senyor Rajoy, el capdavanter de la més important formació política a l’oposició i amb reals possibilitats d’arribar a governar aquest país, ha qualificat que no és normal la pràctica del multilingüisme en el Senat. Una afirmació que no es correspon amb una persona que ocupa una responsabilitat política. I no és que aquest dirigent del Partit Popular no entengui la pluralitat de l’Estat, no es tracta d’una persona desvalguda intel•lectualment. És el posicionament negatiu respecte dels drets que li corresponen a d’altres persones que no parlen la llengua amb la que ell s’expressa. El menyspreu a una diferència que considera inferior i que per tant no es mereix ser tractada amb igualtat. El malaltís afany per mantenir una malentesa superioritat respecte d’altres maneres de ser i de pensar. És l’expressió d’uns falsos valors que venen de molt lluny i que en ocasions ens han volgut imposar. Aquesta dèria per no voler reconèixer unes realitats que s’han mantingut al llarg de la història, és el que no permet normalitzar el país. És el senyor Rajoy i tants d’altres que combreguen amb ell, els que no permeten que aquest país camini pels senders de la normalitat.

L’ús del català, l’èuscar i el gallec és un dret democràtic que ben segur ajudarà a normalitzar el país i mostrarà la realitat idiomàtica dels territoris. El que és normal és la lliure pràctica de la llengua pròpia i defugim d’una vegada dels viciats discursos que volen fer de les llengües, una qüestió de separació i d’enfrontament. És inacceptable que unes llengües siguin maltractades i perquè no dir-ho en ocasions inclús odiades. Ja n’hi ha prou de voler convertir una llengua en una arma d’un patrioterisme arcaic i excloent.

dissabte, 15 de gener de 2011

Fum,fum,fum!!

A l’hivern, quan la porta quedava tancada, l’espessor de l’aire de la taberna de Can Peric podia tallar-se amb un ganivet. El fum de les cigarretes, alguna fària i les pipes que fumejaven com si fossin carboneres dificultaven la visió. La coïssor als ulls, portaven l’avi i el pare –que tantes hores s’hi passaven a la feina – a posar el cap sota l’aixeta i remullar-se la vista. Fumar era un hàbit que tenia la majoria de les persones i els estris pertinents per aquesta costum, petaca, encenedor/llumins i el llibret de paper de fumar si era una persona que es feia la cigarreta, quasi tothom en portava al damunt.

Pel que he sentit a dir –llavors jo tenia només 10 anys - el tabac que es consumia a finals dels anys quaranta era d’una pèssima qualitat. Encara que tabacalera oferia paquets de cigarrets preparats, “ 20 cigarrillos al Cuadrado”, la majoria de fumadors feien servir la picadura, uns paquets anomenats “Picado Fino para Liar” que es venien en tres formats de diferent pes. Malgrat que calia comprar-se el paper el preu era diferent. En els paquets de picadura, a més del tabac, també s’hi podien veure altres matèries de difícil identificació i com que tothom sabia com cargolar el paper, doncs el preu manava. Cal mencionar la més coneguda de les marques - “Ideales” - en paquets de 18 unitats, “cigarrillos selectos papel blanco” i cigarrillos hebra papel trigo”. El tabac hebra es caracteritza per haver sigut tractat amb productes que li donen un sabor més aromàtic alhora que també és diferent la forma respecte de la picadura, com si fos esfilagarsat. A la taverna veníem “Ideales” però no en paquets enters, els despatxàvem a “mostra”. Cal que ens situem en plena postguerra, quan la misèria i les butxaques buides. Si no hi havia suficient per anar a l’estanc per adquirir un paquet, es demanava al taverner una “mostra”, que eren just quatre unitats de cigarrets per anar fent. Diria, que els “Ideales”, juntament amb els “Celtas” i els “Ducados” – en tantes diferents presentacions – han sigut les tres marques més apreciades/ consumides que ha manufacturat Tabacalera. Podríem afegir-hi, però força allunyat els “Habanos” i el “Diana”. Aquesta darrera marca fou molt ben considerada però ignoro la raó no va durar massa temps. Es presentaven els cigarrets embolicats amb un paper que no tancava del tot i que venia preparat per mullar-lo i posar-lo a punt d’encendre. Val a dir que la qualitat del paper no era res de l’altre món i molta gent el canviava per paper de llibret. Possiblement el millor cigarret de tabac negre que va fer-se – desconec si encara el fan- fou el “Davidoff” de luxe, a començaments dels anys vuitanta.


