diumenge, 17 d’abril de 2011

Segona República i l'Ensenyament




Dissabte passat a l’hora del migdia, un bona colla de persones davant del monument situat a la plaça de Miquel Murlà. ERC de Sant Feliu, ha tingut el bon encert de convocar un acte públic, per fer memòria dels ganxons caiguts durant la guerra civil i de record també a les víctimes de la repressió que van patir una vegada finit el conflicte armat. S’ha evocat la memòria no només dels militants d’ERC, també de tantes altres persones que van mantenir l’esperit republicà.

Esquerra Republicana, per veu del seu regidor Jordi Vilà, ens va trametre els valors d’aquella República, que encara avui hem de calibrar i significar. Expressar el regidor, que l’acte pretenia mostrar la impòrtància de conèixer la nostra història més recent, d’un règim – el republicà – que feu de les llibertats i la cultura el nord per anar bastint una nova societat civil. L’amic Jordi, va emprar més d’una vegada la paraula nostàlgia, un sentiment que jo també experimento, davant d’una situació que avui estem vivint i que necessita sens dubte la recuperació dels valors que representar la República, per poder avançar en la defensa dels drets que totes les persones haurien de disposar. Contra les polítiques regressives que se’ns imposen, ens caldria recuperar els principis democràtics d’aquell règim, que malauradament va tenir una curta durada.

La República va significar uns avenços d’un contingut polític i social, com mai s’havien produït en el nostre país. L’esperit per anar bastint una societat més justa i democràtica, en la que els ciutadans podessin lliurament expressar els seus anhels i participar activament en el desenvolupament d’una nova col•lectivitat. No m’estendré – ja ho he fet en altres ocasions – en parlar dels canvis que van donar-se, tot i la limitada experiència d’aquell règim.

Unes quantes paraules sobre un dels propòsits, que al meu entendre, possiblement va ser el més reeixit de tots. L’esperança d’una nova societat anava molt més enllà de la recuperació del vot. L’educació i l’ensenyament foren considerats com les eines més importants i imprescindibles amb les que els republicans volien transformar els homes i les dones, fent-los comprendre que havien de sentir-se ciutadans i no súbdits. Escoles públiques i mixtes, nocturnes per treballadors, que en primer lloc van establir-se en el camp de l’ensenyament primari i programes de difusió cultural portant les lletres i el teatre a tots els racons del país. Obertura de biblioteques públiques. Del profund convenciment d’aquesta empresa i del contingut polític que representava de transformació del país, fou en aquells anys un fet reconegut arreu: “ la República dels mestres”, que així era coneguda la feina que va fer-se. Més de set mil places de mestres, milers de noves escoles i un esforç educatiu entès com un projecte polític seriós. Un record per un dels homes més significats d’aquella època, com va ser el senyor Marcel•lí Domingo, ( Tarragona 1884- Tolosa 1939), que fou el ministre d’Ensenyament.

La sublevació feixista va acabar amb aquest projecte. Va ser considerat com un dels més importants perills pels vencedors de la guerra i calia enrunar aquella política educativa, que posava en coneixement del poble els drets que li pertocaven. La ferocitat amb la que la repressió es va abatre contra els mestres fou horrible. Empresonats i bona part assassinats i la depuració sistemàtica. Es parla que quasi el 80% dels mestres foren privats del seu treball i cremats en els carrers la major part dels llibres de les biblioteques públiques. Persones que van pagar amb les seves vides l’afany i el compromís de portar la llibertat i la cultura a tots aquells i aquelles que tenien només un destí: la ignorància i la submissió.

Vull mencionar un llibre editat l’any 2006, de la senyora Maria Antonia Iglesias, en el que es conten les històries de deu mestres de la República. Com aquestes persones foren perseguits, maltractats i alguns assassinats. “ Maestros de la República” amb el subtítol de “Los otros santos, los otros mártires”.





