dilluns, 30 de gener de 2012

Ple ordinari del mes de gener. Reglament del Consell de Serveis Socials


En el ple ordinari del mes de gener fou aprovat per unanimitat el reglament del Consell local de Serveis Socials. Un òrgan que propiciarà la participació del teixit associatiu de la nostra població. Que assessorarà i donarà elements per a una millor validació dels programes del nostre ajuntament en l’àmbit dels serveis socials, per garantir la igualtat de drets i d’oportunitats, la universalitat i els principi d’equitat i justícia redistributiva. Una expressió de la participació ciutadana en els afers públics. Una excel•lent decisió en aquests moments difícils que estem passant la que va prendre el nostre consistori. Polítiques de contingut social són cada dia més convenients, en benefici de les persones que pateixen aquest crisi.


En aquest Consell hi seran també presents els partits polítics amb representació municipal. ERC i ICV van demanar la possibilitat de poder designar representant en el Consell una persona que no fos regidor/a. Aquesta petició fou denegada. Francament, els arguments que va argüir la senyora regidora no els comparteixo. Digué que per una millor representació democràtica, per tal d’aportar veus directes i per un òptim funcionament del Consell, era convenient que fos un representant directament elegit – regidor/a – la persona present.

Poder obrir la participació de persones que aportessin amb els seus coneixements, propostes i reflexions que milloressin aquest òrgan consultiu, penso que seria prou positiu. Em semblaria adient, que cada grup municipal pogués escollir la persona que considerés més adequada en el sentit tot just expressat.

La qualitat de la representació democràtica penso que no correspon únicament al regidor/a. Qualsevol de les persones que formava part de la llista electoral, pot, al meu entendre, representar l’opció política que fou posada en consideració de la ciutadania. En conseqüència, també ha de tenir la potestat per expressar les veus dels veïns i veïnes que van atorgar en més o menys mesura la confiança i el compromís, amb la formació política que va presentar-se als comicis.

Afegiria, que el Consell Local de Serveis Socials, és un òrgan consultiu de deliberació i participació en un espai de reflexió que no té capacitat decisòria. Donada aquesta circumstància, permetre als grups municipals poder triar la persona que els representi, crec que hauria sigut una mesura encertada, profitosa i alhora ben considerada. Entendria que les persones que han de representar les formacions polítiques en els òrgans de l’ajuntament – ple, comissions, juntes de govern...- han de ser regidors/es. De la mateixa manera, penso que la petició que feren els dos grups municipals – reitero que el Consell és només consultiu – la senyora regidora de Serveis Socials hauria d’haver-la atès.

dimecres, 25 de gener de 2012

Els centres d'internament d'estrangers no són presons.



Els centres d’internament d’estrangers ( CIE ) són establiments públics de caràcter no penitenciari, no són presons. Són els llocs on els estrangers que han sigut detinguts per manca de permís de residència són internats, a l’espera que el jutge prengui la decisió que no necessàriament ha de ser l’expulsió. D’aquests establiments n’hi ha 9 en el conjunt de l’Estat.

La passada matinada de la diada de Reis, en el CIE de la Zona Franca de Barcelona, Ibrahim Sissé, un jove de Guinea-Conakry hi va morir com a conseqüència d’un infart. Segons la versió que dóna la policia, aquesta persona va ser atesa degudament i malgrat les convenients atencions mèdiques no hi va haver res a fer. Aquesta és la versió de l’atestat que va fer la Policia Nacional.

Advocats experts estrangeria i associacions en defensa dels drets dels immigrats discrepen d’aquesta explicació i han denunciat en diverses ocasions les deficiències de tots tipus que hi ha en aquests centres, molt especialment en assistència sanitària. Els internats disposen tot just d’una farmaciola amb aspirines i paracetamol. Aquests centres no disposen d’un reglament que està pendent des de la publicació de la Llei d’Estrangeria. La mancança de les normes que haurien de protegir els drets dels internats, els deixen en una situació d’indefensió quan es produeix algun fet que no respecte els drets humans ni les lleis internacionals sobre la immigració.

El Síndic de Greuges, ja fa uns mesos que va demanar autorització per visitar aquest indret. Li havien arribat les queixes de conductes del tot indegudes en el tracte als internats. El permís va ser-li negat per part del govern central, que és l’administració que té les competències.