De tabac ros també n’hi havia, però no la varietat de marques que tenim avui. El Philipp Morris, el Lucky Strike, el Camel i també el Pall Mall que tenia la cigarreta més llarga que els altres, era tot el que hi havia, tots americans i clar, de contraban. En ocasions podien trobar-se dues marques angleses que venien en capces metàl•liques i molt ben presentades: el Three Fives i el Three Sevens. A la part frontal de la capça s’hi podien veure els tres cincs i els tres sets molt ben dibuixats. Aquestes dues marques arribaven a Sant Feliu quan en el moll hi atracaven els vaixells de la companyia anglesa Mc. Andrew, que els ganxons que treballaven al port coneixien amb el nom de “macandrus”. Aquesta naviliera anglesa feia el servei entre les Illes Britàniques, la ciutat de Sevilla i altres ports del mediterrani –un d’ells Sant Feliu – fins ben entrat el segle passat. Una dobla curiositat era que portaven noms espanyols que començaven per C i per P: Cisneros, Pinzón, Pizarro, Colón...Em sembla que també n’hi havia alguns que portaven una M, però no ho recordo del tot. Es deia que aquests noms eren deguts a que el propietari principal de l’empresa era el Duc d’Alba. Eren naus de les anomenades mixtes, que a més de la càrrega també portaven passatgers, anglesos viatgers- dic viatgers i no turistes- que aprofitaven les nombroses escales que feien els vapors. Aquestes naus s’atansaven sempre al port de Sant Feliu i ho feien molt sovint. Quasi cada setmana un “macandru” entrava a la badia i en més d’una ocasió n’havia vist un parell el mateix dia amb els caps ben amarrats als norais. Els mariners, portaven tabac i altres productes, com per exemple wishkey i ginebres que ja sabien on “col•locar”, a La Gavina i altres llocs de clienteles amb bones butxaques. Eren articles de contraban, que no haurien de ser desembarcades, però la “manca de visió “ dels guàrdies civils del port i el cop de mà d’algun treballador permetien que arribessin a bon fi les mercaderies. Vaja, que amb molt bona traça, els interessats feien com si a Sant Feliu el port fos de règim lliure. Ara recordo el Navy Cut Capstan, que era un tabac per a pipa que venia amb unes llaunetes molt ben presentades. Era fabricat a Anglaterra amb tabac de qualitat Virgínia, que el feia molt olorós i deixava un aroma ben agradable. Anys més tard, de marques de tabac ros n’hi van haver i n’hi han encara moltes més. Tabacalera també va voler fer la competència a les marques americanes. Primer amb la marca Bisonte, que va encetar el tabac ros i uns quants anys després amb el Bubi. Si no vaig errat, recordo que el Bisonte portava el dibuix d’aquest animal, però després varen canviar la imatge per un toro de les Cuevas de Altamira. I no puc deixar passar per alt la menció a la marca Fortuna que ha sigut la més ben acceptada de totes.