Nota que encapçala el pròleg del llibre:


A todos los maestros republicanos asesinados o represaliados por la dictadura. Y a los jóvenes de hoy. Para que sepan aprender de aquellos fervorosos de la cultura y la libertad y de su lección de dignitat y amor a los más humildes. Para que las generaciones del futuro se comprometan a guardar su memoria.





diumenge, 10 d’abril de 2011

L'honestedat política no pot ser sense dignitat. En comptes de llum, donen fum.


Parlament Europeu


Un eurodiputat comunista portuguès del grup polític Esquerra Unitària/ Esquerra Verda, va proposar una esmena al projecte de pressupost del Parlament Europeu, per tal que els eurodiputats – a banda de casos especials per raons d’edat o de salut – volessin en classe econòmica i no en seients de primera categoria. Una proposta prou encertada que tendia a l’estalvi, que segons va dir el diputat havia de començar des del Parlament. Hi va incloure també una esmena sobre la congelació dels salaris i dietes dels diputats, sempre sota el principi que el Parlament ha de donar exemple, quan tants milions de ciutadans que ells representen es troben en serioses dificultats i fins i tot sense treball. Una expressió, al meu entendre, que hauria d’haver sigut atesa i considerada sense cap mena d’excepcions. Els nostres representants no només haurien de cercar solucions a una realitat francament preocupant, també el seu comportament hauria de ser solidari i aportar l’austeritat que tan sovint ens exigeixen.

Els dos grups polítics més importants, el Partit Popular i els Socialistes van votar en contra de la proposició. Sembla que el que haurien de ser diferències ideològiques quan es tracta de diners queden en banda. Només tres diputats catalans van expressar el seu acord per l’estalvi en els viatges: Romeva d’ICV, Junqueres d’ERC i Tremosa de C. i U. Aquestes tres persones, dignes de la feina que fan, ja acostumen a servir-se de vols econòmics per desplaçar-se. Romeva i Junqueres també van mostrar-se disposats a congelar-se els sous i les dietes. Els dos diputats socialistes catalans, Maria Badia va votar abstenció i Raimon Obiols va manifestar-se en desacord amb la proposta, fent pinya amb els socialistes espanyols. No m’estranya el sentit del vot de personatges com els populars Mayor Oreja, Aleix Vidal Quadras.. que quan es tracta de la butxaca, saben bé prou quina han de defensar. Raimon Obiols, excandidat a la presidència de la Generalitat, Carme Romero la muller del senyor Felipe González, la recordada ministra senyora Magdalena Alvarez, Luis Yáñez, president durant molts anys del partit socialista d’Andalusia, i per extensió tots els diputats i diputades socialistes han evidenciat la falsedat del seus discursos. La ignomínia dels seus comportaments – i si només fos en aquest cas – han mostrat l’engany i la manca de respecte cap a les persones que els varen atorgar la confiança, també abonant el discurs contra la política. Maria Badia i Raimon Obiols també poden “presumir” de ser els dos diputats socialistes menys treballadors.

Davant les reaccions airades dels ciutadans, els eurodiputats socialistes, han presentat en el Registre de l’Eurocàmara una esmena per tal de canviar el seu vot negatiu per l’abstenció. Una decisió que no canvia res i que simplement mostra que els errors cal acceptar-los plenament i que aquesta pretesa rectificació no és altra cosa que simple cosmètica. Els senyors eurodiputats podran continuar volant en la millor categoria i seguiran sense veure congelats els sous i les dietes, una manera de “corregir” sense cedir els privilegis que tenen. Una bona mostra de ser companys de viatge amb tantes persones que pateixen dificultats per tirar endavant. El descrèdit que afecta al Parlament europeu és prou sabut i conegut i les manipulacions i la discrecionalitat del pagament de les sovint despeses dels diputats, que s’accepten sense els deguts comprovants, engruixeixen les butxaques de ses senyories. Caldria crear un codi de conducta que fes més transparent les activitats dels eurodiputats. Des dels grups polítics d’esquerra s’ha vingut demanant en diverses ocasions aquesta necessitat, però la majoria de dretes i també del grup socialista no ho han fet possible. I després, quan arribi l’hora de decidir els nostres representants a Europa, ja els sentirem els discursos i les promeses dels socialistes. Inclús es queixaran i els sabrà greu de la minvada participació de la ciutadania, oblidant-se però de la responsabilitat que tenen en aquest sentit amb les actuacions que no es corresponen amb el pensament ideològic socialista.

