Ciutadans europeus, unim-nos!!

Boaventura de Sousa Santos és doctor en Sociologia del Dret i Catedràtic de les universitats de Coimbra ( Portugal) i de Wisconsin als Estats Units. Director del Centre d’Estudis Socials del centre portuguès i responsable del Centre de Documentació 25 d’abril.( 25 d’abril de 1974 data de la coneguda Revolució dels Clavells que va acabar amb la dictadura salazarista, que des de l’any 1926 tenia segrestats els drets cívics i polítics als ciutadans i ciutadanes d’aquell país).

Na Maria Àngels Comas, bona coneixedora de les qüestions que desperten el meu interès, de tant en tant em fa arribar articles i escrits, cosa que li agraeixo sincerament. El darrer ve signat pel doctor Sousa Santos, de qui m’he permès fer-ne una breu semblança. El text és d’una claredat meridiana i s’hi expressen i plantegen reptes que avui hem d’enfrontar amb tota fermesa, altrament la regressió política i social que pot produir-se pot arrabassar-li a la vella Europa i de retruc a la humanitat entera, drets que han costat molts anys i sacrificis a la classe obrera aconseguir.

Penso que el document ens porta a la reflexió i alhora també a l’acció. Certament des de la modèstia personal- una flor no fa estiu- hem d’aplegar esforços comuns, només així podrem redreçar una situació tan preocupant pel futur més immediat. Una realitat que ja l’estem vivint i cada dia més persones pateixen. Diu la Mª Àngels que és bo que anem llegint articles que ens ajudin a obrir-nos i reflexionar. Jo, que sóc del mateix parer, m’he decidit per editar l’escrit en el blog, pensant que potser serà de l’interés de més d’una de les persones, que tenen l’amabilitat de connectar-se al web.

Ciutadans europeus, uniu-vos!

Els daus han estat tirats, el joc és clar i quan més tard identifiquem les noves regles, més gran serà el cost per als ciutadans europeus. La lluita de classes torna a Europa, i en termes tan nous que els actors socials estan perplexos i paralitzats. La lluita de classes entre el treball i el capital va néixer a Europa i després de molt s anys de confrontació, a voltes violenta, va ser en el vell Continent on aquest afrontament va donar els millors fruits. El capital va consentir la intervenció estatal a canvi de no veure amenaçada la seva prosperitat; els treballadors van renunciar a una veritable societat socialista a canvi d’importants drets socials. Així va sorgir la concertació ( pau) social. Alts nivells de competitivitat d’una banda,mesures de protecció social de l’altra. El model social europeu i l’Estat del benestar sense precedents en la història de la humanitat. Els treballadors i les seves famílies podien fer plans a mig termini ( l’educació dels fills, la compra d’un habitatge, la protecció de la salut...; la pau social!!, el continent amb els nivells més baixos de desigualtats socials.


Tot aquest sistema es troba prop del col•lapse i els resultats són imprevisibles. L’informe que el FMI acaba de publicar sobre l’economia espanyola és una veritable declaració de guerra:la història de les lluites socials, de drets obtinguts amb tantes dificultats, es volen cercenar. A Espanya se li exigeix que retrocedeixi dècades en la seva història, amb la reducció dràstica dels salaris, la destrucció del sistema de pensions, l’eliminació dels drets laborals ( facilitant l’acomiadament i reduint les indemnitzacions ). La mateixa recepta s’imposarà a Portugal, com ja ha esdevingut amb Grècia. Europa és víctima d’una OPA ( Oferta Pública d’Adquisició), hostil per part del Fons Monetari Internacional, preparada pels neoliberals que dominen la Unió Europea, de Merkel a Barroso, amagats i amb l’excusa del FMI per no pagar els costos polítics de la devastació social.

El “sentit comú” neoliberal ens diu que la culpa és de la crisi, que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats i que no hi ha diners per tant de benestar. Una gran falsedat: quan la FAO calcula que amb trenta mil milions de dòlars es resoldria el problema de la fam a tot el món i els governs responen que no hi ha diners per això, com s’explica que, de sobte, hagin sorgit 900 mil milions per salvar el sistema financer europeu? La lluita de classes està tornant sota una nova forma, però amb la mateixa violència que fa cent anys. Aquesta vegada però, és el capital financer el que li declara la guerra a la classe treballadora.

