divendres, 24 de juny de 2011

Què en farem de "l'euru"?




He recuperat un breu escrit que vaig enviar a Àncora – 1 de gener de 2001- i que tot seguit passo a transcriure.

Reflexions entorn de “l’Euru”



Quina placidesa aquesta nit. He dormit com mai. Ja sóc europeu!! Ha calgut una simple moneda per tal de donar sentit a la meva vida. I tant he hagut d’esperar? El camí ha sigut llarg però ha valgut la pena. Per fi s’han acabat els complexes que m’havien acompanyat fins ahir. Tots germans encara que només sigui de butxaca. Mercadejar amb la mateixa moneda i bitllets que un alemany, francès o holandès. Pensar que fins avui era de “segona” i que, com per art d’encanteri, una senzilla peça de metall m’ha fet “pujar de categoria”.

Em consta que hi havia unes persones, no masses, això si tocades del bolet, que ja s’hi sentien europees. Hereus del llegat del pensament hel•lenístic, del Dret Romà, de l’humanisme renaixentista i del contingut social de les Revolucions francesa i russa. Ja més ençà també de la declaració Universal dels Drets Humans. Una Europa políticament i socialment cohesionada i amb la seva Constitució. Gent a qui jo titllaria de no massa assenyada i, per descomptat gota pragmàtica.

Pensar? Reflexionar? Per a què serveixen aquests esforços mentals que si en alguna ocasió he provat de fer, a més de no omplir-me la butxaca, m’han fet venir mal de cap?

En resum, “visca l’euru” i, a partir d’ara tots rics i a més a més contents i feliços!!



++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Més de 10 anys han transcorregut des d’aquestes ratlles, escrites en un to irònic. Ens volien fer creure que l’adopció d’una moneda única era la panacea que ens assegurava una Europa més justa i solidària, políticament més avançada. Uns quants somiatruites veiem que per assolir aquesta nova societat, ens calia quelcom més que una Europa només unida econòmicament, l’Europa del mercat. Aspiràvem i encara ho fem, a tenir una Europa socialment avançada, amb una economia justa i ecològica ( ecologia fa onze anys, un discurs menystingut ), per una defensa de l’educació pública de qualitat, per una Europa respectuosa amb els drets civils, que enfortís els drets dels treballadors i treballadores, amb polítiques econòmiques contra la crisi i no de caire neoliberal, amb un procés que ens menés a la progressiva federalització, entesa com l’Europa dels pobles i no dels estats. Una Europa que tingués un protagonisme a escala mundial, que la fes capdavantera en un nou ordre social i polític. La UE, disposa de la capacitat humana i de la força econòmica suficient per bastir i abastar aquest propòsit. No hi ha la voluntat política per realitzar-ho i veiem cada dia com els interessos nacionals prevalen per damunt de les voluntats que haurien de ser comunes. Un exemple recent, ens en dóna testimoni. Que jo sàpiga, encara avui, desconeixem la causa de la mort i dels danys en la qualitat de vida de tantes persones com a conseqüència del problema de les verdures. Tot el debat s’ha majorment centrat a l’entorn de les pèrdues econòmiques – que ben segur cal valorar – però els organismes sanitaris que han de garantir la salut pública no han procedit correctament i en certs casos han mentit, assenyalant responsabilitats que no han sigut certes.

Aquesta Europa no la tenim, la construcció europea no ha anat en aquesta direcció sinó en tota la contrària i el futur immediat no és en absolut optimista. Vivim una crisi econòmica, financera i energètica que posa en perill la cohesió social i que pot dur-nos i de fet en bona mesura ja és així, a uns moviments polítics de caràcter populista i amb continguts feixistes i xenòfobs. Tenim la majoria de parlaments governats per polítics conservadors, i en alguns, les forces ultradretanes són numèricament tan importants que tenen la possibilitat de decidir. Retornen les al•locucions nacionalistes i avui mateix els caps d’estat i de govern han decidit que en casos d’excepció puguin tancar-se de forma provisòria les fronteres, per evitar les migracions de persones vingudes del sud mediterrani. Quin argument tan democràtic, que tan bé s’acorda amb els principis que diuen defensar els nostres dirigents europeus.