També cal assenyalar que no tots els eurodiputats van votar contra la proposició. Els comptes clars. Les obvietats cal repetir-les, encara que fos convenint no haver-ho de fer. No tots els polítics, les dones i els homes que es dediquen professionalment a aquesta activitat són deshonestos i una colla de “pispes” que van ha omplir-se la butxaca de l’armilla de diners. Foren 674 els vots emesos: 402 en contra de la proposta, 216 a favor i 56 abstencions. La notícia ha de ser expressada amb concreció, altrament podem arribar a pensar que la dignitat és desconeguda en el món de la política. Dues centes setze persones, van entendre i expressar públicament el seu deure amb la ciutadania i ennoblir l’exercici de l’activitat política. En el seu moment vaig emetre el meu parer quan les eleccions al Parlament europeu i em sento satisfet i orgullós d’haver dipositat la meva confiança amb en Raül Romeva i no només per aquest cas. El treball que ha fet el nostre company, ha estat sempre en consonància amb el compromís que va establir amb els seus votants.









dimecres, 6 d’abril de 2011

PP i PSOE: d'antuvi els bancs i les caixes.




Les escanyolides entitats financeres


La crisi econòmica ha provocat la pèrdua de llocs de treball i a partir de l’any 2008, com a conseqüència d’aquest fet i de la inseguretat en les rendes familiars, se li ha d’afegir l’endeutament de moltes famílies en els habitatges que havien adquirit. Entre l’any 2007 i els primers sis mesos del 2010 s’ha tramitat a Catalunya 46.000 execucions hipotecàries, que podrien superar les 90.000 entre aquest any i el 2012.

El creixement econòmic al nostre país ha anat molt lligat al sector de la construcció. Moltes persones amb la concessió quasi indiscriminada de crèdits hipotecaris finançant, moltes vegades, més del 100% del valor de l’habitatge, van decidir comprar un habitatge. Els bancs i les caixes van facilitar préstecs per damunt del preu real de l’habitatge. En molts casos a famílies que comprometien més de la meitat dels seus ingressos i amb uns terminis cada vegada més llargs. Aquestes polítiques financeres, amb freqüència basades sobre el benefici i no en la informació i responsabilitat que les entitats havien de comunicar als seus clients, han contribuït a generar un dels sobreendeutaments privats més alts del món.

L’actual Llei Hipotecària condemna a moltes famílies en situació de no poder pagar la hipoteca, a trobar-se enfront d’un procés de desnonament. Una circumstància que no només representa la pèrdua del seu habitatge sinó també una condemna financera per la reclamació del pagament del deute per part dels bancs i les caixes. Aquella dita que sentíem de “ el pis l’acabarà de pagar el teu fill” és avui una realitat. La legislació permet que les entitats financeres es quedin amb els habitatges pel 50% del seu valor de taxació i que la persona endeutada tot hi haver perdut l’habitatge i els diners ja pagats, hagi de continuar abonant les quotes corresponents, una condemna a l’exclusió social.