La quantitat més important de tabac que arribava venia per la banda de mar. Les cales de Vallpresona i Salions, pel terra sorrenc que tenien, eren les que millor s’esqueien i han vist passar milers de fardos. A Canyet que també tenia la platja arenosa, pel fet d’haver-hi la caserna de la Guàrdia Civil no era convenient acostar-s’hi. Amagatalls ben preparats en les masies avui abandonades com Sant Baldiri, Can Codolà i molt especialment la casa de Salions, eren els llocs on es guardaven els grans fardells fins que eren retirats i repartits. La feina de conduir els paquets des de la platja a les masies la feien pescadors, però sempre la menava un bosquetà, persona que coneixia perfectament els camins i llocs a bosc per amagar el gènere en cas de necessitat. La parella dels guàrdies civils que feien la vigilància de nit transitant el camí de ronda, coneixen pam a pam la banda de la costa, però bosc endins, no tenien la pràctica. Molts de diners varen guanyar- no els que feien el treball de camàlics – sinó les persones que tenien la distribució del contraban, algunes de les quals he conegut. Tot just sortit de la presó, van venir a oferir-li al meu pare si volia treballar com encarregat. Feina que el pare va desestimar. Durant anys l’únic gènere que es transportava era el tabac però quan l’arribada del niló i altres noves fibres sintètiques també van ser afegides al negoci.



I ara, tornaré a la taverna. Una referència a les “Farias” és obligada. Era el tabac del dia de festa i només en fumaven sovint els de bona butxaca. A Catalunya en venien de dos llocs diferents: des de la factoria de Tarragona i de la fàbrica de La Corunya. Diria que si no tots, la majoria de fumaires preferien les de La Corunya. Deien que tenien més bon gust, que estaven en el millor punt d’humitat i per tant la fumada era més plaent. De pipaires n’hi havia molts, que cuidaven l’estri ni que fos –devia ser-ho- una eina molt apreciada. Calia veure com netejaven la pipa, amb quina “dedicació” ho feien. Una mena de cerimònia que calia fer per a continuar fruint del tabac.De pipes se’n veien de totes mides i colors, fins i tot la gent que treballava a bosc se les feien ells mateixos, amb fusta de bruc. L’assortiment de petaques també era vari, algunes de bon cuir i treballades amb dibuixos prou interessants. A l’hivern i per donar-li un nou sabor al tabac i com a mesura per prevenir la tos pròpia d’aquesta estació, hi havia qui anava a la farmàcia a comprar un gramet de mentol, que ben embolicat posava dintre la petaca. Aquesta pràctica, val a dir que era més aviat escassa, i molt blasmada per aquells que deien que no era una forma ortodoxa de procedir, que desfavoria el bon sabor que havia de tenir el tabac.

Altres eines eren ell llibrets de paper de fumar, els llumins i els encenedors. L’hàbit de “cargolar-ne un”- fer-se la cigarreta – s’ha anat perdent, però llavors es fumava més d’aquesta faisó que no pas amb el cigarret comprat a punt d’encendre. De marques de paper de fumar n’hi havia un fotimer, però que jo rememori, les més conegudes eren Smoking, Jean, Zig-Zag, Bambú... tots en forma quadriculada i una de millor qualitat anomenat Abadie que era rectangular. A les comarques gironines el que més s’utilitzava era el Carlets, que era fabricat a Olot. Deixaré a banda els llumins i encenedors. Tan sols una breu referència als encenedors de metxa (els rascadits) que eren molt utilitzats per la gent de bosc. Un tub de llautó amb una metxa dintre i un altre tub paral•lel amb una pedra d’encendre que fregaves amb la força del dit sobre una roda estriada, provocant unes guspires que encenien la metxa. Per apagar-lo només calia amagar la metxa dintre del tub i la ofegaves per la manca d’aire. Com més vent feia millor anava el “metxero”. De les capces de llumins en fèiem servir les tapes per jugar a “diputs”. Ho deixarem per una altra ocasió.