Cal una normativa que reguli la situació d’aquestes persones. El CIE no és una presó, un lloc on s’hagi de mantenir un règim similar a un carcelari. Les persones que hi són allotjades no han delinquit. Cap ésser humà és il•legal i el fet de no posseir un document mai pot ser considerat un delicte. Tothom, inclús les persones que han violat les lleis, han de ser considerades d’acord amb les drets que ells mateixos no han respectat.

El fet és troba en mans d’un jutge que instruirà el cas. Convé que s’esbrini el que va passar. Vivim en un Estat de Dret i ningú per mor de la seva procedència ha de ser considerat i tractat de manera desigual. Els valors democràtics als quals aspirem i ens esforcem per millorar ens han de conduir a la igualtat i el pluralisme com a principis bàsics en la societat del nostre país.

dissabte, 21 de gener de 2012

Madrid-Barça.( Pepe i Mourinho )

Jo també hi posaré la cullerada. Els mitjans de comunicació no s’estalvien ratlles, imatges i paraules per assabentar-nos de la trepitjada d’en Pepe. Aquest vailet – l’edat em permet aquest tracte – hom diria que perd la brúixola quan s’abilla de futbolista. No és la primera vegada que llur contundència a l’hora de barrar el pas al contrari, l’expressi de manera excessiva.


En el futbol, la feina encarregada a obstaculitzar el joc dels davanters és un tasca força més còmode que la que correspon a la de gambejar la pilota cap a la porteria adversària. Tocant la bimba només que sigui per enviar-la fora del camp i aturar la jugada, el defensa ha acomplit el seu deure. El davanter ha de jugar la pilota en sentit constructiu, bé passant-la en bones condicions a un company, també xutant-la cap a la porteria per aconseguir el gol. D’atletes que han començat de davanters i que han finit la seva professió jugant de defenses en trobaríem un munt. El cas invers, traspassar-se del parapet a l’avantguarda s’ha donat en comptades ocasions. M’agrada el futbol i m’ho passo de primera quan el matx es juga en sentit positiu. Cercant el joc ofensiu per aconseguir el gol, per damunt de tàctiques que donen precedència a aplaçar els jugadors majorment per garantir la porteria.

La qualitat tècnica dels davanters, llur manera de conduir la pilota cercant el gol, l’elegància i la plàstica que expressen amb els seus moviments contribueixen sobremanera a la bellesa d’aquest esport. Els defensors, menys disposats per aquestes qualitats, han de utilitzar l’esforç físic per contrabalançar aquest desavantatge. Una millor disposició física que acostumen a tenir els defenses no els permet sovint aturar la jugada i és llavors quan transgredeixen el reglament. Tots entenem aquestes faltes – en ocasions les anomenem “ intel•ligents “ – quan priven una situació de perill i permeten bloquejar el joc i recomposar la situació. L’àrbitre és la persona que ha de judicar si hi ha hagut infracció i assenyalar-la, si és el cas.

Revinc a la jugada de dimecres passat. L’acció del defensa va més enllà del que hauria de ser considerada una falta. Jo hi veig una absoluta voluntarietat i que no és una simple incorrecció respecte de l’adversari. La pilota no està en joc i la trepitjada és feta a posta, canviant el moviment del pas, una agressió. És el meu parer que aquest fet hauria de comportar, tot i no haver-lo vist l’àrbitre, una sanció de part del Comitè de Competició, que hauria d’actuar d’ofici. Pepe, segons tinc entès, és una persona de bon tracte, però sens dubte actituds semblants les ha tingudes de manera freqüent. Gosaria dir, donada aquesta bonhomia del jugador, que en el camp de joc, Pepe no sap tenir cura ni controlar la seva conducta. De fet, el seu capteniment és d’un manifest perill respecte dels seus contrincants. Sense voler minorar la reprovable acció, penso que Pepe és incapaç de despullar-se de la pressió que han de suportar aquests jugadors.

