divendres, 23 de març de 2012

Vaga General. És la nostra responsabilitat.



Per respecte cap a les persones que varen lluitar en defensa dels drets socials i laborals, hem de moure’ns.


La pobresa i la misèria van creixent. No ho hem de permetre!!

La vaga ha d’anar contra la reforma laboral. Però també ha de defensar la democràcia.

Només la lluita ha aconseguit al llarg de la història millorar les condicions dels treballadors.

No hem de permetre que la salut sigui un negoci, la vida és un dret.

Si no fem res, segur que res millorarà, ans el contrari, anirem a pitjor.

Cal no anar a treballar per millorar les condicions de treball.

Preguntem-nos qui són els que estan en contra de la vaga. Passem llista i entendrem la necessitat d’exercir el dret de vaga, que no oblidem ha costat grans sacrificis aconseguir.

Si ets funcionari també et cal defensar els teus drets i ser solidari amb la resta dels treballadors.



No renunciem al dret de ser persones i exigim que s’acabin les retallades socials. No dimitim de la nostra dignitat i sortim al carrer ha reivindicar una més justa distribució de la riquesa.



No ens quedem a casa. Hem de dir PROU!!

diumenge, 18 de març de 2012

Caldria limitar el dret d'indult. ( Els " bons oficis " d'en Duràn i Lleida )



Vagi per endavant el meu desacord amb el dret d’indult que pot exercir el govern en el cas que tot seguit explicaré. L’executiu, al meu entendre, no hauria de poder alliberar en funció del criteri polític, a persones que han sigut jutjades, sentenciades i condemnades per delictes relacionat amb la indeguda administració dels cabals públics. Aquesta facultat d’indultar, permet al poder polític actuar per damunt la llei. El dret de gràcia mai ha ser concedit per conveniències polítiques en benefici d’unes persones que han robat al poble.


Els fets començaren l’any 1995, els personatges foren jutjats el 2009 i fa pocs dies van ser indultats. Josep Mª Servitge, secretari general i per tant el “ número dos “ de la conselleria de Treball, fou condemnat a quatre anys i mig de presó per haver encarregat a una empresa uns estudis de dret laboral, que segons sentencia el tribunal no van tenir cap utilitat ni interès, uns informes inútils i copiats. Per aquests “ valuosos “ informes la Generalitat va pagar la quantitat de 7,6 milions de pessetes. Les empreses beneficiàries foren Gestumer i Sosecsa, que administrava Lorenzo Acuña, que també fou condemnat a dos anys i tres mesos de presó. El tribunal va declarar com a provat que va ser el secretari general qui va posar-se d’acord amb Acuña per encarregar-li els treballs, i disposar dels diners en benefici propi o de tercers que no han pogut ser identificats.

Es sospita que el diner malversat va servir per finançar Unió Democràtica de Catalunya. Voldria significar que Lorenzo Acuña, cunyat del diputat al Congrés i dirigent d’Unió senyor Sánchez Llibre, ja havia sigut condemnat a tretze mesos de presó per un cas similar en el Consorci de Turisme de Catalunya, un organisme que depèn de la Generalitat.

A proposta del ministre de Justícia, el senyor Gallardón, el consell de ministres ha atorgat l’indult als condemnats, una decisió que ha reduït aquestes penes a sengles multes de 3650 euros. Tot i que el fiscal i el tribunal sentenciador han informat contra l’indult, el govern no ho ha tingut en compte i els dos lladregots no hauran de complir la condemna de presó. Han retornat els diners aquests pocavergonyes i sobre quin argument es fonamenten les sancions? Si no ho tinc mal entès, l’indult és el perdó de la pena però no eximeix a la persona de la culpabilitat, però si que se li ha perdonat el compliment de la sentència.