Caldria reclamar la modificació de la regulació hipotecària, considerant la dació del pis com a pagament, de manera que en els casos de residència habitual, es queda si el banc executa la hipoteca  amb l’habitatge, la totalitat del deute quedi liquidat. “És moralment rebutjable i especialment dolorós”– així ho expressa una sentència de l’Audiència Provincial de Navarra- que el banc pugui seguir executant la hipoteca. El que és inadmissible en un estat social i democràtic de dret és que una persona que de forma involuntària esdevé insolvent, endemés de perdre la seva única vivenda, es quedi amb un deute astronòmic, degut a una situació financera de la qual no és responsable. El grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds, va proposar una nova regulació per llei de les hipoteques per protegir les famílies. Proposició que per evitar problemes en el futur, no comprometessin més del 30% dels ingressos, amb un termini màxim de 30 anys i que la hipoteca no superés el 80% del valor de l’habitatge.Prendre les mesures necessàries per paralitzar els desnonaments de les famílies i persones en situació sobrevinguda i involuntària de poder satisfer el pagament de la hipoteca. I respecte dels desnonaments ja produïts, destinar a que els milers de pisos buits per aquests embargaments, siguin posats a disposició de les famílies desnonades i sense recursos, amb ajudes de lloguer social.

Anglaterra, França, Alemanya, Portugal...s’aplica la llei coneguda com la llei de la segona oportunitat que contempla diferents maneres per resoldre la situació. A Anglaterra es regula la dació com a pagament, en la que l’hipotecat resta alliberat del deute amb l’entrega de l’immoble. A Alemanya, França i Portugal es contempla un procés de negociació que pot concluir a la condonació del deute quan es tracta d’un deutor de bona fe.

El vint-i dos de febrer en el Congrés dels Diputats es presentada una proposta pel grup parlamentari d’Esquerra Republicana, Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya, sobre la regulació, en certs casos, de la dació en pagament, per tal què amb l’entrega de l’habitatge es consideri liquidat el deute hipotecari. El PSOE i el PP, ignorant les necessitats i les condicions precàries de milers de ciutadans hi van votar en contra. Que milers de persones es vegin abocats a la pobresa i que siguin condemnats amb un deute per tota la vida no els importa en absolut. Al PP no li calen arguments i s’escuda en un govern que li fa la feina bruta. El PSOE – quina vergonya!!- en boca del seu secretari general i alhora President del Govern, va apuntar que aquesta mesura en aquests moments no seria positiu aplicar-la, perquè posaria en perill la solidesa dels bancs i les caixes i endemés en un moment en el que estem reforçant el nostre sistema financer no s’ha de prendre decisions d’aquest tipus. Unes raons de pes, més encara quan venen d’un govern socialista que decideix en benefici d’uns especuladors i contra la majoria de les persones que l’han votat. No hi afegeixo cap paraula més.

Estic parlant d’un conflicte social que cada dia afecta a més persones i que es concreta en els ajuntaments, que es veuen afectats per aquest problema i no poden atendre les necessitats socials que aquesta situació crea. Esquerra Republicana i Iniciativa van presentar el darrer mes de febrer, sengles propostes en el ple municipal en el sentit de considerar l’entrega de l’habitatge com a punt i final de la hipoteca. Certament que els ajuntaments no tenen capacitat legal per decidir sobre aquest afer, però posicionar-se sobre una qüestió que afecta a la ciutadania i fer pervenir a l’administració competent – en aquest cas el govern de l’Estat – la necessitat de cercar solucions, és un deure que van saber degudament complir els dos grups municipals.
















divendres, 1 d’abril de 2011

Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho.




Aquesta frase, indegudament atribuïda al cavaller Don Quixot, aniria de primera per significar la sentència del Tribunal Supremo respecte de l’apostasia. Caldrà que faci un breu resum del que ha passat.

Un veí de València – deu fer un parell d’anys – va adreçar-se al bisbat d’aquella diòcesi, per tal que li fos reconeguda la seva renúncia a l’Església i el seu registre fos anul•lat, anotant al marge de la inscripció de l’acte de bateig la seva decisió de no pertànyer a l’Església Catòlica. Aquest és el procediment que s’acostuma a complimentar quan un ciutadà reclama ser cancel•lada la seva pertinença a l’església. Aquest acte, conegut amb el nom d’apostasia, que és un dret que qualsevol persona hauria de poder exercir amb total llibertat, no és majorment respectat per les autoritats eclesiàstiques.