Pepe és l’autor material d’aquesta violenta escomesa, però crec que hi ha una persona que en bona mesura n’és corresponsable. De la vàlua professional del senyor Mourinho no en tinc cap dubte. Títols i triomfs arreu i en diferents equips. Potser vaig errat però crec que el futbol ha perdut en força mesura els valors que haurien de ser un exemple en una activitat esportiva. Els condicionants econòmics exigeixen unes praxis ben allunyades de les bones maneres. Guanyar, a costa del que sigui és l’objectiu fonamental. L’entrenador hauria de ser la persona que fos un exemple de correcte conducta, que tant en el seu treball d’orientació professional com amb la seva relació amb els mitjans de comunicació mantingués una actitud de respecte i consideració cap els seus rivals. Que aportés qualitats positives i posicionaments ètics per una millor formació dels seus deixebles- persones joves - que gaudeixen d’una situació privilegiada. Entenc que aquesta ha de ser l’actitud, que hauria de mantenir un entrenador. El senyor Mourinho no és significa precisament en aquest sentit. Ans el contrari, es manifesta del tot diferent. Manté una actitud provocadora, és incapaç d’acceptar que no ha guanyat – mai per mancances pròpies – sempre per decisions volgudament preses en contra seu. Un pèssim exemple cap els seus jugadors, sense la responsabilitat que hauria d’observar en l’exercici del bon mestre, no amagant i en ocasions pitjor encara encoratjant conductes que no hauria de permetre. El senyor Mourinho, també li caldria reflexionar respecte de tants joves que tenen com a exemple els seus alumnes. El procedir de dimecres passat d’en Pepe potser no s’hauria donat si el seu entrenador- davant de paregudes accions anteriors,- li hagués aprés que no eren correctes. Una excel•lent mesura per ajudar a Pepe a saber-se controlar, per millorar-lo com a persona. Mourinho transita un camí equivocat.

El partit de dimecres passat – vaig veure’n un bon resum - no em va complaure, de bon futbol no n’hi hagué gaire. Sortosament el Barça va guanyar-lo i va ser-ne ben mereixedor. L’entrenador del Madrid va entendre el partit en sentit negatiu, a enfortir la defensa, renunciant a la creativitat, tot a l’aguait d’un contraatac. Penso que el Madrid i el Barça disposen d’excel•lents jugadors que poden oferir-nos un espectacle de gran qualitat. La covardia estratègica de Mourinho va privar-nos un bon matx.

dilluns, 16 de gener de 2012

Respecte per la mort, però sense condolença. ( Fraga Iribarne)


El decés d’una persona, és sempre – amb les degudes excepcions – un fet que cal deplorar. Els familiars del finat, els amics i coneguts lamenten la pèrdua d’una vida. Fins i tot en algunes ocasions, per tractar-se de persones que han aportat a la societat valors que han traspassat l’àmbit del difunt, la seva memòria es recordada arreu. La història ens dóna mostres de persones que han merescut l’agraïment i la gratitud i que recordem periòdicament en les dades del seu naixement i de la seva mort. En conclusió, penso que tots lamenten la pèrdua d’una vida, inclús quan no coneixem el finat.


Avui faré referència a la mort d’una persona que no m’ha deixat en absolut cap sentiment de condolença. Tot i respectant el dolor dels seus familiars, la mort del senyor Fraga, no em condueix a la consideració d’una pèrdua per a la societat, i vull manifestar que no hi ha cap mena de rancúnia en el que dic. Fraga, fou el meu entendre, el paradigma de la persona que va saber acomodar-se als canvis inevitables que es van produir en el nostre país. Ministre durant el règim franquista, va manar, que no governar i va coparticipar en un govern dictatorial. Una persona que vinguda la democràcia mai ha tingut una paraula de condemna contra aquella autarquia, de la que ell en va participà. Una persona que entenia els valors democràtics de manera esbiaixada i personal: “ la calle es mia “. Una frase que va pronunciar quan fou ministre de la Governació, rel d’una manifestació. Una forma prou entenedora de la condició democràtica del ministre.

Procuro entendre manifestacions i parers que he escoltat aquest matí. La mort, en bona mesura ens condueix a l’oblit, un fet que ens fa a tots iguals i crec que no és així. Discrepo absolutament d’aquesta valoració. El que en resta de nosaltres són les conductes, els principis que hem tingut i mantingut al llarg de la nostra existència. En posaré un exemple. Un veí acostumava sovint quan ens trobàvem a dir-me que hi havia dues persones per les que sentia tot el respecte. Ho deia en funció que aquestes dos ciutadans havien sempre mantingut llurs conviccions politiques i mai havien “ canviat de jaqueta “. Volia dir en Fraga i el meu pare. Un dia, ja cansat de sentir aquesta mena de lloança, vaig respondre-li, que entre d’altres diferències entre en Fraga i el pare n’hi havia dues, que els distingien del tot. En Fraga, era present en els consells de ministres en els que el dictador i també llurs ministres- mers subalterns - “ se davan por enterados “ de les sentències de mort i signaven el corresponent document. En Fraga, manava des d’un govern que havia sigut imposat al poble per la força de les armes i el meu pare, com tants altres milers de persones havien hagut de prendre el camí de l’exili, molts d’ells empresonats i tants d’altres assassinats per haver defensat un govern lliuramet triat pel poble. El pare estava al costat de les llibertats i els drets que li pertocaven a les persones i en Fraga des del ministeri de Gobernación utilitzava la policia contra els ciutadans que advocaven aquestes llibertats.