L’obscenitat i la cobdícia pels diners d’això que anomenen els “mercats”, i els nostres polítics amansits i molt sovint defensors dels interessos d’aquests pocavergonyes, amb el discurs que “s’han de fer els deures”. Imposicions que atempten contra els legítims drets de les persones, en l’àmbit laboral, social i polític, que a voltes volen imposar-nos amb l’ús de la força – la defensa de “l’ordre” – no ho hem de permetre. Tot apunta a que el model d’estat del benestar, que durant uns bons trenta anys ha estat fortament arrelat, es troba en perill. El desmantellament de serveis i empreses públiques i la seva privatització és preocupant. La sanitat i l’educació enteses com a serveis públics i la seva entrega a mans privades són un bon exemple de la voracitat d’aquests “mercats”, que ens conduiran a una societat insolidària en la que cada dia les persones més desvalgudes augmentaran. Ningú queda al marge d’aquest perill, siguem-ne conscients. És tracta d’una qüestió de totes i de tots.

Certament que una peça de metall no és responsable de la situació que estem vivint i que són altres els factors que han determinat aquesta crisi. No en faré pas una relació. N’he parlat en diferents ocasions i des de fa temps. Només voldria afegir, per anar acabant, un breu comentari: que els polítics prenguin nota del que la gent està manifestant, que atenguin les justes demandes i que tal com diu l’amic Julià Castelló, que torni la POLÍTICA amb majúscules.









dimarts, 14 de juny de 2011

Eleccions i nou govern municipal





Des de dissabte passat al migdia ja tenim nou govern de la ciutat. L’acord entre el C. i U. i el grup municipal del PSC, expressa la voluntat legítima d’aquestes dues formacions, per tirar endavant el nostre ajuntament. No vaig poder anar a l’acte de formació del nou consistori, però si que vaig ser present a la roda de premsa del divendres a la tarda, que varen convocar les dues formacions per exposar les raons de l’entesa que havien concertat.

No és la meva intenció fer un repàs als resultats de les eleccions de manera minuciosa, però si que vull manifestar unes consideracions de caire general. Passem comptes i sense fer números. El poble va pronunciar-se clarament en favor d’una opció conservadora representada per C. i U. i TpSF. La moció de censura no va ser reprovada i les formacions de progrés o d’esquerra van perdre bona part del suport que havien tingut fa quatre anys. Penso que aquests grups municipals no van saber mantenir una veritable oposició després de la moció de censura, que també cal precisar estava mancada dels valors polítics suficients que avalessin el canvi de govern. Els fets han palesat que els importants projectes endegats pel govern constituït a principi de l’anterior mandat – que va regir prop de tres anys - no han millorat ni avançat, ans el contrari han restat aturats.

La voluntat expressada per la població havia de ser considerada pels dos grups majorment votats i no ha sigut així. No han estat les diferències de criteri polític les que no han permès la formació d’un govern – els programes presentats eren prou semblants – però les desavinences personals públicament expressades per l’actual alcalde, han impossibilitat la constitució d’un govern que hauria representat la volença de la majoria del veïnatge. Els dos grups no s’han posat d’acord i fent prevaldre dissemblances d’ordre personal, en bona mesura han ignorat la confiança que bona part dels ciutadans els havien atorgat.

Aquesta situació de manca de diàleg ha permès al PSC l’oportunitat de tenir un rol prou important en la configuració del nou govern. Els socialistes de Sant Feliu han decidit cogovernar amb C. i U. Una determinació que al meu entendre no haurien d’haver pres i que es contradiu amb la realitat del resultat de les eleccions. Ho han fet diuen per sentit de responsabilitat i per portar a bon terme les qüestions importants per la població. Agreguen que un govern de C. i U. amb només set regidors, no podria donar cap als importants projectes que l’ajuntament ha de realitzar. El suport i l’entesa sobre les qüestions de primera importància pot donar-se des de l’oposició i no cal comprometre la llibertat d’acció política que hauria de tenir el PSC, en tant que grup majoritari de les forces progressistes que hauria de liderar. Regir l’ajuntament amb una majoria minoritària no és una experiència que no hagi viscut C. i U. i be prou que va saber-ne treure profit. L’expressió política del PSC, queda sotmesa pel compromís que ha adquirit amb el pacte de govern i deixa l’esquerra municipal certament reduïda. El PSC ha donat un pas que enforteix la dreta i que pot conduir-nos a la consolidació de C. i U. a la nostra ciutat. Cal saber perdre i aplaçar-se en el lloc que t’han assignat. Des de l’oposició se’n pot fer molta de bona feina, treball que no podrà acomplir el PSC, lligat de peus i mans per un pacte que mai hauria d’haver signat.