Una vegada més el robatori de diners públics és de franc. Els lladres i malversadors de coll blanc i corbata no han de respondre davant el poble. Aquests delinqüents que han robat els diners públics de forma reiterada són excusats pel govern. La lacra de la corrupció queda impune i és del tot clar que la llei no és igual per a tothom. És indignant que determinades disposicions com aquesta – una decisió política – condueix a la ciutadania cap a la desafecció política. Ens sentim enganyats, precisament per les persones que amb més cura haurien de respectar la correcta administració dels diners públics. Com si fos una cantilena ens fan arribar el discurs de la honestedat, la honradesa i les “finestres obertes” quan de fet la realitat és del tot diferent. La promulgació d’una llei de transparència democràtica – la voluntat de les dues més importants formacions polítiques, PP, PSOE i també de C. i U. no s’expressa en aquest sentit - facilitaria la possibilitat d’accés a la informació que hauria de tenir la ciutadania. La democràcia va minvant en la mesura que els responsables públics no permeten la participació del poble. Cada dia són més les traves que els veïns/es tenim quan volem exercir el dret a la informació. No voldria que les meves paraules fossin interpretades en caràcter general. És de justícia reconèixer que de persones que entenen la política en el sentit d’una activitat humana que pot i ha de ser en benefici del comú, són la majoria, però si que és un fet prou preocupant la indiferència i fins i tot en alguns casos la crítica infundada – són tots una colla de lladres - a tots aquells que esmercen part del seu temps a la qüestió pública.

La capacitat de negociació i les bones relacions d’en Duràn i Lleida són prou ben conegudes. En aquest afer no vull pas estalviar-me donar-li l’enhorabona per haver aconseguit el dret de gràcia pels seus companys. Gosaria afirmar que aquet diputat ha sigut l’element bàsic per anar fent les passes apropiades per assolir aquest vergonyós indult. Malauradament el que no sabrem és el cost polític que ha representat. Aquesta és la pràctica política que no hauria de ser, que tan mala imatge dóna de dels responsables que hem triat en les eleccions. Caldria que quan som convocats a unes eleccions, valoréssim la importància d’aquell paper – que sembla poqueta cosa – però que decideix les persones que ens han de representar.

Em desdic de fer el llistat, en el que hi trobaríem una bona relació de noms prou coneguts. Ves a saber si també estan a l’aguait d’un bon indult. En Duràn i Lleida pot tenir encara prou feina per tirar endavant. Només li cal cercar i segur que trobarà la bona disposició del ministre de justícia i el vist i plau de l’executiu. Escandalós i políticament repugnant la ingerència del poder executiu sobre la branca judicial, per afavorir uns personatges que haurien d’acomplir les sentències i que alhora haurien de ser exclosos de retornar a la funció pública.

diumenge, 11 de març de 2012

Esperit de voluntat, constància, modèstia i endavant!!



Aquest matí a les 9, els vailets són prou trempats – i els grans que hi hem anat també ens hem tret la son de les orelles, és dissabte!! – s’ha jugat el partit contra el Vedruna de Palamós. Bones ganes tenien els nostres “ basquetaires “ de poder-se rescabalar de la desfeta que havien tingut en el partit d’anada.


El matx ha sigut ben entretingut, i gosaria afirmar que des del primer moment els vailets de casa han mostrat un capteniment que no ha permès a l’equip rival cap possibilitat de poder guanyar l’envit. Han fet un bon partit, fins i tot diria que en certs moments han manejat la pilota amb una destresa i excel•lència mereixedora d’una òptima nota. Feia unes quantes jornades que per mor de la fred m’abstenia d’anar a veure’ls. La rifa de la grip va tocar-me i com que els anys compten cal prendre les mesures convenients per anar fent el darrer tram de la meva vida. Una llarga vida que desitjo a tots els que teniu la benvolença de llegir-me. L’equip ha millorat i la seguretat amb la que es mouen n’és la mostra més palpable. Saben aplaçar-se damunt la pista i cercar el millor lloc per ajustar la jugada. L’esperit col•lectiu també s’ha enriquit i el sentit de la companyonia en el seguit de les jugades és prou compatible amb les decisions personals d’acabar la passada assajant d’encistellar. Se’ls veu satisfets de poder compartir el joc i penso que és la millor condició que disposen per anar polint-se. Sóc del parer – opinió prou discutible en una persona que no disposa dels suficients coneixements tècnics – que els nostres vailets haurien d’afinar amb la continuïtat del joc, sense aquestes estones en les que la qualitat de l’esplai davalla. La proposta segurament és excessiva, parlem de vailets que tot just han començat el camí de l’adolescència, però permeteu-me aquesta reflexió, que es fonamenta en les condicions que penso posseeix l’equip.