Em nego a participar en tot aquest lamentable espectacle. És indecent voler donar una imatge per damunt del bé i del mal, d’una persona que no n’és mereixedora. Hem perdut la memòria? I no parlo de ressentiment. Només del que ha sigut en el nostre país tot just fa quatre dies.

divendres, 13 de gener de 2012

Lliure accés a la zona marítima, que la llei determina que és un domini públic



Són bens de domini públic estatal la zona marítimo-terrestre, la mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i de la plataforma continental.


En conseqüència, la Llei de Costes desenvolupa aquest precepte constitucional i en l’article 28, estableix una servitud d’accés al litoral, que haurà de ser pública i gratuïta. Disposa aquesta norma que no es permeten, en cap cas, obres o instal•lacions que interrompin l’accés al mar sense que es proposi pels interessats una solució alternativa que garanteixi l’efectivitat de l’ús públic de la zona.

La Comunitat de Propietaris de l’Edifici del Club de Mar ( Can Rius ) no només no respecta des de fa anys aquest dret, sinó que endemés ha construït uns dics que fa servir d’amarradors amb la conseqüent destrucció d’aquell tram de litoral. Una paret barra el pas d’accés al litoral permetent l’ús particular d’un bé de domini públic que la llei protegeix en benefici de l’interés comú. Una part del litoral de Sant Feliu, que ha de ser públic i gratuït.

El grup local d’ICV-EUiA denuncia aquesta qüestió des de fa temps i poc abans de les eleccions municipals va pintar amb eslògans reivindicatius la paret que tanca la zona a l’ús públic. L’Ajuntament també està fent accions en el mateix sentit. Des de fa dos anys la Generalitat té les competències que li permeten actuar contra una situació de privilegi completament il•legal segons un dictamen jurídic que ICV va encarregar i va posar a disposició del govern local.

La darrera setmana, Joan Boada, el diputat d’ICV per les comarques gironines, va presentat una proposta parlamentaria de resolució, en la que s’insta al govern de la Generalitat a actuar per tal que la paret que barra el pas al camí de ronda a l’alçada de Can Rius, sigui enderrocada i es permeti l’ús públic de la zona il•legalment privatitzada.

Aquest matí, el diputat ecosocialista Joan Boada i el regidor d’ICV-EUiA Jesús Fernández, han presentat la proposta de resolució, just en el lloc on el mur priva l’accés públic.


dissabte, 7 de gener de 2012

Una familia vinguda a menys




La bogeria pels diners, l’ànsia per posseir al preu que sigui cada dia més monedes, ha traspassat el món normal. La corrupció, el robatori dels diners públics que fins avui era una activitat pròpia d’alguns polítics, ha fet l’entrada a la família reial. Impensable que en aquesta dinastia hi podés arrelar en un dels seus membres aquesta apetència pels diners. Les monarquies i així cal mencionar-ho, han sigut l’exemple de la dignitat i el sacrifici en benefici del poble, al llarg de tota la història. Els reis majorment i també els seus familiars per simple fet de ser-ne, estan proveïts de les més grans qualitats. La societat senzilla, desprotegida d’aquests valors, cau sovint en actituds i comportaments propis dels pobres d’esperit – que malgrat aquesta mancança – han de ser castigats i així s’ha fet sota el poder dels reis, que tot i contra el seu voler- la seva magnificència - és veien en el deure de dictar unes lleis que garantien l’ordre i la justícia. Aquestes darreres lletres en cap cas fan referència a la monarquia espanyola que com tots sabem no legisla, vaja no governa. M’he engrescat amb això del règim monàrquic, però calia dir-ho.

De tot l’afer del gendre m’he limitat ha llegir-ne els titulars i no he entrat en la lletra menuda. Ha sigut suficient per decidir-me a fer-ne uns quants comentaris. D’antuvi, és ben clar que aquest afer ve de prou lluny. Des de l’any 2004, Hisenda era coneixedora de les operacions del senyor Urdangarin. Vull mantenir un capteniment judicialment correcte – que sempre ens toca als “ possibles “ perjudicats – i per aquesta raó escric senyor. La notícia del probable frau sense cap mena de dubte que fou traslladada al rei.