I ara correspon parlar dels caliquenyos. Aquests cigars eren prims, llargaruts i la seva forma no era del tot recta. De color més aviat tirant a fosc, la qualitat del tabac no era pas com per fer-ne masses elogis i el fum que escampaven era francament com dinamita. Hi havia fumadors que no n’encenien, per massa forts. Els caliquenyos eren els cigars que més consumien la gent de terra endins:pagesos i treballadors de bosc. També en fumaven altres persones com podien ser els pescadors i els tapers. El caliquenyo calia partir-lo en dues parts i mai es consumia enter. Era tabac de contraban que procedia de València i que a la taverna recordo que ens el portava en Joan Maura, que havia tingut una fruiteria al carrer Clavé i que aprofitava quan anava a Barcelona a buscar la fruita per portar paquets de caliquenyos. Aquest tabac també era conreat en el país, encara que no en gran quantitat. A Llagostera i a la barriada de Panedes, hi havia la masia de Can Lloveres, que sembraven tabac i el venien “d’estranquis” a les tavernes. Els paquets eren de cinquanta unitats i venien embolicats amb un paper que feia joc amb la qualitat del contingut. El meu avi era un gran fumador de caliquenyos i es guardava les burilles a la butxaca de l’armilla que després aprofitava per posar-les a la pipa. Fillets de l’ànima, la fumarel•la que sortia d’aquell xumet no es podia suportar i ja no dic del tuf que feia no només l’armilla. Haig de mencionar els toscanos. Allò si que era tabac de gran qualitat. Venien d’Itàlia, de la Toscana i no n’hi havien sempre. També calia partir-los per la meitat, just on hi havia la vitola, que era el dibuix de la bandera italiana.

De tabac ros d’importació en venien els estancs, el que subministrava la Tabacalera i que portava un segell en el que hi constava que Hisenda havia cobrat el cànon per l’entrada al país. De caliquenyos i toscanos qui en volia només en podia trobar a les tavernes, eren de matuta. També veníem tabac ros que ens arribava de contraban i que era més barat que la mateixa marca de l’estanc, ja que no havia pagat l’impost a l’Erari públic. Aquesta venda era controlada i perseguida per tractar-se d’un frau i massa sovint els inspectors venien a Sant Feliu per veure si trobaven algun taverner massa espavilat. A totes les tavernes se'n despatxava de tabac i en ocasions enxampaven algú, però hi havia el costum de fer córrer la veu - tenim els del tabac a casa!!- i quantes vegades a corre cuita no he travessat el carrer per anar a amagar el tabac al magatzem -on avui hi ha el taller de l'òptica de la Peña - tot just davant la taverna de Can Peric.

Mai vaig sentir cap comentari sobre els perills per la salut que podia tenir el tabac. Fumar era una normalitat i pels menuts era un desig que volien acomplir com més aviat millor. Que el pare permetés que encenguessis una cigarreta, era com anomenar-te que havies atès la majoria d’edat. Fer fum no era ni bo ni dolent, ningú s’interrogava sobre aquesta qüestió. Només hi havia una mena de “fumaires” que presumien de la bondat del tabac. Eren uns que portaven una capseta plena de tabac però que no en feien cigarretes, ni posaven a la pipa i que a més no feien servir cap llumí per encendre el tabac. Eren aquelles persones que feien servir el rapè, el tabac convertit en pols per ser inhalat pel nas. No eren masses les persones que tenien aquest costum, però deien que era la millor medecina per obrir la gola i permetre el pas de l’aire cap els pulmons. Que era bo per la respiració, després d’haver fet no se quants esternuts deguts a la inspiració del rapè.