Què es pot fer? Hi haurà resistència, ben segur, però per a ser eficaç, haurà de tenir en compte dos fets nous. En primer lloc, la fragmentació del treball i la societat de consum van posar en crisi els sindicats. Mai com ara els treballadors treballen tant, per satisfer necessitats que els han sigut creades, i mai com ara els treballadors s’identifiquen com a tals. La resistència tindrà el puntal principal en els sindicats, però serà molt fràgil si la lluita no és compartida en peu d’igualtat pels moviments de dones, d’ambientalistes, de consumidors, de defensors dels drets humans, d’immigrants i dels moviments contra el racisme i la xenofòbia. La crisi afecta a tots perquè són treballadors.

En segon lloc, no hi ha economies nacionals a Europa i, per tant, o la resistència és del conjunt de la societat europea o està condemnada al fracàs. Les lluites nacionals seran un blanc fàcil per als que clamen en nom de la governabilitat, al mateix temps que desgovernen. La mobilització sindical i les organitzacions socials de tot Europa hauran d’articular-se per demostrar als governs que l’estabilitat dels mercats no pot construir-se sobre les ruïnes de l’estabilitat dels ciutadans i de les seves famílies. I no estic parlant de socialisme; simplement és la demostració de què o bé la Unió Europea crea les condicions per a què el capital productiu es desvinculi relativament del capital financer, o bé el futur serà el feixisme que haurà de ser combatut per altres mitjans.



Comentaris:


Penso que el relat és prou clar i entenedor, que ens alerta d’un futur preocupant, que representaria un retrocés, amb unes conseqüències socials i polítiques imprevisibles

Dintre de pocs dies – el mes vinent farà dos anys- amb la fallida de Lehman Brothers va iniciar-se el daltabaix econòmic que cada dia afecta a més persones. Llavors, davant la gravetat del fet, tots vam sentir dir per boca del més importants dirigents polítics,que calia prendre mesures a dues bandes. D’un costat per cercar solucions al problema immediat i d’altra banda tots estaven d’acord en que calia trobar les disposicions adients per evitar que en el futur podés tornar-se a produir una pareguda circumstància. Vaig poder sentir d’una refundació del sistema capitalista, de mesures encaminades a controlar el capital financer responsable de la crisi, ens van fins i tot assegurar que els drets socials serien mantinguts i respectats. Paraules que el vent s’ha emportat; els fets han estat ben diferents. Diners o dojo per tapar les vergonyes dels bancs i entitats financeres que continuen repartint-se quantiosos beneficis; entretant la retallada als drets socials tot just acaba de començar. Apujada d’impostos indirectes –IVA l’exemple – quan el frau fiscal és vergonyós i les grans fortunes del nostre país s’escapoleixen- amb el consentiment del Govern- d’ingressar a la caixa comuna ( hisenda), quantitats milionàries que permetrien impulsar inversions públiques amb la conseqüent creació de llocs de treball. El govern Zapatero ha mostrat la seva incapacitat per ajustar el dèficit sobre aquells que tenen més ingressos i que més s’han enriquit de la bombolla immobiliària. Poc abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa, catorze alts càrrecs de Caixa Tarragona, van incrementar-se en un 32% les nòmines i en el darrer any van ingressar un 50% més en concepte de dietes. Notícia llegida ahir mateix a La Vanguardia. És a dir, l’espoli i el robatori no tenen aturador i el que és més greu, aquesta obscenitat és permesa pel govern si tenim en compte que estem parlant d’entitats que haurien d’estar sotmeses al control públic.

El proper dia 29 de setembre tindrem ocasió de mostrar públicament el nostre rebuig a unes polítiques que fan recaure la crisi econòmica sobre aquells que no l’han provocada i sobre els més febles. Podrem manifestar el nostre desacord contra la reforma laboral i exigir al govern de l’Estat que prengui mesures reals contra l’atur i en defensa de la creació de llocs de treball. Aprofitem l’ocasió i no la deixem passar. Es troben en joc principis fonamentals com són els drets socials i polítics. Ens assisteix el dret i també el deure d’exigir alternatives diferents – que hi són – a les que fins ara s’han pres.

Només des de la lluita col•lectiva podrem aconseguir una altra sortida a la crisi. Els sindicats de classe ens ofereixen aquesta ocasió. Acabo, denunciant els atacs que estan rebent els sindicats del nostre país. Els que volen desprestigiar els sindicats tenen un objectiu clar. Desposseir a la classe treballadora i a la majoria de la societat d’una eina imprescindible per defensar els drets adquirits. Siguem crítics quan calgui, amb les organitzacions sindicals, que com qualsevol altre col•lectiu sempre pot ser objecte de millora, però molt de compte amb no fer el joc als que volen desacreditar-los, en ocasions difamant els delegats i delegades sindicals. No sigui, que sense cap mala voluntat, estiguem tirant-nos pedres al nostre propi teulat.