Dos anys més tard i en conseqüència amb la continuïtat del “ negoci “, el sogre envia un assessor cap a Barcelona, per tal que s’informi el millor possible de la situació del gendre. L’espoli i el robatori de cabals públics no s’ha aturat i el sogre davant la gravetat commina al gendre a abandonar la Fundació. El senyor Undargarín fa cas omís del monarca, ( excuseu l’errada, no és monarca ) i persevera alleugerint l’hisenda pública. Els bitllets li cauen de tot arreu - cor que vols, cor que desitges – i aquesta insana apetència decideix al rei a enviar tota la familia cap a Washington per motius professionals.

L’afer ja no és possible amagar-lo tot i que fa anys que començà. El rei és veu obligat a admetre públicament que el seu gendre ha mantingut un comportament no exemplar. No hi ha cap altre camí, tot i que ha procurat durant anys amagar i protegir al seu gendre. Una vergonya quan presenten la patotada dels comptes familiars – uns números que res indiquen – una operació que no mostra la bona voluntat, només la necessitat, en uns moments difícils i compromesos.

La monarquia és un règim que no és compatible amb una veritable democràcia. Un dels valors més pregons de la democràcia és la igualtat i poder exercir un càrrec públic com és el de Cap de l’Estat, sense haver sigut triat lliurament, no és democràtic. La monarquia ens ha volgut enganyar i fins que no ha tingut altre remei ha mantingut el silenci sobre el robatori dels diners públics de part d’un dels seus membres.

Hi ha un fet en el transcurs d’aquesta infàmia que considero francament peocupant. Si no m’aplaço degudament no hi fa res, perquè el cas és constatable. Penso que fou el dia que el rei va anar al Congrés per inaugurar el nou cicle parlamentari. Un aplaudiment de quasi tres minuts va ser-li concedit per la majoria dels parlamentaris. Un acte d’acatament i pledejaire que no n’era mereixedor. Com mai se’l va ovacionar. Aquests parlamentaris no van saber defensar la sobirania popular. Llur covardia política els va fer súbdits i no ciutadans, a ells, no a nosaltres. L’advocat del senyor Undargarin s’ha queixat del clamor popular que ha conduit el seu defensat a l’acusació d’imputat. Aquest és l’exercici democràtic, que sense deixar de banda la presumpció d’innocència, exigeix l’esclariment d’un fet, d’un possible robatori als diners de la població. Els afers privats no han de ser públics, certament, però el rei com a Cap d’Estat també hauria de conèixer que les qüestions públiques – aquesta afecta als diners del comú – han de ser denunciades.


L'amic Jesús comenta que Cristina li diu a Iñaqui: " mi papá tambièn lo hizo y no le fué tan mal. Esto es por culpa de la democracia".

Jo afegeixo que el casori entre Joan Carles i Sofia va ser un més dels tractes de conveniència propis entre les families reials. Joan Carles, un pelat de totes, totes i Sofia farcida de diners. Joan Carles el futur rei i Sofia sense cap possibilitat monàrquica a Grècia. Un hi posa el títol i l'altra els calerons.
Uns doblers que també han crescut. Repasseu, si més en voleu saber, la història dels cosins Albertos - (Cortina i Alcocer de cognoms). I només en són una mostra.

diumenge, 1 de gener de 2012

Sopar de Cap d'Any. En Pere i en Pujol es posen d'acord.




Fa uns minuts que ja som a l’any 2012. La Joana i jo – el sopar el fem cada dia tots dos solets – avui hem volgut fer el repàs de cap d’any. Res de l’altre món, però si que la companya ha cuinat un bon àpat. D’entrada uns espàrrecs amanits amb una salsa que ha manegat la Joana, una cua de rap al forn amb admetlla i una muselina d'all, neules i uns brunyols farcits de torró de Xixona que ha fet aquesta tarda. Una ampolla de bon xarel•lo i el xampany per remullar-hi les neules


La Joana ja és al dormitori i en Pere s’ha quedat amb en Pujol al menjador. No m’erro quan dic en Pujol. Si bé és cert que he ben traguinyolejat, tampoc he perdut l’erma i explicaré el que vull dir. En Pere Pujol, aquest individu que ara passada la mitjanit li ha donat per passar els dits per damunt les tecles, força sovint acostuma a conversar amb l’altre. En Pere i en Pujol, inclús mantenen discrepàncies i de manera freqüent no s’entenen. Avui no és el cas, perquè han polemitzat sobre un tema prèviament acordat i malgrat algunes lleus diferències pròpies del temperament de cada un, la concertació ha sigut.