Quatre gargots escrits per un exfumador. Vaig començar a engolir fum des de menut, a la taverna, i quan devia tenir dotze o tretze anys vaig emprendre el camí de fumador en actiu, hàbit que vaig aprendre als “hermanus”. Ja podeu veure també la mena d’instrucció que van ensenyar-me en aquell col•legi. No ho varen pas fer els “hermanus” ben segur, com tampoc me varen ensinistrar en el joc del pòquer i la botifarra que també vaig conèixer en aquell indret. Els grans de la colla tenien prou interès en fer-nos sabedors de noves experiències i els “hermanus” sembla que no tenien la vista massa afinada. He engolit fum i “perfumat” l’entorn per espai de més de quaranta anys. Un parell de paquets de Ducados diaris – i de vegades si la diada era llarga feia curt – que m’han deixat uns pulmons prou tocats amb un emfisema. Deu fer tretze o catorze anys – he preguntat a la Joana i tampoc se’n recorda – un dia al matí to just acabat de llevar-me vaig decidir deixar de fumar. Ni tan sols ho havia pensat el dia abans. Per quines raons vaig deixar aquella pràctica que feia tants anys que m’acompanyava? Vaig pensar que ja n’hi havia prou de sentir-me tan subjecte i amarrat al tabac i que havia de ser respectuós amb la família, que tantes vegades m’havia demanat que deixés de sembrar fum per tota la casa. Vaig decidir que aquella substància no podia “valdre” més que jo. Aquests pensaments no van durar potser ni un parell de minuts. Podria “emmedallar-me” i posar-me creus a la solapa de la camisa, però no seria just. Mai més he encès una cigarreta ni tampoc he passat el mal tràngol de l’abstinència, ni he experimentat la necessitat de fumar. No ho he passat gota malament i això si, em sento satisfet d’haver deixat de fumar. Entenc el dret, inclús la necessitat que tenen algunes persones per encendre el cigarret, però sincerament crec, que la perillositat del tabac - que ningú posa en dubte – ens hauria de conduir a respectar en primer el lloc, el dret a no fer inhalar aquest producte a les persones que no fumen. Des de la meva modesta experiència, crec que deixar de fumar, és una qüestió de voluntat, de fermesa. Amb aquesta afirmació, no vull deixar de comprendre a totes aquelles persones que han provat i en més d’una ocasió deixar el tabac i no se n’han sortit. Ho he viscut i això em permet asseverar que ens seria molt dificultós trobar un fumador que no desitgi deslliurar-se d’aquesta supeditació.

dilluns, 10 de gener de 2011

Reflexions al comunicat d'ETA

                                 P A U!!                             



M’acabo de llegir el comunicat d’ETA, en el que anuncia l’alto el foc permanent i verificable. L’he lletrejat tres vegades i francament no crec que hi hagi – a banda de la verificació internacional de l’ús de les armes – cap nou compromís per part de la banda armada.

Parlen d’alliberament pel camí de la revolució, quan han utilitzat la violència sempre que ho han considerat oportú. La revolució pels mitjans armats es pot entendre quan els camins de la participació política no són possibles. Aquest no és el cas en el nostre país, malgrat les mancances que tenim en un veritable exercici de la democràcia. A Catalunya bé prou que coneixem aquestes carències que es manifesten en la negació del nostre dret a escollir lliurament el nostre futur.

Proposen el camí del diàleg i la negociació quan han negat aquest dos principis i han mantingut posicionaments del tot allunyats amb l’ús de la força.

Aprofiten el desig que expressen personalitats de gran relleu internacional per oferir punt i final a una confrontació armada de la qual només ells en són els responsables i es presenten com a fiadors d’un compromís històric per una solució democràtica. ETA no pot, per raons que tots coneixem, merèixer la confiança per garantir-nos els valors de la democràcia i les llibertats.

El trànsit que ha de fer ETA, és la renúncia a l’utilització de les armes, que passa necessariament per la seva absoluta dissolució, fet que no cal que sigui verificat per la comunitat internacional. Com a poble – hi per respecte a tantes persones que han sigut assassinades i a llurs families després de la recuperació de les llibertats – tenim el dret que siguin els poders que nosaltres democràticament ens hem donat, els que ens garanteixin que s’han complert les mesures que ha de prendre l’organització, que ens assegurin el final d’aquesta barbaritat.

dimecres, 5 de gener de 2011

N'hi ha com per llogar-hi cadires!!




 



Que les persones que diuen governar-nos tenen unes capacitats superiors a la meva migrada intel•ligència, no hi ha cap dubte. El fet que aquestes gents amb uns magins tan superiors ocupin els llocs de direcció del país, és la prova més adient del que acabo de dir. Aquests subjectes i les proves que tan sovint ens mostren llurs assenyades decisions en benefici nostre, ens haurien de portar a una millor consideració dels seus discerniments. Però desagraïts que som, no reconeixem les valuoses accions d’aquestes persones.

