Una escapada a la Vall de la Vansa

TEl cel ennuvolat, pluja sovintejada i les plantes de la terrassa regalades amb el gotejar de l’aigua. Una diada d’aquelles que mal acostumem a dir-ne lletges, que fa mal temps, plou!!. Prou ben acostumats a les diades de sol, que són més pròpies de la nostra terra, quan ens veiem obligats a no poder sortir, a prescindir de la passejada o simplement arribar-nos fins el passeig per donar un cop d’ull al mar, ens sentim un pèl perduts. Plovent a estones, però sempre amb els núvols enganyant el sol. M’he quedat a casa, ben aixoplugat i només he sortit just per anar a comprar el pa, que sóc un "panarro".Els dos gats que tenim a casa – que es veu que són de “raça”, tot recordant la dita que els felins de l’aigua fugen – hores i més hores endormiscats, sense sortir a la terrassa.


Llegir, posar música i xerrar amb la mestressa, són “feines” de bon prou fer. També he aprofitat per donar un repàs a tot el paperam, que omple no tan sols la taula de l’ordinador, de la mateixa manera els calaixos. Una feina que caldria fer més sovint però que em dóna una forta peresa encetar. Reconec que tinc una excessiva disposició a guardar papers: retalls de diaris, els documents que m’arriben del partit, fulletons d’actes als que assistit...Sempre penso que, ves a saber, potser que algun dia poden ser-me útils. Informacions que si estigués avesat a remenar l’ordinador no caldria guardar-les. Jo sóc de la quinta del paper, haig de sentir a les meves mans el palpeig de l’imprès, poder-lo manejar. Encara sóc dels que quan necessito una informació, vaig a cercar-la l’enciclopèdia, tot i sabent que és ben possible que acabi d’instruir-me sobre la qüestió a Internet. Vaja que de papers i documents no en manquen. Però a l’hora de fer-ne la tria es planteja un problema de molt mal resoldre. Escollir quins poden ser donats de “baixa” al contenidor i quins altres encara val la pena guardar. Us garanteixo que l’afer no és de fàcil solució i que una vegada pensat i repensat, el manyoc dels bandejats és d’escassa mesura. En questa “ceba” de retenir, m’acompanyen una bona colla de papers, que cada vegada que manejo m’aporten distints records.


Badoquejar ben assegut a la butaca, festejant amb els records - que a la meva edat ja ho fas més pensant en el passat que no en el que haurà de venir- són estones prou profitoses que m’ajuden en bona mesura a passar comptes. Com que ací no estem parlant d’un balanç comptable – en el que els números han de quadrar – sovint, d’aquests “viatges” que he fet al llarg de la vida, penso que en alguns casos m’haurien pogut aportar un cert avantatge en l’ordre de la millora personal, no material, que no he sabut aprofitar. Ni més ni menys que la majoria de les persones, que fins que no hem atès una certa edat, vivim el present amb una perspectiva – i així cal que sigui – que tot i sense deixar de banda el pensament en el futur, veiem aquest tram de la nostra vida encara prou allunyat. En aquest repàs – que cada vegada és més freqüent – defujo d’aquell adagi del que faria si tornés a néixer – els fets són els que són i no cal entrar en la utopia de repensar-los. El meu pensament no va més enllà del que en algunes ocasions pugui haver comés, que hagi pogut molestar o agreujar alguna persona. Arribar a vell – no entenc perquè aquesta temença a emprar aquest mot – és una etapa de la nostra vida que es pot viure amb normalitat i amb l’ànim viu. Si que m’acompanya una bona dosi de nostàlgia, pròpia d’haver viscut 81 anys, tampoc presumeixo del que en diuen que és el gran capital que posseïm: l’experiència. No combrego amb el discurs que abans vivíem millor, tampoc amb les injustificades crítiques que fem de la joventut, en les que massa sovint, el que hi ha és una certa enveja. Certament que ens hem deixat emportar per uns pretesos valors materials, que ens han portat a una situació preocupant, però que podem canviar-la. També sovint el sento i el pateixo aquest desànim, però no me’n deixo viciar.

Em sabria greu que en aquestes ratlles – els que teniu l’amabilitat de llegir-me – hi trobéssiu un to d’una certa tristesa. M’agradaria viure molts anys, la vida malgrat les trompades que ens dóna, sens dubte val la pena. Una melangia si que hi és, però en cap cas la renúncia d’aquest vell, des de la seva modèstia, a expressar el seu compromís per un món millor.