Ha transcorregut un any i aquesta realitat condueix – a en Pere i a en Pujol - a parlar del temps. Els humans, entre d’altres preteses demostracions de la nostra arrogància hem volgut mesurar el temps. No hem tingut suficient en acomodar la nostra vida al cicle astronòmic – dia/nit – sinó que a més a més l’hem volgut apamar. Quin exercici, paradigma de l’absurd, aspirar a fraccionar el ritme del nostre planeta. Be sabem i en conseqüència amb el que acabem d’expressar, que aquest fet – el traspàs d’un any – no ens hauria de preocupar especialment, donat que encara que no s’acomplís aquesta circumstància temporal, no deixaríem de ser més vells que l’any passat.

En Pere, recorda quan va canviar la xifra de les desenes, del 6 al 7, i la impressió que va viure com si de sobte haguessin transcorregut 10 anys. El traspàs del pare – un parell d’anys abans - també hi tingué a veure. Va pensar, ara si que he començat el darrer i definitiu tram de la meva vida i s’hi va resistir a acceptar-ho. Néixer i morir són fets naturals que no són tan fàcils d’admetre. Per  arribar no se’ns consulta i per tant és un fet aliè a la nostra voluntat, però  deixar de ser,  és, salvades les degudes excepcions, un esdeveniment oposat al nostre arbitri. Aquesta reacció d’en Pere pot ser prou ben deguda a la dita d’aquella vella que no volia morir mai, deia aquella senyora que cada dia veia coses noves. Afegeix en Pere que cada dia el sorprèn, que quan sent que algú es queixa que s’avorreix, que no sap que fer, que les diades són tremendament llargarudes, ell molt rarament ha experimentat aquesta sensació. També comparteix amb altres persones un compromís cívic en el marc d’una opció política d’esquerres. En Pere desitja viure molts anys i d’ací aquesta  resistència.


En Pujol també combrega amb l’anhel d’en Pere i confia en tenir una llarga vida. No per les mateixes raons. No és una persona encuriosida, més aviat no és massa actiu en el sentit de voler saber, li agrada badoquejar i llurs inquietuds no van pas més enllà del dia a dia. De tarannà caparrut, sorrut i a voltes malhumorat. En Pujol, li explica al seu company, que tot i aquesta condició que en aparença pot fer pensar que és un pél  passota , les ganes de viure hi són, i moltes, per poder veure créixer els seus nets, en Martí i la Sara. Aquesta és la circumstància que li puntualitza al seu amic i en certa manera li retreu que no l’hagi mencionada. En Pere, s’ha deslliurat del reny amb una raó prou convincent. Compartir l’estirada dels vailets, com van creixent, no cal ni parlar-ne. És quelcom talment notori que no és obligat esmentar. Tots hi participem, les unes més que els altres. Entesos, no?

El caràcter quasi de sentència amb el que s’ha expressat en Pujol parlant de la quitxalla, ens fa pensar amb l’esdevenidor incert i preocupant que els espera als nostres nets. Hem deixat enrere l’any i arrenquem una nova anyada que no ens ofereix una perspectiva de millora, ans el contrari. Els menuts que dintre quatre dies hauran assolit l’edat de trobar feina, ho tindran de mal fer. Deia un company, en Carles Benguerel, que la nostra generació, la dels avis, havia tingut escasses possibilitats de formar-se, però que feina n’havíem trobat. A hores d’ara, el jovent, amb uns coneixements ben superiors als nostres, ha de maldar per trobar un treball. En Pere i en Pujol, són del parer, que no hem de permetre aquesta injustícia, la impossibilitat d’exercir el dret al treball i que és entre tots que hem de posar-hi l’esforç, per tal que els nostres nets es trobin en un món que els permeti viure dignament. En definitiva és el que van fer els nostres pares amb nosaltres. Lluitar per donar-nos unes possibilitats que ells no havien tingut.



Bona nit a tothom i un bon any que puguem compartir. És hora d’enllitar-se i com deia aquell, demà serà un altre dia. ( Demà que ja és avui, quina insensatesa voler amidar el temps!!)