Respecto la decisió que han pres els socialistes però se’m plantegen un munt de preguntes de difícil resposta. Pot tenir durada un pacte entre dues formacions tan diferenciades? Podran mantenir els socialistes un programa de govern, sota l’alcaldia d’un personatge amb una història prou coneguda? S’obre un mandat difícil en el que molt em temo que la lleialtat no serà la virtut més conreada. Ben segur que aquesta convinença l’han decidida els socialistes desprès d’haver reflexionat políticament i per això no entenc com han pogut prendre aquesta decisió.

He començat aquestes ratlles explicant que vaig anar a la presentació de l’acord. El senyor Pere Albó, va significar la centralitat del discurs socialista que havia facilitat l’entesa de govern. El senyor J.A. Albó va ressaltar l’excel•lent disposició dels socialistes ( la centralitat potser?), ço que va permetre el compromís de govern de manera quasi immediata. No descobreixo res que el temps no hagi demostrat: quan dues formacions polítiques amb projectes diferenciats arriben a pactar, és sempre la formació d’esquerres la que cedeix. Només calia veure la satisfacció i el goig en les faccions dels convergents i una certa angoixa en l’actitud d’en Pere Albó, a qui sens dubte, tot i la brevetat de la intervenció, se li va fer molt llarga.

dilluns, 6 de juny de 2011

En Josep




No va errat aquell que va dir que el silenci pot ser la millor expressió dels sentiments. L’aflicció i el dolor a voltes hom no sap com manifestar aquestes emocions. Havia pensat no dir res, ja vaig expressar en el seu moment el meu suport a la família.

M’hi he repensat i vull que el traspàs d’en Josep Vicente, tingui unes paraules en aquest espai en el que hi expresso els meus pensaments i també desitjos. Segur que no trobaré els mots que voldria per transmetre la condolença que sento. En Josep fou una persona bona, que va entendre que llur condició de ciutadà no podia ser, sense el respecte i la dignitat dels altres. Hom no és lliure si no ho són els demés i en moments costosos i difícils va comprometre’s des de la modèstia que tenia, en la defensa d’una societat més justa. Les circumstàncies van dur-lo a presidir el primer ajuntament democràtic de Sant Feliu. Conduir l’ajuntament en aquells moments puc assegurar-vos que no li fou fàcil. Penso que la decisió i també la valentia que va tenir és un deute que tenim tots els vilatans/es amb en Josep. Eren les primeres passes de la democràcia i la incertesa de la situació política i social del nostre país, necessitava persones d’integritat ètica i convenciment polític que en Josep va decidir assumir.

En Josep era un home que s’estimava les paraules. Li agradava la conversa i la importància dels mots per assolir la comprensió i la convivència. Era una persona “carregada” de bones maneres, que sabia – aquesta és la saviesa – respectar els parers dels altres, malgrat que no els compartís. Sempre trobava la frase, la locució que deia en poques lletres, el sentit i el contingut del seu discurs. Havia llegit i aquest ofici li donava el crèdit del coneixement, del saber. Calia escoltar-lo per aprendre.

En una darrera entrevista publicada en El Punt, ens deia: “ Miro enrere i només veig cendres”. Unes paraules que em feren pensar, vingudes de l’esperit d’una persona que havia passat moments difícils en el transcurs de la seva vida. En Josep segurament que patia una realitat social molt agre, però mai va capitular. Era un home de conviccions fermes, aquelles que ni els moments més desastrosos poden enrunar.

En Josep ens deixa la “seva història”, que va més enllà de si mateix i que ens ensenya el camí a seguir. No hem d’oblidar persones com en Josep i moltes d’altres que amb el seu exemple ens han mostrat que un destí millor és possible, si el camí el fem aplegats.

Fem nostres les darreres paraules del seu fill: " Segurament ell donaria les gràcies, demanaria disculpes per quan s'hagi equivocat o estat injust, i diria que endavant!!" 




