dissabte, 21 d’agost de 2010

Una escapada a la Vall de la Vansa





Tuixent és un poblet situat a la vessant meridional de la serra del Cadí, a la comarca de l’Alt Urgell. Endinsat a la vall de la Vansa, nom que pren del riu que l’atravessa, aquest vilatge- de tan sols un centenar de persones - és conegut per la seva tradició en la coneixença que tenen els vilatans de les propietats de les herbes remeieres. A mig camí de la carretera que mena de Guardiola de Berguedà a la Seu d’Urgell hi podreu gaudir d’un bon sojorn i de la cordial acollida dels seus estadants.

Hi podreu visitar el Museu de les Trementinaires que ens recorda l’ofici de les dones de la Vall de la Vansa i del mateix Tuixent. La trementina va ser el producte més demanat i, de fet, d’aquí en provindria el nom amb el que eren conegudes aquelles dones. Un producte que elles mateixes elaboraven a partir de les matèries extretes de la resina del pi roig una vegada destil•lada. La pega grega i l’essència d’aiguarràs resultants d’aquesta operació es barrejaven en unes proporcions determinades a la que s’hi afegien de vegades, cera groga, oli d’oliva o sèu d’animal. Així s’elaborava el producte final: la trementina. L’ús més freqüent que es donava a aquest ungüent era en forma de pegat que s’aplicava sobre la zona afectada ja fos pel dolor, els cops, les torçades i altres mals.

Les trementinaires sortien a vendre aquest producte un parell de vegades l’any i la durada del viatge podia ser d’uns dies fins a uns quatre mesos. Anaven sempre aparellades – una de certa edat i l’altra més jove – sempre a peu i carregades amb la trementina que portaven en una mena de cantina. Feien unes rutes fixes que es repetien any rere any i establien vincles amb les cases on s’allotjaven, ja que mai paraven en hostals o fondes. Calia estalviar el possible. Les trementinaires van arribar gairebé a tot el territori català hi comprés l’Alt i el Baix Empordà – al museu s’hi pot veure una fotografia feta a Roses – i quan venien a Sant Feliu feien l’estada a casa dels meus besavis, al carrer de Monticalvari. La meva àvia paterna, l’àvia Maria, era originària d’un poblet, avui pràcticament deshabitat, de nom el Querforadat, emplaçat prop de Tuixent.

Endemés de la trementina, aquelles coratjoses dones que amb el seu esforç ajudaven les economies casolanes, comercialitzaven altres productes com la pega negra, l’oli d’avet i l’oli de ginebró. També traginaven herbes remeieres que només elles coneixien i, en ocasions, també portaven bolets secs. Aquests remeis s’empraven a guarir tan a persones com animals.

Aprofitant que la Sònia, el seu company i els menuts han anat a Jaén a passar uns dies a casa dels familiars d’en Cesc, amb la Joana i la Núria hem fet una escapada a Tuixent.
Ens hem allotjat en un establiment dels que es coneixen com a casa rural, a Can Gabriel.
Només quatre habitacions, amb dret a cuina i un lloc per fer carn a la brasa. Trenta euros dormir i esmorzar. I quin esmorzar!!  I en el cas que no tinguessiu ganes de cuinar per 10 euros l'àpat també hi podreu dinar o sopar.Una parella ben jove regenta el negoci i no són de Tuixent. La Laura és nascuda a Molins de Rei i en Raül a Arenys de Mar. Dues persones la mar d’agradables que han decidit anar-se’n a viure en aquella preciosa vall, sense pretensions de fer-se rics, buscant la pau i el temps que molt sovint no sabem trobar i que tan necessitem.

De dilluns a dimecres, quasi tres dies que hem passat en aquell bonic indret. Anar a comprar, ni el diari, cal acostar-se a una quinzena de quilòmetres, a Gòsol, on hi trobareu el que us faci falta. No hi ha cap botiga, sembla impossible, quan en la majoria dels poblets no hi manquen les carnisseries amb els embotits que s’elaboren ells mateixos, la fleca amb el pa de llenya i tota mena de productes “típics” que només pots trobar en aquell lloc. Amb el museu, el jardí botànic, una petita botiga on hi podreu trobar tota mena d’herbes i tres o quatre cases de turisme rural sembla que ja en tenen suficient per anar fent. Us puc ben assegurar que cada dia la plaça era plena de gom a gom de persones que com nosaltres havien decidit visitar el poble.

Tuixent, Tuixén o Tuixént? D’aquestes tres maneres vaig veure escrit el nom del poblet. No podia anar-me’n sense preguntar. Vaig fer la consulta a la persona que tenia cura de la botiga. A més a més d’herbes tenia a la venda llibres de temes referents a la Vall i vaig pensar que potser em podria aclarir el dubte. No vaig errar-me. La resposta va ser molt ben documentada. Em digué: “ Amb tot el respecte que em mereixen aquests senyors de l’Institut d’Estudis Catalans – que segur saben més coses que jo – haurien de respectar el nom amb el que els naturals del país coneixem i escrivim el poble: Tuixent. Quan sortiu, mireu a mà esquerra i podreu veure una placa a la paret de la casa del costat. És per recordar que hi va néixer una persona i els que varen tenir la idea volgueren quedar be amb tothom i ja sabeu que quan es vol acontentar a tot déu malament rai. Van fer escriure Tuixént. A les darreries dels setanta Tuixent va ajuntar-se amb el poble de Josa del Cadí i ara tenim dues grafies. Ajuntament de Josa i Tuixén que és el nom oficial del municipi i d’altra banda la gent d’aquí escriu Tuixent, que és el nom de tota la vida”.