Posaré l'exemple del malveure que està patint aquests darrers dies el senyor Ministre d’Indústria. El pobre home s’ha de sentir-ne de tots colors, tot just per haver pres una decisió que no ens costarà més que el preu d’un cafè. Apujar-nos el preu de l’electricitat només prop d’un 10 per cent- ara que tothom es guanya d’allò millor les garrofes- quan les empreses demanaven un augment força superior, és un fet que hauria de satisfer-nos, molt més encara si resulta que estem pagant l’energia a un preu més barat que el que costa la producció. Voleu una mostra més ferma de la capacitat del ministre, que posa al nostra abast un servei que quasi ens surt de franc? D’altres, també malintencionats, li retreuen la puja dient-li que les companyies elèctriques s’ha repartit quantiosos beneficis. Parlen que Iberdola i Endesa després d’haver-se distribuït bons diners entre els accionistes, encara els ha quedat uns guanys d’uns 2.000 milions d’euros a cadascuna. Afegeixen aquests equivocats, que no es tracta d’un sol cafetó, sinó de milers i milers d’infusions ( euros) que aquestes empreses s’embutxacaran i que els permetran incrementar la compra de companyies del ram a Llatinoamèrica. Aquests maliciosos també li recorden al nostre servidor públic, que només la meitat de l’import de la factura es correspon amb el cost real de producció i que la resta de dinerons van a distints impostos, ajudes a empreses renovables de titularitat privada, subvencions pel carbó...Que el preu de l’electricitat ha augmentat un 50% en els darrers tres anys, quantitat excessivament incrementada tractant-se d’un servei públic de primera necessitat.

En el nostre entorn comarcal, també s’expressen parers de caràcter radical contra aquesta puja. A l’entendre de bona part del ciutadans la qualitat del servei que rebem, va quedar prou fefaent que no és la que ens pertoca. Recorden el tall de subministrament que va durar la ratlla d’una setmana el passat mes de març, rel de la nevada. Fins i tot, amb fotografies fetes de les torres que van caure, volen mostrar la manca de manteniment de les talaies caigudes, ens les que diuen veure l’oxidació de la ferralla. Aquesta asseveració no fou compartida pel passat conseller d’Economia i Indústria, el senyor Castells, que sens dubte també en va poder veure de retrats i no hi va trobar cap mancança, ni la més petita traça de rovell. El dictamen que va emetre la conselleria va estalviar-li a ENDESA el pagament dels dos primers dies de la tallada, per considerar que la pèrdua del servei no fou deguda a un insuficient manteniment, sinó a un tipus de neu que s’enganxa a les torres i l’excessiu pes les ensorra. Al meu entendre – de poca volada – aquests ciutadans que posen en dubte la decisió del senyor Castells, han de tenir problemes de visió i cal que vagin a l’oculista. Com dubtar del recte procedir i de l’excel•lent qualitat de l’ull del senyor Conseller? La perplexitat entre les afirmacions ciutadanes i la determinació que ha pres la persona que ha sigut escollida pel poble és d’una pobresa mental evident.

També una part prou considerable de la ciutadania, qüestiona la bondat de la mesura, amb raons de contingut polític. Titllen d’escandalosa, denigrant, indecent i agressiva la puja del preu i opinen que no s’hauria de permetre que els serveis bàsics essencials augmentessin per damunt del cost de vida. Que no només el ministeri, també el govern posa en primer lloc els interessos d’uns pocs per davant les necessitats de la majoria. Aquestes persones o bé són uns curts de gambals, incapaços de veure el que és ben clar – els esforços del govern en benefici de la ciutadania – o busquen com si fossin uns malvestats desprestigiar les persones que malden sense parar en profit nostre. Volgudament, volen fer-nos oblidar que estem governats per unes persones que han fet seus els principis fonamentals del socialisme, una doctrina política que pregona la propietat pública dels mitjans de producció bàsics, amb polítiques encaminades a un futur sistema social just, en el que la justícia i l’equitat siguin els fonaments d’aquesta nova societat. Francament desconec quines queixes poden tenir aquests ciutadans, si estem governats amb unes lleis que procuren en tot moment el benestar de tots nosaltres. No podria ser que, el que pretenen aquests postuladors de noves mesures polítiques (que tenen el desvergonyiment de qualificar-se d’esquerres ) és portar-nos, amb decisions esquifides i de nul contingut progressista, amb discursos utòpics sobre la necessitat del canvi de model, pel camí del que ells anomenen “un nou ordre social “? Què no els defensen amb suficiència els governants que tenim, aquests principis? No ens hi trenquem el “coco”, que els millors ja són on cal.