Així fou en aquesta ocasió. El bisbat de València va negar-se a cancel•lar l’acte de bateig i el veí va recórrer a l’Agència de Protecció de Dades. I aquí va començar tot l’enrenou. L’Agència no va demanar suprimir la inscripció del baptisme, però si que va ordenar al bisbat que en l’espai de 10 dies anotessin al marge de la partida, el dret de cancel•lació que demanava el veí. El bisbat ve presentar un recurs a l’Audiencia Nacional, que va entendre que d’acord amb la Ley de Protección de Datos, els Llibres del Baptisme tenen el caràcter de fitxers i que indiquen la pertinença a l’Església Catòlica.

L’assumpte arriba al Tribunal Supremo que emet una sentència, ben diferent de l’Audiencia, en la que no accepta que els Llibres de Baptisme siguin fitxers. Aquests volums “ no estan ordenats per ordre alfabètic, ni per la data de naixement, només per la data de bateig i tan sols es tracta d’una acumulació que comporta una difícil recerca, accés i identificació”. A més, l’alt tribunal afegeix, que la inscripció del baptisme recull només una dada històrica certa i la sentència conclou que la protecció de dades va establir-se per evitar intromissions de la informàtica i no per deixar constància de creences o conviccions dels ciutadans.

Aquesta sentència no desempara les persones que volen apostatar, però si que han de prendre nota, que en el cas de trobar-se en dificultats per abjurar, no busquin la protecció de l’Agencia de Protección de Datos, tot i que aquest organisme està estudiant la possibilitat de plantejar la sentència davant el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees.

Dec ser curts de gambals i no entenc que per una qüestió de forma, la inscripció en el Llibre de Bateig no pugui ser considerada una exposició de dades personals. En el meu cas hi consta el nom i cognoms, la identitat, el dia i el lloc de naixement, el nom dels meus pares i el de les persones que foren els meus padrins. També hi queda constància la data de la meva confirmació i del meu casori. Si aquesta relació no pot ser considerat un arxiu per mancar-hi un ordre alfabètic, i també per no guardar una ordenació per dades, observacions que manifesta el Tribunal Suprem en la seva sentència, que impedeix considerar aquests llibres parroquials, se’m fa difícil d’assumir. Hi dono voltes però no trobo cap altra document en el que hi consti més informació personal.

El que ja és inadmissible és la pretesa dificultat que aquesta “acumulació” de dades – fet reconegut pel Tribunal, quina contradicció!!- que no permet respectar el dret de la persona que vol renunciar a la fe que li fou atorgada – per persones, algunes de bona fe - i que per voluntat pròpia, que aquest és el cas, vol abandonar l’Església Catòlica. Que jo sàpiga, quan un veí s’ha adreçat a una parròquia per demanar la partida de bateig, mai s’han trobat tants obstacles i el document ha sigut lliurat sense inconvenient. Aquesta voluntat de servei – que hauria de ser pròpia dels valors que predica l’Església – sembla que no és exercida quan es tracta del tema que avui parlo. Ignorar la voluntat d’una persona és un acte sectari que hauria d’avergonyir les autoritats eclesiàstiques. El senyor bisbe, val a dir que vetlla de debò en defensa del ramat, però servint-se d’unes atribucions que no tenen en compte la llibertat de les persones. Quins personatges condueixen l’església d’aquest país!!

No puc concebre que les conviccions filosòfiques d’una persona adulta no siguin respectades. Si aquesta persona no troba cap pretext per continuar pertanyent a l’Església Catòlica, com se li pot negar aquest dret? Mantenir-se fidel a la pròpia consciència és un dret constitucional reconegut a la Carta Magna, que cap entitat privada o pública pot negar. Com pot emetre el Tribunal Suprem una sentència que no respecta l’ordre constitucional?

El dictat que ha expressat el Tribunal Suprem, m’acondueix a manifestar que cal delimitar amb tota contundència el domini que encara exerceix l’Església. És intolerable que un estat democràtic i de dret, permeti la ingerència del poder eclesial sobre la que hauria de ser la llibertat de consciència i la consideració de l’expressió de les conviccions personals.