La caminada que cal fer no serà gota fàcil, tot just han començat. Les dificultats han de ser la referència per anar endavant. Les condicions hi són i per tant el sender que cal trescar és del tot possible. Hi són els nostres fills i néts, amb la capacitat d’anar millorant, comptem amb el suport d’unes persones que aprecien els vailets i que s’esmercen per ensenyar-los a ser bons esportistes i també a formar-se en el sentit de fer-se persones. El meu reconeixement més sincer. I nosaltres – la “claca “ –hem d’anar fent el que ens pertoca. Donar suport i ànim als vailets i tenir el respecte i la consideració cap els adversaris. Crec que ho sabem fer i me’n sento sanament orgullós. Avui mateix, el matx ha sigut un excel•lent exemple del que els anglesos en diuen “ fair play “. Els minyons a la pista, lluitant amb noblesa per guanyar el partit, els tècnics – voldria trobar una altra paraula – respectant en tot moment les decisions de l’àrbitre i nosaltres aplaudint les bones accions dels nostres, alhora que també picant de mans les bones jugades dels palamosincs.

dilluns, 5 de març de 2012

Prous desnonaments.



La crisi econòmica que s’agreuja sense aturador, ha provocat i incrementa cada dia més la pèrdua de llocs de treball. Una de les conseqüències d’aquest fet és l’endeutament de moltes famílies en el pagament dels habitatges que havien adquirit.


L’actual Llei Hipotecària les condemna, al no poder fer front al deute, a trobar-se davant d’un procés de desnonament. Una circumstància que no només representa la pèrdua de l’habitatge sinó que també expressa un càstig i una recàrrega financera per la reclamació del pagament del deute. Aquella dita que sentíem de “ el pis l’acabarà de pagar el teu fill “ avui és una realitat. La persona endeutada tot i haver perdut l’habitatge i els diners pagats, ha de continuar abonant les quotes corresponents, una condemna que pot conduir-lo a l’exclusió social. Cal afegir-hi que en molts casos el desnonat es veu obligat a pagar l’impost de la plusvàlua. Un impost municipal que s’aplica a la diferència del valor del sòl de quan fou adquirit fins que es ven. És injust que una persona que perd el seu habitatge, que no el transfereix – quin benefici en treu? – hagi d’abonar aquest impost. La plusvàlua no pot ser bonificada, per tant caldria establir la possibilitat de devolució de l’import pagat. Queden exempts del pagament els majors de 65 anys i les persones de dependència important o gran dependència.

Cal reclamar la modificació de les normes, considerant la dació del pis com a pagament, de manera que en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l’habitatge, la totalitat del deute quedi liquidat. És inadmissible en un Estat social i democràtic que una persona que de forma involuntària esdevé insolvent, endemés de perdre la seva única vivenda, es quedi amb un deute astronòmic, degut a una situació financera de la qual no és responsable.

Anglaterra, França, Alemanya...s’aplica la llei coneguda com la “ llei de la segona oportunitat “ que contempla diferents maneres per resoldre la situació. A Anglaterra es regula la dació com a pagament, en la que l’hipotecat resta alliberat del deute amb l’entrega de l’immoble. A Alemanya, França i Portugal es contemplen diferents processos de negociació que poden confluir a la condonació del deute quan es tracta d’un deutor de bona fe.

Estem parlant d’un conflicte social que cada dia afecta a més persones i que en bona mesura es concreta en els nostres ajuntaments, que es veuen afectats per aquest problema i no poden atendre les necessitats socials que aquesta injusta situació crea. Els ajuntaments no tenen la capacitat legal per decidir sobre aquesta qüestió, però poden prendre posició sobre aquest afer que afecta a la ciutadania. Però si que el que pot fer i hauria de fer el nostre consistori és potenciar la creació, com ja s’ha fet en altres llocs, d’un oficina de mediació hipotecària. Pot estar presidida pel Síndic de Greuges i amb la col•laboració de l’oficina local d’habitatge, de representants del col•legi d’advocats, de les persones afectades i dels bancs, treballant perquè es pugui arribar a acords per evitar els desnonaments.