P.s. Caldrà afegir a aquestes ratlles que tota semblança amb una reflexió amb cara i ulls és pura coincidència? La cruesa de la realitat que avui vivim en el nostre país i que crec anirà encara empitjorant, avui no puc tractar-la d’altra manera que no sigui posant-li una certa ironia amarga.

diumenge, 2 de gener de 2011

Ànec amb salsifins i castanyes







Ànec amb salsifins i castanyes ( quatre persones)



Ingredients:



1 ànec tallat en vuit talls ( compte en guardar el fetge per la picada)

1 quilo de salsifins

2 cebes

¼ de quilo de castanyes

Oli d’oliva ( el contingut de dos envasos de iogurt)

1 gotet de vi blanc

Tomata ( un vaset de iogurt)

3 torradetes

5 grans d’all

1 grapat d’ametlles torrades

Sal

Pebre





Com fer el guisat:


La primera mesura és tenir els salsifins ben pelats i esbandits a l’aixeta per no deixar-hi sorra.

Posarem una olla amb un parell de litres d’aigua i una cullerada de sal al foc i quan bulli hi afegirem els salsifins per una durada de mitja horeta.

Traurem els salsifins i també guardarem l’aigua de l’olla.

Una cassola amb l’oli al foc i els talls d’ànec degudament salats i empebrats i el fetge, fins que la carn quedi sofregida. Quan haurem tret la carn de la cassola que posarem en una plata, retirarem la meitat del greix que haurà tret l’ànec.

Tot seguit afegirem a la cassola les dues cebes degudament ratllades, remenant-les per tal que quedin rosses. Si cal hi afegirem uns rajolins d’aigua que tenim a l’olla.

A la cassola hi posarem la tomata ratllada, l’ànec i les castanyes ( que haurem tingut mitja horeta en remull amb vi blanc) ho cobrirem amb l’aigua dels salsifins. Aprofitant que l’ànec bulli uns 45 minuts, fregirem els salsifins enfarinats uns cinc minuts i els guardarem damunt d’un paper de cuina.

Una vegada la carn cuita hi posarem els salsifins, afegint si cal una mica d’aigua de l’olla.

Farem la picada amb les ametlles, torradetes, els grans d’all i el fetge, preparat que afegirem a la cassola, sacsejant-la, tenim en compte de fer-ho amb cura per no trencar els salsifins. Ho tastarem per comprovar sal i pebre, si s’escau n’hi afegirem i deixarem que bulli uns deu minuts.

Plat enllestit i a punt de ganivet i forquilla!!





++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Salsifins, que a Sant Feliu anomenem salsafins. És una planta biennal també coneguda amb el nom de barba cabruna, degut a la forma de les fulles. El que mengem de la planta és la rel, molt carnosa i que té un sabor dolç. Pot menjar-se fred, amanit, fregit o guisat en diverses maneres. El bon sabor que agafa és degut a que l’arrel s’impregna molt fàcilment del gust de la carn. El plat que avui ens proposa la Joana, segons el seu parer és d’una dificultat mitjana/alta i un parell d’hores per cuinar-lo. Afegeix la Joana, que si en alguna ocasió sou convidats i us ofereixen aquest guisat, el que no hi mancarà és la bona voluntat de la persona que l’hagi preparat, degut a que és un cuinat que haurà exigit una bona estona de feina.