Una escapada a la Vall de la Vansa

TEl cel ennuvolat, pluja sovintejada i les plantes de la terrassa regalades amb el gotejar de l’aigua. Una diada d’aquelles que mal acostumem a dir-ne lletges, que fa mal temps, plou!!. Prou ben acostumats a les diades de sol, que són més pròpies de la nostra terra, quan ens veiem obligats a no poder sortir, a prescindir de la passejada o simplement arribar-nos fins el passeig per donar un cop d’ull al mar, ens sentim un pèl perduts. Plovent a estones, però sempre amb els núvols enganyant el sol. M’he quedat a casa, ben aixoplugat i només he sortit just per anar a comprar el pa, que sóc un "panarro".Els dos gats que tenim a casa – que es veu que són de “raça”, tot recordant la dita que els felins de l’aigua fugen – hores i més hores endormiscats, sense sortir a la terrassa.


Llegir, posar música i xerrar amb la mestressa, són “feines” de bon prou fer. També he aprofitat per donar un repàs a tot el paperam, que omple no tan sols la taula de l’ordinador, de la mateixa manera els calaixos. Una feina que caldria fer més sovint però que em dóna una forta peresa encetar. Reconec que tinc una excessiva disposició a guardar papers: retalls de diaris, els documents que m’arriben del partit, fulletons d’actes als que assistit...Sempre penso que, ves a saber, potser que algun dia poden ser-me útils. Informacions que si estigués avesat a remenar l’ordinador no caldria guardar-les. Jo sóc de la quinta del paper, haig de sentir a les meves mans el palpeig de l’imprès, poder-lo manejar. Encara sóc dels que quan necessito una informació, vaig a cercar-la l’enciclopèdia, tot i sabent que és ben possible que acabi d’instruir-me sobre la qüestió a Internet. Vaja que de papers i documents no en manquen. Però a l’hora de fer-ne la tria es planteja un problema de molt mal resoldre. Escollir quins poden ser donats de “baixa” al contenidor i quins altres encara val la pena guardar. Us garanteixo que l’afer no és de fàcil solució i que una vegada pensat i repensat, el manyoc dels bandejats és d’escassa mesura. En questa “ceba” de retenir, m’acompanyen una bona colla de papers, que cada vegada que manejo m’aporten distints records.


Badoquejar ben assegut a la butaca, festejant amb els records - que a la meva edat ja ho fas més pensant en el passat que no en el que haurà de venir- són estones prou profitoses que m’ajuden en bona mesura a passar comptes. Com que ací no estem parlant d’un balanç comptable – en el que els números han de quadrar – sovint, d’aquests “viatges” que he fet al llarg de la vida, penso que en alguns casos m’haurien pogut aportar un cert avantatge en l’ordre de la millora personal, no material, que no he sabut aprofitar. Ni més ni menys que la majoria de les persones, que fins que no hem atès una certa edat, vivim el present amb una perspectiva – i així cal que sigui – que tot i sense deixar de banda el pensament en el futur, veiem aquest tram de la nostra vida encara prou allunyat. En aquest repàs – que cada vegada és més freqüent – defujo d’aquell adagi del que faria si tornés a néixer – els fets són els que són i no cal entrar en la utopia de repensar-los. El meu pensament no va més enllà del que en algunes ocasions pugui haver comés, que hagi pogut molestar o agreujar alguna persona. Arribar a vell – no entenc perquè aquesta temença a emprar aquest mot – és una etapa de la nostra vida que es pot viure amb normalitat i amb l’ànim viu. Si que m’acompanya una bona dosi de nostàlgia, pròpia d’haver viscut 81 anys, tampoc presumeixo del que en diuen que és el gran capital que posseïm: l’experiència. No combrego amb el discurs que abans vivíem millor, tampoc amb les injustificades crítiques que fem de la joventut, en les que massa sovint, el que hi ha és una certa enveja. Certament que ens hem deixat emportar per uns pretesos valors materials, que ens han portat a una situació preocupant, però que podem canviar-la. També sovint el sento i el pateixo aquest desànim, però no me’n deixo viciar.

Em sabria greu que en aquestes ratlles – els que teniu l’amabilitat de llegir-me – hi trobéssiu un to d’una certa tristesa. M’agradaria viure molts anys, la vida malgrat les trompades que ens dóna, sens dubte val la pena. Una melangia si que hi és, però en cap cas la renúncia d’aquest vell, des de la seva modèstia, a expressar el seu compromís per un món millor.