L’ocell que podreu veure és un martí pescador. Només he pogut veure’l una vegada, fa un grapat d’anys, en una riera prop de Berga. Sortia de l’aigua, amb la coloraina de les plomes, com si volgués enlairar-se per l’espai. És una imatge que sempre he recordat, com si les plomes de l’au fessin un crit a la llibertat. No hi he posat una fotografia d’en Josep, he pensat que l’ocell era en Josep.

diumenge, 5 de juny de 2011

El Tribunal Suprem

Raffael. Al·legoria a la Justícia

El Tribunal Suprem ha absolt quatre persones que havien sigut condemnats a més de tres anys de presó per l’Audiència de Barcelona. La sentència vingué motivada per delictes de xenofòbia i per la venda de material d’ideologia nazi en la llibreria que aquests personatges regentaven a Barcelona. La llibreria Europa és el major centre de distribució de propaganda nazi i xenòfoba de tot Europa, amb la venda de llibres i revistes que inciten la discriminació i l’eliminació de grups racials i l’exaltació dels règims feixistes basats en la supremacia de la raça ària. Publicacions que inclús neguen l’Holocaust. A l’entendre dels magistrats de l’Audiència provincial, la difusió d’aquestes idees justificadores del genocidi nazi atempten els drets humans i els responsables han de ser-ne culpats.

Dicta el Tribunal Suprem que la difusió d’aquestes idees justificadores del genocidi nazi, no pot ser considerada delictiva ja que no suposa una incitació indirecta a executar-les, afegint que tampoc impliquen un perill cert de generar un clima d’hostilitat que pugui concretar-se en actes violents. Considera el TS que amb les dades disponibles no es desprèn que aquest grup sigui una organització estructurada amb els medis suficients que permetin transformar la orientació ideològica en promoció de la discriminació. I en darrera consideració, en nom de la llibertat d’expressió no poden ser condemnades aquestes persones.

Voldria fer unes consideracions respecte de l’orientació ideològica que menciona el TS.
Quan ens referim a l’Alemanya nazi, ens venen al record el nom dels personatges més coneguts d’aquella horrorosa etapa de la història d’Europa: Hitler, Goebbels, Goering...els grans líders del moviment nazi. Massa sovint oblidem els responsables ideològics d’aquella política que va massacrar milions de persones. Posaré només l’exemple d’Alfred Rosenberg, potser el més conegut dels creadors de les teories racistes, possiblement el més important ideòleg del nazisme. La supremacia de la raça ària, l’antisemitisme i la defensa del lebensraum – l’espai vital – al que tenia dret el poble alemany pel seu creixement, per obtenir terra i materials en direcció a l’est d’Europa, amb l’eliminació de pobles constituïts per races inferiors – els “subhumans”, russos i eslaus – foren les aportacions principals que va elaborar Rosenberg. De la mà de Rosenberg, Hítler va vestir el seu discurs i la legitimitat del poble alemany a ser el conductor de la humanitat, justificant els mètodes que fossin necessaris. El discurs intel•lectual, les doctrines criminals de Rosenberg i altres pensadors van penetrar en el poble alemany. Les conductes humanes són sempre el producte i la conseqüència de l’exposició de plantejaments intel•lectuals, que s’inserten en el pensament de les persones. L’edició i publicació de les idees nazis, que van provocar l’assassinat de milions de persones, no han de ser permeses. La llibertat d’expressió ha de tenir un límit quan es fa proselitisme de l’odi, la intolerància i la discriminació.

El Tribunal Suprem hauria de ser – la justícia és un servei públic – la garantia que ens empara de qualsevol discurs que propagui idees que han promogut la mort i la barbàrie. Excusar unes persones que exalten l’odi és un perill que hauria d’haver valorat el TS. És nociu el discurs de la violència, que pot arribar a manipular les emocions, que criden a la part humana negativa que tots portem al damunt. En un Estat de Dret, la democràcia, la llibertat i la justícia han de ser protegides. El TS no ha actuat en conseqüència i ha absolt unes persones que han propagat idees radicalment oposades als drets humans. El poder judicial hem sorprèn massa sovint, amb sentències que no arribo a entendre i que no es donarien en cap dels països del nostre entorn. Tenim persones empresonades per haver fet apologia del terrorisme etarra, un terrorisme que ha matat, extorsionat i escampat la por arreu del país i que ha de ser condemnat. Però editar i posar a la venda, unes idees que van provocar la pitjor de les guerres, no mereix la sanció que al meu entendre s’hauria d’aplicar. Aquests senyors, que en el TS, haurien de ser l’empara de la ciutadania, se’n oblidem tot sovint. No puc deixar de pensar amb aquella frase: “ lo he dejado todo atado y bien atado”.